quan
el soliloqui s’imposi i comenci
a
parlar amb mi mateix, avui que irat
trenques
el meu silenci domèstic
bufegant
els porticons de la solitud.
I
et vesses pels teulats i canaleres
i
vas a morir lluny, despullat a la pinassa
on
t’ajeus, tremolor de fulles inacabables
que
han oblidat l’hivernal promesa,
fresses
que fugen, pedres tèbies de sol
per
on s’embosca un ocell estarrufat
que
acapta veus com la teva, oh vent,
quan més em complau d’estar sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada