dijous, 6 de setembre de 2012

Dansa sense nom


Per mi, la poesia en majúscules
és quelcom distant, febrícules
de grans homenots, la majoria
desapareguts o gairebé a punt.
En canvi hi ha un art menor
que és el que, temeràriament,
uso jo com a vàlvula d’escapament.
Com podria, sinó, mostrar
el sentiment destil·lat, breu
i escarit amb els mínims mots?
Per mi, la poesia abocada
damunt d’un paper blanc
és com un ball, molt semblant
a com ballen els batecs del cor.
De la resta de paraules sobreres
en farem feixos fins per fer foc,
i ens adormirem fitant les flames.


2 comentaris:

Joan Fontanillas Sánchez ha dit...

M'ha agradat el teu bloc i l'he enllaçat al meu, www.lasiringadepan.blogspot.com , si t'agrada el meu pots enllaçar-lo. Si no, fita les flames mentre cremes els meus versos...

Ramon Aladern ha dit...

Ens anirem llegint, Joan.
Salut!