dimecres, 12 d’octubre de 2016

Roserar

Plou, i ja per sobre els pins
el temps s'empereseix
pressentint els canvis profunds
que durà l'aigua ploguda.
Mira, només de les roses
te'n queda un prim record,
encenalls de l'encesa plenitud
de calzes, corol·les i secrets,
tota una vida vetllant
somnis transparents,
aquella boca feta per al cant
que nodreix un espès silenci
a recer de les mans quietes.
Oh, quanta nit t'espera
de negre fons i pedra inerta,
pes i tenebra d'allò perdut.
Aigües amunt dels teus dies
hi flueix un torrent eixut
esperant que hi brollin paraules.