dilluns, 16 de gener de 2017

El fred silenciós

El fred silenciós

Em sento perdut
dins la faredat de la nit
i me'n vaig anant cap a casa,
amb el coll de l'abric alçat
i donant cops de bastó
als fantasmes que segueixen,
sense emoció ni angoixa,
un rastre d'animal ferit.
Per molt a poc a poc que camini,
tornaré massa aviat.
Molt tristament porto
els ulls de pòrfir fatigats,
els d'un dia avorrit i tebi
sense dolors especials,
sense cap aflicció real,
sense desesperança;
¿qui haurà tastat aquells dies
infernals i vomitius, aquells dies
de mort a l'ànima, de buidor
en una terra dessolada
amb la seva falsa brillantor?
Vago amansit donant voltes
i m'envesteix una música
no desitjada, violenta
i brutal com una bafarada
que surti del clavegueram.
Sí, es pot viure sense soroll
i sense un amic a la vora,
i és inútil consumir-se
en un afany impotent d'afecte.
La solitud nocturna
significa independència
i l'he aconseguit sense mèrit:
al llarg dels anys estèrils
me l'he anat trobant.
És freda, és clar, però també
meravellosament serena
i gran com tota la serenitat
freda d'un cel tan llunyà,
un cel que brilla esquinçat
en un petit tros d'eternitat.
Jo, el vell llop, trotant
mentre la neu em cobreix
amb una capa d'humanitat,
puc arrelar en el buit,
en l'estranya quietud del vent,
però defujo espigolar
en amors ja caducats.
D'això se'n podria parlar
i discutir molt i se'n podria
escriure un llibre sencer,
però ningú en trauria res.
Carrers humits em criden
amb dring de pura llauna,
afinant la rovellada lira
per entonar un modest cant
d'acció de gràcies, prou trist;
camino sota la llum
esgrogueïda dels fanals,
esquerp i solitari, m'he perdut
per les maresmes de l'oblit.
Per la finestra ja badalla
el matí, un matí de plom
d'un dia enfredorit d'hivern,
quan finalment em fico al llit.
Plou pur teatre de màgia,
flocs blancs de silenciós fred.
No hi entra pas qualsevol
a interrogar l'antic silenci
del profund conjur de la nit.
No pas qualsevol.