La
gent es distreu
i
va massa de pressa
i
perd el temps
en
ximpleries.
Jo,
aviat farà disset
anys
que treballo
dotze
hores cada dia,
i
són lentes les hores
en
aquest racó de la plaça.
M’hi
assec discretament
i
penso que el món
és
una cambra petita,
amb
el cello a les mans
per
tota companyia.
Visc
sol i decebut
després
d’uns tombants
imprevisibles.
No sabria
dir-te
si miro enrere;
els
anys ja passats
són
mobles vells, corcats,
incòmodes
i a cada gest
la
casa em trontolla.
No
malverso cap paraula,
perquè
estic sol, ben sol,
i
la gent va massa de pressa
i perd el temps en ximpleries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada