dimecres, 24 de febrer de 2021

La porta

Aquella porta sense clau,
indiferent a les endevinalles,
que fixa omnipotents vedats
i rígides i secretes normes,
semblava oberta fa segles
i ara sols projecta ombres.
Crec escoltar un murmuri,
unes passes que s'apropen,
la remor d'un bleix cansat
que a l'altra banda respira.
¿Qui hi haurà rere la porta?
Una consciència pura
que no pensa, però hi sent,
que no té veu, però em parla,
que s'ha perdut irremeiablement
i s'acosta a la porta i es pregunta:
¿Qui hi haurà rere la porta?
Dues ànimes que s'escolten
perquè cap mur no les separa.
Si la fe truca a una porta,
l'amor sempre contesta.



diumenge, 21 de febrer de 2021

Vent d'hivern

El llevant està escombrant la mar,
abocada damunt l'aspre de la roca,
bullint d'escuma i d'ecos del passat.
Podem parlar de l'aigua o de tu,
perquè aquest embat m'és indiferent
com ho pot ser l'escampall en l'arenal
i tants còdols blancs que se'm donen.
En canvi tu ets la llibertat que l'aigua
no em prendrà mai, perquè vius dins
els hiverns de la meva memòria,
i ara sé que t'ajeus amb el rostre a frec
dels meus cabells perquè a les nits
t'abraci i t'agomboli. D'aquest matí
amb el vent a la cara, t'ho demano,
no te'n vagis volant cap als roures
com ocell sense casa i sense rostre.
Passats vint-i-cinc anys de soledat,
et prometo ser totes les hores
el teu sentinella fins al crepuscle.



divendres, 19 de febrer de 2021

Boira

El dia camina amb deixadesa,
com si no es volgués llevar del tot.
Són les onze. Mirant per la finestra
ni una ullada de sol que acompanyi
aquella fulla que cau i no sap on va.
Un dia gris de vegades sols és
un error que ens amaga els colors,
un pensament boirós i cansat,
una mandra infinita per fitar
qualsevol futur encara possible.
Entre una alba de llum blanca
i la boira, les petites esperances
s'obren pas. També jo hi sóc cridat.



dissabte, 13 de febrer de 2021

Carnaval de Res

Tampoc aquest any tindrem disbauxa,

l'excés permès, assenyat i beneït

pels estaments quaresmals, vull dir.

L'atmosfera de la plaça és de matí distès.

Si els botiguers poden obrir, a ulls forans,

sembla que tota la ciutat la balli grassa.

La gent tomba o badoqueja aprofitant

el sol del migdia. Portem tot un any

fent el pallús amb la màscara posada,

i clar, darrere el decorat ningú no sap

si som feliços o només fingim de ser-ho,

les distàncies curtes han estat proscrites.

Així, doncs, amb la vida real vetada,

queda la que sura damunt de falòrnies,

aquella que hom pot imaginar reüllant

la superfície, fent conjectures, ponderant

el capteniment dels vilatans que s'exposen

a l'aparador públic del carrer. Tot plegat,

un joc pervers que no serveix de res,

però que a mi em distreu i no ofèn ningú.

A la vida autèntica, doncs, li'n dono

les gràcies que em permeti assolellar-me

en aquest banc de cara al general, marquès

de Los Castillejos, vescomte del Bruc

i capità general de Puerto Rico, “miquelet”

que també fou en els seus anys bojos.

M'embadoco i no vull fer-me un embolic

amb tot el que passa per davant dels ulls,

no tot és vida contemplativa: la plaça bull,

les criatures corren i xisclen amb veus

viperines, els grans es reconeixen sota

l'antifaç i se saluden, enraonen i exulten

el plaer de tenir conversa, de donar tema,

de viure al dia i girar full de la pandèmia.

La plaça és plena i les terrasses, buides.

No és l'hora de seure, encara. Cal esperar

aquella eternitat que, des de la prioral,

les campanes toquin la una. Llavors sí,

pertot sortiran vermuts i patates i olives,

i tothom dirà que aquest és un poble

magnífic, de tradicions, de plaers a dojo,

i cap desesper no li treu la dignitat i ningú

no s'adona que també pot ser un poble cínic.

El general va a la seva, distant i emmurriat.

Els carnavalescos, que sols pensen valenties,

s'hi han enfilat i allà el tens, tot disfressat.

Fa certa basarda el vestit que porta, els ulls

sortits d'òrbita i, al costat, una xeringa gran

com el cavall. La seva dignitat la conserva

espasa enlaire, amb el monstre de la Covid

enforcat, que a ell no hi ha qui l'acolloni.

Carnaval descafeïnat, carnaval de Res.

Pels carrers dels voltants se senten els

marrameus del segle passat, més gloriós.




dimecres, 10 de febrer de 2021

Capaltard

L'olor d'hivern és una olor
que torna de molt lluny,
de quan eren erts els camps
i el gebre potser tenia espines.
El fred mossega fins a l'os,
i la tarda em cau de la falda
quan el sol rogenc de la posta
s'amaga darrere la muntanya.
El fred no és a les clotades,
sinó a les mans inhàbils
d'un ésser solitari en un lloc
tan obert i sense foc per atiar.
Aviat lluna i olors correran
per la plana amb un tremolor
d'ales esquerdades de grills,
fresses que fugen, clarobscurs
sorprenents, fiblades a la pell
que se'm capbussen a la carn
fins als replecs de l'ànima.
Què n'he de fer, d'aquesta llum?
Guardar-la per viure un demà
que sigui completament nostre,
i caminar sense mirar enrere.



dilluns, 8 de febrer de 2021

Solatges daurats

Aquella noia que ara torna del sol,
i venç dubtes, m'agafa de les mans
i anem junts, per rieres inconegudes,
seguint els camins de les ginestes
i el crit del vent que decanta els arbres.
Persuasius, avui confusos, els solatges
que la mà acompanya fins als llavis
ens porten una dúctil passió d'orquídia.
Des de la joventut daurada, ningú més
no m'ha disposat les ratlles del món
que biaixen el cel i m'ordenen la vida.
Tot és més clar, més prim i translúcid.
Alcem la copa i partim-nos les hores
que són nostres, com el més sincer
que un home vehement pot oferir-te,
noia que tens el poder de somniar,
i jo tinc por que pugui esgarrinxar-te
un món tot eriçat d'infectes punxes.



dissabte, 6 de febrer de 2021

Carícies

Mira, només que surti
una ullada de sol
ja neix la primavera
i la mar cobra vida.
Inesperades flors
tornen de la nit
i reclamen imatges
del tot placentoses.
Una carícia a la galta
de les teves mans,
que trasbalsi la pell
i que talli de nou
blau i temps i món,
és tot el que desitjo.



dimarts, 2 de febrer de 2021

Matines

Surto aviat, entre matines i laudes,
quan el dia encén les primeres llums
i una lluna s'amaga darrere l'horitzó.
Vaig a perdre'm per camins secrets,
tan amagats, que els peus trepitgen
reservats que no els doblegui un clot.
És un lament sense retorn, el camp
de bardissa excitada pel vent eixorc.
Ara neix la filigrana del contrallum
primer, lluïssor que sagna delicada
i no diu que sofreix en un racó teu.
És el nostre paisatge, dona. Pintat
de roig de llavis que a l'instant s'avé
a preguntar per tu, volent que tornis.



dilluns, 1 de febrer de 2021

Anys

Dilluns, u de febrer.
Passar fulls m'és fàcil.
Allunyat de tot, ve a ser
com ara ratllar papers
sense fútils agrors.
El crit de l'alt reclam,
la polifonia dels anys,
la manera nostra
de veure l'essencial,
fan que sigui agraït
contemplar la brasa
d'un caliu que no mor.
Tinguem els sentits
i els minuts desperts.
Em prometo, amor,
tot un mes ben teu.



diumenge, 31 de gener de 2021

Ocell de foc

Pujo amb tu per costes enllosades,
com fèiem abans, i volem tornar-hi.
No et miraré i no et tocaré, que no sé
si ets real o bé un somni, carona clara.
Lluny de mi, te m'has tornat una quimera
i ara ens corprèn aquesta nova albada
i l'ocell de fúria total que l'acompanya.



divendres, 29 de gener de 2021

Minves de gener

Or i safrans i porpres. Tots ells
colors de la mar gran quan el sol
se'n va a la posta. A l'hora prima,
s'esmorteeix la llum i tota ànsia.
Els focs van apagant-se reüllant
les cicatrius que deixen els anys,
aclaparats pel pes de la raó dura.
Si miro enfora no hi trobo ningú,
tot el món és reclòs dins el pinyol
que, lent, rodola i se'n va a jóc.
Aquest vespre no em diu res
dels teus dinou anys que un dia
van ser també els meus. Del temps
llargament nostre se n'ha fet cendra
i sols en resta un surt a la memòria.
No cal captar del passat tributs
que tallin camins impossibles.



dimarts, 26 de gener de 2021

El mur

Ara mateix faria
un gargot obscè
en tota la paret, fosc
i de rudes traces.
No hi ha paraules
que puguin descriure
l'odi cap aquest mur,
mancat d'esquerdes,
horriblement passiu.
Però sé que els mots
trossegen sentiments
i mai no voldré dir res
d'abrubte i ofensiu,
ja que cada paraula
et coneix i parla de tu.
No tens gaire idea
de com passo les hores
a l'estació dels trens
espiant les arribades
de combois rovellats,
de cossos desconeguts,
febrosos sota el groc
esbiaixat d'un fanal,
que fugen en taxis vils
i es perden dins la nit.
Sembraré llunes plenes,
ravals endins, a l'hora
confinada que no quedi
cap ànima pels carrers.
El fosc, un gran monstre
que bleixa el seu alè
sobre el llum de les pors,
brutes i depriments,
reclams greus de qui
no té foc on arrupir-se.
No vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu.
A la porta del casalici,
on es desordena l'esma
de tot passat i tot futur,
faig col·leció d'adéus.
Demà tornaré.



diumenge, 24 de gener de 2021

Et somnio

El vent, les branques
vinclant-se sensibles
dins d'un bosc espès,
l'abundància del cor
que es vessa molla
al pic de la mitjanit.
T'asseus, i recordes
els dies benignes
i la mà que t'estreny.
Ets als meus braços,
i tremoles tot d'una
quan t'acaricia un bes.
Dormo, i et somnio,
i tan clar tinc el somni
que no em vull despert.



dijous, 14 de gener de 2021

Et penso

M'agradaria sentir
una veu, una mínima veu,
precs d'amor cenyits d'esglai,
atènyer una jove cintura
en l'hora closa de la nit.
Però són alts els murs
que guarden el perfum,
la quietud del teu gest,
l'esguard d'uns ulls serens
d'impenetrable absència.
Finestra closa. Teulades
amarades de pluja i de sol
i de les hores inacabables.
Que buit i estrany el camí
que avui no puc recórrer!
M'han deixat a fora,
i la llum pàl·lida i groga
cau encara amb més silenci
que la neu a trenc d'alba.



diumenge, 10 de gener de 2021

Encara un bes

El sol enlleganyat
i el cel, morat de fred,
obren clivelles a les mans
mentre dos cors estremids
bateguen lentament.
Puc abraçar, puc devastar
una boca bes a bes,
amb la mateixa fam
que trobo en els teus ulls,
plens de la súbita tendresa
de dues flors per obrir.
No puc enganyar-me,
ni avui ni mai, però,
amb falses il·lusions
mentre el riu de la tarda
s'escola a poc a poc.


divendres, 25 de desembre de 2020

Nadal 2020

 


dimecres, 11 de novembre de 2020

Tardor

Coneixes aquest paisatge i te l'estimes,
tot i que no recordis quan te'n vas enamorar.
Potser va ser el dia que vas néixer. Néixer
és començar a morir, encara que avui
no hi pensis perquè la que mor és la llum,
i la llum se'n va silent a passos petits, lluny.
La terra es va adormint, i aviat la planúria
estarà tota tan adormida que semblarà
que no s'hagi de despertar mai més.
És la tardor, l'hora del suprem recolliment.
Hi ha una filera de cotonets que ocupa
tot el vessant de la muntanya. Una filera
de rodamons que van del peu fins al cim:
el de les ànimes greus que durant segles
han pensat el mateix que ara penses tu.
T'has tornat una gran roca al caire de l'abís,
encara que només sigui per la idea
de la pròpia nuesa a la vora de la immensitat,
somnolent, d'un món que mai no podràs tenir.
Acomiades la muntanya ara que ve la nit.
Doneu-li una bossa de caramels i una
taronja abans que se'n vagi a dormir!
Tan fràgils, els arbres de la riba del riu,
magres com una enterca raspa de peix
ara que s'han despullat del vestit de l'estiu.
Nit sense brisa, cap veu, cap so, cap lament.
Simfonia solemne de memòries i somnis,
aquesta és la veritable cara de la tardor.
Les passions es descomponen, fugen
ponent enllà endutes pel temps advers.
Et bat el cor, secretament. Què pesa més:
el ponent que sap que l'encalça la nit,
o bé l'alba fugissera que arribarà demà?
Agafes una cadira i la portes a la vora del llit,
per si obre els ulls. Amb el llibre a les mans,
"Un món feliç", la mires com va respirant,
encara. Encara és aquí. Encara seguim vius.
Encara recordes quan li vas oferir el món
i ella et va dir que sí, que seria amb tu.
Ara, però, només les plàcides planúries,
on tanta primavera vas gastar, alimenten
el record de les espigues que vas collir.
L'aire blavós, la llunyania de tot enyor,
el desig de cridar i cridar sense fi
en la flonjor cansada de les clotades,
els camins aturats, en les rieres seques,
et desperten els calfreds que es gronxen
en la quietud de l'aire marbrat. Voldries
poder tocar les flors mig abertes de maig,
i ara et toca enterrar les cendres de l'estiu.
T'ho imagines tot de blanc, potser pel gebre.
Fins i tot els cabirols que roseguen l'herba
són blancs. Pintes de blanc les fulles
que encara verdegen. La blancor avança.
Tens els ulls closos. Inspires aire. Expires.
Cada vegada es fa més transparent la tarda,
cada cop més i més constreta a ser vespre,
amb un superàvit d'ombres que no sabràs
què fer-ne. Els pensaments s'enlairen
per ser furtivament caçats a l'hora foscant.
Ja vell, feble de cames, has anat pujant
per l'escala dels anys i t'has avesat al silenci
del dia ja finit. És bo tenir sempre esperances.
Negre ocell de la nit, eternament enamorat,
digue'm que demà, quan dormin els estels,
tot serà lluminària en el nostre firmament.


dilluns, 2 de novembre de 2020

Capaltard

Plàcidament,
corre la llum blavosa
per les planúries del vespre.
Arriba l'hora incerta
que em sento perdut
perquè no veig enlloc
cossos abraçats
que respirin un mateix alè,
com quan tu hi eres.
I vénen els records
arrossegats penosament
per la planúria silenciosa,
sense contorns,
i començo a tremolar de res.
No puc retenir
els arbres de la tardor,
les fulles que van caient,
la llum que s'esvaneix.
Si no estàs amb mi,
tot són fantasmes. Ombres.



dijous, 24 de setembre de 2020

Desistint de tu

 Bat el vent un finestral

i l'ombra avança indecisa
al meu voltant, a contracor,
seguint el lent vagareig
de les hores i la revulsió
sorda del teu reclam.
Rere els vidres, el silenci
em diu com de tràgica
és la llar de foc ensonyada,
car els focs van apagar-se
el vespre que te n'anares
sense ni un mot de comiat.
Del passat m'arriben
rastres de camins perduts,
a dues llums, lluny de casa.
Duc la solitud per bufanda.



dissabte, 12 de setembre de 2020

Aniversari

 A clar de nit,

tan sols la flama
he posseït, i a voltes
un ardor sense límits
que encara em dicta
fondos batecs del cor.
Preveient ja l'hivern
mirem els setembres
que hem passat junts:
una cinquantena llarga
de superàvits de blaus,
de matins vincladissos
i de despertars junts.
Tot d'una m'esgarrifa
que no m'obris la porta
perquè a bat de sol
el monstre et devori.
La veritat és que m'ofega
sentir-me peix d'aquàrium
expirant damunt la sorra.
No tenim escapatòria:
som les dues meitats
del mateix pinyol
que és pua clavada
molt endins de la carn.



diumenge, 30 d’agost de 2020

Mirada de tardor

Criatura ¿recordes un amor d'estiu
entre els raïms i les pomeres?
I tant que ens agradava la mar
estesa en un decorat de miracle!
Potser evònims i grills t'explicaren
per on corria la nostra infantesa:
Amples rieres de primavera eixuta
amb l'aroma dels pins pinyoners,
l'abellot tremolant a les ginestes,
l'atzavara, el lluert, el conill poruc,
aigüeres i les canyes per als jocs
formaven tot un extens univers.
En viles lluny, campanars esvelts
abeurant-se en l'alt blau del cel,
camins fondals per anar a escola
i una bassa com una mar gran
on ens hi llançàvem buits de seny.
Els núvols que es desfeien, nits
estrellades de quan hi havia estels
i algun xàfec a l'agost desvergonyit.
Sabíem que la casa era molt dolça,
que hi havia sempre esperant-nos
un rafal ja vell, la figuera ombrívola,
nius d'orenetes i gats a la teulada
que veien passar estius i hiverns.
Els colors desordenant-se àgilment.
Baldament madurin els codonys
i les figues de moro, ni que sonin
eòliques orquestres, cap esperança
nodrirà aquell record que enyoro:
la terra fervorosa on vaig néixer,
el verd d'avellaner i l'olivera bruna.
Ara que hi he tornat, la veig de lluny
no tan aspra i més clara, alegre
d'emmirallar-se en la mar llunyana.



dissabte, 29 d’agost de 2020

Pensar-te

 El vespre apaga el crit,

vagament melangiós,
i a l'alba de la lluna
sento remor de passes
quan tota sola véns
fins a la vora del cor
que et sent però no et veu.
Potser faràs un toc
a la porta,
i jo hi seré, encara,
per obrir-te-la i dir
que t'esperava,
que sempre t'espero
i no hi ha cap dia
que no et pensi
abans d'adormir-me.
Potser estarem junts,
un últim cop,
i s'allargaran les hores
abans de despertar-nos
i veure que dormim sols,
com cada dia.
Potser és lluny de mi
aquest crepuscle torbador
i l'esmorzar per compartir
tampoc no era real.



dimarts, 25 d’agost de 2020

Les hores canviants

Perilla l'estiu ni més ni menys
que qualsevol altre estiu passat.
La calor, tant que l'hem maldada,
s'ha tornat un gargot espès
i aviat un airet se l'endurà,
i amb ella, una alegria sencera
de moltes hores al teu costat.
Després ens quedarà un deix
d'esma atònita quan veurem
com ens ofeguen les nits
que no arriben mai a l'endemà.
Aclaparades, a mitja tarda
les hores aniran a joca
per ser fidels a una posta
vestida d'un fútil groc llimona.
Fa fred, direm aviat, com si tot
fos rotund i per sempre.




dilluns, 17 d’agost de 2020

Obriu ara les finestres

 Pels esglaons del matí

els meus peus pugen de pressa,
cal cremar tot el record
d'haver estimat massa.
Un sol jove vermelleja
desvetllat pel meu crit,
cavalcant al llom del vent
es lleva una nova aurora.
L'aire em du bona olor
de romaní i de ginesta,
no és ben lliure qui no sap
obrir totes les finestres.




dissabte, 15 d’agost de 2020

La teva platja

Per tu m'he tornat
un arbre arrelat en el buit,
abocat a les ombres.
Entre l'arena i la mar
flors d'amor espigolo,
dessota la lluna plena,
i ningú no m'acompanya.
De l'ahir neixen imatges,
maduren cels, aurores,
un trèmolo d'aire fremeix
dins de l'àrid paratge.
Si el volguessis escoltar
deixa els plors enrere.
Al mateix cor de la nit,
com crides, enyorança!



dijous, 6 d’agost de 2020

Fil d'or

Demà aniràs mudada
plena de carícies noves,
i serà una petita festa
en el més clar del matí.
Ara et corprèn la tendresa
de les mans que cusen
els estrips del sentiment,
i és trèmula la llum, la poesia
de fil i agulla que pensa en tu.
Paisatge d'un instant. La terra
terriblement verídica
que mai no he d'oblidar.


dissabte, 1 d’agost de 2020

Nocturn

Avui, u d'agost,
ja he sentit el ronc
de dos hidroavions
que passaven neguitosos.
En viles lluny, qui sap
si tot crema i no flairo
la seva sobtada dissort.
Jo, tan sols ratllo papers
amb tossuda enyorança,
per cremar-los tot seguit
a la flama vermella
on se'm fon l'ànima.
Estiu feroç. El sol roent
bat el tambor del cel
i m'amago per solcs fondos.
Sóc un mal sembrador,
en aquest clos nocturn,
de llunes plenes.
Ja fa molts dies que
es van assecar aquelles teves
flors primerenques.


dijous, 30 de juliol de 2020

No he d'assolir-te mai


Que veloç i implacable
el temps, la vida.
Quina feresa, la solitud,
quan intento escalar murs
que arriben fins als núvols.
Avui se m'ha estremit l'estiu
i sento cantar ocells,
però no em desperten.
Un remoreig de veus i de vent
puja del carrer, àcidament,
i segueixo invissibles passos
cap als llunys impossibles.






dimarts, 21 de juliol de 2020

Et somio, encara

Si un dia vas somiar un futur, eren
les recances del que mai no tindries.
Aquella mà tèbia que et treia a passejar
s'ha quedat enrere, i tu, sense agror,
vius entre quatre parets sense sortides
assumint que tens en el record del somni
tota la riquesa que avui t'és possible.
Se n'ha anat, sobtadament, i no l'esperes.
Voldràs tornar a tastar el "moscato"
i no trobaràs aquella dolçor que t'omplia
quan ella alçava la copa i et mirava,
com mai cap altra dona et tornarà a mirar.


dissabte, 18 de juliol de 2020

La papallona i la flor

Esperava la papallona
poder despertar la flor
i dur-la a volar lliure
entre les mans del vent,
sense saber encara
que sota el firmament
els separaven abismes
del tot inaccessibles.
Un bes que prenyava
la quietud del matí,
ja fatigat, ja perdut,
va ser el lent comiat
d'un amor impossible.


diumenge, 24 de maig de 2020

Una vida petita (vint-i-quatre anys)


Maig feroç, aquell de l'any noranta-sis.
Un pobres mots no podran redreçar
un tort d'absència que arribà de cop
sota un clos de troanes nocturnes.
Vint-i-quatre de maig a l'hora foscant.
Un deixa de respirar, sense saba
i sense sang, perquè no vol renunciar
a tot allò que tenia, a tot el que sentia
quan les hores i els dies eren felicitat.
De vegades et reclama la vida punyent
quan et foraden el cor amb un llamp,
però no et mors, i t'obliguen a viure,
tot i que tu voldries deixar de viure.
Després tens una casa sense balcons
per anar construint una vida petita,
una vida que càpiga en una habitació,
en una butxaca, en un didal.  Una vida
que es pot escapar per un descosit
i que mai no en sabràs la profunditat,
ja que la vida ha crescut molt endins.
Llença l'ànima i les abraçades
i els petons i el llit que compartíeu.
I ara lleva't i mira aquest cel tan blau
que no sap res de dolor ni d'absències;
deixa el llast, el desànim i la pesantor,
i vés a la cuina i fica't el menjar a la boca
a la força. A la força! Fins que t'oblidis
de tot. De tot, menys d'ella, que és ella
qui et necessita per sempre, com l'aire
clar i dolorós que no ens imaginàvem
que un dia ens arribaria a faltar tant.
El futur? Un solc a la pell que t'arriba
a poc a poc, que et porta d'una tirada
totes les llàgrimes i els dies silenciosos
són els més orfes que hagin existit mai.
L'eternitat? Amb aquesta aroma de terra
i d'arbre i de matí, l'eternitat és lleugera
i no em pesa si et tinc al meu costat.


diumenge, 3 de maig de 2020

Colors d'estiu

Et seguia per veure't el rostre
i tu em vas dir que eres una rosa,
que sols podia olorar el teu perfum.
Volia abraçar-te i viure al teu costat,
en la teva pell, en els teus somnis,
tot i saber que l'endemà et perdria
quan et desfullessis amb el vent.


divendres, 1 de maig de 2020

Escric sobre el silenci

No puc donar nom a les coses que viuen
en estances ocultes i que sols a mi
em semblen plausibles. Em capbusso
en pous insondables, i en trec una gota
destil·lada de tu, amb ressò de mots
inútils, i que amb prou feines s'assembla
a la realitat, tot i que els vincles hi són
i puc crear un lloc que em sigui refugi.
Escric sobre el silenci, eternament oferit
a les paraules que tu em vas ensenyar.
Encara no ha vist la llum res que pugui
descriure un món intens i secret que va
allargassant-se fora mida. Exorcisme
de la roda lenta del temps. Mimesi
per experimentar la catarsi dels sentits,
les contradiccions entre els arguments
i les intuïcions, entre la diàfana realitat
i l'opacitat de la literatura. Un vespre
de punyent intensitat es va ensorrar tot
i vaig sofrir una bàrbara amputació
en la fe, els ideals i els somnis possibles.
Imposto diverses veus, una entreteixida
evolució dels fils que m'han fet presoner,
un aplec coral de paraules estrafetes
amb diversos angles, aspres relleus
i profunditats pregones, recances folles
de tot el que he perdut. Llums i ombres
en un relat mancat de sentit i que no vull
massa desendreçat, una cambra pròpia
en un petit món de veritats canviadisses
que m'ho consenteixi tot. Malaguanyats
tots els mots que fugen i no puc retenir,
ascles que es fan cendre abans que caliu.
M'aboco al buit, endins, amb fixos ulls,
i sotjo les amplituds que ens separen.
Amb un esglaiat dolor de carn i pell,
recobrarem la quietud dels capvespres
i aquell estimar-nos amb l'ànima nua.
Els dits, a poc a poc, es van entumint
i no em salvaran laments. L'home sol,
cau d'esgotament a l'ample riu de la nit.
Aquesta alba, tan llunyana i inassolible,
que sempre em retorna el teu rostre,
vetlla el silenci de la solitud immòbil.

dissabte, 25 d’abril de 2020

Tot el que tinc

A l'hora del crepuscle, en terra teva,
hi vaig collir fruits d'estranya dolcesa
seguint els camins que et solcaven la pell.
Invocant la llum d'una lluna incerta,
tot l'amor que de nit en mi sembraves
a la tendra albada desplegava les ales
per bastir una casa a l'ombra del desig.
Tu eres pluja i jo la set, tu la rosada
i jo el navegant dels teus rius secrets.
Tot el que tinc m'ho has donat tu.
Ara es desvetllen remotíssims ecos
per la posta vermella del claustre clos
que em parlen d'aquells dies viscuts.
Ara crido insistentment l'ajut dels déus,
de la mar i dels vents perquè tornis a mi,
vull que el destí em retorni l'esperança
i no caiguin les fulles mortes de l'oblit.
Vaig estenent al terra els meus vestits,
i me n'aniré sol amb passes lentes
pels llentíssims dies perquè em puguis seguir.
No sóc sinó el que queda del teu record.
Tot el que tinc m'ho has donat tu.

dijous, 23 d’abril de 2020

Encara roses

Encara roses
als teus rosers
que cada dia rego
perquè tornin a florir.
No vull l'oblit,
ni la murtra flairosa
que s'exhala a l'estiu.
Vull el perfum
d'aquelles roses
que un dia vas collir.
Amor infinit,
te les duré totes
a braçades plenes
quan vingui l'abril.


dimarts, 21 d’abril de 2020

Solitud

Era en el fons de la memòria
que m'aturava
perquè la tristor m'oprimia.
Llavors vaig mirar pels finestrals la nit
i vaig veure els impossibles llunys
d'un més llunyà dia.
He suportat les llàgrimes àcides,
la sequedat de les paraules no dites,
la consagració a la solitud.
Aquest és el dolor de l'absència
que, abocat a la intempèrie,
viu retallat en un tros de vida.
Deixo que em pugin records
i que m'encenguin fogueres
a les mans, intensament teves.


dissabte, 18 d’abril de 2020

La vida furtiva

Què he viscut?
Anys llargament teus.
Però han passat els dies,
i ara veig que en mi
no queda sinó una mica
d'ofec a les mans
i un pòsit indeleble
del tot versemblant.
Una gota de reïna,
caiguda dins l'entranya,
com un fil d'ambre
fossilitzat dins meu.
Què he desitjat?
Només dones, sembla,
però cap com tu, fins
que vas decidir anar-te'n.
I encara somio la teva
figura de dolçor
que duc inscrita a la pell.
Cap endemà, sense tu,
no tornarà a ser igual.


dimecres, 15 d’abril de 2020

Sobre el futur

El futur no m'entra a les butxaques
i cap dia em sembla prou plausible.
Vaig a favor de la vida sempre,
encara que m'esgarrinxi la pell
quan m'emparro pels esbarzers
creient que era raïm de malvasia.
També quan pren forma d'absència
i la cara que em deixa veure
és la més fosca i més habitual.
Si ho he entès bé, aquesta tarda
que s'ha agrisat i un cel plumbi
espera una mica de pluja ronsa,
ens podem fer amics de l'efímer
si el futur que se'ns presenta és
un alt espadat de tosca misèria,
gens abstracta, que ens abocarà
a un més gran sotrac per conèixer.
Em poso a prova i faig recapte
de la summa fe i del que vindrà.
Mira, no penso en les altres, en les
molt confuses noies amistançades
amb la dolçor que just s'exhala,
sinó en que tu entris per una sala
que somio i ajustis més fosques
les cortines de flors promiscues,
i la tarda es vagi transformant
en un subtil alcohol ple d'intimitat
que ens faci oblidar les hores.


dilluns, 13 d’abril de 2020

El primer i últim tren

L'últim record, és el primer.
Cada cop més llunyà,
es va fent petit com el tren
que surt de l'estació
amb el seu fum negrós.
No recordo gairebé res,
per això he d'inventar
molt del que ara em fuig.
Però tant se val, l'important
no és el meu fantasieig,
sinó que tu ho omples tot.
Primer he d'imaginar un nen
que va a escola, el seu
primer dia d'escola, i no sap
que les lliçons importants
s'aprenen vivint la vida.
Li van dir que per tornar
a casa només calia seguir
les vies dels trens. Després,
es van succeir els estius
i els hiverns, el sol i la pluja
fins que el blat va ser madur.
De seguida tu em cridaràs.
Voldrem que les nostres mans
s'agafin i caminarem junts
fins acabar tots els camins.
Però això serà després. Ara
per a mi encara no existeixes.
Només hi ha un nen que torna
sol a casa amb pantaló curt
i fred a les mans, i la mirada
fixa a l'horitzó per no perdre's.
Tot per aprendre, no sabia ell
res encara del teu somriure.


diumenge, 12 d’abril de 2020

Temps

Un dia. I un altra dia.
Fulls que s'amunteguen
fins convertir-se, feixucs,
en un llibre de tapes dures,
difícil de comprendre
per algú que no estigui
acostumat a la foscor,
a avançar a les palpentes.
Saps que no hi ha tema,
ni idees. Que no es pot
llegir d'esquerra a dreta,
il·lògic i sense ordre,
havent-se calcinat
tota les gramàtica sabuda
en un llibre de tapa dura.
Voldràs arrencar-ne els fulls
i fer-ne fràgils ocellets
perquè volin lliures.
Vull que de mi en facis
un llibre comprensible.


dissabte, 11 d’abril de 2020

Confinaments

Viuràs en cases confinades,
amb replans llisos i oberts
a un futur inaprehensible.
Del no volgut, lliscaran
gotes greus de cel plombat
per perdre's escales avall
de les pors que has assumit,
i que se't baden a les mans
mentre penses en les minses
possessions que et queden.
Hi haurà tan pocs llocs
que no hagin estat nostres,
que no trobaràs cap racó
on sigui possible amagar-se
de la nit i de les ombres,
de la llum d'oli blanc
que tremola exangüe,
o de les recances que corren
pel passadís estremint-se.
No vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu.
Vine, i abraça'm.



divendres, 10 d’abril de 2020

Intemporal

--Camarada, estàs bé?
I jo li hauria parlat, enmig del no-res,
a aquell desconegut, de l'enyorança
com una brasa que em rosega el pit,
i de que tu em vas deixar una nit
que les estrelles no hi eren i de com
rego els geranis i els rosers, i vigilo
que la devastació no se m'apoderi
del cor per si qualsevol dia tornes.
Llavors, aquell home-granit, estendria
els seus braços i m'abraçaria fort
com si acabés de tornar d'una guerra,
alliberant-me de les pròtesis de ferro
i fent-me bategar de nou tot el cos,
viu i orgànic, com ho fa la brisa tèbia
del capvespre quan entre dues llums
amoixa les fulles del roure centenari.
Podria sentir les campanes, al lluny,
i el so s'eixamplaria en cercles lents
com quan després de llançar un còdol
al mig d'una bassa es remou el pòsit
que va deixar-hi tants anys d'absència.
No li diria el teu nom.


dilluns, 6 d’abril de 2020

T'espero, encara

Any feroç. Cada cop més vell, a casa
ratllo papers amb tossuda enyorança.
Demà espiaré una altra lluna plena,
des del clos de troanes nocturnes.
L'aguait em dirà on pares, amor,
i si és més prim l'aire entre nosaltres.
Si sense dir res haguessis marxat
per un tall de camí fondo, t'estimaré
amb les muntanyes i els rius que
ens separen. I si els vastos horitzons
em responen que no et coneixen
i no em parlen de tu, afegiré a la teva
absència el sol i la lluna i aquell cel
que de nit es vinclava damunt nostre,
i que un dia va ser llargament teu.


dilluns, 30 de març de 2020

Escriure

Vull escriure. Escriuré cada dia
mentre tingui records i certeses,
mentre no m'hagi d'inventar
la meitat de la teva absència.
No saps fins a quin punt
redueixo la meva fragilitat
perquè ningú no se n'assabenti,
no respondre al telèfon i no dir
mai el teu nom en veu alta.
El riu està glaçat, com sempre,
i al fons dues pedres negres
clares, com aquell estiu a l'illa
on escrivíem la nostra història.
Portàvem pantalons estripats
i esteníem la tovallola a la sorra
calenta de la platja, a ranvespre,
descobríem el blues  i goluts
ens menjàvem el futur a petons.

divendres, 27 de març de 2020

Et penso encara

Uns blens rinxolats
t'emmarquen la cara.
És així com et vull
recordar, abans
no perdi la memòria.
Jo també vaig tenir
tretze anys. I tu, la regla
i unes arracades de perla,
la pell tota perfumada
d'innocència pura.
A la llum del vespre,
t'espiava el gest
i em feia vergonya
que tu te n'adonessis,
i crec que ho sabies.
Em premien pors
més noves i fortes
que les que tinc ara.
Et penso encara
a recer dels anys,
i em costa de creure
que no siguis aquí.
Deixa que et miri
com et volia abans:
gravada dins meu,
sense dir res,
només mirant.


dijous, 26 de març de 2020

La platja dels teus ulls

Buidaré la mar, got a got,
a la teva falda perquè vegis
que sempre penso en tu.
Lentament aniran morint
els estius i els hiverns
a la platja dels teus ulls.


dimarts, 24 de març de 2020

Encara tu

Parleu poc i sense fressa,
que jo no us pugui sentir,
sobretot amb el pensament.
Què he desitjat?
Tinc les mans balbes
crispades fràgilment
sobre un llunyà record.
Què he viscut?
Llavors em sembla
que vaig plorar.
No sóc capaç
de recordar res més.



divendres, 20 de març de 2020

Arrels

Vaig triar continuar perquè
no podia fer altra cosa.
Continuar sense ella. Lluny d'ella.
La vaig abandonar tal com s'abandona
una casa que cau en runes enmig
d'un terratrèmol devastador.
Després d'una dècada d'amor,
vaig tornar al carrer com un pidolaire
orfe d'afectes, sota la pluja i el fred.
El nostre començament va ser
erràtic, sense bo i saber com havíem
de bastir els fonaments, tot i que ella
s'anava ficant entre les membranes
de la meva vida com un virus
que ho colonitza tot. Esforços
i dedicació no van arribar a salvar
una tija morta enmig de la terra seca.
Primer se li van assecar els pulmons,
i després va perdre la veu. El buit
que en va quedar era com un comiat
absurd sense causa ni coneixement.
Potser hauria de fer un àlbum
il·lustrat sobre tanta absència.
Inclouria també, a més de les branques
innocents, les arrels que van emergir
del fons, llargues i gruixudes,
tot un bosc de lletres, paraules i fets.
Tota una llengua soterrada dins meu,
una llengua que ha esperats anys
de letàrgia per recordar-me un nom
que era oblit i torna a renéixer: Helena.
El destí em va empènyer abruptament
escales avall i ara no em sabria dir
l'últim cop que ella i jo ens vam veure.


dilluns, 16 de març de 2020

Les hores perdudes

L'estimada no hi és.
No sé on para. El gall
matiner no ha cantat.
La por espera allà fora,
rere els vidres, i no puc
fer res per aturar-la.
Aviat es farà de dia.
Voldria tenir il·lusió,
infinita esperança,
ganes de viure, i avui
no sé on trobar-ne.
Els pensaments
es van aflebint
fins que només són
espasmes letàrgics
en la boira espessa
que ve a enterbolir
la consciència nua.
Una buidor immensa.
Una ombra corrosiva
que ho esborra tot.
La quietud del voltant
no té res a veure
amb la pau desitjada.
Hi ha un silenci voraç
que reclama el botí:
un no-res infecciós
que ho colonitza tot.
No em queda ni esma
per fer-lo emmudir
ni prou força per poder
continuar endavant.
Com et trobo a faltar!
Que lentes les hores,
que lentes que em són
les hores perdudes
quan sé que no hi ets.
Ser o no ser feliç
ara no té importància.
Res té importància
sinó la visió efímera
que la voldria ben real.
Hi ha un cel foscant.
Hi ha planetes girant
en l'univers insondable.
Res no em parla de tu.
Et vull dir que t'enyoro.
No saps quant t'enyoro!
Mai no se m'esborra
aquella teva mirada
quan em donaves la mà
i t'em perdies dins meu.
Les velles cançons
florien als teus llavis
com la rosada al matí.
Que tothom sàpiga
com et trobo a faltar.
Que tothom vegi
que el món gira
i tu no ets amb mi.
Aviat es farà de dia.
La claror estannosa
de la lluna, al cel,
és amb prou feines
un rastre en la nit.



dimarts, 10 de març de 2020

Un estiu sencer

Vaig aprendre a fer l'amor
a l'ombra d'un garrofer de l'Almadrava
quan les franceses rosses encara
no havien arribat a les nostres platges.
Vam fer l'amor. Vam tenir platja
i al capvespre calàvem el tresmall
per anar a xorrar a punta de dia.
Escórpores per fer sopa i dorades
a la brasa omplien els nostres dies
i els ulls ens els omplia la mirada
espessa que ens tallava l'ànima.
Un llarg estiu sencer viscut al dia
on la vida ens ensenyava el futur
i ordia un rosat embull d'entrecuix.
Un estiu sencer del seixanta-vuit.