Secreta veu, parla'm d'ella,
dels seus rínxols nivals,
dels ulls, les mans, el rou
matinal que me l'oculta
rere un vel de cel porpra.
Parla-me'n espai, ara
que quiet mesuro fondària
en l'esglaiosa llacuna
escoltant el vent i els núvols,
el cant absolut del silenci
i l'ocell invisible de l'aurora.
Dellà d'aquest vol de cims
què hi ha? Només el buit,
i cada batec correspon
a un desig de la pedra nua.
Sec amb els déus a taula
i em sento hoste de l'atzur
quan el dia va fonent-se
amb llangoroses flames.
Com es mou el temps,
i jo, que lluny, perdut
desota les estrelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada