A
peu, i a poc a poc, he anat seguint
els
mil camins de la màgia indulgent.
Els
de les facetes difícils, quan només
eren
dúctils somnis d’adolescent;
els
que seguien dòcils la carretera
on
cada any hi afegia un nou gruix
de
reblum i asfalt; els que eren fets
d’un
sol instant, quan la llum s’irisava
de
febre sobre el rostre estimat.
Tu,
tardor benvolent, et demano
que
no me’ls esborris i no els canviïs
per
una artiga oberta i buida, avui
que
el verd s’exhala per sota els pins
i els roures baixos esperen l’hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada