la tarda ensopida se n'ha anat a jóc
havent acariciat els vermells enfervorits,
somnis folls dins els besllums de la posta.
Toc de silencis havent tancat els porticons.
El dia era un cavall blanc vora la mar
i tu el menaves. I tot era desig d'onades,
vent d'aram i pits abrusats a la platja.
Fantàstics terratrèmols i crepitar de boscos
quan ens estimàrem enmig de la gent
sabent que sempre hi ha algú que plora.
Toquen les deu. Han fugit les quimeres.
Paro orella i escruto la imminent feresa
de la nit, oint sons inquietants que arriben.
Si per atzar algú crida el meu nom, diré
que només era la mirada de la bèstia,
foscúria, udols de les aspres muntanyes
i esbarts de pors que s'han tornat pedra.
Necis, calleu, que cap fred no vencerà
el record d'ella mentre sopo. Capcinejo
i la cullera se'm cau de la mà balba,
i sé que el morir em prové d'aquella vida,
d'aquella cara entorn de la qual tot girava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada