De bon matí m’he fet enfora.
Ja s’han llevat el de la fleca,
la quiosquera i els del cafè
que treuen les taules a la plaça.
S’expandeix la llum del dia
i duc el paravents ultralleuger
(costa prop de dos-cents euros).
Allargo la mà i agafo el gratuït.
No cal gastar ni dos rals en va
per tenir les mentides de sempre.
Falcons colltorts turmenten els grius
que esparpallen el jaç de la gran nit.
Espectres inhumans porten collars
en esbarts i arracades al tall dels llavis.
Al cor hi grunyen passions ennuegades.
Sense fer gens de soroll, sense moure
els brins de l’aire, al dessota el mur
vénen a morir les hores que cauen.
De vegades, són els moments
que hem disposat de bon grat
els que ens fan el caramull.
L’altra dia vam trobar-nos-hi,
asseguts un davant l’altre,
i apreníem a perfilar-nos.
Certament, teníem el gust
excitat per un flaix de llum.
Fer tornar la ment a l’enfugit paisatge,
als penyals que es retallaven violents
contra la sedositat de l’aire, als marrons
i grisos somnolents de les pedres,
a l’hora tenyida d’un color d’òpal pàl·lid,
com d’absenta, no tornarà a repetir l’instant.
Després d’anys al cim de la muntanya,
ara puc fer rialles a la vora de la mar.
He ben encertat el rumb
dalt la cresta dels déus.
Torna a tenir el Mont-Sacer,
al llarg del meus versos,
l’ànima abrupta dels somnis
dreçats a l’extrem del buit.
L’aigua cau monòtonament
cap a un destí presoner
enllà la riba de la sal,
un mar exaltat d’escuma.
Hi veig llum contra ombra
sota el llençol del núvols,
ones en l’inhumana serra
que empal·lideix fins perdre’s.
Mil nou-cents quaranta-nou.
Tot el dia que veus lluna i mar
i les soques dels arbres, tan alts,
i el núvols per on surten cares
i tornen a entrar, lligat al bres.
Expectant a l’aparador del cel,
allà enlaire, el llumener solar
va passant cent vegades i mil
la seva còrpora per la barana
d’aquesta planúria en declivi,
lent fluir d’un paisatge verídic.
Just avui, caragol de llauna,
recordes que fas anys i t’enfiles
ben viu per l’entrecuix del món
que brunz exhalant-te aromes.
Empit de carrers que va tombant la nit.
Esvaïda, no arriba el seu enyor fins a tu
que sents la veu aguda del gos esverat
que va despertant el dia, tocant les set.
Dues llunes enceses a punta de dia.
Una de palplantada i l’altra riallera
gronxant-se en el trapezi de la nit.
Em vetllen, blanques en l’altura,
i a través de la nua albada les evoco
abans no arribi el meu sol lleial
i fugin de mi. Les convoco exiliat
entre fosques arbredes que s’albiren.
Arriben el matins de feblesa extrema,
la llum vacil·lant de rodones llunes balbes.
Òxids de portes batents. Veus de llauna.
El vent, quan surt del bosc, va tot ple de queixes.
A punta de dia el cel és una magrana.
Catrina, la més engalanada,
comprenc que siguis casta
i sense veu vulguis fer gala
del més pueril fantasieig.
Et veus exiliada molt lluny,
dama inefable, pur Orfeu
que fas rara visita en la nit.
És entre la mar i el seu vent,
amb un entenedor murmuri,
que escampes l’eternal crida.
Ara el sol es pon més d’hora,
quan el dia abdica rere el port,
i jo encenc una sola espelma
incapaç de beure’m tot el vi.
Cautes, van les cuques en ensems
a visitar castanyes de la cofa.
Gestos, parracs i estalzí.
No és tan trista la cara
quan copia la vida tan ampla
no tenint res més a dir.
Què més bell que mitja rialla
a l’hora d’entrar al paradís!
Imponderable voluntat, la teva.
Em relligues amb fil d’or els trencs
dels anys tardívols i les mirades
que se m’han gastat, temps avall,
com una túnica vella. Ens queda
un calidoscopi de sols madurs
on tu et preocupes de perfer-me.
Medito en el silenci. Abaixo el volum dels pensaments
per escoltar el no-res. M’imagino el bosc desvestint-se
de colors tardorencs; la terra ferma pintada a ratlles
d’ocres benignes; l’embadaliment de la llum afeblida
per un sol en fuga; l’aire dramàtic dels paisatges salins.
M’imagino els torrents anant a raure al port del deliri;
el trèmolo de les fulles seques navegant sobre l’aigua.
Són mortes les fulles ertes que han deixat l’arbre?,
o composen cançons inaudibles just albirant crepuscles?
Vull creure que sents el mateix que sento jo.
Escapem-nos de la basarda dels desenganys. Pugem
a l’últim tramvia de la nit que creua l’avinguda
fent moure uns fils vacil·lants al resplendor de la fosca.
És inútil voler fer de la necessitat virtut,
anar per un barri extrem força a petjar fangs.
Avui, però, de la misèria se n’ha fet crosta
que va caient als bassals plens de vergonya.
Si ara me’ls miro és perquè sento el conjur
obliquo de la pluja que ve a netejar oblits,
crit que supleix la canalla que no se sent,
homes i dones que han emigrat acuitats
per l’avanç de la retroexcavadora, fidel
servidora del progrés especulatiu. Aquí,
aviat s’alçaran llampants tanques, rètols
estridents que oferiran somnis a plaços.
Potser sí que al capdavall tot el progrés.
Jo, com que sóc un descregut, no sé deixar
que no em digui res tanta ànsia al descobert.
Qui tem un atur en sec de cor,
o un karoshi a la cantonada,
si quan plou sap fer el badoc?
Temperem l’envestida a sopluig
d’errors mercantívols i paranys
que diuen que el treball és salut.
Vanament, la tecnologia tòxica
va per feina i jo entretinc el dia
amansint algun núvol arrauxat.
A la vora del camí vaig aturar-me
per acomiadar la tarda que lliscava
amb suavitat cap a un secret ponent.
Era tan trista la llum a l’ombrosa
cruïlla dels pensaments, tan pur
l’aire indecís que gronxava els tells
sota l’errant solitud d’una estrella,
que un buit incipient va voler seguir-me.
He vist com el fang componia la seva dansa
a les teves mans. I la perfecció del gest
i el resultat final res té a veure amb el fervor
i la necessitat dels teus dits. Les obres neixen
com una conseqüència d’aquesta necessitat,
tant se val el destí d’allò creat. Crear, potser,
és donar aquell pas que et fa inclinar damunt
la teva obra amb l’impuls i l’entusiasme just
perquè s’edifiqui l’harmonia. I un cop la dansa
ha donat el seu fruit, ningú se te’n pot endur
la gratificació que ha passat com un incendi
invisible mentre dansàveu, tu i l’obra junts.
Arrenqueu-me
de les meves pròpies arrels,
desfent els nusos de la fe
que un dia em va lligar.
Cerco la secreta clau
que em dugui la veritat,
virginal misteri irresolt,
nit obscura que l’aurora
em faci conèixer aviat.
Ítaca, somni delejat,
trobaré el camí secret
que hem repatriarà?
Hi ha alguna profunda cosa certa
que hagi estat mai dita?, cant absolut
de l’impuls que neix de l’arrel més fonda?
Obsedit pel mot errabund, fa temps que sé
que escriure és imitació del que vull dir.
Si de tard t’omple la boca
el vellut d’una perla de vi
servida amb sacarina;
si et persisteix el regust
com de xiquet mastegat
que dura hores; si relluu
enmig del baf i el talent,
és que et venen edulcorat
el fremir d’una melodia
no apta per a diabètics.
Fes que se senti de passada
el fil musical del dentista,
del hall de l’hotel o d’aquest
no-res d’ara. Letargia fosca
que vol dissoldre’s en un gin,
o començar a córrer...
Els diumenges a la tarda
espigolem gotims d’estiu,
mengem llunes de xocolata
i gelats de quart creixent.
Caminem a poc a poc perquè
es dissolgui sense pressa
l’aigua clara dels teus ulls.
Res no ens haguérem de dir
i la imatge era dolça cor endins
a l’hora de les blanques aurores.
No importaven els sarments
per a ser cremats dins el foc:
la flamejant torxa més pura del matí.
Reconeixes les asprives presències
d’aquestes roques, solitàries i abruptes?
Com ens prengueren els ulls fins al blau
aquests dos cors orgullosos de dret destí.
No patiu, ullastres i verderols,
si pel setembre no em veieu més,
m’he comprat un barret de palla
i surto a peu coixet a córrer món.
El primer dia del món
crec que ja hi érem:
foc blau dins el gresol
de les ànimes eternes.
Ell, satisfet, es rentava
les mans dins la marmita.
Helena, nosaltres
que ni sabíem què era ser
actors modestos de la història
-sempre comencem a escriure
per l’u i enguany ja comptem
seguits els quaranta-tres-
pensa que si arribem a ser vells,
el més probable és que caminem
sota el pes de tants afanys
per fer que la música no pari.
Flabiol i tamborí han donat
als peus el ritme exacte,
després de la sega, abraçant
les garbes dretes. Jo vull
aquesta dansa sempre oberta,
ales i mans esteses per sentir
la revinguda del contrapunt.
Negant la banalitat estòlida,
la música torna a créixer
i sargeix els descosits que el temps
ens ha fet a les costures de l’ànima.
No recordes quan et van fallar les forces
i potser ningú te’n va notar l’absència:
vas ajaure’t sense fressa sabent que
el soroll no hi és quan ningú no l’escolta.
Per a tu ja no van caient les hores
i cessa el moviment: ancorat i immòbil
te m’has tornat vori que va consumint
quincalla de records de quan tenies port
i volum i un estol d’ocells a les branques.
Ets naufragi que escolta la remor del mar
entre les roques, i la proa no fendeix ones,
privat de la llum del far de l’escullera
i de l’ocàs que rere el bosc encén postes.
M’agrada el teu posat en l’instant
en que el cor s’abandona i s’adorm.
L’alè és suavitat quan et surt dels llavis,
un cor de rossinyols que m’embriaguen
i fa que només et senti el batec del son.
Alguna cosa de tu, dins la nit discreta,
vola com una flor que clou l’ala
i perllonga les hores que t’estimo.
M’entendreix la manera que tens
d’adormir-te al recer dels meus braços.
Sota les branques de la savina
creix un silenci indescriptible,
i al fons de la vall celeste
cauen les espigues una a una.
La lívida ombra del xiprer
s’allarga contra la nit secreta.
Deixa-la anar, fosca erràtica,
que ara passa un ocell profeta.
Si vas poder-te engendrar
contra el vent i el no-res,
esperant el foc i la cendra
i la purificació complerta
en el celatge de l’aurora;
si en el meu somni carnal
representes el triomf
de la pervivència i la llum,
no m’importa trobar-te
en l’ocàs d’un humil ponent,
sabent com no hi ha inútil
cap esperit que escolti
el batec de la muntanya
deixat en el solc dels segles.
Per sota la nit enllacada
és secret el camí errant,
bandejat de tants ahirs,
fins la mortal claredat.
T’evocaré dins el silenci
i amb una callada manera
reedificaré tota la ruïna
del teu temple mutilat.
Des de l’absolut enyor
de l’esperança absent,
mare mar doneu-me ales
per ser nòmada del vent.
Tots voldríem sentir-nos rics, cultes
i lliures, i fer-nos una pàtria a mida
que no respirés pudor de cansat.
Tenir una terra soferta com una mare,
sense màrtirs, que no calgués violar-la
a cada instant. Car el que tenim avui,
i deixarem en testament, és un uadi
de pedres seques que clama justícia.
Grius bàrbars voldran arrencar-nos
les blanques medul·les i no entenen
que sabem patir més que els altres.
N’hi ha que, sense treva, obstinats
s’aixequen per continuar el viatge
vers Ítaca. D’altres, volent sentir-se
feliços i justos, són caragols sense esma
que queden ancorats per sempre al mig
d’un mur eixut. Creem nous himnes,
sense clams ni ressentiments, sabent
que covards hauran de trair-nos encara
a plena llum del dia. Deixem de fugir
i posem-nos a embastar el fràgil mot
d’amic, abans no haguem d’odiar-nos
també, fraternalment. Espigolarem
aquesta fosca sang per regar l’arbre sec
amb les arrels a l’erm, dreçat a la llera
de l’ample riu del sofrir. Per solcs roents
i camins de tardor escamparem la maternal
llavor de la pluja, trencada veu del demà.
Fulgurants neons
no apressen pas els dies
quan giro, vanament,
els fulls del calendari.
Torbat, vaig prenent
petits glops de metzina
emboirada amb el fum
d’una teva cigarreta.
Cap racó de tu
no té secrets per a mi.
Cada nit ressegueixo
el mapa del teu cos
amb la punta dels dits,
a ritme de mambo.
Del clítoris als mugrons
ara plou, i plou aquí
en aquesta carn retuda
i en l’hora més fonda.
Abans d’entrar al paradís
farem dues passes enrere
per espiar llunes blaves.
Mira l’eix fugisser de nosaltres
com ens diu que la llum se’n va
a jóc. Què tindrem més fràgil
que aquest arquet de violí ombrat,
pas variant de dos ocells de foc?
Si sents ara i et corprèn el sobtat
trenc d’una nota, la més alta,
sabràs que ens hem perdut
en el desfici d’una tarda fluvial.
Un altre dia rodola placentós
temps avall, temptador procaç
de sols madurs, buscant el mar
i l’instant secret, gens excessiu
quan la sang bat jovenívola.
Callats, meditatius, cercant
ben endebades aixoplucs,
a primera hora me’ls trobo
enfugits vanament de la nit.
Renoven el ritual mentre es gronxa
un sol incipient que descabdella
les seves troques. Peripatètic,
ell li agafa una maleta de galtes
buides. Ella obre la bossa de mà
i una cigarreta tremola a la flama.
Passeig avall van no sé cap a on,
silenciosos, dubitatius. Cau l’hora
just fent-se cendra les seves vides.
Bada un nou dia estremint-se
i quinze fanals moren a l’instant.
Ah, Salvatore,
cosa stampa!
amb pota ferma,
llustrós d’anca
i al ferro lligat
com un mal ase.
És improbable
sentir-te els brams
si ve la calma.
A mitja tarda
espero pluja
furtivament.
No sents el tro?
Mira’t el reguard
dels lliris candits
tempestivament.
Ets com penses,
vius com ets
i creus que mai
no aprendràs a volar.
Amb les ales esteses
i la finestra oberta
no n’hi ha prou.
Deixa’t endur pel vent
que tot ho mou,
o com el viatger savi
que no tem gropades,
per l’instint del cor.
Sempre he dit que el cutis
et tira a gelat de xocolata
però amb gust fresc de llimona,
aquell intens delit que sovint
em branqueja la boca.
Aquest te’l dedico a tu, Alhena,
que deus venir de l’edat
moréasiana i jo em sento ara
un trobador funambulesc
que aspira a lligar versos.
No sé si sabré trobar els mots
exactes per dir-te el que voldria,
encara que, ben mirat, tu ja saps
com sóc i per què te’l dedico
(recorda que ja fa tres anys
vam caure vehements perquè
en un lloc o altre estava escrit
que així passaria). I ja ho veus,
Alhena, ara anem aigua avall
pels rius que ens hem fet nostres
i ens sentim còdols treballats,
no pas eixuts rocs de trinxera
abandonats de la lluita carnal.
L’altra dia, com que l’agost
deixatava les hiperbòries crestes
de lo Port, vam anar a banyar-nos
a les gorgues fondes dels Estrets,
esperant que es girés, cap al tard,
el vent de mar que ens acontenta.
Tu t’aplicaves a nedar devora
les madrilles, i tan vivament
com elles t’esmunyies fina
pel fons pedregós. Gràcies doncs
per composar-me aquells instants
de llum que jo anava arreplegant
i ara aquí te’ls porto, despullada
la paraula de tota distracció
que ni sigui delícia, que ets tu.
L’existent l’hem omplert de coses
i de moments que aniran envellint
amb nosaltres, i al final tindrem
un cove ple d’exuberància
que passejarem amunt i avall
pels dies. Vejam si encarrilo
els mots que et volia mostrar
(de la invenció no en vull fer ús,
però els tinc a la punta dels dits
i no puc desfer-los-hi el nus).
El que dic és que recordo i m’enyoro
dels viratges del riu i de l’aigua
que no sabem on ha anat a parar,
i del sol que tot vomitant foc
ens ha brunyit la dubitació subtil
i l’ha tornat un bàlsam de certitud.
Un cop se’ns han reblanit les pors
a l’aigua ben calenta, justament,
no tenim cap recança a plagiar
felicitats possibles. No molt grans,
que no cal emborratxar-nos-hi
i tampoc, cap al final dels tòpics,
no les omplirem de paraules buides.
Així que acabo sense haver dit
gaire res, fet intranscendent
per a tu que saps que ser heroi
de la prosa no m’escau. Si de cas
trobaràs tot el que esperaves
llegint entre línies, o bevent-me,
millor, d’un sol glop abans
no es desfacin els glaçons
de la copa on nedo embriac de tu.
Serpenteja la nit
tot xiulant tonades
per damunt el terrat.
En espais encara nets
aviarem el tronador.
I després el silenci.
Tot l’estiu.
Un vespre amb broma baixa,
omplint l’aire de xerrola,
bevem llàgrimes de Perseides
mai no vistes.
La llimona desafia
el pixar de l’aiguardent
dins el poal del mestretites.
Un xic de cafè, dos canons
de canyella i, foc a la metxa!
Aquell dia, quan vas caure,
era dura la baixada
i el voraviu dels xiprers.
Flors ambrades, gerdes,
conhortaven trencadissos
dins els gots de Bohèmia.
L’han recolzada a la finestra i han aturat
tots els rellotges de la casa. Creurà ella
que per deixar la vida parada en un gest
piularan els ocells i saltaran damunt
les branques. S’haurà ajustat el temps
com un cobriespatlles de plom que tot
ho emmudeix quan toca morir. En lloc
dels vidres hi ha ara una dubtosíssima
imatge i al seu entorn, híbrides flors
que exhalen podridura. Un vell món
enfonsat i sense alè, d’una particular
existència que no li queda cap feix
de llenya seca per cremar a l’hivern
ni cap palada de terra per cobrir-se.
Aleshores, en els seus somnis, es veurà
fent calça sota el lledoner amb la mare
de la seva mare; set canelobres encesos;
teixint confidències fins a l’eternitat...
Un corrent d’aire. L’oblit, aleshores...
Aquí mateix, allà on es van engendrar
jocs de peuets menuts i et meravellaven
els colors senzills i els giravolts de l’aire,
aquí mateix, després d’un llarg viatge,
hi atanses un pensament que el temps
inefable ha tornat contemplatiu i lent.
Ara veus que encara hi resten essències
que ha fos la vida i han deixat pertot
una pàtina somnolent entre les ombres.
D’un negre esfereïdor,
ignorant destrets meus,
testes al cel envelat
perfilen l’horitzó.
Els dits damunt la galta,
la sang dessota la pell
hi corre a sacsejades.
Ei! brau de revolta,
deixa’m mirar cautelós
els estrets de Regatxol.
A muntanya, s’escampen
cendres damunt d’Horta.
Com orenetes en rama reposa la sàvia dolcesa
d’uns versos mentre els deixem que surin en l’alè
dels somnis teixits en un sol pensament.
No podem sofrir que se'ns tornin a perdre.
Fem-los restar cosits en el nostre primer voler
i aquest arbre, dempeus a despit de la natura,
lent anirà girant com la punta d’un compàs
per les cambres sensuals que hem de conèixer.
Acudirem als paratges perfectes i en bona
companyia trobarem la humilitat del silenci
que fervent va escapçant les hores de l’agost.
I els arrauxats dies lentament aniran a trobar
la decrepitud d’una estesa de fulles seques.
Genet d’acer
per l’esca del món,
camino a poc a poc
vers un avenir
per mi inconegut.
Vaig avant o enrere?
Creix o minva
la brida de Febus?
Tenim l’estiu als ulls.
I quan el sol bat la llum
i l’esclatant blancor del cel
sembla acaramullar el temps
i l’aigua no és sinó l’alè
de l’ànima, ens aturem
al ribàs lluent dels sentits.
Tan altivament purs
esmunyint-nos pel roquissar.
Coster amunt vinclat i sol,
amb motxilla d’anys enrere,
el vellard d’improvís resol
buscar els rogencs crepuscles
de les muntanyes de ponent.
