Camí de Sant Jaume. Primera jornada, Reus-Ulldemolins

Primera jornada. 27 d’abril. Reus – Ulldemolins

Surto de casa, encara negra nit, quan passen uns minuts de les cinc del matí. Començo a caminar passeig amunt i el pes de la motxilla m’aclapara, la trobo terriblement pesant. Crec que he pres tan sols l’estricta i necessari per caminar un mes, i per fer front a qualsevol climatologia que em pugui trobar. Amb tot, és molt de pes. No he volgut saber-ho per no amoïnar-me encara més, però m’adono que donar les primeres passes em costa. Em dic que amb aquest pes a l’espatlla no arribaré gaire lluny. Tanmateix, estic acostumat a caminar i, fins i tot, he fet marxes molt llargues, de fins a vint hores seguides. No obstant, aquest llast que em clava al terra, crec que mai abans no l’havia dut. El pes que sento damunt meu és doble. El real de la grossa motxilla que duc a les espatlles i el no menys feixuc de la recança per tot el que deixo enrere.

Vaig seguint amunt per agafar el Camí Vell de Prades, el mateix camí que he fet tantíssimes vegades. Passat el Picarany comença a clarejar el dia. Sento un gall que canta i escolto també els trinats dels ocells més matiners. El cel va tornant-se d’un color blanc-blavós. És el despertar de l’alba. Els roures verdegen i el llucs tendres brosten arreu. Sembla que aquest any el fred tardà i persistent ha retardat el començament de la primavera.

He sortit de casa amb dues ampolles d’aigua de mig litre, i només una de plena. Sé de sobres on puc trobar-ne i no cal carregar més del necessari. Al Coll de la Batalla m’atrapa el sol. Aquí comença la pujada de veritat a les Muntanyes de Prades. Una dura ascensió fins a la Font del Roure, on esmorzo. I encara ho serà més, de forta, fins no arribi a les antenes de La Mussara. Conec tan bé aquest camí que podria anar fins a Prades amb els ulls clucs. Encara no he sortit de casa. Em sé la geografia i els topònims, el nom de cada cim, totes les valls i els seus rius i rierols.

Passo els Montllats i la Creu Trencada. En aquest tram hi ha poca ombra i comença a fer calor. El pes de la motxilla m’ofega, fins i tot sembla que em costi de respirar. M’ajudo del pal que duc a la mà per alçar-la fent pressió ascendent. En aquests curts moments, noto com se m’alliberen les espatlles, l’aire entra lliurement als pulmons i se m’eixampla l’alè en un gran sospir.

El dia és radiant i a la muntanya el sol llueix amb força, tot i que a primera hora del matí la línia de la costa estava emboirada. A l’encreuament de Capafonts he de fer un petit tram de carretera. Després la deixo per anar pel camí del bosc, tot i haver de remuntar un petit coll. Ho prefereixo abans que haver de caminar per l’asfalt.

Sóc a Prades quan toquen les dotze a l’església de Santa Maria. La bonica plaça porxada l’han arreglada de nou i un enllosat modern crec que li ha tret part de l’encant que abans tenia. Descanso al costat de la font, em descalço i reviso els peus. De moment tot va bé.

En un dels restaurants demano un plat de macarrons i una cervesa; després em menjo dos flams i prenc un cafè. El sol pica, i a l’ombra fa fresca. Uns cumulonimbus s’aixequen per sobre les teulades i semblen amenaçadors. El que arriba tot seguit, però, és una nuvolada de ciclistes francesos que ocupen les taules del meu voltant i parlen a crits. Em molesta tant aquest xivarri que ha trencat la pau de la plaça, que decideixo marxar i continuar el camí.

Fins arribar a Ulldemolins hi ha una suau baixada. Molts trencalls i senyals poc visibles que et fan estar atent a la ruta. Aquí els bosc és d’alzines baixes i molt antigues, menjades de dalt a baix pels líquens que les cobreixen. Sembla un bosc prehistòric i fa certa impressió. A primera hora de la tarda tinc sort dels núvols que a estones em tapen el sol. Quan aquest surt, vomita foc.

El darrer tram és d’asfalt. Vaig bé de forces però noto els peus escalfats. No falta gaire, ja veig el poble a la clotada i faig fotos des d’aquesta perspectiva.

A quarts de quatre sóc a Ulldemolins, el meu terme d’avui. Vaig a la fonda i demano per dormir. Tenen habitació però avui no fan sopar, ja que la mestressa ha de marxar i em deixa les claus. Ja m’està bé, estic content d’haver trobat aixopluc el primer dia. Quan he sortit de casa no tenia res previst i puc dormir en un llit. Els demés dies no sé què em trobaré, en aquest sentit vaig a la ventura. Cal confiar, tanmateix.

Desfaig la motxilla, em dutxo, descanso, em poso crema als peus (de moment estan perfectes), escric una mica i després em quedo mig adormit.

Surto cap al tard i pregunto a una dona que passa pel mossèn, amb la intenció de segellar la credencial del peregrí. Em diu que és al tros i que aviat arribarà, ja que a les set fan missa. Entro a l’església per esperar-lo. M’agrada el silenci que s’hi respira.

La parròquia de Sant Jaume Apòstol posseeix el tercer orgue en importància a Catalunya per la seva antiguitat. Construït els anys 1636 – 1638 per dos orgueners aragonesos de nom incert, va ser arruïnat més tard per diverses vicissituds. Als anys 2002 – 2008 va ser restaurat per l’organista flamenc Wilfryd Pratt.

Em sento bé a les esglésies o a dins d’una ermita, sobretot si estan buides de gent. Llavors res no em distreu de connectar amb mi mateix.

Decideixo que em quedaré a l’ofici. Em considero una persona creient, tot i que fa molts anys que he deixat de practicar. Avui és un dia especial. La primera etapa del que espero serà el meu peregrinatge comença precisament en una parròquia que es diu de Sant Jaume Apòstol. No sé si algun dia arribaré al meu terme de la Catedral on, suposadament, està enterrat l’apòstol Sant Jaume.

També és una dia molt especial perquè avui és vint-i-set d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de tots als catalans. I ha estat casualitat que hagi sortit avui, ja que tenia previst fer-ho a mitjans de mes i una feina molt concreta m’ha tingut ocupat durant unes setmanes. Casualitat o ves a saber, un dia com avui de fa catorze anys també va començar el seu viatge l’amic Ramon, de Montserrat.

El Ramon Ribera és monjo benedictí, i va deixar testimoni de la seva experiència interior en un bonic llibre, publicat l’any 1997 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que porta per títol “A peu... Pel Camí de Sant Jaume, des de Montserrat”. Va caure a les meves mans ja deu fer uns deu anys, i des de llavors el Ramon i jo ens hem escrit regularment, tot i no haver-nos conegut mai en persona. La nostra relació epistolar és com una empatia en la distància. Les moltes o poques línies que intercanviem no han estat mai paraules buides ni vanes.

Avui em quedo a la missa perquè és un dia molt especial i en record del meu amic, per qui pregaré. També ho faré per totes les persones que estimo i que he deixat enrere. Per quant temps?

Comença a arribar gent del poble i també el mossèn. Quan comenci la celebració, els fidels serem poc més de dues dotzenes, encara que no pas tot gent gran. Un grupet canten junts i ho fan a cor que vols, però entonen molt bé. Deu ser el cor que ensinistra el capellà, que té bona veu i encara ho fa millor que els seus deixebles. Se’l veu eixerit, aquest bon home; té la cara rodona i pèls blancs que l’ornamenten.

A l’homilia ens parla, com no, de la Moreneta que vetlla dalt del seu “castell” per tot el poble català. Em fixo en els meus cantaires. Sóc només a quaranta quilòmetres de casa i la parla ja comença a canviar. Quan canten fan “la meve força”; i en acabar, quan cantarem el virolai, diran “Rose d’abril”.

Després parlaré amb el capellà i anirem a casa seva, al costat de l’església, a segellar. És el primer segell, només la primera etapa, i ell està molt interessat en conèixer el meu projecte. De moment només és això: un projecte que ha començat a caminar.

Diu el meu amic Ramon que “No podem banalitzar un peregrinatge. Fet en profunditat és una experiència forta, molt forta. Aquest, com un exercicis ignasians, només es pot fer en moments claus de la vida”. Precisament, és aquí on em trobo jo ara, en un moment clau de la meva vida. I veig que ja n’he passat uns quants, de moments difícils, just quan acabo de complir els seixanta anys.

A la primera columna hi ha tots els llocs on he fet alguna parada substanciosa i en negreta les poblacions on he pernoctat. La segona columna dóna les hores reals que he passat caminant en cada etapa. La tercera indica el total d’hores acumulades en tots els dies. A la quarta hi ha els quilòmetres cronometrats de l’etapa. I la cinquena, finalment, els quilòmetres del conjunt del viatge.

Reus

Prades

Ulldemolins               8’15               8’15           39 km           39 km