dimarts, 19 de novembre de 2019

Tota perplexa glòria

Ocres, salmó i blancs perlats
en un caixó tronat de fútil rebuig.
Colors tots d'ànima sagnant.
Càndid, recorda una incerta glòria:
les opulentes carns de Cunegunda
al Paradís blau de Voltaire,
abans de sortir a córrer món
de parada en parada de llibres vells.
Vull creure que aquesta ruïna,
desueta d'un goig primer, va tenir
algun valor, un dia, pel gran poeta,
i que en va fer col·lecció d'alegries
o va haver de captar, puntualment,
del seu passat tributs concisos.
No me'ls miro. És brut i depriment
el pensament que, tard o d'hora,
els hauré de llençar a la deriva:
tota gloria ha d'acabar en cendra.
Sic transit gloria mundi. Diem.


diumenge, 17 de novembre de 2019

Memòria

I aquelles dones que sé que puc recordar,
me'n podré recordar per molts anys més?
Aquesta llum de mar que no talla camins
ni dibuixa cap ordre, recorre els espais
que un dia van ser nostres, les mil passes
que vénen dels llargs carrers maldestres,
dessota esllavissades de llum atònita.
S'abraonava un sol ferotge, buit de seny,
aquell estiu abrussat en la nostra pell
quaranta anys més jove i més bruna.
Fosquejava, al clos de troanes nocturnes,
i ens cremava els ulls la lluminosa febre.
Bolcà la felicitat per un tall de camí fondo
i ara ens queda ratllar papers humiliats,
escriure com n'és de tossuda l'enyorança,
bé que el cor se'ns dispersi, i els versos
resultin nuvolets que es disfressen d'oblit.


dissabte, 16 de novembre de 2019

Teseu

Teseu, fill innocent, que el fred
no et trobi captant per un carrer
sense foc. Tingues el cos astut,
i si la malícia et segueix envia'ls
una mala por que els punyi;
tots ells plegats, un garbuix
de les traïcions del joc pervers.
No et comprometis a pagar
deutes de la poca fe dels altres,
que cap règim redemptor
no vindrà a redimir els teus,
i compta que no dormiràs gaire
si t'imposes avui deu anys
de dies sense les seves nits,
o s'estronquen les llibertats
quan la bèstia s'ens violenta.
I el dia que tremolis, potser,
conspirarem plegats per una
eventual felicitat que ens digui:
estem bé, i el combat continua.


divendres, 15 de novembre de 2019

Pluja

Plou. Vine, i abraça'm.
Plou, i per entre els dits se'm perd la vida.
Hi ha tan pocs possibles entre nosaltres,
que de la polifonia de gotes en sabem
treure beneficis. I tu, si em mires com ara,
com dient-me que em saps destinat
a acomplir el sinuós ritus d'anar vivint,
abans no escampi la nuvolada demano
un lloc en la dolça cessió que et veig
als ulls. Sincerament, ni tant demano,
sí una mica d'escalfor esperançada
a les mans per poder agafar les teves.


dimarts, 12 de novembre de 2019

Un darrer sol

El darrer sol d'octubre prova de seguir-me i només
de passar un pontet, gens verídic, el deixo enrere.
A peu descalç i en blanc i negre, aquella Sandie Shaw
que se'n va anar tan endins de nosaltres, i ara torna,
va repetint Puppet on a string en el jukebox.
Una cançó de molt abans que et fessis gran,
una cançó d'una altra noia que tu no vas conèixer
i que ve del passat profund, del despietat exili,
i les rialles i les cançons que el vent ens porta
ens són cruels quan ens minva la possessió.
Tu sola saps viure en mi fins a la veritat volguda
i les recances que teníem llisquen irreprensibles,
imatges que volten ombres tèrboles, puntualment.
Volem pensar que quan serem vells i ensonyats,
i ens anem trobant curts de traça, només costum,
tindrem sopes al plat i un foc encès on arrupir-nos.


diumenge, 10 de novembre de 2019

Tarda inacabable

El Sol, gairebé immortal,
ell sol sap on morir
-no parlaré d'un pou
ni d'auguris apocalíptics-
i se sap destinat al nou retorn.
Se'n va, em diu adéu i volta
l'obra que no cessa i torna,
no com tu, que no sé
si tornaràs i no t'espero.
Si et perds en braços
plens de la intimitat
d'un desconegut
i em deixes a mig fer,
sense carícia ni esma,
per replans llisos
tan inoportuns,
a què has vingut
si ja t'he perdut del tot?
Quan eres en mi,
quan comptava amb tu,
potser res no era del tot meu,
però havia après a figurar-m'ho.
Et vas fer amable d'altres
-un meu sever descuit-
i em trobo bruscament
buit de tu. Acoto el cap,
al caire del desconcert,
on hi llu la crosta fonda,
i la imatge que em retorna
és la de mi mateix,
no de la nit que s'acosta.
He cremat totes les hores
i ja he fet tard a tot.


dimecres, 6 de novembre de 2019

Estiu del setanta-dos


Torno a l'estiu del setanta-dos,
quan s'arrengleraven davant nostre
els esboços de tots aquells somnis
que anàvem dibuixant a quatre mans
i ens fèiem trobadissos pels ravals
o en els bancs del passeig de l'estació.
Primerencs en qualsevol sentit, fèiem
la muda i no teníem records encara,
llavors érem el record que tenim ara.
Sense cotilles, la pell se'ns esverava
perquè coneixia ja la carícia que flirteja
amb la carn i obvia la vergonya dels
novençans. Vam descobrir l'erotisme,
i això volia dir el plaer, certament.
De cara enfora, com estava manat,
tot eren tanques altes, norma estricta,
i a dins, sublim, tota fresca promesa.
Devia ser un diumenge, ja que veníem
de banyar-nos a La Riba, al Clot d'en
Goda, allà on el Brugent s'entollava abans
que la gran riuada del noranta-quatre
omplís tots els gorgs de còdols i rocs,
un diluvi que deixà la vall esbudellada.
Era un diumenge, havent dinat, feliços
i provant posicions al sol estès de la tarda
que ens acariciava jugant amb nosaltres,
moviments precisos d'aquells cossos
sense precedents ni aprenentatges.
No sé de què ni d'on ens venia aquell
punt de saviesa en la boca i en les mans
que ens descobria tots els sentits
i els racons impenetrables de la natura,
tot encabit en uns pocs anys que florien:
pits turgents i les galtes roges arborades.
Tant futur per descobrir, tantes aurores
enceses per a nosaltres, que rodolàvem
placentosos i ens feia nou sentit la vida.
De sobte, se'ns quallava la certitud
que havíem descobert els fonaments
i el mur i l'envà de cantell on sustentar
les bigues de la nova casa, magnífica
promesa que se'ns arrelava feliçment,
de l'abstracte al cor, i era només nostra.
Al cap dels segles, segur que és una sort
que no tinguis gaire idea quines coses fa
amb el teu record un poeta romàntic
que, tot i vell, encara t'estima, cada dia,
refent promeses que invoquen eternitat
mentre li quedi un sol alè de vida.


dimecres, 30 d’octubre de 2019

Pensar-te

De qui ets, Elena?
Si no ets per a mi,
si no et puc tenir,
quins braços
abracen el teu cos?
De vegades penso
que si ens trobéssim
casualment pel carrer
(o en un llit amable
que poguéssim dir
que és del tot nostre)
sense subterfugis
ni caretes ni dols,
cauríem ràpidament
l'un en braços de l'altre
i ens sentiríem plens.
Ja sé que em diràs:
Pobre il·lús!
per pensar coses
que tu mai no pensaràs.


dilluns, 28 d’octubre de 2019

Molt més que dos

Faré de manera
de tornar a mirar lluny,
a la blavor de la mar
i l'horitzó transparent
per on has d'arribar.
T'agafaré de les mans
i després ens mirarem
com si fóssim nous,
ja per sempre units.
Em diràs què se sent
quan el temps s'atura,
em diràs què se sent
quan pots estimar.
Ha de ser increïble.
No ho puc recordar.


diumenge, 29 de setembre de 2019

Et penso

Em guardo, per a tu sola,
un pensament que no diré.
No sempre van de la mà
la realitat i la formulació
poètica d'aquesta realitat,
quan bufen clars i lliures
els mots incandescents.
Ja saps que de vegades
no puc controlar la distància
entre el que voldria dir-te
i l'emoció que em supera
quan sagna, delicat, un sol
a la posta; i és del tot nostre
aquest instant que tenim.


dijous, 26 de setembre de 2019

La mar i l'oblit

Les fulles grogues de la tardor
vénen a colgar el que de tu he conegut.
Entre els braços que no estrenyen res
encara tinc un regust de la teva pell,
mig de sol mig de lluna, i de l'estiu,
la verdor que vam collir sota aquest cel.
Abans no arribi la total desmemòria
tornaré a passar un cop i deu i vint
per tots indrets on vàrem passejar:
la mar i l'oblit entre els nostres peus.
Després d'estimar-te infinitament
recorda'm del que vaig ser capaç.




diumenge, 22 de setembre de 2019

L'Aplec

Arriba la tardor, puntualment,
per tots els carrers i carrerons
quan just l'estiu ha fet el figaflor.
El graner està ple, les avellanes
s'eixuguen a les golfes altes
i el trull aviat vessarà d'oli nou.
Avui menjarem pa amb oli i sal
dessota l'aixopluc del ràfec
i aixecarem alt un porró de vi
per fer càlids els retrobaments.
Les fotografies esgrogueïdes
les hem guardat al calaix de la vida
tot esperant que el flabiol, el tible
i la tenora, a glops dins els sentits,
ens parlin d'aquell temps immens
d'agafar-nos les mans, d'aprendre
els punts i a mirar, amb ulls clars,
tot el demà que encara no sabíem.
Sec en algun banc de la plaça
i miro com corre la tarda i el vent
lligats per un nus difícil de desfer.
A poc a poc, s'escola el record
i sóc endut per un fred insistent,
tremolant de res, absurditat de tot,
quan m'adono que tu no hi ets.


dissabte, 21 de setembre de 2019

Olor de tardor

Batega tot molt lentament
i el dia es va aturant.
Només un dèbil crit
va perdent-se en l'aire espès
i el silenci s'impregna
de clarors que engolirà la nit.
Moltes garbes de records,
malesa i bardissar,
han estat batudes a l'era
i ja s'atansa ominosa
la penetrant olor
de la fullaraca cremada.


dijous, 12 de setembre de 2019

Quan tornis

Quan tornis, serà com si mai
no te n'haguessis anat.
El mateix somriure, el prodigi
fàcil de fer del nostre petit lloc
una manera única d'existir,
tornarà a asseure's al sofà
i tot estarà bé. Em miraràs
i no hi haurà ni ahir ni demà.
Quan tornis, es faran clares
les matinades i les aurores,
encendrem fanals i fogueres
i la hivernada s'haurà acabat.
Semblarà que no haguessis
marxat sense avisar. De cop,
tot tornarà a ser com sempre
i aquests mots no hauran existit.


dimarts, 10 de setembre de 2019

Una llum bàltica

Declina la llum, a poc a poc,
aquella llum que no mor mai,
sentint la nit, la quietud del món.
I la teva figura dreta, tornant
d'un llunyà record que consola,
se'm fa present com les parets
i les dàrsenes d'aquest moll
d'intenssíssim gust de garota
i de llimones esteses a ple sol.
Llisca l'aigua i s'emmiralla
en les clarors d'aquest cel blau,
abans de perdre's en crepuscles
i en la immensitat dels teus ulls.
Enrere queden els vermells
assedegats d'excessos estivals,
quan paràvem migdialment
la taula i ens anàvem a banyar
a les aigües salvatges del nord,
sempre inundats de neta passió.
Digues, vida meva, què fer
de tant d'amor com he rebut?


dissabte, 7 de setembre de 2019

Carícies

Era un dia moix, arrapat
al cor d'una rosa. Amansit,
jo esperava la mà que vingués
a eriçar-me l'espinada
i a fer tremolar la casa buida.
Així em sentia, sol, deixat
al llimb de les constel·lacions
i per fullatge, la solitud.
Tornà la veu, la nocturna veu,
i em mostrà l'aurora ardent,
la font irreductible encesa
i el màgic vol del conjur
que, descobrint-me secrets,
despullà la llum i les ombres.
Les coses bones i dolentes
me les vas ensenyar totes tu,
de nits, quan un gat persa
ens ronronava als peus
i tu lliscaves pel lúbric desig
dasarborant de soca-rel
la intacta fàcil innocència.
M'hagués deixat escorxar
només per una carícia teva.
No veus el que jo véia de tu?
Un garbuix de joventut
i un ventre clar, oceànic,
surant a l'entrecuix del món.
Encara vaig naixent del clos
i del vellut sedós que eres tu,
de tant plaer que em donares.
No oblido com vivies en mi,
dels peus a les parpelles,
pur instant: flor, alba i rosada.


dimecres, 4 de setembre de 2019

Platges de Binimel.là

Si pogués, agafaria una barca
i per barrancs eixuts, abruptes,
on la fatiga no fos evident,
baixaria fins a la mar i salparia
sense rumb a trobar-te de nou.
Veles i ales del cor desplegades
fins arribar a les costes de Mô,
o si calgués, a la morisca Orà
havent expiat antigues pors.
Pensa, estimada, que el far
diu que és fàcil equivocar-se
sentint l'enyor del xaloc humit.
A nosaltres ens hagués agradat
perdre'ns per platges verges,
despullats començar a córrer
pel sorral excitat de Binimel.là,
arribar a l'hora plàcida a Fornells
amb tots els gestos dels amants
girats de cara la lluna que surt,
i no saben fins quan podran
obrir-se al plaer que els fuig.
Perfectament recordo els dies
que no hi havia cap queixa muda
ni cap descuit que matés el foc,
les mirades, torbadorament,
ens lligaven al cel crepuscular.
Que estrany i sol aquest camí
que es perd on mor llisa la mar.
L'horabaixa és calma i tan lenta
que no sembla precedir la nit.


divendres, 30 d’agost de 2019

Vol d'ocell

Fins aquí tot el que he après
i tot el que puc dir: la certesa
de que he buscat un recer
per dormir tranquil o fer l'amor
i tornar-me llimona a ple sol.
L'infinit el talla un vol d'ocell
i la finitud jau a ran del prat:
tot l'aparent va cremant
com més brilla l'últim estel.
La solitud, rere el bosc,
impregna les clarors i s'enfila
vers les roques dels cims
on voldria un dia perdre-m'hi,
sempre enamorat del blau,
de la immensitat del cel
i dels espais sense ningú.
Jo no he buscat altra cosa
que embrollar-me per camins
per trobar els profunds gorgs
o la coma d'herbei flairós,
tocar una roca amb molsa
sentint el vent o contemplant
aquest vol d'ocell que migra,
una guspira en el firmament
que em diu que he de partir,
tancar porticons i finestres
sense recança d'haver fruït
de la dolça maduixa d'estiu.
Ja és hora de tornar a tu.


dijous, 29 d’agost de 2019

T'espero, encara

No esperarem ningú,
aquest matí ennuvolat
amb núvols gris cobalt.
Sota els pins hi fresseja
un vent menut de garbí
que a la tarda, trepidant,
cap a la primera hora,
es desbocarà rellinant
i el cel se'ns desplomarà
com si no sabés ploure.
Parlem baixet, amb fatiga
d'haver-nos descuidat
de sintonitzar els fruits
i les arrels dels projectes
que ja no seran realitat,
prou que s'exposaren
a ser ferits per la destral,
arquitectura abandonada
que ja no té memòria.
Però la tronada rebrota
per la banda de llevant
i encara esperarem
que arribi a salvar-nos.
Mirem passar el temps
i res no ens engoixa,
res no envelleix avui
del que ens importa.
Cap altre pensament,
excepte tots els teus,
em reconforta tant.


diumenge, 25 d’agost de 2019

El riu i la vall

Perdut en la planura,
esperant l'incendi pur
d'una nova aurora.
Sóc llum, pedra, glaç,
saba que es fa carn
fluint des de l'hivern
per silencis primaverals.
Oint el vent crepuscular,
redossada en la nit
véns amb mi cap al mar,
cercant només el mar.
Ens mirem i et miro
al negre fons dels ulls
per saber el viarany
vers la penombra on vius,
profundament encadenat
a aquest enigma incert
que ets tu per descobrir.


dimecres, 14 d’agost de 2019

L'ombra sola

Quan el dia haurà minvat
i s'obri davant meu la clara nit,
s'alçarà de puntetes una veu
que farà camí al meu costat.
M'agrada tant com em parles,
com una petita cosa em fa feliç.
Dins nostre, els cors invisibles
ho transformen tot. Ressorgir,
és això el que vull: la primavera
que segueixi a la tardor. De què,
jo visc sinó del que tu em dónes?
El color verd blau dels sentits,
el fullatge que a l'hivern cau
i acredita que encara som vius,
tota la pell que se m'esborrona
quan et tinc a prop i em mires,
serenor intemporal, gravitacions
estacionals que aturen la vida,
l'aiguaneu i les violes boscanes
cantant només per a nosaltres...
No hi ha esperança. Aquestes
eren les collites de quan érem rics.
A la terra erma hi creix ben poc:
les columnes daurades i les ruïnes,
castells deshabitats, llagrimals
en els camps florits de l'enyor,
les fotografies embolcallades
d'olor d'hivern que mai no acaba.
L'alegria i el plaer tornen mutilats
com soldats d'una guerra perduda.
No hi ha esperança. No per a mi.
L'ombra sols fuig en la nit.


dilluns, 12 d’agost de 2019

A ranvespre

Hi ha la lluna que creix i estels
que just s'insinuen, a l'hora màgica.
Hi ha un llarg camí per recórrer
i boira espessa dalt la Mussara,
abandonada en un bosc d'olors
que davalla per les Campanilles.
Hi ha beures, riures i confidències,
a la vora de la nostra nit estrellada
i de l'aigua insinuant de les Tosques.
I, abans que res, com un etern desig
que es vessa i ho inunda tot, hi ets tu,
que em fas sentir viu, aquesta nit.


dijous, 8 d’agost de 2019

Dies de sol i de sal

Dies de sal, de sol i la fiblada
que ens esgarrinxa la pell nua
i ens fa més sensibles, abraçats
davant la finestra que es bada
i ens diu que no en tenim prou,
d'aquest joc que ara comença.
Quin disbarat, tant d'estiu sols
i rebolcar-nos per cales i nits,
tant desig furtiu, i em sorprens
encara quan rius i te'm regires
als braços i em vas temptant,
cadell perdut que per tu baveja.
Quin disbarat, quan llengüejo
i xuclo endins la carn valvada:
mossego cabell curt ple de sal
a la platja llisa del teu ventre,
amb gust de mar i natura teva.
Donar-nos al desig dels cossos
i ser engolits per aquest estiu
de tremolors i lentes carícies;
donar-nos sencers a tant plaer
vora la mar càlida, la fosca mar
que es va arrissant convulsa
tota despullada de vergonyes.


dilluns, 5 d’agost de 2019

No tornaràs

Un altre dia eixorc, de confiat oblit,
se'ns mor entre la lluna i el mar.
Aquesta fugaç posta marxa lenta
per les sendes que eren nostres,
i va a amagar-se rere els replans
embullats que menen als gorgs,
als colls de desfici de la Mussara.
No tornaràs mai més. No tornarà
la transparent natura teva a dir-me
que vas ser feliç a les balmes
irisades de sol i a les aigües
on confiada vas capbussar-te.
Ara, la llum prodigiosa acotxa,
sobre el llençol de la muntanya,
un pensament que de tu em queda
i el porpra dels núvols me l'amaga
per molt que jo hi insisteixi.
On ets? On ets, innocent criatura?
Torna'm els somnis perquè pugui
caminar per l'incert camí rost
per on se m'escolen els anys,
pous d'antigues ferides obertes.
Descobreix-me encara les paraules
regalimoses i dúctils, les dels jocs
sota la febrosa estesa de pins,
l'olor de fons de la pinassa i l'ofec
color d'ambre de la darrera follia
quan els crits del goig estupefacte
parlaven de promeses i d'eternitat.
Exuden els versos dels rapsodes,
dins la tarda que s'arrecera al fosc,
a les pedres brunes i als homes
i al verd de les altes falgueres,
una reïna espessa i depravada
que sense el teu cos ja no entenc:
Fa massa temps que no hi ets.


dilluns, 29 de juliol de 2019

Qualsevol dia

Llisca l'aigua del riu i no podem veure'l.
La neu tova s'ha fos i ara llueix la roca,
tota nua, de pell fosca com l'esquena
d'un voltor que vigila, esperant, potser,
un dèbil crit que vagi perdent-se per l'aire
espès de la tarda, a ran d'abisme, i mai
no cau daltabaix de les nostres pors.
Qualsevol dia tornarem a aquell lloc
amb la certesa que el nostre paradís
encara ens espera; als prats flairosos,
al forest humit que s'enfila fins als peus
dels blancs cimadals, durs i compactes,
sense cap por de perdre'ns en crepuscles
quan arribi la claror immensa de l'alba.
Ebris d'eternitat, a trenc de l'hora prima,
no gosarem fer res més sinó, quiets,
mirar-nos en el blau dedins de l'aire.


divendres, 26 de juliol de 2019

Límits

Conec tants camins de salvatgia,
de pols i de vent, de set perenne,
que de cap manera puc oblidar
que era per la vora del teu cos
que el caminar se'm feia amable.
Conec tots els límits de la terra,
de les decepcions i les esperances,
dels horitzons secs, inamovibles,
i ara el gest se m'ha fet aspre
tremolant de les arrels a les fulles.
És hora, ja, de dir que em faltes,
cansat del temps perdut sense tu,
de transitar per boscos cremats,
i no te'n sabria dir els seus límits
ni del teu desamor la profunditat.


dijous, 25 de juliol de 2019

Cançó sense paraules

Beure'ns la vida,
havent arribat
al cim de l'èxtasi;
rebolcar-nos
dins el toll opac
de la carn estesa,
quan el dia minva
i la tarda s'ajaça
entre dos llostres.
Dir-nos bona nit
amb una mirada
d'ardor infinit,
de claror amable
a les parpelles.
Respirar amb tu
i adormir-nos
amb els cossos
entrellaçats...
i despertar-nos
buscant una mà
dins l'oceà del llit,
el cos estimat,
imprescindible.
Com ara mateix,
que et somnio
esperant l'alba
i cap altra llum
que la dels teus ulls
no voldria veure
en despertar-me.

dissabte, 20 de juliol de 2019

La carlina

Mira: jo sóc una fusta
antiga i seca i dura.
Unes mans clivellades
m'alçaren a poc a poc
fins a la mida d'un home.
Encara guardo la casa,
buida de tota ànima:
els vells s'han mort
i el noi qui sap on para.
Només la Carlina, a l'any,
em ve a veure a la florida
dels prats d'aquí a la vora.
Tenim per tota companyia
les buides estances,
l'olor fosc de les cabres,
a la nit els udols del vent,
que espera un nou dia,
i la terra eixuta de sol
i el caragol que, perdut,
s'arrapa a la paret bruna.
Solitaris com ningú no sap,
hem arribat a entendre'ns.
En aquest lloc hi passaríem
llargues hores parlant,
escoltant veus de poetes
que s'amaguen al bosc,
o bé mirant caure les fulles
mig aturant-se en l'aire.



dimarts, 16 de juliol de 2019

Tarda a l'alpeig

M'embriago de silenci
a l'encesa posta de sol,
de quietud de tarda, de tu.
M'acompanyes a les valls
i als boscos que sabrem,
demà, com ens van acollir.
En quin indret ens trobarem
per començar un altre vol
pel secret vertigen del cor?
Tan sols un vague somni
ens quedarà d'aquesta hora
viscuda amb tant de pes.


dimecres, 26 de juny de 2019

Flor d'estiu

Aquesta frisança em ve
de tot el que t'he conegut
i voldria que em dugués,
al pic de la mitjanit,
uns ulls per descobrir.
Per mi te m'has tornat
una delicadíssima flor,
un perfum tènue, subtil,
i entre la llum i l'ombra,
captiva sensualitat
que no se'n sap avenir.
Si volgués un minut
per omplir el meu futur,
seria un tremolor d'ales
que m'acostés un teu bes,
que m'inscrivís a la pell
amb carícies perennes,
l'ideograma del teu cos.


divendres, 21 de juny de 2019

La lloba

M'allunyo del frec
de les parets esmolades,
de les piques baptismals
massa buides de fe;
de l'esfondrament total
dels meus celoberts;
de les arrels civilitzades
que són presó estreta:
les veus que no saben
parlar a la nit, sense foc
i sense llum; de l'amor
que mai no he conegut.
Memòria abandonada,
la teva lluita no m'acull.
Ventura potser no tinc,
però m'estimo els falcons
de vol net, inviolable,
estimo l'esperança vana,
la sinceritat del camí rost
que va a la font perduda
d'un incert repòs.
Digues, nit, què faré
de la salvatge passió
que em lliga al cim?
Què fer davant l'abisme
i què dir al vent que passa
sota el riu dels estels?
Només un últim prec:
una carícia, si us plau,
per saber el que és
abans de morir.

divendres, 17 de maig de 2019

Un arròs per a dos

Faré un arròs gustós, de casa,
i mentre cuino ens vindrà la gana.
En faré, és clar, per a tu també,
que el foc s'encén voluptuós
i el desig vol acompanyar-nos.
Tinc el fumet ja llest i només
aquesta olor ja fa rica una taula,
com si anés cridant l'instant segur
del plaer que ha d'arribar
quan el gust branquegi a la boca.
Passaré pel colador les espines
d'una lliura de pelut, mig cap
de rap i quatre crancs costers,
que és una manera fiable
d'extreure-li essència i aromes
a un brou que és nèctar diví.
En aquesta olleta, he de dir,
per si algú em segueix els passos,
primerament ja hi havia enrossit
dos grans d'all i un parell de nyores,
que ara tinc al morter a punt
de convertir-se en una picada;
després hi han anat a parar
quatre tomàquets ratllades,
el peix, i que bulli una estona
-no cal pas gaire, que amb poc
ja li haurem tret la substància-.
Ara sí, la paellera a la flama
amb un generós raig d'OOVE,
que és l'or líquid de l'olivera,
les arbequines d'aquí a la vora.
Per començar, els calamarsets
just s'han enrossit a foc viu
i han fet cap, cuits, amorosos,
en un plat per quan sigui l'hora
(oli i sentors de mar ja maridegen
i l'olfacte s'eixampla i tremola
perquè tot li diu serà una festa).
Aquest manat d'alls tendres,
d'olor untuosa, el vaig trinxant
amb blancs i verds inclosos
(en aquesta recepta obviaré
el gust de pebrots de cap mena)
Ah! ells allets com uns prínceps,
com una cort solemne i festiva
van agafant colors i textures.
Ja arriba el rei del plat: l'arròs
d'incomparable noblesa, el gra
lluent i robust que serà cridat
a l'Olimp de totes les cuines.
Avui seré agosarat: un gra rodó
del cultiu proper de Lo Delta
(els que hi entenen, diuen que
fer-lo amb Bomba és de covards,
l'èxit sense tremp, sense el sublim
gust d'un Sénia, posem per cas).
Els grans es comencen a nacrar
i arriba que tornen els calamars,
el brou i la seva picada, el safrà
també amb un cop de morter,
sal, si n'hi cal -rectificar, és el toc
que dóna al plat l'antiga saviesa-.
Quinze minuts diuen els cànons,
però la teoria no val res si la pràctica
no ens ha donat el punt exacte.
No, no seré impacient. Tapem-lo,
encara, amb un drap net, un moment.
¿No sents com arriben els àngels
just convidats a la nostra taula?




dimarts, 23 d’abril de 2019

dilluns, 22 d’abril de 2019

Tornar

Qui és que camina amb mi
per aquest silenci abrupte?
Ja el teu record no consola.
Ja no somnio ni trobo l'amor
quan el sol se'n va a la posta.
D'aquell foc no en queda res
i sense tu tot és fred i fosc.
Tornaré a aprendre a mirar
perquè clar pugui entendre
on aquell dia et vaig perdre.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Retalls

Trobes que els dies
són massa breus?
Vetllant, posseït
per la nit sinuosa,
la pols d'estrelles
no se't farà clara
i cap hora amable
et serà amiga.
Famèlic d'amor,
et llances al carrer
àvid d'imatges,
de cartes perdudes
i de fotografies
corcades pel record.
Gratant molt endins,
a les butxaques
plenes de replecs,
de crits pertorbats
per la dura clausura,
de somnis estèrils
que no tenen futur
en un àrid paratge,
de tedis anímics
massa recurrents
en la sang podrida;
a les butxaques -dic-,
hi trobes paraules
de l'amor extingit,
-massa sinceres,
carbons roents
a les galeries del pit-
i potser t'agradaria
no haver-les llegit.
Confusament,
quan la claror es pon,
els retalls viscuts
s'escampen per terra
i se'ls endú el vent
cap a la penombra
de l'abrupte oblit.


dilluns, 8 d’abril de 2019

L'hora crepuscular

Només un instant
i ja s'ha refredat
el cafè que em servies,
allunyades les mans,
dolces i menudes,
per la traça de l'oblit
a l'hora del crepuscle.
La noia bona amb mi
que me'l preparava,
ara guaita enlaire
i canta una cançó
al cor dels mariners
que beuen cassalla,
i fan encara olor de sal
i de xarxes humides.
La mateixa sal
que se'm fa infidel
entre les engrunes
que de tu em queden.
Ara tinc els dits buits,
els que vas prémer
amb els teus dits
quan de tu em perdia.
Sabia jo que arribaria
aquella incertitud
que em va fent vell
a l'abric dels dies,
com l'esparver furtiu
que no té un clivell
on poder amagar-se.
No sé com serà encara,
pero arribarà un dia
el llampegueig desficiós,
una llum que no fereix,
i s'estendrà davant meu
tremolant de fe nova
pel crepuscle de l'alba.
Voldré sentir-me nou
i dir-te paraules
que no t'hagin dit mai:
Vine i despulla't
de tota la tristesa
i queda't al meu costat.
Tindrem amor
tindrem platja, riurem
i res no se'ns farà estrany
rodolant per la sorra.


dijous, 28 de març de 2019

Avions de paper

Em sorprens, aire càlid,
perdut en la llacuna,
i m'espanten ombra i lluna
quan diuen, foscament,
sota el greu silenci
de totes les constel·lacions,
que he arribat al més profund
i que ara toca ressorgir,
desplegar les ales del cor
i els fullatges de la primavera,
virginalment, sense por.
Ja la terra ha estat llaurada,
ja la sembra, captivada
per l'aigua fecunda d'abril.
Prop del far i el penya-segat,
sóc endut en un màgic vol
per rebre els ocells del nord,
estranyament extasiat
per l'incendi pur de l'aurora,
i perquè els avions de paper
duen escrit el teu nom.
Escolto el vent, miro lluny
per reconèixer la mar
i els seus blaus camins.
Quan vinguis, t'explicaré
com li parlen els estels
i les orenetes del sud
al navegant que apropa
la seva barca a bon port.
Busca la calma de la tarda
que es pon entre dues llums.


dilluns, 25 de març de 2019

Noia

Partim-nos aquest instant
que no tornarà mai més,
malgrat el sobtat vertigen
i el desconcert de la copa
plena de remor de mar
i d'una infinita cadència.
Als llavis, de fruita dolça,
t'hi veig un paradís
d'aigua fonda i neta
que segurament mai
no arribaré a conèixer.
Els trens, tota la tarda,
passen amunt i avall
i cap és per a nosaltres.
Partim-nos aquest instant,
de mar llisa i daurada,
que els llavis se'ns baden
i un glop fresc de plenitud
ens branqueja la boca.


dimecres, 20 de març de 2019

La primavera

Aquest matí, quan pintava el cel
amb versos nous, just a l'hora
en que s'alçava el dia i flamejava
a l'horitzó un tènue roig magenta,
volia parlar-te a cau d'orella
de les coses que em fas sentir
i que per tu descobreixo:
L'home sol a mig camí del no-res
necessita una mà amiga
que el salvi de tots els naufragis;
una mà a l'espatlla, un instant,
que li digui que tot està bé
i que el món encara gira;
un jardí a la porta per plantar-hi
un roserar on hi creixin flors
quan per fi arribi la primavera.
Tots els colors del verd fan via,
el sol ja escalfa i la vida sembla
que es decideix a treure fulles
per fer-la una mica més amable.
Es descabdella la clara aurora
i és quieta i callada la urgència
si no l'encalla el vent de proa.
Ho va dir Rilke: "la primavera,
quan arriba mudada de colors,
és com un nen que sap poesia".


dimarts, 19 de març de 2019

A l'altre costat del blau

On trobaré aquell amor
que vulgui navegar amb mi
fins a l'altra punta del món?
Mar enllà, errant a la ventura
entre el foc i les ombres,
desplegaré les meves veles
perquè tremolin als estels
i em germini un somni nou.
Ja nu, ja dret, sobre la roca
que polida desafia el temps,
em llençare a la profunditat
d'uns braços que m'acullin
i m'ensenyin a desxifrar
tots els enigmes del futur.
Flaires dolces, penetrants,
músiques que no conec,
paisatges per descobrir
entre el pit i el maluc ters
els capvespres rogencs,
gotes que et regalimin
per l'ambre de la pell solar,
a la deriva de les mans
que et resseguiran el cos,
llum cega i peixos lluents
entre els llavis entreoberts,
oferts de salvatge desig...
Tot ho descobriré amb tu
a l'altra costat del blau
on em portarà el teu amor.


dissabte, 16 de març de 2019

Dins dels teus ulls

Vaig ser als teus ulls
i era un nou dia,
i per sobre els turons
hi guaitava una lluna,
radiant entre el blanc,
i un vent abrupte
que ens seguia;
l'astre despullat
ens acompanyava
per un cel d'atzars
de colors rebatents,
indesxifrables,
de llum vessant-se
pels cims propers
esborrant les ombres
i qualsevol quimera.
Mirava jo la perfecció
d'aquell misteri
i com n'és de greu
trencar els silencis:
només un "clic"
i un màgic impuls
es dilueix en èxtasi.
Ulls felins i feliços,
indispensables
per entendre el món
i l'ordre establert
de totes les coses.
És inútil voler ara
saber-ne més;
accepta que retornin
a la teva memòria
i que t'acompanyin
per les clares aurores.


dimecres, 6 de març de 2019

Noia i paisatge

Arriba sola, la noia nova,
arriba pel camí de les matinades
quan encara la nit dorm
i el crepuscle tot just s'insinua.
No demana protecció a la lluna,
ha deixat els dimonis a casa;
no beu tes ensucrats,
sinó amargs licors foscos.
Sorprèn tothom aquella mirada
que a tot sembla atrevir-se,
ulls clars on hi transparenten
les carenes sense peus agònics,
terrasses amb petges definitives
que parlen de l'intens desig
d'obrir traça fins als núvols.
Com una brisa sense límits,
impacient i agosarada,
va remuntant els barrancs
i les comes emblanquinades,
no voldrà saber que al món
i als cims es trobarà tota sola.
El món és un gran formiguer
d'udols de llops a les planures
que tresquen fers, incansables.
Reverberant al balcó infinit,
el cel és ple de sol i aire,
tot és fluent i res permanent,
tret de l'anhel entre dos llostres.
Es van dibuixant els perfils
d'una llunyíssima cordada
que busca la seva llibertat,
i d'una noia en un llenç blanc
que omple tot el paisatge.
No importa que a cada minut
la vagi perdent per l'eclipsi
del meu desig a destemps,
jo molts cops m'he perdut
perseguint un somni impossible
i ara res no podria explicar-li.
En tinc prou de sentir un cor
bategant, allà molt lluny,
que s'acompassa amb el meu,
just esperant que triomfi.


dilluns, 4 de març de 2019

Vestits

Tinc mar, tinc sol, tinc foc.
De cara al ponent encès,
només cal dir un nom
per saber que torno a viure:
Ets tu la que aquí m'ha portat.
Sol és qui ningú no té,
però tu m'has vestit de nou
i ara res no m'és advers.


diumenge, 3 de març de 2019

T'he guardat un lloc

No triguis, amor,
que t'he guardat un lloc
a la meva porxada,
encatifada de molsa
i gotes de rosada
que semblen perles.
Visc, i és avui
que al cel estrellat
hi plou tendresa,
i és la teva veu,
una dolça veu,
la que m'amoixa
i em va dient
que tot és possible.
La lluna és un peix
que es passeja per l'hort
i es gronxa a les rames
de les dolces figueres.
Tenim un llit de caoba
atapeït de gira-sols,
pensaments i clavellines,
arriben les carícies,
les rodones sorpreses,
la nit serà clara
i molt altes les fogueres,
demà sortirà el sol, també,
i tu seràs aquí, encara.
Les pors m'abandonen,
al meu costat hi batega
un cor d'orfebreria.
Em llegeixes i et llegeixo,
dels ulls fins a peus,
i em poses a les mans
l'ordre desordenat
d'una mirada nova,
les paraules que no dic,
tu me les balles
amb suau vaivé del cos,
els nards s'obren a la nit
i exhalen perfums
que arriben a la pell nua.
Mirem per la finestra
i els vent i els arbres
canten nous acords.
Fes-me memòria
de parlar-te de la vida
que ara comença.
I és que aquest vespre
has arribat tu,
alè fresc.


dijous, 28 de febrer de 2019

Llop estepari

Fa segles que camino,
sovint febrós, endelerit,
seguint el vent aspre
que per mi es fa submís.
Nu del tot en l'univers
espero la crida de la nit,
l'allau no m'ha volgut,
el caçador empedreït
ha passat lluny de mi,
no tot em serà advers.
Tot crema i miro el cim
com darrera esperança
del repòs sense espant,
una talaia per recordar,
per encisar les ones
d'aquella mar llunyana
que tu em vas ensenyar.
Per un camí no fressat
pujo dalt les carenes,
una lluna em sobrevola
eixamplant la immensitat.
Quan m'atrapi l'albada,
ajuntaré els meus somnis
i en faré foc d'encenalls.
Ja m'ho va dir el griu
en un bosc de cedres vells,
que aquell amor no era real.


dijous, 21 de febrer de 2019

Ella (tu)

Recordo que,
des del primer moment,
vaig saber que l'estimaria,
perquè per tot el seu cos
s'olorava la vida
i la seva mirada
despertava el meu desig.
Era un dia de platja
de trèmules gotes
i el sol del migdia,
sortint d'entre els núvols,
li acariciava la pell.
Tirabuixons al vent
del color de la mel,
turgents pits rosats,
de bellesa delicada,
i malucs insinuants
que eren pura sensació.
Ondulacions esveltes
esteses a la sorra
entre la mar i el cel.
No vaig poder fer res més
que ser el seu amant
pels segles dels segles,
gos moll als seus peus.
Ella recorda els anys
que hem estat junts,
sense cap remordiment,
se'n riu una mica
i diu que em faig vell.


dimecres, 20 de febrer de 2019

Mística i audaç

A la fi, molt plàcidament,
tornaré a alcar-me sense pressa
sabent que només tu m'omples la vida.
Una mirada teva, una mà que acarona,
tot és tan senzill i res altisonant,
cap surt d'aquest delitós hivern
farà que del meu pensament t'aparti,
amor, que ara omples un límpid espai.
Amb pau amb el present, i també
amb pau amb el passat, sortosament,
des del moment que ets al meu costat.
Hem d'escriure nous versos, entusiastes,
a favor de les passions més grans,
que insisteixin en el batec de la vida
que el tu i el jo ens han consagrat,
sense justificacions, sense suspens,
només pel plaer que dues ànimes
s'hagin trobat sota l'atzurí del cel.
Saber que existeixes, tal com ets,
mística i audaç, ja em fa celebrar
un cor que canta, ja em fa immortal
perquè sé que de la vida sóc amant.


dimarts, 19 de febrer de 2019

L'ocell de la nit

Esperava l'ocell de la nit
poder despertar-se a l'alba,
poder encetar un nou cant
per acollir l'estimada.
Esperava tornar a volar
entre les mans del vent,
tornar a veure el cel
entre les fulles, encara.
Callant, jo me'l mirava
sota aquell firmament,
en el reflex de les aigües
precipitades a l'abisme.
Al temps que el sol sortia,
la lluna, allà dalt, plorava.


divendres, 15 de febrer de 2019

Carros de foc

El dia és en la seva plenitud
i ens guarda una vida auroral
per quan vulguem salvar-nos.
Vine, dóna'm la mà i ajuda'm
a bastir una cabana de futur,
d'esperances persistens
i de sols i de vents salobres
que voldrem netíssims
en el goig de compartir-los.
El primer estel fulgurant
arribarà per incitar-nos,
a l'enfervorit capvespre,
i per fer-nos descobrir,
molt tendrament,
l'antiga teoria dels cossos;
per pujar escales de caragol
que ens duguin a nits obertes,
per explorar abismes
en els teus ulls transparents
i per perdre'ns en la memòria
d'una felicitat infinita.


dijous, 14 de febrer de 2019

Vent de ponent

S'entalpen rates per espessos relats
volent-nos vendre bou per bèstia grossa.
Però jo, que tinc el magí clar i la pell dura,
més que un cocodrilot de quaranta anys,
no em crec de la missa la meitat
i sé que tot és un garbuix de mentides;
qui conta no sempre diu la veritat
i tant de bo els arribi la tramuntanada
que grapegi la seva mala ànima
i els torni cucs decents, que per indecent
prou tenim el seu striptease fraternari.
Que em maleeixin tant com vulguin,
que els és vici fàcil voler entabanar-me
i els costa d'entendre que admonicions
i amenaces se m'ajacen a l'entrecuix.
Com que l'hivern i el fred ja s'arracona,
dono intel·ligent el món per perdonat
i em queda el fort plaer d'entendre
que aquest mal vent mai podrà vèncer.
Polemistes toixos criden a civils guerres,
però a mi, eh, que no me'n parlin,
perquè tota aquesta trepa em fa fàstic,
i el fàstic em ve de la seva estultícia.
Serà un tema recurrent tornar a dir,
justament, bon vent i barca nova.


dissabte, 9 de febrer de 2019

Vidres trossejats

Vius de pluja esglaida
que es reté i cau en terra
a l'hora que la llum es mor,
de cel prim i d'enyorances
que et fan amagar el cap
a la falda profunda de la por,
la por de veure't exposat
sentint el xiscle del tramvia,
quan la prudència et fuig
i uns bruscos passos ferris
se't volen tirar al damunt.
Ple de silencis del passat,
tens fred i camines pel fred,
sota una claror lletosa,
desesmat d'escriure
històries inconvincents
i misèries que no van enlloc.
A la recàmara de la memòria
hi guardes, fora de la llum,
tot el que t'ha estat amic:
dies clars i l'abundància,
carnal i voluptuosa,
d'aquella que et va posseir
mostrant-te tots els prodigis,
simbòlicament redimit.
Com que el temps esquinça
igual que un bisturí pervers,
-i tu dius que no te l'estimes-
lluny d'afectes o aversions
se t'ha fet amor esgrogueït,
perdut entre les paraules
que no vas saber dir
i una foto que guardes
entre els vidres de l'ànima.
Et veig quan surts de casa,
gens vivament, i proclames,
amb el gest, secrets i ànsies
que segur mai no diràs.
Que no ho sàpiga ningú,
que et crida el neó imprecís
d'una taverna sense nom
i una cassalla libidinosa
que se t'adorm a les mans.
Vindrà una dona amable,
amb la idea interposada
que s'ha de donar a un altre,
i avui res no se't farà desig.
A la pell, nua d'espasmes,
desconsoladament ferida
de veure com li manques,
trobes a faltar l'esgarrifança
que un dia havies sentit.
Et precipites al carrer,
on el fresseig de fulles seques
esmorteeix l'atònita claror
i fa més lleu el desconcert.
Mira, els instants s'allarguen,
inexplicables, fins a l'infinit;
per moments el dia s'ha endurit
i vol exsudar gris de crepuscle
als braços fins de la nit.
Vas vorejant la tanca,
caragol en un mur eixut,
i sospeses sol d'hivern
que es vessa per la tarda
amb un subtil tremolor.
Te'n tornes, com qui va a jóc
amb uns passos dramàtics,
a buscar el recer del portal,
baluard menjat per la crosta
dins d'una ombra espessa
que és la mare dels oblits.
Pujaràs al pis, graó rere graó,
ple de la voluntat bona
d'estimar-te una mica millor.
Potser demà. Avui no pots més
i no se t'asserena cap certitud,
el dia se n'ha anat tan confús
i encara no saps què soparàs.
Tanques la porta darrere teu,
un cansat nou de febrer,
com si fos el darrer dia viscut.


dimarts, 29 de gener de 2019

Estima't

Què fas, dona?
Tan entusiasmada estàs
i tan lliurada a les qüestions,
que les teves ambicions has oblidat.
Molt bé -contra això no puc dir res-
jo també sóc el poeta dels oblits.
Però compte! aquestes coses
et consumeixen ràpidament.
Passions, audàcies, desafiaments,
natura i energia primordial,
tempestes sense precedents,
per mi tot et serà ofert, ja que crec en tu,
en la teva ànima i en el teu cos gloriós;
i dic que no hi ha res més gran
que dur-te fins a les portes del cel.
Somrius ara, terra d'alè fresc,
sumptuós pomerar excels,
brillantors i obscuritats
de netíssima llum.
Somriu, per l'art de viure,
que el teu amant ja és aquí.