dijous, 6 d’agost de 2020

Fil d'or

Demà aniràs mudada
plena de carícies noves,
i serà una petita festa
en el més clar del matí.
Ara et corprèn la tendresa
de les mans que cusen
els estrips del sentiment,
i és trèmula la llum, la poesia
de fil i agulla que pensa en tu.
Paisatge d'un instant. La terra
terriblement verídica
que mai no he d'oblidar.


dissabte, 1 d’agost de 2020

Nocturn

Avui, u d'agost,
ja he sentit el ronc
de dos hidroavions
que passaven neguitosos.
En viles lluny, qui sap
si tot crema i no flairo
la seva sobtada dissort.
Jo, tan sols ratllo papers
amb tossuda enyorança,
per cremar-los tot seguit
a la flama vermella
on se'm fon l'ànima.
Estiu feroç. El sol roent
bat el tambor del cel
i m'amago per solcs fondos.
Sóc un mal sembrador,
en aquest clos nocturn,
de llunes plenes.
Ja fa molts dies que
es van assecar aquelles teves
flors primerenques.


dijous, 30 de juliol de 2020

No he d'assolir-te mai


Que veloç i implacable
el temps, la vida.
Quina feresa, la solitud,
quan intento escalar murs
que arriben fins als núvols.
Avui se m'ha estremit l'estiu
i sento cantar ocells,
però no em desperten.
Un remoreig de veus i de vent
puja del carrer, àcidament,
i segueixo invissibles passos
cap als llunys impossibles.






dimarts, 21 de juliol de 2020

Et somio, encara

Si un dia vas somiar un futur, eren
les recances del que mai no tindries.
Aquella mà tèbia que et treia a passejar
s'ha quedat enrere, i tu, sense agror,
vius entre quatre parets sense sortides
assumint que tens en el record del somni
tota la riquesa que avui t'és possible.
Se n'ha anat, sobtadament, i no l'esperes.
Voldràs tornar a tastar el "moscato"
i no trobaràs aquella dolçor que t'omplia
quan ella alçava la copa i et mirava,
com mai cap altra dona et tornarà a mirar.


dissabte, 18 de juliol de 2020

La papallona i la flor

Esperava la papallona
poder despertar la flor
i dur-la a volar lliure
entre les mans del vent,
sense saber encara
que sota el firmament
els separaven abismes
del tot inaccessibles.
Un bes que prenyava
la quietud del matí,
ja fatigat, ja perdut,
va ser el lent comiat
d'un amor impossible.


diumenge, 24 de maig de 2020

Una vida petita (vint-i-quatre anys)


Maig feroç, aquell de l'any noranta-sis.
Un pobres mots no podran redreçar
un tort d'absència que arribà de cop
sota un clos de troanes nocturnes.
Vint-i-quatre de maig a l'hora foscant.
Un deixa de respirar, sense saba
i sense sang, perquè no vol renunciar
a tot allò que tenia, a tot el que sentia
quan les hores i els dies eren felicitat.
De vegades et reclama la vida punyent
quan et foraden el cor amb un llamp,
però no et mors, i t'obliguen a viure,
tot i que tu voldries deixar de viure.
Després tens una casa sense balcons
per anar construint una vida petita,
una vida que càpiga en una habitació,
en una butxaca, en un didal.  Una vida
que es pot escapar per un descosit
i que mai no en sabràs la profunditat,
ja que la vida ha crescut molt endins.
Llença l'ànima i les abraçades
i els petons i el llit que compartíeu.
I ara lleva't i mira aquest cel tan blau
que no sap res de dolor ni d'absències;
deixa el llast, el desànim i la pesantor,
i vés a la cuina i fica't el menjar a la boca
a la força. A la força! Fins que t'oblidis
de tot. De tot, menys d'ella, que és ella
qui et necessita per sempre, com l'aire
clar i dolorós que no ens imaginàvem
que un dia ens arribaria a faltar tant.
El futur? Un solc a la pell que t'arriba
a poc a poc, que et porta d'una tirada
totes les llàgrimes i els dies silenciosos
són els més orfes que hagin existit mai.
L'eternitat? Amb aquesta aroma de terra
i d'arbre i de matí, l'eternitat és lleugera
i no em pesa si et tinc al meu costat.


diumenge, 3 de maig de 2020

Colors d'estiu

Et seguia per veure't el rostre
i tu em vas dir que eres una rosa,
que sols podia olorar el teu perfum.
Volia abraçar-te i viure al teu costat,
en la teva pell, en els teus somnis,
tot i saber que l'endemà et perdria
quan et desfullessis amb el vent.


divendres, 1 de maig de 2020

Escric sobre el silenci

No puc donar nom a les coses que viuen
en estances ocultes i que sols a mi
em semblen plausibles. Em capbusso
en pous insondables, i en trec una gota
destil·lada de tu, amb ressò de mots
inútils, i que amb prou feines s'assembla
a la realitat, tot i que els vincles hi són
i puc crear un lloc que em sigui refugi.
Escric sobre el silenci, eternament oferit
a les paraules que tu em vas ensenyar.
Encara no ha vist la llum res que pugui
descriure un món intens i secret que va
allargassant-se fora mida. Exorcisme
de la roda lenta del temps. Mimesi
per experimentar la catarsi dels sentits,
les contradiccions entre els arguments
i les intuïcions, entre la diàfana realitat
i l'opacitat de la literatura. Un vespre
de punyent intensitat es va ensorrar tot
i vaig sofrir una bàrbara amputació
en la fe, els ideals i els somnis possibles.
Imposto diverses veus, una entreteixida
evolució dels fils que m'han fet presoner,
un aplec coral de paraules estrafetes
amb diversos angles, aspres relleus
i profunditats pregones, recances folles
de tot el que he perdut. Llums i ombres
en un relat mancat de sentit i que no vull
massa desendreçat, una cambra pròpia
en un petit món de veritats canviadisses
que m'ho consenteixi tot. Malaguanyats
tots els mots que fugen i no puc retenir,
ascles que es fan cendre abans que caliu.
M'aboco al buit, endins, amb fixos ulls,
i sotjo les amplituds que ens separen.
Amb un esglaiat dolor de carn i pell,
recobrarem la quietud dels capvespres
i aquell estimar-nos amb l'ànima nua.
Els dits, a poc a poc, es van entumint
i no em salvaran laments. L'home sol,
cau d'esgotament a l'ample riu de la nit.
Aquesta alba, tan llunyana i inassolible,
que sempre em retorna el teu rostre,
vetlla el silenci de la solitud immòbil.

dissabte, 25 d’abril de 2020

Tot el que tinc

A l'hora del crepuscle, en terra teva,
hi vaig collir fruits d'estranya dolcesa
seguint els camins que et solcaven la pell.
Invocant la llum d'una lluna incerta,
tot l'amor que de nit en mi sembraves
a la tendra albada desplegava les ales
per bastir una casa a l'ombra del desig.
Tu eres pluja i jo la set, tu la rosada
i jo el navegant dels teus rius secrets.
Tot el que tinc m'ho has donat tu.
Ara es desvetllen remotíssims ecos
per la posta vermella del claustre clos
que em parlen d'aquells dies viscuts.
Ara crido insistentment l'ajut dels déus,
de la mar i dels vents perquè tornis a mi,
vull que el destí em retorni l'esperança
i no caiguin les fulles mortes de l'oblit.
Vaig estenent al terra els meus vestits,
i me n'aniré sol amb passes lentes
pels llentíssims dies perquè em puguis seguir.
No sóc sinó el que queda del teu record.
Tot el que tinc m'ho has donat tu.

dijous, 23 d’abril de 2020

Encara roses

Encara roses
als teus rosers
que cada dia rego
perquè tornin a florir.
No vull l'oblit,
ni la murtra flairosa
que s'exhala a l'estiu.
Vull el perfum
d'aquelles roses
que un dia vas collir.
Amor infinit,
te les duré totes
a braçades plenes
quan vingui l'abril.


dimarts, 21 d’abril de 2020

Solitud

Era en el fons de la memòria
que m'aturava
perquè la tristor m'oprimia.
Llavors vaig mirar pels finestrals la nit
i vaig veure els impossibles llunys
d'un més llunyà dia.
He suportat les llàgrimes àcides,
la sequedat de les paraules no dites,
la consagració a la solitud.
Aquest és el dolor de l'absència
que, abocat a la intempèrie,
viu retallat en un tros de vida.
Deixo que em pugin records
i que m'encenguin fogueres
a les mans, intensament teves.


dissabte, 18 d’abril de 2020

La vida furtiva

Què he viscut?
Anys llargament teus.
Però han passat els dies,
i ara veig que en mi
no queda sinó una mica
d'ofec a les mans
i un pòsit indeleble
del tot versemblant.
Una gota de reïna,
caiguda dins l'entranya,
com un fil d'ambre
fossilitzat dins meu.
Què he desitjat?
Només dones, sembla,
però cap com tu, fins
que vas decidir anar-te'n.
I encara somio la teva
figura de dolçor
que duc inscrita a la pell.
Cap endemà, sense tu,
no tornarà a ser igual.


dimecres, 15 d’abril de 2020

Sobre el futur

El futur no m'entra a les butxaques
i cap dia em sembla prou plausible.
Vaig a favor de la vida sempre,
encara que m'esgarrinxi la pell
quan m'emparro pels esbarzers
creient que era raïm de malvasia.
També quan pren forma d'absència
i la cara que em deixa veure
és la més fosca i més habitual.
Si ho he entès bé, aquesta tarda
que s'ha agrisat i un cel plumbi
espera una mica de pluja ronsa,
ens podem fer amics de l'efímer
si el futur que se'ns presenta és
un alt espadat de tosca misèria,
gens abstracta, que ens abocarà
a un més gran sotrac per conèixer.
Em poso a prova i faig recapte
de la summa fe i del que vindrà.
Mira, no penso en les altres, en les
molt confuses noies amistançades
amb la dolçor que just s'exhala,
sinó en que tu entris per una sala
que somio i ajustis més fosques
les cortines de flors promiscues,
i la tarda es vagi transformant
en un subtil alcohol ple d'intimitat
que ens faci oblidar les hores.


dilluns, 13 d’abril de 2020

El primer i últim tren

L'últim record, és el primer.
Cada cop més llunyà,
es va fent petit com el tren
que surt de l'estació
amb el seu fum negrós.
No recordo gairebé res,
per això he d'inventar
molt del que ara em fuig.
Però tant se val, l'important
no és el meu fantasieig,
sinó que tu ho omples tot.
Primer he d'imaginar un nen
que va a escola, el seu
primer dia d'escola, i no sap
que les lliçons importants
s'aprenen vivint la vida.
Li van dir que per tornar
a casa només calia seguir
les vies dels trens. Després,
es van succeir els estius
i els hiverns, el sol i la pluja
fins que el blat va ser madur.
De seguida tu em cridaràs.
Voldrem que les nostres mans
s'agafin i caminarem junts
fins acabar tots els camins.
Però això serà després. Ara
per a mi encara no existeixes.
Només hi ha un nen que torna
sol a casa amb pantaló curt
i fred a les mans, i la mirada
fixa a l'horitzó per no perdre's.
Tot per aprendre, no sabia ell
res encara del teu somriure.


diumenge, 12 d’abril de 2020

Temps

Un dia. I un altra dia.
Fulls que s'amunteguen
fins convertir-se, feixucs,
en un llibre de tapes dures,
difícil de comprendre
per algú que no estigui
acostumat a la foscor,
a avançar a les palpentes.
Saps que no hi ha tema,
ni idees. Que no es pot
llegir d'esquerra a dreta,
il·lògic i sense ordre,
havent-se calcinat
tota les gramàtica sabuda
en un llibre de tapa dura.
Voldràs arrencar-ne els fulls
i fer-ne fràgils ocellets
perquè volin lliures.
Vull que de mi en facis
un llibre comprensible.


dissabte, 11 d’abril de 2020

Confinaments

Viuràs en cases confinades,
amb replans llisos i oberts
a un futur inaprehensible.
Del no volgut, lliscaran
gotes greus de cel plombat
per perdre's escales avall
de les pors que has assumit,
i que se't baden a les mans
mentre penses en les minses
possessions que et queden.
Hi haurà tan pocs llocs
que no hagin estat nostres,
que no trobaràs cap racó
on sigui possible amagar-se
de la nit i de les ombres,
de la llum d'oli blanc
que tremola exangüe,
o de les recances que corren
pel passadís estremint-se.
No vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu.
Vine, i abraça'm.



divendres, 10 d’abril de 2020

Intemporal

--Camarada, estàs bé?
I jo li hauria parlat, enmig del no-res,
a aquell desconegut, de l'enyorança
com una brasa que em rosega el pit,
i de que tu em vas deixar una nit
que les estrelles no hi eren i de com
rego els geranis i els rosers, i vigilo
que la devastació no se m'apoderi
del cor per si qualsevol dia tornes.
Llavors, aquell home-granit, estendria
els seus braços i m'abraçaria fort
com si acabés de tornar d'una guerra,
alliberant-me de les pròtesis de ferro
i fent-me bategar de nou tot el cos,
viu i orgànic, com ho fa la brisa tèbia
del capvespre quan entre dues llums
amoixa les fulles del roure centenari.
Podria sentir les campanes, al lluny,
i el so s'eixamplaria en cercles lents
com quan després de llançar un còdol
al mig d'una bassa es remou el pòsit
que va deixar-hi tants anys d'absència.
No li diria el teu nom.


dilluns, 6 d’abril de 2020

T'espero, encara

Any feroç. Cada cop més vell, a casa
ratllo papers amb tossuda enyorança.
Demà espiaré una altra lluna plena,
des del clos de troanes nocturnes.
L'aguait em dirà on pares, amor,
i si és més prim l'aire entre nosaltres.
Si sense dir res haguessis marxat
per un tall de camí fondo, t'estimaré
amb les muntanyes i els rius que
ens separen. I si els vastos horitzons
em responen que no et coneixen
i no em parlen de tu, afegiré a la teva
absència el sol i la lluna i aquell cel
que de nit es vinclava damunt nostre,
i que un dia va ser llargament teu.


dilluns, 30 de març de 2020

Escriure

Vull escriure. Escriuré cada dia
mentre tingui records i certeses,
mentre no m'hagi d'inventar
la meitat de la teva absència.
No saps fins a quin punt
redueixo la meva fragilitat
perquè ningú no se n'assabenti,
no respondre al telèfon i no dir
mai el teu nom en veu alta.
El riu està glaçat, com sempre,
i al fons dues pedres negres
clares, com aquell estiu a l'illa
on escrivíem la nostra història.
Portàvem pantalons estripats
i esteníem la tovallola a la sorra
calenta de la platja, a ranvespre,
descobríem el blues  i goluts
ens menjàvem el futur a petons.

divendres, 27 de març de 2020

Et penso encara

Uns blens rinxolats
t'emmarquen la cara.
És així com et vull
recordar, abans
no perdi la memòria.
Jo també vaig tenir
tretze anys. I tu, la regla
i unes arracades de perla,
la pell tota perfumada
d'innocència pura.
A la llum del vespre,
t'espiava el gest
i em feia vergonya
que tu te n'adonessis,
i crec que ho sabies.
Em premien pors
més noves i fortes
que les que tinc ara.
Et penso encara
a recer dels anys,
i em costa de creure
que no siguis aquí.
Deixa que et miri
com et volia abans:
gravada dins meu,
sense dir res,
només mirant.


dijous, 26 de març de 2020

La platja dels teus ulls

Buidaré la mar, got a got,
a la teva falda perquè vegis
que sempre penso en tu.
Lentament aniran morint
els estius i els hiverns
a la platja dels teus ulls.


dimarts, 24 de març de 2020

Encara tu

Parleu poc i sense fressa,
que jo no us pugui sentir,
sobretot amb el pensament.
Què he desitjat?
Tinc les mans balbes
crispades fràgilment
sobre un llunyà record.
Què he viscut?
Llavors em sembla
que vaig plorar.
No sóc capaç
de recordar res més.



divendres, 20 de març de 2020

Arrels

Vaig triar continuar perquè
no podia fer altra cosa.
Continuar sense ella. Lluny d'ella.
La vaig abandonar tal com s'abandona
una casa que cau en runes enmig
d'un terratrèmol devastador.
Després d'una dècada d'amor,
vaig tornar al carrer com un pidolaire
orfe d'afectes, sota la pluja i el fred.
El nostre començament va ser
erràtic, sense bo i saber com havíem
de bastir els fonaments, tot i que ella
s'anava ficant entre les membranes
de la meva vida com un virus
que ho colonitza tot. Esforços
i dedicació no van arribar a salvar
una tija morta enmig de la terra seca.
Primer se li van assecar els pulmons,
i després va perdre la veu. El buit
que en va quedar era com un comiat
absurd sense causa ni coneixement.
Potser hauria de fer un àlbum
il·lustrat sobre tanta absència.
Inclouria també, a més de les branques
innocents, les arrels que van emergir
del fons, llargues i gruixudes,
tot un bosc de lletres, paraules i fets.
Tota una llengua soterrada dins meu,
una llengua que ha esperats anys
de letàrgia per recordar-me un nom
que era oblit i torna a renéixer: Helena.
El destí em va empènyer abruptament
escales avall i ara no em sabria dir
l'últim cop que ella i jo ens vam veure.


dilluns, 16 de març de 2020

Les hores perdudes

L'estimada no hi és.
No sé on para. El gall
matiner no ha cantat.
La por espera allà fora,
rere els vidres, i no puc
fer res per aturar-la.
Aviat es farà de dia.
Voldria tenir il·lusió,
infinita esperança,
ganes de viure, i avui
no sé on trobar-ne.
Els pensaments
es van aflebint
fins que només són
espasmes letàrgics
en la boira espessa
que ve a enterbolir
la consciència nua.
Una buidor immensa.
Una ombra corrosiva
que ho esborra tot.
La quietud del voltant
no té res a veure
amb la pau desitjada.
Hi ha un silenci voraç
que reclama el botí:
un no-res infecciós
que ho colonitza tot.
No em queda ni esma
per fer-lo emmudir
ni prou força per poder
continuar endavant.
Com et trobo a faltar!
Que lentes les hores,
que lentes que em són
les hores perdudes
quan sé que no hi ets.
Ser o no ser feliç
ara no té importància.
Res té importància
sinó la visió efímera
que la voldria ben real.
Hi ha un cel foscant.
Hi ha planetes girant
en l'univers insondable.
Res no em parla de tu.
Et vull dir que t'enyoro.
No saps quant t'enyoro!
Mai no se m'esborra
aquella teva mirada
quan em donaves la mà
i t'em perdies dins meu.
Les velles cançons
florien als teus llavis
com la rosada al matí.
Que tothom sàpiga
com et trobo a faltar.
Que tothom vegi
que el món gira
i tu no ets amb mi.
Aviat es farà de dia.
La claror estannosa
de la lluna, al cel,
és amb prou feines
un rastre en la nit.



dimarts, 10 de març de 2020

Un estiu sencer

Vaig aprendre a fer l'amor
a l'ombra d'un garrofer de l'Almadrava
quan les franceses rosses encara
no havien arribat a les nostres platges.
Vam fer l'amor. Vam tenir platja
i al capvespre calàvem el tresmall
per anar a xorrar a punta de dia.
Escórpores per fer sopa i dorades
a la brasa omplien els nostres dies
i els ulls ens els omplia la mirada
espessa que ens tallava l'ànima.
Un llarg estiu sencer viscut al dia
on la vida ens ensenyava el futur
i ordia un rosat embull d'entrecuix.
Un estiu sencer del seixanta-vuit.



divendres, 6 de març de 2020

Solsticis

Que et pugui dir
només uns mots
cada solstici
quan respirem junts.
Encendre amb tu
corcats focs nous,
i cremar mobles
d'estius llunyans
que no sabem
on els hem perdut.
El cor recorda:
amor, recança, vent.
Murtra perenne
per la fe del demà,
callat de sobte,
em saps llunyà
i te'm desarreles
del vell trist jardí.
Fa tant de temps
que vaig saltar
l'última foguera!


diumenge, 1 de març de 2020

Universos paral·lels

Per a ells, taula servida: melmelades,
sandvitxos i succedanis de cafès.
Afirmen i disposen, puntualitzen
els dèbits  boirosos que van oblidant,
i en cada glop gasten tota una vida
perquè no hi ha futur que els pertanyi.
A tots les mans els tremolen sense fred,
i acusen la incertitud del que han vist;
oloren retalls de vida groga, troques
de records que se'ls embullen als dits.
Els dols tussen, escuren gargamelles,
mediten l'arna que se'ls agafa al pit
i miren de no trabucar el bol de la llet.
A migdia, ben cert, algú s'enrecordará
d'algun d'ells i canviaran un poc el gest,
interceptible, o se'ls dissiparà una arruga
del cor; però tant és, no ho sabrà ningú.
Amb els ulls buits de fe, regiren calaixos
de tossuda absència, les imatges d'avui
no saben on desar-les i reüllen distrets
les esquerdes de les parets. Esperen.
Sobretot, esperen volent saber qui són,
tot cercant una veu que els sostingui
i els acompanyi a les golfes d'enlloc.
Esperen la nit, el dia, esperen rebecs
que els despullin, que els vesteixin,
sense conèixer la vergonya o el que és
dins o és fora. Estripades les costures
del que foren ahir, el fred els encalça,
capcinegen quan tota la sang del món
circula lenta i es va espesseïnt la mort.
Un dia sentiran que el matí és per ells
l'hora dolenta. Ja pujaran els seus fills,
còmplices subtils dels racons perduts,
a disposar quins són els néts preferits.
Parlaran poc, miraran i es comptaran
i no es trobaran tots. Els sabrà greu,
diran, que se n'hagi anat tan d'hora,
tan bona com era i sempre sacrificada.
Quedaran per veure's aviat, en terrenys
d'entesa que els obliga a deures feixucs,
i només avui la vida els semblarà curta.
Ja es veuen amunt per l'escala dels anys.


divendres, 28 de febrer de 2020

El pes de les hores

Sé molt bé que l'ànima
pesa vint-i-un grams,
com tres sobrets de sucre
dissolts en un cafè,
o tres unces de felicitat
injectades en una vena
deu anys més jove que jo.
Les pedres tèbies de lluna,
amulets de l'hora púrpura,
qui-sap-lo. I els records,
que pugen per una escala
que s'enruna, molt més.
I si una dona és massa fina
com per saber el seu pes,
passar de parada en parada,
córrer tot el mercat i buscar
i anar triant, metòdicament,
una fruita de passió vestal
en precari equilibri a la mà,
mostrem-li com són de greus
els eclipsis del cor, els plats
i els pesos de les balances
a l'hora del dubte. I què,
si només l'esperen a casa
dubtes i ombres tèrboles?
Bé que tots som miralls
quan volem retrobar nítida
la imatge nostra que un dia
ens circulava lenta pels dits,
i ara aquests dits tremolen
de vida groga i sabuda
quan se'ns embullen els anys.


dilluns, 24 de febrer de 2020

Potser l'amor

Encara ens cal sumar-nos.
Encara vaig buscant el teu cos
i te m'has tornat un pensament
que no sé guardar en cap lloc.
T'agafo per la cintura i somrius
cada vegada que et dic amor,
potser l'amor de quan sabíem
riure i no ens era advers l'instant.
Era desficiós el llampegueig
i encara no havíem après a plorar.
De plorar ara què en trauríem,
si dels dos n'hem fet un de sol?


dissabte, 22 de febrer de 2020

La terra no em gronxa

Ésser sol al món vol dir
tenir un llit massa gran,
una nit desbordant-se
pels sargits dels somnis,
anguniat de la folla dolçor
que vas inscriure'm a la pell
quan el teu cos abraçava.
És ara, quan no em retrobo,
que l'aire tòrrid tremola
escales amunt dels anys,
i acoto el cap destinat
a la dimissió irremeiable
del nostre passat profund.
No tornaràs, i no t'espero.
Tu sola vas morir en mi.


dijous, 20 de febrer de 2020

Màscares

Oh, com ens agrada venerar
el vedell d'or, encantats
súbdits d'un rei de Babilònia!
Sis dies frenètics d'engany,
seguint el crit de l'alt reclam
que ens dóna passió perenne,
l'assumpció del dijous llarder
que ens assenyala la foguera
on cremarem corcats desficis,
l'obedient disbauxa fins arribar
a un dimecres per acotar
el cap, símbol viu de la cendra,
i tornar a ser pell agrisada
sota la màscara tragicòmica.
No ens esvera el canvi sobtat
de la virtut a les garrigues,
o els dejunis quaresmals,
ni la revulsió sorda de la vida.
I en haver saquejat les rialles
i les cançons, no ens quedarà
sinó enrotllar les catifes
i ser plebeus lligats a la roda.


dimecres, 19 de febrer de 2020

Estacions



Tants versos he fet,
que ja som a mig febrer
i ara em ve a la pensa
que el fred fa molts dies
va fer el figaflor.
                Tant de bo que,
de fred, n'hagués fet més,
i tingués a sobre el seré
o un fàstic de tramuntana
que s'embarbussés d'ira.
Però no, ja sento al clatell
l'alè tebi de la primavera,
i l'abril, metafòricament,
urpant-me l'espinada.
Un altre hivern que fuig
quan la basarda s'arracona.
Tota estació inacabada
vol vies mortes. Un lloc
per fer versos distrets
on creixi grassa la bèstia.


dimecres, 12 de febrer de 2020

Nabí, de nou


Només els núvols, allà dalt,
semblen molt distans,
i la llum ampla i vivíssima
curulla qualsevol desig.
Giro del tot els ulls endins
i em deixo portar pels camins
de la mar, quiet i bressolant
la confiança en veles i vents,
en el menar del timoner
en el mapa de les constel·lacions
en la fortuna del penyalot amagat
que mai no ens ha de trair.
I no sabia jo que hores més tard
el cel i el sol s'encobririen,
i que el tenebrós celatge
i el frenesí de l'onada eixordadora
muntarien serralades d'escuma,
i obririen abismes de rancúnia
entre l'horitzó dispers i el penyal.
La tempesta m'encobeï la vida,
flairava la incertesa del destí
i el seu ahuc cridava la por,
torrejant cada onada més amunt.
Ja no valen rems a les mans
cap a la costa, a la desesperada,
la mar cada cop amb més delit
ens arrossega vers el seu abís.
Ja estrangulada l'exigència
de viure, tan deslligat i esquerp
aquest pensament extenuat
que diu que sóc fora del món,
ressegueixo un arc trencat i vague
que vull deixar córrer, i no puc,
i uns ulls tristos, sincers,
ni massa prop ni massa lluny,
indiferents a la mullena repel·lent
del sorral fred on m'he perdut,
van teixint un xal d'encanteri.
A la platja hi ha casetes i patins
i txaves amb jerseis blancs
que posen monedes al jukebox.
Cada vespre ballo amb noies
que sovint riuen molt, i provo
de menar-les per foscos carrerons;
a la tornada, per barrancs eixuts,
perdo hores sentint-me impacient.
Sóc de la terra, nat a l'erm rocallós
i a la garriga calcinada per l'estiu.
Sense nau, sense córrer món
ni arreplegar debades els afronts,
per l'amnistia dels déus de l'Olimp,
passo a la impulsió cap a més vida
i torno a congregar tot l'alè que puc,
tota ànsia i tota vida que se'm permet.
Ulisses ha tornat, i tot allò que era,
no ho és, però he après a figurar-m'ho.



dilluns, 3 de febrer de 2020

Vidres a la sang

Aquesta noia de qui parlem només
li puc parlar de poesia. Estrictament
de res més. A mi m'agradaria parlar
dels ocells migradors, de les amants
que m'abandonen o de les fulles
que cauen, ara a la tardor. Però no.
He de voltar filats i murs impossibles,
lluitar contra el temps eixorc, maleir
els meus punys que no poden rompre
aquest vidre. Ni amb amor tampoc.
Potser els idiotes es rendeixen al caos
de la primavera, no pas jo. Una nevada
benigne ho colgaria tot, però sé que ella
forma part de mi. És el meu paisatge.


dissabte, 1 de febrer de 2020

Llop estepari

Sóc un llop solitari, aquell
que fa equilibris pel lent
i sinuós ritus d'anar vivint.
Sóc com un vell llop estepari,
només amic de la meva ànima.
De nit prenc camins poc fressats,
sense barreres ni peatges,
l'etern retorn al meu ésser exiliat.
Potser hauria de deixar que tot
em sigui igual. Sí, una mica més
de sinceritat i alguna esperança,
passejar-me i no odiar el rigorós
hivern, acceptar aquesta fatiga
del penós caminar pels marjals,
sense defallences ni renúncies.
Però no, la processó és més llarga,
i em caldrà saber asseure'm,
aplanant-me sota el sol igual
que una guineu astuta, i deixar
que els voltors vagin acostant-se,
i els congregui el desig vehement.
D'aquí trenta anys, anant tot bé,
m'hauria de ser igual que surtin
noies maques, o que s'estronqui
tota esperança de que tornis.


dilluns, 20 de gener de 2020

Cel de plom

El matí no em diu res d'ahir,
i espero un demà més benigne.
Plou i fa fred, i les causes injustes
s'amaguen sota un cel de plom.
Tombo carrers, i no m'és nosa
de reüllar la passió que hi posen,
les noies que es miren als aparadors,
i com mig riuen i se senten riques
de veure's escales amunt dels anys.
No m'arribaré fins a l'ofec extraurbà
d'aquest exili meu, tan vexatori,
havent buidat les avingudes de pors.
Després, el teu record, a cada pas
i la cessió del cor, brusc cap a tu.
Que el temps vulgui a la fi tornar-me
paraules que serveixin per a l'oblit,
amb poc o molt de traça mentidera.


divendres, 17 de gener de 2020

L'olivera del Planet

S'ajau la tarda damunt l'olivera,
i ens mira cansada de ser indulgent,
d'haver de dir-nos, amb molta paciència,
que trepitgem castells de sorra,
que construïm somnis per sobre
d'un bocí de terra on un dia morirem.
Després vindrà el més profund:
Quan arribi la nit no projectarà
les ombres cauteloses, les figures
senzilles sobre els aparadors, gestos
que no s'amaguen, i les anades
i vingudes dels joves que voldrien
embriagar-se de futur i ser herois.
Els vells recullen la poca llum del dia
que es va fonent, i a les mans de cera,
plàcida, se'ls hi fon la neu. Tremolen
i llencen puntes de cigarreta al terra,
dures com un gel o com aquest sol
envidreït que fa un moment s'ha post.
Ja ho veus: un instant d'un capvespre.
Tot un món que aviat es dispersa.


dimecres, 15 de gener de 2020

Funambulisme (Cavalcarem tota la nit)

Un salt i un vol
per la foscor sorda
que t'alliberi de l'ofec
segur i parsimoniós
de la por estantissa.
T'has donat ales,
en el moment just,
i els peus d'una nena
se't gronxen en un fil
que va fremint, i tiba
la por dels altres.
Amicalment,
se t'eixampla el món.
Sent amic de l'efímer,
m'admira la dona
de ximpleria lírica
que fa pública abstracció
de l'alt espadat de la raó.
Per ara, no et trasbalsa
l'atzagaia de llum
groc llimona, i reptes
el seny que et fa procliua
als embats del cor. Sí,
jo també faig col·lecció
de bogeries. Però
les tinc totes repetides.


diumenge, 12 de gener de 2020

Pecat original

Va mossegar l'ham i la poma,
massa verda, no devia agrair
la veritat profunda de l'amor
d'aquell primer home cru.
Ni la serp va ser prou sàvia,
ni la guineu una fina actriu
per poder convèncer-lo
de que era molt millor el raïm.
Entre tots li van frustrar l'anhel
de desitjar no ser frustrat,
de conservar ben tosca
la puresa i aguantar el sotrac.
La innocència es va resoldre
de manera sagnant i tràgica.


divendres, 3 de gener de 2020

Les minves de gener

Calla. No diguis res.
Que no sàpiga ningú que
tinc por de tornar enrere,
a l'estupefacció del passat,
fora del temps,
expulsat d'aquest tot.
Fa tant que no sento
la teva veu! Cúters oscats
m'omplen les butxaques,
mentides que m'invento
per viure aquests moments
on coàguls de fervor minven
fins fer-se irreconeixibles.
(I si una dona volgués amagar
la cara en el meu pit, perquè
no veiés com la rebolca
el desig que ha posat en mi,
no m'hi sabria veure).
Les pors em són vanes
i visc sols de calcar records,
de pensar-te, tota sencera,
amb el cos que et vas triar.
Et somio no tan real i en tots
els llits te'm descabdelles.
A l'hora prima, el vent de la nit,
abjecte i cruel, com xiula
esmussant la poca virtut
sense projectes. I voldria
recordar, per sempre feliç,
que la vida al teu costat
ha estat tota la meva vida,
i que res no serà el mateix
sense els estius i els hiverns
a recer dels eclipsis del cor
quan, caient el capaltard,
àgil amor, te'm concedies.


dimecres, 1 de gener de 2020

dijous, 26 de desembre de 2019

Solstici

Gavians? No els entenc
i em semblen malignes.
Plenitud dels anys
vora la mar i el blau estès
i no em fa cap basarda
abrigar-me d'absències.
Un dia clar, immens,
i no gasto paraules
que no vulguin dir res.
Potser hi ha qui la veurà
amicalment bonica,
la platja, aquest migdia.
D'altres, trobaran feroç
que els cremi els ulls
una llum sense seny
i que cau a glopades.
Jo la trobo del tot buida,
sobretot de tu, i res
no em redreça un tort
que em bleixa al coll
i que el cor em dispersa.
Anem a la mort segura,
a afollar el record
d'aquella pell bruna
que vaig tenir als braços
un estiu que ja és lluny.


diumenge, 22 de desembre de 2019

dijous, 12 de desembre de 2019

Cims esmolats

Pujo corrent als turons del nord
fins que se m'eixampla el món:
dessota meu tot són llunyanies.
Des de la cresta de l'avió espero
el sol que arriba i m'abraça
i quan respiro vaig inhalant foc.
Un parell de corbs descansen
escrutant el blau del cel esmolat
que talla camins, recorre espai,
però no dibuixa cap ordre
en una tossuda enyorança.
Arrenco a córrer de nou,
descalç, amant de la neu blanca
i les muntanyes que em sé d'esma.
Ara voldria trobar els teus ulls
i que se'm desglaci el món per dins;
conspirar un règim de felicitat,
anys i anys de dies i nits. Junts.


dimecres, 4 de desembre de 2019

Cap endemà, després de tu


Gris cobalt i cendra. Colors
tots ells d'hivern i pluja. Si te'ls dic,
si se m'escapen per un paper brut,
és perquè enyoro un roig de llavis
i un llampant vestit de nit al cos
d'una noia que em miri als ulls,
encesa tota ella de desig. Toca
sinó creure que el fil prim
per on m'allargo gris, i el plom
que tapa el cel em sorprèn l'ànima
que voldria àgilment desperta,
i és només una esquerda dubtosa
de la memòria que avui em traeix.
Or i cirera i taronja voldria veure
en una parada del mercat i dir
que estic parlant d'aquesta noia,
obrint-me al record d'una vida.


divendres, 29 de novembre de 2019

Horabaixa

Un altre dia se'ns mor sense remordiment.
Mil perdons, sense raons ni estrafets,
per no haver sabut preveure a temps
que amb l'horabaixa arribaria l'hora greu.
Vindrà el fosc, per turons esglaiats,
i el teu aguait coneixerà un tort d'absència.
Buit de seny, se'n va endins de nosaltres
per dir-nos com n'és d'efímera la bellesa


dimecres, 27 de novembre de 2019

Àrida llum

Una ànsia no neix del no-res,
del no passat, del no volgut,
de les coses deixades a mig fer,
de la feixa perversa d'esbarzers.
Sempre hi trobaràs prou records,
al cloquer vell mig enderrocat,
el seny alt, el reclam del batall
que parla amb el bruc encès,
amb les garrigues i les partions
i les cançons que porta el vent.
L'ombra espessa tan despullada
-d'una manera nostra de fer-,
la dolça cessió de la llum,
és ara que me l'estimo
quan pren forma d'absència.


divendres, 22 de novembre de 2019

Ànima submisa

Plou, i l'ideal és
que la grisor estòlida,
fent-se la deguda,
no se t'arrepengi
a les arrels de l'ànima,
extàtica i submisa.


dimecres, 20 de novembre de 2019

Fran Kiss Stein (El monstre)

Volto la Dreta de l'Eixample, Pau Clarís,
i Laietana avall. Totes les llums són groc
aspre de llimona. A Urquinaona em trobo
un cràter a l'asfalt, el quitrà rebentat:
la crosta escarbotada de la pell de la ciutat
que ens recorda que som vius perquè no
ha cicatritzat. Algú ha clavat al solc odis
en llavor de signes; un gos els flaira
i no dirà res de revoltes i contrarevoltes.
Dessota el reblum hi neixerien flors
si no fos pel vòmit del passat i les botes
de trenta claus dels corbs que desfilen
amunt i avall, vilment, deixant-se sentir.
Com en són d'amos de les defallences!
El monstre va morir fa quaranta-quatre anys,
però la seva ferum sovint ens bleixa al coll.


dimarts, 19 de novembre de 2019

Tota perplexa glòria

Ocres, salmó i blancs perlats
en un caixó tronat de fútil rebuig.
Colors tots d'ànima sagnant.
Càndid, recorda una incerta glòria:
les opulentes carns de Cunegunda
al Paradís blau de Voltaire,
abans de sortir a córrer món
de parada en parada de llibres vells.
Vull creure que aquesta ruïna,
desueta d'un goig primer, va tenir
algun valor, un dia, pel gran poeta,
i que en va fer col·lecció d'alegries
o va haver de captar, puntualment,
del seu passat tributs concisos.
No me'ls miro. És brut i depriment
el pensament que, tard o d'hora,
els hauré de llençar a la deriva:
tota gloria ha d'acabar en cendra.
Sic transit gloria mundi. Diem.