i està molt bé que facis
volar un estel i li donis
corda fins perdre'l
a l'entrefosc, i el voleïs
tremolant, abraçat
a tu en un nus, difícil
de desfer al matí.
Ara fixa't, la basarda
que m'ha vingut de cop
de no saber quan vindràs
per estimar-te de nou.
La vida no és mai banal
tot i que vinc d'un plor
secret, sempre en exili,
dins les clares parets
de la nit, meravellant-me
dels excessos de fe.
Quina basarda em ve
d'haver d'esperar sempre
plenamars sense tu.
Treu-t'ho del cap, mai
no diguis que passen
els anys i no t'estim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada