Ara que he après a viure, pujo a peu
cap a l’alt mirador del sentiment
on se’t descabdella la mirada. Si et dic
amor, no et creguis que faig poesia,
sinó que em corprèn aquest fil de llum
que et daura un somrís d’aigua fresca.
Et bat el cor de sentir-te fascinada
per aquesta mar que de sol es mulla,
i descobreixes commoguda un nou riure.
Si després et vénen els dubtes i la recança,
faré que s’alcin àvids vents per esquinçar
tots els interrogants que avui et pesen.
No triguis a descobrir la mà que t’acotxa
quan el fosc jeu en la mitjanit del solstici,
i tanca a poc a poc la porta de la son.
Saps que res no abolirà la fervent manera
que tinc d’estimar-te, perquè només tu
tens la clau de tots els meus somriures.
2 comentaris:
és preciós!
el cor s'obre quan contempla l'horitzó...
quin bon gust que em queda...
mmm..
Bon dia al nou sol!
Celebro que t'hagi agradat, Marina. La contemplació de la natura sempre ens dóna bones vibracions, sigui la muntanya o el mar, oi que sí?
Que tinguis un bon dia.
Publica un comentari a l'entrada