dimarts, 1 de març de 2016

La lloba

M'allunyo del refugi
de les parets esmolades,
de les piques baptismals
i de les cases frondoses
que han perdut el celobert,
de les arrels clivellades
que ja gairebé ningú no creu,
les secretes veus que no parlen
a les nits, sense foc ni llum,
sense abraçades que em lliguin,
Albarca per mi abandonada,
a la teva lluita que no m'acull.
Ventura certa potser no  tinc,
però m'estimo els falcons del cor
de mirada neta, inviolable,
estimo l'esperança, la sinceritat
que em fa planer el tortuós camí
que va a la font d'un primer amor.
Digues-me, nit, què fer
de la meva salvatge passió
que eixampla el cor camí del cim,
què fer davant el penya-segat
i què dir al vent que efímer passa?
Inunda'm, sobrepassa'm,
vull aquell anhel que trobava en tu
quan m'acollies, escabellada i tot.