Geografia de la memòria: atalaiant-me al camí
de tall fondo de La Selva, torno a obrir els ulls,
recupero les pàgines que vaig escriure un dia.
M’acomodo enmig d’un pendís que s’aboca al mar,
de xaloc a garbí contemplo la finesa de l’horitzó.
Cap a migdia, una coneguda silueta sobrepuja
les cases més altes: és el massís campanar de Reus.
A llevant només el sol ixent, i el perfil del Montagut.
Al nord, l’arrodonit Puig d’en Cama i l’encimbellada
ermita de Sant Pere dibuixen sinuositats amables,
els dos abrigant-me quan truca el Joanet de Prades.
Davant de les Planes del Puig un turó inconfusible:
l’ermita de Santa Anna que sobrevola un vilatge.
Al nord-oest tinc una serralada d’esquena robusta:
La Mussara, i el tro fondo i cadenciós que venia
dels Castillejos, ara callats per sempre; i el serè
inclement que no em deixa. A ponent, un soberg
penyal guia als foravilers: la Mola de Colldejou,
que acotxa la tarda quan aquesta se’n va a la posta.
I la broma del riu que treu el nas a la cruesa del fred;
i un tel de glaç al bassiot; i l’aigua d’aquella la mina
que no raja: i els banys d’estiu a la bassa i la migdiada
placentosa dins l’entrecuix d’un espès avellaner;
i els xàfecs de tardor, quan l’aigua es perd dins la terra
i omple la riera que surt de mare, efímerament cabalosa.
Els llavis d’aquesta terra tenen gust de suor del front.
Ja ho veieu, l’oli té preu i les oliveres encara aguanten;
en canvi de l’avellaner se’n va fent llenya; ai, l’avellana!
Tot això que dic, i quatre núvols que no amenacen,
és el que m’envolta quan sóc al lloc on vaig créixer,
el centre del meu terrós, un melic a la plana oberta
que no canviaria per cap altre. Aquí hi ensumo vida.
