dimarts, 14 de juny de 2016

Riure

Visc, i ja no sento la terra sota els peus;
ni deu passes enllà no arriba el meu plor.
I per això, amic meu, res no m'és advers
quan em maquillo la cara, em pinto els ulls
i amb la meva estranya fútil vestimenta
faig poesia de carrer, sol en tot l'univers,
i els bigotis em riuen talment escarabats.
Sol és qui no té ningú que l'habiti, però jo,
que estic ple de records i cicatrius de vida,
sento tothora que sóc soledat compartida.
Pot ser que l'alegria ja hagués nascut
abans d'haver vist els teus ulls; pot ser
que el desig ja hagués nascut abans que
els meus llavis haguessin trobat els teus;
però jo, que sóc un llop estepari i miro
com els pins freguen els estels, res
no havia conegut fins que un vent càlid
em va fer giravoltar per les planúries
del teu amor, amb un immens cop d'ala.
Visc sol, amb calma i esperançat,
i així viatjo d'una casa a l'altra perquè
a la vora del teu pit ja no em puc ajeure.