dijous, 28 d’abril de 2016

En un replà del temps

No sempre recorda
les coses tal com varen ser.
Bastirà, doncs, un refugi
contra el vent de l'oblit,
encara que sigui provisori,
per acabar sent tan sols ahir.
El seu pare, que era savi
i cruel a parts iguals,
venia d'un temps en que
guanyar-se el pa era sagrat
i les noies fadrines no podien
sortir de casa havent tocat
les campanes de les deu,
dols i plaers eren privats
tot i que tothom coneixia
la vida particular dels demés,
la gent comuna en un perfet,
il·limitat singular repetit.
Cruel ho era per la seva radical
doctrina: tant tens, tant vals.
Solcuit per una terra aspra,
on els hiverns eren d'un fred
morat i els estius t'evaporaven,
aquell puny sempre tancat
el va mantenir fins l'últim dia.
I savi, era d'aquella saviesa
que surt de l'escola de la vida.
Sense estudis, les seves armes
van ser l'aixada en un mà
i en l'altra tothora un llibre,
molta lletra espigolada
per treure's el brossall inculte.
Si alguna cosa podia definir
la seva mare era la bondat,
les mans sol·lícitament dolces
com un alt marge que t'empara
al trenc remorejant del vespre. 
Quanta bellesa en un cor
arravatat que sempre estima!
Les seves llunyanes joventuts
les van perdre en una guerra
de plom i foc, i en unes últimes
llums d'un sol enlleganyat
que repartia treballs insensats
damunt de l'esquena vinclada.
El seu matrimoni guanyà, perdé,
sofrí totes les vicissituds
a recer de la penúria i la foscor
d'una postguerra inacabable.
Mai no vaig poder entendre
com s'avenien l'aigua i l'oli
i com la felicitat es construïa
cada dia amb tan poca cosa.
Imatges que no m'invento;
avui, el record d'allò que fou
flueix hiperbòlic davant meu
en un estret esglaó del temps.