dilluns, 30 de març de 2020

Escriure

Vull escriure. Escriuré cada dia
mentre tingui records i certeses,
mentre no m'hagi d'inventar
la meitat de la teva absència.
No saps fins a quin punt
redueixo la meva fragilitat
perquè ningú no se n'assabenti,
no respondre al telèfon i no dir
mai el teu nom en veu alta.
El riu està glaçat, com sempre,
i al fons dues pedres negres
clares, com aquell estiu a l'illa
on escrivíem la nostra història.
Portàvem pantalons estripats
i esteníem la tovallola a la sorra
calenta de la platja, a ranvespre,
descobríem el blues  i goluts
ens menjàvem el futur a petons.

divendres, 27 de març de 2020

Et penso encara

Uns blens rinxolats
t'emmarquen la cara.
És així com et vull
recordar, abans
no perdi la memòria.
Jo també vaig tenir
tretze anys. I tu, la regla
i unes arracades de perla,
la pell tota perfumada
d'innocència pura.
A la llum del vespre,
t'espiava el gest
i em feia vergonya
que tu te n'adonessis,
i crec que ho sabies.
Em premien pors
més noves i fortes
que les que tinc ara.
Et penso encara
a recer dels anys,
i em costa de creure
que no siguis aquí.
Deixa que et miri
com et volia abans:
gravada dins meu,
sense dir res,
només mirant.


dijous, 26 de març de 2020

La platja dels teus ulls

Buidaré la mar, got a got,
a la teva falda perquè vegis
que sempre penso en tu.
Lentament aniran morint
els estius i els hiverns
a la platja dels teus ulls.


dimarts, 24 de març de 2020

Encara tu

Parleu poc i sense fressa,
que jo no us pugui sentir,
sobretot amb el pensament.
Què he desitjat?
Tinc les mans balbes
crispades fràgilment
sobre un llunyà record.
Què he viscut?
Llavors em sembla
que vaig plorar.
No sóc capaç
de recordar res més.



divendres, 20 de març de 2020

Arrels

Vaig triar continuar perquè
no podia fer altra cosa.
Continuar sense ella. Lluny d'ella.
La vaig abandonar tal com s'abandona
una casa que cau en runes enmig
d'un terratrèmol devastador.
Després d'una dècada d'amor,
vaig tornar al carrer com un pidolaire
orfe d'afectes, sota la pluja i el fred.
El nostre començament va ser
erràtic, sense bo i saber com havíem
de bastir els fonaments, tot i que ella
s'anava ficant entre les membranes
de la meva vida com un virus
que ho colonitza tot. Esforços
i dedicació no van arribar a salvar
una tija morta enmig de la terra seca.
Primer se li van assecar els pulmons,
i després va perdre la veu. El buit
que en va quedar era com un comiat
absurd sense causa ni coneixement.
Potser hauria de fer un àlbum
il·lustrat sobre tanta absència.
Inclouria també, a més de les branques
innocents, les arrels que van emergir
del fons, llargues i gruixudes,
tot un bosc de lletres, paraules i fets.
Tota una llengua soterrada dins meu,
una llengua que ha esperats anys
de letàrgia per recordar-me un nom
que era oblit i torna a renéixer: Helena.
El destí em va empènyer abruptament
escales avall i ara no em sabria dir
l'últim cop que ella i jo ens vam veure.


dilluns, 16 de març de 2020

Les hores perdudes

L'estimada no hi és.
No sé on para. El gall
matiner no ha cantat.
La por espera allà fora,
rere els vidres, i no puc
fer res per aturar-la.
Aviat es farà de dia.
Voldria tenir il·lusió,
infinita esperança,
ganes de viure, i avui
no sé on trobar-ne.
Els pensaments
es van aflebint
fins que només són
espasmes letàrgics
en la boira espessa
que ve a enterbolir
la consciència nua.
Una buidor immensa.
Una ombra corrosiva
que ho esborra tot.
La quietud del voltant
no té res a veure
amb la pau desitjada.
Hi ha un silenci voraç
que reclama el botí:
un no-res infecciós
que ho colonitza tot.
No em queda ni esma
per fer-lo emmudir
ni prou força per poder
continuar endavant.
Com et trobo a faltar!
Que lentes les hores,
que lentes que em són
les hores perdudes
quan sé que no hi ets.
Ser o no ser feliç
ara no té importància.
Res té importància
sinó la visió efímera
que la voldria ben real.
Hi ha un cel foscant.
Hi ha planetes girant
en l'univers insondable.
Res no em parla de tu.
Et vull dir que t'enyoro.
No saps quant t'enyoro!
Mai no se m'esborra
aquella teva mirada
quan em donaves la mà
i t'em perdies dins meu.
Les velles cançons
florien als teus llavis
com la rosada al matí.
Que tothom sàpiga
com et trobo a faltar.
Que tothom vegi
que el món gira
i tu no ets amb mi.
Aviat es farà de dia.
La claror estannosa
de la lluna, al cel,
és amb prou feines
un rastre en la nit.



dimarts, 10 de març de 2020

Un estiu sencer

Vaig aprendre a fer l'amor
a l'ombra d'un garrofer de l'Almadrava
quan les franceses rosses encara
no havien arribat a les nostres platges.
Vam fer l'amor. Vam tenir platja
i al capvespre calàvem el tresmall
per anar a xorrar a punta de dia.
Escórpores per fer sopa i dorades
a la brasa omplien els nostres dies
i els ulls ens els omplia la mirada
espessa que ens tallava l'ànima.
Un llarg estiu sencer viscut al dia
on la vida ens ensenyava el futur
i ordia un rosat embull d'entrecuix.
Un estiu sencer del seixanta-vuit.



divendres, 6 de març de 2020

Solsticis

Que et pugui dir
només uns mots
cada solstici
quan respirem junts.
Encendre amb tu
corcats focs nous,
i cremar mobles
d'estius llunyans
que no sabem
on els hem perdut.
El cor recorda:
amor, recança, vent.
Murtra perenne
per la fe del demà,
callat de sobte,
em saps llunyà
i te'm desarreles
del vell trist jardí.
Fa tant de temps
que vaig saltar
l'última foguera!


diumenge, 1 de març de 2020

Universos paral·lels

Per a ells, taula servida: melmelades,
sandvitxos i succedanis de cafès.
Afirmen i disposen, puntualitzen
els dèbits  boirosos que van oblidant,
i en cada glop gasten tota una vida
perquè no hi ha futur que els pertanyi.
A tots les mans els tremolen sense fred,
i acusen la incertitud del que han vist;
oloren retalls de vida groga, troques
de records que se'ls embullen als dits.
Els dols tussen, escuren gargamelles,
mediten l'arna que se'ls agafa al pit
i miren de no trabucar el bol de la llet.
A migdia, ben cert, algú s'enrecordará
d'algun d'ells i canviaran un poc el gest,
interceptible, o se'ls dissiparà una arruga
del cor; però tant és, no ho sabrà ningú.
Amb els ulls buits de fe, regiren calaixos
de tossuda absència, les imatges d'avui
no saben on desar-les i reüllen distrets
les esquerdes de les parets. Esperen.
Sobretot, esperen volent saber qui són,
tot cercant una veu que els sostingui
i els acompanyi a les golfes d'enlloc.
Esperen la nit, el dia, esperen rebecs
que els despullin, que els vesteixin,
sense conèixer la vergonya o el que és
dins o és fora. Estripades les costures
del que foren ahir, el fred els encalça,
capcinegen quan tota la sang del món
circula lenta i es va espesseïnt la mort.
Un dia sentiran que el matí és per ells
l'hora dolenta. Ja pujaran els seus fills,
còmplices subtils dels racons perduts,
a disposar quins són els néts preferits.
Parlaran poc, miraran i es comptaran
i no es trobaran tots. Els sabrà greu,
diran, que se n'hagi anat tan d'hora,
tan bona com era i sempre sacrificada.
Quedaran per veure's aviat, en terrenys
d'entesa que els obliga a deures feixucs,
i només avui la vida els semblarà curta.
Ja es veuen amunt per l'escala dels anys.


divendres, 28 de febrer de 2020

El pes de les hores

Sé molt bé que l'ànima
pesa vint-i-un grams,
com tres sobrets de sucre
dissolts en un cafè,
o tres unces de felicitat
injectades en una vena
deu anys més jove que jo.
Les pedres tèbies de lluna,
amulets de l'hora púrpura,
qui-sap-lo. I els records,
que pugen per una escala
que s'enruna, molt més.
I si una dona és massa fina
com per saber el seu pes,
passar de parada en parada,
córrer tot el mercat i buscar
i anar triant, metòdicament,
una fruita de passió vestal
en precari equilibri a la mà,
mostrem-li com són de greus
els eclipsis del cor, els plats
i els pesos de les balances
a l'hora del dubte. I què,
si només l'esperen a casa
dubtes i ombres tèrboles?
Bé que tots som miralls
quan volem retrobar nítida
la imatge nostra que un dia
ens circulava lenta pels dits,
i ara aquests dits tremolen
de vida groga i sabuda
quan se'ns embullen els anys.


dilluns, 24 de febrer de 2020

Potser l'amor

Encara ens cal sumar-nos.
Encara vaig buscant el teu cos
i te m'has tornat un pensament
que no sé guardar en cap lloc.
T'agafo per la cintura i somrius
cada vegada que et dic amor,
potser l'amor de quan sabíem
riure i no ens era advers l'instant.
Era desficiós el llampegueig
i encara no havíem après a plorar.
De plorar ara què en trauríem,
si dels dos n'hem fet un de sol?


dissabte, 22 de febrer de 2020

La terra no em gronxa

Ésser sol al món vol dir
tenir un llit massa gran,
una nit desbordant-se
pels sargits dels somnis,
anguniat de la folla dolçor
que vas inscriure'm a la pell
quan el teu cos abraçava.
És ara, quan no em retrobo,
que l'aire tòrrid tremola
escales amunt dels anys,
i acoto el cap destinat
a la dimissió irremeiable
del nostre passat profund.
No tornaràs, i no t'espero.
Tu sola vas morir en mi.


dijous, 20 de febrer de 2020

Màscares

Oh, com ens agrada venerar
el vedell d'or, encantats
súbdits d'un rei de Babilònia!
Sis dies frenètics d'engany,
seguint el crit de l'alt reclam
que ens dóna passió perenne,
l'assumpció del dijous llarder
que ens assenyala la foguera
on cremarem corcats desficis,
l'obedient disbauxa fins arribar
a un dimecres per acotar
el cap, símbol viu de la cendra,
i tornar a ser pell agrisada
sota la màscara tragicòmica.
No ens esvera el canvi sobtat
de la virtut a les garrigues,
o els dejunis quaresmals,
ni la revulsió sorda de la vida.
I en haver saquejat les rialles
i les cançons, no ens quedarà
sinó enrotllar les catifes
i ser plebeus lligats a la roda.


dimecres, 19 de febrer de 2020

Estacions



Tants versos he fet,
que ja som a mig febrer
i ara em ve a la pensa
que el fred fa molts dies
va fer el figaflor.
                Tant de bo que,
de fred, n'hagués fet més,
i tingués a sobre el seré
o un fàstic de tramuntana
que s'embarbussés d'ira.
Però no, ja sento al clatell
l'alè tebi de la primavera,
i l'abril, metafòricament,
urpant-me l'espinada.
Un altre hivern que fuig
quan la basarda s'arracona.
Tota estació inacabada
vol vies mortes. Un lloc
per fer versos distrets
on creixi grassa la bèstia.


dimecres, 12 de febrer de 2020

Nabí, de nou


Només els núvols, allà dalt,
semblen molt distans,
i la llum ampla i vivíssima
curulla qualsevol desig.
Giro del tot els ulls endins
i em deixo portar pels camins
de la mar, quiet i bressolant
la confiança en veles i vents,
en el menar del timoner
en el mapa de les constel·lacions
en la fortuna del penyalot amagat
que mai no ens ha de trair.
I no sabia jo que hores més tard
el cel i el sol s'encobririen,
i que el tenebrós celatge
i el frenesí de l'onada eixordadora
muntarien serralades d'escuma,
i obririen abismes de rancúnia
entre l'horitzó dispers i el penyal.
La tempesta m'encobeï la vida,
flairava la incertesa del destí
i el seu ahuc cridava la por,
torrejant cada onada més amunt.
Ja no valen rems a les mans
cap a la costa, a la desesperada,
la mar cada cop amb més delit
ens arrossega vers el seu abís.
Ja estrangulada l'exigència
de viure, tan deslligat i esquerp
aquest pensament extenuat
que diu que sóc fora del món,
ressegueixo un arc trencat i vague
que vull deixar córrer, i no puc,
i uns ulls tristos, sincers,
ni massa prop ni massa lluny,
indiferents a la mullena repel·lent
del sorral fred on m'he perdut,
van teixint un xal d'encanteri.
A la platja hi ha casetes i patins
i txaves amb jerseis blancs
que posen monedes al jukebox.
Cada vespre ballo amb noies
que sovint riuen molt, i provo
de menar-les per foscos carrerons;
a la tornada, per barrancs eixuts,
perdo hores sentint-me impacient.
Sóc de la terra, nat a l'erm rocallós
i a la garriga calcinada per l'estiu.
Sense nau, sense córrer món
ni arreplegar debades els afronts,
per l'amnistia dels déus de l'Olimp,
passo a la impulsió cap a més vida
i torno a congregar tot l'alè que puc,
tota ànsia i tota vida que se'm permet.
Ulisses ha tornat, i tot allò que era,
no ho és, però he après a figurar-m'ho.



dilluns, 3 de febrer de 2020

Vidres a la sang

Aquesta noia de qui parlem només
li puc parlar de poesia. Estrictament
de res més. A mi m'agradaria parlar
dels ocells migradors, de les amants
que m'abandonen o de les fulles
que cauen, ara a la tardor. Però no.
He de voltar filats i murs impossibles,
lluitar contra el temps eixorc, maleir
els meus punys que no poden rompre
aquest vidre. Ni amb amor tampoc.
Potser els idiotes es rendeixen al caos
de la primavera, no pas jo. Una nevada
benigne ho colgaria tot, però sé que ella
forma part de mi. És el meu paisatge.


dissabte, 1 de febrer de 2020

Llop estepari

Sóc un llop solitari, aquell
que fa equilibris pel lent
i sinuós ritus d'anar vivint.
Sóc com un vell llop estepari,
només amic de la meva ànima.
De nit prenc camins poc fressats,
sense barreres ni peatges,
l'etern retorn al meu ésser exiliat.
Potser hauria de deixar que tot
em sigui igual. Sí, una mica més
de sinceritat i alguna esperança,
passejar-me i no odiar el rigorós
hivern, acceptar aquesta fatiga
del penós caminar pels marjals,
sense defallences ni renúncies.
Però no, la processó és més llarga,
i em caldrà saber asseure'm,
aplanant-me sota el sol igual
que una guineu astuta, i deixar
que els voltors vagin acostant-se,
i els congregui el desig vehement.
D'aquí trenta anys, anant tot bé,
m'hauria de ser igual que surtin
noies maques, o que s'estronqui
tota esperança de que tornis.


dilluns, 20 de gener de 2020

Cel de plom

El matí no em diu res d'ahir,
i espero un demà més benigne.
Plou i fa fred, i les causes injustes
s'amaguen sota un cel de plom.
Tombo carrers, i no m'és nosa
de reüllar la passió que hi posen,
les noies que es miren als aparadors,
i com mig riuen i se senten riques
de veure's escales amunt dels anys.
No m'arribaré fins a l'ofec extraurbà
d'aquest exili meu, tan vexatori,
havent buidat les avingudes de pors.
Després, el teu record, a cada pas
i la cessió del cor, brusc cap a tu.
Que el temps vulgui a la fi tornar-me
paraules que serveixin per a l'oblit,
amb poc o molt de traça mentidera.


divendres, 17 de gener de 2020

L'olivera del Planet

S'ajau la tarda damunt l'olivera,
i ens mira cansada de ser indulgent,
d'haver de dir-nos, amb molta paciència,
que trepitgem castells de sorra,
que construïm somnis per sobre
d'un bocí de terra on un dia morirem.
Després vindrà el més profund:
Quan arribi la nit no projectarà
les ombres cauteloses, les figures
senzilles sobre els aparadors, gestos
que no s'amaguen, i les anades
i vingudes dels joves que voldrien
embriagar-se de futur i ser herois.
Els vells recullen la poca llum del dia
que es va fonent, i a les mans de cera,
plàcida, se'ls hi fon la neu. Tremolen
i llencen puntes de cigarreta al terra,
dures com un gel o com aquest sol
envidreït que fa un moment s'ha post.
Ja ho veus: un instant d'un capvespre.
Tot un món que aviat es dispersa.


dimecres, 15 de gener de 2020

Funambulisme (Cavalcarem tota la nit)

Un salt i un vol
per la foscor sorda
que t'alliberi de l'ofec
segur i parsimoniós
de la por estantissa.
T'has donat ales,
en el moment just,
i els peus d'una nena
se't gronxen en un fil
que va fremint, i tiba
la por dels altres.
Amicalment,
se t'eixampla el món.
Sent amic de l'efímer,
m'admira la dona
de ximpleria lírica
que fa pública abstracció
de l'alt espadat de la raó.
Per ara, no et trasbalsa
l'atzagaia de llum
groc llimona, i reptes
el seny que et fa procliua
als embats del cor. Sí,
jo també faig col·lecció
de bogeries. Però
les tinc totes repetides.


diumenge, 12 de gener de 2020

Pecat original

Va mossegar l'ham i la poma,
massa verda, no devia agrair
la veritat profunda de l'amor
d'aquell primer home cru.
Ni la serp va ser prou sàvia,
ni la guineu una fina actriu
per poder convèncer-lo
de que era molt millor el raïm.
Entre tots li van frustrar l'anhel
de desitjar no ser frustrat,
de conservar ben tosca
la puresa i aguantar el sotrac.
La innocència es va resoldre
de manera sagnant i tràgica.


divendres, 3 de gener de 2020

Les minves de gener

Calla. No diguis res.
Que no sàpiga ningú que
tinc por de tornar enrere,
a l'estupefacció del passat,
fora del temps,
expulsat d'aquest tot.
Fa tant que no sento
la teva veu! Cúters oscats
m'omplen les butxaques,
mentides que m'invento
per viure aquests moments
on coàguls de fervor minven
fins fer-se irreconeixibles.
(I si una dona volgués amagar
la cara en el meu pit, perquè
no veiés com la rebolca
el desig que ha posat en mi,
no m'hi sabria veure).
Les pors em són vanes
i visc sols de calcar records,
de pensar-te, tota sencera,
amb el cos que et vas triar.
Et somio no tan real i en tots
els llits te'm descabdelles.
A l'hora prima, el vent de la nit,
abjecte i cruel, com xiula
esmussant la poca virtut
sense projectes. I voldria
recordar, per sempre feliç,
que la vida al teu costat
ha estat tota la meva vida,
i que res no serà el mateix
sense els estius i els hiverns
a recer dels eclipsis del cor
quan, caient el capaltard,
àgil amor, te'm concedies.


dimecres, 1 de gener de 2020

dijous, 26 de desembre de 2019

Solstici

Gavians? No els entenc
i em semblen malignes.
Plenitud dels anys
vora la mar i el blau estès
i no em fa cap basarda
abrigar-me d'absències.
Un dia clar, immens,
i no gasto paraules
que no vulguin dir res.
Potser hi ha qui la veurà
amicalment bonica,
la platja, aquest migdia.
D'altres, trobaran feroç
que els cremi els ulls
una llum sense seny
i que cau a glopades.
Jo la trobo del tot buida,
sobretot de tu, i res
no em redreça un tort
que em bleixa al coll
i que el cor em dispersa.
Anem a la mort segura,
a afollar el record
d'aquella pell bruna
que vaig tenir als braços
un estiu que ja és lluny.


diumenge, 22 de desembre de 2019

dijous, 12 de desembre de 2019

Cims esmolats

Pujo corrent als turons del nord
fins que se m'eixampla el món:
dessota meu tot són llunyanies.
Des de la cresta de l'avió espero
el sol que arriba i m'abraça
i quan respiro vaig inhalant foc.
Un parell de corbs descansen
escrutant el blau del cel esmolat
que talla camins, recorre espai,
però no dibuixa cap ordre
en una tossuda enyorança.
Arrenco a córrer de nou,
descalç, amant de la neu blanca
i les muntanyes que em sé d'esma.
Ara voldria trobar els teus ulls
i que se'm desglaci el món per dins;
conspirar un règim de felicitat,
anys i anys de dies i nits. Junts.


dimecres, 4 de desembre de 2019

Cap endemà, després de tu


Gris cobalt i cendra. Colors
tots ells d'hivern i pluja. Si te'ls dic,
si se m'escapen per un paper brut,
és perquè enyoro un roig de llavis
i un llampant vestit de nit al cos
d'una noia que em miri als ulls,
encesa tota ella de desig. Toca
sinó creure que el fil prim
per on m'allargo gris, i el plom
que tapa el cel em sorprèn l'ànima
que voldria àgilment desperta,
i és només una esquerda dubtosa
de la memòria que avui em traeix.
Or i cirera i taronja voldria veure
en una parada del mercat i dir
que estic parlant d'aquesta noia,
obrint-me al record d'una vida.


divendres, 29 de novembre de 2019

Horabaixa

Un altre dia se'ns mor sense remordiment.
Mil perdons, sense raons ni estrafets,
per no haver sabut preveure a temps
que amb l'horabaixa arribaria l'hora greu.
Vindrà el fosc, per turons esglaiats,
i el teu aguait coneixerà un tort d'absència.
Buit de seny, se'n va endins de nosaltres
per dir-nos com n'és d'efímera la bellesa


dimecres, 27 de novembre de 2019

Àrida llum

Una ànsia no neix del no-res,
del no passat, del no volgut,
de les coses deixades a mig fer,
de la feixa perversa d'esbarzers.
Sempre hi trobaràs prou records,
al cloquer vell mig enderrocat,
el seny alt, el reclam del batall
que parla amb el bruc encès,
amb les garrigues i les partions
i les cançons que porta el vent.
L'ombra espessa tan despullada
-d'una manera nostra de fer-,
la dolça cessió de la llum,
és ara que me l'estimo
quan pren forma d'absència.


divendres, 22 de novembre de 2019

Ànima submisa

Plou, i l'ideal és
que la grisor estòlida,
fent-se la deguda,
no se t'arrepengi
a les arrels de l'ànima,
extàtica i submisa.


dimecres, 20 de novembre de 2019

Fran Kiss Stein (El monstre)

Volto la Dreta de l'Eixample, Pau Clarís,
i Laietana avall. Totes les llums són groc
aspre de llimona. A Urquinaona em trobo
un cràter a l'asfalt, el quitrà rebentat:
la crosta escarbotada de la pell de la ciutat
que ens recorda que som vius perquè no
ha cicatritzat. Algú ha clavat al solc odis
en llavor de signes; un gos els flaira
i no dirà res de revoltes i contrarevoltes.
Dessota el reblum hi neixerien flors
si no fos pel vòmit del passat i les botes
de trenta claus dels corbs que desfilen
amunt i avall, vilment, deixant-se sentir.
Com en són d'amos de les defallences!
El monstre va morir fa quaranta-quatre anys,
però la seva ferum sovint ens bleixa al coll.


dimarts, 19 de novembre de 2019

Tota perplexa glòria

Ocres, salmó i blancs perlats
en un caixó tronat de fútil rebuig.
Colors tots d'ànima sagnant.
Càndid, recorda una incerta glòria:
les opulentes carns de Cunegunda
al Paradís blau de Voltaire,
abans de sortir a córrer món
de parada en parada de llibres vells.
Vull creure que aquesta ruïna,
desueta d'un goig primer, va tenir
algun valor, un dia, pel gran poeta,
i que en va fer col·lecció d'alegries
o va haver de captar, puntualment,
del seu passat tributs concisos.
No me'ls miro. És brut i depriment
el pensament que, tard o d'hora,
els hauré de llençar a la deriva:
tota gloria ha d'acabar en cendra.
Sic transit gloria mundi. Diem.


diumenge, 17 de novembre de 2019

Memòria

I aquelles dones que sé que puc recordar,
me'n podré recordar per molts anys més?
Aquesta llum de mar que no talla camins
ni dibuixa cap ordre, recorre els espais
que un dia van ser nostres, les mil passes
que vénen dels llargs carrers maldestres,
dessota esllavissades de llum atònita.
S'abraonava un sol ferotge, buit de seny,
aquell estiu abrussat en la nostra pell
quaranta anys més jove i més bruna.
Fosquejava, al clos de troanes nocturnes,
i ens cremava els ulls la lluminosa febre.
Bolcà la felicitat per un tall de camí fondo
i ara ens queda ratllar papers humiliats,
escriure com n'és de tossuda l'enyorança,
bé que el cor se'ns dispersi, i els versos
resultin nuvolets que es disfressen d'oblit.


dissabte, 16 de novembre de 2019

Teseu

Teseu, fill innocent, que el fred
no et trobi captant per un carrer
sense foc. Tingues el cos astut,
i si la malícia et segueix envia'ls
una mala por que els punyi;
tots ells plegats, un garbuix
de les traïcions del joc pervers.
No et comprometis a pagar
deutes de la poca fe dels altres,
que cap règim redemptor
no vindrà a redimir els teus,
i compta que no dormiràs gaire
si t'imposes avui deu anys
de dies sense les seves nits,
o s'estronquen les llibertats
quan la bèstia s'ens violenta.
I el dia que tremolis, potser,
conspirarem plegats per una
eventual felicitat que ens digui:
estem bé, i el combat continua.


divendres, 15 de novembre de 2019

Pluja

Plou. Vine, i abraça'm.
Plou, i per entre els dits se'm perd la vida.
Hi ha tan pocs possibles entre nosaltres,
que de la polifonia de gotes en sabem
treure beneficis. I tu, si em mires com ara,
com dient-me que em saps destinat
a acomplir el sinuós ritus d'anar vivint,
abans no escampi la nuvolada demano
un lloc en la dolça cessió que et veig
als ulls. Sincerament, ni tant demano,
sí una mica d'escalfor esperançada
a les mans per poder agafar les teves.


dimarts, 12 de novembre de 2019

Un darrer sol

El darrer sol d'octubre prova de seguir-me i només
de passar un pontet, gens verídic, el deixo enrere.
A peu descalç i en blanc i negre, aquella Sandie Shaw
que se'n va anar tan endins de nosaltres, i ara torna,
va repetint Puppet on a string en el jukebox.
Una cançó de molt abans que et fessis gran,
una cançó d'una altra noia que tu no vas conèixer
i que ve del passat profund, del despietat exili,
i les rialles i les cançons que el vent ens porta
ens són cruels quan ens minva la possessió.
Tu sola saps viure en mi fins a la veritat volguda
i les recances que teníem llisquen irreprensibles,
imatges que volten ombres tèrboles, puntualment.
Volem pensar que quan serem vells i ensonyats,
i ens anem trobant curts de traça, només costum,
tindrem sopes al plat i un foc encès on arrupir-nos.


diumenge, 10 de novembre de 2019

Tarda inacabable

El Sol, gairebé immortal,
ell sol sap on morir
-no parlaré d'un pou
ni d'auguris apocalíptics-
i se sap destinat al nou retorn.
Se'n va, em diu adéu i volta
l'obra que no cessa i torna,
no com tu, que no sé
si tornaràs i no t'espero.
Si et perds en braços
plens de la intimitat
d'un desconegut
i em deixes a mig fer,
sense carícia ni esma,
per replans llisos
tan inoportuns,
a què has vingut
si ja t'he perdut del tot?
Quan eres en mi,
quan comptava amb tu,
potser res no era del tot meu,
però havia après a figurar-m'ho.
Et vas fer amable d'altres
-un meu sever descuit-
i em trobo bruscament
buit de tu. Acoto el cap,
al caire del desconcert,
on hi llu la crosta fonda,
i la imatge que em retorna
és la de mi mateix,
no de la nit que s'acosta.
He cremat totes les hores
i ja he fet tard a tot.


dimecres, 6 de novembre de 2019

Estiu del setanta-dos


Torno a l'estiu del setanta-dos,
quan s'arrengleraven davant nostre
els esboços de tots aquells somnis
que anàvem dibuixant a quatre mans
i ens fèiem trobadissos pels ravals
o en els bancs del passeig de l'estació.
Primerencs en qualsevol sentit, fèiem
la muda i no teníem records encara,
llavors érem el record que tenim ara.
Sense cotilles, la pell se'ns esverava
perquè coneixia ja la carícia que flirteja
amb la carn i obvia la vergonya dels
novells. Vam descobrir l'erotisme,
i això volia dir el plaer, certament.
De cara enfora, com estava manat,
tot eren tanques altes, norma estricta,
i a dins, sublim, tota fresca promesa.
Devia ser un diumenge, ja que veníem
de banyar-nos a La Riba, al Clot d'en
Goda, allà on el Brugent s'entollava abans
que la gran riuada del noranta-quatre
omplís tots els gorgs de còdols i rocs,
un diluvi que deixà la vall esbudellada.
Era un diumenge, havent dinat, feliços
i provant posicions al sol estès de la tarda
que ens acariciava jugant amb nosaltres,
moviments precisos d'aquells cossos
sense precedents ni aprenentatges.
No sé de què ni d'on ens venia aquell
punt de saviesa en la boca i en les mans
que ens descobria tots els sentits
i els racons impenetrables de la natura,
tot encabit en uns pocs anys que florien:
pits turgents i les galtes roges arborades.
Tant futur per descobrir, tantes aurores
enceses per a nosaltres, que rodolàvem
placentosos i ens feia nou sentit la vida.
De sobte, se'ns quallava la certitud
que havíem descobert els fonaments
i el mur i l'envà de cantell on sustentar
les bigues de la nova casa, magnífica
promesa que se'ns arrelava feliçment,
de l'abstracte al cor, i era només nostra.
Al cap dels segles, segur que és una sort
que no tinguis gaire idea quines coses fa
amb el teu record un poeta d'ulls tristos
que, tot i vell, encara t'estima, cada dia,
refent promeses que invoquen eternitat
mentre li quedi un sol alè de vida.


dimecres, 30 d’octubre de 2019

Pensar-te

De qui ets, Elena?
Si no ets per a mi,
si no et puc tenir,
quins braços
abracen el teu cos?
De vegades penso
que si ens trobéssim
casualment pel carrer
(o en un llit amable
que poguéssim dir
que és del tot nostre)
sense subterfugis
ni caretes ni dols,
cauríem ràpidament
l'un en braços de l'altre
i ens sentiríem plens.
Ja sé que em diràs:
Pobre il·lús!
per pensar coses
que tu mai no pensaràs.


dilluns, 28 d’octubre de 2019

Molt més que dos

Faré de manera
de tornar a mirar lluny,
a la blavor de la mar
i l'horitzó transparent
per on has d'arribar.
T'agafaré de les mans
i després ens mirarem
com si fóssim nous,
ja per sempre units.
Em diràs què se sent
quan el temps s'atura,
em diràs què se sent
quan pots estimar.
Ha de ser increïble.
No ho puc recordar.


diumenge, 29 de setembre de 2019

Et penso

Em guardo, per a tu sola,
un pensament que no diré.
No sempre van de la mà
la realitat i la formulació
poètica d'aquesta realitat,
quan bufen clars i lliures
els mots incandescents.
Ja saps que de vegades
no puc controlar la distància
entre el que voldria dir-te
i l'emoció que em supera
quan sagna, delicat, un sol
a la posta; i és del tot nostre
aquest instant que tenim.


dijous, 26 de setembre de 2019

La mar i l'oblit

Les fulles grogues de la tardor
vénen a colgar el que de tu he conegut.
Entre els braços que no estrenyen res
encara tinc un regust de la teva pell,
mig de sol mig de lluna, i de l'estiu,
la verdor que vam collir sota aquest cel.
Abans no arribi la total desmemòria
tornaré a passar un cop i deu i vint
per tots indrets on vàrem passejar:
la mar i l'oblit entre els nostres peus.
Després d'estimar-te infinitament
recorda'm del que vaig ser capaç.




diumenge, 22 de setembre de 2019

L'Aplec

Arriba la tardor, puntualment,
per tots els carrers i carrerons
quan just l'estiu ha fet el figaflor.
El graner està ple, les avellanes
s'eixuguen a les golfes altes
i el trull aviat vessarà d'oli nou.
Avui menjarem pa amb oli i sal
dessota l'aixopluc del ràfec
i aixecarem alt un porró de vi
per fer càlids els retrobaments.
Les fotografies esgrogueïdes
les hem guardat al calaix de la vida
tot esperant que el flabiol, el tible
i la tenora, a glops dins els sentits,
ens parlin d'aquell temps immens
d'agafar-nos les mans, d'aprendre
els punts i a mirar, amb ulls clars,
tot el demà que encara no sabíem.
Sec en algun banc de la plaça
i miro com corre la tarda i el vent
lligats per un nus difícil de desfer.
A poc a poc, s'escola el record
i sóc endut per un fred insistent,
tremolant de res, absurditat de tot,
quan m'adono que tu no hi ets.


dissabte, 21 de setembre de 2019

Olor de tardor

Batega tot molt lentament
i el dia es va aturant.
Només un dèbil crit
va perdent-se en l'aire espès
i el silenci s'impregna
de clarors que engolirà la nit.
Moltes garbes de records,
malesa i bardissar,
han estat batudes a l'era
i ja s'atansa ominosa
la penetrant olor
de la fullaraca cremada.


dijous, 12 de setembre de 2019

Quan tornis

Quan tornis, serà com si mai
no te n'haguessis anat.
El mateix somriure, el prodigi
fàcil de fer del nostre petit lloc
una manera única d'existir,
tornarà a asseure's al sofà
i tot estarà bé. Em miraràs
i no hi haurà ni ahir ni demà.
Quan tornis, es faran clares
les matinades, i les aurores
encendran fanals i fogueres
i la hivernada s'haurà acabat.
Semblarà que no haguessis
marxat sense avisar. De cop,
tot tornarà a ser com sempre
i aquests mots no hauran existit.


dimarts, 10 de setembre de 2019

Una llum bàltica

Declina la llum, a poc a poc,
aquella llum que no mor mai,
sentint la nit, la quietud del món.
I la teva figura dreta, tornant
d'un llunyà record que consola,
se'm fa present com les parets
i les dàrsenes d'aquest moll
d'intenssíssim gust de garota
i de llimones esteses a ple sol.
Llisca l'aigua i s'emmiralla
en les clarors d'aquest cel blau,
abans de perdre's en crepuscles
i en la immensitat dels teus ulls.
Enrere queden els vermells
assedegats d'excessos estivals,
quan paràvem migdialment
la taula i ens anàvem a banyar
a les aigües salvatges del nord,
sempre inundats de neta passió.
Digues, vida meva, què fer
de tant d'amor com he rebut?


dissabte, 7 de setembre de 2019

Carícies

Era un dia moix, arrapat
al cor d'una rosa. Amansit,
jo esperava la mà que vingués
a eriçar-me l'espinada
i a fer tremolar la casa buida.
Així em sentia, sol, deixat
al llimb de les constel·lacions
i per fullatge, la solitud.
Tornà la veu, la nocturna veu,
i em mostrà l'aurora ardent,
la font irreductible encesa
i el màgic vol del conjur
que, descobrint-me secrets,
despullà la llum i les ombres.
Les coses bones i dolentes
me les vas ensenyar totes tu,
de nits, quan un gat persa
ens ronronava als peus
i tu lliscaves pel lúbric desig
dasarborant de soca-rel
la intacta fàcil innocència.
M'hagués deixat escorxar
només per una carícia teva.
No veus el que jo véia de tu?
Un garbuix de joventut
i un ventre clar, oceànic,
surant a l'entrecuix del món.
Encara vaig naixent del clos
i del vellut sedós que eres tu,
de tant plaer que em donares.
No oblido com vivies en mi,
dels peus a les parpelles,
pur instant: flor, alba i rosada.


dimecres, 4 de setembre de 2019

Platges de Binimel.là

Si pogués, agafaria una barca
i per barrancs eixuts, abruptes,
on la fatiga no fos evident,
baixaria fins a la mar i salparia
sense rumb a trobar-te de nou.
Veles i ales del cor desplegades
fins arribar a les costes de Mô,
o si calgués, a la morisca Orà
havent expiat antigues pors.
Pensa, estimada, que el far
diu que és fàcil equivocar-se
sentint l'enyor del xaloc humit.
A nosaltres ens hagués agradat
perdre'ns per platges verges,
despullats començar a córrer
pel sorral excitat de Binimel.là,
arribar a l'hora plàcida a Fornells
amb tots els gestos dels amants
girats de cara la lluna que surt,
i no saben fins quan podran
obrir-se al plaer que els fuig.
Perfectament recordo els dies
que no hi havia cap queixa muda
ni cap descuit que matés el foc,
les mirades, torbadorament,
ens lligaven al cel crepuscular.
Que estrany i sol aquest camí
que es perd on mor llisa la mar.
L'horabaixa és calma i tan lenta
que no sembla precedir la nit.


divendres, 30 d’agost de 2019

Vol d'ocell

Fins aquí tot el que he après
i tot el que puc dir: la certesa
de que he buscat un recer
per dormir tranquil o fer l'amor
i tornar-me llimona a ple sol.
L'infinit el talla un vol d'ocell
i la finitud jau a ran del prat:
tot l'aparent va cremant
com més brilla l'últim estel.
La solitud, rere el bosc,
impregna les clarors i s'enfila
vers les roques dels cims
on voldria un dia perdre-m'hi,
sempre enamorat del blau,
de la immensitat del cel
i dels espais sense ningú.
Jo no he buscat altra cosa
que embrollar-me per camins
per trobar els profunds gorgs
o la coma d'herbei flairós,
tocar una roca amb molsa
sentint el vent o contemplant
aquest vol d'ocell que migra,
una guspira en el firmament
que em diu que he de partir,
tancar porticons i finestres
sense recança d'haver fruït
de la dolça maduixa d'estiu.
Ja és hora de tornar a tu.


dijous, 29 d’agost de 2019

T'espero, encara

No esperarem ningú,
aquest matí ennuvolat
amb núvols gris cobalt.
Sota els pins hi fresseja
un vent menut de garbí
que a la tarda, trepidant,
cap a la primera hora,
es desbocarà rellinant
i el cel se'ns desplomarà
com si no sabés ploure.
Parlem baixet, amb fatiga
d'haver-nos descuidat
de sintonitzar els fruits
i les arrels dels projectes
que ja no seran realitat,
prou que s'exposaren
a ser ferits per la destral,
arquitectura abandonada
que ja no té memòria.
Però la tronada rebrota
per la banda de llevant
i encara esperarem
que arribi a salvar-nos.
Mirem passar el temps
i res no ens engoixa,
res no envelleix avui
del que ens importa.
Cap altre pensament,
excepte tots els teus,
em reconforta tant.