Tenim l’estiu als ulls.
I quan el sol bat la llum
i l’esclatant blancor del cel
sembla acaramullar el temps
i l’aigua no és sinó l’alè
de l’anima, ens aturem
al ribàs lluent dels sentits.
Tan altivament purs
esmunyint-nos pel roquissar.
Estar-me a prop del mar,
però no pas massa
quan revenen les rieres.
Sentir-lo com bramula
amb el fabulós corn,
quan el vent l’enutja.
Fitar el vol del cigne d’or,
al trenc de l’alba.
Desitjar un regne translunar,
a mitjanit damunt la sorra.
Els dies no han estat res
fins que no em vas refondre.
De poetes, els records.
De paraules d’aquesta mar, tot
allò de què n’he fet un somni.
Aquest lloc té un nom impronunciable.
Davant meu una basarda: una ombra llisca
per la por de les pedres mullades
i va a parar al fang de l’immutable Hades.
Més imatge que ombra, revinguda brusca
de les rieres, més esquerdes que fe.
Sense alè et convoco i et dic que no puc
descabdellar el tombs, el manyoc del destí.
Sabem ara que els samaritans
s’il·luminaven amb candeles
deu mil anys abans de Crist,
molt abans que els macabeus
es lliuressin al culte dels grecs,
àvids de tenir càrrec i butlla.
Després vindria aquell tiroteig
irresponsable que encara dura.
No són ells els responsables
d’haver-nos sabut fer creure
que tot va ser un bon invent?
Ad Maiorem Dei Gloriam.
Amb quin gust del passat –potser
un regust quaresmal- em retornen
fins a les dents aquelles velles olors
d’un millor temps, condormides
entremig dels records d’infància.
Pots creure que avui m’agradaria
menjar bé i tinc normes estrictes,
fetes de dietes d’exclusions. Dius
que com que trigo a decidir-me
farem festa amb consistents cigrons.
Reclamaré que els visiti algun tros
de badejo espars, gens inoportú
i adient al calendari. Plaer escàs
que no fa mal a ningú, al capdavall.
Lluentor de foc i oli, dos grapats d’arròs,
un fumet de peix i quatre closques fan una paella.
Vora el recer del port podrem sentir-nos mariners,
per hores, i estarrufar-nos sota el cel de
aquest melós diumenge, bevent la tebior del migdia.
A la tarda surt una remor de canyes pel tall fondo
que dibuixa el barranc de Cala d’Oques,
i veient com el sol declina ens posem la rebeca.
Farigoles en esplet i espàrrecs gerds a la marjada.
Al solell i a l’ombriu hi sura un fràgil verd novíssim.
Els brucs es vesteixen amb mantellina argentada
i cada romaní amb un miler de flors blavenques.
Dalt la serra em perdo pel cobalt de les muntanyes.
Les sureres custodien la vellúria dels murs rogencs.
Només hi sóc de pas; pujant i baixant costers
se’m fugen les hores: el camí tan sols existeix
quan sento el pes i la mesura de tot el que estimo.
Vent de grop mentre travessem les ferestes rases.
Clou-te, cúpula cega per sobre el meu cap opalina!
Pas que a penes ets més que un moviment de risc
que busca la incerta senda, reguardant la neu pura.
Pura en la solitud i en els llargs udols de la terra,
obstinats de fer-nos avançar contra l’abruptesa.
Xiprers aturonats, marges d’avellaners,
llum amb llum per damunt l’ona del verd.
A l’ombrosa solitud de l’ermita
hi va néixer i s’hi va fer vell l’avi Quim;
sagrats carreus ja respiraven centúries.
D’una manera senzilla, en dies de sojorn,
Mir hi trobà l’alta expressió cromàtica,
pinzells en mà creava l’efímer instant.
Quiets, uns infants asseguts poc després
de tombar el segle (un que reconec,
quaranta anys més tard fou el meu pare).
Tot amb tot, només en fa noranta-nou.
Franques solanes, brostim enverdit
que anuncies la perla perfecta,
amb quina més simple harmonia
podré aprehendre els envinyats turons?
Cauen els daus de l’atzar i el fruit perlat
de la collita va cap a un absolut destí:
sobtat esglai de plaer o l’eco irisat
de la terra que em branqueja els sentits.
Brusc combats les vagues pors de la nit
i cada dia reneixes violentament i virginal,
pur en l’enigma que a través del meu somni
tempta la magnificència esplendorosa del foc.
Com si necessitessis conèixer-me per plaure’t
en mi i en la flama expandir-te i vessar-te
en el vent, apassionat que entre llostres fa via.
He somniat Dant a les portes batents de l’avern.
Tot un pueril conducte semblava retrobar el seu respir,
secretes veus a l’ànima ambigua d’un pas obscur.
Llums fosforescents es badaven com càndides flors de nit
mentre el vertical instant de caiguda m’aprofundia al fons
de l’impensable, expòsit a mans de déus inferiors,
una vacuïtat al cor de l’ocell sense ales i sense vent.
On són els argentats vidres de pluja o l’aguait
benigne de la golfa d’aquest antic bordell?
Ja no s’obren claredats, lentes les hores
carmesines en el paper de la paret, per dur
fins a port uns joves assedegats de saber.
Què se n’ha fet de la saó de les paraules,
closes les boques per les fustes del temps?
Xocolata morena per sobre la carn pigallada,
i per damunt l’enervant desig imponderable
en l’hora lenta, casa tèbia i febril mirada.
Una dona fa lliscar la túnica i brilla l’ona nua
dins el tors secret, lligam rítmic entre ella
i aquest impuls fluvial que ha d’acréixer-se,
temps avall. Brusc-excitada torna a fluir la sang.
Avui que he mirat enlaire he vist
com es congriava la mestralada
que ha de sacsejar-me el sòtol.
Una vegada i cent i mil em passarà
la seva rude pinta per l’espinada,
amb fe enterca, ben inútilment.
Sap el vent que m’ha vist créixer
que no sóc estella que s’hi oposi,
Ganimedes imprudent que es vegi
raptat pel bramul d’un fer Olimp.
Em mossega fins al moll de l’os
i li deixo fer la penetrant obstinada
acció, ancorat en les arrels del jonc
flexible que cent cops es redreçarà.
Que demà me’n recordi que ahir
feia vent, a les quatre de la tarda
mentre se m’escapolia el temps.
Dreço una cabana acinglada
de melis i poques obsessions
que m’estalviïn defallences.
Que se senti de passada un cor
de veus amb breu entusiasme,
decidit a persistir el just
quan obri esmussats finestrons.
A l’hivern, al cap i a l’últim,
faig l’intent d’estar-me dret
al caire del barranc llòbrec.
Goso conversar amb esperitons
amagats dins els boscos fondos;
esvento recances i cendres
i la clotada en queda plena.
Massa s’atarda el ponent
i ve que sóc ben lluny de tot.
Juguen tan vivament com jugàvem ahir
nosaltres, cadells que volíem trobar
un gust menys agre a la general penúria.
Érem a l’edat distreta que ja se n’ha fet llenya,
ascles d’olivera salvatge atuïdes pel fred.
Ara tot és més prematur, més endreçat
però igual de simple, encara que els crits
i les rialles siguin les mateixes també indueixen
a plorar desconsoladament. Aviat descobriran,
aquestes mans que han tret flor en anella,
que l’endemà no existeix,
fins que no s’ha feliçment post el dia.
Carquinyolis espluguins menjuco
quan passa la desdentegada rua,
aquests dies que també sóc feliç,
com no, veient-nos tots ben xinats.
Se’ns arrela el costum placentós
i la crítica se’n va a fer el turista,
buit el pensament, millor el rom
ens ajuda a riure. Ser feliç un dia,
tan se val que la carn se’ns torni
grassa, les botifarres ens pengin
cos avall i el pernil, aquest gloriós
tall d’ample ibèric, la lligacama
al dessota l’entrecuix no l’aguanti.
Enfilem-nos tots a l’irreal vapor
de la més utòpica Louisiana,
que ja tindrem quaresmes anuals,
tramuntanals desfalcs i llistes
endèmiques als résos de l’atur
per fer-nos passar la son i la gana.
Avui, dilluns, buides les ampolles
espirituoses, lleparem les gotes
que regalimen de les carrosses
desballestades del nostre cos,
èlitres figures atorrollades.
Obro els ulls i el món és nou:
un altre matí desficiejat
per aquest foll que menstrua.
Gotes de sang de l’ull llevant
van a podrir-se a l’estanyol
ple de veus, de sols i de pluja
que se m’han fet anys, en créixer.
Plena de dones que es despullaven.
Plena de nens xipolls que reien
quan la carn no els reclamava,
encara en la seva innocència.
Què vols, hivern? Sóc un llop burell
que s’ho mira tot des del profund
silenci auroral, i a la intonsa prada
els meus ulls s’avesen a l’ull llevant.
La pluja i el buf del vent llisquen
per l’herbei on estiuen els bous,
davall la morrena que ha devastat
la ira de Thor, l’ominós sotragador
de la terra. Feresa fa, als pendissos
esbalandrats pels tretze vents,
veure com es desfan els cims nivals.
Que ululi amb alarits de triomf
la incipient primavera! Ja es destrien
els cignes pigallats que naveguen
per les ales del foranell, com proes
de vaixells albats que a la llum
del nou dia hi fendeixen camins.
Cada celatge té els seus redols,
i el meu desassossec va cap on
venteja, pels amplis meandres
de l’aigua musca del Sognefjord.
He d’avesar-me al sutge de la teia asclada,
sense ni un plany; a la teva ombra caduca
que s’inclina del costat de la mort, vell
i abatut per flames de coure; als perfumats
bolets que et creixeran al tou de la molsa;
al batec somort que ausculta un rellotge
sense busques i sense xifres; a l’intensíssim
gust de les móres que se’t faran per sobre;
al roig morat dels crepuscles que van a l’encalç
de futures primaveres i que ja no podràs veure.
Sents udols? És la nit que s’acosta i va fent-se
espessa. Ara tinc por d’extraviar-me. I és
que tinc d’avesar-me a tantes coses...
Hem passat pel mas i la boira i el fum
despuntaven per les capçades dels arbres.
El fred no era a la clotada, era a les mans
que tremolaven sense sentit quan el terrós
se’ns feia engrunes per entremig dels dits.
L’olor de l’hivern és una olor que torna
de molt lluny, gairebé del cordó umbilical.
Què n’hem de fer, d’aquesta llum? Guardar-la
tota als ulls i seguir el camí sense mirar enrere.
Ahir a la tarda caminava per un barri extrem
i els pensaments em portaven ves a saber on.
Anar distret t’indueix a confiar en l’auguri mut
que cau del cel, aquell andante cantabile
que no pot escoltar ningú més que no siguis tu.
En alçar la vista vaig poder veure, per un breu
instant, el director de l’orquestra, exultant.
Profund se’m revela haver estat el fruit d’un déu,
del poder elemental, còsmic, d’Eros luxuriós.
Sóc jo, amic, sóc jo que he passat el fred d’amagat
i he vingut per estendre’t les ales de la primavera.
Sense recança, de l’ametller desvestit aparta’n
els ulls i vine, si et plau, a collir aquesta flor roja.
Sé que entre els núvols enlaire
tots els pensaments són més clars.
Aquí, en la indolència de l’erm
que voldria ser flor, un home sotja
els camins d’un clar matí d’hivern.
Aquesta terra té noms aspres i rotunds
esculpits a la roca nua: Punta del Corb,
d’en Gardell o d’en Botí, tots als peus
de l’alterosa Mola de Genessies.
Més que no pas la ginesta, hi campa
el coscoll i l’argelaga feréstega,
els brucs i el punxós coixinet de frare.
Aquí s’assaonen les plantes oloroses
i remeieres: timó, romaní, espígol,
poniol i també aquella ruda pudosa.
A la balança que em mesura hi pesen
molt aquests rocs, aquesta solitud
d’una mort aparent plena de vida.
Sigui com sigui, a aquests penyals,
a la terra aspra, sempre s’hi torna.
Sense somnis se t’acaba el món cada vespre,
dorms exiliat sota molt cel àrid.
Davall les persianes toixes, les coses
que t’hi passen no signifiquen res,
tan sols camins tallats i carrerons
sense sortida: atzucacs on la nit s’escruix.
Tens una plàcida manera de morir-te,
closos els ulls, cregut que la vida
no et tornarà mai més. No saps quan ets
retornat a la paraula que ja no tens.
El xaman ha parlat. No cridis pas!
Només et recorda com n’és d’important,
saber explicar històries. Digues,
te’n recordaràs del baobab que et fa recer?
De copdescuit badaren els núvols
i ens vingué una rialla de claror
caient des d’un cel tan blau,
i una ala de sol esgrafiava la mar.
Dóna’m la mà, em digueres,
i junts anirem fins al cim més alt,
allà on comencen el torrents
que rossolen de la nit estelada.
Allà on tu i jo serem de nou
com dues gotes d’aigua gerda,
amor sense paraules: a la platja
plouran els besos fins a omplir-la.