El meu amor sense fressa.
L’ombra del meu amor que reposa
en una sageta de malaquita,
que travessa la distància
i esdevé llum espessa.
El meu amor cristal·litza
quan els llavis un mot alenen,
un únic mot irrepetible,
i al jaç de les llunes trenades
unes mans de dona em despullen.
El meu amor es perfà dòcil
en el teu gresol d'orfebre.
2 comentaris:
Caram, quina delicadesa, quina sort que té el teu amor.....
La bona sort és estimar i ser estimat. Oi que sí, Marta?
Publica un comentari a l'entrada