M’has donat els maons i te’n faré una casa,
i a l’incert marge es gronxaran
les ortigues i a la pedra escardada
s’hi arraparà ben fort l’heura que ens lliga.
No vull ser més viatger, ni savi ni poeta,
ara m’estimo més acaronar la sensualitat
de l’ombra que el teu front estimat em dóna.
Finestrals oberts, per on s’hi esmunyi
lluent el rostre del cel; teulats en vessant
inclinat on no pugui aturar-s’hi cap pena.
Que bell que és el matí que es perd
i ningú no sap per què!
I ens redreça el saber, revenint-nos
al cor la certitud que tot és possible.
L’esclatant blancor s’acaramulla i llisca,
altivament pur, pels llenços encalcinats.
So greu de la torbonada que retruny,
de l’aiguat que s’apropa. No has de partir,
les orenetes no ho fan pas, van i vénen
en una perfecta dansa. Mira el compàs
alçat al blau de la punta d’aquella ala!
Els fonaments que un dia em vas donar
han engendrat parets sòlides, en equilibri,
estances on estimar-nos avui
com quan res no sabíem. Paraules
guaridores després de tant silenci.
