dissabte, 3 de novembre de 2018

Rere els vidres

 Les ombres van estenent-se
al meu voltant, sense queixes,
i les hores i la llum cauen
al més profund del silenci.
Rastres al cel, a dues llums,
i jo rere els vidres, perdut,
vivint la solitud de l'ànima.
Voldré sentir-te, amor meu,
quan arribi la nit amable
i tots els camins se'ns morin
a la falda, abraçant-te,
rere els vidres de casa.
foto de Ramon Aladern.


dimecres, 31 d’octubre de 2018

Magranes

Els teus llavis, dona, de fruita dolça.
Hi ha un paradís per conèixer
en aquesta magrana que es bada.
He sentit a la galta la teva carícia
i aquest gest forma part del concert.
El desconcert vindrà quan no hi siguis.
Potser no quedarà res, ni una paraula,
potser no sabràs mai qui vaig ser.
Al final es farà el silenci, ja que sempre,
tot i no saber-ho, guardem un secret.


dilluns, 15 d’octubre de 2018

Fulles seques

Els pollancres
i les moixeres,
els avets, els tells
i les serveres
s'adormen sota
desmais de llum.
Ja no dic res més,
en un últim terme
tot és un excés
quan arribes tu.


dilluns, 1 d’octubre de 2018

Aquí, és a dir...

Més fosc que la nit,
més despullat que la pell,
eternitat plena de silenci,
silencis que es fan eterns.
No pronunciaré el teu nom,
jo sóc tu quan sóc.
En el destí dels teus ulls
voldré ser raptat per la son.
Aquí, és a dir,
on floreix el lliri obscur;
aquí, és a dir,
en la tebior del teu pit,
posa-hi també
que alboreja un nou dia:
lluïssors octubrejants
que a consolar no arriben.
Amor, amor silenciós,
ens estimem com s'estimen
oreneta i memòria del vent.
No pronunciaré el teu nom,
el d'un cor que en mi habita.


dimarts, 25 de setembre de 2018

Tu estàs on els meus ulls miren

El sol ja s'ha post,
però no només el sol.
Enorme fou l'estiu
i les collites del seu amor.
Qui ara es troba sol
vagarà inquiet per la tardor
mentre les fulles cauen
i giravolten sense sentit.
La nit, sobrevolant el temps,
la nit, lligada amb cadenes
entre ors d'estels i neguits.
Temps és ja que se sàpiga
que a l'hora de la posta,
a la falda dels teus ulls
vaig deixar-hi un cor ferit.
El moment ha arribat:
Als últims fruits ordena,
oh vent, de ser plens
i que els penetri dedins
la suprema dolçor.
El vi haurà de ser fort
per qui ara casa no té.
Quan arribi l'hivern
vetllaré un record,
llegiré, escriuré
llargues cartes a ningú.


dijous, 20 de setembre de 2018

Myriam


Ara que una mà et dibuixa a la galta
un signe de carícia, i glops de somnis,
més a prop de la terra se'm desperta
la teva veu pura i una mirada fonda
com la nit, que no sabrà mai mentir-me.
Et sabré lliure, potser lluny d'aquí,
seguint el ponent on la lluna càlida
troba inexorable el seu minvant etern.
Pintes la sang de les roses, i no deixes
que els seus ulls siguin persianes closes
sinó rius profunds que corren pels ravals
i els antics carrerons, plens de fervor
de no sé de quants segles d'amor encès.
Myriam, no sents el so de les campanes
i els batecs del seu cor com els d'un nen?
L'ànima se li fa lleugera i el seu esguard
em porta tota la tendresa, al capaltard.


dimarts, 18 de setembre de 2018

Tardoral

Vindran mesos més freds
i seré lluny de la llar encesa
on un dia vàrem fer plans
que ni tu ni jo sabem on paren.
Toca seure. I toca oblidar
el que junts vàrem conèixer.
Em perdré per remotes terres,
caminaré per boscos ombrius
mirant el verd i el blau i l'herba
castigada per massa absències.
És el que aquell dia vaig témer:
una sobtada angúnia fatal
de veure'm abocat al carrer
caminant sense vida ni pena.
Dóna'm temps. Que ningú,
ni jo mateix, pugui recordar
en quin mal dia et vaig perdre.


dissabte, 15 de setembre de 2018

Instant

Podrem tornar aquí després de la mort,
invisiblement, perquè els nostres ulls
segueixin el rastre evaporat del goig
que, aquí i ara, se'ns prodiga als sentits.
La Vida immensa ens ha estat passió,
hem habitat els turons voluptuosos
i ens hem capbussat, àvidament,
en la llum procaç d'un capvespre nu
mentre el sexe primordial se'ns lliurava.
Sols escriuré una o dues paraules,
reveladores, per als cronistes del futur,
perquè ells confirmin a les generacions
el que en un sol instant hem viscut.
Que sàpiguen que no tota matèria
és combustible per cremar, només
la que ha estat tocada per la flama dels déus
donant exaltació i repòs a les ànimes pures.
Anem de la mà fins a la molsosa riba,
que són infinites les herbes erectes
per acollir la nostra nit dolça i fecunda.


dimecres, 12 de setembre de 2018

Seixanta-sis

Capcinegen, dolces,
les teves flors, plàcidament.
Vetllant, jo t'escolto,
i ens diem l'un a l'altre
que els dies se'ns fan eterns.
Aprenem a ser només un,
en el silenci van les paraules
mentre passegem, callats,
els estius i els hiverns.


dimecres, 5 de setembre de 2018

Somni

No sé on pares, amor.
Dormo, i et somio,
i sé que és un somni
tot el que de tu veig.
Profund se'm revela
haver-te tingut, un dia,
poncella desclosa,
als meus braços despert.


diumenge, 2 de setembre de 2018

Mirada

Fa anys érem a les Bulloses
i la nit ploguda mirava al matí
perquè l'aire penetrés fins al cor.
Tocant a festa, allà dalt del cim,
cercant la inaccessible llum,
tremolant només de mirar-nos
i no del fred que havia de venir,
s'anaven obrint flors al Carlit.
Per si de sobte la mar es mou,
caminaré vagament fins a l'ahir,
allà on el silenci es fa feixuc,
i on sé que, tot, em parlarà de tu.


diumenge, 26 d’agost de 2018

La mar llunyana

Néixer a la Mediterrània,
en femení, com una mare.
I com que la infantesa
no té portes ni tanques,
només terra i núvols
i llambreig d'horitzons,
als ulls sempre hi tenia
la mar, veles i vents.
Els peus sargantejaven
per un pendís d'avellanes,
oliveres i garrofers,
mentre anava escrivint
amb tota la innocència
el que ara se'm perd.
Entremig, un campanar,
la por al fred de l'hivern
i el glaç dels rentadors,
la bassa i les aigüeres
que desguassaven
a les seques rieres,
plenes d'atzavares
i de malignes esbarzers,
quatre masos esparsos
i poca cosa més.
De rics, n'érem molt,
i poc ens pensàvem,
llavors, que un dia
tot allò seria record.


dijous, 23 d’agost de 2018

Tres gavines volategen

Tres gavines volategen
recordança d'un mar antic.
Ah! Jo vaig escapar-me'n,
d'una flaire d'horts d'estiu,
espolsat de pols grollera
i fent ganyotes al destí.
Calculant bé els passos,
per si volia ballar amb mi,
vaig estrènyer-li la cintura
abans d'entrar al paradís.
La dona era salvatge,
les seves cuixes, silvestres,
i tenia el coll ja tot florit.
De dalt a baix pujaven,
per un entrecuix cèlibe,
sentors de gessamins.
Quan retruny la nuvolada
i es vinclen lliris marins,
tres gavines volategen
per un cel voluble i gris.


dilluns, 20 d’agost de 2018

Ròssec

Cau la llum, a poc a poc.
Tossudament declina cap al sud.
Enrere queden els vermells encesos,
els assedegats excessos estivals,
el mar farcit d'enyor i d’escuma
a l’hora d’anar-nos a banyar.
I poc més, ara que te n'has anat.
Tota mirada meva es deixata
sentint la nit, la quietud del món.
És aleshores que pugen, gola amunt,
records de quincalla que no puc pair.


divendres, 27 de juliol de 2018

Demà

No, no t’ha d’espantar res,
ni ara ni mai serem covards.
Diguem-nos-ho tot avui,
per si demà no tenim veu,
per si de cas s’ha fet fosc
a mitja tarda i ja no et veig.
Em somrius des del crepuscle
i jo t’escolto, perdut en la nit
que s’apropa i ens devora.
Tu em dius que serà estrellada.
Guardaré cada paraula teva
per no oblidar els teus dies
dins meu, els teus ulls,
tranquil silenci on t’esperaré
il·luminant el teu demà.


dilluns, 23 de juliol de 2018

Intimíssim

Ignoro del tot la dolçor d'una mà
que vingui a escalfar les meves
i la d'uns llavis que s'ofereixin.
Atiant fogueres he passat anys,
i a trenc de mar he trobat noies
llangoroses, flonges, no ardents.
No és que vulgui estar sol.
És que encara no he trobat ningú
que vulgui assumir el compromís
de dir-me sincerament t'estimo.
Un també pot viure de somnis
que es pinten al coixí del llit
les llargues nits d'hivernal cruesa.


dijous, 14 de juny de 2018

Lluny d'aquí

Esperava un dia veure't per casa,
per això la rosa, aquella rosa pura,
es quedà de consol damunt del llit
presidint les runes i els dies estranys.
Les nits són breus, en el seu gran repòs,
i s'omplen de silencis de persianes closes.
Res no em crida amb tendresa, ara,
i no vull entre els llençols sinó el record
d'aquells camins que m'ensenyares.
Ah, si fos cert que es pot morir sense agonia
després que tornés la teva espatlla
a reposar a la corba del meu pit.


dilluns, 21 de maig de 2018

Solatge

Tèrbols, avui confusos,
els solatges que la mà tremolosa
acompanya fins als llavis
i em cremen com flama obscura.
Des de la infància daurada
que m'omplies la copa de la vida,
llavors els dies eren amables
i les nits, plenes d'estels i lluna.
Secretament, anaven trobant-se
dues ànimes que caminaven juntes,
per elles era inconeguda encara
la plenitud que les unia per sempre.
Te'm vas perdre per l'hora malastruga
que va aturar de cop els somnis
i va omplir de desesperança
la meva mirada enterbolida.


dilluns, 9 d’abril de 2018

Ulls de pòrfir

Ulls de pòrfir

Groc torbat de la mà d'un verd síndria
no troben prou intimitat per estimar-se.
L'enunciat és prou explícit: "correos!"
Però, podran realment arribar al coit?
Viuràs encara alguns anys més
per poder mirar la ufanosa procacitat
que es passeja per les vores del migdia.
Ja aniràs demà on més et plagui
i el foranell et portarà sentors de mar
o el perfum tebi d'una gardènia veïna.


divendres, 30 de març de 2018

Llàntia de foc

Llàntia de foc

Tota la llum del vespre
en cada llàntia de foc,
en cada gest, fraternal,
en tota mirada que té
una vida espurnejant.
Enlloc està escrit
que no hi puguis veure
amb els ulls aclucats.
Silencis estridents,
cada ànsia al seu lloc,
voler fer i no estimar
l'essencial de l'estimat.
Potser no hi ha res més
sinó aquest, quiet,
respirar l'eternitat.


dimarts, 27 de març de 2018

Exili interior

Exili interior

Envellit per tants hiverns,
el seny ja no destria la nit
de la porpra de l'aurora.
L'orgull de l'home trontolla,
l'han escarnit fins a la mort
i a cada cop torna a alçar-se.
Visc en una terra aspra,
esglaiat, esperant-ho tot,
oint les gralles com xisclen,
balandregen per l'espitllera
de les pedres esmusades
que els núvols contemplen.
A ple migdia, virginalment
i obrint els braços al cel,
s'alça l'heura enfiladissa,
impuls net i éxtasi alhora.
Lluny, a mig camí de l'exili,
amb el que après dels poetes
bastiré una torre de records,
de paraules de dones, d'amor,
de tot allò noble que trobi
i que en pugui fer un somni.
Visc en aquesta terra aspra
on els amics desapareixen,
marxen cap al nord, lluny
de casa, i la terra els enyora.
L'únic gest que ara em toca
és servar el contorn del poble,
de les paraules i els silencis.


dimecres, 21 de març de 2018

Llop estepari

No tens casa ni un lloc que sigui teu,
en aquest món, tan còmode per a la gent
que s'acontenta amb una felicitat petita;
per això t'assembles als esquius falcons
d'ala lleu, inviolables dins el blau del cel.
Estimes l'esperança de no esperar res,
aquella sinceritat que tothom rebutja,
allò que et fa planer l'emboscat camí
i et retorna sempre al primer amor.
Et rebutgen, no per exigent o delerós,
sinó perquè tens una rara dimensió
que et fa voler música abans que soroll,
alegria del cor i ànima abans que diners,
art i creativitat en comptes d'ocupació,
passió irrefrenable i no tedi dels sentits.
Tu saps quin és el teu lloc i a les nits
escoltes la crida del bosc i del rierol;
dalt el rocam et deleixes per escoltar
com mormola la congesta quan es fon
als braços de la incipient primavera.
I quan la llum vespral se't presenta nua,
sols caminar cap a la posta de l'hivern,
severa, brunyida pel fred, massa breu,
sense mai defallir contra el brusc vent,
seguint el camí rost que esquiva paranys,
el bardissar i la malesa, famèlic de l'amor
que t'espera sota el llençol del firmament.
Demà, ja vell i amb mans tremolejants,
travaràs paraules de records viscuts
per cobrir llacunes de severs silencis.
Quanta tendresa en la desesperança
quan beus, ulls aclucats, en l'aiguaneix
dels rius que neixen enyorant la mar.
La terra exhala el seu últim càlid baf.

"Orhiko xoria, Orhin laket"
L'ocell de l'Orhi, a l'Orhi és feliç.



dimecres, 7 de març de 2018

Rere els vidres

Bat el vent un finestral
i les ombres van estenent-se
al meu voltant, sense queixes.
He caminat fins arribar
al més profund del silenci,
seguint la crida del bosc
i el vagareig de les hores.
Rastres, camins perduts
a dues llums, lluny de casa,
cerquen la pau de l'ànima.
T'he dit que visc en la solitud,
a contracor i sense estimada.
Rere els vidres cau la neu
cobrint les sendes que moren.
Tu, blancor, tot ho empares.


dilluns, 5 de març de 2018

Martina

Tens tot el sol damunt teu
i als ulls, el blau de la mar,
el vol alegre de la falsilla
quan les ones et volen besar.
Però diga'm on puc ser lliure,
en quin planeta trobaré dracs,
roses i cavallers que toquin
les estrelles amb les mans.
Regala'm aquest cel tan blau
i que els pardals tornin a cantar,
que m'expliquin on neix la vida
i les paraules que he buscat.
Quan tots els somnis despertin,
arribaré amb un cavall blanc
i cançons que t'he composat.


dissabte, 3 de març de 2018

Vent de llevant


Bufa l'esperit
i la mar cobra vida.
Matinada de l'absurd,
deliris que potser he somiat,
ara toca respirar l'alè
del vague amor que em queda
i recordar que en mig dels bassals
em mantinc dret com un arbre.
Olor de mar fonda,
la mà del temps no perdona.
Sempre et veig, on siguis, lluny.


dimecres, 28 de febrer de 2018

Candeles


Cobrí la neu les muntanyes i els rius
i tota la sòrdida planúria de la terra.
El fred s'estengué com espasa aücant
les fulles que anaven caient rendides.
Ploraven els nens al sortir de l'escola,
amb pantalons curts i mitjons sargits
que no cobrien del tot la carn morada.
Ploraven, amb candeles a les mans,
retorçons de pobre i candeles al nas,
perquè la seva roba no tenia butxaques.
Era al cinquanta-sis, la imatge que porto,
dura, fredosa, des del fons de la nit
d'aquells nens que corrien por boscos
de garrofers retorçats i oliveres mortes.
Vols ajudar-me a encendre un petit foc
per escalfar-hi les mans balbes
fins que tornin a néixer noves flors?


dimarts, 20 de febrer de 2018

Amic


Et puc veure pels contraforts il·luminats
de la vida sòlida, murs de pedra secular,
comellars i abismes dels afores de casa.
Ara un fat t'ha aturat en un tedi immòbil
i deixes vagar el cap i escrius projectes,
cansadament, per la pròxima primavera.
Que el vi fort de la vella fusta desperti,
secretament, els dies que han de venir
i jo confiaré els meus passos al teu seny
per tornar, altre cop, a les terres altes,
a la irrefrenable poesia de les muntanyes
que, com un engolidor del temps, xucla;
allà on l'aigua remorejant entre falgueres
ens crida a seguir les grades dels cims.
I si retornes amb crosses per la vall del vespre
que sigui per esperar el creixent del dia.




divendres, 9 de febrer de 2018

El temps plora

Silenci vetllant,
sols d'acostar-m'hi
ja t'he perdut.
El cel és distant
i la nit, profunda.
El nou de febrer
ens ha separat
i ja no tenim
res més per dir-nos.
En va queixes d'amor,
records de carícies,
si hi manquen xiprers
que ens les recordin
vora les tombes.
L'última llum s'apaga,
tot calla i va recollint-se,
no mormolen paraules
les albes en mi recloses.


diumenge, 28 de gener de 2018

La cursa vertical

La referència són unes altes
antenes quasi suspeses al cel.
Esquelets sense mida aparent,
monstruosa immobilitat
de color blanc i vermell sang.
És l'aire clar, és observant
com una divina mà ha dibuixat
unes ombres nítides i intenses,
que se t'obren les ales del cor.
Poseu-hi una ratlla de baix fins dalt
i ja teniu el camí, el gòlgota
d'un rosari de pals que caldrà seguir.
Els verds són opulents, el brugerar
contrasta amb la pedra despullada
que el tallafocs, abruptament,
ha deixat per companyia als bonys,
sots i escorrancs. Amunt, amunt,
que la senda demana dedicació!
La muntanya t'empetiteix sovint,
però la llavor del desig i un ble
de sol estimulant, fa que sota els peus
sentis les arrels i la vida atemporal.
La tenacitat està en tu i en el pardal
que ha passat volant, en la roca
que la pluja, el fred, el vent i el glaç
va de mica en mica disgregant.
Tot és u. Tot conserva una energia
vital i tot tira endavant, igualment.
Arítjols i romegueres, escorça
dels arbres i branques nerviüdes
que et poden esgarrinxar la cara,
continues exposat perquè saps
que dalt tens quelcom immaterial.
No mires les busques del rellotge,
escoltes, més aviat, els batecs
del teu cor i t'importa també
els que bateguen a prop teu.
La lluita és personal i solitària,
però reconforta sentir el fullatge
que t'aombra com una mà amiga.
Sent part integrant de la muntanya,
content i tenaçment conscient,
amb humilitat i perseverança,
així és com es fa la cursa vertical
i al final és un plaer indescriptible.
Arribarem a dalt i sabràs llavors
que no pots quedar-t'hi. Hauràs
de baixar, trobaràs un altre camí
que de nou puja, i tornaràs a baixar
i així infinitament fins al darrer alè.
Perquè hauràs après, finalment,
la lliçó de la vida. De l'autèntica vida.


dilluns, 22 de gener de 2018

Blava aurora

Ja mai més
no seràs al balcó,
profunda pau,
estimada meva
que et somio.
Sota teu el buit,
només el buit
i la quieta llum
que t'assegura
silenciosa ombra.
Puc jo, llavors,
ser per a tu sola
aurora única?
Veig clar l'atzur,
la volta del cel
blavosa i gran
que al teu costat
em transportava.
Ara el vent suau
no sap el teu nom,
inconegut,
i jo no el sé dir
amb el llavi eixut
per tanta tristesa.
Camins rogencs
damunt la serra
per on te'm perdies
plena de boira.

diumenge, 24 de desembre de 2017

dimarts, 28 de novembre de 2017

Octubre

Inesperades flors tardorals
segueixen als matins d'estiu,
quan encara podem recordar
remor llunyana dels camins
que seguien dos cors nuats
a les llunyanes primaveres.
De l'abril, vam aprendre
la virginitat d'un somriure,
i de l'estiu, el vespral caminar
per la vora tèbia de la platja,
quan les onades trencaven
amansides als nostres peus
i bressaven la quieta lluna.
Per l'arenal vàrem escampar
els petons i les confidències
que aviat foren altes fogueres.
Tot semblava fora del temps,
abstrets de totes les coses,
amb un glop de sensualitat
anàvem estenent els riures
per les nits, filles de la poesia.
Quant de voler encara queda!
Ara només caldrà una aurora
i un despertar als teus braços
per conèixer tots els colors
de les secretes matinades.
Al capdavall, el secret està
en mirar-nos als ulls i saber
d'on revé la profunda pau
de de la mar blavosa i llisa.


dimarts, 21 de novembre de 2017

Retrat

Et podria explicar
com eren els crepuscles
de fa cent o mil anys.
Recordar amb exactitud
el color dels teus llavis,
i com queia la rosada
a l'hora lenta de l'albada
el dia que em vas mostrar
el clos enigma de la vida.
S'obrien les finestres
esbatanades a la llum,
i proclamava el meu cor
que aquesta noia que riu
per força ha de ser única.
Encara no havia conegut
la corba exacta del teu pit
on reposa la meva ànima
perduda entre dues llums,
la parsimònia de les mans
que passen el vel de la nit
perquè el son ens abraci.
M'he abocat als teus ulls
amb un impuls temerari,
sotjant els misteris, sabent
que tots els camins moren
al capdavall dels somnis.
Abans que tu, existien
les estrelles i els gira-sols,
prodigis irreductibles
que encara no t'enyoraven.
I què és del que m'enyoro?
Del foc propi i les cendres
de les meves històries,
cansades de tant errar
per les aspres vores del món.


dimarts, 14 de novembre de 2017

Fogueres

M'agradaria poder dir
qui sap quins silencis,
ara que se'n va el sol
definitivament
i és un vol ple de màgia.
Voldria poder saltar
per sobre les fogueres,
de nit, mal apagades,
ara que és tard i tens
espurnes a la cara
i sento la dolça carícia
d'una mà dins la meva.
Com a últim senyal
que reclama socors,
t'abraçaria dins l'aire,
no pas per obligació
sinó pel plaer voraç
que vol embriagar-se.
Beuríem una copa junts,
nèctar del teu solatge,
i viuria dins del teu pit
desesperadament
sense arribar a dir-te mai
qui sap quins silencis.

divendres, 10 de novembre de 2017

Claror vespral

La llibertat vola per damunt
de les victòries i els desencerts,
retallant-se contra el cel groc,
seguint cada foguera encesa
per les planúries del vespre.
Confesso que estimo el silenci,
que sóc feliç amb poca cosa
perquè les coses pesen i molt,
que la motxilla ha de ser lleugera
perquè la respiració s'eixampli
davant l'horitzó sense contorns.
Aquí és on s'ajunten els camins
del vent amb el de les estrelles,
i aquí, sota aquesta llibertat,
neixen les aigües al gorg profund
i les campanes toquen a festa.
Crida en silenci la meva ànima
per no despertar la son perpètua
del cim darrere les muntanyes,
i callen els batecs d'un cor
molt endins de la tendresa.
A mi no m'espera ningú,
per això res no em destorba.
El matí ha marxat, torno enrere,
que l'única noció de felicitat
sigui el desig d'abraçar la vida.
La tarda declina, pren mides
i calcula la corba del temps
que ha cremat les dreceres.
Arriba aviat la claror vespral,
i el treball serà recuperar la mar
i les ones ajagudes a la platja
abans no s'esglaï el capvespre.


dimecres, 25 d’octubre de 2017

Estels a la deriva

En les nits sense lluna
els meus ulls seguien
estels a la deriva
i la ment se'm perdia
pels llunyans horitzons
que mai han tingut límit.
Crec que això m'ha donat
una comprensió del món,
de les terres remotes
i dels cims sense història,
per assolir-les amb desig
i estimar-les fins al desmai
de les meves forces.
I va ser amb un petit
tremolor de fulla, quan
s'hi aturen les gotes
que van del cel al terra,
que se'm perdien les hores
per tornar a la volguda pau
sense temors ni angoixes.
Amb un llapis invisible
dibuixava el meu país,
la meva pàtria orfa,
que no té cap poble
ni cap llei per als somnis,
sense memòria ni rostres,
tan sols una espurna als ulls
que s'emmiralla en la celístia.
És en aquella solitud
on vaig descobrir l'esperança,
exaltacions i defallences,
on vaig escoltar el silenci
i el seu festeig amb l'absolut.
En les nits sense lluna,
sota un sostre d'estrelles,
vaig respirar l'univers sencer
i tot el que en ell batega.


dilluns, 9 d’octubre de 2017

El castanyer

A Vallclara hi ha un bosc
i al bosc, un arbre vell,
abans n'hi havia d'altres,
ara tan sols queda ell.
Ja no hi ploren fulles
quan arriba la tardor,
ja cap fruit no es bada
a la branca sense pes.
Només un ocell hi canta
al matí quan surt el sol,
com a l'hivern ell cantava
estranyes cançons al vent.


dimarts, 3 d’octubre de 2017

No tinc por

Si de nit les bruixes
em roben la il·lusió
a peu descalç sortiré
a buscar un nou amor.
Les veus esporuguides,
els voltors de coll pelat,
els dracs de mil caps,
aturar-me mai podran.
La mare em dóna la mà,
els iaios van davant,
em diuen on és el camí
de la meva llibertat.


dimarts, 12 de setembre de 2017

Setembre

Caminar per un bosc
per conèixer l'origen
de les paraules i les coses,
interrogar els roures
que mai no es rendeixen
al vent que escombra
les indòmites carenes,
tocar sota el rou de la nit
la finor de glans i molses,
arribar a l'indret desconegut,
al gorg profund de la mirada,
al temps llis de la felicitat
que no és en el passat ni ara.
Què em diu aquell ocell
a la branca despullada?
Quan puguis, viatger, treu-te
el pes feixuc de les butxaques,
que la vida fa inexorablement
el seu joc, i riu en un racó
quan ens veu a les palpentes.
Colliré un ram de violetes
per dur-te-les aquest vespre,
quan s'encenguin les espelmes
dels teus quiets setembres.


divendres, 18 d’agost de 2017

Clamorós silenci

Encara el silenci
tant i tant dolorós,
encara la ceguesa
on reposen tristos
aquests ulls meus.
Es fa fosc lentament
i una taca de sang
va encenent llums
d'amor abandonat,
de dolor irracional,
d'esperança i de futur.
No m'han de trobar
mai cansat i decebut,
tinc deures a les mans
i res no em distreu
d'estimar vehement.
Tot s'emplena de sentit
si ens mirem als ulls.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Cels d'atzur

Els records tenen calma i tempestes,
arbres antics, costers i balços ferotges,
esperança i deliris planificats al vespre.
Un record pot tenir rostre i parpelles,
cuixes sublims per escalar, rememorar
la conquesta i la glòria assolida un dia,
però no són l'ànima i la dolçor coneguda.
Tu has estat ventre per acollir somnis,
una fantasia real al tocar-te amb la mà,
una tarda de pluja darrere els finestrals,
pits turgents que desitjava a l'entrefosc.
Et miro encara amb delit, des de la porta,
com el nen que t'agafava l'amorosa falda.
Així t'estimava jo tots els dies de l'any,
fins avui, fidelment, i tu sempre esperant-me
amb reflexos nivals, amb el vent bressolant-te,
amb estanys embruixats que són bàlsam.
Tornaré a tu un cop més, a les aspreses dels cims,
amb la solitud com a única companyia.


dijous, 10 d’agost de 2017

Lluny

Avui que començo el dia
tornant a la teva mirada
i veus que em trobo bé
i jo et trobo tan bonica,
més que mai, encara.
Ara que ha sortit el sol
per entre les clarianes
i va il·luminant dolçament
un somriure que embriaga,
ara finalment tenim clar
on estàs tu i on estic jo,
desesperadament lluny,
sense camí de tornada
al carrer de les abraçades,
perduts entre murs
i doloroses barricades.


dijous, 27 de juliol de 2017

Carros

He pres un sol camí,
esquerp, solitari,
on els carros encesos
naveguen al meu pas.
Cels d'esperança,
records de congestes,
poderosos cims
em criden a tornar.
No puc abandonar-me
al combat del migdia
que les pedres incendia,
sense haver-te trobat.
Fes-me fort, fes-me savi,
que en la remor de la tarda
arribi al teu costat.


diumenge, 23 de juliol de 2017

Gust

Has crescut. Pura llum
i saba gust de la terra.
T'he desembolicat la pell
cerimoniosament
amb dits discrets, vells
i savis de tant plaer
com t'hi trobava. Ara vals,
com mai, la pena.
Propicia't. Pren-me,
que la virtut no et guanyi
i em faci, poruc, enrere.


dimecres, 5 de juliol de 2017

Llop estepari

No tens una pàtria en aquest món,
tan còmode i fàcil d'acontentar,
per això t'estimes els falcons del cor
de mirada neta, inviolable, estimes
l'esperança, la sinceritat transparent
que et fa planer l'emboscat camí
i et retorna sempre al primer amor.
Et rebutgen, no per exigent i delerós,
sinó perquè tens una dimensió de més
i exigeixes música en comptes de soroll,
alegria i no pas divertiment, ànima
en comptes de diners, creativitat
abans que ocupació, passió del cor
en comptes de frivolitat. Per a tu,
aquest lloc no podrà ser mai el teu
i sents el reclam agut de la feresa.

dilluns, 12 de juny de 2017

Cafè amb tu

Trio un cafè, fort, de temperament
noble i excitant, aromàtic i saborós.
Me l'estimo únic, ple d'exuberància,
que m'embriagui com un amor d'estiu.
No importa el lloc ni l'hora de gustar-lo,
justament, si el puc prendre amb tu,
a glops petits, tal com farem l'amor.
Poso la cafetera, te'l prepararé delicat,
potser el voldràs dolç, o potser amarg.
Ho aniré descobrint sense amagar-me
quan tanquis els ulls i em diguis que sí.
Fins la teva olor arriba per estremir-me
quan per tota vida t'arrauleixes, feliç
al meu costat, escuma de sabor i gust,
fets l'un per l'altre per assaborir-nos
fins al fons, llepant la darrera gota,
fosc licor massa fort, que ets tu.



dissabte, 10 de juny de 2017

Salvatgia

Hi hauria d'haver al món un poeta
capaç d'impressionar els vents,
domesticar-los i fer-los parlar per ell,
una veu amb tota la feresa primordial
que acompanyés el caminant fugitiu
en la recerca dels rierols del nord.
Defenso aquell que surt del ramat,
es repenja sobre raigs de sol oblics
i espera debades totes les veritats
en totes les coses, aquell salvatge
sense terra de cabells esbullats
que riu amb candidesa, i que sol,
surt de cacera per muntanyes i erms,
camina sorprès de la seva lleugeresa
i a ranvespre encén un foc per passar
la nit. Em corprèn el tramper solitari
que té els núvols agafats de la mà
i vigila el tupí amb la sopa de cloïsses,
i mai no es pregunta què el té atrapat
als boscos i les clarianes de vora el llac.
M'admiro de tots els vermells, grocs
i blaus que juguen amb la llum del matí
mentre l'horitzó somnolent es vesteix.
L'oca salvatge, al cel, guia el seu esbart,
i jo estic enamorat de l'herba fresca
que em va fent pessigolles als peus.
Ambulator nascitur, non fit.


dijous, 8 de juny de 2017

Desig

Se'ns adorm la tarda
i tant de tu dins meu,
ara que et tinc als braços
no puc ser més feliç.
¿Sents els batecs del desig,
la tria de la carn opulenta,
la vida per on te'm perds?
Dos cossos llarg-nuats
incendiats pel mateix foc.
A la sorra ajaguda del vespre
aprenc de tu, del tot concedit
a la teva lliçó, dolça i sabuda,
la mà que em salva-guarda
del món que em desespera.
Carícies arrapades a la pell
sense repòs, per després,
quan t'allunyis del meu costat
i cremi el darrer sol d'agost.
Tornaré a buscar el teu bes
quan les roses despertin
d'aquest llarg, cru hivern.


dimecres, 7 de juny de 2017

20 anys

20 anys

Eren els teus vint anys,
i jo també hi era
per fer camí amb tu.
Mitja vida, pensàvem,
mitja vida viscuda
i encara no coneixíem
tot l'amor de després.
Els mots teus, suaus
velluts dels silencis,
van dir d'estimar-me
fins a la fi del temps.
Que poc sabíem, llavors,
que tan sols tindríem
vint anys per venir.


divendres, 2 de juny de 2017

Gest

Sentim l'amable primavera
i, al meu lloc de costum,
t'observo el gest absent,
fins i tot plàcid,
tot allunyat d'aquest món
sense estius ni hiverns.
T'agafo la mà tersa
i càlida, retornada
un moment tan sols,
que em diu com et sents.
Et parlo de quatre coses;
gairebé mai, dels fills
de curta memòria
que no sabem on són.


divendres, 26 de maig de 2017

Memòria de ravals endins

Vaig passejant, volto indolent,
ravals endins, sense pressa,
passo carrers i un subjectiu
tremolor de vida se'n va a jóc.
A l'aspre de l'empedrat hi trobo
l'imprecís record d'una ciutat
que ja és cendra de la memòria,
tant que l'he estimada i tan lluny.
Qui no l'haurà invocat? Podré
dir que era una fiblada verídica,
memòria llisa en blanc i negre.
Espero que els portals s'adormin
i oscil·la la fusta vella, mentre
va tarant el corc la fibra de la nit.
Sé on em porto: a trobar un racó
de certitud confinat en algun lloc
per descobrir. No ho diré a ningú,
que he vist imatges als vidres vils
i s'anaven tornant grises i buides.

Cal Margalef estava a la cantonada
del Raval. Als baixos de la mateixa
casa hi havia una vella merceria,
betes i botons de tota la vida
que mans trenaven en altres vides.
Quatre passes més amunt, pujant
el carrer de la Font, l'acadèmia
Palacio de Cultura era oberta només
per a nenes, flors virginals fremint
al dictat de la vella moral, i jo griu
d'un temps de sentors a resclosit.
El de més avall, el nostre, exclusiu
per a nens amb pantalons curts,
mocs, ulls aigualits i jocs requisats.
Al carrer Major i al de l'Hospital
va haver-hi cal Rofes, separats
per a noies i per a nois (colegio
Rofes niños, colegio Rofes niñas.
Quin disbarat, que a les darreries
de l'escola ja s'havien barrejat
els dos sexes, tant com es podia).
Tot l'explicat era al rovell de l'ou,
a l'aixopluc de la Prioral. Una estesa
de placetes, estretors, escaletes
i envans de cantell que supuraven
vida, sempre bategant: Fossar Vell,
placeta de Sant Miquel, del Baluard,
carrer de Barrera, de l'Abadia...
També el carreró de les pixarades,
que li'n dèiem, amagat dins del secret
infecte de la ciutat vella, brusc túnel
que ara en diem carreró de l'Abadia.

A l'úter de la ciutat hi regalimava
la nostra cara més desvergonyida,
jocs dels poca-soltes i d'aquells
irreductibles trapelles: miccions
al capdamunt del carreró i veure
qui més l'allargava, era disbarat
ben habitual fet amb poca malícia.
Aquell passatge, orfe de portals,
balcons i aparadors de cap mena,
s'estalviava trasbals i desconsol
de la gent pudenta, que de pudir
fora nit n'eren plenes les pedres.
Alguns dies gosàvem incursions
a la perifèria: a l'antic velòdrom
ens llançàvem puntuals lledons
d'un vell lledoner amb sarbatanes
que ens fèiem amb canya fina.
I al mas de Cabalet, tot enrunat,
passada la Riera i la Muntaibaixa,
omplíem de rocs el pou de la por
tot llepant la nostra por bàrbara.

Al carrer de l'Amargura hi havia
les monges Carmelites Descalces.
En aquell convent férem la primera
comunió el meu germà i jo de la mà
de l'oncle canonge de la Catedral
(un gran privilegi per a uns trapelles
escardalencs), ben convençuts,
clenxinats, sabates de xarol lluent
i uns rosaris a la mà que pietoses
ànimes, per un dia, ens havien prestat.
Tant era, ens ho crèiem tot i aquelles
minúcies no tenien cap importància
al temps de la fam. Al nostre món
feia poc li havien fet una cara nova,
i malgrat l'estretor i el ressentiment
nosaltres havíem crescut desinhibits,
ja que qualsevol nova era una festa
que calia no deixar escapar. Encara
no se'ns havia imposat el posseir,
tot i que ens xisclava el prim desfici
de fer-nos grans i obtenir el poder
de mirar les noies cara a cara.

El fer-nos grans va venir després,
ara el nostres cines eren l'Avenida
i la Sala Reus, aquella de romans
i pèplums variats, a l'altra, falsos
indis i cowboys fent tremolar la sala
sentint la trompeta dels soldats blaus
massacrant pell-roges sempre dolents.
Després ens atrevírem al Bartrina,
els dimecres al vespre, fent campana
a esquenes dels pares. Sis rals,
costava l'entrada. Quan van apujar
el tiquet a dues pessetes, m'hagué
de quedar fora amb un pam de nas.
Qui més qui menys, la ballava magra.
El Kursaal també el coneixia, encara
que no gaire; en algunes pel·lícules
de sol als turmells fins, obrien la mà.
En canvi el Fortuny i el Monterrosa
eren inaccessibles. Cine per a grans
i porters sorruts que de seguida
et demanaven el carnet si no duies
pantalons llargs i la barba afaitada.

Hi havia més coses, escampades dins
el tomb de ravals. El Centre Catòlic
on vàrem aprendre a jugar a escacs.
La Telefònica per quan volíem parlar
lluny. El bar El Túnel, on descobrírem
el gust de la cervesa, les escopinyes
i els plats combinats, ja més grans.
L'insigne Fonda Florida, oberta quan
se'ns casava algun parent de prop.
La sabateria Iglesias i la vella senyora
Pepeta, que em guardava cada dia
l'atzarosa bicicleta, de segona mà,
que m'havien comprat per anar
a escola quan tenia una certa edat.
El carretó del Mario a la plaça
(d'España, del Mercadal,de les Cols),
i també l'adrogueria de Cal Coder,
on em manaven anar a comprar
carburo (tot ho dèiem així, llavors:
acera, sello, bussón). Amb el carbur
de calci, al mas, ens fèiem la llum,
el llum de carbur per als qui l'electra
només era un somni desitjat. Peatge
que calia pagar per la llibertat de viure
enmig del no-res, en un lloc extrem,
seguint el camí de la Selva del Camp.
Aquest munt d'encenalls que s'endurà
un últim pàl·lid vent no tindria sentit
sense les festes senyalades, religioses
o profanes, que ajudaven a caminar
els muntets de dies i ens els feien bons.
Érem feliços, i ho érem sempre i molt.

Com tot pixa-tinta m'he anat embolicant
i ara veig que era de la vella escola
del que volia parlar. Per ser just, he de dir
que amb el jaio Margalef totes les classes
ens eren explicades en català. La gramàtica
i l'ortografia, en castellà, com estava manat
(i qui manava era el Nacional-Catolicismo,
no hem d'oblidar-ho). Això sí, s'afanyava
a canviar si rebia alguna visita inoportuna.
Nosaltres també ens afanyàvem, o no tant,
amb la geografia, la història, la geometria,
la urbanitat, la lletra redondilla i la tinta
xina, el mes de María, el Día de la Raza
o el Glorioso Alzamiento Nacional. L'Àngelus
nostre de cada dia per a més vehemència.
Amb el lema de “la letra con sangre entra”
aquell règim ens volia fer combregar
amb: Por el Imperio hacia Diós, Dos de Mayo,
Día de San Fernando, ¡Arriba España!,
Día del Caudillo... Desficis de repressors
que vetllaven per l'ordre sagrat de la “Patria”.

Allò del catecisme ho deixava per al mossèn
que venia a adoctrinar-nos regularment,
amb sotana negra d'escarabat, i botons
(tot una fila d'escarabatons) de dalt a baix.
Diria que ens parlava -si la mentidera
memòria no em falla- sobretot del pecat
i de l'infern. Tot era pecat i els pecadors
teníem l'infern assegurat. Ve-t'ho aquí!
Era com obrir-nos les portes de Mordor.
Sort en vaig tenir, amb tot, de la mare
que va ensenyar-me la bona doctrina:
l'amor, la tendresa i la bondat. La torna
era anar els diumenges a missa al Roser.
Hi anàvem de bon grat. Sortint d'ofici,
ens esperava la biblioteca dels Salesianos
i les Hazañas Bélicas i el Capitán Trueno,
que llavors ens interessaven molt més.

Voldria trepitjar els castells de sorra
que vénen de l'oblit. El temps que dic
se m'ha fet vell i la memòria em mira
i vol ser indulgent amb el que vull creure
que va ser cert. No cal que m'hi afanyi.
A l'hora, tot malentès estarà al seu lloc.