A ranvespre

D'aquí trenta anys, tots els trens, bruscament,
hauran oblidat el penós deambular sense sentit
per la vida. D'aquí trenta anys, ben pensat,
m'hauria de ser igual que totes les estacions
fossin buides i ningú no m'esperés a l'andana.
Demano poder passejar, lluny, per l'extraradi,
sense odiar els túnels on van a encauar-se
les sargantanes vermelles. Ni tant demano.
Poder seure, encara, al sofà de vellut polsós,
de cara a la finestra, i contemplar a ranvespre
aquestes enceses i efímeres cortines de llum 
que la posta va estrangulant quan rodola
cap a la fosca. Però, qui ho sap. La processó
és més llarga, i encara que se'm faci penós
caminar sense saber on m'esperes, em caldrà 
acomplir amb el lent i sinuós ritu d'anar vivint.