quan seguim camins i bellesa,
l'emoció de sotjar la neu verge
just a l'hora que et despertes.
Jo sóc una manera de ser amant
quan sobre la mar llisca la barca
i una calitja d'or et tremola al pit
amb pas gentil, a fil de matinada.
Mor d'amor se m'escapa el cim
per molt que em proclami
enamorat del costat de la vida.
Tremolo de mirar-te. Com et diria
que vull trobar-te dins del llit
de les primeres núpcies?
Tornaré a tu un cop més,
als blaus saturats de les abraçades
que encara m'esperen. Així t'estimo,
com s'estima la fantasia compartida
que ve del plaer de la teva dolcesa,
de resseguir-te el cos dibuixant
al cel un traç amb passió única,
sabent a penes que dormirem junts
admirats del poc o molt que ens queda.
Damunt del cel es mor en silenci
després de malbaratar la fortuna
amb ànima serena, allà on s'ajunta
el camí del vent amb el de les estrelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada