dilluns, 25 de gener de 2010

B & N 324



No és per tu que el verb s’incita

(altres fels m’han conduit fins aquí),

i l’exercici de tenir-te fe em ve

només de les ganes d’imitar-te. A tu,

que et va ser fàcil de seduir la carn

(mig d’intenció, mig d’esma)

perquè sabies desembolicar els mots

com tapissos damasquins als seus peus.

El que no devies d’imaginar-te, crec,

és que d’altres vindrien a plagiar-te,

a tu i al vers, fins i tot disculpant

la insolent manera d’anar-te’n,

brusc i sense acomiadar-te de ningú.

Ja veus que continuem sense virtut,

amb conviccions de palla, malfrisant

per sortir a l’aparador dels aticistes.

Volem que ens editin obres impaïbles,

fatxendes com som de la vulgaritat.

Tenim amors 2.0 que traïm a l’instant,

per veure’ns immortals en lletra impresa.

Aquests arribistes, que si miressin al volt

enlloc no veurien res que fos per sempre.