divendres, 30 de setembre de 2011

F de fetilleria










Com que ho vull saber tot
acudeixo a la lletra f que, de totes,
fa un encanteri tan gran que oblido
la resta, llevat d’una: la a de l’alba
que aixeca el vel de la nit pregona.
Ho sabem des d’Homer, el bard cec
que escapçava les cartes en una cleda,
que els ardits que maten la pensa
ens atabalen i anem a les palpentes.
Anem tornant-nos gossada somorta
que lladruqueja a la llum de la lluna.
Ja n’hi ha prou! Amor, no deixis
que em lliguin a la sínia de Hanrahan
i un matí d’estels clars puguem
trobar-nos encara a les carenes.