dissabte, 26 de maig de 2012

Cercós


La processó del plany tramunta la serra.
El cabdill és mort, avui neix la llegenda.
Encara retronen trets pels balços i espadats
de la sarraïna Siurana, castell conquerit,
temps era temps, per l’host catalana.
Aquí me’ls tens, els que enyoren Déu i Pàtria
volen abolir l’infern i el seu sofre; guerregen
a mort el bel·licós liberal que s’aquartera.
Els carlins van penyals amunt, que el cel,
el cor i la creu forneixen la seva bandera.
Una bala traïdora troba el comandant
i acoquina la tropa. Toca d’embolicar la troca
i enaltir una etèria presència, aquí i allà,
abraonant-se des de la ultratomba.
A sota del mas s’obre la balma encinglerada,
el mas de Joan Pau, on la facció s’embosca
i cauteritza els danys de la terrible topada.
Una mala causa congrega liberals voluntaris,
tots guarden sarró i una arma i no saben
encara que somien suïcidar-se, fraternaris
que no herois d’aquella pollosa carlinada.
No els cal espiar ni esmunyir-se silents
Tosques amunt per descolgar-lo, els pinxos
poden anar a la Mussara que només
hi trobaran un vell desdentegat que beu
vi agre i el taüt de la vella Boronada.
Cent anys després de la desfeta, reverdeix
damunt la terra seca la flor i el parenostre.
















Isidre Pàmies i Borràs "Cercós", el guerriller aleixarenc. La història i el mite.

En el centenari de la seva mort, al 1.974, els carlins van convocar els seus addictes a la Mussara per homanatjar-lo. Aquest curiós pamflet va ser llançat pels voltants del deshabitat llogaret: