dilluns, 9 d’agost de 2010

L'alba prodigiosa

Des de fa uns anys i cada dia, estiu i hivern, surto de casa a les sis del matí per caminar uns nou quilòmetres, més o menys. A pas viu, pujo fins a Castellvell –també alguns cops m’arribo fins l’ermita de Sta. Anna, aturonada dalt una mola rocallosa que forma un privilegiat mirador sobre el Camp- i torno a casa fent una volta pels afores de la ciutat.


M’agrada, sobretot, trobar-me cara a cara amb l’albada i el dia que es desperta. Agraeixo íntimament l’energia còsmica que em regalen les matinades. És en aquesta primera hora del crepuscle matinal quan la ment, descansada per la son reparadora de la nit, treballa amb més claredat i amplitud. Noto com les idees i els pensaments sorgeixen més nítids, els projectes i els anhels personals semblen més propers i assequibles, com si els tingués a tocar de la mà. Tota la persona completa se sent en harmonia amb l’univers. Ben mirat, la gran majoria de poemes i textos que he anat escrivint al llarg dels els anys han nascut durant aquestes agradables caminades a l’alba. Després, arribar a casa i posar-les sobre el paper, resulta molt senzill.


No és cap cosa estranya el benestar que produeix l’exercici físic, tant a nivell fisiològic com anímic. Està ben demostrat que durant la seva realització -i també en altres circumstàncies, naturalment-, el cos segrega endorfines, opiacis naturals del propi organisme que poden ser més potents que els medicaments contra el dolor. Les endorfines tenen un rol molt important i són essencials per la nostra salut.

Alguns altres, posem per cas, tenen aquesta mateixa sensació de benestar anant al gimnàs, corrent o practicant el seu esport preferit. Per mi, l’hora predilecta per trobar-me amb mi mateix és aquella en que el dia neix i somriu.


És a l’alba, quan hi veig clar. És en aquesta hora prodigiosa, que batega amb força el meu cor i sent el teu a prop. En l’univers dels sentiments i les emocions no hi ha distàncies que puguin separar, quan reneixo jo i el dia.


Albada des del mirador de l’ermita de Santa Anna, a Castellvell del Camp



7 comentaris:

su* ha dit...

estic amb tu Ramon, una albada enmig de la natura revitalitza, energitza i ...itza cos, ment i esperit.

petó*

Anònim ha dit...

DONCS JO,QUANT TINC TEMPS ESCLAR,TREPITJO LES PEDRETES DEL JARDI,SENSA XANCLETES,ACARICIO EL VELL PI,PARLO AMB LA PALMERA,DIC BON DIA A LES PLANTES CRASSAS....I APA,SOMMI,NO TINC MES ENERGIA,PERO SI MES SERENOR.
JUGANT AMB BCN
(NOM DEL MEU BLOC)

Ramon Aladern ha dit...

Ben retrobada, su*. Ja sabia jo que eataríem d'acord. I el més gran de tot és que cada albada és diferent i jo tb em puc sentir diferent cada dia.

Anònim (o jugant amb bcn), també és un bon exercici, aquest que tu fas. Si hi poses tots els sentits, tal com dius, és una pràctica excepcional.

isnel ha dit...

T'entenc tan bé, ramon... Jo em solo llevar també a les 6, estiu i hivern, dies de feina i dies de festa, com si tingués un rellotge biològic que m'advertís que està començant el dia. Però jo no surto de casa. Ara que... m'hauries de veure! L'energia i vitalitat que tinc en aquesta hora no la torno a tenir en cap altre moment del dia: surto al jardí a regar, dono l'esmorzar als gats, poso rentadores, endreço la cuina, passo l'escombra, faig el llit, tallo les roses mortes dels rosers, dic bon dia als geranis, espolso els coixins dels sofàs... No paro! I, mentrestant, també vaig pensant i rumiant i projectant... I m'apunto coses, idees, pensaments que em vénen al cap i que sé que perdria si no els retingués en un full.
(Nou quilòmetres cada dia? Ostres, quina canya!) ;))
Abraçades!

Ramon Aladern ha dit...

Ai, Isnel, és com si t'estés veient! :))
El rellotge biològic, les ganes de viure la vida o el que sigui, el cas és que pel matí sentim l'energia com traspua per tots els porus.
Nou km cada dia no és res, dona. Quan vaig anar a Santiago en vaig fer 1.090 en vint-i-quatre dies. Surt un promig de quasi 50 km diaris. Alguns dies en vaig fer més de seixanta. Allò sí que era caminar!

pere ha dit...

Ja m'agradaria veure les albes com quan veia des del mas sortir el sol per la Cala, i a l'esquerra, la nuclear antiga i... Ara, malgrat els bons propòsits, és a la nit quan hi veig clar. No s'hi pot fer res.
Una abraçada, Ramon

Ramon Aladern ha dit...

Ja ho sé, Pere, que en aquest aspecte tu i jo som els pols oposats. No pot ser que tots siguem iguals, veritat? Però en altres aspectes ens trobaríem moltes afinitats comunes, ja ho hem comentat altres cops, per exemple: la passió pel mar de la Cala ;)
Una forta abraçada, eixerit!