No és per tu que el verb s’incita
(altres fels m’han conduit fins aquí),
i l’exercici de tenir-te fe em ve
només de les ganes d’imitar-te. A tu,
que et va ser fàcil de seduir la carn
(mig d’intenció, mig d’esma)
perquè sabies desembolicar els mots
com tapissos damasquins als seus peus.
El que no devies d’imaginar-te, crec,
és que d’altres vindrien a plagiar-te,
a tu i al vers, fins i tot disculpant
la insolent manera d’anar-te’n,
brusc i sense acomiadar-te de ningú.
Ja veus que continuem sense virtut,
amb conviccions de palla, malfrisant
per sortir a l’aparador dels aticistes.
Volem que ens editin obres impaïbles,
fatxendes com som de la vulgaritat.
Tenim amors 2.0 que traïm a l’instant,
per veure’ns immortals en lletra impresa.
Aquests arribistes, que si miressin al volt
enlloc no veurien res que fos per sempre.
