Cercós

La processó del plany tramunta la serra.

El cabdill és mort, avui neix la llegenda.

Encara retronen trets pels balços i espadats

de la sarraïna Siurana, castell conquerit,

temps era temps, per l’host catalana.

Aquí me’ls tens, els que enyoren Déu i Pàtria

volen abolir l’infern i el seu sofre; guerregen

a mort el bel·licós liberal que s’aquartera.

Els carlins van penyals amunt, que el cel,

el cor i la creu forneixen la seva bandera.

Una bala traïdora troba el comandant

i acoquina la tropa. Toca d’embolicar la troca

i enaltir una etèria presència, aquí i allà,

abraonant-se des de la ultratomba.

A sota del mas s’obre la balma encinglerada,

el mas de Joan Pau, on la facció s’embosca

i cauteritza els danys de la terrible topada.

Una mala causa congrega liberals voluntaris,

tots guarden sarró i una arma i no saben

encara que somien suïcidar-se, fraternaris

que no herois d’aquella pollosa carlinada.

No els cal espiar ni esmunyir-se silents

Tosques amunt per descolgar-lo, els pinxos

poden anar a la Mussara que només

hi trobaran un vell desdentegat que beu

vi agre i el taüt de la vella Boronada.

Cent anys després de la desfeta, reverdeix

damunt la terra seca la flor i el parenostre.

Isidre Pàmies i Borràs "Cercós", el guerriller aleixarenc. La història i el mite.

En el centenari de la seva mort, al 1.974, els carlins van convocar els seus addictes a la Mussara per homanatjar-lo. Aquest curiós pamflet va ser llançat pels voltants del deshabitat llogaret: