dijous, 24 de novembre de 2016

Amb tu

Vull viatjar amb tu sempre
i tocar el teu cos perfecte
amb la ment i la mirada
amb les flors de la tendresa
i passar les nits en vetlla
sentint com el teus braços
bressolen les meves penes
i ser innocents altra vegada
creure en els miralls màgics
i que l'amor tot ho pot vèncer
vull que m'agafis de la mà
i em portis lluny a conèixer
els cims que vas estimar
les neus i les congestes
els rius que vas navegar
abans de quedar-te cega
asseguda rere els finestrals
d'aquesta infinita tristesa
les tardes de postes enceses
esperant que un dia torni
la primavera i l'oreneta
la vida a la teva casa
i el foc encès al capvespre
un amor a les mans esteses
que et segueixi a cegues.
I jo amb tu per sempre.


dilluns, 21 de novembre de 2016

A la vora del fred


Relluen clares
les vores de l'hivern
per un camp net
de solcs vermells,
aturada ja la vida
a l'hora de la posta.
Els estornells, esverats,
frenètics, van darrere
l'últim fruit somall
que cau de l'olivera.
El dia ja ha minvat
i no em deixa espigolar,
sense trobar cos
ni abraçades furtives,
cap plaer dins el vinyar
de quan tu m'estimaves.
Jocs de llums i d'ombres,
només els pàmpols morats
vençuts cauen al terra.
La tarda es va fonent
i el cel agafa una immòbil
apaïsada claror blanca.


dijous, 10 de novembre de 2016

El Griu

Jo et faria una cançó d'amor
i no sé com te la podria dur
perquè et fos rosella efímera,
molla de rou sobre la galta
amb un reflex de cel daurat.
M'ha fet feliç haver-nos conegut
i el plaer ha estat de deu minuts,
tota la setmana o un parell d'anys;
pit abrusat, oferts, a la fi defallents,
vinclada sumptuositat als flancs
i dits que se't lligaven als cabells.
Saps que els dracs viuen per sempre
però les princeses es fan grans,
llanguides en un piset de l'eixample,
intactes, virginalment ofertes
a la malaptesa de prínceps blaus.
Truca'm si un dia perds un vol
i de cop tens fred a l'aeroport,
et convidaré al gust veritable
en una copa compartida, mai buida,
corol·la suggerida d'un sol jardí,
salobre, inassolida sempre.
Perdona, tens foc?


dilluns, 17 d’octubre de 2016

Joia

Pregaré per mi mateix,
després d'haver estimat
tan bé com he sabut.
Perquè és dolç el retorn
a la casa benamada
i el seu retrobament,
el to de veu pausat
i la confidència íntima
d'aquell que creu plorar
la joia que ha perdut,
quan en realitat plora
no haver cercat l'arrel
d'allò que el fonamenta.
Més enllà del vent
de les paraules inútils,
nuant la garba de l'amor,
assoleixo l'Essencial
a través del silenci
de la joia infinita.


dissabte, 15 d’octubre de 2016

Old and wise

No em preguntis,
a l'hora malva i dura,
si pots garbellar la sorra
de la ribera del temps,
transitar pels meandres
de la vall del vespre
i fer-te savi i vell.
Veus que he caminat
per terres vermelles
plenes d'arbres folls,
i si em giro enrere
ja les tardes declinen
tenyides de silenci i d'or.
Si pel mateix carrer
respirem la llum de biaix,
que lenta s'exhala i es filtra
pels remorejants passos,
per les llambordes blaves
confuses per la vana set,
no em preguntis com era
l'excessiva flaire de la nit
abans de ser savi i vell.


dimecres, 12 d’octubre de 2016

Roserar

Plou, i ja per sobre els pins
el temps s'empereseix
pressentint els canvis profunds
que durà l'aigua ploguda.
Mira, només de les roses
te'n queda un prim record,
encenalls de l'encesa plenitud
de calzes, corol·les i secrets,
tota una vida vetllant
somnis transparents,
aquella boca feta per al cant
que nodreix un espès silenci
a recer de les mans quietes.
Oh, quanta nit t'espera
de negre fons i pedra inerta,
pes i tenebra d'allò perdut.
Aigües amunt dels teus dies
hi flueix un torrent eixut
esperant que hi brollin paraules.


dijous, 22 de setembre de 2016

Eternitat

Abaixa la veu, deixa'm sentir la tardor
i el vent de la nit com fa moure
les llunyanes arbredes de la infància
vagament esteses a la claror dels estels.
T'he cridat arran del cingle, prou adorable,
per no témer l'hora closa de la mort.
No encenguis foc. He obert els porticons
i he vençut el fred encès del teu record.
El demà l'escalfarà una mica de sol
i entre tu i jo hi haurà un invisible nus:
sé que formo part de la teva eternitat.


dilluns, 12 de setembre de 2016

T'estim

A poca nit t'estim,
i està molt bé que facis
volar un estel i li donis
corda fins perdre'l
a l'entrefosc, i el voleïs
tremolant, abraçat
a tu en un nus, difícil
de desfer al matí.
Ara fixa't, la basarda
que m'ha vingut de cop
de no saber quan vindràs
per estimar-te de nou.
La vida no és mai banal
tot i que vinc d'un plor
secret, sempre en exili,
dins les clares parets
de la nit, meravellant-me
dels excessos de fe.
Quina basarda em ve
d'haver d'esperar sempre
plenamars sense tu.
Treu-t'ho del cap, mai
no diguis que passen
els anys i no t'estim.


dissabte, 3 de setembre de 2016

Al setembre

Encara roses, al setembre,
i encara el cel alena foc.
Vindrà el dotze, faràs anys,
i aleshores tindràs jardins
de remor d'aigua i petons
a la vora del teu llit.
A fora, seguirà plovent
i jo passejaré pels ravals
deixant vagar la solitud;
m'adormiré tranquil·lament
amb ràfecs de fulles fresques
i enyor rere els finestrals.
Tot això és -com dir-ho-
el que em queda del teu amor.


dilluns, 22 d’agost de 2016

A l'entrefosc

La tarda navega cap al capvespre,
navega lenta plena de veus;
vaivé d'onades a l'entrefosc
solcant una mar fosforescent.
Trobem que l'Arenal és tan buit,
només tu i jo de figurants,
i la nit que s'asseu al sorral
ens parla amb veu flairosa
de tot el que volem recordar.
Aquí el nostre món particular:
l'almadrava de les abraçades
que encara ens esborronen
i una mar plena d'imatges
que ens crida de molt enllà.
Seguim el caminal pedregós
fins al Torn de profunda pau,
mons de bellesa, nous calfreds
a l'ànima que tu m'has descobert.


diumenge, 21 d’agost de 2016

Camins de l'alba

Silenci de matinada,
a les clarianes clarobscurs.
Reposa el món i el sol,
per camins dreturers,
s'afanya a l'horitzó.
A peu descalç he deixat
els geranis del camí
a l'encalç del teu amor.
Els focs de les vanitats
cremen amb serenor
en aquest racó
de temps aturat.
Quin daltabaix quiet!


dijous, 18 d’agost de 2016

L'amant

No goses encara dir
que tens un amant
-abaixa la veu,
que no ho senti ningú-
i per això, solitària,
de nit passeges
per les velles runes
de la teva joventut,
arreplegadures
que puges a la barca
amb un gest desolat.
Qui ets? Quin secret
de la tardor fa moure
el teu solatge espès?
No tanquis la porta,
crida feliç al mig
de la plaça el reclam
per endur-te'l al llit.
Ensenya'm els llençols,
la curiositat del cos
i el trenc d'aquell gemec
que t'excita tant, l'instant
de robolcada i follia
que et fa morir de plaer.
Veus? Així respira
un home quan surt
dels teus braços,
havent fremit
molt endins de tu.


dimecres, 17 d’agost de 2016

Home que somia

Les carícies del somni
no tenen mans ni llavis,
no tenen continuació
ni amor revolucionari
o una mort asfixiant
dins d'un bes exangüe.
Asquerosa puntualitat
de la carícia malva
que duu al despertar
un dolor insuportable.
Som ja a la matinada
i una altra nit comença,
la imatge que m'invento
i deixo anar com un estel
pel llac de la memòria
de les coses passades.
Prodigis no n'hi ha,
per a l'home que somia.



divendres, 12 d’agost de 2016

Estels fugaços

La tarda navega
cap al capvespre
navega lenta
plena de veus,
vaivé d'onades
a l'entrefosc
per a la set
que tinc de tu,
espais oberts
perdurables
en la foscúria
resplendent,
hi ha, més enllà,
roderes fondes
aigües amunt
del torrent eixut.
Fluir secret,
immòbil silenci,
et sento aquí
en cos i essència
il·luminant el cel:
una cua de llum,
de llum erràtica
que lluny es perd.
Finíssim llenç
de nit estelada,
fes-me tremolar
tota una vida
al teu costat,
on tot,
a cada instant,
és únic i cert.

dimarts, 9 d’agost de 2016

Petita collita

Petita collita
per ser ric en tot
sobretot si fores
una nit estelada
al meu costat.
Pell esquerdada
d'acumulades
infelicitats.
Et reservo
les coses
que eren teves
i se'm fan sensibles,
intensament,
capaltard.
En voldràs?
Té!


divendres, 5 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (5)

Secreta veu, parla'm d'ella,
dels seus rínxols nivals,
dels ulls, les mans, el rou
matinal que me l'oculta
rere un vel de cel porpra.
Parla-me'n espai, ara
que quiet mesuro fondària
en l'esglaiosa llacuna
escoltant el vent i els núvols,
el cant absolut del silenci
i l'ocell invisible de l'aurora.
Dellà d'aquest vol de cims
què hi ha? Només el buit,
i cada batec correspon
a un desig de la pedra nua.
Sec amb els déus a taula
i em sento hoste de l'atzur
quan el dia va fonent-se
amb llangoroses flames.
Com es mou el temps,
i jo, que lluny, perdut
desota les estrelles.


dijous, 4 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (4)

Cada camí, cada trencall
té la seva resposta,
ja soledat, ja fronda,
cada solc de la teva pell
és una laberint ocult
que desconec on em porta.
Rere el rastre evaporat
dels teus passos camino,
sempre esperançat,
per trobar el pas incert
on poder assolir-te.
Necessito aprendre l'alfabet
de la teva bondat elemental
que no ve escrit als mapes,
descobrir les fonts del teu pit
entre les mans del vent,
fent-te copa on poder beure.
M'has convidat a tenir set
creuant ponts de pedra
i l'abisme era en tot
i jo un alè irreductible.
Voldré sentir murmuris
que palpitin a la vora,
estrènyer mans a la deriva,
somriure a les confidències,
esperar una aclucada d'ulls
de la lluna plena enfilada
damunt els teulats arboris.
Demà recordaré que aquí
han quedat cel i congestes,
i el foc de l'ànima
que crema sense paraules
quan sabem compartir
camins i bellesa.


dimecres, 3 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (3)

El foc crema sense paraules
quan seguim camins i bellesa,
l'emoció de sotjar la neu verge
just a l'hora que et despertes.
Jo sóc una manera de ser amant
quan sobre la mar llisca la barca
i una calitja d'or et tremola al pit
amb pas gentil, a fil de matinada.
Mor d'amor se m'escapa el cim
per molt que em proclami
enamorat del costat de la vida.
Tremolo de mirar-te. Com et diria
que vull trobar-te dins del llit
de les primeres núpcies?
Tornaré a tu un cop més,
als blaus saturats de les abraçades
que encara m'esperen. Així t'estimo,
com s'estima la fantasia compartida
que ve del plaer de la teva dolcesa,
de resseguir-te el cos dibuixant
al cel un traç amb passió única,
sabent a penes que dormirem junts
admirats del poc o molt que ens queda.
Damunt del cel es mor en silenci
després de malbaratar la fortuna
amb ànima serena, allà on s'ajunta
el camí del vent amb el de les estrelles.


dimarts, 2 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (2)

Si ara estiguessis aquí
et diria: vine, dóna'm la mà
mentre passa l'estrella fugaç
i tu vius els teus anys de plenitud
amb un accent de tendresa als ulls.
Si la carícia és un llenguatge,
parla'm a cau d'orella, o millor,
boca a boca en un bes bilingüe,
sense traduccions, que sigui foc
i un informe resumit del futur.
Ja ho saps, la carícia és un somni,
la carícia ens penetra sense pressa
i va i ve empesa pel vent de garbí,
com els gira-sols que van gronxant-se
sota les altes finestres del desig.
Dóna'm la mà i anem a trobar
les secretes remors de les onades
a les platges de sorra finíssima,
les estrelles que cauen del firmament
en el quiet blau ordre del matí
i van a capbussar-se dedins de la mar,
el sol que brilla fins que la nit ens té,
la prenyada quietud de l'absència
quan tot s'ha perdut, avall, sense destí.
Si estiguessis aquí et diria que tinc la por
i el crit dels vents enamorats
i que avui t'estimo molt més que ahir.


dilluns, 1 d’agost de 2016

Paisatges d'estiu (1)

De ben segur, el més equívoc
és una elegant bona memòria
quan la vida amagada va fent caliu,
tan fina és la línia que separa
el confús record de l'incisiu present.
Passen els dies i et sembla
que deixes la vida a mig fer,
impotent de veure't amunt dels anys,
just avui, que d'esma gires full.
Vaig salpant, costers amunt,
per camins pretèrits que em conec.
Tot és solitud quan el bosc respira
i les pedres deixen anar un prec
que ressona pels balços del cor.
Les cigales enceten el ritual
que enerva la pesada quietud,
l'èxtasi i la reïna exsuda del pins
quan al migdia el lligabosc defalleix
i a dalt de tot l'ovni solar vermelleja,
roent de follia i a punt d'esclatar.
Tramunto colls i baixo marjades,
quatre llaçades i de nou un replà
com si baixés una escala corcada.
Què se n'ha fet de la vinya del mas?
On paren les rialles de la canalla?
Tot és solitud quan el bosc respira
i dels cingles cau un gemec sord:
el mas enrunat, les pedres mudes,
els testos que les herbes van colgant...
Tot és quietud al voltant de la vida.
M'allunyo a un temps de mans aspres
afaiçonant camps i quimeres,
benaurades collites prou minses,
ferrenys paisatges on sobreviure.
I també rialles a l'amor del capvespre
compartint el caliu de la llar encesa,
quan el glaç arriba per quedar-se.
Trobes que és poc? Quan ets infant
no tens records. Els records els tens ara.
M'agradaria que al vespre veiessis
tot el que jo he vist d'aquell migdia.


dimecres, 27 de juliol de 2016

Idil·li

La distància entre un món
que retrona amb campanes
i aquell altre món / refugi
que a penes sangloteja,
quiet entre maresmes,
és justament el batec
d'un crepuscle fúcsia,
la flama dels teus llavis,
veure't respirar descalça
sobre el verd mediterrani,
verd de fulla i rosada,
calma de cor esbatanat
cada dia desesperançada.
Amb la memòria intacta
l'amor és un camp minat,
senzillament una utopia.
No t'assembles a cap altra,
perquè tu ets la que he regat,
he protegit tots els dies
entre els meus braços,
he escoltat i he besat
en un idil·li planetari.
Només s'hi veu bé amb el cor.


dimecres, 22 de juny de 2016

Tempus fugit

Blaus, roses... colors esvanits,
punts de claredat latents
dins les infidels penombres
de l'esplendor del migdia.
Prodigiosa calma
de la llum en el seu zenit,
absolut present
que té el demà per escriure.
No, no hi ha pressa per dir-te
que camina lenta la hora
cap a la inclinació del vespre.

dilluns, 20 de juny de 2016

Noia que vius al raval

Naixien del cor sense nosaltres saber-ho
les imatges ben instal·lades en el joiós matí.
És ara, amics meus, que recordem l'après
en els llargs capvespres, tocant el foc,
sense res a témer contra l'incert destí,
sabent el rics que érem sense posseir res,
on tot el que teníem eren somnis per complir.
Ressuscitat amb estremiment aquell setembre
de mil nou-cents seixanta-set, de sobte,
a la impensada, no m'enganyen el ulls, no,
i veig la precisa cara que defalleix un sol
que em mira fins que la nit em té.
Tremolo de sentir la vastitud d'aquella plaça
prenyant l'incendi poderós i crepitant,
tots els arbres en flames, que tu encenies
en el meu pit, tímid, covard, com les fulles
grogues que morien sense saber-t'ho dir.
Ja sóc l'esvoranc per on es mou la quietud;
en paraula clara s'ordenen aquells records
i agafo la fúlgida lira per cantar un amor
tot i saber que, tard o d'hora, arribaria
un dia per enyorar amb pas petit, sense
tornada, els contrapunts al teu costat,
mai no desistint de trobar-te en el pic
de la mirada quan ens agafàvem les mans.


dimarts, 14 de juny de 2016

Riure

Visc, i ja no sento la terra sota els peus;
ni deu passes enllà no arriba el meu plor.
I per això, amic meu, res no m'és advers
quan em maquillo la cara, em pinto els ulls
i amb la meva estranya fútil vestimenta
faig poesia de carrer, sol en tot l'univers,
i els bigotis em riuen talment escarabats.
Sol és qui no té ningú que l'habiti, però jo,
que estic ple de records i cicatrius de vida,
sento tothora que sóc soledat compartida.
Pot ser que l'alegria ja hagués nascut
abans d'haver vist els teus ulls; pot ser
que el desig ja hagués nascut abans que
els meus llavis haguessin trobat els teus;
però jo, que sóc un llop estepari i miro
com els pins freguen els estels, res
no havia conegut fins que un vent càlid
em va fer giravoltar per les planúries
del teu amor, amb un immens cop d'ala.
Visc sol, amb calma i esperançat,
i així viatjo d'una casa a l'altra perquè
a la vora del teu pit ja no em puc ajeure.


dimarts, 24 de maig de 2016

20 anys

Un llarg udol de vent
ve a emmudir el maig,
buides les hores de tu
des que te'n vas anar.
Poc ens esperàvem
les mans tan buides
de tots dos, la tarda
que va partir-nos
el cor en un instant.
Ajuda'm a suportar
aquest pes, a encendre
un petit foc per demà.
Si no et puc veure,
heura silenciosa,
si ja no podem ser
branques esteses
del mateix bosc,
apagada tota fressa,
m'arrancaré els ulls
enmig dels esbarzers,
amb móres amargues,
a les nits sense lluna,
als matins rogencs.
Perduda la memòria,
un home s'allunya
pel camí dels barrancs
d'on ja no es torna més.


dijous, 28 d’abril de 2016

En un replà del temps

No sempre recorda
les coses tal com varen ser.
Bastirà, doncs, un refugi
contra el vent de l'oblit,
encara que sigui provisori,
per acabar sent tan sols ahir.
El seu pare, que era savi
i cruel a parts iguals,
venia d'un temps en que
guanyar-se el pa era sagrat
i les noies fadrines no podien
sortir de casa havent tocat
les campanes de les deu,
dols i plaers eren privats
tot i que tothom coneixia
la vida particular dels demés,
la gent comuna en un perfet,
il·limitat singular repetit.
Cruel ho era per la seva radical
doctrina: tant tens, tant vals.
Solcuit per una terra aspra,
on els hiverns eren d'un fred
morat i els estius t'evaporaven,
aquell puny sempre tancat
el va mantenir fins l'últim dia.
I savi, era d'aquella saviesa
que surt de l'escola de la vida.
Sense estudis, les seves armes
van ser l'aixada en un mà
i en l'altra tothora un llibre,
molta lletra espigolada
per treure's el brossall inculte.
Si alguna cosa podia definir
la seva mare era la bondat,
les mans sol·lícitament dolces
com un alt marge que t'empara
al trenc remorejant del vespre. 
Quanta bellesa en un cor
arravatat que sempre estima!
Les seves llunyanes joventuts
les van perdre en una guerra
de plom i foc, i en unes últimes
llums d'un sol enlleganyat
que repartia treballs insensats
damunt de l'esquena vinclada.
El seu matrimoni guanyà, perdé,
sofrí totes les vicissituds
a recer de la penúria i la foscor
d'una postguerra inacabable.
Mai no vaig poder entendre
com s'avenien l'aigua i l'oli
i com la felicitat es construïa
cada dia amb tan poca cosa.
Imatges que no m'invento;
avui, el record d'allò que fou
flueix hiperbòlic davant meu
en un estret esglaó del temps.


dissabte, 23 d’abril de 2016

dijous, 17 de març de 2016

Idomeni

Truquen a la porta. Qui és?
Jo crec que podem fer
com qui no veu res.
De tantes culpes repartides
no hem pres cap mal camí
bo i tenint llàgrimes a punt
per esbandir consciències,
si de cas ens arriba el fang.
Passo els dies distret, cansat,
com aquella rata espantada
que no li agrada el que veu
i s'amaga en qualsevol forat,
i m'adono que l'únic sostre
que reconec és la senzilla
tapa de la caixa de morts.
Un dia vaig mirar rere el filat
i no vaig reconèixer el rostre
que en aquella hora difícil
passava la mà entre l'acer.
I el temps de cop es va aturar,
avergonyit d'aquell sofriment.

Pujarem ara a les barques
varades ran la negra nit
i no sabem si vindrà un nou dia.
Que lluny les nostres cases
i el nostre poble
redossat a les dunes crespes!
Que llunyà el dia de l'esperança
quan el vent ens era favorable!
S'ofeguen crits. Hem deixat
la mar tan ampla i ara tot d'una
s'aixequen murs impenetrables.
M'assec al terra i ploro.
A poc a poc ens anirem morint
de tristesa i recança
d'aquella nostra llar encesa.
Una sola alenada ens empeny
sota aquest cel encapotat,
sense ni un raig de sol
i sense cap paraula amable:
els somnis dels nostres fills
que vam enterrar a la sorra.

dijous, 10 de març de 2016

Inventari d'esperances

Passejo la ciutat
buscant l'impossible,
camins equivocats,
places sense vida
buides de quimeres
i dies assolellats
quan tu m'acollies.
No he volgut estimar
d'una altra manera,
refent vells camins
de quan era lliure,
abocat a la nit,
desvetllant albades,
ombres als terrats,
paraules no dites.
He pensat anar lluny
amb poemes d'amor,
mirant passar els trens
he fet un curt trajecte.
Quan vegis aurores
no diguis llampega
perquè ara ja sé
que en mi habites.
Prendrem cafè junts,
potser una absenta,
mirant-nos als ulls,
recordant promeses.
Regarem les flors
quan surti el sol,
amb núvols o vent
abans no es morin.
Aturarem el mar,
inventarem un joc,
els cavalls desbocats
saltant les fogueres.
A la torre més alta
t'he gaudit nits i dies,
t'he guarnit la cambra
posant-t'hi clavellines,
alosa del blau celest,
perfum de violetes,
les clarors daurades
se't lliguen als cabells
i el matins t'envegen.
Florien esperances,
negàvem decepcions,
els estels s'estremien,
fins que un dia vas dir
que no tornaries.
Inventari incomplert
de temps i vida.




dimarts, 1 de març de 2016

La lloba

M'allunyo del refugi
de les parets esmolades,
de les piques baptismals
i de les cases frondoses
que han perdut el celobert,
de les arrels clivellades
que ja gairebé ningú no creu,
les secretes veus que no parlen
a les nits, sense foc ni llum,
sense abraçades que em lliguin,
Albarca per mi abandonada,
a la teva lluita que no m'acull.
Ventura certa potser no  tinc,
però m'estimo els falcons del cor
de mirada neta, inviolable,
estimo l'esperança, la sinceritat
que em fa planer el tortuós camí
que va a la font d'un primer amor.
Digues-me, nit, què fer
de la meva salvatge passió
que eixampla el cor camí del cim,
què fer davant el penya-segat
i què dir al vent que efímer passa?
Inunda'm, sobrepassa'm,
vull aquell anhel que trobava en tu
quan m'acollies, escabellada i tot.


diumenge, 28 de febrer de 2016

Ha nevat a la Mussara

Atura el vol,
ha nevat a la Mussara
i mirar el campanar
inquieta el vent
d'aquesta terra oblidada.
Dellà dels murs ensulsits
s'arrosseguen escarabats
entre arítjols i pinassa,
ja no volen més venerar
el buit de les campanes.
Com hi veig ara clar,
el desplegament infinit
dels silencis retronants
al cingle de les Airasses!
He esmerçat molts passos
per arribar fins a tu,
i encara que el sol vagareja,
jo i el meu amor som aquí
per deslligar-te del somni
amb un cautelós caminar,
llampurnejant mantell
de blancor immaculat.
Tot d'una, m'habita l'antigor
d'espessa salvatge història,
de liberals i fraternaris
esbatussant-se sense pietat
en una pollosa carlinada,
dels trets i emboscades
sota el mas de Joan Pau,
balços i espadats ferits
per les hostes del Cercós,
Tosques cridant amunt,
Campanilles rodolant avall,
descolgant el taüt corcat
de la vella Boronada,
i no el van trobar mai
que la llegenda no mor pas,
només hi quedà un vell
desdentegat que bevia vi agre.
Tots fugiren a la vila plana
per anar a missa el diumenge
i fer sonar les campanes,
a la bassa només hi resten
els joncs tristos i el record
del foc a les llars enceses,
del fenc a la pallissa
i les padrines fent xerrada,
els nadons al cistell
ja fa temps que s'afaiten.
Tot és feresa, miro la llum
que la núvia un dia mirava.
Solitari, trobo tantes coses
despullades de feliç dolor,
de temps i d'ànsies,
flors seques emboirades,
rames que capcinegen.
Sóc el pastor que vaga
serè per aquests àmbits.
La núvia de vestit blanc
s'emmidona les enagües,
es col·loca la mantellina
i pren a les mans el rosari:
“Mare, si em doneu marit
no me'l doneu de la Mussara,
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada”.


dilluns, 15 de febrer de 2016

És ara quan et miro

He pressentit uns inassolibles braços,
uns enyorats petons, perdent-se, foscos,
aigües endins d'aquesta mar tan ampla
que ara mateix no em mitiga la set de tu.
Deixaré d'interrogar-me i et diré adéu.
D'aquest vol teu, com retenir-ne l'amplitud?
Fins a la mort et seguiria, malgrat la nuvolada,
el crit del vent que omple l'aire de queixes
i els caires a la roca viva que bat l'onada.
Totes les preguntes que no et faré
han estat respostes amb un silenci eloqüent.
Si parlessis, desmentiries l'ombra dels ulls
que amaguen avarament la tempesta interior
que a mi se'm fa del tot transparent.
Fes-me tremolar, fes-me sentir la plenitud,
perquè és ara que et miro sota aquest cel
amarat d'anys i he d'allunyar-me de tu.
Amb el teu cos, em portaries vers on?


dimarts, 9 de febrer de 2016

9 de febrer

El vent ens venia de cara
i ja no podíem avançar més,
tres-cents seixanta-cinc dies
al desolat jardí sense flors,
en un mal any per oblidar,
núvols bastards, el fred amagat
sota la pell, trepitjar fulles seques
per trobar futur al que no en té.
Tanmateix, la vida sembla apta
per resistir tots els embats.
Por de l'abrupta solitud,
sense un mal port, no n'hi ha.
Són poques les paraules
que et puc dir, si ja sabies
que la vida no em pertany.
Cada nit vaig a la segura mort
transitòria del son
esperant ressuscitar demà,
tot provisori, volent trobar sentit
al paisatge sense llunys ni props.
Les paraules són difícils de trobar
el nou de febrer, el més cruel
dels mesos del més cru hivern.
No s'acabarà el món
si a partir d'ara no et puc estimar.


divendres, 22 de gener de 2016

L'hivern sense el teu cos és molt més cru

M'aixeco d'hora, ja hi estic acostumat,
tinc les portes del son mal tancades.
Bec un got d'aigua, m'afaito, i tot seguit
un breu raig de l'aixeta em glaça la cara.
El ritual sempre és el mateix, m'entretinc
el just i no obstant cada detall importa:
les malles compressives, la samarreta
tèrmica, mitjons, buf al coll, guants...
esportives ben cordades i ja estic llest.
Faig uns mínims estiraments i surto
esperitat per la porta. El bar de baix
encara no ha obert i dues noies esperen,
i mentre esperen fumen una cigarreta
per espantar el fred o per cremar la vida.
La fleca aixeca les persianes, a la plaça
els més matiners són els qui escombren,
tot es posa en moviment, tot i que és fosc.
Encara no s'hi veu i la matinada és flairosa
a l'hora prima. Vaig sortint de la ciutat...

Els arbres ens parlen, diuen. Vespreja
i la tenora i el flabiol ja han emmudit.
T'he vist a tu i a les altres com rèieu,
enjogassades, volent aprendre els punts.
No sé si el vespre moderarà els meus batecs
ara que m'acosto a aquell arbre i a l'escorça
hi descobreixo un cor gravat. Adolescents
que encara no sabem quan ens cridarà
la nit del temps. L'aplec s'ha acabat. Potser
vindràs a la colla i seràs la meva balladora.
Més endavant començaré a acompanyar-te
a casa teva quan pleguem, i serà el principi;
ara tot són preguntes i no  tenim respostes;
tant joves com som i ens agraden els llavis
incandescents. Em revénen els versos
del poeta d'Arbúcies, que ens els ha escrit
en aquest mil nou-cents seixanta-set:
“Avui t'he vist a la plaça
noia que vius al raval,
i m'he preguntat: què passa,
que el cel no et sembli tan alt?
I m'he adonat de la flama
del cabell il·luminat,
del teu riure que m'inflama,
del teu cos, del teu posat.
Era imprecisa i poncella
la turgència del teu pit,
i la pupil·la, una estrella
que aclareix la meva nit...” R.V.B.

Què m'espera que no sigui vent i temps
efímer que passa? Vaig cara amunt, primer
de tot cal agafar el ritme, controlar els batecs
i compassar-los amb l'esforç, no hi ha pressa.
Trepitjo asfalt. No et precipitis, dia, deixa'm
la clara nit i el pes dels estels girant dins meu.
Als afores vaig deixant enrere les darreres llums.
No hi ha pena, conec tots els topants, els clots,
les aèries arrels, no és per perdre'm que sóc aquí.
Ja sento el primer cant d'un gall, una companyia
que em fa més planer el tortuós camí. No m'aturo,
avanço uns caminants i cada cop es fa més ampla
la solitud al meu entorn. El despertar de l'aurora
aviat es farà present i el cel s'encendrà, a llevant,
com un arbre de sang que es ramifica per damunt
del mar. Córrer per sentir que corres al meu costat...

Som a l'Almadrava, ja festegem i ens festeja el cor
amb cada mirada. Volem abolir la casa dels pares,
tastar vida futura, mossegar amb passió la fruita
desconeguda. Aviat ens casarem. Avui, a la platja,
no trobem la intimitat per abraçar-nos. Me'n vaig
un any lluny a fer el servei. Me'n vaig amb recança
perquè els dos sabem que trigarem a veure'ns.
Quan torni, serà per sempre. I vull que sàpigues
que, aquí, en aquesta plana temperada i amable,
vora aquesta mar lluminosa de blaus i maragdes,
hi viurem vint-i-cinc anys més de felicitat absoluta.
Per a mi seràs temple de rosada i jo seré part de tu.
Ara encara no sabem res, tot ho hem d'aprendre junts.

Passat els Cinc Camins volo lleuger per l'ample espai
que el Camp abraça. La nit es retira, no es resisteix,
ara sí, de morir als braços incandescents del nou dia.
Allà lluny, per sobre d'un gest retret de mar, una pols
de llum s'enlaira fins a tocar les últimes estrelles.
Sento més fondo cada batec meu que es correspon
amb alguna cosa: clarobscurs, feresa, vent d'absència,
confós amb aquest paisatge que ve de la infantesa.
Altes marjades, tot és de pedra seca devora el camí.
En el moment que la vida torna a reviscolar, després
del solstici d’hivern, davant la temptació de fer el figaflor
el moc d’avellaner hi oposa una riallada escatològica.
Als Coets ningú canta per acompanyar amb la seva veu
la meva esperança. Baixaré pel camí de les Ànimes...

Aturem el vol, tornem a la font primigènia de l'amor
que de tant no mirar-nos als ulls ens hem perdut.
Els nens que vas infantar ja s'han fet grans. Ara toca
que deixem la rutina que ens corseca l'ànima i tornem
a ser foc que tot ho habita. Anirem muntanyes enllà,
al Catllaràs hi farem estada, i les valls pirenaiques
covaran l'intangible sentiment que hem redescobert.
Ja no som joves, i no obstant, creiem que tenim vida
per endavant i que tot és possible. La fe fa miracles.
Tornarem a casa havent esquinçat la tenebra, units,
i no sabrem mai del cert què és el que ens salvà. Tu,
dius que va ser a Falgars, que ens atrapà la secreta veu
i que aquesta mel que ara es vessa prové d'allà dalt.
Jo dic que és una foguera, la que ens crema per dins.
Els dos sentim aquest inexplicable dolor a l'entranya,
quan estem allunyats l'un de l'altre. És un gran desori
que tu has sentenciat amb premonitòries paraules:
“Ens estimem com si demà s'hagués d'acabar el món”.
No trigarà gaire temps a caure'ns tot el cel a sobre
en menys d'un segon...

Vaig tornant, acompanyat pel cant dels ocells de l'alba.
Ja no hi ha fronda, els plataners em porten camí avall
fins a les primeres cases. Les cames encara responen,
habituades com estan a córrer m'estalvio el cruiximent.
No em cansa l'esforç, millor m'he fatigat dolçament
suportant aquesta set que no cessa, que és no tenir-te.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Arribaré a casa, em dutxaré i prendré quelcom lleuger,
nàufrag famolenc, i sense defallir vindré al teu costat
a fer-te companyia, com cada dia des de fa tants anys.
Tothom va molt abrigat, però jo el fred el sento per dins.
Trobo que l'hivern, sense el teu cos, és molt més cru.


dimarts, 12 de gener de 2016

A boca de fosc

Pujo al terrat sense provisions,
miro enlaire, declina la llum,
un vent de ponent mou els arbres
i les rodes aèries somnien, lentes,
unes terres clares que les acotxin.
I és ara que un fred que tenia oblidat
em recorda com s'estarrufava un núvol
aquest matí i em deixava quatre gotes.
És aquí que mor el dia, ullprès
per aquest color daurat damunt la Mola.
T'estimaré quan caigui la nit,
a boca de fosc, fins a l'hora bona,
quan et despertis entre els meus braços
i una carícia teva de nou em rapti.


dijous, 7 de gener de 2016

Capaltard

Fosqueja i te'n vas
i sé que demà tornaràs
perquè vius dins meu
en la set més profunda.
Et veig com una ombra
allargant-se en la platja,
sempre en exili, llavis
besant murs de pedra,
pas feixuc entre el vent
i la lluna que no gosa.
¿Com és que no et mous
de la ribera trista?
Sento la teva veu
plena de secrets
vora de l'aigua viva.
Pausadament, vas i véns
amb el compàs de les ones
per ser el meu desig
que et crida i et reclama,
selvàtic bell somriure.


dimecres, 6 de gener de 2016

Nit màgica

M'hagués agradat
veure't per un forat
donar palla als camells
i un pa foradat al reis
que vénen carregats
amb sacs de joguines.
Tres ombres al balcó,
les sabates darrere
el baf dels vidres,
somnis d'or damunt
els coixins brodats
i els rulls de seda
que la mare pentina.
Nit plena d'il·lusions
i una estrella al cel
que encara et guia.


dilluns, 28 de desembre de 2015

Aquelles dolces mans

Tu, única al món,
em passes el berenar,
pa amb vi i sucre,
gots de llet condensada,
o un ou amb vi ranci
si em veus desmillorat,
xocolata no gaire,
i molt de tant en tant
secallona del mercat.
Avaloto, faig parlar,
romancejo tant com puc,
no m'avies a l'escola
si no m'has ben clenxinat,
els gossos borden,
les oques em fan por,
segueixen la llaurada
les gallines picant cucs,
a redós de tot el mas
floreixen lliris blancs.
A l'hivern fas bugada,
mans balbes a la bassa
com si no hi hagués glaç.
Sargeixes estrips
mentre hi ha claror,
poses un pedaç
empenyent el pedal
de la vella Singer,
cuses botons i traus,
fas estalvis pel Tió,
animosa i sens desmai
te'n cuides de tot.
Ningú no sabrà
quantes hores esmerces
en feines, penes i treballs
amb la llocada que t'ha tocat.
Al vespre, havent sopat
i no tenint televisor,
resem un parenostre
pels pobrets de món.
A la nit no dormo
si no véns i m'acotxes
els llençols manyacs,
m'escalfes les mans,
em fas petons,
no claudiques mai.
Jo, mumare,
t'hagués dut al parc
a veure peixos de colors,
a Provença a la mar gran
banyada de sols daurats,
amb un gaiato a la mà
els diumenges a l'ermita
pentinada i un barret nou,
si no haguessis marxat
tant de sobte i sense avís.
Ara al cel ja menges dolços
asseguda a un balancí.


dissabte, 26 de desembre de 2015

Sobra taula

L'endemà de Nadal al migdia
anem a menjar canelons,
traiem l'avi de la residència
sense haver-hi una raó.
Asseguts al voltant de taula
mirem d'evitar records molestos,
ens fem un  somriure deferent,
un engany, tal com es diria,
quan de tot cor ens avorrim.
I així amb seny, com una família,
decidim acabar-nos els torrons.
Demanem cafè, la copa,
el puro de la redempció, la coloma
de la pau ja ha tocat el dos.
Ens estirem, petem les mans...
Al final acordem d'acabar-ho,
ja hem fet passar un camell
pel difícil cap d'una agulla.


dimecres, 23 de desembre de 2015

Vell mariner

Bevent cassalla,
fumant tabac en pipa,
als peus calça avarques
per si bufa el foranell
quan s'atansi la barca.
Arribant a l'almadrava
fa un crit en la foscor
i el silenci l'hi apaga,
el seu clam és enyor
d'una il·lusió perduda.
Entre l'arena i el mar
flors d'amor aplega
dessota la lluna plena
i ningú no l'acompanya.
Jo li sent dir a l'amic:
“Ja no tinc l'amant
de mirada neta,
libèl·lula virolada,
ja no em pentina
les nits soliues”.


dimarts, 15 de setembre de 2015

Cum laude

Has vist carenes i cims per conquerir,
t'has vinclat dolçament al treball dur
sabent que rere la incertesa, l'esforç,
la llarga travessa d'un àrid desert,
de les nits d'insomni i de les albades
sembrades de futur, de tot plegat,
te'n quedaria el blau transparent
del cim estimat. A ran de l'abisme
has sentit el vertigen de la prova final,
i ara saps que no cau mai qui el camí
estima i el viu enamorada, pas a pas,
amb passió al pit i estenent les mans,
sense por de perdre's en la claror vespral
de la remota i salvatge terra conquerida
on t'espera en vent que et despentina
i et descobreix el cel, blau dins del blau,
tot allò somniat, l'atzar de la nova vida,
els braços que al final del dia trobaràs.
Ho has dit tu, i el teu crit era alt i clar:
“Els somnis caminen amb els passos
d'aquells que estan al teu costat.”


dissabte, 12 de setembre de 2015

Compta amb mi

Baixo a les profundes
aigües del son a parlar-te,
no per què em responguis,
sinó per tocar, a les palpentes,
els contorns d'una foscúria
on te m'has perdut.
Distanciadament faig llum
a la matinada lletosa,
una claror d'absenta
que cau pel celobert,
compacta i tèrbola,
clivellant els finestrons.
Més tard, albes després,
hivernaré al costat del teu pit
perquè no se t'esborrin
els camins de la memòria
que et duen l'aire net,
un vol d'estrelles
i una cançó presonera
entre els llençols.
Compta amb mi
en l'últim sospir de la nit.
Als teus llavis, quan badallis,
hi cauran els meus petons.


dilluns, 10 d’agost de 2015

Atrapa-somnis

Molt alt va la lluna,
a baix cavalca el vent
serpentejant turons,
revifant-me solituds
amb silencis perfumats,
la nit no ha deixat llum
que no sigui dels estels,
i una guspira d'il·lusió,
i un pic de certitud
que al fosc va cremant.
Tant més veuré clarors
sota les voltes del cel
si a les mans em cau
una llàgrima fugaç.
Un recolliment s'estén
per l'orba obscuritat
fins a la vora del lluny;
aclucaré els ulls,
se m'obriran somnis
que hi veuran més clar.
Fa fred sense tu,
tu que en el teu vetllar
també mires els estels
i no ets al meu costat.


dissabte, 1 d’agost de 2015

La partió de la nit i l'aurora

A la filigrana exòtica
clavada a l'horitzó
la nit freda hi teixia
una teranyina d'or.
Ara és l'hora del sol,
de la impetuosa vida
que d'aquest mar fosc
en reclama el domini
a l'hora que s'apaga
la llum dels estels.
Ràpid, lleuger,
el gall de foc matiner
es menjarà fumejants
les passions incurables
i els sons que dormissen
a la gebrada de l'hort.
Jo gusto a l'hora malva
la quallada quietud
de la ribera trista,
entre l'impertorbable
mirada dels déus
i l'incendi del matí,
la llisa aigua i la set
de sempre profunda,
la boscúria espessa,
la terra abandonada
per l'hoste inexpert,
el crit del torb del cim
que sento salvatgement,
veu en la nit del temps
entre el vent i la llum
que ara em sadolla.


dimarts, 30 de juny de 2015

Retorn a Cadaqués

M'adono prou
d'aquesta remor de cel i de mar,
i m'assec al balancí per mirar-me-la,
d'esquenes al matí, sense poder dir
d'on em ve la comprensió que llisca
del costat de la vida. Obliquament,
cau una calitja que tremola
i jo no sé ni girar-me, atrapat
per aquesta projecció de colors
que davant meu la tarda escampa.
Ara tot d'una un lladruc esquinça
el dur silenci que m'has fet veure
dins del teu quadre, i recobro alè.
Plena de veus, conegudes veus,
m'agradaria recordar la barca
i l'aigua deturada, i els vells carrers
per on anaven fluint les hores
d'aquells infants que ja van créixer.
Aleshores parlaríem de l'excés
d'aire calent, del segament de cames
o del cor que se'ns desboca,
si miréssim a dreta i esquerra
i el món fos un esquelet sense ànima.
Tot giravolta molt imperceptible quan,
lluny de mirar, aprenc a veure-hi.

* A la Mercè Bessó, pel seu art.


dimecres, 24 de juny de 2015

La Malva-rosa

Fogueres a la Malva-rosa,
volen guspires vora la mar.
M'he despullat i l'aigua llisquent
rodola dels teus pits avall, avall,
per les corbes sumptuoses del teu cos lunar.
Descobreixo la plenamar en els teus ulls.
On vas? No ho sé. Busco uns braços
que sàpiguen abraçar. Roig, gris, morat,
tota la nit dins d'una ampolla s'ha amagat.
Tu, noia que m'has atrapat, no veus que boquejo
a la teva xarxa com un peix moribund?
Anques d'euga fustiguen el meu sexe
amb fosca salabror. Menjar sense gana,
beure vi, oblidar que la vida riu sense motiu,
diré que és mitja vida. L'altra mitja,
m'ha rossegat amb dents de llop.




dilluns, 15 de juny de 2015

Les Templiers

El darrer neguit
silenciós s'apaga
poc després de veure't.
Quin vol més rar
el d'un home entre molts
aquest migdia d'estiu,
llimona a ple sol
dins de la taverna.
Porta'm amb tu,
que ens perdrem
pels carrerons
rogencs i vius
del capvespre,
et diria si no em fossis
furtiva desconeguda.
Miro com mires
un demà inconsistent
que t'espera a la vora
d'un que no estimes,
només em cal descobrir
el que els teus ulls veuen.
Llampec d'obrir-me
un instant
en els ulls d'una dona.


divendres, 12 de juny de 2015

Lacrimae rerum

No tornis, vespre
de l'abandonament,
deixa'm estar com ara estic
que tot m'és vi amarg.
Si de tard plou
no serà la tristesa
la que relluï enmig del baf
dels carrers humits
que donen a la muralla,
a l'hora greu soterrada
el griu torna a ser jove
amb uns dits allargats
que van cap a la fosca.
Si de tard plou tant
guardarem la veu intacta,
un tremolor tocat
per vagits de llum freda,
les mans a les butxaques
atrapades en els replecs
d'aquesta gran mentida.
Encomana vi barat
del que podreix les dents,
a l'hora que la nit s'agrisa,
que beurem a poc a poc,
sunt lacrimae rerum,
fins perdre la mesura.
Amb el dimoni adequat
qualsevol infern és bo,
i un lladruc metàl·lic
ens serà vomitiu
quan el silenci s'esquinci.
Si de tard et recordo,
no veuré pas el teu rostre
dins d'una ampolla buida.


dijous, 11 de juny de 2015

Batuts

Arriba aquell moment
en què m'he de decidir
entre un batut de crema
o la teva mirada,
aquesta té interrogants
que se m'escapen
i un somrís de misteri
que m'agradaria descobrir.
El perill per a un home
es trobar una dona
que l'amidi perfectament,
i ja no puc fer-me enrere.
Davant dels teus ulls
en sento quasi content,
content com qui es cansa
de la seva tristesa.
Et regalaré poemes
que encara no he escrit,
que et parlin de festa,
de compartir a glops petits
la dolçor de les vinyes,
d'estels que il·luminen
el llençol de la negra nit.
I tants petons
com et facin falta.


dimecres, 10 de juny de 2015

T'escolto

Malgrat ens separen com uns trenta oceans,
uns trenta deserts amb els seus descampats,
sense arbres i sense portes per poder obrir,
jo sé com de trista estàs. Alguna cosa em diu
que lluites contra el temps i la desesperança,
que et queda un buit sense omplir a l'ànima
de quan et van dir que els somnis no són reals.
Sents com criden les aurores de la infància
que van guardar els jocs perduts en un àlbum,
de quan les mans no volien sentir-se buides
i les carícies i les rialles anaven escassejant.
Altra vegada ets tu quan baixes lentament
al soterrani que et pertany, tornant a casa.
Busques el camí de creixença, t'envoltes
d'àngels i de cascavells, massa exigències
i també de manantials riallers, et sedueixen
fragàncies de llessamins que també punxen,
i ara saps que, per caminar, s'han de donar
cada dia petits i grans passos, fins arribar
a veure l'albada, quan els núvols s'aixequin.
T'escolto amatent quan vas sobrevolant
el que entens i l'incomprensible, desnuant
les emocions de les capes profundes.
Mentre passa l'estel fugaç i se'ns amaga
la lluna, posa la teva mà en la meva
i no em creguis quan et digui que tot
està escrit a les estrelles. Però així,
miraràs al cel i obriràs els llavis,
somriuràs com només tu saps fer-ho.
Un altra dia ja et demanaré un petó.






















Fotografia: El Peregrino del Pirineo, clown i mag

dilluns, 8 de juny de 2015

L'oreneta

Vas arribar a la meva vida
just quan els llucs despuntaven,
amb els ulls plens d'horitzons,
escampant paraules musicals
de poesia, que retenen i deslliguen,
que fan camí a través del brossall
de les rieres, els capvespres,
quan els pins exsuden les reïnes
remorejant l'amor que han conegut.
Vaig proposar-te d'anar a trobar
el mar i ajeure'ns a la platja,
veure com el sol del matí se't trena
als cabells que escampen desig
davant les ones, ulls aclucats,
esperant els vermells de la posta.
Però em vas dir que no podies.
Aleshores podem pujar a una barca
i anar a buscar frisoses realitats,
mar endins, allà on els pescadors
estenen l'ormeig dels somnis reals,
navegar o volar amb els estels
de prima nit, ben agafats al timó,
sota el rumb de les constel·lacions.
Però em vas dir que no podies.
Vaig suggerir un sopar a l'Escandall,
i un vi d'agulla, les mans disposades
per tornar a acariciar tots els gustos,
besar-nos boca a boca en perdre'ns
per la sorra tèbia del fosc desmaiant,
creient que no ha de tornar el dia.
Però tu vares dir que no podies,
que estaves compromesa amb els cims
que havies de tramuntar al novembre,
tornar en un vol llunyà al sud,
a la quieta conca de l'enyor.
Que eres una oreneta.


divendres, 5 de juny de 2015

Els mots

És bo tenir llapis i paper a prop
per si un dia et sents sol i abatut
i has d'alliberar les paraules closes.
Sota el pes feixuc de les derrotes
o davant el vagit victoriós de l'alba,
a l'hora que la llum torna a néixer,
estigues a punt, esquinça el silenci
com si fos el vent rebatent portes,
no deixis que allò que no saps dir
s'ho endugui la pluja enfangada.
No cal la paraula perfecta, sinó
el crit que invoca la misteriosa força
que dintre teu, salvatgement endinsada,
t'ha lligat a l'entelada veu de la vida.
És bo de tenir els mots esmolats,
alliberats ja dels jocs perduts,
per si un dia se t'ennuega l'ànima.