Eternitat

Abaixa la veu, deixa'm sentir la tardor
i el vent de la nit com fa moure
les llunyanes arbredes de la infància
vagament esteses a la claror dels estels.
T'he cridat arran del cingle, prou adorable,
per no témer l'hora closa de la mort.
No encenguis foc. He obert els porticons
i he vençut el fred encès del teu record.
El demà l'escalfarà una mica de sol
i entre tu i jo hi haurà un invisible nus:
sé que formo part de la teva eternitat.