uns enyorats petons, perdent-se, foscos,
aigües endins d'aquesta mar tan ampla
que ara mateix no em mitiga la set de tu.
Deixaré d'interrogar-me i et diré adéu.
D'aquest vol teu, com retenir-ne l'amplitud?
Fins a la mort et seguiria, malgrat la nuvolada,
el crit del vent que omple l'aire de queixes
i els caires a la roca viva que bat l'onada.
Totes les preguntes que no et faré
han estat respostes amb un silenci eloqüent.
Si parlessis, desmentiries l'ombra dels ulls
que amaguen avarament la tempesta interior
que a mi se'm fa del tot transparent.
Fes-me tremolar, fes-me sentir la plenitud,
perquè és ara que et miro sota aquest cel
amarat d'anys i he d'allunyar-me de tu.
Amb el teu cos, em portaries vers on?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada