dimecres, 7 de novembre de 2012

Indrets


A peu, i a poc a poc, he anat seguint
els mil camins de la màgia indulgent.
Els de les facetes difícils, quan només
eren dúctils somnis d’adolescent;
els que seguien dòcils la carretera
on cada any hi afegia un nou gruix
de reblum i asfalt; els que eren fets
d’un sol instant, quan la llum s’irisava
de febre sobre el rostre estimat.
Tu, tardor benvolent, et demano
que no me’ls esborris i no els canviïs
per una artiga oberta i buida, avui
que el verd s’exhala per sota els pins
i els roures baixos esperen l’hivern.