divendres, 3 de desembre del 2021

Camí de Roma

Prenc el cafè sol. Un pòsit amargós
perquè em sigui dolç l'embat de vent
i fred, extremadament cru, que xiula
darrere les finestres, incorruptible.
Com que el trajecte és curt, vaig pujant
a poc a poc per lluminoses avingudes,
ara que als vells plataners ja no els queda
cap fulla a les branques. Quan sigui vell
i gris i arronsat d'espatlles, serà inútil
que em vagin mirant de reüll les noies,
els impertinents aparadors que m'ensenyen
tot el que no necessito, l'extravagància nua
d'aquest paisatge que ja tinc molt vist,
a la tornada dels anys. Per la resta, diria
que sóc invisible: una sargantana al sol.
Un semàfor em tanca el pas, just un instant,
i puc sentir-me impacient de no fer tard.
M'espera la meva Roma, capital de passió
del teu Imperi, del meu ésser. Amor meu,
voldràs obrir-me la porta quan arribi?