Noia que vius al raval

Naixien del cor sense nosaltres saber-ho
les imatges ben instal·lades en el joiós matí.
És ara, amics meus, que recordem l'après
en els llargs capvespres, tocant el foc,
sense res a témer contra l'incert destí,
sabent el rics que érem sense posseir res,
on tot el que teníem eren somnis per complir.
Ressuscitat amb estremiment aquell setembre
de mil nou-cents seixanta-set, de sobte,
a la impensada, no m'enganyen el ulls, no,
i veig la precisa cara que defalleix un sol
que em mira fins que la nit em té.
Tremolo de sentir la vastitud d'aquella plaça
prenyant l'incendi poderós i crepitant,
tots els arbres en flames, que tu encenies
en el meu pit, tímid, covard, com les fulles
grogues que morien sense saber-t'ho dir.
Ja sóc l'esvoranc per on es mou la quietud;
en paraula clara s'ordenen aquells records
i agafo la fúlgida lira per cantar un amor
tot i saber que, tard o d'hora, arribaria
un dia per enyorar amb pas petit, sense
tornada, els contrapunts al teu costat,
mai no desistint de trobar-te en el pic
de la mirada quan ens agafàvem les mans.