De
bat a bat oberta
la
tarda i la porta del neguit,
prodigiosa
falç al cel clavada
que
esquinça el vel del ponent.
El
foc crema i no fa basarda
el
crit agut d’un negre ocell.
Recorda
la veu de la campana
el
clasc a la cornisa de la llum.
No
intentarà, no gosarà
a
l’hora malva zigzaguejar
per
sobre l’immens celatge gris.
Si
de cas, en un matí d’aloses
oirà
el vent de xaloc que brum
per entre el brancatge mort.
1 comentari:
Una foto preciosa. És tan maca que sembla ireal.
maria
Publica un comentari a l'entrada