divendres, 17 de setembre de 2010

Carta a l'absent (Frida Kahlo)

La nit és un gran cor que batega. Són les quatre de la matinada. La meva nit no té lluna. La meva nit té uns grans ulls que miren fixament una llum grisenca que es filtra pel finestral. La meva nit plora i els llençols es refreden. La meva nit és llarga i llarga i sembla dilatar-se cap a un futur incert. La meva nit em precipita cap a la teva absència. Et busco, busco l’escalfor del teu cos al meu costat, la teva respiració, la teva olor. La meva nit em contesta: buidor. La meva nit em dóna calfreds i solitud. Busco un punt de contacte: la teva pell. On ets? Em regiro cap a tots costats, aferro la galta al coixí, la humitat de les llàgrimes a les temples. No és possible que no estiguis aquí amb mi. El meu cap vagareja, els meus pensaments van i vénen i s’esclafen, el meu cap no ho pot entendre. El meu cos et desitja. El meu cos, aquesta incertesa mutilada, voldria oblidar-se per un moment en la teva escalfor, el meu cos necessita unes hores de serenitat. La meva nit és un cor destrossat. La meva nit sap com m’agrada mirar-te, resseguir amb les meves mans cada corba del teu cos, reconèixer el teu rostre i acariciar-lo. La meva nit m’ofega per la teva absència. La meva nit batega d’amor, aquell amor que vull retenir i que batega a la penombra, en cadascuna de les fibres del meu cos. La meva nit voldria cridar-te, però no té veu. I tot i així, voldria cridar-te i trobar-te i ajuntar-se amb tu un moment i oblidar aquest temps que mata. El meu cos no ho pot comprendre. Té tanta necessitat de tu com jo, potser, al cap i a la fi, ell i jo som el mateix. El meu cos et necessita perquè sap que tu em guareixes. La meva nit s’enfonsa fins quasi no sentir la carn i el sentiment es fa més fort, més punyent, desproveït de la substància material. La meva nit em crema d’amor.
Són les cinc de la matinada.
La meva nit m’esgota. Sap que et trobo a faltar i amb tota la seva foscor no n’hi ha prou per amagar aquesta evidència. Aquesta certesa brilla com un ganivet en la fosca. La meva nit voldria tenir ales que volessin cap a tu i els meus braços t’abraçarien sense que et despertessis. La meva nit no m’aconsella bé. La meva nit només pensa en tu, somnio despert. La meva nit s’entristeix i es perd. La meva nit accentua la meva solitud, totes les meves solituds. El seu silenci només escolta les veus interiors. La meva nit és llarga i llarga i llarga. La meva nit té por que el dia no arribi mai, mai més, i alhora tem el seu llevar-se perquè el dia és un dia artificial en que cada hora compta el doble i, sense tu, no és realment viscuda. La meva nit es pregunta si el meu dia no s’assembla a la meva nit. Li explico a la meva nit que temo també el dia. La meva nit té ganes de vestir-me i empènyer-me fora per anar a buscar el teu nom. Però la meva nit sap que el que s’anomena bogeria, de qualsevol mena, escampa desordre, està prohibida. La meva ni es pregunta què és el que està prohibit. No està prohibit confondre’s amb ella, això ho sap, però s’eixorba en veure una carn confondre’s amb ella en el caire de la seva desesperació. Una carn no està feta per enllaçar-se amb el no-res. La meva nit t’estima amb tota la seva profunditat, i ressona també de la meva profunditat. La meva nit s’alimenta d’ecos imaginaris. Pot fer-ho. Jo hi fracasso. La meva nit m’observa. La seva mirada és llisa i es fon amb cada cosa. La meva nit desitjaria que estiguessis aquí per lliscar cap a tu amb tendresa. La meva nit t’espera. El meu cos t’espera. La meva nit voldria que descansessis en el recer del meu pit i que jo descansés en la suavitat del teu. La meva nit voldria ser l’espieta del teu plaer i del meu, veure’t i veure’m tremolar de plaer. La meva nit voldria veure les nostres mirades i tenir les nostres mirades carregades de desig. La meva nit voldria tenir entre les seves mans cada espasme. Llavors la meva nit es tornaria suau. La meva nit gemega en silenci la seva solitud en recordar-te. La meva nit és llarga i llarga i llarga. Perd el cap però no pot allunyar la teva imatge de mi, no pot empassar-se el meu desig. Es mora de saber que no estàs aquí i em mata. La meva nit et busca sense parar. El meu cos no aconsegueix concebre que uns pocs carrers de la nostra geografia ens separen. El meu cos es torna boig de dolor en no poder reconèixer enmig de la nit la teva silueta i la teva ombra. La meva nit voldria besar-te en el teu son. El meu cos voldria dormir en la plena nit i en aquestes tenebres ser despertat perquè tu el besaves. La meva nit no coneix somni més bonic i més cruel avui que aquest. La meva nit crida i estripa els seu vels. La meva nit s’estavella en el seu propi silenci, però la teva presència segueix introbable. Et trobo tant a faltar! I les teves paraules. I el teu color, i la teva olor...
Aviat es farà de dia.
(Rauda Jamis, del llibre Frida Kahlo. Traducció Ramon Aladern)