dijous, 5 d’agost de 2010

GR11, o la ruta de la ratafia


Per als neòfits que no estiguin al cas, explicaré que el GR11 és un sender que travessa els Pirineus pel seu vessant sud des del Cantàbric fins la Mediterrània (també es coneix com la Ruta Transpirenaica. Per la banda francesa hi transcorre paral·lel el GR10). El seu recorregut total és de prop de 900 Km, dels quals 378 passen per Catalunya. Entra per l’aragonesa Vall de Salenques, situada prop de la boca sud del Túnel de Viella; voreja el Montarto, travessa el Parc Nacional d’Aigües Tortes, s’endinsa per la Vall Farrera enfilant-se pel Port de Baiau on acaba endinsant-se al Principat d’Andorra. Un cop ha travessat per Andorra, torna a casa nostra per la Cerdanya, fins la mateixa capital ceretana; travessa la Garrotxa i l’Empordà, segueix per la Serra de l’Albera per acabar al Parc Natural del Cap de Creus.


El GR11 és un sender amb les dificultats pròpies de l’alta muntanya, ja que se sobrepassen en molts punts altituds de més de dos mil metres. La fauna que s’hi por trobar és diversa i la flora molt variada, degut al clima atlàntic per un costat i al mediterrani per l’altre.


Doncs bé, durant deu dies del passat mes de juliol, quatre amics i jo en vam recórrer una part, començant al Cap de Creus i finalitzant a Puigcerdà, la capital de la comarca de la Cerdanya. Els quilòmetres recorreguts van ser uns 150, aproximadament. Cal tenir en compte, però, que quan se sobrepassen certes altituds ja no val comptar les distàncies en quilòmetres, sinó per hores.

Si una imatge val més que mil paraules, aquí deixo posades unes quantes fotografies de les prop de sis-centes que vaig capturar amb la meva digital (125 més les podeu veure en aquest àlbum de Picasa). Va ser tan rica i gratificant l’experiència d’aquells dies, que valia la pena endur-s’ho tot cap a casa gravat a la retina dels ulls, a la pell i també al xip de la càmera.


Les etapes van ser:

Cap de Creus a Llançà. Fent nit a l’Alberg Estació. Una etapa de molta calor i un amb gratificant recorregut costaner (Port de la Selva).

Llançà – Espolla. Pernoctàrem a l’allotjament rural de Can Salas, preciosa casa antiga reformada i ben condicionada on ens van atendre de meravella.

Espolla - La Jonquera. A la Pensió Marfil, en un poble tranquil que em va sorprendre agradablement. Reconec que en tenia una imatge diferent, esbiaixada, més de telenotícies per allò de la carretera, ja m’enteneu.

La Jonquera - Maçanet de Cabrenys, L’Hostal-restaurant La Quadra és extraordinari i gens car, en un poble força turístic que va ser tota una descoberta.

Maçanet de Cabrenys – Albanyà. Al Càmping Bassagoda, on vam pernoctar dues nits per motius logístics. Piscina, relax i bona teca.

Albanyà – Baget. Pensió El Forn, amb una família que el regenta i que són unes extraordinàries persones. Baget, amb diferència, és el poble que em va agradar més de tot el recorregut. És petit, tranquil i preciós. Realment encisador. L’endemà, a les set del matí ens vam cruspir un esmorzar memorable a Can Feliça.

Baget – Setcases. Hostal Can Tiranda, també molt confortable i ben atesos. No cal afegir res més dels encants de Setcases, a les portes de Vallter i dels cims pirinencs. Aquest ja el coneixia d’altres estades.

Setcases – Núria. Estada al refugi del Niu de l’Àliga). De Núria tampoc no cal explicar res. En aquesta etapa ja vam transitar per cims vertiginosos de veritat: Bastiments, Coll de Nou Creus, Pic d’Eina... Realment espectacular.


En la darrera jornada vam fer dues etapes en un sol dia. De Núria, en comptes de baixar cap a Planoles i l’endemà seguir fins la Cerdanya, nosaltres tiràrem amunt cap al Puigmal, per després continuar carenejant per tota la divisòria fronterera i fer cap directament a Puigcerdà. Una traca final força dura, però valia la pena per la seva bellesa i per fer-li una visita al sempre majestuós i estimat Puigmal.


Podeu imaginar tot el que durant aquells deu dies vam poder disfrutar. A més de les belleses paisatgístiques, gaudíem de la bona harmonia del grup, de les boniques localitats on pernoctàvem, de la gastronomia (sense paraules!) de cada lloc per on passàvem i, finalment, de la nostra debilitat inconfessable que no era altra que la prodigiosa ratafia que es fa per la zona.

Doncs sí, jo que mai no bec també la vaig tastar unes quantes vegades. I uns quants de la colla van fer un autèntic màster de la ratafia. A Vilamaniscle, per exemple, que és una petita localitat de l’Empordà on no hi ha ni bar, vam esmorzar en una botiga de queviures i ens van oferir una sorprenent ratafia feta pels ells mateixos amb vi negre, diferent a totes les demés que coneixíem. Un cop fet el recompte final de les diferents qualitats, la puntuació més alta la vam donar a un deliciós nèctar que tinguérem el privilegi de tastar –també de l’hora de l’esmorzar- a La Vajol. Era de forta graduació i amb unes essències i aromes inigualables.

Resumint, que a partir d’ara el GR11 que transita per l’Empordà, la Garrotxa i el Ripollès, també es coneixerà com la ruta de la ratafia!







2 comentaris:

Arare ha dit...

Ostres, quina feinada!

M'ha encantat, l'itinerari! Les fotos, magnífiques!

Ramon Aladern ha dit...

Tu a la mar i jo a la muntanya. Ostres, com l'Empordà! (sardana) ;)