No et rendeixis

Vaig marxar del teu costat
per començar de nou.
Era l'hora ja de dir
la primera paraula: tinc por,
por de no estimar-te prou.
Sabia que sense tu no tindria amics,
que tot el temps fóra perdut,
la fosca prou espessa
bevent del teu solatge
dins del bosc de la nit. Estic sol,
els focs apagats no es revifen
i la passió ja no és dins meu,
sinó el record i el vent abrupte.
Aniré a escoltar el riu, en fer-se clar,
sense mirar el pont de la por
ni dir per què t'he abandonat,
no m'he d'avergonyir de res.
Massa gent que estimo tant,
massa temps sense veu,
no podré veure mai la mar al fons.
A les vores del camí, despullat,
sembro les paraules que tinc
per majors profunditats.
He de fugir d'aquí, vers on?,
el riu flueix en un crit cansat,
temps perdut, temps perdut,
els cedres de l'altra banda
ja no em parlen més.
Prou temo el que ha de venir,
no em preguntis, no sé res,
l'origen de les coses mai se sap,
no he de rendir-me pas.
És estrany com canvia tot,
repetir les mateixes paraules
endins del fosc, mirant la nit
quan la nit ens  mirava als ulls,
era el nostre primigeni so.
El silenci omple els prats
i la boira dels sentits, sobretot.
No et preocupis, t'espero aquí,
quan va fallar tot vam perdre
les tonades de les nostres cançons.
No ens rendim, no, no ens rendim.