Tretzevents

Floridura

2012-01-05T14:12:00.001+01:00

Ran les parets de Sant Joan

voldria fer vida contemplativa,

seguir l’ordre sagrat dels dies

assaonant-me la pell d’hivernada,

fins que l’udol misericordiós

d’un vent que s’allunya em digués

que queda molt de camp per córrer.

Perdó, foravilers assenyats,

si és el meu vers massa espès.

Tu que véns fent ocells de paper,

és que aquí jove jo m’he vist

i avui molts records se m’han florit.

Inici

2012-01-02T13:13:00.001+01:00

No fallarem tampoc enguany

esperant el gener benigne

que arriba amb dues copes

de garnatxa opulenta.

I, tenint el nou any davant,

ens sabem rics i vehements

molt més que ahir no érem.

Deixem-nos només engolir

per les tardes d’or encegat

que hem tornat a dir-ne vida.

Bon Nadal

2011-12-22T15:54:00.002+01:00

Ponent

2011-12-16T09:16:00.001+01:00

El vent tardorenc despulla les branques,

i al camí de Rocabruna l’ocre silenciós

s’impregna del fum que puja d’una masia.

Quan el ponent crida l’esperit, dos jornals

d’avellaners antics són tota una vida.

A l'amic

2011-10-27T11:42:00.000+02:00

Dia tèrbol, de tempesta anunciada.

Ni la por ni cap esperança vetllaran

l’home que deleja l’àrdua pujada

i li fa goig seguir, fins a la font,

l’aire encalmat de la llum estelada.

Ai amic, que el fosc ens atrapa

i ja se n’han fet garbes d’aquell ordi

que capcinejava amb la garbinada.

On paren les enyorades orenetes

que donaven vida al pentagrama?

F de fetilleria

2011-09-30T14:28:00.001+02:00

Com que ho vull saber tot

acudeixo a la lletra f que, de totes,

fa un encanteri tan gran que oblido

la resta, llevat d’una: la a de l’alba

que aixeca el vel de la nit pregona.

Ho sabem des d’Homer, el bard cec

que escapçava les cartes en una cleda,

que els ardits que maten la pensa

ens atabalen i anem a les palpentes.

Anem tornant-nos gossada somorta

que lladruqueja a la llum de la lluna.

Ja n’hi ha prou! Amor, no deixis

que em lliguin a la sínia de Hanrahan

i un matí d’estels clars puguem

trobar-nos encara a les carenes.

Fruïció

2011-09-14T12:58:00.000+02:00

Mira’m, però també toca’m.

Vull sentir les teves mans

com s’escampen pels meus sentits.

Que s’obrin totes les portes

a l’hora de la revinguda de la nit,

i escoltem les paraules lentament teixides

a la claror del núvol lluent que es pon.

Preparem una festa de carícies

sabent que som aire i foc que dansa.

Som tot el món possible.

Imperiosa flama

2011-09-11T23:49:00.002+02:00

De nosaltres ha de sortir

el crit de sofriment o de glòria

que voldrà parlar de llibertat.

Sols amb els anys comprendrem

com n’és d’humil i coratjós

el treball del foc flamejant

que s’alça tossut fins al blau;

el clam de la magnànima mar

que ens ha vist néixer;

l’impuls dels tretze vents

que exulten amb una sola veu

l’audàcia d’aquest poble;

la fe que a favor nostre

ens ha servat la parla;

l’heroica terra condormida

dins el ventre vivent d’una mare;

el titànic esforç que empeny

la proa segura de l’esperança.

Com imperiosa flama, arriba l’hora

d’articular la saviesa de segles

i mostrar la força més forta

que ens fa dir, per fi desperts:

Ho volem tot. I ho volem ara.

Regal

2011-08-31T09:04:00.000+02:00

Sóc amb tu, passats els anys,

i tot ara es renova, talment

com els vermells encesos

de la plenitud d’aquest agost.

Atiant fogueres, sóc amb tu

lliurat als excessos estivals,

sense cap por de perdre’m

en els crepuscles d’uns ulls

celestes com l’ocell de l’alba.

Paro migdialment la taula

dins de les gúbies frescals

i escolto la remor de l’aigua

entre les roques, el doll

del riu que ens sadolla.

És ara, a la solpostada,

que ens hem d’anar a banyar

i deixar que l’aigua llisqui,

placentosa i en silenci,

per l’entrecuix del món.

Ja no cal moure’ns d’aquí

fins que no arribi el blau

recolliment crepuscular.

Fulles seques

2011-08-26T18:52:00.001+02:00

El vent, el temps. Furtiu,

un sol badat que s’emmagrana

va fent cendra d’aquest estiu

-una baldufa que s’ennuega de gust
i lenta ve a morir-.

Les paraules i el riure,

disbarats que no esgarrinxen,

traspuen remors de fosca mar.

Trobo els teus dits entre

els meus dits quan cruix la tarda

sota els nostres peus.

Els arbres muden les ales

i cauen cegament les fulles

com mots ja dits.

Hores caniculars

2011-08-24T14:00:00.001+02:00

Un filferro roent d’agost

em talla aquest espès d’un dia

de la canícula que s'encrosta.

Sé jo que bufarà aviat

el vent sec de ponent

i s’endurà el polsim arrupit

a les portes de setembre.

Aquesta estiu se m’afeixuga

amb el seu lent caminar,

i se’m fa vinent l’insuportable.

Avui, el més usable és el vano

i el mantecau de maduixa.

Cala Fonda

2011-08-21T23:28:00.002+02:00

Els peus trepitgen reservats

el camí que du a la Roca Plana.

El blau es menja el rovell del sol

i biaixa un cel que es decanta.

Aplec de badades pedres tèbies,

claror de l’aigua que es despulla

i s’ajeu a l’ombra de la pinassa.

Nua pudicitat que s’exposa

a l’aparador privat de la platja

-mascles que amb parsimònia

paonen escrots portentosos-.

(tot és permissiu a la Waikiki).

Ignorem el tremolor de grills

per les soques inacabables

i anem a perdre’ns per la dolça

ignorant bardissa atònita.

Estany gelat

2011-08-15T18:18:00.000+02:00

Aquest matí m’he trobat

taula parada per a dos

i tot el món cabia

en una mà per estrènyer.

A fora, ploguda la pedra

que s’enfila fins als ivons

de l’Astazou i el Marboré,

era un fruit al nostre abast

aquell roig carmí del balcó.

Escolta encara l’aèria remor

d’un desglaç que s’arrissa

per les parets altíssimes

i ve a olorar-nos la pell.

Tarda d'agost

2011-08-07T18:29:00.000+02:00

Dues estàtiques bicicletes

aparcades devora el camí,

grogues com espinades

d’insectes immòbils

sota les fulles ertes

d’un tell ple de monyons.

Passem-hi a poc a poc

per la grava cruixenta,

sense molestar les ombres

de la bardissa excitada

per una serp en moviment.

¿Per què la volem tan plana

la terra inacabable,

les feixes a ratlles vulgars,

l’ermot que el sol ungleja,

si ens agrada el camí rost

que ens mena al cim?

I el silenci d’aquesta tarda

rovellada d’agost,

esquerdada pel cant d’un grill.

Tasta'm

2011-06-19T16:44:00.002+02:00

Aprens a mirar-me amb l’ardor

del sol que es deixata a la cala.

Ja no ens costa desvetllar matins

que s’enceguen exultants

amb la lubricitat feliçment tornada.

És llarga la platja de Cavalleria

quan ens rebolca damunt la sorra

el convuls desig que has desfermat.

Tornes a donar-me vida i caminem,

ben lligats, fins a la solpostada.

En després, podràs amanir-me

amb gotims de cargola de mar,

i encara, a trenc de nit, lliscaré

per tot l’ambre del teu cos.

Tasta’m! Fes que sigui el cadell

inacabablement nou que torna

amb el gust opulent d’un festí

de tomàquets, salats a la boca.

Camins

2011-06-13T21:01:00.001+02:00

Modelat el camí i la pedra cisellada,

em deixo conduir, sentint-me confiat,

per totes les valls amagades

que vulguis ensenyar-me. Traspasso

tots els guals i les ribes lluentes

i m’enfilo cap als cims

on hi parpelleja la neu pura.

Sé que entre els núvols enlaire

em trobaré caminant per camins

que m’has dibuixat amb el pinzell

dels somnis, on hi llisca el cigne

que ha encetat aquest nou dia.

Oh, la vella talaia tempestejada

no fereix les ànimes inacabades

que es reconeixen tocant el cel

i a partir d’ara resten abraçades.

Manobre d'afectes

2011-06-09T13:53:00.001+02:00

M’has donat els maons i te’n faré una casa,

i a l’incert marge es gronxaran

les ortigues i a la pedra escardada

s’hi arraparà ben fort l’heura que ens lliga.

No vull ser més viatger, ni savi ni poeta,

ara m’estimo més acaronar la sensualitat

de l’ombra que el teu front estimat em dóna.

Finestrals oberts, per on s’hi esmunyi

lluent el rostre del cel; teulats en vessant

inclinat on no pugui aturar-s’hi cap pena.

Que bell que és el matí que es perd

i ningú no sap per què!

I ens redreça el saber, revenint-nos

al cor la certitud que tot és possible.

L’esclatant blancor s’acaramulla i llisca,

altivament pur, pels llenços encalcinats.

So greu de la torbonada que retruny,

de l’aiguat que s’apropa. No has de partir,

les orenetes no ho fan pas, van i vénen

en una perfecta dansa. Mira el compàs

alçat al blau de la punta d’aquella ala!

Els fonaments que un dia em vas donar

han engendrat parets sòlides, en equilibri,

estances on estimar-nos avui

com quan res no sabíem. Paraules

guaridores després de tant silenci.

Terra fèrtil

2011-05-29T10:57:00.000+02:00

A sota l’asfalt hi ha un hort

on hi fem créixer les paraules.

A sota les llambordes, la platja

on s’estenen moltes esperances.

Baratària

2011-04-25T12:34:00.002+02:00

Fins que no vaig tocar-te amb els colors

tenies uns solcs presents entre les celles

que et feien ombra en els llocs inoportuns,

testimonis d’anys seguits d’aspreses.

Avui, els núvols capcinegen entre l’ordi

i jo estic assegut al sol sense moure’m.

Les paraules, adormides a la gola,

fan molt mal paper. Són un infidel

retrat de la vida. El vent em despentina

i als marjals del riu hi creixen roselles.

En aquest ampli escenari de l’Ínsula,

vens per dir-me: gaudim de l’abril plàcid!

Quan passo els quatre cantons de l’erm,

les parts més allunyades del meu cos,

et trobo.

Estic content, molt content

2011-04-18T23:43:00.001+02:00

De cor saludo la nit, l’amiga

que em du fins a l’endemà,

els seus viaranys, la làmpada

solar que m’envelleix la pell

de la nuesa, els ulls diligents

que escruten afectes que surten

o arriben, el mapa dels neguits,

el vent frisós que tot ho esborra.

Com que no sóc desagraït,

de cor saludo la meva vida.

No és pas ara que hi penso.

Clar ho vaig sentir d’en Tortell

ahir, al Teatre Bartrina:

“aprofita cada moment,

que aviat tot pot canviar.”

L’única certesa indubtable

és que, quan arribem, venim

amb el bitllet de partida.

Viure

2011-04-09T23:16:00.001+02:00

Vaig girant volgudament

el cor al mar que bat el sol,

i recullo de l’ona persistent

el seu compàs contra el mur.

Què en faig, de dues peces d’or?

Amb una, compraré pa per viure.

I amb l’altra em regalaré una rosa

per tenir una raó per viure.

Port D'Addaia

2011-04-08T12:17:00.000+02:00

L’horabaixa, a Favàritx,

té els ulls negres de la nit.

Han callat tots els camins

per quan ens pertoqui parlar,

ara que les veles del sentiment

fremeixen al vent de xaloc

camí del Port d’Addaia.

Tornem quan neixen els estels

i s’enfugeix urgent el temor

que ens va robar tantes paraules.

Tornem, amb les saques plenes,

i fremim units per l’arruixada.

Sol de nit

2011-02-27T18:23:00.000+01:00

M’agrada despertar-me vora la mar

sentint la fressa sorda de l’onada.

Puc respirar sense tu, i tu sense mi,

però quina felicitat respirar a l’uníson!

Jo només sé que el vent em pentina

i que tremolo quan tu em mires.

Tu ets sense jo, i sense tu jo sóc,

i que gran seria junts compartir-ho!

Que no sé si és real, que no és normal,

que si és passió, encantament o il·lusió

aquesta fèrvida fantasia que m’omple.

Feliç neta transparència

2011-02-22T22:26:00.002+01:00

Agafades les mans no ens cal dir res.

Tant de sol als ulls i tan fi el cop d’ala

dels petits núvols que no van enlloc.

Agafats de les mans tornem del riu,

sota un blau esglaiat, pel grau del maset.

No ens enduem records: l’alzina se’ns obre

i la llum és una feliç neta transparència.

Tardoral

2011-02-12T13:38:00.002+01:00

Un cop perpetuada la llavor que germina,

m’ensenyes la brevetat del temps i em deixes

un fruit intocable però que sadolla l’eternitat.

Bulevard dels sentits

2011-01-14T12:31:00.002+01:00

Si tanco els ulls se’m representa

la textura de la vida, les aromes,

sons i colors que he descobert

sota la llum de la teva companyia.

Te’n dono les gràcies quan sona

la música inaudible del capvespre,

ara que tinc l’equilibri dels sentits,

just a l’instant d’obrir les parpelles.

Colors

2011-01-07T13:35:00.002+01:00

Si pogués robar-li al matí tots els blaus del cel,

aquells colors tenuíssims que el fred cristal·litza;

si els prats em regalessin tots els pinzells del verd,

i un capvespre em poses a les mans els daurats

i els vermells encesos que el sol ponent escampa;

si a les mans tinguis les gotes de la mar irisada,

podria, amb el meu cor, construir-te un estatge

i omplir-te’l d’aquest sentiment que per tu batega.

Regals

2011-01-06T13:37:00.003+01:00

Fan fotos a tort i a dret

fora del temps i l’espai,

el blanc i el ros descavalcats

de la gropa del camell

pregunten per un cometa.

El rei negre va llançant

-i tenim un plus de vida cara-

caramels al fred sense dolçor:

com cada hivern d’aquest portal

la mainada els plega d’esma.

Però ara són al carrer,

trepitjant el dur asfalt,

i amb vestits ben endreçats

el que retraten és el plor

d’un nen als braços de la mare.

Dia primer

2011-01-01T09:18:00.001+01:00

El món dorm placentós,

i jo vetllo les il·lusions

fetes desig i esperança.

Sobtadament, l’hoste

a vingut per quedar-se

tot un any . Al convit

dels dies per encetar

li demano que mantingui

aquest ble de foc nou,

aquesta glopada de sol

que em crema i em parla

des del fons dels teus ulls.

Aquí em tens fins que tu triïs.

Te m’has fet camp esbatanat,

i a través teu, confiat, arribo

a tots els confins inimaginables.

Convit

2010-12-31T12:45:00.000+01:00

Cheongsam de ras brodat,

una certa quietud d’ànima.

Avui la nit no du espines. Vine.

M’agradarà acomiadar l’any

i rebre l’amor sense duanes.

El vent del cim

2010-12-27T17:02:00.000+01:00

Sóc en el més alt replà de la calma,

immòbil i atalaiant camins que s’enfilen

pel roquís que bat l’alta llum del sol.

Eternament els ulls i les mans enlaire,

com veles que s’inflen al vent del cim.

Cap a llevant veig repòs de barques,

i a l’horitzó, una fina mar de platí.

Vindrà la boira impregnada de clarors

per dir-me que en aquest lloc ferest

va espigar-hi, un dia, la flor del desig.

Llum salobre

2010-12-26T18:17:00.001+01:00

Em beses la pell nua,

ajocada al tors salobre,

i ens abracem badats

dins del cor d’una petxina.

Ens besem sentint l’ungla

del sol a l’espinada,

plens a vessar de la llum

de la nostra mar de plata.

Et sé l’ham del desig valvat,

esquer de l’ona que em xucla.

Allà dalt de la muntanya...

2010-12-22T23:01:00.000+01:00

Al prat flairós, batega tot i tot està quiet

quan el fred és viu i el sol ixent s’incita.

Em vinclo dòcilment al vent que s’agita

i un estel de llauna em porta no sé on.

Ara que somric

2010-12-19T16:02:00.000+01:00

Ara que el vent arrenca les fulles

que feien ombra a la pròpia mirada,

trobes un paisatge per descobrir:

un jardí secret que és tot teu, Elena,

perquè te n’he fet do per sempre.

Si vols, pots caminar-hi de la mà

de qui l’ha recorregut mil vegades.

Te n’ensenyaré els camins i els noms

de les coses que et duran a casa.

Acompanya’m, ara que sóc ric,

ara que he deixat de ser hoste

de les hores més fondes i soliues.

Acompanya’m per la nit serena

i deixem-nos fluir per aquest riu d’estels

que s’arreceren cap a la lluna.

Hi duc amor engrunat per repartir,

al fons de les butxaques. Té!

Rastres

2010-12-16T14:53:00.000+01:00

Avui, fred viu d’espina blanca,

cel confús de color d’incertesa,

de molsa coberta amb mantellina,

de peus que diuen on puc trobar-te.

I tu –que lluny!- em deixes senyals

als sentits que els dies m’assaonen.

El teu rastre és un pont blanc

entre dos cossos que s’enyoren.

Nusos

2010-12-15T15:07:00.001+01:00

No demano pas mirar-te d’una altra manera,

amb uns ulls nous sota parpelles esbandides.

Demano uns ulls que pouin paraules netes

que tu puguis entendre. I a les paraules

demano camins que ens apropin i ens nuïn

als rius exaltats que ens recorren les venes.

Noves paraules que eixamplin el que tu de mi

coneixes, que violentin el límits d’aquest amor

tenyit del passat que ja hem deixat enrere,

que ens dugui més enllà de la resclosa

tancada, pel camí de la vida compromesa.

Llunes trenades

2010-12-11T22:50:00.001+01:00

El meu amor sense fressa.

L’ombra del meu amor que reposa

en una sageta de malaquita,

que travessa la distància

i esdevé llum espessa.

El meu amor cristal·litza

quan els llavis un mot alenen,

un únic mot irrepetible,

i al jaç de les llunes trenades

unes mans de dona em despullen.

El meu amor es perfà dòcil

en el teu gresol d'orfebre.

Fulles d'ambre

2010-12-08T20:30:00.000+01:00

Ens besarem pels marjals

i per les clarianes obertes,

quan la lluna badi al fosc

un somrís de complaença.

Ens traurem els vestits

per fer l’amor damunt

les fulles d’ambre,

abraçats amb el foc

del centre de la terra.

Brollarà un cant d’escuma

fent rodar el món

i nosaltres en un neguit

de mel i de fulles.

Arpegi

2010-12-03T14:19:00.000+01:00

M’extravio dins del teu cos,

entre notes que t’innerven,

i és alçant-te just dempeus

quan l’arquet tu m’entregues.

El vent entre les cordes

em fa viure aquell afany

d’arrencar-te una melodia

amb les mans que ara tremolen.

Poema inacabat

2010-11-26T18:54:00.002+01:00

L'art d'estimar

2010-11-17T14:46:00.000+01:00

Quan dic el teu nom,

en l’instant etern,

quan és tendra la nit,

i l’amor impossible,

si estàs amb mi,

abans d’obrir el ulls,

si sóc terra calenta,

després de tenir-te,

en lloc d’enyorar-te,

de plorar-te l’absència,

de conrear-me la vida.

No, no et demano

que em facis feliç.

Només vull compartir,

amb tu, la felicitat

que em vessa del cor.

Balcons al sentiment

2010-11-16T09:01:00.000+01:00

Ara que he après a viure, pujo a peu

cap a l’alt mirador del sentiment

on se’t descabdella la mirada. Si et dic

amor, no et creguis que faig poesia,

sinó que em corprèn aquest fil de llum

que et daura un somrís d’aigua fresca.

Et bat el cor de sentir-te fascinada

per aquesta mar que de sol es mulla,

i descobreixes commoguda un nou riure.

Si després et vénen els dubtes i la recança,

faré que s’alcin àvids vents per esquinçar

tots els interrogants que avui et pesen.

No triguis a descobrir la mà que t’acotxa

quan el fosc jeu en la mitjanit del solstici,

i tanca a poc a poc la porta de la son.

Saps que res no abolirà la fervent manera

que tinc d’estimar-te, perquè només tu

tens la clau de tots els meus somriures.

Divisa

2010-11-07T21:38:00.000+01:00

Avui que m’has dut

als colors de la tardor,

t’he recordat la divisa

que vas esgrafiant-me

amb les ungles enceses

a la pell dels somnis:

M’empremtes

el segell d’eternitat

sobre els moments

fugissers

de la meva vida.

Si te m’has tornat

orfebre de carícies,

no em vulguis lluny

quan la nit arriba.

Anys

2010-11-06T09:53:00.000+01:00

També vas ser infant

que corria sota un cel espès

i camps d’oliveres d’un verd

tenuíssim, omplint la copa

dels somnis. Les marees

es van anar succeint,

i avui aquest endins del blau

et fa sentir extasiat davant

els déus de la promesa.

Aquests ulls te’ls creus,

perquè et llegeixen

un signe de carícia.

Camí de Sant Jaume: epíleg

2010-10-31T13:27:00.000+01:00

"És millor caminar amb esperança que no pas arribar"

Vaig arribar a Sant Jaume de Compostel·la el vint-i-quatrè dia després que vaig sortir de casa. Quan era allà, a la Catedral de l’apòstol, davant d’aquella monumentalitat històrica, religiosa i sentimental que tanta gent desitja veure en culminar el seu peregrinatge, no vaig sentir molta ni poca emoció. Sí que em va commoure el fet que, només entrar a la plaça, van començar a voleiar alhora totes les campanes de les altes torres. Em va semblar que esclatava de cop tot el silenci que elles havien guardat els darrers dies, quan passava per pobles apartats i parròquies humils. En aquell moment, cridaven a missa, però per mi cantaven.

L’única cosa que m’omplia el pensament en arribar era trucar-te. T’havia de fer una pregunta important, cabdal per a mi i per als dos...

Totes les hores que vaig passar a la ciutat, fins a l’endemà que tornava cap a casa, són una anècdota que no té massa importància. L’única cosa que després vaig fer amb il·lusió va ser comprar-te un regal, ja que faltaven pocs dies per al teu aniversari...
(punt i final)

Camino amb esperança perquè crec en la vida i en l'amor.

Apèndix

En moltes guies es pot trobar el total d’hores i quilometratge de la ruta que he seguit jo, i de tots els altres camins que van a Sant Jaume de Compostel·la. Les guies, com és normal per altra banda, donen les distàncies entre població i població. El que apunto a continuació són totes la hores que jo he caminat i els quilòmetres que he recorregut, des de la sortida on pernoctava cada dia, fins que no havia arribat a la població següent.

A la primera columna hi ha tots els llocs on he fet alguna parada substanciosa i en negreta les poblacions on he pernoctat. La segona columna dóna les hores reals que he passat caminant en cada etapa. La tercera indica el total d’hores acumulades en tots els dies. A la quarta hi ha els quilòmetres cronometrats de l’etapa. I la cinquena, finalment, els quilòmetres del conjunt del viatge.

Reus

Prades

Ulldemolins 8’15 8’15 39 km 39 km

Bellaguarda

La Granadella

Llardecans

Maials 8’45 17’00 45 km 84 km

La Granja d’Escarp

Mequinensa 6’30 23’30 32 km 116 km

Montnegre

Cardiel

Candasnos 6 29’30 33 km 149 km

Peñalba

Bujaraloz

Venta Santa Lucía

Fuentes de Ebro 13 42’30 68 km 217 km

Burgo de Ebro

La Cartuja

Saragossa 5’30 48’00 31 km 248 km

Utebo

Alagón

Luceni 8’30 56’30 47 km 295 km

Gallur

Cortes

Ribaforada

Tudela 9’30 66’00 49 km 344 km

Castejón

Rincón de Soto

Calahorra 9 75’00 50 km 394 km

Alcanadre

Arrúbal

Varea

Logroño 10’30 85’50 55 km 449 km

Navarrete

Nájera 6 91’50 32 km 481 km

Azofra

Sto. Domingo de la Calz.

Redecilla del Camino

Belorado 8’30 100’00 47 km 528 km

Villafranca M. de Oca

San Juan de Ortega

Villafría 8’30 108’30 43 km 571 km

Burgos

Tardajos

Hontanas

Castrojeriz 9’30 118’00 50 km 621 km

Ítero de la Vega

Frómista

Población de Campos

Villalcázar de Sirga

Carrión de los Condes 8’30 126’30 45 km 666 km

Calzadilla de la Cueza

San Nicolás del Real Cam.

Sahagún 7 133’30 40 km 706 km

Bercianos del R. Camino

Mansilla de las Mulas

León 10 143’30 54 km 760 km

San Miguel del Camino

Hospital de Órbigo

Astorga 10 153’30 51 km 811 km

Murias de Rechivaldo

Rabanal del Camino

Foncebadón

Molinaseca 9’15 163’00 48 km 859 km

Columbrianos

Villafranca del Bierzo

Vega de Valcarce 9’45 172’45 49 km 908 km

Faba

O Cebreiro

Alto do Poio

Triacastela

Samos 9 179’45 40 km 948 km

Sarria

Morgade

Portomarín

Gonzar

Palas do Rei 13 192’45 63 km 1011 km

O Coto

Melide

Arzúa 8’15 201 34 km 1045 km

Calzada

Pedrouzo

Monte do Gozo

Santiago de Compostela 9 210 hores 45 km 1090 km

Camí de Sant Jaume. Vint-i-quatrena etapa: Arzúa - Sant Jaume de Compostel·la

2010-10-23T08:02:00.002+02:00

Vint-i-quatrena jornada. 20 de maig. Arzúa – Sant Jaume de Compostel·la

Arriba el moment decisiu. L’etapa en que espero assolir aquell somni de quan vaig començar, un projecte que al principi semblava més una quimera que no pas una meta que pogués fer-se realitat un dia.

Finalment, em trobo aquí, disposats a no fer-me enrere per qualsevol dificultat després d’haver caminat tants dies. Disposat a saber què em trobaré quan arribi al meu Terme.

Em poso Réflex a la cama i de nou me l’embeno bé. Vaig caminant molt a poc a poc, amb passes pausades. Fins que els tendons no agafin calor no vull forçar. L’alberg públic està a la sortida, a l’altra punta de la ciutat, i he de passar per davant. A quarts de set ja hi ha peregrins que surten. Vaig darrere d’ells. Cert que no els puc atrapar, però si més no guardo les distàncies i alguns no els perdo de vista. Això ja em consola.

Camino per un terreny ondulat, com sempre des de que sóc a terres gallegues. A la pujada vaig bé, la baixada m’he la prenc amb més calma. Xino-xano també es fa camí. A un quart de nou ja estic a Calzada i he caminat més de set quilòmetres. Això no pinta tan malament com es podia preveure, i aquest pensament arriba per animar-me. Avui tan sols són uns 40 quilòmetres. Els últims.

Em reconforta també un bon esmorzar en un bar obert de poc a la vora del camí, sortint de Calzada. Dues noies que s’han establert no fa gaire atenen els clients que dóna gust. És d’agrair, un lloc agradable per descansar i haver estat ben atès.

Després d’aquesta aturada continuo al meu pas de peregrí coix. Al cap d’una estona que camino, en una baixada, sento un fort dolor altre cop a la cama. Unes punxades terribles que m’alarmen. Em miro els peus i veig que la bena se m’ha afluixat i la duc arrossegant per les merdes de les vaques, literalment. M’aturo, em poso més Réflex i me l’apreto bé. La bena salvadora, llardosa i efectiva torna a funcionar. Noto un gran alleujament i torno a caminar millor. Ha esta una falsa alarma.

A les dotze estic a Pedrouzo, pràcticament tinc mitja etapa al sac. Paro una bona estona en un bar dels afores i torno a menjar. Un entrepà calent i una cervesa sense alcohol, que des que ha tornar la calor ve de gust beure alguna cosa fresca. Em serveixen una San Miguel 0,0. Caram, una mitjana! Des que vaig sortir de Catalunya a tot arreu havia vist “quintos”. Li faig una foto i estic temptat d’enviar-la a la fàbrica quan arribi a casa, perquè se n’assabentin de la meva descoberta.

Des d’ahir, la gran majoria de boscos són d’eucaliptus. Si se’n poden dir boscos, ja que amb tota certesa són plantacions artificials per proveir de fusta a les papereres. He sentit dir que l’envien a una fàbrica de Saragossa. I el transport, que no val res? No seria millor instal·lar les fàbriques al costat d’on es produeix la matèria primera?

De totes maneres, són autèntics boscos. Els arbres tan alts, espessos i rectilinis fan impressió. Al sotabosc no hi creix res, per l’ombra dels arbres i per la voracitat de l’espècie.

A partir de Pedrouzo es fa un bon tram de llarga i sostinguda pujada. A mi ja m’està bé. Ara podria dir que he recuperat el meu ritme normal de caminar. Ja firmaria que, d’aquí fins a Santiago, tot el que falta fos de cara amunt.

Al migdia i a primera hora de la tarda torna a fer molta calor. El sol roent et va rostint a poc a poc. Bec molta aigua. Per tots el llocs on passo m’aturo a comprar-ne. Ampolles petites i si pot ser fresques. Vaig parant sovint, sobretot per la calor.

Penso, per animar-me, que aviat arribaré a aquells famosos últims deu quilòmetres que dies enrere va recórrer un príncep. Com vaig arribar jo a Palas do Rei i com vaig ser rebut, m’agradaria veure’l a ell!

Un peregrí que arriba a boca de fosc, caminant des de les cinc de la matinada, cansat i en mal estat físic i que l’única resposta que rep a tot arreu sigui “está completo”, no té cap justificació. Allí el Negoci ja estava complet, havien tancat la parada i havien passat caixa. Que malament em vaig sentir, sense ni una paraula amable, sense consol ni empara.

Ja són més de les quatre quan arribo a Monte do Gozo. Des d’aquest lloc els peregrins de l’edat mitjana divisaven per primera vegada les torres de la Catedral. Ara ben just es veu una punta de l’extraradi. Davant meu, com un vel que impedeix al caminant veure què guarda el Tabernacle, hi ha plantada una arbreda que dificulta la visió de la ciutat. No sé si posada expressament, com volent fer palès que no ens hem de quedar amb les agulles si ja tenim la realitat a tocar. Al cim del Monte do Gozo s’hi aixeca un espectacular i ostentós monument per recordar el peregrinatge de Joan Pau II llavors del Xacobeo 93.

Expliquen que antigament, els peregrins, quan arribaven al Monte do Gozo, entre plors i càntics començaven el descens a la ciutat.

Jo no sé quin és el meu goig d’ara mateix. Crec que tot el que havia de sentir, el havia de viure i tot el que m’havia d’haver quedat gravat de forma indeleble, ja m’ho ha donat el Camí amb escreix abans d’arribar fins aquí.

El que puc dir és que més aviat sento una certa aprensió pel que em trobaré quan sigui a l’acabament, a la meta. Quan els passos s’aturin per tornar a canviar de direcció i continuar pel camí de la vida sense final conegut. També desconec què m’espera d’immediat. No sé ara mateix si m’espera algú, i aquesta és la incògnita que m’angoixa i he de resoldre quan arribi. La certesa que tenia quan vaig sortir de casa, la confiança que tot s’arreglaria i tornaria el goig d’estar junts, el somni que m’ha acompanyat tot el camí i m’ha donat forces tots els dies per continuar, ara, tota aquella seguretat es torna temor. Temo fer la pregunta que m’he repetit mil vegades cada dia per por que no es faci realitat. Els somnis, de vegades, no es compleixen. I ara no vull despertar i trobar-me en la desesperació de no tenir-te. Sense aquest somni, que ets tu, sento que no podré viure.

Camí de Sant Jaume. Vint-i-tresena etapa: Palas do Rei - Arzúa

2010-10-21T10:56:00.003+02:00

Vint-i-tresena jornada. 19 de maig. Palas do Rei – Arzúa

La penúltima etapa, el dia que he estat a punt d’abandonar. Però ara surto de nit d’aquest tètric lloc on no he pogut descansar bo i gens. Els tendons freds i la cama inflada em fan patir quan baixo cap al poble. Abans d’arribar a les escales hi ha una parròquia, o ermita o no sé què. Aquí, amb una mica de llum, m’embolico la cama amb una bena que duc a la farmaciola. Tinc la imatge d'una Marededéu al costat i me la miro com si li demanés consell o volent saber si podré arribar al meu Terme. Després passo per davant de l’alberg a tornar l’estoreta que em van deixar ahir al vespre, tot i que em van dir que no calia. Ja hi veig peregrins que surten, malgrat que encara no s’hi veu.

Intento seguir-los i aviat em deixen enrere. He d’anar a peu coix i d’aquesta manera no s’avança. A les baixades és quan pateixo més, per poca cosa que siguin, i el terreny que m’espera sé que és totalment ondulat.

Els de davant ja no els veig i darrere, de moment, no em segueix ningú. Aquell grup que ha sortit de fosques devien ser els únics matiners i tota la resta encara dorm. Millor, sé que quan surtin em passaran tots per sobre.

Em començo a plantejar seriosament si no hauria d’abandonar ara mateix. El que estic fent no té cap ni peus, és una bogeria. Però també penso que només em queda l’etapa d’avui i la de demà. Són poc menys de vuitanta quilòmetres, i no és res comparat amb els més de mil que ja he caminat. Hi ha també la fidelitat al meu Camí. Penso arribar com sigui. A peu coix, de genolls o arrossegant-me. No vull donar-me per vençut, encara.

Aquests dubtes els aniré tenint tot el matí. La veritat és que ho estic passant molt malament.

A les deu arribo a Melide, una ciutat gran amb tots els serveis. Uns quilòmetres abans he passat la fita que diu que estic a la província de A Coruña. El primer que faig és buscar una farmàcia per comprar un antiinflamatori. Agafo un esprai de Réflex i em ruixo bé des del peu fins a mitja cama. Després em torno a posar la bena ben apretada. Sembla que la cosa ha millorat una mica. El dolor no ha marxat, però no és tan insuportable i camino una mica més còmode. A les pujades bastant bé, pel pla coixejant una mica i a les baixades passet a passet i anar fent.

Abans de sortir he passat per informació turística i els he demanat números de telèfon d’hostals d’Arzúa. No vull que quan arribi em torni a trobar com ahir, que tothom ja sigui al lloc i estigui tot ple. Una altra nit sense sostre per dormir i descansar ja seria el final. Veure’t desemparat i sense un lloc per rentar-te i descansar desmoralitza molt.

De moment no hi ha sort, als números que he trucat em diuen aquella paraula tan sentida de “está completo”. A cada hostal que truco demano que em donin el número de telèfon d’un altre, d’aquesta manera continuo la meva recerca. Tinc un telèfon que no em contesten, i ho he provat uns quans cops.

Quan arribi a Boente, a quarts d’una, me l’agafaran i em diran que tenen una llitera en una habitació compartida de vuit places. Perfecte, ja em poden fer la reserva, que per a mi avui serà com estar en un palau. D’aquesta manera no he de patir per l’hora que arribi. Vaig caminant i avançant al meu pas coix, que no és gaire però els quilòmetres també passen.

Fins a Arzúa la ruta segueix sent un continu de pujades i baixades a través de les ondulants terres de Galícia. Tres quilòmetres abans d’arribar es passa Ribadiso i un famós pont que jo no el trobo gens espectacular, però que té la seva història.

“A ponte romana de Ribadiso ten a referencia documental máis antiga de Galiza deste tipo de construcións civís.

Por ela transcorría a vía que comunicaba Lucas Augusta con Aseconia (Compostela). Esta vía serviu de asentamento para a ruta das peregrinacións. Neste lugar constríuse o hospital de San Antón de Ribadiso co fin de acoller e atender aos peregrinos. Foi administrado polas Terciarias Franciscanas do Mosteiro de Santa Cristina da Pena. Posteriormente, pasou a ser propiedad da cofradía de prateiros de Santiago. En 1523, a cofradía aforoulle a casa a Rodrigo Sánchez de Boado, natural de Rendal coa condición de manter as edificacións en bo estado. “... e aveys de tener las dichas casas del ospital llevantadas e reparadas, e camas e ospitalero en ellas que acoja a los peregrinos que al dicho ospital vinieran e les haga toda caruidad”. Así reza e textoque se poder ler na Biblioteca da Universidade de Santiago de Compostela.”

La pujada fins a Arzúa és llarga, però com que a les pujades vaig bé em dono compte que, caminant i patint, a tres quarts de tres ja he arribat. Trenta quatre quilòmetres i en el meu estat deplorable... No m’ho hagués cregut, si m’ho diuen al matí.

La ciutat és gran, i la pensió la trobo només entrar a mà dreta de la carretera. El preu és una ganga, perquè en realitat l’habitació està disposada com les dels albergs. És gran i lluminosa, i el bany que està contigu també és molt ampli. Tinc altres companys, em diu la dispesera, però quan m’instal·lo estic sol.

Primer que res me’n vaig a la dutxa. Una bona ensabonada per treure’m la pols i el cansament de dos dies. Després m’estiro a la meva llitera i em quedo adormit. Menjar, pot esperar per més tard.

Quan em desperto veig que he dormit un parell d’hores; ha estat un son reparador. No tinc pressa per aixecar-me. Van arribant els meus companys. Són ciclistes alemanys que fan el Camí. Tots són nois joves i molt educats. Quan entren o surten de l’habitació ho fan amb delicadesa, com si els sabés greu molestar fins i tot a la porta. Al vespre també vindrà un altre noi que va a peu. Tampoc no dirà res. Avui tinc companyia però és com si estigués sol. S’hi està bé aquí, i estic content.

Cap al tard surto per anar a sopar, al migdia no he menjat res i durant el matí no he fet cap parada substanciosa. Ara tinc gana. Camino amb dolor però no del tot malament. Pregunto per un lloc on s’hi mengi bé. Casa Teodora, em diuen, és el millor del poble. Aquest nom em sona, crec que és un dels telèfons que he trucat al matí per preguntar si tenien lloc per dormir. Ho seu ser, perquè veig que, a més de restaurant, també és hostal. Aquí s’hi deu pernoctar bé.

Està ple i he d’esperar. Això que és d’hora i el menjador és gran. Però els estrangers, ja se sap, sopen aviat i van a dormir quan el sol es pon, com les gallines.

Espero a recepció que em cridin per sopar, assegut en una còmoda butaca. Va entrant altra gent que també s’hauran d’esperar.

Quan m’assec demano la carta. Tenen “Menú de peregrino”, com a tot arreu, però avui penso menjar a cos de rei. Després de tant patir, una mica de folgança no ha de ser mal vist, em dic a mi mateix.

No és que hagi de llençar la casa per la finestra, però demano dos plats dels més consistents. La fama d’aquesta casa és merescuda. El menjar, a més de bo i ben presentat, és abundant. Te’l serveixen en unes plàteres que no te les pots acabar. Renoi! Avui sí que he fet les paus.

Demà també m’aixecaré a punta de dia, com he fet en totes les etapes. El primer que faré serà treure les meves coses de l’habitació a la sala gran, sense fer gens de soroll. No voldria molestar a aquells xicots que s’han comportat d’una manera tan respectuosa.

Com serà l’última etapa del meu Camí? Sentiré alguna emoció especial, quan arribi?

Camí de Sant Jaume. Vint-i-dosena etapa: Samos - Palas do Rei

2010-10-19T09:31:00.002+02:00

Vint-i-dosena jornada. 18 de maig. Samos – Palas do Rei

A les cinc de la matinada ja estic al carrer i deixo Samos enrere, fent via cap a Sarria. Vaig per la carretera. De nit, caminant pels camins i boscos no veuria els senyals i em perdria. Aquesta carretera per on vaig, ampla, està asfaltada de nou i encara està sense senyalització horitzontal. És negra i fosca com una gola de llop. Com que a aquesta hora encara no passa cap vehicle no tinc problema per caminar-hi per tot l’ample, si m’apropo a la vora no sé on poso els peus.

Hi ha boira baixa que a les clotades sembla espesseir-se. Però quan sóc dalt d’un petit coll, la boira, s’obre només un instant i veig el cel estrellat. M’aturo, alço el cap al cel i distingeixo clar la Via Làctia. És el Camí dels Estels. El meu Camí de Vida.

A les sis sento cantar el primer gall. Camino lleuger i de pressa. Avanço per l’asfalt a velocitat de desesperació recorrent els dotze quilòmetres volant, com una reguera de pólvora.

A les set la boira encara continua i entro a Sarria just veient-s’hi una mica. Aquesta és la primera ciutat gran que trobo des que he entrat en terres gallegues.

Retrobo els senyals grogs i la vieira només entrar als primers carrers i m’aturo en el primer bar que veig obert. Ja he vist sortir peregrins de diferents llocs, aquí a la cafeteria on prenc el primer aliment també me’n trobo.

Des d’aquesta població es fan els darrers cent quilòmetres del Camí a peu, que dóna dret a obtenir el certificat de la Compostel·lana, i una gran quantitat de gent comença aquí el seu peregrinatge. Comprovaré, a partir d’ara, que la riuada de persones que caminen s’ha desbordat.

Travesso Sarria i vaig seguint els senyals i tota la gent que trobo. Ben mirat, les indicacions ja no són necessàries, en tens prou de seguir el riu humà. Per tots els carrers de la part alta i antiga trobo quantitat d’oferta: Albergue, Heritage, Herberge, Auberge, Pousada.

A la sortida passo per sobre el Ponte da Áspera, del segle XIII, seguint la llarga cua. Vaig passant un seguit de llogarets minúsculs, a penes quatre cases. El sender puja i baixa, en molts llocs és ombrívol i també trobo bastants trams enfangats per l’aigua que brolla de manera natural per tot arreu. Dies enrere ha plogut seguit, en aquesta terra ja de per sí humida.

Molta gent es para a fer fotos, deuen trobar el paisatge bonic. La veritat és que el camp i el forest està preciós, però la majoria dels que ara caminen no han vist el que he vist jo. No han assaborit la contemplació de la immensitat des de O Cebreiro. No han passat els immaculats Montes de León. No s’han perdut en les profunditats corprenedores del Bierzo. Evidentment, tampoc no han patit la tremenda solitud de Tierra de Campos ni dels Monegros.

Són tres quarts de nou en punt. Tu deus estar a punt d’entrar a la feina. M’aturo. Necessito enviar-te una nota pel mòbil:

“Des d’aquí havíem de començar a caminar tu i jo agafats de la mà com una parella inseparable. Desitjo tant que encara sigui possible.”

No rebré cap resposta. El teu silenci també em fa mal.

Morgade és un d’aquests llocs on només hi trobes quatre cases. En una minúscula placeta que fan tres parets hi ha unes poques taules al carrer i peregrins que esmorzen. També m’hi quedo jo. No sé què ho fa que en alguns llocs et sents molt a gust i en d’altres tens ganes d’abandonar-los de seguida. No crec que tot sigui qüestió de la bondat d’allò que et serveixen a taula. També el tracte que reps hi té molt a veure. Aquí hi estic molt bé.

Quan marxo començo a amoïnar-me per un dolor que sento a la cama dreta. Ja el vinc sentint des que he sortit de Sarria. És un ròssec al tendó, just al sec de la cama. Estic segur que ara pago la factura de la llarga baixada des del Alto do Poio, que vaig fer ahir. Ja pressentia jo en aquella etapa que alguna cosa em quedaria. Esperem que no vagi a més.

Però avui són molts quilòmetres, els previstos. M’agradaria poder arribar a Palas do Rei, a la hora que fos. D’aquesta manera, per acabar, només em quedarien dues etapes còmodes. Però el meu pla representa dues etapes i mitja del que normalment camina la majoria de gent. I ja duc tants dies esgotadors a sobre...

A Portomarín, que està a vint-i-dos quilòmetres de Sarria, hi arribo a dos quarts d’una. Per fer-hi cap he de passar per un llarg pont que creua l’embassament que s’estén als peus de la ciutat encimada.

La construcció d’aquest pantà va fer desplaçar el poble sencer i transformà la vida local. L’antic es troba sota les aigües des de l’any 1962. Fins i tot la gran església que veig va ser traslladada pedra a pedra i reconstruïda en el seu emplaçament actual. Des del pantà fins als primers carres del poble s’ha de pujar una llarga escalinata, si no es vol fer tomb per la carretera. El carrer del centre de la vila és una llarga porxada on s’hi aboquen belles balconades. Sembla una població amb una intensa vida turística. El trobo bonic i crec que s’hi deu estar bé, aquí.

Però jo he de continuar. L’etapa següent seran vint-i-cinc quilòmetres més i penso que gens fàcils de fer amb el sol del migdia i primeres hores de la tarda.

Avui és el primer dia que fa calor de veritat. Un sol radiant que sembla abocar glopades de foc. Sembla mentida com poden canviar radicalment les temperatures en tan sol dos dies i un centenar de quilòmetres.

La sortida es fa per un estret i vacil·lant pont metàl·lic que tona a creuar un altre braç de l’embassament. Primer trobo una pujada llarga pel sotabosc. Després el camí va ascendint més suau sempre a prop de la carretera.

No tinc bones sensacions. El dolor a la cama em preocupa. De totes maneres abans de dinar encara camino vuit quilòmetres més fins a Gonzar. Hi arribo a les tres i ja tinc veritable necessitat de descansar i alimentar el cos. Em noto massa cansat, si penso amb els quilòmetres que vull fer a la tarda.

Un bon plat de llenties sembla que m’ha retornat els ànims i les forces. No tinc pressa per marxar; he de descansar i recuperar-me bé.

Mentre faig temps prenent notes arriba un grup que em seguia i que ja hem esmorzat junts al matí a Morgade. Ens saludem un altre cop. Van tres homes i una noia. Per les converses que he sentit anteriorment, i pel que plego ara mentre ells descansen, estic segur que abans d’aquesta etapa (que diria que és la primera que fan) no es coneixien de res. La noia no és jove però tampoc massa gran. Els homes ja són una mica més madurets. Tota l’estona estan en xanxes i tirant-li floretes a la noia. Aquesta s’ha escarxofat al sol com si estigués a la platja. Sembla que ja li estan bé les galanteries del seguici de mascles. Ja és ben veritat que tots els Camins són diferents!

A la tarda encara fa més calor i el cansament i el malestar tornen a aparèixer aviat. Jo crec que aquest canvi sobtat de temps no és bo per al cos. Per les temperatures que vaig sentir que es preveien, i que després veuré que s’han confirmat, ara mateix estarem a prop o haurem passat els trenta graus. Si penso que he estat dues setmanes sortint a caminar pel matí amb temperatures d’entre tres i cinc graus, aquest canvi tan brusc no ha de ser gens bo per al bon funcionament de l’organisme. El cos no ha tingut prou temps per adaptar-se.

Vaig fent aturades cada hora, i és per pura necessitat. Encara passaré Hospital da Cruz, Ventas de Narón i Eirexe on els peregrins disposen d’albergs, la majoria privats i no massa grans.

No cal dir que a partir de mitja tarda ja no camina ningú més que jo. Els pocs que he anat veient després de dinar s’han quedat pels albergs, uns aquí i els altres allà. Tots els llocs on es pot dormir semblen plens. Hi veig molts peregrins a les terrasses que ja descansen estirats a les gandules, o bé passegen pels voltants del poble.

A la sortida de Ventas de Narón hi ha una bonica arbreda i taules i bancs de pedra. En un banc d’aquests m’hi estiro i paro una estona més llarga. Sé que no passo pel millor moment de la jornada. Em fa molt mal la cama. Avui sé el que necessito de veritat quan arribi. El millor allotjament que trobi! M’és igual si l’establiment és de categoria; el que em falta és un bany i descansar en un bon llit.

Em truca un bon amic del grup, vol saber on estic. Li explico que avui porto caminats quaranta-vuit quilòmetres i encara em falten unes tres hores per arribar. Em diu que sóc una fera. Ai, si ho sabés!

A Eirexe trobo dues dones grans del poble que la fan petar assegudes en una cadira. “A estas horas y todavía va andando?”. Em disparen quan em veuen. Els dic que camino des de les cinc del matí i d’on vinc i a on vaig. “Pués hoy va a hacer los sesenta”. Una mica més. Quan hagi arribat al lloc de dormir en seran seixanta-tres.

L’estrany és que quan hi ha una mica de pujada vaig bé. Ja m’agradaria a mi, que tot en camí fos cara amunt. Aquest petit Alto del Rosario el supero sense dificultat. Però ai amic, la baixada fins a Palas ja són figues d’un altre paner.

Si fa no fa, un quilòmetre abans d’arribar passo dos albergs privats força grans. Els veig atapeïts de gent. Molts tornen del poble de passejar o de comprar, ja que observo que porten bosses de queviures.

Palas do Reis és una ciutat bastant gran, centre neuràlgic d’un gran Concello. Disposa d’equipaments i s’hi nota una intensa vida comercial i turística. Són prop de les nou del vespre quan hi arribo.

Quan baixo les darreres escales, patint molt, el primer que trobo és l’hotel, gran i magnífic. No ho dubto ni un segon. Quan hi entro la recepcionista em fa: “A estas horas y sin reserva? No creo que hoy pueda dormir en Palas”. Quan sento aquestes paraules se’m cau l’ànima als peus. Dec fer molt mala cara, perquè la noia em diu que puc intentar-ho en les altres pensions. Em fa la relació, i totes són pels carrers de la vora de la carretera.

Una rere l’altre hi rebo la mateixa resposta: “Está completo”. Cap paraules més. Cap gest que t’indiqui que ho senten per tu. “Está completo”. És com si et diguessin: Que Déu t’empari.

Els temps passa. Faig cap a un alberg municipal al centre del poble. Els albergs que no són privats no reserven lloc, només s’hi pot quedar la gent a mesura que arriben, fins que està ple. “Este estaba lleno a las tres y el otro a las quatro”. Intenta explicar-me l’hospitalera. Doncs avui hauré de dormir al carrer, li dic tot mirant-me unes còmodes butaques que tinc darrere meu. Tinc ganes de deixar-me caure allí mateix.

No pot ser. Em diu que vagi al pavelló municipal, que potser el trobaré obert. I on és, això? Allà dalt, davant dels dos albergs privats que he passat fa estona. No puc caminar tant, no em veig amb cor de tornar-hi. Em diu que vagi per la carretera i que trenqui a la dreta passat la benzinera, el trajecte és més curt i m’estalviaré la pujada.

Li pregunto si allí trobaré aigua. No ho sap, però creu que sí. També m’ofereix omplir l’ampolla a l’aixeta de la cuina. Em dóna una estoreta per dormir de les que els peregrins es deixen oblidades.

Ja no demano un bany o una dutxa per rentar-me, per treure’m de sobre el cansament de tantes hores de caminar, només demano una mica d’aigua per beure. M’he de conformar amb molt poc.

M’hi arribo caminant com puc. El pavelló és gran, atrotinat, buit i tancat. Al costat acaben un edifici on hi veig un cartell que hi posa refugi provisional. Hi ha dos operaris que ja marxen. No saben res del pavelló, que pregunti a l’alberg del davant. L’alberg és d’un organisme oficial, alguna cosa com Consell de la Joventut. No cal dir que està ple de gom a gom. Un noi a recepció no sap o no vol aclarir-me res. El pavelló pertany a l’ajuntament, nosaltres no hi tenim res a veure. Com si et digués: ja pots continuar!

Torno a aquella nau rònega. Repasso les portes per si en trobés alguna d’oberta. Les més grans, a l’entrada principal, tenen les barres per l’altre costat de l’obertura d’emergència. Amb una forta estrebada, una cedeix i s’obre. Ja sóc a dins. Una gran pista i una graderia de ciment alta. Una petita habitació amb una pica sense aigua. Sense llum, tot fosc. A l’altre extrem hi veig més portes però ja no hi vaig. Pujo fins dalt de tot de la graderia, desplego l’estoreta i m’estiro. He arribat fins aquí i d’aquí no em moc. No puc donar ni un pas més.

Són prop de les deu i ja es fa fosc. M’estic endormiscant. M’incorporo, menjo una barreta de galeta amb xocolata i bec aigua de l’ampolla que he omplert abans. Em poso roba per si a la nit fa fred. Ara hi ha escalfor del sol de tot el dia sobre la teulada. A la coberta també hi ha coloms que fan un gran terrabastall. Espero que se n’aniran a dormir i s’estaran quiets. M’adormo a l’instant.

Quan em desperto són la una de la nit. S’ha aixecat vent. Comença a fer fresca i és que els finestrals de sobre meu tots baden. Trec el sac de dormir lleuger que duc dins la motxilla i em poso a dins, vestit i tot. Ara estic millor.

No dormo però no em moc. He de descansar sigui com sigui. No dormo perquè tota la foscor està plena de sorolls estranys i atemoridors. Se senten cops fondos. Deu ser alguna porta mal tancada, penso. Però aquest soroll llòbrec sembla que pugi des de la boca del mateix infern. Deuen estar preparant les calderes per coure-m’hi. Estaré despert. Com un minador que surt d’un pou, em pujarà des del silenci ple de veus, d’aquesta desferra de casa, el ronc de la por.

Aquest vespre no he tingut cap angoixa especial quan em negaven un llit. Només sentia que estava molt cansat i que volia qualsevol racó per estirar-me. Els hostalers no en tenen la culpa. El negoci també està muntat d’aquesta manera i saps que pots trobar-t’hi, encara que en el fons et dolgui.

Peregrini sive paupers sive divites a liminibis Sancti Jacobi redientes, vel advenientes, omnibus gentibus caritatives unt recipiendi et venerandi. Nam quicumque illos receperit et diligenter hospicio procuraverit, nom solum beatum Jacobum, verum etiam ipsum Dominum hospitem habebit. Ipso Domino in evangelio dicente: Qui vos recipit me recipit.

Els peregrins, pobres o rics, que tornen a Sant Jaume o es dirigeixen allí, han de ser rebuts amb caritat i respecte per tothom, ja que qui els rebi i els doni hostalatge amb cura tindrà per hoste no solament a San Jaume sinó també a Nostre Senyor, el qual va dir en l’Evangeli: Qui a vosaltres us rebi a mi em rep.

Llibre de les peregrinacions del Codex Calixtinus, cap. XI. Aymeric Picaud en el s. XII.

Camí de Sant Jaume. Vint-i-unena etapa: Vega de Valcarce - Samos

2010-10-18T19:02:00.002+02:00

Vint-i-unena jornada. 17 de maig. Vega de Valcarce – Samos

Quan surto encara hi ha gebrada. L’olor que sento i el paisatge em recorda molt a qualsevol vall profunda dels Pirineus. Sembla que hagi tornat a casa. Es tanca el cercle. Vaig sortir amb bon temps i estic arribant amb bonança. Entremig he hagut de lluitar molt. Em sento més ric?, més pobre? El que sí sé del cert és que vaig més lleuger. He buidat moltes coses que duia a la motxilla. Coses que segur que em feien mal i que s’han anat quedant pel camí, darrere meu, esbandides per la solitud i el patiment de molts dies.

Com tots els pobles anteriors que vaig passar ahir, Vega s’allarga per la vella carretera que remunta el port. Les meves etapes no coincideixen amb les de la majoria de peregrins. De moment camino sol, i em trobaré poques persones que caminen aquest matí abans no arribi a O Cebreiro.

Passo Herrerías i aquí comença la pujada de veritat a les muntanyes gallegues. L’ascensió és llarga i dura. El nom de la vila fa referència a la indústria del ferro que hi havia en aquest localitat i que aprofitava el curs dels torrents per fer moure els braços hidràulics per treballar el metall. Ara no deixa de ser un altre petit lloc turístic. Un establiment que sembla molt nou anuncia el seu nom i el subratlla amb la frase “Paraíso del Bierzo”.

A un quart de nou ja estic a Faba, a mitja pujada. A partir d’aquí el camí se suavitza una mica. Esmorzo en un bon lloc. Un bar estil de poble, però ben arreglat, on hi tenen la llar de foc encesa. Ja no fa fred, però tanmateix veure els tions encesos escalfa molt encara que no estiguis a la vora del foc i no t’arribi la seva ardència. Les sensacions intangibles també són importants.

Unes llesques de pa torrat amb mantega i melmelada i un cafè amb llet em senten d’allò més bé. Aquí tothom parla amb accent gallec.

Laguna de Castilla és l’últim poble de León. Quan pujo, el paisatge s’ha eixamplat molt i les vistes són magnífiques. A mig camí cap a O Cebreiro es passa d’aquesta província a la de Lugo. Ho senyala un gran monòlit amb l’escut de Galícia i els senyals del Camí de Sant Jaume. Indica que falten 150 quilòmetres per arribar al terme definitiu. Per fi estic a Galícia, una fita que no imaginava pas fa tres setmanes.

Estic tan content que et truco de seguida, tot i que sé que estàs a la feina i deus estar ocupada. Tu també te n’alegres per mi i em felicites. Però ja saps que amb això no en tinc prou, t’enyoro, et necessito i t’ho dic.

No sento ànsia per acabar el Camí. El que tinc ganes, sobretot, és de tornar als teus braços.

Ara penso que les campanes ja no toquen fa molts dies. No toquen o no les sento. Dins meu s’ha instal·lat el silenci. Només trobo calma en el meu interior. Per fi la pau.

Vaig sortir sense saber què em trobaria pel Camí, i aquest m’ha sadollat amb escreix. Sento la Vida com batega dins meu. Ara més que mai tinc ganes de continuar endavant vivint el present i mirant el futur amb confiança. Seguir un Camí que ha de caminar junt amb el teu, units per sempre.

Si em giro encara veig els Montes de León, només els pics més alts i nevats, a moltíssima distància. Més lluny que no pas quant els vaig veure per primer cop sortint d’Astorga i encara no els havia passat.

O Cebreiro és un petit poblat format per singulars vivendes d’estil celta, sovint amb planta el·líptica i teulada de palla. Sembla ser que el seu origen es remunta a un refugi de peregrins del segle IX. Al poble hi ha diverses botigues de records, restaurants i cases rurals.

Durant els mesos d’hivern és difícil veure algú pels carrers que no sigui peregrí. El fet que sigui un poble que viu dels peregrins i dels turistes no resta encant als seus carrers empedrats.

A O Cebreiro agafo la meva identificació de peregrí, la vieira, crec que me l’he guanyada.

Quan continuo, trobo un dels trams més bonics del Camí de Sant Jaume. Estic envoltat de muntanyes verdes i un ample horitzó que es contempla a vista d’ocell.

A la sortida de Liñares, i en guanyar l’Alto de San Roque, apareix un gran monument dedicat al peregrí. M’hi faig unes fotos. A 1264 metres d’altitud trobo una bona vista que bé es mereix uns minuts d’aturada.

Passo Hospital da Condesa, nom que prové d’un antic hospital que es fundà durant el segle IX. De camí a l’Alto do Poio es passa pel poblat de Panordelo. Només queda una pujada forta, però curta, per arribar al port de carretera més alt de Galícia, l’Alto do Poio, de 1337 metres d’altura. Aquesta és la darrera dificultat muntanyosa que em queda fins a Santiago.

En aquest port, equipat amb bar i hostal, descanso una bona estona, bec i prenc aliment sòlid del que duc a la motxilla. Em trobo, per primer i últim cop en tot el camí, un grup de genets que fa el peregrinatge a cavall.

El camí passa per diferents llogarets petits i la baixada fins a Triacastela és llarga, dura i treballosa, d’aquelles baixades que et van carregant les cames i saps que això et pot passar factura. Jo, de sempre, he patit més a la baixada que no pas a la pujada.

El nom de Triacastela prové de tres castells que hi hagué antigament en aquest lloc. A la torre de l’església de Santiago es poden contemplar encara les figures dels tres castells.

Quan passo pel llarg carrer que talla el poble hi ha tot de peregrins que dinen a les taules que els hostalers tenen parades al carrer. Fa bo, un bon sol i més aviat calor que altra cosa.

Jo també m’hi aturo, sense triar-ne cap d’especial. Hi menjo molt bé. Primer un plat de pasta, que ja tocava, i de segon un estofat de vedella bona com feia molt temps que no tastava. La carn melosa i tendra es desfà a la boca. Quan li comento la bondat d’aquella carn al cambrer em diu que clar “los terneros pacen por ahí, en el monte”.

La intenció que tenia a la ment des d’ahir, sense planificar massa, és que avui podria fer el meu final d’etapa a Sarria. Però després de dinar, quan estic a punt d’emprendre el camí, alguna cosa inesperada em fa canviar d’idea. Aniré per Samos i em quedaré a pernoctar allà.

Se m’ha fet present l’amic Ramon, de Montserrat. Vull seguir el camí que fa fer ell i mirar si puc flairar alguna cosa de l’atmosfera d’afectuositat comunitària que va trobar-hi. Trobar-hi el consol del caminant.

Deixo que siguin les seves pròpies paraules les que em portin cap allà: “Deixo el camí peonal per anar cap a Samos. Primer és una carretera molt bona, nova. Després, els últims cinc quilòmetres transcorren per camí resseguint pintoresques caseries, aquestes més ben arreglades que les de la muntanya. Hi ha indrets idíl·lics. Si a la meseta tot indica sobrietat, ací és ben al revés, tot s’esdevé amb escreix, tot regalima d’aigua. El contrast ho fa encara més evident. Les esglesioles són també una joia per la seva senzillesa, per la seva pobresa. La vall es va obrint molt lentament. El monestir de Samos no apareix fins que no el tens a tocar”.

Quan arribo, m’estic una estona assegut a les escales que baixen a la plaça de davant la porta de l’església. La façana, barroca, va precedida d’una escalinata en forma de llaç. Em quedo aquí sense pensar en res, només mirant i deixant que passi un temps que no sé si és breu o llarg.

Després volto cap a la part de darrere del monestir, on hi ha l’alberg, i hi entro a segellar la credencial del peregrí. No m’hi quedo. He vist escrit a la porta que la sortida és a partir de dos quarts de vuit del matí, i jo demà vull posar-me en camí molt més aviat.

Vaig a l’hostal que hi ha davant mateix de l’alberg, a l’altra banda del carrer. No els queda cap habitació individual, però sí lloc per estar en una compartida de vuit places. Ja m’està bé. Em serà com un alberg, però amb menys gent.

Quan pujo a l’habitació tan sols hi trobo una senyora anglesa de mitjana edat. Només entrar em pregunta si parlo anglès. No senyora, ni anglès, ni francès, ni rus i faci via que només tinc ganes de descansar.

Se’n va de seguida, i quan marxa desfaig la motxilla i me’n vaig a la dutxa. Més tard baixo i em dirigeixo cap a l’església.

El temple és d’estil barroc i va ser construïda entre 1734 i 1748. Té planta de creu llatina i tres naus. L’interior el trobo lluminós i solemne. La volta està il·luminada per vuit òculs. El retaule major també és classicista i té una imatge del patró del monestir, San Julià, obra de José Ferreiro.

Només hi veig un grup de turistes acompanyats d’una guia, i ja se’n van. Em quedo pràcticament sol assegut en un banc de la part davantera. Escolto el silenci. Em miro la llum com es filtra per les altes obertures. Penso què m’ha dut fins aquí. Potser hauria de dir qui, en comptes de què.

Surt un monjo bastant jove a preparar l’ofici que començarà a dos quarts de vuit. No tinc pressa per abordar-lo. Finalment, m’aixeco i li faig arribar la pregunta de si podria parlar un moment amb algú de la comunitat. En diu que normalment els monjos no reben els peregrins, però que si tinc alguna necessitat pot anar a buscar el pare confessor. No, no tinc cap necessitat. O potser sí. No ho sé.

Em diu que li ho expliqui, i ho intento però per algun motiu les paraules se m’atropellen. Dic que només volia parlar dels motius que aquesta tarda han fet canviar el meu trajecte mentalment establert i m’han conduit fins aquest monestir. Voldria parlar-los de l’amic Ramon que no conec en persona. Que va pernoctar en aquest mateix monestir fa catorze anys i també era peregrí com jo. M’agradaria saber si algú el recorda encara. Dir-los també que m’ha escrit una carta dient-me que continua avançant per un camí emboirat, el d’una malaltia, sembrant de la seva bossa potser unes darreres llavors.

Ja no puc dir res més. Tinc els ulls plens de llàgrimes i la visió ennuvolada. Em diu que segui, que em tranquil·litzi.

Ell entra i surt i va fent les seves coses. Al cap d’una estona torna i em pregunta si ja estic més seré. Li responc que sí. Si més no, ho intento. No troba el pare confessor, diu, i se m’ofereix a escoltar-me tot i que no té massa temps perquè aviat començarà la missa.

No vull molestar, repeteixo diverses vegades. Només volia donar testimoni que segueixo les petjades que va deixar al Camí un altre monjo benedictí, com vosaltres mateixos. Que ara sé que està malalt i em fa por escriure-li per si encara rebo més males notícies. “Hace mucho que no lo ha visto?”. No ens hem vist mai, sempre ens hem dit que teníem una abraçada pendent que algun dia es compliria. Ara tinc pena que no sigui massa tard. “Vaya a verlo”. M’ho repeteix ara i després i quan marxo. “Vaya a verlo”.

Després parlem una mica del Camí. Del poc que em falta per l’arribada i del final que no s’acaba mai, perquè el Camí sempre continua fins al Terme fixat i desconegut. Totes aquestes coses ja les donava per sabudes abans d’iniciar la primera etapa. Només que ara les estic vivint plenament. La teoria s’ha tornat pràctica i la pràctica m’ha afaiçonat la vida. Em confessa que ell està aquí per “culpa”, diu, del Camí.

Em quedo per assistir a l’ofici, que és solemne i cantat. El monjo amb el qual he parlat és l’únic jove, molt jove al costat dels altres on quasi tots són ancians venerables. Va deixar escrit el Ramon que, quan va estar aquí, el superior era el pare Victoriano, que llavors tenia 84 anys. No pot ser que sigui cap d’aquests, però molts d’ells li van al darrere. Hi estic bé, seguint la litúrgia, encara que em distrec amb els meus moments de raonament interior. Ha estat una experiència forta que caldrà anar paint.

L’estada a Samos serà el darrer moment emotiu del Camí que em farà caure llàgrimes torbadores. Ni tan sols a l’arribada a la Catedral de Santiago sentiré tanta emoció i tantes ganes d’abocar la darrera pena.

Quan arribi em sentiré alliberat del tot. Un home nou que vol començar un nou camí que enllaci amb el que ha seguit sempre. Un camí que et repetiré mil cops com el desitjo.

Camí de Sant Jaume. Vintena etapa: Molinaseca - Vega de Valcarce

2010-10-13T22:54:00.004+02:00

Vintena jornada. 16 de maig. Molinaseca – Vega de Valcarce

He baixat un port de muntanya i encara n’he de passar un altre, abans no entraré a Galícia. Però això serà un altre dia, més endavant.

He estat molt a gust i ben atès, a La Casa del Reloj. El preu de la pensió inclou l’esmorzar, però jo no puc esperar. Sóc a la sala aviat i espero una estona que arribi la senyora per liquidar el compte. Mentrestant, em serveixo un cafè amb llet i tasto un bocí de pastís casolà que hi ha en una safata. Podria fer un esmorzar més complert, que de coses n’hi ha, però a aquesta hora no em ve de gust res més.

Quan surto veig gebre a sobre els camps. M’ha dit la senyora, abans de marxar, que estàvem a 3º. Fa força gelor, a primera hora en aquest poble de muntanya. El dia és completament clar i aviat surt el sol. Avui farà bo.

Dels gairebé vuit quilòmetres que em separen de Ponferrada, els quatre primers es fan per la carretera fins que, abans d’arribar al poble de Campo, es pot optar per prendre un camí o continuar per l’asfalt.

Campo és una població petita i bonica. Amb la fresca del matí i el sol que s’escampa els prats estan preciosos i dóna gust fer camí. Començo a trobar vinya, i els cirers que veig tenen el fruit quallat, encara verd. Més endavant en trobaré que ja maduren. Davant meu, tinc una magnífica vista de Ponferrada, i darrere els Montes de León nevats que vaig passar ahir.

Abans d’arribar a la capital del Bierzo creuo el riu Boeza i les vies del tren. El nom de la ciutat prové del pont de ferro que el bisbe d’Astorga feu construir en el segle XI per als peregrins a Santiago. A la vora del riu Sil s’aixeca el castell dels Templers construït a finals del segle XII. És una autèntica fortalesa l’interior del qual és romànic i la resta gòtic.

Costa sortir de Ponferrada, una ciutat que a primer cop d’ull enganya. És més gran del que sembla a primera vista. Els pobles que vénen a continuació són un apèndix de la capital. Poblacions petites però esteses a redós de la carretera per on es fa pesat caminar-hi. Tot és asfalt fins a Camponaraya, a dues hores de camí de la ciutat. He esmorzat a Columbianos, en un restaurant de carretera abans de creuar per un pont l’A-16.

Després de passar Camponaraya torno a creuar l’autovia i ja camino entremig de grans extensions de vinyes, la majoria antigues i amb ceps rabassuts. Plantacions noves se’n veuen poques.

Ja fa uns dos mil anys, les cites de Plini el Vell i Estrabó es referien a l’existència de vinyes a l’actual comarca del Bierzo, que originàriament és el derivat de la ciutat preromana Bergidum. Van ser els romans els que van impulsar l’agricultura en aquestes terres introduint-hi noves varietats de ceps i la tècnica de la rella romana.

La seu de la D.O. Bierzo está situada a Cacabelos, una ciutat mitjana a la vora del riu Cua. A la sortida es troba el Santuario de la Virgen de las Angustias, que acull la imatge de la patrona de la vila. També es conserva una singular imatge del Nen Jesús jugant a les cartes amb San Antonio de Pádua.

Passades les dues del migdia ja sóc a Villafranca del Bierzo. Aquí rebo una trucada teva i em poso content. Em dius que vas amb tot el grup i esteu dinant dalt el Montmeneu, aquella talaia on jo també pensava en tu fa prop de tres setmanes, quan contemplava tot el paisatge sortint de casa. Aquestes quatre paraules que escolto em renoven les forces per continuar.

Primer busco un lloc on dinar. A la plaça hi veig dos restaurants que també tenen taules al carrer, sota els tendals. M’assec i espero. Algunes persones dinen, però la majoria de gent deuen ser del lloc i prenen aperitius. Menjo sol, però per les altres taules també hi seuen d’altres peregrins. Un grup de sis dones catalanes, que també fan el Camí i són d’Esparreguera i d’Olesa de Montserrat, enraonen i planifiquen fins on pensen arribar avui. Marxaran abans que jo, i quan les avanci em diran que caminen uns trenta quilòmetres cada dia. De totes maneres, quan les atrapo van separades en dos grups, quatre que s’endarrereixen i dues que caminen més de pressa que les altres. Crec que pensen quedar-se a Trabadelo i ja no les veuré més.

Emmarcada en la vall del riu Valcarce, Villafranca compta amb un important patrimoni històric i arquitectònic. Als carrers que envolten la Calle del Agua, franquejada per nombroses cases senyorials, queden la majoria de monuments i edificis interessants de la vila: l’església de San Francisco, d’estil gòtic amb detalls mudèjars a l’interior; la Colegiata de Santa María i l’històric Hostal del Comercio.

L’església de Santiago, del segle XIII, obre la seva porta del Perdón els anys jacobeus i permet als peregrins que no puguin continuar la ruta guanyar el jubileu com si haguessin arribat a Santiago.

Després de dinar continuo cap a Trabadelo, més de dues hores, per la N-VI que va paral·lela al riu Valcarce. Val a dir que hi ha un camí de peregrins al costat de la carretera, però protegit del trànsit dels vehicles per un mur de formigó.

A les ribes del riu Valcarce el paisatge mostra nombroses parcel·les d’horts familiars. Aquest conreu minifundista del terreny és característic de les terres gallegues a les que m’aproximo.

En efecte, la terra és de transició i la parla comença a canviar. Encara sento el castellà, naturalment, però la gent gran -i quan arribi dalt de tot de la comarca també el jovent- sento que parlen amb un clar accent gallec.

Trobo que és d’hora quan arribo a Trabadelo, i com que no estic cansat i tinc altres opcions per quedar-me més endavant, decideixo continuar una estona més. La Portela és l’últim poble al peu de la N-VI. Ambasmestas està situada a la confluència dels rius Valcarce i Balboa. Després una solitària carretera guia les meves passes fins la següent població, on penso buscar allotjament. Abans d’arribar a Vega de Valcarce passo sota un viaducte de l’autovia que veig altíssim. Demà en trobaré un altre encara més alt, com mai no havia vist.

La capital del Valle de Valcarce està vigilada per dos castells que els templers aixecaren per tal de protegir el port.

La població no és gran ni petita. Es tracta d’un poble turístic de muntanya. Començo a preguntar i a aquesta hora de la tarda sembla que tot està ple. Finalment, una senyora de la localitat m’acompanya a Casa Pandelo, una petita casa rural que disposa de dues habitacions per llogar. Una està ocupa per uns brasilers i l’altra, per sort meva, me la puc quedar. Avui m’he lliurat per poc de no dormir al carrer.

Quan surto a sopar la senyora em recomana el restaurant que es troba una mica més avall a la carretera. No està ple ni molts menys, però em diuen que per sopar ho tinc complicat, que hauré d’esperar molta estona. Esperaré, no em fa res. M’estic a la barra, on també hi ha altra gent que pren begudes. Al cap d’una estona em diuen que tenen molta feina i que no és un problema d’esperar, sinó de cuina. M’és igual, puc menjar qualsevol cosa que tinguin. El que sigui m’estarà bé. Continuo esperant. Finalment, em diu l’amo que si vull sopar millor que m’espavili a anar a un altre lloc. Gràcies i adéu. No havia vist mai tanta simpatia junta. No els deuen agradar els peregrins, en aquest lloc, penso jo.

Finalment sopo, acceptablement, en un altre bar-restaurant i el menjador està buit. Tots s’estan al bar mirant el futbol.

Al peregrí tot li està bé. Dormir on sigui, sopar sol, menjar qualsevol cosa... El Camí avança i es va fent cada dia.

Dies de pluja

2010-10-12T21:31:00.000+02:00

De saber-ho tot ara em ve el plor

que va tornant-se pluja i estalzí,

entre fulles mortes i temps d’oblit.

De no reposar més en el teu pit

i els llavis dolços en els teus cabells,

em ve avui aquesta tristesa infinita.

Camí de Sant Jaume. Dinovena etapa: Astorga - Molinaseca

2010-10-08T11:49:00.007+02:00

Dinovena jornada. 15 de maig. Astorga – Molinaseca

Ahir al vespre no vaig anar a segellar i me n’hi vaig ara abans de sortir. Estava molt cansat, i tot i que, en arribar tenia la intenció de baixar després per sopar alguna cosa, vaig quedar-me al llit i ja no m’hi vaig moure fins agafar la son i adormir-me. Vaig arribar molt justet de forces. I per acabar-ho d’adobar, quan no havia passat les vies del tren, em va tornar a caure un altre bon ruixat a sobre.

Abans de marxar de la capital de la Maragateria encara faig algunes fotos més a la catedral i al Palacio Episcopal, projectat per Gaudí, edifici neogòtic amb aspecte de fortalesa medieval i que acull el Museo de los Caminos.

Quan surto per la carretera de Castrillo de los Polvazares de seguida canvia el paisatge; enrere queden els páramos i tinc al davant els Montes de León, encara molt lluny. Hi veig els cims completament coberts de neu.

Encara fa molt fred, a aquesta hora. L’aire continua sent gèlid. Però tinc l’esperança que avui ha de fer bon temps. Algun dia ha d’arribar, el canvi, dic jo. A la televisió ja han anunciat que per fi entra l’anticicló. Durant dotze dies, des de Saragossa fins aquí, he hagut de patir un temps inclement.

De bon matí camino amb bastant més gent. Davant meu dues nois joves porten un gran ram de roses vermelles penjat de la motxilla. Quan passem un rierol en llencen una a l’aigua. A mig matí en veuré una altra col·locada en el tronc d’un roure a la vora del camí. Vull creure que deu ser una particular manera de demostrar agraïment, de senyalar el seu Camí. El cor té reaccions impensables que no podem imaginar-nos, sobretot quan estem atabalats pel treball i la lluita de cada dia.

A les nou estic a Murias de Rechivaldo, la primera població d’avui. Paro aquí a essmorzar perquè sento curiositat per una propaganda que ja he vist a l’entrada del poble. Diversos cartells anunciaven un lloc de restauració per als peregrins que es diu El Llar. A més, en un dels quatre idiomes que està escrit he llegit: “menjars cassolans”, amb falta d’ortografia inclosa. Estic intrigat.

El bar és nou i agradable, no massa gran, però al carrer també hi tenen cadires i taules per poder menjar sota la mica d’escalfor d’un sol tímid que just ha començat a enlairar-se.

Hi trobo una mestressa de mitjana edat, molt activa i atenta al que li demanen els clients, ja que han parat bastants peregrins en aquesta primera hora. M’agradaria parlar amb ella però ara mateix no vull molestar-la. Li demano truita d’espinacs, que té allà a sobre el taulell i es veu apetitosa, i també una torrada. Em serveix la truita amb una bona llesca de pa torrat i sucat amb tomàquet. Pa amb tomàquet! ja ni recordo quan va ser l’últim cop que en vaig tastar des que vaig sortir de casa. Aquest fet insòlit encara em deixa més encuriosit.

Quan la feina minva i pago, puc parlar amb ella. La conversa la tenim en català. Em diu que és lleonesa, però que ha viscut trenta anys a Girona, concretament a Capmany. Li dic que jo vinc de Reus, i coneix la meva ciutat. Té un germà que viu a Tarragona.

M’aclareix allò que em té intrigat del nom de l’establiment “El Llar”, que també és la nostra llar, la casa. Allà es diu d’aquesta manera, i afegeix que aquest nom s’usa en moltes altres contrades, ja que és d’origen celta.

Li agraeixo el detall del pa amb tomàquet. Feia setmanes que havia desaparegut de la meva dieta i avui m’ha fet sentir com si estigués a casa, a el llar. És una dona molt afectuosa. Quan ens acomiadem també em fa una abraçada. Gràcies, amiga catalana-lleonesa! El Camí té aquestes sorpreses i la seva màgia. També l’abraçada que em van donar ahir em va ajudar a arribar fins a Astorga, malgrat les meves escasses forces.

A El Ganso es poden veure les conegudes Casas Teitadas, amb la coberta de palla i que fins al segle XVIII eren habituals en aquesta zona. A la sortida trobo una bonica església i sec una estona en un dels dos bancs de pedra que hi ha al costat de la porta. Descanso, i mentrestant pren notes.

Un home gran del poble em pregunta si em sembla que avui fa fred. Jo li dic que bastant, i ell em contesta que a l’hivern aquí estaven a 15 graus sota zero. Clar, ara mateix veig els Montes de León tots nevats a la distància d’un cop de pedra.

S’aturen tres ciclistes, dos nois i una noia, i sento que parlen en català. M’expliquen que comencen el Camí avui i han sortit d’Astorga. S’esveren d’incredulitat quan els dic els quilòmetres que camino jo cada dia; no en pensen fer gaires més ells, tot i anar en bicicleta. Són joves.

Abans de Rabanal del Camino es passa pel costat de l’imponent Roble del Peregrino, un arbre més que centenari a l’ombra del qual han descansat milers de caminants. Però a mi el que em crida l’atenció és que en un filat a la vora del camí (ja en vaig veure un altre d’igual, o més extens encara, a la sortida de Logroño) hi pengen tot de creus fetes amb palets i branquetes seques dels arbres. Se’n podrien comptar a milers, calculo. Aquestes coses a mi no em causen gaire bona impressió. No per ser un signe religiós, que aquí no hi entro i no opino, sinó per la sensació fúnebre que el conjunt em transmet. Em passa igual que amb els exvots que et trobes en algunes ermites, que no els suporto.

A Rabanal descanso i menjo una mica. Aquesta tranquil·la població maragata disposa de tres refugis, i molts dels que caminen menys hores que jo al dia acaben en aquest lloc la jornada. D’aquí fins que no hagi passat la Cruz do Ferro, i encara falta un bon tros, serà tot pujada. A dalt el port es canvia de comarca i descobriré que també es canvia de clima. De moment, el camí, que evita sempre la carretera i a estones és bastant rost, s’ha convertit en un sender que en alguns trams és un rierol d’aigua. Per tot arreu trobo surgències i aigua que corre. Aquest indret deu estar cobert de neu tots els mesos del fred.

Abans del port hi ha una última població que, tot plegat, no són més que una dotzena de cases. Es tracta de Foncebadón, un lloc abandonat fins fa pocs anys i que ha reviscut des que s’han rehabilitat algunes vivendes. Dues d’elles, no massa grans, fan les funcions de refugi. Els que no s’han parat abans a Rabanal del Camino, es paren ara i acaben l’etapa en aquest petit poble.

Només arribar trobo un lloc per dinar, i aquest local sorprenent es diu La Taberna de Gaia. Quan hi entres et fa la sensació d’haver entrat dins la Història. La benvinguda a la seva pàgina web comença amb aquestes paraules: Hace cinco años emprendimos una Aventura Especial. En un lugar mágico, donde habitaron los Dioses, en la falda del Monte Irago y muy cerca de la Cruz de Hierro, se encuentra el pueblo de Foncebadón, quizás el paisatge más emblemático del Camino de Santiago. Un día, sobre las ruinas de la Historia, decidimos crear un pequeño, y a la vez, immenso proyecto. Un rincón que os transportara a otro tiempo y a otros valores, donde los momentos lúdicos se conviertieran en momentos únicos, irrepetibles.

I aquí estic jo ara mateix, en un espai de pedra vella i fusta antiga; amb personatges intemporals i sons de sempre; amb taules llargues que demanen compartir; amb olors i sabors que et transporten a la infància, a la cuina de les àvies; amb llums gairebé adormides que conviden a la intimitat...

El local està força ple, i quan pregunto per dinar em diu una noia, o potser una fada, que va a consultar-ho a l’hostaler de barbes blanques, el dispensador dels favors divins.

En una taula gran encara hi ha lloc, em diu, i si vull puc dinar en aquella que seuen dues noies joves que ja han començat. A mi m’està més que bé, si a elles no els importa. M’assec i demano el mateix que mengen les noies, un plat que m’ha entrat pels ulls. Em serveixen un plateràs amb una gran coca de pa i un “churrasco” a sobre que gairebé no hi cap, acompanyat amb pebrot vermell, xoriç i patates confitades. Per si no en tinc prou, de primer m’atreveixo a demanar una sopa de peix (de truita de riu, evidentment), a veure què tal la trobo. Quin tip, renoi!, al final no m’ho podré acabar tot i hauré quedat malament.

Són molt simpàtiques, aquestes xicotes, i de seguida estem xerrant de tot. Són l’Anna i la Susanna, i m’expliquen que elles dues vénen de Murcia i que van començar a caminar a Roncesvalles. Déu n’hi do. Mentre mengem, parlem d’anècdotes i experiències, per trancar el gel, però finalment acabem confessant-nos coses més íntimes i personals. Parlem dels nostres respectius Camins i del que aquests ens han aportat fins avui. Els explico, amb tota mena de detalls, l’experiència tan forta que vaig viure ahir quan vaig trobar el David. Elles no van tenir aquest regal, ja que van triar la ruta més curta que segueix per la vora de la carretera. La tria, un altre cop, ens mena.

Les dues les veig molt boniques i eixerides. A l’Anna, especialment, li trobo un encant especial. Té una mirada serena i profunda que li dóna l’expressió de vessar una gran pau interior. M’hi fixo tot fent-me el distret. Ella es reclou en els seus pensaments i també pren notes, en una llibreta petita semblant a la meva. Les teves vivències?, li dic. Sí, em fa. Igual que jo, ens confessem mútuament.

Quan estic menjant les postres m’adono que, dissimuladament i discreta, em fa fotos amb la seva càmera digital. Deu voler tenir algun record de mi i espero que sigui bo, igual que jo el tindré d’elles dues.

La seva etapa d’avui s’acaba en aquest petit lloc de muntanya. En acomiadar-nos ens fem una sentida i profunda abraçada. M’agradaria transmetre-les-hi tota la calidesa que vaig rebre jo ahir en una altra abraçada que em van regalar.

Començo a caminar, o millor dit, començo a pujar cap a la Cruz de Ferro, una fita mítica del Camí de Sant Jaume per on es traspassa de comarca resseguint les mateixes esquenes dels Montes de León.

“Desde la Taberna de Gaia, en la parte sur, se alza majestuoso, eterno, el rey de los montes maragatos: el Teleno. Allí donde nacen las tormentas, donde vive el diós del Trueno de los pueblos Astures. Esa montaña de luz cambiante, de sueños con promesa gris y manto blanco. Centinela permanente de anhelos humanos, de maraña histórica, de quimeras olvidadas”.

Això no ho dic jo, sinó que parla el senyor Gaia, que segurament ja no veuré més. Com també ja s’han quedat enrere, i tampoc no veuré mai més, les dues boniques noies murcianes. Han estat com dos estels fugaços que s’han creuat en la meva vida.

Em queden tan sols dos quilòmetres per arribar dalt, des del poble. La vegetació arbòria desapareix i tot són prats d’alta muntanya. En uns centenars de metres ensopego amb una volada d’insectes estranys que no em fan gaire bona espina. Totes les herbes n’estan infectades i els malèvols alats aixequen el vol al meu pas. Tenen el cos semblant a les vespes, però el seu color és totalment negre. Desconec si piquen o no, però procuro evitar-los tant com puc, no tinc ganes de que m’unflin.

Camí i carretera s’entrecreuen moltes vegades. Quan deixo l’asfalt he d’anar esquivant l’aigua i el fang que hi ha per tot arreu. Aquí hi deu nevar molt. La carretera està senyalitzada amb els pals llargs que indiquen el gruix de la neu quan aquesta cobreix la calçada. Camino cap a ponent, i a la meva mà esquerra tinc, a quatre passes, el rosari de cims completament nevats dels Montes de León.

Un ciclista s’ha aturat quan jo, i ens ajudem mútuament per fer-nos unes quantes fotos a la Cruz do Ferro, solitària i solemne enmig d’una gran muntanya de pedres que han anat deixat els peregrins al seu peu, símbol immemorial del seu pas. Jo també hi deixo la meva.

Quan comenci a baixar cap a la comarca de El Bierzo tindré varies opcions per quedar-me, si no és que trobi ple. Primer Manjarín, un altre poblat abandonat però on un entusiasta hospitaler dóna vida a un petit refugi; a continuació El Acebo, a 1.200 m d’altitud, un encantador poble de muntanya amb cases molt arreglades i teulats de pissarra, típic de l’arquitectura berciana. Crec que moltes deuen ser segones residències de gent de la plana; després encara vindrà Riego d’Ambrós abans d’arribar a Molinaseca.

No tan sols ha canviat el paisatge, sinó també el clima. Fins i tot als costers més alts hi despunta el verd i l’ufanor, no com els paupèrrims roures de fulles seques de l’altra banda del coll. Llenços de caps d’ase florits estenen oloroses catifes de color morat. Com més baixo més noto que aquí hi ha esclatat la primavera. La muntanya baixa està atapeïda de ginesta blanca, Retama monosperma, de gran vistositat. A les fondalades dels rierols hi trobo pollancres altíssims completament vestits amb el seu fullatge. Quan demà baixi cap a Ponferrada veuré vinyes brostades i cirers amb el seu fruit immadur. I cap allà al migdia, a les profunditats de El Bierzo, les cireres ja començaran a agafar color. Quin canvi més radical en poques hores de caminar!

Entro a Molinaseca creuant el riu Meruelo per l’antic pont medieval que desemboca al carrer Real. D’entre les boniques cases del poble en destaca l’anomenada Casa de los Balboa. També l’església parroquial dedicada a San Nicolás de Bari, en una elevació que domina la vila, majestuosament i senyorial.

Just al costat del pont i del riu trobo un hostal i el seu nom em fa desistir. Em sembla massa ostentós per pernoctar-hi un peregrí; es diu El Palacio.

La població és eminentment turística i, malgrat això, no hi veig cap més hostal. El que sí trobo en abundància són cases rurals, que també disposen d’habitacions individuals per llogar. Al ’hora de la veritat ve a ser molt semblant a un hostal, però amb diferents serveis.

A la primera que entro m’hi quedo. El seu nom és La Casa del Reloj. Gran i preciosa. A la àmplia sala de l’entrada, entre moltes altres comoditats, hi ha una xemeneia central amb dos llars de foc, una a cada banda. Davant l’escalfor del foc encès, còmodes cadires deuen fer-t’hi passar bones estones les nits fredes d’hivern. L’habitació i el llit trobo que són per descansar-hi a plaer. Aquí crec que hi estaré bé.

Cap al tard surto a visitar el poble i em quedo a sopar a Casa Marcos, el restaurant d’un xicot molt simpàtic i amable. Mentre vaig menjant m’explica coses de la seva terra, i jo li dic que m’he quedat amb les ganes de tastar el “cocido maragato”. No en va donar temps, li dic, i és que els dos darrers dies he passat per aquella comarca a pas de frare convidat. Em comenta ell que després d’haver menjat aquell suculent “cocido”, no hagués caminat gens sense no haver fet abans unes hores de digestió.

Quan marxo em dóna una targeta del lloc i em diu que si mai torno a passar-hi que el truqui un dia abans, que em prepararà un “cocido berciano” que no oblidaré.

Quedem així, com dos amics que esperen tornar-se a trobar.

No preguntis per què me'n vaig

2010-10-07T13:55:00.004+02:00

No preguntis per què me’n vaig, no preguntis per què

Passi el que passi, no preguntis per què

Només puc dir que t’estimo

El més bonic de la vida ja vaig donar-t’ho

Demana’m només una cosa i no preguntis per què

No preguntis per què plorar, no preguntis per què

Si surto demà i li faig un petó a l’altre

Després no em preguntis per què

S’ha acabat la cançó que cantaves per mi
El darrer moment tenia tanta por per tu

La cançó s’ha acabat, la melodia es va apagant

Res no ens queda de la música

Només un ressò de l’amor

Les roses que em vas portar

Ara són un grapat de flors marcides. La cançó s’ha acabat

No preguntis per què me’n vaig, no preguntis per què

Passi el que passi, no preguntis per què

Només puc dir que t’estimo

El més bonic de la vida ja vaig donar-t’ho

Demana’m només una cosa i no preguntis per què

No preguntis per què plorar, no preguntis per què

Si surto demà i li faig un petó a l’altre

Després no em preguntis per què

(Versió lliure meva amb la col·laboració de Google Translator :)
Discovered by Sani

Frag nicht, warum ich gehe, frag nicht warum
Was immer auch geschehe, frag nicht warum
Ich kann dir nur mehr sagen, ich hab dich lieb
Das Schönste im Leben wollt ich dir geben

Frag mich bloß nicht das eine, frag nicht warum
Frag nicht, warum ich weine, frag nicht warum
Wir gehen auseinander, morgen küsst dich die andre
Dann wirst du nicht mehr fragen, warum

Das Lied ist aus, das du für mich gesungen
Beim letzten Klang war mir nach dir so bang
Das Lied ist aus, die Melodie verklungen
Nichts blieb von der Musik zurück
Ein Echo nur von Liebe

Die Rosen die du mir gebracht,
Sind jetzt ein welker Blumenstrauß ? das Lied ist aus

Frag nicht, warum ich gehe, frag nicht warum
Was immer auch geschehe, frag nicht warum
Ich kann dir nur mehr sagen, ich hab dich lieb
Das Schönste im Leben wollt ich dir geben

Frag mich bloß nicht das eine, frag nicht warum
Frag nicht, warum ich weine, frag nicht warum
Wir gehen auseinander, morgen küsst dich die andre
Dann wirst du nicht mehr fragen, warum

Songtexte von Hildegard Knef

Camí de Sant Jaume. Divuitena etapa: León - Astorga

2010-10-06T11:01:00.003+02:00

Divuitena jornada. 14 de maig. León – Astorga

Preparo les coses amb parsimònia. Sembla que em sàpiga greu marxar de la ciutat sense conèixer-la a fons. Sento recança de no haver pogut visitar la catedral.

Vaig a buscar a Puente de San Marcos, que és per on he de sortir. Fa fred de veritat, potser més fred que cap dia. Una mica d’aire i tres graus en un termòmetre es fan durs d’aguantar a aquesta hora, encara fosc. El cel està ben tapat, com cada dia. Tinc les mans congelades. Déu meu, quin fred!

Tanmateix, penso que ja estic fet a tot. Des que a Saragossa vaig trobar el mal temps, que ja no m’ha deixat ni un sol dia. Les he vistes de tots colors, ja no em ve d’aquí. He hagut de patir vent, fred, pluja, fang, neu, més pluja, més fred... Què més em pot venir a sobre?

Ahir a la nit vaig mirar un moment les notícies a la televisió. Vaig veure que hi sortien uns prínceps que tots coneixem i que feien els darrers deu quilòmetres del Camino. Tots mudats, sense pes a l’esquena, amb un bastó a la mà i un seguici de cent persones, pel cap baix. Mare meva, quina manera de ruquejar! Ho vaig trobar com un escarni cap al peregrí, aquell que coneix les privacions fent el seu Camí i té molts dies de patiment.

Des que he sortit de la ciutat que camino bastant estona al costat de dues noies que van a bon pas. Són de Candanchú i el primer dia també van sortir de casa seva. M’expliquen que ahir, a Sahagún, quan pel matí van veure la neu i el mal temps, van decidir agafar el tren fins a León. Diuen que n’anava ple, el tren de peregrins que van fer el mateix que elles.

Sabent això, potser la malfiança que vaig trobar a les Castrejanas tenia algun fonament, quan els vaig dir que jo venia caminant. Segur que sabien que molts van arribar en tren. I jo per què havia d’haver mentit? Seria com mentir-me a mi mateix, i aquest ja no seria el meu Camí.

Porto més de dues hores caminant i arribo a San Miguel del Camino, on em pararé per esmorzar. El cel s’ha posat completament llis com si anés a nevar. I per postres, aquí dalt l’aire s’ha envalentit i el fred sembla més viu. Em miro les mans i les veig de color morat fosc. La cara ja ni la sento. Quin fred que fa, maremeva!

Abans de Puente de Órbigo plovisqueja una estona. Per anar d’aquesta localitat a Hospital de Órbigo només cal passar el famós pont de dinou arcades que du el nom d’El Paso Honroso. Aquest lloc es conegut pel llegendari succés que protagonitzà el 1434 el cavaller Suero de Quiñones. Diu la llegenda que desafià durant trenta dies a més de tres-cents cavallers i els obligà a reconèixer la superioritat de la seva dona. Després, com no podia ser d’altra manera, peregrinà a Santiago. Encara avui dia s’hi celebren justes tots els anys, en commemoració d’aquells fets.

Tot just han tocat dos quarts de dues i ja paro per dinar. He vist anunciat en els locals de restauració la famosa sopa de truita de riu, de molta tradició en tota aquesta zona. Estic davant d’un hostal que fa molt bona cara, l’ofereixen i em ve de gust provar-la.

Em diu el cambrer que aquest plat és molt típic en aquesta comarca que té una gran afició a la pesca de la truita. Tot i que m’aclareix que les que serveixen als restaurants provenen de piscifactories, ja que tan sols està permès pescar les del riu per a ús particular.

Trobo que és una sopa exquisida, la veritat. I el plat calent i una mica picant, amb aquest dia tan fred, entra de meravella. El noi que em serveix és amable i xerraire i no para de donar-me explicacions sobre la recepta. Després de dinar faig temps, descanso i no surto fins que no són les tres.

Quan passo per davant de l’alberg em saluden alguns dels que han vingut amb mi, les dues noies pirinenques també, i ens acomiadem efusivament. Tots es queden aquí i cap d’ells no vol seguir-me fins a Astorga. Ara he de triar entre dues alternatives: bé per un camí paral·lel a la N-120, o bé per la muntanya passant per Villares de Órbigo, que tot i ser una ruta una mica més llarga evita la carretera. Les dues conflueixen novament abans d’arribar a Astorga. Trio la de la muntanya, la solitària i esquerpa, la difícil, i no sé si m’equivoco en la meva tria.

El terreny torna a ser ondulat, sense arribar a cap gran alçada, Però sempre pujo i baixo sense veure ningú ni saber per on vaig. Prats, algun corral espars de bestiar i boscos de roures minsos sense brots ni cap fulla verda. Pengen tristament de les branques les fulles seques de la tardor anterior, cremades pel fred de l’hivern. La sensació que em dóna aquest paisatge és de desolació. Em recorda massa l’extrema solitud dels Monegros quan vaig extraviar-me. La llarga estona de caminar sol, el silenci de la tarda buida... Tot plegat fa que l’ànim se’m vagi encongint.

M’aturo per descansar en un punt indeterminat d’aquesta geografia aclaparadora, i quan segueixo em trobo de seguida un extens pla amb sembrats de verdor feridora, ple de l’alegria del cereal que es pentina amb el vent.

Allà davant hi ha el que vol ser una casa i no sé si és un corral o un magatzem atrotinat. Davant la porta, a la vora del camí, hi ha una taula parada sota una precària vela que m’ofereix –totalment gratuït, hi consta en un rètol- tota classe de menges i begudes apetitoses: llet, sucs, aigua, cafè, fruita, mel, dàtils, fruits secs... Allà darrere, a la porta d’aquella mena de magatzem-vivenda, hi veig un noi jove, amb cabells llargs i cara riallera, que parla amb dos peregrins, que semblen ser germànics, i que jo no havia vist en tota la tarda. És el David, una de les troballes més inesperades, emotives i gratificants que tindré en tot el Camí.

Em diu que puc agafar el que vulgui. I quan em sent parlar, de seguida em pregunta si sóc català. Ho sóc. Ell també, de Premià de Dalt, i llavors em diu el seu nom.

Parlem molta estona, palplantats allà al bell mig dels nostres camins. M’explica i jo li explico les vivències que el Camí ens ha ofert. Les seves són extraordinàries, no me les podia imaginar pas.

Diu que ha fet dos cops el Camí, i després va voltar tota la Península recorrent més de tres mil quilòmetres. M’explica, amb tota la naturalitat del món i amb unes paraules que tenen una força increïble, que el primer cop que va fer el Camí no va sentir ni trobar res d’especial. Diu que llavors ell bevia, fumava i es drogava –ho diu amb aquestes mateixes paraules-. La segona vegada que el va fer ja no prenia res, i el Camí, diu ell, li va canviar totalment la vida. Ho va deixar tot i va venir a viure a aquest lloc solitari, tot l’any, hivern i estiu, només per veure passar el Camí de tots els peregrins per davant de casa seva. I de què vius? Ell no ha d’esperar a final de mes, en té prou de sortir cada dia a la porta i mirar els camps de cereals espigats o segats. Parla amb la gent que passa, els ofereix el que té i s’omple amb la seva amistat. En ple hivern ha passat algú, m’explica, amb els camps completament nevats, i no es podia creure que hagués de trobar un lloc on refugiar-se a la vora d’un foc encès.

No tinc paraules per explicar tot el que el David m’ha fet sentir. Quan t’acomiades d’ell, a mi i també als altres, et dóna una abraçada d’aquelles que fan sentir tota l’escalfor del cor.

Arribo a Astorga cansat, però alhora molt reconfortat per tot el que avui he trobat al Camí. Descobriments com els d’aquesta tarda et deixen una petja que no pots oblidar mai.

Promenade

2010-10-04T14:52:00.004+02:00

Sortirem a peu, i a poc a poc,

amb les primeres clarors del dia,

anirem pujant cap als carrers

on ara no hi passen sinó imatges

que hem compartit, les més íntimes.

Quan estiguis a punt, t’ensenyaré

els indrets que tinc a la memòria.

Vull descobrir-te els meus camins

que per tu se m’han tornat dúctils,

mostrar-te els batents on vaig abocar

totes les noses que m’eren inservibles,

els llocs que se’m feien prodigiosos

i els auguris severs que van marcar

el rumb de la meva pilgerweg.

Farem cap a aquell passeig marítim

que tu, tota sola, has descobert,

i l’aire tindrà una sobtada exhalació

de fons de mar i de deler imprevist.

Dóna’m la mà, que no vull tornar-te

a perdre quan badi un roig crepuscle.

Camí de Sant Jaume. Disetena etapa: Sahagún - León

2010-10-03T15:57:00.008+02:00

Dissetena jornada. 13 de maig. Sahagún – León

Abans de les set surto al carrer i tinc una sorpresa. Durant la nit ha nevat. Els cotxes, els jardins i les teulades de les cases estan ben blanques amb una capa fina de neu, d’un dit o dos.

Recordo que quan vaig adormir-me plovia, estava caient força aigua, però aquesta nevada no me l’esperava. No obstant, trobo que avui no fa massa fred, si ho comparo amb el que he hagut de patir els dies anteriors.

Prenc cafè al bar del costat de l’hostal i vaig sortint de la ciutat fent fotos a les esglésies emblanquinades, als parcs blanquejats i al Puente de Castro, sobre el riu Cea. El cel està velat però de moment el temps aguanta. Més endavant caurà una mica de roïna durant una bona estona.

Quan porto caminats tres o quatre quilòmetres el Camí de Sant Jaume es divideix en dues rutes que conflueixen novament a Mansilla de las Mulas, trenta quilòmetres més endavant. Una és la Via Trajana, o Camí romà, que segueix per camp obert i passa per poques poblacions, i l’altra és el Camí Francès, que sempre va prop de la carretera. Trio la segona opció. Amb el temps que fa no estic per fer excursions.

Porto dues hores caminant quan paro a esmorzar a Bercianos del Real Camino. A l’hostal on menjo hi estic molt tranquil, tot i ser bastants els que ens hem aturat aquí. Avui la gent que m’envolta és educada i tranquil·la, no com ahir a Calzadilla, que un vol de lloques se’m va asseure a la taula on jo escrivia i no paraven de cloquejar a crits i a les meves orelles. Veus que també hi ha gent mal educada, pel món.

Des de Burgo Ranero fins a Reliegos es troba un dels trams més llargs i solitaris del Camí, seguint la senda per a caminants, pràcticament sense ombra ni referències. Això ho llegeixo a la guia que duc. Però jo em trobo amb un camí molt arreglat que va sempre paral·lel a una estreta carretera, on durant més de dues hores només hi veuré passar els ciclistes que també fan el Camí i m’avancen.

Cada uns quants quilòmetres hi ha llos habilitats per a descansar, i encara més sovint un banc de pedra a la vora del camí que et permet seure. Penso que deu haver-hi competència entre les dues rutes per atraure els peregrins. Els ajuntaments hi inverteixen diners per oferir comoditat al caminant, ja que saben que aquest flux constant aporta el plus necessari de prosperitat a les seves depauperades poblacions. Tant et pots trobar dues taules i quatre bancs de pedra al costat de mitja dotzena d’arbres a la vora d’un rec d’aigua, com un rafal prefabricat, amb taules i cadires, que et donaran la mínima comoditat per al repòs. El peregrí que va cansat tot ho agraeix.

Els núvols baixos s’han aixecat i la planura encara sembla més infinita. Però a diferència de dies anteriors ara es veuen serralades molt lluny. Són el Sistema Cantàbric i els Montes de León, que esbiaixadament van apropant-se i conflueixen moltíssim quilòmetres davant meu.

Em vénen al cap les pastes de les clarisses que ja em vaig acabar ahir, tot compartint-les amb persones desconegudes però que el Camí et fa sentir properes. Aquest do, el de l’amistat i el compartir, també és un dels molts regals que el Camí t’ofereix.

Des que he passat Burgo Ranero que començo a trobar pintades reivindicatives que ja no deixaré de veure ni quan arribi a El Bierzo. I a Galícia en trobaré unes altres de diferents, però igualment requisitòries. Camino cap als extrems de la Península Ibèrica. M’allunyo del centre centrifugador de la Meseta castellana. El que més es repeteix aquí és: “LLIÓN SOLU” i “PAÍS LLÏONÉS LLIBRE”.

A l’entrada de Reliegos hi ha unes bodegues excavades als talussos de terra que tenen portes reixades i una xemeneia a dalt, que en realitat és el terreny que les cobreix. Crec que avui dia ja no les fa servir ningú, ja que gairebé tothom al poble es dedica al cultiu del cereal.

D’aquí a Mansilla només em queda una hora llarga de camí i hi arribo cap allà a dos quarts de tres. Mansilla de las Mulas és una històrica població d’origen romà i de gran importància durant l’edat mitjana degut a la seva privilegiada situació en la xarxa de camins.

Fa un bon sol, tot i que grans cumulonimbus s’alcen per totes bandes. M’assec en un banc, em descalço i em poso crema als peus. S’hi està bé en aquest lloc, a aquesta hora que l’escalforeta t’amoixa. Al meu costat s’atura un grup i sento que parlen en català. Quan enraoni amb ells em diran que són de Vilafranca del Penedès, i després ells i jo entrarem a dinar al mateix restaurant.

El meu descans s’acaba de cop i volta quan inesperadament una gotellada no em dóna temps ni de recollir les coses. Entro a l’hostal que tinc davant mateix i quan espero el dinar cau una bona pedregada. Quin temps més canviant, avui.

Dino bé, en un local modern i agradable que també és botiga. Hi venen embotits i pernils de la zona i anuncien que són de fabricació pròpia. Els de la taula del costat, que no són peregrins, van cruspint-se una bona safata amb una selecció d’embotits de tota mena. Jo triaré un àpat més de casa, però que alhora també sigui consistent.

Em trobo molt bé i he decidit continuar fins a León, on penso fer nit. A les quatre em poso em marxa, i crec que en tres o quatre hores podré ser allà.

Com de costum, vaig sol. A la tarda no camina bo i ningú. Tots els companys del matí s’han quedat a Mansilla, i els que a primera hora han sortit d’aquí ves a saber on paren ja.

Anava advertit que l’entrada fins la ciutat és molt pesada, per la carretera i per les zones industrials que s’han de passar. Però en realitat no se m’hi fa tant. En molts llocs han minimitzat l’haver de passar per l’asfalt construint passos especials per als peregrins. Tot canvia i tot pot millorar, amb els anys. Fins i tot les persones, que som tan complicades, tenim l’oportunitat de millorar sempre. Cal voler-ho, és clar.

A les set de la tarda passo per Puente de Castro i encara camino molt bé. A dos quarts de vuit, finalment, sóc davant la Catedral de León. Una meravella monumental de línies sòbries que imposa. La més important mostra dels començaments del gòtic espanyol construïda bàsicament entre mitjans del segle XIII i finals del segle XIV. Aquest edifici és l’única catedral d’Espanya que va adoptar el gust francès per les naus altes, allargades i àmpliament il·luminades. En visitar el seu interior es comprèn immediatament perquè es diu que aquest edifici està fet amb més vidre que pedra. Els seus vitralls són inigualables. La llum tamisada s’escampa per les naus amb mil colors. El recinte conté el Panteón de los Reyes, amb valuoses pintures romàniques.

A l’hora que jo arribo, malauradament, està tancada i no la puc visitar. Em sap greu de veritat. Però el Camí també tria i de vegades et fa anar per on tu no et penses.

Busco allotjament i un desconegut molt amable m’acompanya fins a un hostal proper que ell coneix. L’establiment està situat per dins el cabdell de carrerons que envolten la catedral. El recepcionista que m’atén, un home que fa poc que hi treballa, no s’aclareix massa amb tot plegat. Per sort, arriba l’amo i en un no res m’enllesteix els papers i em dóna la clau de l’habitació. Pago ara perquè demà vull marxar d’hora. Em diuen que puc sortir a l’hora que em convingui, ja que l’hostal disposa de vigilant de nit.

Més tard volto per la Calle Ancha, ja que passejant-hi és la millor manera de conèixer tot el centre de la ciutat. A la vora d’aquest carrer queden la catedral, la Casa Botines, el palau de los Guzmanes, el museu diocesà, els ajuntaments antic i nou i la basílica de San Isidoro.

Admiro la Casa Botines i demano que em facin una foto amb el meu conciutadà Antoni Gaudí, permanentment assegut en un banc de forja a la plaça davant el magnífic edifici que ell va dissenyar.

Només hi ha quatre obres de Gaudí situades fora de Catalunya: la capçalera de la Catedral de Palma de Mallorca; El Capricho, a Cantàbria; el Palau Episcopal, a Astorga i la casa Botines, a León. La presència de la imatge de Sant Jordi s’explica pel fet que el seu promotor era català (Joan Homs i Botinàs). La imatge és una rèplica de l’original que se substituí el juny de 1956, coincidint amb el 30 aniversari de la mort de Gaudí. En retirar la imatge antiga aparegueren dins d’un tub situat a l’interior del drac els plànols originals de l’arquitecte amb les signatures de les autoritats municipals de l’època.

Vaig a segellar la meva credencial al Monasterio Benedictino de las Carvajalas, a la plaça de Santa María del Camino. La senyora que m’atén, no puc saber si és o no religiosa, no em creu quan li dic que avui vinc des de Sahagún. Em replica: “Pero si hay casi sesenta kilómetros”. Cinquanta-quatre, li aclareixo. Insinua alguna cosa com si fes trampes. La seva incredulitat, l’actitud d’incomprensió envers el peregrí, em deixa molt decebut. Ella no sap res del meu patiment i tampoc no m’ha mirat als ulls per comprendre’l. Tampoc no en té cap obligació, per descomptat.

Abans de que marxi em convida a completes i a la benedicció del peregrí. Sí, tinc ganes d’assistir-hi, des d’ahir que estic amb la moral una mica baixa i necessito l’escalfor d’altres peregrins que fan al Camí com jo. Compartir les càrregues del cor. Constatar que no ets l’únic que avança cap al seu terme.

Però un cop més comprovo els camins són imprevisibles. Falta una estona per l’hora que m’han dit. Quan surto al carrer paro compte que m’estic en un hostal del qual no en sé el nom ni on està. M’han acompanyat per un laberint de carrers i no he prestat atenció. M’angoixo i perdo temps buscant-lo, desfent camí i procurant orientar-me. Quan torno, la porta del monestir és tancada i ja no puc entrar. Avui tampoc no tindré aquest consol. Només la nit i alguna cosa inexplicable vetllaran per mi.

Mirades

2010-10-01T15:01:00.003+02:00

El cor demana, sempre demana,

i sota moltes mirades la raó diu

que el camí no se’ns farà aspre.

Mira: quatre mans s’entrellacen

i pots considerar que la voluntat

seva no té dubtes ni presses.

Potser no sempre he tingut

del tot present el que veig en tu:

la natural tendresa impossible

de descriure ara que em mires.

The heart asks pleasure first.

Petons

2010-10-01T14:59:00.000+02:00

Ens asseurem, un dia,

l’un davant de l’altre

en un bar encès de veus,

i aquell tallat ja no tindrà

el mateix gust de sempre.

Comprendrem, llavors,

que va ser un prodigi

poder navegar junts

tantes hores i tants anys.

I ja no serà un secret

que ara se’ns esquinci

el vespre al descobert,

quan sabem que mai més

no se’ns tornarà a acoblar

la nit a l’hora malva.

Van de ser benvinguda

i ara són de comiat,

els teus petons.

Camí de Sant Jaume. Setzena etapa: Carrión de los Condes - Sahagún

2010-09-30T19:25:00.006+02:00

Setzena jornada. 12 de maig. Carrión de los Condes – Sahagún

Quan surto al carrer a quarts de set del matí tinc una bona sorpresa. Plou a manta i jo no havia sentit res. No em queda altre remei que desfer la motxilla i canviar-me el calçat. Anava a esmorzar al restaurant on vaig sopar ahir al vespre i que està dos carrers més avall.

Ahir vaig sopar bé, el menjar era bo i el lloc agradable. El local és gran, tenen maître i cambreres, tots molt atents. Obren el menjador a les set de la tarda i després d’entrar jo, a quarts de vuit, ja estava completament ple. Clar que la majoria dels que seien a taula eren estrangers, i ja és conegut que ells sopen d’hora. Oferien “menú del peregrino” a deu euros, com a tot arreu. Però la diferència està que aquí el menjar era bo i ben servit.

Abans de sortir et recorden que l’endemà obren a les sis del matí, per oferir-te un “desayuno de peregrino” a tres euros. En aquest lloc sí que estan atents a les necessitats del que camina.

Cap allà em dirigeixo per esmorzar i fer temps per veure si para de ploure. A aquesta hora, i amb la pluja que cau, som pocs al menjador i sec a la taula d’un matrimoni de Tossa de Mar que ja vaig conèixer ahir.

Expliquen, sense callar ni un moment, al maître i a mi, els estralls que ha sofert la Costa Brava aquest hivern. Primer amb el temporal de llevant del dia de Sant Esteve, que va endur-se la platja de Tossa, va destrossar el passeig i encara l’aigua va entrar als restaurants i comerços de primera línia ocasionant molts desperfectes. I després la gran nevada de primers d’any que va deixar molts pobles de la costa sense corrent elèctric durant bastants dies. Sense llum, sense calefacció, sense telèfon i sense notícies. Completament incomunicats i reclosos a casa a la claror de les espelmes.

Faig temps, i a les set, quan comprovo que l’aigua afluixa, decideixo partir. Vaig sortint de la ciutat i passo pel pont de pedra sobre el riu Carrión. Just passar el pont, a l’esquerra de la carretera es troba l’imponent Monasterio de San Zoilo, d’origen romànic però amb portada barroca i claustre plateresc. Actualment alberga una hostatgeria i un restaurant. Annex a l’edifici també hi ha un hotel.

La primera hora de caminar es va per una petita carretera sense trànsit. Després agafo una pista molt arreglada, completament rectilínia, que en dues hores ben llargues m’ha de dur a Calzadilla de la Cueza.

Torno a caminar per les extensions inacabables de Tierra de Campos, i bastant estona sota la pluja. Davant meu tinc un camí tot recte que sembla anar a la fi del món. A banda i banda, camps de conreus tots iguals i sense horitzó.

De totes maneres, estic caminant molt bé, havent-me recuperat totalment de l’ensurt d’ahir. No fa fred ni calor, i el sol no el veuré en tot el dia. Ara plou, ara para, i va fent. Quan cau aigua ho fa amb parsimònia, sense terrabastades. Al cap i a la fi, tampoc no és desagradable caminar sota aquesta pluja, si t’ho saps prendre amb filosofia i bon humor.

El camí, exclusiu per a peregrins, drena bé l’aigua per la graveta compactada i no hi ha fang ni tolls. No obstant, tanta monotonia cansa. No saps cap on mirar, amb les hores el paisatge no canvia gens ni mica. Tan sols et queda devorar quilòmetres l’un rere l’altre.

A mig camí del no-res, igual que l’etapa anterior, torna a haver-hi un rafal, quatre cadires de plàstic i un home amb la seva paradeta. Avui no vendrà gaires begudes, amb aquest temps que fa, li dic. “Tengo también café con leche”.

Uns que han parat davant meu en prenen, de cafè. Jo només bec una mica d’aigua i tot seguit continuo. M’imposo fer una aturada cada hora, encara que només siguin cinc minuts.

Monotonia total. Camines i camines i no surts mai d’aquest mar verd i d’un carril que no veus on va. No trobes ni una ombra. Fer aquest tram a ple sol d’estiu deu ser terrorífic, penso. S’ha de tenir l’energia suficient, però també cal tenir força mental. Aquesta manera de caminar esgota més la ment que no pas les cames.

I quan menys m’ho espero, en una clotada davant meu apareix Calzadilla de la Cueza, un oasi enmig del desert.

El topònim de la població no fa referència al Camí de Sant Jaume, sinó a la via Aquitània que passava per aquest lloc. Als afores del poble es van trobar les restes d’un poblar romà.

La petita localitat té un alberg nou, bastant gran, que ofereix servei de bar i menús. A aquesta hora està ben ple. Demano un “pepito de ternera”, un entrepà calent; mitja copa de vi i després prenc un cafè amb llet.

S’hi està bé, aquí. Assegut davant d’una taula faig temps perquè passi l’hora que m’he marcat de descans. Aprofito l’estona per prendre notes que em serviran per quan arribi. Parar, descansar i alimentar-me bé és el que em cal fer tots els dies. Quan s’asseuen a la meva taula un grup de dones escandaloses, que parlen a crits sense cap respecte ni mirament per als demés, m’aixeco i toco el dos.

Passat Calzadilla ve tot un seguit de pobles petits cada cinc o sis quilòmetres, i m’aturo un moment en cada un d’ells. El paisatge ja no és monòton, ha canviat. Petits claps de bosc en uns lloms de muntanya poc enlairada, s’alternen amb el camps de conreu. Més endavant el bosc desapareix però el terreny és sempre ondulat. No cansa tant com la gran planura. Ara el camí, també molt acceptable, va sempre paral·lel a una carretera que no té massa trànsit. Em dóna tranquil·litat per poder immergir-me en el Camí... (≠)

A Ledigos descanso al costat d’un noi que m’ofereix galetes de xocolata. Jo el convido amb les pastes que vaig comprar ahir al monestir de les clarisses. Li aclareixo que aquests dolços els fan les monges, i em diu que els troba molt bons. Ell ve de Brasil i té parents a Pontevedra que pensa anar a veure quan acabi el seu Camí. Avui compartim el menjar. Però jo dic que els que caminem compartim moltes més coses. Compartim el temps bo o dolent de cada dia, la bellesa o l’aspror del paisatge i la penúria del nostre esforç. També la companyia, encara que caminem sols. L’alegria d’arribar al terme, l’afany per continuar l’endemà... Compartir em sembla una paraula bonica que hauríem de fer servir més sovint. Compartir també és donar afecte a l’altre, fer que no se senti sol. La persona és de naturalesa gregària, tot i que a alguns també ens agradi la solitud.

Continuo passant petits llogarets, i per aquí trobo murs de corrals, i fins i tot d’alguna casa antiga, amb parets fetes amb fang i palla i que són molt gruixudes. No n’havia vist mai amb els meus propis ulls, fins ara.

Les esglésies tenen un aire que m’és familiar. A partir d’ara, i sobretot se’m farà palès quan arribi a Sahagún, l’estil de campanars i temples és romànic mudéjar, molt semblant al que vaig trobar quan pujava per l’Ebre.

Faig l’últim descans una mica més llarg en el darrer poble abans de l’arribada. Bec i menjo coses que duc a la motxilla. Arriba una noia que s’asseu al banc del costat i li ofereixo galetes i la resta que em queda dels pastissos de les monges.

La veig cansada, i això que m’aclareix que ha sortit de Calzadilla de la Cueza. Procuro animar-la dient-li que només falten set quilòmetres per arribar a la ciutat. Jo, ahir, també hagués agraït tenir algú al costat que em donés unes paraules de suport en aquell moment difícil que vaig passar.

Ens fem entendre amb el meu escàs anglès i el seu dolent castellà. Vol que li aclareixi la ruta que li marca la seva guia. Li dic que és antiga i que actualment el camí ja no volta, sinó que va directament a Sahagún pel costat de la carretera.

M’està agraïda. Compartim queviures i ganes d’arribar. Ens veiem a Sahagún!, li dic al marxar.

Emprenc el tros que em falta caminant ben de pressa, amb ganes. Quan veig per primer cop la ciutat per sota d’un pont que creua l’autovia, a tres o quatre quilòmetres de distància, el camí tot recte i en suau baixada, encara accelero més el pas.

Avui arribo molt bé de forces, estic content de com em responen les cames. Quina diferència d’ahir que per poc no arribo. A les quatre en punt ja toco les primeres cases de la ciutat.

Passada la mitja tarda arrancarà a ploure de nou amb ganes i ja no pararà en tota la nit. Després sortiré només un moment per segellar la credencial a l’alberg de l’església de la Trinidad, que està davant mateix de l’hostal on m’estic. Ja no passejaré ni faré més fotos, que per avui ja he tingut prou aigua. Quan surti demà pel matí tindré una blanca sorpresa.

Al vespre rebo unes paraules teves que em deixen enfonsat i desmoralitzat per uns quants dies. M’agrada que pensis en mi, hagués volgut sentir dels teus llavis, et responc jo desconsolat. Ara mateix estic molt trist.