té la seva resposta,
ja soledat, ja fronda,
cada solc de la teva pell
és una laberint ocult
que desconec on em porta.
Rere el rastre evaporat
dels teus passos camino,
sempre esperançat,
per trobar el pas incert
on poder assolir-te.
Necessito aprendre l'alfabet
de la teva bondat elemental
que no ve escrit als mapes,
descobrir les fonts del teu pit
entre les mans del vent,
fent-te copa on poder beure.
M'has convidat a tenir set
creuant ponts de pedra
i l'abisme era en tot
i jo un alè irreductible.
Voldré sentir murmuris
que palpitin a la vora,
estrènyer mans a la deriva,
somriure a les confidències,
esperar una aclucada d'ulls
de la lluna plena enfilada
damunt els teulats arboris.
Demà recordaré que aquí
han quedat cel i congestes,
i el foc de l'ànima
que crema sense paraules
quan sabem compartir
camins i bellesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada