Ha nevat a la Mussara

Vaig aprendre a mirar-te sota els sols

que es fingien indiferents, desvetllant
les pedres tèbies i la bardissa excitada
de la vora del camí, tan fina la pell nua
estesa a la pinassa plena de lluna i olors.
Caminava jo a l'estiu seguint l'or d'ambre
dels teus passos, i a l'hivern m'encegava
el miratge fugisser que no assoliria mai.
Avui tot són fruits prohibits. No trobaré
cap platja on abocar aquests records.
També he entès que al cap dels anys
no ens torna a cremar el mateix foc.
Quin joc perdut, quin rodar pels balços
de Campanilles! Set mil anys han passat
des que no vaig saber trobar, amor,
el lloc on te m'havies arraulit per créixer
lluny de mi. Ha nevat a la Mussara,
i a la bassa només hi creixen els joncs
que ja no senten les campanes greus
i no em deixen ser pell i vida amb tu.
Ara se m'ha perdut la cara on reposava
la fe del demà, i vull recordar-te, noieta,
que tan llavors com ara, et tinc present
tot i que la dolça cara em sigui lluny
d'aquell frec que em torbava. I si un dia
te'm gires, veuràs com aquest silenci
es bada com un fruit madur al teu abast.
Ha nevat a la Mussara, i jo el que voldria
és saltar fogueres que no s'apaguessin
quan arriba el fred i encara penso en tu.