em
mateu les roses,
el
dia m’ha de dur malignes
presagis
i raucs de granotes.
Sóc
del tot buit a la talaia
i
miro el degotís del temps,
els
cansats vols d’ocells
que
nien a l’últim esglaó
de
l’escala corcada.
Pel
cel baix de la sembrada
l’estesa
ombra del ponent
ens
arriba amb salvatgia.
Ja
davallat l’engany,
des
de la meva quimera
veig
l’hora malva d’abril
com
s’amaga esporuguida
dins
la fosca grisalla del cel.
Potser,
qui sap si veurem
l’alegria
de juny segant a ran
la zitzània i el blat madur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada