Les dones de la meva vida

Els poetes, ben cert que som uns mentiders i sovint, és clar,
fantasiosos i ingenus. La fantasia ens sembla més interessant
perquè ens porta nosaltres dintre i els secrets que no diem
i els sentiments que s'eclipsen passen per velles faules.
Jo mateix, diguem-ho així, el sol fil del que escric és degut
al meu incontrolat propòsit de plagi. No són els meus mots,
si dic “mi conjuro” o “te extraño”, tan vivament com ho van dir
Benedetti o Cortázar. Compta que potser no diré mentides,
però la veritat inaprehensible qui sap per on camina.
Ja sé que un vers que no sap a qui parla no té cap nus subtil
que el lligui a les dones estimades, amb nom o sense,
que algun dia vas tenir als teus braços com un regal impossible.
No voldria que un malentès se t'aixequés del meu vers;
se t'aixequés a tu, Helena, que vas sentir l'àcida cremor
a les paraules que escrivia, i creu que tot m'era vana fantasia.
Puc ara preferir estalviar-me agonies de remordiments
i donar el món per perdonat, però aniré estrebant el fil
de les meves històries perquè vegis que sempre t'he donat
el millor que tenia, tot i no sobrar-me la traça de fer-te feliç.
Si aquella meva joventut ja s'ha fet molt enrere, disgregada
en la flàccida memòria, és perquè, i t'ho dic amb tristesa,
se m'han acostat moltes dones boniques a grapejar-me l'ànima
i no totes eren sinceres. A poques he estimat, i tu ets una d'elles.
T'ha faltat entendre que no és de segon ordre l'amor que et tenia,
i jo, que quan et vaig conèixer tenia el seny a dida, molt de pressa
vaig voler estimar-te dins la penombra d'aquells dies de cel blau
que per a mi ja no existien: els amors passats són irrepetibles.

Les dones: Aquella llarga nit jo rodolava per móns centrifugats
i una via lenta cap a la matinada anava a sotragades. Ben despert,
no hagués vist tan clara la llum, abstracta i estesa, que es rebolcava
pel sorral on s'ajeien tot de noies esplèndides en una ratlla de costa
oberta de Salou a l'Almadrava. Alguna era un fruit al meu abast.
Durant aquella bonica nit de tendresa se m'aparegueren,
subtils i transfigurades, totes les dones de la meva vida.
Enamorat de les camèlies i sota l'impuls de la màgia d'Eros,
el doll d'imatges brollava profund i se'm parava el cor,
buit de somnis en despertar, tancats al ventre de la nit.
Com flors aquàtiques sorgint de l'aigua, fragants i etèries,
suraven les imatges i jo m'hi embadalia amb la certitud
de que totes eren les d'ella. Veia les cares de l'instant,
les que havia tingut entre les mans des de l'adolescència
fins a la ruïna total: aquell rostre bell i els rínxols dibuixant-li
un signe de carícia. Ella va ser la que em va fer descobrir
la meva heroïcitat i tota la felicitat que no coneixia.
Tornava a adormir-me i novament em vaig despertar
sense haver deixat d'abraçar la meva preciosa, preciosa flor.
Quina meravella! La fragant corol·la continuava essent allà,
desclosa, i el meu plaer sorgia directament dels sentits
i donava sentit als marges onírics de la nit molla i tèbia.
En aquestes imatges tornaven a ser-hi totes, brollaven,
sublims i eternes, de la font d'aquesta nit d'amor
i jo tornava a saber allò essencial que havia oblidat:
que elles eren tot el que sempre havia estimat, tot el que
havia tingut de preciós al llarg de la meva vida.

Els dies: Els poetes sovint tenen una desmesurada tendència
a dramatitzar la vida, a convertir cada sotrac, cada urpada
del destí, en una catàstrofe apocalíptica i irresoluble.
Per això jo no vull sentir-me'n, de poeta. Tanmateix, també
és veritat que ells poden captivar els esperits més sensibles
amb la seva lírica, talment com mags o prestidigitadors
que amb veu vellutada encanten les seves incautes preses.
Tanmateix, hi insisteixo perquè quedi clar el que m'ha fet
mig feliç, vaig haver d'escriure, essencialment per sobreviure.
I no es tractava d'anar passant dies -que un de sol és
tota una vida-, més aviat passava els mots i empenyia
les frases, que és tot l'ofici d'escriure una inútil glòria.
En aquells dies hi frasejaven els matins molts semblants
els uns amb els altres, i la qüestió subsegüent era entendre
si hi hauria prou valentia per arribar a l'endemà. La veritat
és que em vaig anar instal·lant pels racons encalmats
de la seva presència, tot i que una paret insalvable ens havia
separat, sense respostes, i una mirada que jo hi posés no
aconseguia arribar fins a ella, que tenia la mirada embrossada
i el somriure torçat sense poder dir-me el molt que m'estimava.
Ella, que se'n va anar fa vint anys, vuit mesos i tres dies.