dimarts, 16 de juliol de 2019

Tarda a l'alpeig

M'embriago de silenci
a l'encesa posta de sol,
de quietud de tarda, de tu.
M'acompanyes a les valls
i als boscos que sabrem,
demà, com ens van acollir.
En quin indret ens trobarem
per començar un altre vol
pel secret vertigen del cor?
Tan sols un vague somni
ens quedarà d'aquesta hora
viscuda amb tant de pes.


dimecres, 26 de juny de 2019

Flor d'estiu

Aquesta frisança em ve
de tot el que t'he conegut
i voldria que em dugués,
al pic de la mitjanit,
uns ulls per descobrir.
Per mi te m'has tornat
una delicadíssima flor,
un perfum tènue, subtil,
i entre la llum i l'ombra,
captiva sensualitat
que no se'n sap avenir.
Si volgués un minut
per omplir el meu futur,
seria un tremolor d'ales
que m'acostés un teu bes,
que m'inscrivís a la pell
amb carícies perennes,
l'ideograma del teu cos.


divendres, 21 de juny de 2019

La lloba

M'allunyo del frec
de les parets esmolades,
de les piques baptismals
massa buides de fe;
de l'esfondrament total
dels meus celoberts;
de les arrels civilitzades
que són presó estreta:
les veus que no saben
parlar a la nit, sense foc
i sense llum; de l'amor
que mai no he conegut.
Memòria abandonada,
la teva lluita no m'acull.
Ventura potser no tinc,
però m'estimo els falcons
de vol net, inviolable,
estimo l'esperança vana,
la sinceritat del camí rost
que va a la font perduda
d'un incert repòs.
Digues, nit, què faré
de la salvatge passió
que em lliga al cim?
Què fer davant l'abisme
i què dir al vent que passa
sota el riu dels estels?
Només un últim prec:
una carícia, si us plau,
per saber el que és
abans de morir.

divendres, 17 de maig de 2019

Un arròs per a dos

Faré un arròs gustós, de casa,
i mentre cuino em vindrà la gana.
En faré, és clar, per a tu també,
que la flama s'encén voluptuosa
i el desig vol acompanyar-me.
Tinc el fumet ja llest i només
aquesta olor ja fa rica una taula,
com si anés cridant l'instant segur
del plaer que ha d'arribar
quan el gust branquegi a la boca.
Passaré pel colador les espines
d'una lliura de pelut, mig cap
de rap i quatre crancs costers,
que és una manera fiable
d'extreure-li essència i aromes
a un brou que és nèctar diví.
En aquesta olleta, he de dir,
per si algú em segueix els passos,
primerament ja hi havia enrossit
dos grans d'all i un parell de nyores,
que ara tinc al morter a punt
de convertir-se en una picada;
després hi han anat a parar
quatre tomàquets ratllades,
el peix, i que bulli una estona
-no cal pas gaire, que amb poc
ja li haurem tret la substància-.
Ara sí, la paellera a la flama
amb un generós raig d'OOVE,
que és l'or líquid de l'olivera,
les arbequines d'aquí a la vora.
Per començar, els calamarsets
just s'han enrossit a foc viu
i han fet cap, cuits, amorosos,
en un plat per quan sigui l'hora
(oli i sentors de mar ja maridegen
i l'olfacte s'eixampla i tremola
perquè tot li diu que es farà festa).
Aquest manat d'alls tendres,
d'olor untuosa, el vaig trinxant
amb blancs i verds inclosos
(en aquesta recepta obviaré
-perquè així m'ho diu la lletra-
el gust de pebrots de cap mena)
La carxofa de temporada s'acaba
i al maig comença a treure barba
-i són escarransides o pansides-
però també n'hi poso, que a mi
em porten un delit d'anys i panys,
d'aquella vida que sempre torna.
(això sí, la faldilla tallada ben curta,
que la fibra ens molesta a la boca)
Ah, ells allets com uns prínceps,
com una cort solemne i festiva
per entremig de les carxofetes
van agafant colors i textures.
Ja arriba el rei del plat: l'arròs
d'incomparable noblesa, el gra
lluent i robust que serà cridat
a l'Olimp de totes les cuines.
Avui seré agosarat: un gra rodó
del cultiu proper de Lo Delta
(els que hi entenen, diuen que
fer-lo amb Bomba és de covards,
l'èxit sense tremp, sense el sublim
gust d'un Sénia, posem per cas).
Els grans es comencen a nacrar
i arriba que tornen els calamars,
el brou i la seva picada, el safrà
també amb un cop de morter,
sal, si n'hi cal -rectificar és el toc
que dóna el paladar i la mà avesada-.
Quinze minuts diuen els cànons,
però la teoria no val res si la pràctica
no ens ha donat el punt exacte.
No, no seré impacient. Tapem-lo,
encara, amb un drap net, un moment.
¿No sentiu com arriben els àngels
del cel convidats a la nostra taula?


dimarts, 23 d’abril de 2019

dilluns, 22 d’abril de 2019

Tornar

Qui és que camina amb mi
per aquest silenci abrupte?
Ja el teu record no consola.
Ja no somnio ni trobo l'amor
quan el sol se'n va a la posta.
D'aquell foc no en queda res
i sense tu tot és fred i fosc.
Tornaré a aprendre a mirar
perquè clar pugui entendre
on aquell dia et vaig perdre.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Retalls

Trobes que els dies
són massa breus?
Vetllant, posseït
per la nit sinuosa,
la pols d'estrelles
no se't farà clara
i cap hora amable
et serà amiga.
Famèlic d'amor,
et llances al carrer
àvid d'imatges,
de cartes perdudes
i de fotografies
corcades pel record.
Gratant molt endins,
a les butxaques
plenes de replecs,
de crits pertorbats
per la dura clausura,
de somnis estèrils
que no tenen futur
en un àrid paratge,
de tedis anímics
massa recurrents
en la sang podrida;
a les butxaques -dic-,
hi trobes paraules
de l'amor extingit,
-massa sinceres,
carbons roents
a les galeries del pit-
i potser t'agradaria
no haver-les llegit.
Confusament,
quan la claror es pon,
els retalls viscuts
s'escampen per terra
i se'ls endú el vent
cap a la penombra
de l'abrupte oblit.


dilluns, 8 d’abril de 2019

L'hora crepuscular

Només un instant
i ja s'ha refredat
el cafè que em servies,
allunyades les mans,
dolces i menudes,
per la traça de l'oblit
a l'hora del crepuscle.
La noia bona amb mi
que me'l preparava,
ara guaita enlaire
i canta una cançó
al cor dels mariners
que beuen cassalla,
i fan encara olor de sal
i de xarxes humides.
La mateixa sal
que se'm fa infidel
entre les engrunes
que de tu em queden.
Ara tinc els dits buits,
els que vas prémer
amb els teus dits
quan de tu em perdia.
Sabia jo que arribaria
aquella incertitud
que em va fent vell
a l'abric dels dies,
com l'esparver furtiu
que no té un clivell
on poder amagar-se.
No sé com serà encara,
pero arribarà un dia
el llampegueig desficiós,
una llum que no fereix,
i s'estendrà davant meu
tremolant de fe nova
pel crepuscle de l'alba.
Voldré sentir-me nou
i dir-te paraules
que no t'hagin dit mai:
Vine i despulla't
de tota la tristesa
i queda't al meu costat.
Tindrem amor
tindrem platja, riurem
i res no se'ns farà estrany
rodolant per la sorra.


dijous, 28 de març de 2019

Avions de paper

Em sorprens, aire càlid,
perdut en la llacuna,
i m'espanten ombra i lluna
quan diuen, foscament,
sota el greu silenci
de totes les constel·lacions,
que he arribat al més profund
i que ara toca ressorgir,
desplegar les ales del cor
i els fullatges de la primavera,
virginalment, sense por.
Ja la terra ha estat llaurada,
ja la sembra, captivada
per l'aigua fecunda d'abril.
Prop del far i el penya-segat,
sóc endut en un màgic vol
per rebre els ocells del nord,
estranyament extasiat
per l'incendi pur de l'aurora,
i perquè els avions de paper
duen escrit el teu nom.
Escolto el vent, miro lluny
per reconèixer la mar
i els seus blaus camins.
Quan vinguis, t'explicaré
com li parlen els estels
i les orenetes del sud
al navegant que apropa
la seva barca a bon port.
Busca la calma de la tarda
que es pon entre dues llums.


dilluns, 25 de març de 2019

Noia

Partim-nos aquest instant
que no tornarà mai més,
malgrat el sobtat vertigen
i el desconcert de la copa
plena de remor de mar
i d'una infinita cadència.
Als llavis, de fruita dolça,
t'hi veig un paradís
d'aigua fonda i neta
que segurament mai
no arribaré a conèixer.
Els trens, tota la tarda,
passen amunt i avall
i cap és per a nosaltres.
Partim-nos aquest instant,
de mar llisa i daurada,
que els llavis se'ns baden
i un glop fresc de plenitud
ens branqueja la boca.


dimecres, 20 de març de 2019

La primavera

Aquest matí, quan pintava el cel
amb versos nous, just a l'hora
en que s'alçava el dia i flamejava
a l'horitzó un tènue roig magenta,
volia parlar-te a cau d'orella
de les coses que em fas sentir
i que per tu descobreixo:
L'home sol a mig camí del no-res
necessita una mà amiga
que el salvi de tots els naufragis;
una mà a l'espatlla, un instant,
que li digui que tot està bé
i que el món encara gira;
un jardí a la porta per plantar-hi
un roserar on hi creixin flors
quan per fi arribi la primavera.
Tots els colors del verd fan via,
el sol ja escalfa i la vida sembla
que es decideix a treure fulles
per fer-la una mica més amable.
Es descabdella la clara aurora
i és quieta i callada la urgència
si no l'encalla el vent de proa.
Ho va dir Rilke: "la primavera,
quan arriba mudada de colors,
és com un nen que sap poesia".


dimarts, 19 de març de 2019

A l'altre costat del blau

On trobaré aquell amor
que vulgui navegar amb mi
fins a l'altra punta del món?
Mar enllà, errant a la ventura
entre el foc i les ombres,
desplegaré les meves veles
perquè tremolin als estels
i em germini un somni nou.
Ja nu, ja dret, sobre la roca
que polida desafia el temps,
em llençare a la profunditat
d'uns braços que m'acullin
i m'ensenyin a desxifrar
tots els enigmes del futur.
Flaires dolces, penetrants,
músiques que no conec,
paisatges per descobrir
entre el pit i el maluc ters
els capvespres rogencs,
gotes que et regalimin
per l'ambre de la pell solar,
a la deriva de les mans
que et resseguiran el cos,
llum cega i peixos lluents
entre els llavis entreoberts,
oferts de salvatge desig...
Tot ho descobriré amb tu
a l'altra costat del blau
on em portarà el teu amor.


dissabte, 16 de març de 2019

Dins dels teus ulls

Vaig ser als teus ulls
i era un nou dia,
i per sobre els turons
hi guaitava una lluna,
radiant entre el blanc,
i un vent abrupte
que ens seguia;
l'astre despullat
ens acompanyava
per un cel d'atzars
de colors rebatents,
indesxifrables,
de llum vessant-se
pels cims propers
esborrant les ombres
i qualsevol quimera.
Mirava jo la perfecció
d'aquell misteri
i com n'és de greu
trencar els silencis:
només un "clic"
i un màgic impuls
es dilueix en èxtasi.
Ulls felins i feliços,
indispensables
per entendre el món
i l'ordre establert
de totes les coses.
És inútil voler ara
saber-ne més;
accepta que retornin
a la teva memòria
i que t'acompanyin
per les clares aurores.


dimecres, 6 de març de 2019

Noia i paisatge

Arriba sola, la noia nova,
arriba pel camí de les matinades
quan encara la nit dorm
i el crepuscle tot just s'insinua.
No demana protecció a la lluna,
ha deixat els dimonis a casa;
no beu tes ensucrats,
sinó amargs licors foscos.
Sorprèn tothom aquella mirada
que a tot sembla atrevir-se,
ulls clars on hi transparenten
les carenes sense peus agònics,
terrasses amb petges definitives
que parlen de l'intens desig
d'obrir traça fins als núvols.
Com una brisa sense límits,
impacient i agosarada,
va remuntant els barrancs
i les comes emblanquinades,
no voldrà saber que al món
i als cims es trobarà tota sola.
El món és un gran formiguer
d'udols de llops a les planures
que tresquen fers, incansables.
Reverberant al balcó infinit,
el cel és ple de sol i aire,
tot és fluent i res permanent,
tret de l'anhel entre dos llostres.
Es van dibuixant els perfils
d'una llunyíssima cordada
que busca la seva llibertat,
i d'una noia en un llenç blanc
que omple tot el paisatge.
No importa que a cada minut
la vagi perdent per l'eclipsi
del meu desig a destemps,
jo molts cops m'he perdut
perseguint un somni impossible
i ara res no podria explicar-li.
En tinc prou de sentir un cor
bategant, allà molt lluny,
que s'acompassa amb el meu,
just esperant que triomfi.


dilluns, 4 de març de 2019

Vestits

Tinc mar, tinc sol, tinc foc.
De cara al ponent encès,
només cal dir un nom
per saber que torno a viure:
Ets tu la que aquí m'ha portat.
Sol és qui ningú no té,
però tu m'has vestit de nou
i ara res no m'és advers.


diumenge, 3 de març de 2019

T'he guardat un lloc

No triguis, amor,
que t'he guardat un lloc
a la meva porxada,
encatifada de molsa
i gotes de rosada
que semblen perles.
Visc, i és avui
que al cel estrellat
hi plou tendresa,
i és la teva veu,
una dolça veu,
la que m'amoixa
i em va dient
que tot és possible.
La lluna és un peix
que es passeja per l'hort
i es gronxa a les rames
de les dolces figueres.
Tenim un llit de caoba
atapeït de gira-sols,
pensaments i clavellines,
arriben les carícies,
les rodones sorpreses,
la nit serà clara
i molt altes les fogueres,
demà sortirà el sol, també,
i tu seràs aquí, encara.
Les pors m'abandonen,
al meu costat hi batega
un cor d'orfebreria.
Em llegeixes i et llegeixo,
dels ulls fins a peus,
i em poses a les mans
l'ordre desordenat
d'una mirada nova,
les paraules que no dic,
tu me les balles
amb suau vaivé del cos,
els nards s'obren a la nit
i exhalen perfums
que arriben a la pell nua.
Mirem per la finestra
i els vent i els arbres
canten nous acords.
Fes-me memòria
de parlar-te de la vida
que ara comença.
I és que aquest vespre
has arribat tu,
alè fresc.


dijous, 28 de febrer de 2019

Llop estepari

Fa segles que camino,
sovint febrós, endelerit,
seguint el vent aspre
que per mi es fa submís.
Nu del tot en l'univers
espero la crida de la nit,
l'allau no m'ha volgut,
el caçador empedreït
ha passat lluny de mi,
no tot em serà advers.
Tot crema i miro el cim
com darrera esperança
del repòs sense espant,
una talaia per recordar,
per encisar les ones
d'aquella mar llunyana
que tu em vas ensenyar.
Per un camí no fressat
pujo dalt les carenes,
una lluna em sobrevola
eixamplant la immensitat.
Quan m'atrapi l'albada,
ajuntaré els meus somnis
i en faré foc d'encenalls.
Ja m'ho va dir el griu
en un bosc de cedres vells,
que aquell amor no era real.


dijous, 21 de febrer de 2019

Ella (tu)

Recordo que,
des del primer moment,
vaig saber que l'estimaria,
perquè per tot el seu cos
s'olorava la vida
i la seva mirada
despertava el meu desig.
Era un dia de platja
de trèmules gotes
i el sol del migdia,
sortint d'entre els núvols,
li acariciava la pell.
Tirabuixons al vent
del color de la mel,
turgents pits rosats,
de bellesa delicada,
i malucs insinuants
que eren pura sensació.
Ondulacions esveltes
esteses a la sorra
entre la mar i el cel.
No vaig poder fer res més
que ser el seu amant
pels segles dels segles,
gos moll als seus peus.
Ella recorda els anys
que hem estat junts,
sense cap remordiment,
se'n riu una mica
i diu que em faig vell.


dimecres, 20 de febrer de 2019

Mística i audaç

A la fi, molt plàcidament,
tornaré a alcar-me sense pressa
sabent que només tu m'omples la vida.
Una mirada teva, una mà que acarona,
tot és tan senzill i res altisonant,
cap surt d'aquest delitós hivern
farà que del meu pensament t'aparti,
amor, que ara omples un límpid espai.
Amb pau amb el present, i també
amb pau amb el passat, sortosament,
des del moment que ets al meu costat.
Hem d'escriure nous versos, entusiastes,
a favor de les passions més grans,
que insisteixin en el batec de la vida
que el tu i el jo ens han consagrat,
sense justificacions, sense suspens,
només pel plaer que dues ànimes
s'hagin trobat sota l'atzurí del cel.
Saber que existeixes, tal com ets,
mística i audaç, ja em fa celebrar
un cor que canta, ja em fa immortal
perquè sé que de la vida sóc amant.


dimarts, 19 de febrer de 2019

L'ocell de la nit

Esperava l'ocell de la nit
poder despertar-se a l'alba,
poder encetar un nou cant
per acollir l'estimada.
Esperava tornar a volar
entre les mans del vent,
tornar a veure el cel
entre les fulles, encara.
Callant, jo me'l mirava
sota aquell firmament,
en el reflex de les aigües
precipitades a l'abisme.
Al temps que el sol sortia,
la lluna, allà dalt, plorava.


divendres, 15 de febrer de 2019

Carros de foc

El dia és en la seva plenitud
i ens guarda una vida auroral
per quan vulguem salvar-nos.
Vine, dóna'm la mà i ajuda'm
a bastir una cabana de futur,
d'esperances persistens
i de sols i de vents salobres
que voldrem netíssims
en el goig de compartir-los.
El primer estel fulgurant
arribarà per incitar-nos,
a l'enfervorit capvespre,
i per fer-nos descobrir,
molt tendrament,
l'antiga teoria dels cossos;
per pujar escales de caragol
que ens duguin a nits obertes,
per explorar abismes
en els teus ulls transparents
i per perdre'ns en la memòria
d'una felicitat infinita.


dijous, 14 de febrer de 2019

Vent de ponent

S'entalpen rates per espessos relats
volent-nos vendre bou per bèstia grossa.
Però jo, que tinc el magí clar i la pell dura,
més que un cocodrilot de quaranta anys,
no em crec de la missa la meitat
i sé que tot és un garbuix de mentides;
qui conta no sempre diu la veritat
i tant de bo els arribi la tramuntanada
que grapegi la seva mala ànima
i els torni cucs decents, que per indecent
prou tenim el seu striptease fraternari.
Que em maleeixin tant com vulguin,
que els és vici fàcil voler entabanar-me
i els costa d'entendre que admonicions
i amenaces se m'ajacen a l'entrecuix.
Com que l'hivern i el fred ja s'arracona,
dono intel·ligent el món per perdonat
i em queda el fort plaer d'entendre
que aquest mal vent mai podrà vèncer.
Polemistes toixos criden a civils guerres,
però a mi, eh, que no me'n parlin,
perquè tota aquesta trepa em fa fàstic,
i el fàstic em ve de la seva estultícia.
Serà un tema recurrent tornar a dir,
justament, bon vent i barca nova.


dissabte, 9 de febrer de 2019

Vidres trossejats

Vius de pluja esglaida
que es reté i cau en terra
a l'hora que la llum es mor,
de cel prim i d'enyorances
que et fan amagar el cap
a la falda profunda de la por,
la por de veure't exposat
sentint el xiscle del tramvia,
quan la prudència et fuig
i uns bruscos passos ferris
se't volen tirar al damunt.
Ple de silencis del passat,
tens fred i camines pel fred,
sota una claror lletosa,
desesmat d'escriure
històries inconvincents
i misèries que no van enlloc.
A la recàmara de la memòria
hi guardes, fora de la llum,
tot el que t'ha estat amic:
dies clars i l'abundància,
carnal i voluptuosa,
d'aquella que et va posseir
mostrant-te tots els prodigis,
simbòlicament redimit.
Com que el temps esquinça
igual que un bisturí pervers,
-i tu dius que no te l'estimes-
lluny d'afectes o aversions
se t'ha fet amor esgrogueït,
perdut entre les paraules
que no vas saber dir
i una foto que guardes
entre els vidres de l'ànima.
Et veig quan surts de casa,
gens vivament, i proclames,
amb el gest, secrets i ànsies
que segur mai no diràs.
Que no ho sàpiga ningú,
que et crida el neó imprecís
d'una taverna sense nom
i una cassalla libidinosa
que se t'adorm a les mans.
Vindrà una dona amable,
amb la idea interposada
que s'ha de donar a un altre,
i avui res no se't farà desig.
A la pell, nua d'espasmes,
desconsoladament ferida
de veure com li manques,
trobes a faltar l'esgarrifança
que un dia havies sentit.
Et precipites al carrer,
on el fresseig de fulles seques
esmorteeix l'atònita claror
i fa més lleu el desconcert.
Mira, els instants s'allarguen,
inexplicables, fins a l'infinit;
per moments el dia s'ha endurit
i vol exsudar gris de crepuscle
als braços fins de la nit.
Vas vorejant la tanca,
caragol en un mur eixut,
i sospeses sol d'hivern
que es vessa per la tarda
amb un subtil tremolor.
Te'n tornes, com qui va a jóc
amb uns passos dramàtics,
a buscar el recer del portal,
baluard menjat per la crosta
dins d'una ombra espessa
que és la mare dels oblits.
Pujaràs al pis, graó rere graó,
ple de la voluntat bona
d'estimar-te una mica millor.
Potser demà. Avui no pots més
i no se t'asserena cap certitud,
el dia se n'ha anat tan confús
i encara no saps què soparàs.
Tanques la porta darrere teu,
un cansat nou de febrer,
com si fos el darrer dia viscut.


dimarts, 29 de gener de 2019

Estima't

Què fas, dona?
Tan entusiasmada estàs
i tan lliurada a les qüestions,
que les teves ambicions has oblidat.
Molt bé -contra això no puc dir res-
jo també sóc el poeta dels oblits.
Però compte! aquestes coses
et consumeixen ràpidament.
Passions, audàcies, desafiaments,
natura i energia primordial,
tempestes sense precedents,
per mi tot et serà ofert, ja que crec en tu,
en la teva ànima i en el teu cos gloriós;
i dic que no hi ha res més gran
que dur-te fins a les portes del cel.
Somrius ara, terra d'alè fresc,
sumptuós pomerar excels,
brillantors i obscuritats
de netíssima llum.
Somriu, per l'art de viure,
que el teu amant ja és aquí.


divendres, 25 de gener de 2019

El vent entre les canyes

Vaig viure a l'era històrica,
quan els fonaments dels castells
encara s'havien de col·locar.
Els camps estesos esperaven,
com esperava, sense angoixa,
el primer vent flairós del dia.
Ara, els jardins amb peònies,
lilàs i gerberes florides, diuen
que són un lloc de bon estar.
A mi doneu-me un món salvatge
amb perfum d'arbres i d'herba
acabada de tallar. Polsegueres
frenètiques de capaltard,
que segueixin les ventades,
i unes quantes clarianes al bosc
on pinçans i grivetes puguin niar.
Caçador furtiu, si aquí la lluna
als dracs llegeix poemes,
si despunten crits de fulles
i tremolegen rams de violes,
què no sentirà el teu esperit,
guspira de foc encesa,
quan et despertis i sentis cantar
el vent entre les canyes!


dilluns, 21 de gener de 2019

Penombral

És alta la nit
i el silenci pesa.
Vet aquí la penombra
caminant amb cura
per la volta del cel;
qui sap si espera,
en aquest cru hivern,
una alba fulgurant.
Un home mira lluny,
una matinada freda,
i la lluna roja li diu:
Torna a casa,
que potser trobaràs
algú que t'hi espera:
sopar a punt, llit,
caliu que et desperti
una matinada d'abril
i una dona per estimar.


divendres, 18 de gener de 2019

Llum de biaix

No vull fer memòria
d'on era l'escala
ni de cada replà
que m'ha dut fins aquí,
al cim de tota solitud.
Amb ulls de fred
contemplo la gebrada
de la vora del riu,
cada dia més arrellat
a la llum de biaix
que pugna per no morir
als braços de la nit.
M'arrecero al mur
de voltes fatigades,
les esquerdes són tantes
que el difícil és saber
quina antiga glòria
serà la que caurà primer.
Baixo lentament
a l'hora que el cel s'agrisa.
Al rellotge desballestat
esclata una hora,
i el vent, vanament,
no troba herba frenètica
que tremoli al seu pas.
Jo no hi puc fer res.
Ara torno. Són les set.


dimecres, 16 de gener de 2019

Flor de neu

 Malgrat el vertigen
del vent que m'encalça
sempre torno vora teu,
edelweiss.
De temps en temps,
em desperto al matí
sentint la crida
del cor salvatge
que es lleva en l'hora greu,
entre la nit i l'alba,
per assolir el cim
ple de secretes veus.
Pas rere pas
segueixo l'escala
de la inaccessible llum,
volent tapar les esquerdes
que un amor fugaç,
que ja no és dins meu
sinó en els records,
va deixar-me a la pell.


divendres, 11 de gener de 2019

Vent del nord

Foll, bèl·lic i de candidesa extrema,
sols escric esperant un temps millor,
àvid, aprenent de tot. Amunt!
que el torb crida amb desmesura.
Tu, que em portes veus de lluny,
sublim en la gran dansa còsmica,
que tot ho penetres i ho contamines,
fill de Thor, pagà sense tro, i criatura
d'una voracitat incommensurable,
vine, consola la meva ànima
que insisteix en conèixer el futur,
que es recrea i es lliura a la eternitat
per esdevenir matèria poètica,
invisiblement, després de la mort.
Oracle d'una vella profecia,
vine i digues, oh vent, si ve l'hivern,
és gaire lluny la primavera?


dimecres, 9 de gener de 2019

T'imagino

Aquesta tarda sec vora de la mar
i m'imagino que seus al meu costat.
Ens besem sentint com l'ungla del plaer
se'ns arrapa a l'espinada, i la vida
que ens abraça, amb llengua humida,
tremola tota quan tasto pell salobre.
Esperarem que el cel es faci roig,
i amb ulls de fred i de vent ens mirarem
sabent que és tota per a nosaltres,
aquesta estesa de platja coral·lina.
No la desdenyis, la meva boja passió,
el segament de cames quan et miro,
perquè la mesura d'un amor val
tot el hi cap en el món que imagino.



dimarts, 8 de gener de 2019

Camins

Surto amb tu, a l'hora transparent,
quan el dia encén les primeres llums
i una ungla de lluna es pon a l'horitzó.
Em portes de la mà, no massa lluny,
pels camins secrets del teu cos.
Tot és al meu abast, i aquest matí,
insecte frement, te m'has endut
cap a universos de fonda passió.
Hi ha en mi una cosa que és teva,
hi ha abraçades que són donades
sota els murmuris dels plataners,
ascendeixen pels marges de l'alba
per rebre els primers raigs del sol.
Potser podria dir-ne més, però
a aquesta forma secreta de tenir-te
no li cal cap explicació. Tot és clar
en aquest nostre món, on velegen,
tardoralment, tendríssims colors.


dilluns, 7 de gener de 2019

Comiats

 Sec al balancí, de cara a la finestra,
i m'acomiado de la tarda difunta
com si no vingués cap dia més.
Car com sabré quan baixaré,
lentament, al soterrani
de la petita casa de mi mateix?
No em sap greu la vida no viscuda,
només sento el que no has vist tu.
Tindré llàgrimes a punt, tancades,
per si un dia he d'acomiadar un amic.
foto de Ramon Aladern.


diumenge, 6 de gener de 2019

Tremolor d'herba

Una espina avui gebrada
pugna per fer-se flor exuberant
-són tantes, que el difícil
és veure quina em ferirà més-
Mati
-vora l'aigua, d'on no em moc-,
que algú li parli d'un futur,
que el tremolor d'herba
avui és pura lloança a Déu.
Jo també espero un vent
gronxant-se a les rames altes,
tocat per l'absència de tu.
Mira, quan un dia vinguis
ens beurem, a poc a poc,
les hores que ara no tenim.

Foto by: Josep Serres (a La Vilella)

nalment, espera vagits de llum


divendres, 4 de gener de 2019

Ganes de tu

No m'espantaré
del fred que tremola
quan canti el gall
i es vagi insinuant
una ratlla de claror.
Una cuixa em toca
i busco la teva mà,
desota els llençols,
per mirar-te millor
quan obris els ulls.
Et trobo en la partió
de la nit i l'aurora
i avui més que mai
tinc ganes de tu.
Penso, de vegades,
que si em trobés sol,
menjant a deshores,
el celler buit i el braser
i les cendres fredes,
no sabria qui invocar
i tot seria cruel i dur.
Però em crida sempre
el teu cos joiós
que a la vora respira
i al matí m'omple
les capes del cor.
Demà, a l'hort gebrarà
i moriran teranyines
sense que ho vegi ningú.
El temps impera
i els focs apagats
ja no es revifaran més.
A fora gemegarà
un vent abrupte.
Poc serà comprensible
i només et recordaré a tu.


dijous, 3 de gener de 2019

Quadràntids

No sé el camí, ni l'hora
ni el lloc on trobar-te.
No vagaré més, entre dues llums,
greu i amansit
com bèstia que roda la sínia.
Ahir de nit la fosca lluna
em va dir que no tornaries,
que altres camins et criden
de fulloses branques
i d'arrels més fondes.
Ves-te'n lluny, cap a l'alta riba,
que jo seuré a l'herba,
greu i amansit,
mirant un cel sense estrelles.
Si un dia arriba l'aurora
trobaré altres estels,
que potser seran fugaços,
però per a mi seran riquesa.
No hi ha cap alba en el futur
ni cap constel·lació que m'esperi.
Ves-te'n de nit, que jo seuré,
greu i amansit,
esperant un vent que m'alliberi.


dimecres, 2 de gener de 2019

El temps s'atura

Refaré els camins
que fan els teus sols
d'àmplia carícia,
ara que sóc lliure.
Beuré de la teva llum,
m'oblidaré de viure
palpant els límits
dels lilàs que portes.
Seré aquell jardiner
que sempre volies,
sembres llangoroses,
desig d'una guspira.
Lentes campanades
a mitja nit se senten,
palpadores mans,
plaers que regalimen.
Famèlics devorem
somnis que no teníem,
de matinada, l'èxtasi,
pel tou de molsa humida.
El temps s'atura. Llisques
dels meus braços al matí,
clara, arrecerada dins meu,
i te'm perds per la memòria.


dimarts, 1 de gener de 2019

Daixa'm viure

No puc cridar
ni expressar el dolor,
tan sols cloure els llavis
perquè no sagnin
les paraules aspres
que mai no diré.
Potser he descobert
la fragilitat, el desconcert
davant la por que em lliga.
Escolto l'allau esfereït,
torno a mirar el cim,
avui inaccessible,
per veure fins on arriben
les meves pors.
Hauré de conquerir-te
abans no em fereixis,
abans que el meu orgull
cregui que m'has vençut,
o potser, de tant en tant,
com un llunyà desig,
tan sols t'he somiat
les nits sense estrelles.
M'atrau el risc i el repte
tothora compromès
fins al darrer alè.
El fred em colpeja
i sento que el timó
en mi s'ha trencat
en mil i un bocins;
el glaç i les roques
són ferides obertes
en aquest caos aluvial.
Ja no puc sostenir-me,
haure d'abandonar-te
quan arribi la paüra
de la negrosa nit;
camino per la glacera
com si dansés en el buit,
cos i mans tremolosos
sota la màgia de l'infinit,
pous de fredors blaves
antics més que cap record.
Triomf, por, dolor, ràbia...
No hi ha res en aquest món
que tigui un valor absolut,
cap cosa que ens pertanyi.
L'èxit és només una lluïssor
que a l'instant s'apaga.
Deixa'm viure,
lliure com el vent,
per descobrir-te l'ànima,
per saber tots els secrets
de les grans congestes
sota els cels transparents.
No volies que anés amb tu,
no volies deixar-me marxar;
em vaig veure pres, atret
per la teva llunyana bellesa
que tinc clavada als ulls.
Que et toqui el sol consola,
si l'udol dels llops és benigne
i no gaire lluny la primavera.
Em vaig abocar als teus braços
com una heura enfiladissa
i m'has raptat per sempre.
Deixa'm viure,
lliure com el vent,
per sentir la passió
que em lliga al silenci
de la flor que estimo.
Mai més, mai més
no diràs, amor meu,
que t'he mentit.
Deixa'm viure,
o sinó, com l'ocell
que ja no pot volar,
deixa'm morir.


dilluns, 31 de desembre de 2018

dimarts, 25 de desembre de 2018

Ara que el dia neix

Dorm, terra d'avellaners,
que les branques avui mortes
renaixeran amb nou alè.
A la capçada d'aquell roure
penjem-hi els nostres somnis
que així els veurà l'Estel.
Heu sentit els cors matiners?
Sota una pila de llenya tallada
guardaré un crostó de pa sec.


diumenge, 23 de desembre de 2018

Capaltard

Cauen les volves de neu
i la nit arriba, graó a graó,
com heura enfiladissa,
sumptuosa, rica, procaç.
Aturarem un vol d'estrelles
per no perdre'ns en el fosc;
hivernarem sota els llençols
fora del tot, embriacs, nus.
Quan marxis no tinguis fred,
pren la bufanda i tapa't bé,
o millor quedat amb mi
abraçats en un sol tot.


dissabte, 22 de desembre de 2018

T'espero

Cobreix el foc les muntanyes i el mar,
el vast desert sense pluja apaivagadora
retalla perfils esquerps esperant que tornis.
Aquesta nit insinuada escoltaré el silenci,
ompliré la pissarra de pensaments, de somnis,
de cavalls desbocats de cadència pertorbadora.
Estendré un groc de pallà flairosa per quan arribis,
dolorosament alegre, per la deserta plaça.
T'esperaré. Caurà la jaqueta i apareixerà la brusa.
Caurà la brusa i apareixerà la teva perfecció.


dijous, 20 de desembre de 2018

dissabte, 1 de desembre de 2018

Temps

Hoste de la ciutat abandonada,
de temps en temps sento la veu
de les aurores de la infància.
A l'hora greu, entre la nit i l'alba,
com tornes tu, campana alegre,
a ressonar pels replecs del cor
tocant a festa només de veure't.
Déu meu, si visc a la ribera trista
mirant les aigües entre murs
a fil de matinada, ja sense foc,
el celler buit, respirant a poc a poc
i deixant fora qualsevol expectativa.


dimecres, 28 de novembre de 2018

Aurora

Ja mai més
no seràs al balcó,
profunda pau,
estimada meva
que no et trobo.
Sota teu el buit,
només el buit
i la quieta llum
que t'assegura
silenciosa ombra.
Puc jo, llavors,
ser per a tu sola
aurora única?
Veig clar l'atzur,
la volta del cel
blavosa i gran
que no em serà
poca companyia.
Avui el llevant
no sap el teu nom,
desconegut,
i jo no el sé dir
amb el llavi eixut
per tanta absència.
Camins rogencs
damunt la mar
i el vent perdut
allà a la llunyania.


dissabte, 10 de novembre de 2018

Claror vespral

 La llibertat vola per damunt
de les victòries i els desencerts,
retallant-se contra el cel groc,
seguint cada foguera encesa
per les planúries del vespre.
Confesso que estimo el silenci,
que sóc feliç amb poca cosa
perquè les coses pesen i molt,
que la motxilla ha de ser lleugera
perquè la respiració s'eixampli
davant l'horitzó sense contorns.
Aquí és on s'ajunten els camins
del vent amb el de les estrelles,
i aquí, sota aquesta llibertat,
neixen les aigües al gorg profund
i les campanes toquen a festa.
Crida en silenci la meva ànima
per no despertar la son perpètua
del cim darrere les muntanyes,
i callen els batecs d'un cor
molt endins de la tendresa.
A mi no m'espera ningú,
per això res no em destorba.
El matí ha marxat, torno enrere,
que l'única noció de felicitat
sigui el desig d'abraçar la vida.
La tarda declina, pren mides
i calcula la corba del temps
que ha cremat les dreceres.
Arriba aviat la claror vespral,
i el treball serà recuperar la mar
i les ones ajagudes a la platja
abans no s'esglaï el capvespre.


divendres, 9 de novembre de 2018

Et penso

Fa temps van caure les fulles
i van esborrar tots els camins,
ara cap rastre teu no em dirà
per on te m'has perdut.
Només la rosada i un tel d'aire
vénen a raure al solc esquerp.
Et faig lluny, al casal d'hivern,
atiant el foc i lluint-te als ulls
un pic d'enyorança confusa.
A mi, em revénen dies de sol
amarats encara d'herba fresca
que fruïen els nostres peus.


dissabte, 3 de novembre de 2018

Rere els vidres

 Les ombres van estenent-se
al meu voltant, sense queixes,
i les hores i la llum cauen
al més profund del silenci.
Rastres al cel, a dues llums,
i jo rere els vidres, perdut,
vivint la solitud de l'ànima.
Voldré sentir-te, amor meu,
quan arribi la nit amable
i tots els camins se'ns morin
a la falda, abraçant-te,
rere els vidres de casa.


dimecres, 31 d’octubre de 2018

Magranes

Els teus llavis, dona, de fruita dolça.
Hi ha un paradís per conèixer
en aquesta magrana que es bada.
He sentit a la galta la teva carícia
i aquest gest forma part del concert.
El desconcert vindrà quan no hi siguis.
Potser no quedarà res, ni una paraula,
potser no sabràs mai qui vaig ser.
Al final es farà el silenci, ja que sempre,
tot i no saber-ho, guardem un secret.


dilluns, 15 d’octubre de 2018

Fulles seques

Els pollancres
i les moixeres,
els avets, els tells
i les serveres
s'adormen sota
desmais de llum.
Ja no dic res més,
en un últim terme
tot és un excés
quan arribes tu.


dilluns, 1 d’octubre de 2018

Aquí, és a dir...

Més fosc que la nit,
més despullat que la pell,
eternitat plena de silenci,
silencis que es fan eterns.
No pronunciaré el teu nom,
jo sóc tu quan sóc.
En el destí dels teus ulls
voldré ser raptat per la son.
Aquí, és a dir,
on floreix el lliri obscur;
aquí, és a dir,
en la tebior del teu pit,
posa-hi també
que alboreja un nou dia:
lluïssors octubrejants
que a consolar no arriben.
Amor, amor silenciós,
ens estimem com s'estimen
oreneta i memòria del vent.
No pronunciaré el teu nom,
el d'un cor que en mi habita.


dimarts, 25 de setembre de 2018

Tu estàs on els meus ulls miren

El sol ja s'ha post,
però no només el sol.
Enorme fou l'estiu
i les collites del seu amor.
Qui ara es troba sol
vagarà inquiet per la tardor
mentre les fulles cauen
i giravolten sense sentit.
La nit, sobrevolant el temps,
la nit, lligada amb cadenes
entre ors d'estels i neguits.
Temps és ja que se sàpiga
que a l'hora de la posta,
a la falda dels teus ulls
vaig deixar-hi un cor ferit.
El moment ha arribat:
Als últims fruits ordena,
oh vent, de ser plens
i que els penetri dedins
la suprema dolçor.
El vi haurà de ser fort
per qui ara casa no té.
Quan arribi l'hivern
vetllaré un record,
llegiré, escriuré
llargues cartes a ningú.


dijous, 20 de setembre de 2018

Myriam


Ara que una mà et dibuixa a la galta
un signe de carícia, i glops de somnis,
més a prop de la terra se'm desperta
la teva veu pura i una mirada fonda
com la nit, que no sabrà mai mentir-me.
Et sabré lliure, potser lluny d'aquí,
seguint el ponent on la lluna càlida
troba inexorable el seu minvant etern.
Pintes la sang de les roses, i no deixes
que els seus ulls siguin persianes closes
sinó rius profunds que corren pels ravals
i els antics carrerons, plens de fervor
de no sé de quants segles d'amor encès.
Myriam, no sents el so de les campanes
i els batecs del seu cor com els d'un nen?
L'ànima se li fa lleugera i el seu esguard
em porta tota la tendresa, al capaltard.