dilluns, 21 de maig de 2012

Vent de silenci

També l’alt crit esdevindrà cançó
quan el soliloqui s’imposi i comenci
a parlar amb mi mateix, avui que irat
trenques el meu silenci domèstic
bufegant els porticons de la solitud.
I et vesses pels teulats i canaleres
i vas a morir lluny, despullat a la pinassa
on t’ajeus, tremolor de fulles inacabables
que han oblidat l’hivernal promesa,
fresses que fugen, pedres tèbies de sol
per on s’embosca un ocell estarrufat
que acapta veus com la teva, oh vent,
quan més em complau d’estar sol.