Hem pujat les cadires al balcó
i des d’aquí veurem com roda el món,
una mica més desgavellat cada dia.
Ara passen les roderes fondes de maig,
per la clariana del bosc, plena de silenci,
i és de fred morat la mirada privativa
dels vells amants, al caient del tard.
Aquí reposa la tarda, quieta i somrient,
i el sol és un tió que ha sortit a entebeir
vides tardorals, soplujades a l’ombra
de les paraules íntimes i els ulls inundats.
Cremaran aurores verdes pintades al vent
i ens prepararem berenars frugals;
escoltarem el cric-cric dels grills
a l’horabaixa i veurem sortir la lluna
plena, que ens seguirà fins al crepuscle.
Tot el que vivim i tot el que somiem,
ens deixarà prometedores empremtes
als nostres dies transparents.
