Posseïres, Lebedòncia, una perfecció conclosa
i t’apoderares de l’horitzó del mar
des del teu muntanyenc paisatge.
Aquest t’atorgà unes ales a canvi
assenyalant-te l’altar de les ofrenes.
Però les pedres abandonades a l’ocàs
ja no commouen ningú, quan el cel és de bronze
i el carruatge daurat roda cap a la posta.
Per aquí errava Aviè abans que s’enfosquissin
tots els camins. Ell li tallà el cap a la bèstia
i un últim hàlit del cos aixecà el vol.
Avui, només hi resta la façana d’un misteri.
