dissabte, 11 de desembre del 2010

Llunes trenades

El meu amor sense fressa.
L’ombra del meu amor que reposa
en una sageta de malaquita,
que travessa la distància
i esdevé llum espessa.
El meu amor cristal·litza
quan els llavis un mot alenen,
un únic mot irrepetible,
i al jaç de les llunes trenades
unes mans de dona em despullen.
El meu amor es perfà dòcil
en el teu gresol d'orfebre.


2 comentaris:

marta ha dit...

Caram, quina delicadesa, quina sort que té el teu amor.....

Ramon Aladern ha dit...

La bona sort és estimar i ser estimat. Oi que sí, Marta?