dijous, 27 de juliol de 2017

Carros

He pres un sol camí,
esquerp, solitari,
on els carros encesos
naveguen al meu pas.
Cels d'esperança,
records de congestes,
poderosos cims
em criden a tornar.
No puc abandonar-me
al combat del migdia
que les pedres incendia,
sense haver-te trobat.
Fes-me fort, fes-me savi,
que en la remor de la tarda
arribi al teu costat.


diumenge, 23 de juliol de 2017

Gust

Has crescut. Pura llum
i saba gust de la terra.
T'he desembolicat la pell
cerimoniosament
amb dits discrets, vells
i savis de tant plaer
com t'hi trobava. Ara vals,
com mai, la pena.
Propicia't. Pren-me,
que la virtut no et guanyi
i em faci, poruc, enrere.


divendres, 7 de juliol de 2017

Desig

Se'ns adorm la tarda
i tant de tu dins meu,
ara que et tinc als braços
no puc ser més feliç.
¿Sents els batecs del desig,
la tria de la carn opulenta,
la vida per on te'm perds?
Dos cossos llarg-nuats
incendiats pel mateix foc.
A la sorra ajaguda del vespre
aprenc de tu, del tot concedit
a la teva lliçó, dolça i sabuda,
la mà que em salva-guarda
del món que em desespera.
Carícies arrapades a la pell
sense repòs, per després,
quan t'allunyis del meu costat
i cremi el darrer sol d'agost.
Tornaré a buscar el teu bes
quan les roses despertin
d'aquest llarg, cru hivern.


dimecres, 5 de juliol de 2017

Llop estepari

No tens una pàtria en aquest món,
tan còmode i fàcil d'acontentar,
per això t'estimes els falcons del cor
de mirada neta, inviolable, estimes
l'esperança, la sinceritat transparent
que et fa planer l'emboscat camí
i et retorna sempre al primer amor.
Et rebutgen, no per exigent i delerós,
sinó perquè tens una dimensió de més
i exigeixes música en comptes de soroll,
alegria i no pas divertiment, ànima
en comptes de diners, creativitat
abans que ocupació, passió del cor
en comptes de frivolitat. Per a tu,
aquest lloc no podrà ser mai el teu
i sents el reclam agut de la feresa.

dilluns, 12 de juny de 2017

Cafè amb tu

Trio un cafè, fort, de temperament
noble i excitant, aromàtic i saborós.
Me l'estimo únic, ple d'exuberància,
que m'embriagui com un amor d'estiu.
No importa el lloc ni l'hora de gustar-lo,
justament, si el puc prendre amb tu,
a glops petits, tal com farem l'amor.
Poso la cafetera, te'l prepararé delicat,
potser el voldràs dolç, o potser amarg.
Ho aniré descobrint sense amagar-me
quan tanquis els ulls i em diguis que sí.
Fins la teva olor arriba per estremir-me
quan per tota vida t'arrauleixes, feliç
al meu costat, escuma de sabor i gust,
fets l'un per l'altre per assaborir-nos
fins al fons, llepant la darrera gota,
fosc licor massa fort, que ets tu.



dissabte, 10 de juny de 2017

Salvatgia

Hi hauria d'haver al món un poeta
capaç d'impressionar els vents,
domesticar-los i fer-los parlar per ell,
una veu amb tota la feresa primordial
que acompanyés el caminant fugitiu
en la recerca dels rierols del nord.
Defenso aquell que surt del ramat,
es repenja sobre raigs de sol oblics
i espera debades totes les veritats
en totes les coses, aquell salvatge
sense terra de cabells esbullats
que riu amb candidesa, i que sol,
surt de cacera per muntanyes i erms,
camina sorprès de la seva lleugeresa
i a ranvespre encén un foc per passar
la nit. Em corprèn el tramper solitari
que té els núvols agafats de la mà
i vigila el tupí amb la sopa de cloïsses,
i mai no es pregunta què el té atrapat
als boscos i les clarianes de vora el llac.
M'admiro de tots els vermells, grocs
i blaus que juguen amb la llum del matí
mentre l'horitzó somnolent es vesteix.
L'oca salvatge, al cel, guia el seu esbart,
i jo estic enamorat de l'herba fresca
que em va fent pessigolles als peus.
Ambulator nascitur, non fit.


dijous, 8 de juny de 2017

Desig

Se'ns adorm la tarda
i tant de tu dins meu,
ara que et tinc als braços
no puc ser més feliç.
¿Sents els batecs del desig,
la tria de la carn opulenta,
la vida per on te'm perds?
Dos cossos llarg-nuats
incendiats pel mateix foc.
A la sorra ajaguda del vespre
aprenc de tu, del tot concedit
a la teva lliçó, dolça i sabuda,
la mà que em salva-guarda
del món que em desespera.
Carícies arrapades a la pell
sense repòs, per després,
quan t'allunyis del meu costat
i cremi el darrer sol d'agost.
Tornaré a buscar el teu bes
quan les roses despertin
d'aquest llarg, cru hivern.


dimecres, 7 de juny de 2017

20 anys

20 anys

Eren els teus vint anys,
i jo també hi era
per fer camí amb tu.
Mitja vida, pensàvem,
mitja vida viscuda
i encara no coneixíem
tot l'amor de després.
Els mots teus, suaus
velluts dels silencis,
van dir d'estimar-me
fins a la fi del temps.
Que poc sabíem, llavors,
que tan sols tindríem
vint anys per venir.


divendres, 2 de juny de 2017

Gest

Sentim l'amable primavera
i, al meu lloc de costum,
t'observo el gest absent,
fins i tot plàcid,
tot allunyat d'aquest món
sense estius ni hiverns.
T'agafo la mà tersa
i càlida, retornada
un moment tan sols,
que em diu com et sents.
Et parlo de quatre coses;
gairebé mai, dels fills
de curta memòria
que no sabem on són.


divendres, 26 de maig de 2017

Memòria de ravals endins

Vaig passejant, volto indolent
ravals endins sense pressa,
passo carrers i un subjectiu
tremolor de vida se'n va a jóc.
A l'aspre de l'empedrat hi trobo
l'imprecís record d'una ciutat
que ja és cendra de la memòria,
tant que l'he estimada i tan lluny.
Qui no l'haurà invocat? Podré
dir que era una fiblada verídica,
memòria llisa en blanc i negre.
Espero que els portals s'adormin
i oscil·la la fusta vella, mentre
va tarant el corc la fibra de la nit.
Sé on em porto: a trobar un racó
de certitud confinat en algun lloc
per descobrir. No ho diré a ningú,
que he vist imatges als vidres vils
i s'anaven tornant grises i buides.

Cal Margalef estava a la cantonada
del Raval. Als baixos de la mateixa
casa hi havia una vella merceria,
betes i botons de tota la vida
que mans trenaven en altres vides.
Quatre passes més amunt, pujant
el carrer de la Font, l'acadèmia
Palacio de Cultura era oberta només
per a nenes, flors virginals fremint
al dictat de la vella moral, i jo griu
d'un temps de sentors a resclosit.
El de més avall, el nostre, exclusiu
per a nens amb pantalons curts,
mocs, ulls aigualits i jocs requisats.
Al carrer Major i al de l'Hospital
va haver-hi cal Rofes, separats
per a noies i per a nois (colegio
Rofes niños, colegio Rofes niñas.
Quin disbarat, que a les darreries
de l'escola ja s'havien barrejat
els dos sexes, tant com es podia).
Tot l'explicat era al rovell de l'ou,
a l'aixopluc de la Prioral. Una estesa
de placetes, estretors, escaletes
i envans de cantell que supuraven
vida, sempre bategant: Fossar Vell,
placeta de Sant Miquel, del Baluard,
carrer de Barrera, de l'Abadia...
També el carreró de les pixarades,
que li'n dèiem, amagat dins del secret
infecte de la ciutat vella, brusc túnel
que ara en diem carreró de l'Abadia.

A l'úter de la ciutat hi regalimava
la nostra cara més desvergonyida,
jocs dels poca-soltes i d'aquells
irreductibles trapelles: miccions
al capdamunt del carreró i veure
qui més l'allargava, era disbarat
ben habitual fet amb poca malícia.
Aquell passatge, orfe de portals,
balcons i aparadors de cap mena,
s'estalviava trasbals i desconsol
de la gent pudenta, que de pudir
fora nit n'eren plenes les pedres.
Alguns dies gosàvem incursions
a la perifèria: a l'antic velòdrom
ens llançàvem puntuals lledons
d'un vell lledoner amb sarbatanes
que ens fèiem amb canya fina.
I al mas de Cabalet, tot enrunat,
passada la Riera i la Muntaibaixa,
omplíem de rocs el pou de la por
tot llepant la nostra por bàrbara.

Al carrer de l'Amargura hi havia
les monges Carmelites Descalces.
En aquell convent férem la primera
comunió el meu germà i jo de la mà
de l'oncle canonge de la Catedral
(un gran privilegi per a uns trapelles
escardalencs), ben convençuts,
clenxinats, sabates de xarol lluent
i uns rosaris a la mà que pietoses
ànimes, per un dia, ens havien prestat.
Tant era, ens ho crèiem tot i aquelles
minúcies no tenien cap importància
al temps de la fam. Al nostre món
feia poc li havien fet una cara nova,
i malgrat l'estretor i el ressentiment
nosaltres havíem crescut desinhibits,
ja que qualsevol nova era una festa
que calia no deixar escapar. Encara
no se'ns havia imposat el posseir,
tot i que ens xisclava el prim desfici
de fer-nos grans i obtenir el poder
de mirar les noies cara a cara.

El fer-nos grans va venir després,
ara el nostres cines eren l'Avenida
i la Sala Reus, aquella de romans
i pèplums variats, a l'altra, falsos
indis i cowboys fent tremolar la sala
sentint la trompeta dels soldats blaus
massacrant pell-roges sempre dolents.
Després ens atrevírem al Bartrina,
els dimecres al vespre, fent campana
a esquenes dels pares. Sis rals,
costava l'entrada. Quan van apujar
el tiquet a dues pessetes, m'hagué
de quedar fora amb un pam de nas.
Qui més qui menys, la ballava magra.
El Kursaal també el coneixia, encara
que no gaire; en algunes pel·lícules
de sol als turmells fins, obrien la mà.
En canvi el Fortuny i el Monterrosa
eren inaccessibles. Cine per a grans
i porters sorruts que de seguida
et demanaven el carnet si no duies
pantalons llargs i la barba afaitada.

Hi havia més coses, escampades dins
el tomb de ravals. El Centre Catòlic
on vàrem aprendre a jugar a escacs.
La Telefònica per quan volíem parlar
lluny. El bar El Túnel, on descobrírem
el gust de la cervesa, les escopinyes
i els plats combinats, ja més grans.
L'insigne Fonda Florida, oberta quan
se'ns casava algun parent de prop.
La sabateria Iglesias i la vella senyora
Pepeta, que em guardava cada dia
l'atzarosa bicicleta, de segona mà,
que m'havien comprat per anar
a escola quan tenia una certa edat.
El carretó del Mario a la plaça
(d'España, del Mercadal,de les Cols),
i també l'adrogueria de Cal Coder,
on em manaven anar a comprar
carburo (tot ho dèiem així, llavors:
acera, sello, bussón). Amb el carbur
de calci, al mas, ens fèiem la llum,
el llum de carbur per als qui l'electra
només era un somni desitjat. Peatge
que calia pagar per la llibertat de viure
enmig del no-res, en un lloc extrem,
seguint el camí de la Selva del Camp.
Aquest munt d'encenalls que s'endurà
un últim pàl·lid vent no tindria sentit
sense les festes senyalades, religioses
o profanes, que ajudaven a caminar
els muntets de dies i ens els feien bons.
Érem feliços, i ho érem sempre i molt.

Com tot pixa-tinta m'he anat embolicant
i ara veig que era de la vella escola
del que volia parlar. Per ser just, he de dir
que amb el jaio Margalef totes les classes
ens eren explicades en català. La gramàtica
i l'ortografia, en castellà, com estava manat
(i qui manava era el Nacional-Catolicismo,
no hem d'oblidar-ho). Això sí, s'afanyava
a canviar si rebia alguna visita inoportuna.
Nosaltres també ens afanyàvem, o no tant,
amb la geografia, la història, la geometria,
la urbanitat, la lletra redondilla i la tinta
xina, el mes de María, el Día de la Raza
o el Glorioso Alzamiento Nacional. L'Àngelus
nostre de cada dia per a més vehemència.
Amb el lema de “la letra con sangre entra”
aquell règim ens volia fer combregar
amb: Por el Imperio hacia Diós, Dos de Mayo,
Día de San Fernando, ¡Arriba España!,
Día del Caudillo... Desficis de repressors
que vetllaven per l'ordre sagrat de la “Patria”.

Allò del catecisme ho deixava per al mossèn
que venia a adoctrinar-nos regularment,
amb sotana negra d'escarabat, i botons
(tot una fila d'escarabatons) de dalt a baix.
Diria que ens parlava -si la mentidera
memòria no em falla- sobretot del pecat
i de l'infern. Tot era pecat i els pecadors
teníem l'infern assegurat. Ve-t'ho aquí!
Era com obrir-nos les portes de Mordor.
Sort en vaig tenir, amb tot, de la mare
que va ensenyar-me la bona doctrina:
l'amor, la tendresa i la bondat. La torna
era anar els diumenges a missa al Roser.
Hi anàvem de bon grat. Sortint d'ofici,
ens esperava la biblioteca dels Salesianos
i les Hazañas Bélicas i el Capitán Trueno,
que llavors ens interessaven molt més.

Voldria trepitjar els castells de sorra
que vénen de l'oblit. El temps que dic
se m'ha fet vell i la memòria em mira
i vol ser indulgent amb el que vull creure
que va ser cert. No cal que m'hi afanyi.
A l'hora, tot malentès estarà al seu lloc.



dimarts, 23 de maig de 2017

Montsant Florit

Camí dels cartoixans
a mig aire, ben arrapat,
em serpenteja als ulls
i se'n va flairós pel bosc.
Sant Joan del Codolar
com un joiell santificat
en la quietud del temps.
Caps blancs, marfull,
roser boscà, romaní,
asfòdels ja espigats,
lliris blaus, corniguer,
estepa blanca, piorna,
argelagues, violetes,
arítjol, flors de fetillers,
lliris blaus, safranera,
sàlvia salvífera al cim,
farigola, olor de timó,
timonet i sajolida
per amarar els sentits
(i en l'aire color de tarda
l'esgarrifança de la pell)


divendres, 12 de maig de 2017

Glicines

Catorze anys que faig versos
i descobreixo que, com més va,
més se m'infecta per tu la veu.
Un altre estiu badat ja s'obre
i, prou que ho sé, tornaràs a ser
molt lluny de mi. Guardo dolç
el vi de malvasia que bevíem
sota l'ombra de les glicines
a l'hora malva del capvespre
quan ens embocava el vent.
Em sé pescador d'imatges,
i a la xarxada només hi trobo
el trauma del mestral greu.
Ja no puc omplir aquest teu buit
i el pensament se me'n va
cap als dies que era mig feliç.
Somnio dempeus, encara,
i encara no sé on te m'has perdut.



dimecres, 10 de maig de 2017

Fruita dolça

Vaig a mercat, el dimecres,
a trobar els gloriosos fruits
estesos a l'univers passional.
Vinc a omplir-me els ulls
amb els colors primaverals,
a vestir-me l'ànima de tu
que ets tot el que puc gosar.
Tombo, reüllo i assaboreixo
per endur-me a mans plenes
tot el goig d'aquest cel teu.
Hi trobo la carn madura
que els estius ha millorat,
insinuada al davantal blanc
-aquesta em seria bona
per fer-hi un mos golut-.
Me'n vol vendre de l'altra,
la que en un segon, a la boca,
només de sospirar es desfà.
Em faig discret admirador
per admirar pernils serrans,
un buquet que no té preu
i reservat per a l'ocasió:
aquest vi mareja, segur.
M'aturo davant les salaons
i li'n tasto el cogombre tes,
l'espàrrec de punta morada,
i m'enduc un tall d'abadejo
que fa olor a secreta sal.
La peixatera, desvergonyida,
diu que de sardina no en té,
que li agafi la cloïssa sucosa
amb els llavis a punt d'obrir:
deixa-me-la per després
que potser te la tastaré.
M'estava retardant a dret
i ara puc dir que t'he trobat,
la follia ja és davant meu:
préssecs, nectarines, figues
badades que just ensenyen
la dolça vermellor interior;
la llima de neta simplicitat
que ens farà la boca aigua
havent perdut el poc seny.
Et veig l'escarola ben closa
amb un ull delicat i tendre
que demana ser mossegat.
Agafa'm el rave per les fulles
que avui no et faré el salt
per un nap que no val res.
Arriben les lúbriques prunes
rebolcant-se, folles de plaer,
dins la boca que ja claudica,
amarada de marduix i llorer.
I què dir de la més desitjada,
la voluptuosa cirera, roja,
turgent, encesa de delit,
reclam poderós i crepitant
de la devoció que les hi tinc.
Posa-me'n un bon grapat
d'aquesta varietat tan sucosa,
que aviat les tindré gola avall,
regalims de gotes m'imagino
regalimant-te fins al pitram.
Cauen maduixes placentoses
a la meva mà, embolicades
amb el teu somriure regalat.
No em matis el desig, maca,
que la teva fruita prohibida
és la mes dolça del mercat.


dijous, 27 d’abril de 2017

Mirada

El darrer neguit
silenciós s'apaga
poc després de veure't.
Quin vol més rar
el d'un home entre molts
aquest migdia d'estiu,
llimona a ple sol
dins de la taverna.
Porta'm amb tu,
que ens perdrem
pels carrerons
rogencs i vius
del capvespre,
diria si no em fossis
furtiva desconeguda.
Miro com mires
un home que no estimes
i només em cal descobrir
el que els teus ulls veuen.
Llampec d'obrir-me,
un instant,
en els ulls d'una dona.


diumenge, 23 d’abril de 2017

Sensu tu

Ja no sé quin és el gust del teu bes.
I si un dia em dóna per mirar les flors
que siguin les del roser que tu regaves,
corol•les de passió, declinant l'hivern,
amb l'alt honor de ser les més belles.
Rosa encesa, com retenir-te'n el foc
i aquest prim record que de tu em queda?
Diré tan sols que vas ser la plenitud
en les nits que els cossos es vinclaven,
flames d'estrelles que van a trobar-se
en el blau de la tarda que encara t'acotxa.
Oh soledat que m'envoltes sense queixa,
ja no sé quin és el gust del teu bes,
cridat per una veu de mar fonda.


dijous, 30 de març de 2017

Exili

Navego, empès pel vent,
del tot predestinat
sense conèixer queixa,
i sento aquesta companyia
de cants vermells i grocs
molt endins de les venes.
Potser no guanyaré mai,
se'm farà nit al ventre matern,
però un xiscle dalt del cel
i els núvols en la mirada
em donen ales, unes veles
blanques, un crit immesurable
que de la mar em desarrela,
que de tu m'allunya. De tu,
perfum de la meva vida
que tant vaig estimar-te.
Avui tot m'ennuega.
Oh Terra, per què vas posar
tanta distància, tant d'enyor
entre nosaltres dos, tanta
desesperança en uns ulls
que no volien separar-se!


dimecres, 15 de març de 2017

Amiga

Amiga,
ara que he començat el dia
tornant a la teva mirada
seguint una drecera
de murs vegetals i còmplices
ara que la rosada
i el teu rostre il·luminat
són plaers massa obvis
deixa que m'emporti
el petit moment d'èxtasi
d'estar ben acompanyat
d'unes mans tendres
un aire que va perfumant
els carrers que passeges
libacions primaverals
que es desprenen
amb àvida enveja
d'unes cuixes de seda
amiga
de pits turgents
i de passa incrèdula,
abans dels cataclismes
deixa'm dir-te que crec en tu
crec en la veritat que desprèn
el teu cos abrinat
i en els teus ulls i les teves mans
en particular
abans no m'adormi
no te m'allunyis
amiga.


divendres, 10 de març de 2017

Pell salobre

Em beses la pell nua
abraçada al tors salobre,
i ens ajoquem badats
dins del cor d’una petxina.
Ens besem sentint l’ungla
del plaer a l’espinada,
a punt de buidar la vida
dins la teva mar tan fonda.
Et sé l’ham del desig valvat,
esquer d'un udol salvatge.


diumenge, 5 de febrer de 2017

Puc recordar

Puc conservar intacta
la memòria de tots els llocs
per on vas passejar-te,
els moments de sol i de lluna
en que els teus ulls reien
molt a prop dels meus ulls,
la nostra cambra insomne
de tebis llençols blancs
quan ens reconeixíem
sense por com a amants.
Malgrat ja no estiguis aquí,
malgrat que no aniré amb tu
a descobrir paisatges nous,
en el moment d'adormir-me
tornes sempre al meu costat
per somniar clares albades
on jo t'estic estimant.
Intento comprendre per què
el temps s'ha tornat neutre,
tan despullat i sense anhels.
A la nit se li han desprès
les parpelles en un gemec,
amb les inexorable llàgrimes,
sense el teu riure i la teva veu.
Mútuament hem entès
que les ferides cicatritzen,
però mai no tornarem a ser ells.


dijous, 2 de febrer de 2017

Febrer

Sol a la taverna,
miro, busco el sentit,
bec per ajornar la mort.
Molt aviat vaig saber
que sense tu arribaria
la nit acompanyada del fred.
Penetra, llis, el ganivet
del febrer com un fil roent
a través dels clivellats finestrons.
Sota les mantes, sols un instant,
com m'agradaria després de morir
tocar de nou el primer foc.


dijous, 26 de gener de 2017

Les dones de la meva vida

Els poetes, ben cert que som uns mentiders i sovint, és clar,
fantasiosos i ingenus. La fantasia ens sembla més interessant
perquè ens porta nosaltres dintre i els secrets que no diem
i els sentiments que s'eclipsen passen per velles faules.
Jo mateix, diguem-ho així, el sol fil del que escric és degut
al meu incontrolat propòsit de plagi. No són els meus mots,
si dic “mi conjuro” o “te extraño”, tan vivament com ho van dir
Benedetti o Cortázar. Compta que potser no diré mentides,
però la veritat inaprehensible qui sap per on camina.
Ja sé que un vers que no sap a qui parla no té cap nus subtil
que el lligui a les dones estimades, amb nom o sense,
que algun dia vas tenir als teus braços com un regal impossible.
No voldria que un malentès se t'aixequés del meu vers;
se t'aixequés a tu, Helena, que vas sentir l'àcida cremor
a les paraules que escrivia, i creu que tot m'era vana fantasia.
Puc ara preferir estalviar-me agonies de remordiments
i donar el món per perdonat, però aniré estrebant el fil
de les meves històries perquè vegis que sempre t'he donat
el millor que tenia, tot i no sobrar-me la traça de fer-te feliç.
Si aquella meva joventut ja s'ha fet molt enrere, disgregada
en la flàccida memòria, és perquè, i t'ho dic amb tristesa,
se m'han acostat moltes dones boniques a grapejar-me l'ànima
i no totes eren sinceres. A poques he estimat, i tu ets una d'elles.
T'ha faltat entendre que no és de segon ordre l'amor que et tenia,
i jo, que quan et vaig conèixer tenia el seny a dida, molt de pressa
vaig voler estimar-te dins la penombra d'aquells dies de cel blau
que per a mi ja no existien: els amors passats són irrepetibles.

Les dones: Aquella llarga nit jo rodolava per móns centrifugats
i una via lenta cap a la matinada anava a sotragades. Ben despert,
no hagués vist tan clara la llum, abstracta i estesa, que es rebolcava
pel sorral on s'ajeien tot de noies esplèndides en una ratlla de costa
oberta de Salou a l'Almadrava. Alguna era un fruit al meu abast.
Durant aquella bonica nit de tendresa se m'aparegueren,
subtils i transfigurades, totes les dones de la meva vida.
Enamorat de les camèlies i sota l'impuls de la màgia d'Eros,
el doll d'imatges brollava profund i se'm parava el cor,
buit de somnis en despertar, tancats al ventre de la nit.
Com flors aquàtiques sorgint de l'aigua, fragants i etèries,
suraven les imatges i jo m'hi embadalia amb la certitud
de que totes eren les d'ella. Veia les cares de l'instant,
les que havia tingut entre les mans des de l'adolescència
fins a la ruïna total: aquell rostre bell i els rínxols dibuixant-li
un signe de carícia. Ella va ser la que em va fer descobrir
la meva heroïcitat i tota la felicitat que no coneixia.
Tornava a adormir-me i novament em vaig despertar
sense haver deixat d'abraçar la meva preciosa, preciosa flor.
Quina meravella! La fragant corol·la continuava essent allà,
desclosa, i el meu plaer sorgia directament dels sentits
i donava sentit als marges onírics de la nit molla i tèbia.
En aquestes imatges tornaven a ser-hi totes, brollaven,
sublims i eternes, de la font d'aquesta nit d'amor
i jo tornava a saber allò essencial que havia oblidat:
que elles eren tot el que sempre havia estimat, tot el que
havia tingut de preciós al llarg de la meva vida.

Els dies: Els poetes sovint tenen una desmesurada tendència
a dramatitzar la vida, a convertir cada sotrac, cada urpada
del destí, en una catàstrofe apocalíptica i irresoluble.
Per això jo no vull sentir-me'n, de poeta. Tanmateix, també
és veritat que ells poden captivar els esperits més sensibles
amb la seva lírica, talment com mags o prestidigitadors
que amb veu vellutada encanten les seves incautes preses.
Tanmateix, hi insisteixo perquè quedi clar el que m'ha fet
mig feliç, vaig haver d'escriure, essencialment per sobreviure.
I no es tractava d'anar passant dies -que un de sol és
tota una vida-, més aviat passava els mots i empenyia
les frases, que és tot l'ofici d'escriure una inútil glòria.
En aquells dies hi frasejaven els matins molts semblants
els uns amb els altres, i la qüestió subsegüent era entendre
si hi hauria prou valentia per arribar a l'endemà. La veritat
és que em vaig anar instal·lant pels racons encalmats
de la seva presència, tot i que una paret insalvable ens havia
separat, sense respostes, i una mirada que jo hi posés no
aconseguia arribar fins a ella, que tenia la mirada embrossada
i el somriure torçat sense poder dir-me el molt que m'estimava.
Ella, que se'n va anar fa vint anys, vuit mesos i tres dies.


dilluns, 16 de gener de 2017

El fred silenciós

El fred silenciós

Em sento perdut
dins la faredat de la nit
i me'n vaig anant cap a casa,
amb el coll de l'abric alçat
i donant cops de bastó
als fantasmes que segueixen,
sense emoció ni angoixa,
un rastre d'animal ferit.
Per molt a poc a poc que camini,
tornaré massa aviat.
Molt tristament porto
els ulls de pòrfir fatigats,
els d'un dia avorrit i tebi
sense dolors especials,
sense cap aflicció real,
sense desesperança;
¿qui haurà tastat aquells dies
infernals i vomitius, aquells dies
de mort a l'ànima, de buidor
en una terra dessolada
amb la seva falsa brillantor?
Vago amansit donant voltes
i m'envesteix una música
no desitjada, violenta
i brutal com una bafarada
que surti del clavegueram.
Sí, es pot viure sense soroll
i sense un amic a la vora,
i és inútil consumir-se
en un afany impotent d'afecte.
La solitud nocturna
significa independència
i l'he aconseguit sense mèrit:
al llarg dels anys estèrils
me l'he anat trobant.
És freda, és clar, però també
meravellosament serena
i gran com tota la serenitat
freda d'un cel tan llunyà,
un cel que brilla esquinçat
en un petit tros d'eternitat.
Jo, el vell llop, trotant
mentre la neu em cobreix
amb una capa d'humanitat,
puc arrelar en el buit,
en l'estranya quietud del vent,
però defujo espigolar
en amors ja caducats.
D'això se'n podria parlar
i discutir molt i se'n podria
escriure un llibre sencer,
però ningú en trauria res.
Carrers humits em criden
amb dring de pura llauna,
afinant la rovellada lira
per entonar un modest cant
d'acció de gràcies, prou trist;
camino sota la llum
esgrogueïda dels fanals,
esquerp i solitari, m'he perdut
per les maresmes de l'oblit.
Per la finestra ja badalla
el matí, un matí de plom
d'un dia enfredorit d'hivern,
quan finalment em fico al llit.
Plou pur teatre de màgia,
flocs blancs de silenciós fred.
No hi entra pas qualsevol
a interrogar l'antic silenci
del profund conjur de la nit.
No pas qualsevol.


dissabte, 31 de desembre de 2016

No et rendeixis

Vaig marxar del teu costat
per començar de nou.
Era l'hora ja de dir
la primera paraula: tinc por,
por de no estimar-te prou.
Sabia que sense tu no tindria amics,
que tot el temps fóra perdut,
la fosca prou espessa
bevent del teu solatge
dins del bosc de la nit. Estic sol,
els focs apagats no es revifen
i la passió ja no és dins meu,
sinó el record i el vent abrupte.
Aniré a escoltar el riu, en fer-se clar,
sense mirar el pont de la por
ni dir per què t'he abandonat,
no m'he d'avergonyir de res.
Massa gent que estimo tant,
massa temps sense veu,
no podré veure mai la mar al fons.
A les vores del camí, despullat,
sembro les paraules que tinc
per majors profunditats.
He de fugir d'aquí, vers on?,
el riu flueix en un crit cansat,
temps perdut, temps perdut,
els cedres de l'altra banda
ja no em parlen més.
Prou temo el que ha de venir,
no em preguntis, no sé res,
l'origen de les coses mai se sap,
no he de rendir-me pas.
És estrany com canvia tot,
repetir les mateixes paraules
endins del fosc, mirant la nit
quan la nit ens  mirava als ulls,
era el nostre primigeni so.
El silenci omple els prats
i la boira dels sentits, sobretot.
No et preocupis, t'espero aquí,
quan va fallar tot vam perdre
les tonades de les nostres cançons.
No ens rendim, no, no ens rendim.



diumenge, 18 de desembre de 2016

dimarts, 29 de novembre de 2016

Cau el vespre

Adormida, tossudament adormida,
la tarda ensopida se n'ha anat a jóc
havent acariciat els vermells enfervorits,
somnis folls dins els besllums de la posta.
Toc de silencis havent tancat els porticons.
El dia era un cavall blanc vora la mar
i tu el menaves. I tot era desig d'onades,
vent d'aram i pits abrusats a la platja.
Fantàstics terratrèmols i crepitar de boscos
quan ens estimàrem enmig de la gent
sabent que sempre hi ha algú que plora.
Toquen les deu. Han fugit les quimeres.
Paro orella i escruto la imminent feresa
de la nit, oint sons inquietants que arriben.
Si per atzar algú crida el meu nom, diré
que només era la mirada de la bèstia,
foscúria, udols de les aspres muntanyes
i esbarts de pors que s'han tornat pedra.
Necis, calleu, que cap fred no vencerà
el record d'ella mentre sopo. Capcinejo
i la cullera se'm cau de la mà balba,
i sé que el morir em prové d'aquella vida,
d'aquella cara entorn de la qual tot girava.


dijous, 24 de novembre de 2016

Amb tu

Vull viatjar amb tu sempre
i tocar el teu cos perfecte
amb la ment i la mirada
amb les flors de la tendresa
i passar les nits en vetlla
sentint com el teus braços
bressolen les meves penes
i ser innocents altra vegada
creure en els miralls màgics
i que l'amor tot ho pot vèncer
vull que m'agafis de la mà
i em portis lluny a conèixer
els cims que vas estimar
les neus i les congestes
els rius que vas navegar
abans de quedar-te cega
asseguda rere els finestrals
d'aquesta infinita tristesa
les tardes de postes enceses
esperant que un dia torni
la primavera i l'oreneta
la vida a la teva casa
i el foc encès al capvespre
un amor a les mans esteses
que et segueixi a cegues.
I jo amb tu per sempre.


dilluns, 21 de novembre de 2016

A la vora del fred


Relluen clares
les vores de l'hivern
per un camp net
de solcs vermells,
aturada ja la vida
a l'hora de la posta.
Els estornells, esverats,
frenètics, van darrere
l'últim fruit somall
que cau de l'olivera.
El dia ja ha minvat
i no em deixa espigolar,
sense trobar cos
ni abraçades furtives,
cap plaer dins el vinyar
de quan tu m'estimaves.
Jocs de llums i d'ombres,
només els pàmpols morats
vençuts cauen al terra.
La tarda es va fonent
i el cel agafa una immòbil
apaïsada claror blanca.


dijous, 10 de novembre de 2016

El Griu

Jo et faria una cançó d'amor
i no sé com te la podria dur
perquè et fos rosella efímera,
molla de rou sobre la galta
amb un reflex de cel daurat.
M'ha fet feliç haver-nos conegut
i el plaer ha estat de deu minuts,
tota la setmana o un parell d'anys;
pit abrusat, oferts, a la fi defallents,
vinclada sumptuositat als flancs
i dits que se't lligaven als cabells.
Saps que els dracs viuen per sempre
però les princeses es fan grans,
llanguides en un piset de l'eixample,
intactes, virginalment ofertes
a la malaptesa de prínceps blaus.
Truca'm si un dia perds un vol
i de cop tens fred a l'aeroport,
et convidaré al gust veritable
en una copa compartida, mai buida,
corol·la suggerida d'un sol jardí,
salobre, inassolida sempre.
Perdona, tens foc?


dilluns, 17 d’octubre de 2016

Joia

Pregaré per mi mateix,
després d'haver estimat
tan bé com he sabut.
Perquè és dolç el retorn
a la casa benamada
i el seu retrobament,
el to de veu pausat
i la confidència íntima
d'aquell que creu plorar
la joia que ha perdut,
quan en realitat plora
no haver cercat l'arrel
d'allò que el fonamenta.
Més enllà del vent
de les paraules inútils,
nuant la garba de l'amor,
assoleixo l'Essencial
a través del silenci
de la joia infinita.


dissabte, 15 d’octubre de 2016

Old and wise

No em preguntis,
a l'hora malva i dura,
si pots garbellar la sorra
de la ribera del temps,
transitar pels meandres
de la vall del vespre
i fer-te savi i vell.
Veus que he caminat
per terres vermelles
plenes d'arbres folls,
i si em giro enrere
ja les tardes declinen
tenyides de silenci i d'or.
Si pel mateix carrer
respirem la llum de biaix,
que lenta s'exhala i es filtra
pels remorejants passos,
per les llambordes blaves
confuses per la vana set,
no em preguntis com era
l'excessiva flaire de la nit
abans de ser savi i vell.


dimecres, 12 d’octubre de 2016

Roserar

Plou, i ja per sobre els pins
el temps s'empereseix
pressentint els canvis profunds
que durà l'aigua ploguda.
Mira, només de les roses
te'n queda un prim record,
encenalls de l'encesa plenitud
de calzes, corol·les i secrets,
tota una vida vetllant
somnis transparents,
aquella boca feta per al cant
que nodreix un espès silenci
a recer de les mans quietes.
Oh, quanta nit t'espera
de negre fons i pedra inerta,
pes i tenebra d'allò perdut.
Aigües amunt dels teus dies
hi flueix un torrent eixut
esperant que hi brollin paraules.


dijous, 22 de setembre de 2016

Eternitat

Abaixa la veu, deixa'm sentir la tardor
i el vent de la nit com fa moure
les llunyanes arbredes de la infància
vagament esteses a la claror dels estels.
T'he cridat arran del cingle, prou adorable,
per no témer l'hora closa de la mort.
No encenguis foc. He obert els porticons
i he vençut el fred encès del teu record.
El demà l'escalfarà una mica de sol
i entre tu i jo hi haurà un invisible nus:
sé que formo part de la teva eternitat.


dilluns, 12 de setembre de 2016

T'estim

A poca nit t'estim,
i està molt bé que facis
volar un estel i li donis
corda fins perdre'l
a l'entrefosc, i el voleïs
tremolant, abraçat
a tu en un nus, difícil
de desfer al matí.
Ara fixa't, la basarda
que m'ha vingut de cop
de no saber quan vindràs
per estimar-te de nou.
La vida no és mai banal
tot i que vinc d'un plor
secret, sempre en exili,
dins les clares parets
de la nit, meravellant-me
dels excessos de fe.
Quina basarda em ve
d'haver d'esperar sempre
plenamars sense tu.
Treu-t'ho del cap, mai
no diguis que passen
els anys i no t'estim.


dissabte, 3 de setembre de 2016

Al setembre

Encara roses, al setembre,
i encara el cel alena foc.
Vindrà el dotze, faràs anys,
i aleshores tindràs jardins
de remor d'aigua i petons
a la vora del teu llit.
A fora, seguirà plovent
i jo passejaré pels ravals
deixant vagar la solitud;
m'adormiré tranquil·lament
amb ràfecs de fulles fresques
i enyor rere els finestrals.
Tot això és -com dir-ho-
el que em queda del teu amor.


dilluns, 22 d’agost de 2016

A l'entrefosc

La tarda navega cap al capvespre,
navega lenta plena de veus;
vaivé d'onades a l'entrefosc
solcant una mar fosforescent.
Trobem que l'Arenal és tan buit,
només tu i jo de figurants,
i la nit que s'asseu al sorral
ens parla amb veu flairosa
de tot el que volem recordar.
Aquí el nostre món particular:
l'almadrava de les abraçades
que encara ens esborronen
i una mar plena d'imatges
que ens crida de molt enllà.
Seguim el caminal pedregós
fins al Torn de profunda pau,
mons de bellesa, nous calfreds
a l'ànima que tu m'has descobert.


diumenge, 21 d’agost de 2016

Camins de l'alba

Silenci de matinada,
a les clarianes clarobscurs.
Reposa el món i el sol,
per camins dreturers,
s'afanya a l'horitzó.
A peu descalç he deixat
els geranis del camí
a l'encalç del teu amor.
Els focs de les vanitats
cremen amb serenor
en aquest racó
de temps aturat.
Quin daltabaix quiet!


dijous, 18 d’agost de 2016

L'amant

No goses encara dir
que tens un amant
-abaixa la veu,
que no ho senti ningú-
i per això, solitària,
de nit passeges
per les velles runes
de la teva joventut,
arreplegadures
que puges a la barca
amb un gest desolat.
Qui ets? Quin secret
de la tardor fa moure
el teu solatge espès?
No tanquis la porta,
crida feliç al mig
de la plaça el reclam
per endur-te'l al llit.
Ensenya'm els llençols,
la curiositat del cos
i el trenc d'aquell gemec
que t'excita tant, l'instant
de robolcada i follia
que et fa morir de plaer.
Veus? Així respira
un home quan surt
dels teus braços,
havent fremit
molt endins de tu.


dimecres, 17 d’agost de 2016

Home que somia

Les carícies del somni
no tenen mans ni llavis,
no tenen continuació
ni amor revolucionari
o una mort asfixiant
dins d'un bes exangüe.
Asquerosa puntualitat
de la carícia malva
que duu al despertar
un dolor insuportable.
Som ja a la matinada
i una altra nit comença,
la imatge que m'invento
i deixo anar com un estel
pel llac de la memòria
de les coses passades.
Prodigis no n'hi ha,
per a l'home que somia.



divendres, 12 d’agost de 2016

Estels fugaços

La tarda navega
cap al capvespre
navega lenta
plena de veus,
vaivé d'onades
a l'entrefosc
per a la set
que tinc de tu,
espais oberts
perdurables
en la foscúria
resplendent,
hi ha, més enllà,
roderes fondes
aigües amunt
del torrent eixut.
Fluir secret,
immòbil silenci,
et sento aquí
en cos i essència
il·luminant el cel:
una cua de llum,
de llum erràtica
que lluny es perd.
Finíssim llenç
de nit estelada,
fes-me tremolar
tota una vida
al teu costat,
on tot,
a cada instant,
és únic i cert.

dimarts, 9 d’agost de 2016

Petita collita

Petita collita
per ser ric en tot
sobretot si fores
una nit estelada
al meu costat.
Pell esquerdada
d'acumulades
infelicitats.
Et reservo
les coses
que eren teves
i se'm fan sensibles,
intensament,
capaltard.
En voldràs?
Té!


divendres, 5 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (5)

Secreta veu, parla'm d'ella,
dels seus rínxols nivals,
dels ulls, les mans, el rou
matinal que me l'oculta
rere un vel de cel porpra.
Parla-me'n espai, ara
que quiet mesuro fondària
en l'esglaiosa llacuna
escoltant el vent i els núvols,
el cant absolut del silenci
i l'ocell invisible de l'aurora.
Dellà d'aquest vol de cims
què hi ha? Només el buit,
i cada batec correspon
a un desig de la pedra nua.
Sec amb els déus a taula
i em sento hoste de l'atzur
quan el dia va fonent-se
amb llangoroses flames.
Com es mou el temps,
i jo, que lluny, perdut
desota les estrelles.


dijous, 4 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (4)

Cada camí, cada trencall
té la seva resposta,
ja soledat, ja fronda,
cada solc de la teva pell
és una laberint ocult
que desconec on em porta.
Rere el rastre evaporat
dels teus passos camino,
sempre esperançat,
per trobar el pas incert
on poder assolir-te.
Necessito aprendre l'alfabet
de la teva bondat elemental
que no ve escrit als mapes,
descobrir les fonts del teu pit
entre les mans del vent,
fent-te copa on poder beure.
M'has convidat a tenir set
creuant ponts de pedra
i l'abisme era en tot
i jo un alè irreductible.
Voldré sentir murmuris
que palpitin a la vora,
estrènyer mans a la deriva,
somriure a les confidències,
esperar una aclucada d'ulls
de la lluna plena enfilada
damunt els teulats arboris.
Demà recordaré que aquí
han quedat cel i congestes,
i el foc de l'ànima
que crema sense paraules
quan sabem compartir
camins i bellesa.


dimecres, 3 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (3)

El foc crema sense paraules
quan seguim camins i bellesa,
l'emoció de sotjar la neu verge
just a l'hora que et despertes.
Jo sóc una manera de ser amant
quan sobre la mar llisca la barca
i una calitja d'or et tremola al pit
amb pas gentil, a fil de matinada.
Mor d'amor se m'escapa el cim
per molt que em proclami
enamorat del costat de la vida.
Tremolo de mirar-te. Com et diria
que vull trobar-te dins del llit
de les primeres núpcies?
Tornaré a tu un cop més,
als blaus saturats de les abraçades
que encara m'esperen. Així t'estimo,
com s'estima la fantasia compartida
que ve del plaer de la teva dolcesa,
de resseguir-te el cos dibuixant
al cel un traç amb passió única,
sabent a penes que dormirem junts
admirats del poc o molt que ens queda.
Damunt del cel es mor en silenci
després de malbaratar la fortuna
amb ànima serena, allà on s'ajunta
el camí del vent amb el de les estrelles.


dimarts, 2 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (2)

Si ara estiguessis aquí
et diria: vine, dóna'm la mà
mentre passa l'estrella fugaç
i tu vius els teus anys de plenitud
amb un accent de tendresa als ulls.
Si la carícia és un llenguatge,
parla'm a cau d'orella, o millor,
boca a boca en un bes bilingüe,
sense traduccions, que sigui foc
i un informe resumit del futur.
Ja ho saps, la carícia és un somni,
la carícia ens penetra sense pressa
i va i ve empesa pel vent de garbí,
com els gira-sols que van gronxant-se
sota les altes finestres del desig.
Dóna'm la mà i anem a trobar
les secretes remors de les onades
a les platges de sorra finíssima,
les estrelles que cauen del firmament
en el quiet blau ordre del matí
i van a capbussar-se dedins de la mar,
el sol que brilla fins que la nit ens té,
la prenyada quietud de l'absència
quan tot s'ha perdut, avall, sense destí.
Si estiguessis aquí et diria que tinc la por
i el crit dels vents enamorats
i que avui t'estimo molt més que ahir.


dilluns, 1 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (1)

De ben segur, el més equívoc
és una elegant bona memòria
quan la vida amagada va fent caliu,
tan fina és la línia que separa
el confús record de l'incisiu present.
Passen els dies i et sembla
que deixes la vida a mig fer,
impotent de veure't amunt dels anys,
just avui, que d'esma gires full.
Vaig salpant, costers amunt,
per camins pretèrits que em conec.
Tot és solitud quan el bosc respira
i les pedres deixen anar un prec
que ressona pels balços del cor.
Les cigales enceten el ritual
que enerva la pesada quietud,
l'èxtasi i la reïna exsuda del pins
quan al migdia el lligabosc defalleix
i a dalt de tot l'ovni solar vermelleja,
roent de follia i a punt d'esclatar.
Tramunto colls i baixo marjades,
quatre llaçades i de nou un replà
com si baixés una escala corcada.
Què se n'ha fet de la vinya del mas?
On paren les rialles de la canalla?
Tot és solitud quan el bosc respira
i dels cingles cau un gemec sord:
el mas enrunat, les pedres mudes,
els testos que les herbes van colgant...
Tot és quietud al voltant de la vida.
M'allunyo a un temps de mans aspres
afaiçonant camps i quimeres,
benaurades collites prou minses,
ferrenys paisatges on sobreviure.
I també rialles a l'amor del capvespre
compartint el caliu de la llar encesa,
quan el glaç arriba per quedar-se.
Trobes que és poc? Quan ets infant
no tens records. Els records els tens ara.
M'agradaria que al vespre veiessis
tot el que jo he vist d'aquell migdia.


dimecres, 27 de juliol de 2016

Idil·li

La distància entre un món
que retrona amb campanes
i aquell altre món / refugi
que a penes sangloteja,
quiet entre maresmes,
és justament el batec
d'un crepuscle fúcsia,
la flama dels teus llavis,
veure't respirar descalça
sobre el verd mediterrani,
verd de fulla i rosada,
calma de cor esbatanat
cada dia desesperançada.
Amb la memòria intacta
l'amor és un camp minat,
senzillament una utopia.
No t'assembles a cap altra,
perquè tu ets la que he regat,
he protegit tots els dies
entre els meus braços,
he escoltat i he besat
en un idil·li planetari.
Només s'hi veu bé amb el cor.


dimecres, 22 de juny de 2016

Tempus fugit

Blaus, roses... colors esvanits,
punts de claredat latents
dins les infidels penombres
de l'esplendor del migdia.
Prodigiosa calma
de la llum en el seu zenit,
absolut present
que té el demà per escriure.
No, no hi ha pressa per dir-te
que camina lenta la hora
cap a la inclinació del vespre.

dilluns, 20 de juny de 2016

Noia que vius al raval

Naixien del cor sense nosaltres saber-ho
les imatges ben instal·lades en el joiós matí.
És ara, amics meus, que recordem l'après
en els llargs capvespres, tocant el foc,
sense res a témer contra l'incert destí,
sabent el rics que érem sense posseir res,
on tot el que teníem eren somnis per complir.
Ressuscitat amb estremiment aquell setembre
de mil nou-cents seixanta-set, de sobte,
a la impensada, no m'enganyen el ulls, no,
i veig la precisa cara que defalleix un sol
que em mira fins que la nit em té.
Tremolo de sentir la vastitud d'aquella plaça
prenyant l'incendi poderós i crepitant,
tots els arbres en flames, que tu encenies
en el meu pit, tímid, covard, com les fulles
grogues que morien sense saber-t'ho dir.
Ja sóc l'esvoranc per on es mou la quietud;
en paraula clara s'ordenen aquells records
i agafo la fúlgida lira per cantar un amor
tot i saber que, tard o d'hora, arribaria
un dia per enyorar amb pas petit, sense
tornada, els contrapunts al teu costat,
mai no desistint de trobar-te en el pic
de la mirada quan ens agafàvem les mans.


dimarts, 14 de juny de 2016

Riure

Visc, i ja no sento la terra sota els peus;
ni deu passes enllà no arriba el meu plor.
I per això, amic meu, res no m'és advers
quan em maquillo la cara, em pinto els ulls
i amb la meva estranya fútil vestimenta
faig poesia de carrer, sol en tot l'univers,
i els bigotis em riuen talment escarabats.
Sol és qui no té ningú que l'habiti, però jo,
que estic ple de records i cicatrius de vida,
sento tothora que sóc soledat compartida.
Pot ser que l'alegria ja hagués nascut
abans d'haver vist els teus ulls; pot ser
que el desig ja hagués nascut abans que
els meus llavis haguessin trobat els teus;
però jo, que sóc un llop estepari i miro
com els pins freguen els estels, res
no havia conegut fins que un vent càlid
em va fer giravoltar per les planúries
del teu amor, amb un immens cop d'ala.
Visc sol, amb calma i esperançat,
i així viatjo d'una casa a l'altra perquè
a la vora del teu pit ja no em puc ajeure.


dimarts, 24 de maig de 2016

20 anys

Un llarg udol de vent
ve a emmudir el maig,
buides les hores de tu
des que te'n vas anar.
Poc ens esperàvem
les mans tan buides
de tots dos, la tarda
que va partir-nos
el cor en un instant.
Ajuda'm a suportar
aquest pes, a encendre
un petit foc per demà.
Si no et puc veure,
heura silenciosa,
si ja no podem ser
branques esteses
del mateix bosc,
apagada tota fressa,
m'arrancaré els ulls
enmig dels esbarzers,
amb móres amargues,
a les nits sense lluna,
als matins rogencs.
Perduda la memòria,
un home s'allunya
pel camí dels barrancs
d'on ja no es torna més.