B & N 257

Tenim l’estiu als ulls.

I quan el sol bat la llum

i l’esclatant blancor del cel

sembla acaramullar el temps

i l’aigua no és sinó l’alè

de l’anima, ens aturem

al ribàs lluent dels sentits.

Tan altivament purs

esmunyint-nos pel roquissar.

B & N 256

Coster amunt vinclat i sol,

amb motxilla d’anys enrere,

el vellard d’improvís resol

buscar els rogencs crepuscles

de les muntanyes de ponent.

B & N 255

La mà còncava recull un plaer translúcid

i el braç ocell va entregant gust salobre

al bassi excitat. Tan fina, la corba

del sol que s’ha aturat en l’aparador

de luxe que em reserva fruits límbics.

Ara em corprèn aquesta tendresa nua

que se m’ha declarat a contrallum.

B & N 254

Estar-me a prop del mar,

però no pas massa

quan revenen les rieres.

Sentir-lo com bramula

amb el fabulós corn,

quan el vent l’enutja.

Fitar el vol del cigne d’or,

al trenc de l’alba.

Desitjar un regne translunar,

a mitjanit damunt la sorra.

Els dies no han estat res

fins que no em vas refondre.

De poetes, els records.

De paraules d’aquesta mar, tot

allò de què n’he fet un somni.

B & N 253

A la intempèrie de la vida

van passant els nostres dies

com en un sospir.

B & N 252

Per damunt d’aquesta mar

Eleftheria hi plana lliure,

de vora meu fins l’orient

sal oberta de bat a bat.

B & N 251

Em capbusso en els harmònics

i vet aquí quina delícia: la remor

dels còdols al trencant de la riba

més secreta. Després de les onades,

els meandres de l’ofici de viure.

B & N 250

Les roses no creixen als arbres,

s’empelten en el nostre interior.

I quan el cor ens vessa l’univers

sencer es vesteix de colors,

només si som capaços d’obrir-nos.

B & N 249

No puc desdenyar ni un pètal d’aquestes flors

ni les complexitats dels viaranys que bat el sol,

les catifes d’or de l’emperador solar, castells

de marbre en flames que no ha encès cap esca.

B & N 248

Em trobo dempeus

dins les sabates

enxarolades

que no duré més.

Ràfegues de flaix

davant el ciclamen.

Pels reguerons molls

trepitjo llot descalç.

B & N 247

Ningú no pot capgirar una claror d’innocència.

M’encarno en una forma viva i despert observo:

un somrient senyor apaga el fanal i encén el dia

per desvetllar un pinsà cançoner que aviat trina.

B & N 246

Aquest lloc té un nom impronunciable.

Davant meu una basarda: una ombra llisca

per la por de les pedres mullades

i va a parar al fang de l’immutable Hades.

Més imatge que ombra, revinguda brusca

de les rieres, més esquerdes que fe.

Sense alè et convoco i et dic que no puc

descabdellar el tombs, el manyoc del destí.

B & N 245

Ha esclatat un llampec del profund silenci hivernal

per descobrir-nos com estén les ales la primavera.

Si agafeu espàrrecs i us els mengeu sentireu de cop

un intensíssim gust de pluja i de verd reverberant.

B & N 244

Sabem ara que els samaritans

s’il·luminaven amb candeles

deu mil anys abans de Crist,

molt abans que els macabeus

es lliuressin al culte dels grecs,

àvids de tenir càrrec i butlla.

Després vindria aquell tiroteig

irresponsable que encara dura.

No són ells els responsables

d’haver-nos sabut fer creure

que tot va ser un bon invent?

Ad Maiorem Dei Gloriam.

B & N 243

Amb quin gust del passat –potser

un regust quaresmal- em retornen

fins a les dents aquelles velles olors

d’un millor temps, condormides

entremig dels records d’infància.

Pots creure que avui m’agradaria

menjar bé i tinc normes estrictes,

fetes de dietes d’exclusions. Dius

que com que trigo a decidir-me

farem festa amb consistents cigrons.

Reclamaré que els visiti algun tros

de badejo espars, gens inoportú

i adient al calendari. Plaer escàs

que no fa mal a ningú, al capdavall.

B & N 242

Tots els colors del verd

sota la costura dels núvols,

dins els arraïmats joncars.

Espessa i dúctil aiguada

que ens incita privats besos

sense estalvis d’abrivament.

Cossos arborats, anem junts

pel nostre infinit particular.

B & N 241

Lluentor de foc i oli, dos grapats d’arròs,

un fumet de peix i quatre closques fan una paella.

Vora el recer del port podrem sentir-nos mariners,

per hores, i estarrufar-nos sota el cel de La Cala

aquest melós diumenge, bevent la tebior del migdia.

A la tarda surt una remor de canyes pel tall fondo

que dibuixa el barranc de Cala d’Oques,

i veient com el sol declina ens posem la rebeca.

B & N 240

Farigoles en esplet i espàrrecs gerds a la marjada.

Al solell i a l’ombriu hi sura un fràgil verd novíssim.

Els brucs es vesteixen amb mantellina argentada

i cada romaní amb un miler de flors blavenques.

Dalt la serra em perdo pel cobalt de les muntanyes.

Les sureres custodien la vellúria dels murs rogencs.

Només hi sóc de pas; pujant i baixant costers

se’m fugen les hores: el camí tan sols existeix

quan sento el pes i la mesura de tot el que estimo.

B & N 239

Vent de grop mentre travessem les ferestes rases.

Clou-te, cúpula cega per sobre el meu cap opalina!

Pas que a penes ets més que un moviment de risc

que busca la incerta senda, reguardant la neu pura.

Pura en la solitud i en els llargs udols de la terra,

obstinats de fer-nos avançar contra l’abruptesa.

B & N 238

Era el tren de la llibertat

i no el vas agafar.

S’obria el cel amorós,

transfigurat pel déu elefant,

com un rostre sofert

dins la diversitat del gran Mumbai.

Ara serpentegen trens feliços

que no em coneixen ni conec,

efímeres esperances d’infants

que volen pujar al Latika’s train.

B & N 237

Xiprers aturonats, marges d’avellaners,

llum amb llum per damunt l’ona del verd.

A l’ombrosa solitud de l’ermita

hi va néixer i s’hi va fer vell l’avi Quim;

sagrats carreus ja respiraven centúries.

D’una manera senzilla, en dies de sojorn,

Mir hi trobà l’alta expressió cromàtica,

pinzells en mà creava l’efímer instant.

Quiets, uns infants asseguts poc després

de tombar el segle (un que reconec,

quaranta anys més tard fou el meu pare).

Tot amb tot, només en fa noranta-nou.

B & N 236

Encara que públicament em mostri

i que davant de la gent em despulli,

no ensenyo totes les meves servituds.

Resten les més fondes cicatrius

cauteritzades pels sanglotats torrents.

B & N 235

Franques solanes, brostim enverdit

que anuncies la perla perfecta,

amb quina més simple harmonia

podré aprehendre els envinyats turons?

Cauen els daus de l’atzar i el fruit perlat

de la collita va cap a un absolut destí:

sobtat esglai de plaer o l’eco irisat

de la terra que em branqueja els sentits.

B & N 234

Em deixes rastres pintats al vast llençol

crepuscular amb roig morat,

transfiguracions d’un teu pensament

que jo segueixo, mirada enllà,

en la distància pura. Una altra alba

de risc m’espera, dilapidant el meu març.

Foraster i tornat de l’exili, vull saber

com és el teu dolç despertar atzurí.

B & N 233

Brusc combats les vagues pors de la nit

i cada dia reneixes violentament i virginal,

pur en l’enigma que a través del meu somni

tempta la magnificència esplendorosa del foc.

Com si necessitessis conèixer-me per plaure’t

en mi i en la flama expandir-te i vessar-te

en el vent, apassionat que entre llostres fa via.

B & N 232

He somniat Dant a les portes batents de l’avern.

Tot un pueril conducte semblava retrobar el seu respir,

secretes veus a l’ànima ambigua d’un pas obscur.

Llums fosforescents es badaven com càndides flors de nit

mentre el vertical instant de caiguda m’aprofundia al fons

de l’impensable, expòsit a mans de déus inferiors,

una vacuïtat al cor de l’ocell sense ales i sense vent.

B & N 231

On són els argentats vidres de pluja o l’aguait

benigne de la golfa d’aquest antic bordell?

Ja no s’obren claredats, lentes les hores

carmesines en el paper de la paret, per dur

fins a port uns joves assedegats de saber.

Què se n’ha fet de la saó de les paraules,

closes les boques per les fustes del temps?

B & N 230

Xocolata morena per sobre la carn pigallada,

i per damunt l’enervant desig imponderable

en l’hora lenta, casa tèbia i febril mirada.

Una dona fa lliscar la túnica i brilla l’ona nua

dins el tors secret, lligam rítmic entre ella

i aquest impuls fluvial que ha d’acréixer-se,

temps avall. Brusc-excitada torna a fluir la sang.

B & N 229

Avui que he mirat enlaire he vist

com es congriava la mestralada

que ha de sacsejar-me el sòtol.

Una vegada i cent i mil em passarà

la seva rude pinta per l’espinada,

amb fe enterca, ben inútilment.

Sap el vent que m’ha vist créixer

que no sóc estella que s’hi oposi,

Ganimedes imprudent que es vegi

raptat pel bramul d’un fer Olimp.

Em mossega fins al moll de l’os

i li deixo fer la penetrant obstinada

acció, ancorat en les arrels del jonc

flexible que cent cops es redreçarà.

Que demà me’n recordi que ahir

feia vent, a les quatre de la tarda

mentre se m’escapolia el temps.

B & N 228

Dreço una cabana acinglada

de melis i poques obsessions

que m’estalviïn defallences.

Que se senti de passada un cor

de veus amb breu entusiasme,

decidit a persistir el just

quan obri esmussats finestrons.

A l’hivern, al cap i a l’últim,

faig l’intent d’estar-me dret

al caire del barranc llòbrec.

Goso conversar amb esperitons

amagats dins els boscos fondos;

esvento recances i cendres

i la clotada en queda plena.

Massa s’atarda el ponent

i ve que sóc ben lluny de tot.

B & N 227

Catifes de molses, ombra gerda de faig,

lloc secret on s’apleguen les goges,

aquesta deu on és no ho sap ningú.

Per damunt de tu ni tan sols les flors.

B & N 226

Juguen tan vivament com jugàvem ahir

nosaltres, cadells que volíem trobar

un gust menys agre a la general penúria.

Érem a l’edat distreta que ja se n’ha fet llenya,

ascles d’olivera salvatge atuïdes pel fred.

Ara tot és més prematur, més endreçat

però igual de simple, encara que els crits

i les rialles siguin les mateixes també indueixen

a plorar desconsoladament. Aviat descobriran,

aquestes mans que han tret flor en anella,

que l’endemà no existeix,

fins que no s’ha feliçment post el dia.

B & N 225

Carquinyolis espluguins menjuco

quan passa la desdentegada rua,

aquests dies que també sóc feliç,

com no, veient-nos tots ben xinats.

Se’ns arrela el costum placentós

i la crítica se’n va a fer el turista,

buit el pensament, millor el rom

ens ajuda a riure. Ser feliç un dia,

tan se val que la carn se’ns torni

grassa, les botifarres ens pengin

cos avall i el pernil, aquest gloriós

tall d’ample ibèric, la lligacama

al dessota l’entrecuix no l’aguanti.

Enfilem-nos tots a l’irreal vapor

de la més utòpica Louisiana,

que ja tindrem quaresmes anuals,

tramuntanals desfalcs i llistes

endèmiques als résos de l’atur

per fer-nos passar la son i la gana.

Avui, dilluns, buides les ampolles

espirituoses, lleparem les gotes

que regalimen de les carrosses

desballestades del nostre cos,

èlitres figures atorrollades.

B & N 224

Obro els ulls i el món és nou:

un altre matí desficiejat

per aquest foll que menstrua.

Gotes de sang de l’ull llevant

van a podrir-se a l’estanyol

ple de veus, de sols i de pluja

que se m’han fet anys, en créixer.

Plena de dones que es despullaven.

Plena de nens xipolls que reien

quan la carn no els reclamava,

encara en la seva innocència.

B & N 223

Què vols, hivern? Sóc un llop burell

que s’ho mira tot des del profund

silenci auroral, i a la intonsa prada

els meus ulls s’avesen a l’ull llevant.

La pluja i el buf del vent llisquen

per l’herbei on estiuen els bous,

davall la morrena que ha devastat

la ira de Thor, l’ominós sotragador

de la terra. Feresa fa, als pendissos

esbalandrats pels tretze vents,

veure com es desfan els cims nivals.

Que ululi amb alarits de triomf

la incipient primavera! Ja es destrien

els cignes pigallats que naveguen

per les ales del foranell, com proes

de vaixells albats que a la llum

del nou dia hi fendeixen camins.

Cada celatge té els seus redols,

i el meu desassossec va cap on

venteja, pels amplis meandres

de l’aigua musca del Sognefjord.

B & N 222

He d’avesar-me al sutge de la teia asclada,

sense ni un plany; a la teva ombra caduca

que s’inclina del costat de la mort, vell

i abatut per flames de coure; als perfumats

bolets que et creixeran al tou de la molsa;

al batec somort que ausculta un rellotge

sense busques i sense xifres; a l’intensíssim

gust de les móres que se’t faran per sobre;

al roig morat dels crepuscles que van a l’encalç

de futures primaveres i que ja no podràs veure.

Sents udols? És la nit que s’acosta i va fent-se

espessa. Ara tinc por d’extraviar-me. I és

que tinc d’avesar-me a tantes coses...

B & N 221

Hem passat pel mas i la boira i el fum

despuntaven per les capçades dels arbres.

El fred no era a la clotada, era a les mans

que tremolaven sense sentit quan el terrós

se’ns feia engrunes per entremig dels dits.

L’olor de l’hivern és una olor que torna

de molt lluny, gairebé del cordó umbilical.

Què n’hem de fer, d’aquesta llum? Guardar-la

tota als ulls i seguir el camí sense mirar enrere.

B & N 220

Aquest endins del blau d’una mirada,

blau dins del blau, a trenc d’alba,

quan es capbussa als teus meandres

i els sentits per tu se’m desvetllen.

M’enfilaré fins al celatge més blau

per atènyer la mel d’un pit atzur.

No te m’esvaeixis, somni mut,

i em deixis immers en el llim cobalt.

B & N 219

Oh, insensat carmesí,

t’has vestit amb la pompa

de l’emperadriu de Múrex.

No sabràs dir-me, plebeu,

com vas perdre la porpra

quan arribi la primavera.

Deixa’t només abastar

per la mà que tremola

sota un fred agrisat,

tacat el cor de groc roent.

B & N 218

Un altre matí encès de tu

ha desclovat un bocí de cel

que tot just se’ns abrusa.

B & N 217

Ahir a la tarda caminava per un barri extrem

i els pensaments em portaven ves a saber on.

Anar distret t’indueix a confiar en l’auguri mut

que cau del cel, aquell andante cantabile

que no pot escoltar ningú més que no siguis tu.

En alçar la vista vaig poder veure, per un breu

instant, el director de l’orquestra, exultant.

B & N 216

Segueixo el rastre dels ocells migradors

i se’m fa clar el teu rostre de gràcil harmonia,

les ninetes enceses de deler a les galtes brunes.

Un vent nodrit d’enyor revifa el foc desesmat

i vinc a trobar-te a la terra del sol de mitja nit.

Recordes com n’era, de nostre, aquell cel nòrdic?

B & N 215

Profund se’m revela haver estat el fruit d’un déu,

del poder elemental, còsmic, d’Eros luxuriós.

Sóc jo, amic, sóc jo que he passat el fred d’amagat

i he vingut per estendre’t les ales de la primavera.

Sense recança, de l’ametller desvestit aparta’n

els ulls i vine, si et plau, a collir aquesta flor roja.

B & N 214

Sé que entre els núvols enlaire

tots els pensaments són més clars.

Aquí, en la indolència de l’erm

que voldria ser flor, un home sotja

els camins d’un clar matí d’hivern.

Aquesta terra té noms aspres i rotunds

esculpits a la roca nua: Punta del Corb,

d’en Gardell o d’en Botí, tots als peus

de l’alterosa Mola de Genessies.

Més que no pas la ginesta, hi campa

el coscoll i l’argelaga feréstega,

els brucs i el punxós coixinet de frare.

Aquí s’assaonen les plantes oloroses

i remeieres: timó, romaní, espígol,

poniol i també aquella ruda pudosa.

A la balança que em mesura hi pesen

molt aquests rocs, aquesta solitud

d’una mort aparent plena de vida.

Sigui com sigui, a aquests penyals,

a la terra aspra, sempre s’hi torna.

B & N 213

La finitud és un míssil avarat

que no entén de firmaments.

Les bales carregades de ferrocè

han impregnat totes les clarors,

i sols resta el rovell de les parets

i un escampall d’ossos calcinats.

La mort és purament una llavor.

Que bruta la sang a trenc d’onades!

B & N 212

No tens permís per delirar,

ni ara que ha quallat un fred

just havent-te corglaçat.

Potser convé que un estrall

et porti temes pels poemes

que t’ajudin a passar anys.

B & N 211

Avui no gosaré vanejar,

l’atall és prou enciser

i et tinc a la mirada.

Camí de neu, aquí estic

resseguint-te la crosta

sota un extrem temperi.

B & N 210

Camí del cim deixo rastres

damunt la nívia puresa

que ha d’enamorar-te,

rosegons de peus

seduïts d’hivernada,

una llarga processó

de petges encaminades:

màcules extravagants.

B & N 209

Sense somnis se t’acaba el món cada vespre,

dorms exiliat sota molt cel àrid.

Davall les persianes toixes, les coses

que t’hi passen no signifiquen res,

tan sols camins tallats i carrerons

sense sortida: atzucacs on la nit s’escruix.

Tens una plàcida manera de morir-te,

closos els ulls, cregut que la vida

no et tornarà mai més. No saps quan ets

retornat a la paraula que ja no tens.

El xaman ha parlat. No cridis pas!

Només et recorda com n’és d’important,

saber explicar històries. Digues,

te’n recordaràs del baobab que et fa recer?

B & N 208

De copdescuit badaren els núvols

i ens vingué una rialla de claror

caient des d’un cel tan blau,

i una ala de sol esgrafiava la mar.

Dóna’m la mà, em digueres,

i junts anirem fins al cim més alt,

allà on comencen el torrents

que rossolen de la nit estelada.

Allà on tu i jo serem de nou

com dues gotes d’aigua gerda,

amor sense paraules: a la platja

plouran els besos fins a omplir-la.