Vint-i-set anys

No ens separa l'aire que respirem.

Ens separen els matins abruptes
i les tardes llargues que no viurem,
ferida oberta que no pot tancar-se.
Les hores se'm fan incomprensibles
ara que sé que no tornaràs mai més.
Vin-i-set anys que visc a les fosques,
que t'agafo les mans i no em dius res.

Caleros a la mar

Dansen els núvols, crepita el vent en batre

les veles de la barca que llisca port enllà.
Reüllo l'or del dia i com resplendeix l'alba,
els colors blaus ploguts de l'Almadrava
i el mirall fulgurant de l'Encanyissada.
Oh, la mar, que suaument en bressola
quan amollo, ebri d'aire i de sal, la vela
que m'ha dut fins a la badia del Fangar.
Quan passi un estol de fotges salvatges
els hi he de preguntar on són els galfins,
si llargament els he d'esperar tot el dia.

Llum de biaix

Vindran estius de capvespres llargs,

de llum esbiaixada, i quan arribi el fosc
farem sopars sota les troanes de la nit,
la lluna inquieta i la mar llisa i daurada.
Ara deixa'm que senti com es vincla
la tarda damunt de la teva pell febrosa,
que potser m'avinc a descobrir un racó
d'aquesta teva voluptat que m'embriaga.
L'inefable m'ha temptat, i vora les onades
és un desig vehement el que ens bressa,
fins rebolcar-nos en un joc per descobrir.

Dies de maig

Aquest sol nostre d'avui

recorre espai, talla camins
i ens dibuixa l'ombra llarga
que tant estimem, llum muda
que se'ns fa del tot còmplice.
Oh senyoreta, si sabessis
com n'abusa el pensament
de tu aquests dies de maig,
tot perquè soc un romàntic
ja del tot vellot que només
sap escriure't alguna lletra.
Sigues bona noia, i perdona
l'home que t'estimaria
moltíssim si fossis verídica,
i no uns mig-versos fets
per a tu, que se t'assemblen.

A l'alba

No pas tots el matins,

ni que toquin campanes,
podem desvetllar els cossos
que van vivíssims a perdre's
per una estesa d'heures
i terra xopa del rou de l'alba.
Anem per l'avinguda oberta
fins arribar a les vies del tren,
on els xiprers ferrissos
s'alcen fins al cel magenta
com un manat de llances.
Guarda'm aquest instant,
que pot passar que un altra dia
em trobi sol tallant tiges de flors,
ciclàmens, blancs, vermells
com gotes precioses de sang.
Mirem, ara, l'albada nostra.

Sentiment

Sentim l'ofec de la por

com ens ungleja l'esquena,
aquell sentiment fosc
que augura un desori punyent,
no previst, del tot incontrolable.
Què ens diria avui el poeta?
Potser que la vergonya és el trànsit
entre la resistència i la derrota.

Gabriel Ferrater
Reus 1922 - Sant Cugat 1972

Vida contemplativa

 

Sant Jordi 2023

Damunt les parpelles closes

la llum neta de finals d'abril
fa més profund el teu dormir.
Què som? Vida reclosa, només;
i poesia que fuig de tot lament.
La rosa es transmuta en amor
quan aprèn a viure dintre teu,
tot i viure dins d'un jardí clos.

Rocabruna

Terra bruna terra negra,
terra d'antiquíssims camis
que baixen de Mascabrers,
veus sense sorprendre't
la fatiga que sagna
entre còdols i sauló,
la ginesta que ja floreix
vora els vells avellaners,
aquest pi tan alt que respira
el color que té ara el cel.
L'anhel d'anar a trobar-te,
viure, córrer, morir
perdent-nos l'un en l'altre,
la nuvolada com si em digués:
corre, fes via, que secretament
ella espera algú que li parli

de tot això a cau d'orella.

Un vol d'orenetes

Són plens els dies d'aquest abril.

Verdeja el raïm als camps llaurats
i els blaus, entre núvols insegurs,
a glops ens esbandeixen els ulls.
Vine. Anirem fins al país del nord
seguint el vol ras de les orenetes,
allà on somnis i afanys són reals
i l'oratjol tebi no mou ja cap fulla.
Respirem la fresca que ens regala
el color que té ara el cel, immensa
claredat després de tanta boira.

Rodamon

Jo no sóc més que un rodamon

cridat per una deu d'aigua fonda.
Sol, vago sempre sota el silenci
de les llunyanes constel·lacions
i els peus no saben on em porten.
He omplert la vida amb el vent
que de tu llargament em parlava,
esperant l'inconegut, l'abrupte balç
o la vastitud d'una mar sense platja.

Cap demà nostre no té ja aurores.
T'he de dir adéu, en aquesta riba
on les arrels no se saben enfondir
en la terra que ens ha vist néixer,
i demano, insistentment, un camí
sota l'orba soledat de les estrelles.

Ala de Drac

Habitant alat dels turons de Maiango,

tu que has salpat cap a totes les terres,
-terres de muntanyes coronades de boira-
cap a totes les mars, líquides planúries
que s'emmirallen en el cristal·lí del pleniluni,
acabades de tenyir de blau, del blau obscur
de la mar sense lluna. Afuat a la tenebra
de la nit dolça i fecunda, tu has conegut
totes les aurores, totes les quimeres,
espai i temps, les borratxeres i les rialles,
el plor i l'angoixa dels qui s'estremeixen.
Fes brollar la deu fresca entre les pedres,
entremig les arrels dels àlbers de la Foia,
al barranc on els petits crancs s'alimenten,
on l'abellerol executa el seu cromàtic cant
o el corb plany una solitud gairebé humana.
T'encisa el vol del setè rat-penat a ranvespre,
o el posat greu i seriós del duc dalt la branca
quan, ja tard, te'n vas a jóc a les Coves Altes,
a la serralada aspriva on l'ull humà no abasta.

Jo sóc aquell que et busca, que pateix set,
que ha deixat credos i escoles en suspens,
allunyant-me del món, del plaer i del dolor.
Això són banalitats. Jo crido per ser posseït
als arrossars de les terres baixes i humides,
a la cabana del bosc prop de la carbonera,
al morescar de llargues fulles o a la garriga
d'argelagues i romaní on brunzen les abelles.
Somriu-me, voluptuositat d'alè fresc. Parla'm,
nit d'immenses i poques estrelles. Sadolla
el neguit del riu sec. No vull música ni rimes
ni costums, ni tan sols les millors intencions.
Vull els noms de totes les coses, la taral·la
de la teva veu que és esperit que m'agombola,
la Natura, sense fre, amb tota la seva energia.
Vull que cada àtom que vagareja per l'univers
sigui substància meva i el pugui aprehendre,
que allò que jo dono per bo sigui el correcte.
I que el substrat de les infinites fulles
per on camino sigui l'amor de l'alba eterna.

Entre batecs

Ahir vespre, al costat del balcó,

molta estona vaig seure silent,
contemplant els núvols i el joc
d'un tall de lluna al fris malmès.
Ja tard, vaig sentir com refilava
un ocell amagat entre les troanes.
I segur que fort el cor li bategava,
ja callant, ja tremint, ple d'anhel
damunt les fulles de la rosada.
Només amb tu, ocella, atrapada
a mig vol de la meva incertesa,
passaré sencera aquesta nit
a recer dels batecs platejats
de la lluna damunt la teulada.

Mirada a l'infinit

Sota el vel fosc les mans em prenies...

"I per què l'alba és tan pàlida, avui?"
- És que a glops d'una aspriva tristesa
ens tornarà aquest moment per recordar-nos
tot el que tenim i un dia se'ns farà estrany.
Un desmai de veu digué: " No t'exposis al vent".

Ardència

He tingut la copa de la vida

arran dels llavis i he begut a pler
d'aquest tremolós pit turgent.
He resseguit sumptuoses corbes
fins al bosc del teu baix ventre.
Perdut dins del pubis escarolat,
sota la lletosa claror d'absenta,
es feia més plena encara la carn
en jo tocar-la, embriac de besos,
quan m'hi encavalcava ardent.
Agafat als flancs, vinclant-me
damunt de la prodigiosa espluga,
tota desclosa, oferta, defallent,
ja no volia metàfores, sinó carn
abrusada dins l'entrecuix de la nit.
Vam tornar-hi. Quanta vida, quanta,
prodigiosa, insondable sempre!
Vam beure de la copa compartida,
conjurant aurores a no tornar,
feliços i navegant cor endins
sense rumb i sense platges,
ni feixugues flors estantisses.

Amor darrer

S'acreix la tendror del cor

quan despunta frissosa
la primera claror del dia.
No parlis, no diguis res,
oculta el sentiment clos,
el batec foll, l'obscur desig
dels ciclàmens vermells.
Tens tot un món al fons
del pensament, dels secrets
que se't traspuen dels ulls
plens d'eixordadores certeses.
Oh, ets alhora, amor darrer,
felicitat i desesperança,
furiosa passió que torna.
Mai sabràs el que em dones.

Clar de lluna

Sola, immensurable, la lluna

havia estat abandonada
a altes hores de la nit.
Silent, projectava una escata
de llum blavosa damunt del llit,
damunt dels llençols blancs
i per la dolça corba del teu pit.
Jo volia ser poeta, però
en els fons volia ser poema
per estar totes les hores
dins del teu pensament,
ni que estiguessis dormint.

Aquell cel tan alt

Recordo que ens vàrem ajeure

un dia en aquesta herba frisa
i era un translúcid matí d'estiu.
El cel no podia ser més blau,
i les infinites fulles es gronxaven
sense música ni rimes ni pors.
Recordo com respiraves a prop,
com t'inclinares sobre el meu pit
i et vares girar dolçament cap a mi.
Els teus ulls varen esbudellar
el meu cor nu, del tot indefens.

Floral

Els ocells encara no canten,

les flors no exhalen perfums,
les branques ertes de l'ametller
i els camps plens de gebre
s'han retret en un gest immadur.
Fa fred, però sortiré al carrer
a esperar que un vol d'orenetes
em digui que ja vas tornant.
Mira'm aquí, com m'escalfo
les mans amb un cafè. El cor
enverinat per la teva absència
ja no pot més. ¿Què faré jo,
sense el rou de les matinades
que omplia els nostres camins?
Ets l'esdevenidor, l'aurora immensa
que m'acompanya per l'eternitat,
la copa perfumada que guarda
tot el que pugui arribar a somniar.

L'hivern sense el teu cos és més cru.

Sempre més

Jo porto dins meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
d'estimar l'infinit,
plena de mar, plena de sol
i plena d'estrelles.
Aquesta fonda solitud
que et voldria mostrar
perquè fossis més meva,
perquè jo fos mes teu.

Escriure la nit

Ara, el que escric, és un seguit de mots

que, del vell pòsit, va pouant tot l'enyor
que un dia vas deixar-me per companyia.
Vindrà el fosc per dir-nos que no som res,
i no som res excepte aquest guspireig
de vida que se'ns traspua a la mirada,
als ulls de la bellesa que tant he besat.
Ha esdevingut un polièdric poema el cel,
posant paranys per enganyar la nit
que muda la llum per un vague somni
de vida vulnerable: crit i sanglot escrit

dins els ulls de la nit, dins la fosca nit.

Comme il faut

Un cafè com és correcte, i acomplir

el lent i sinuós ritu d'anar fent la viu-viu
els matins on l'exigència del fred
no pesa massa. I si doncs mai em dius
que m'hi acompanyes, no em faré l'esquerp
i trauré la porcellana fina, la de les festes,
sabent que de la tassa als llavis hi haurà
la distància d'una mirada, la dolça cessió
de la llum esbiaixada damunt d'un anhel
que et clourà les parpelles, i llavors sabré
com en pot ser de radiant un matí d'hivern.

Febrer

Dimecres, u de febrer,

amb l'esguard ja posat
en els primers brots tendres
de la primavera avançada.
Intencionadament, m'assec
en aquesta balconada freda
a esperar la solpostada.
Vindrà la nit amb un feix
d'estels grocs a la falda;
vindrà la nit i esguardarà
la meva pobríssima ànima,
arraconada a l'intempèrie.
¿Com no puc estimar tant
uns ulls encara per conéixer
i d'una tendresa insospitada?

Gebre

Els contorns s'han tornat blancs,

quan la llum de l'alba ha arribat
amb un somriure encara tendre.
Què és allò que brilla en el gebre?
M'he passat el dia vora la finestra,
esperant notícies, tement adéus,
tocant, mentre, cançons tristes
amb el prec d'un violí que enyora.

El teu nom

Tinc tan a prop uns llavis tendres;

una posta o una albada; el teu nom,
amb les seves cinc lletres, fred dolç
aturat a mig vol. Tinc un ocell a la mà;
el temor matern que el pugui perdre;
el teu nom, tros de gel a la llengua;
el teu nom es diu igualment en silenci
quan a la nit els estels sanglotegen.
I és que és tan profund, el teu nom,
amb el son, que la tenebra esquinça.

Celístia

Veig sota els estels sanglotant

el pàl·lid estendard de la lluna,
i llavors és quan sento que el cor,
prudentment, atura el seu batec
i em fa mal sospirar. Qui pogués,
en l'hora malva, llargament mirar
l'autèntica tendresa dels teus ulls
i ignorar on un dia els vaig perdre.

Solitud

Oh, quin fred que sento, avui

quan surto del meu país natal.
Totes les passes que puc fer,
totes, són sota la volta del cel;
el sol esmorteït i la neu fredosa
acompanyen el meu pas errant;
l'ombra silenciosa vol atènyer
les congestes de la llunyania
i acarona el gebre resplendent.
L'aire aquí convida a la solitud:
quina sort, ja no tinc, doncs,
ningú que em distregui del rumb.
¿Quan sortirà el crepuscle rosat
sota aquest cel que es va tornant
tan fred, on hi regna la quietud?
On sóc? A tant neguit el cor respon
posant-se a bategar més fort.
Veig una casa amb tres finestres,
una llum a dins. Potser m'hi espera
algú atiant les brases del foc.
Ara ho he entès, amor perdut:
aquí vivies i cantaves, i teixies
un tapís d'or amb els teus blens.
S'aixeca un vent familiar, suau,
i fa volar cap a mi, d'allà del pont,
una veu coneguda que diu: vine!
La vida em fa patir, perquè tu mai
no vas creure que es podia estimar
i llanguir així, irremeiablement.
No voldré seguir la cursa del vent,
tempesta blanca, alada, esmolada
com el caire de l'abisme del temps.

Fredorada

No t'exposis al vent, quan surtis,

que aquest rínxol me l'estimo
i una aspriva tarda et pot despentinar.
És dilluns, i algú prou desvagat
et sap escriure versos fent el sopar.
Sento remor d'ombres. Vaig a veure
si atenys al portal. I és així com visc,
esperant que arribis, amb les mans
al caliu del foc encès i un mig somrís
que em trontolla als llavis guerxats.

Tanta bellesa

La molsa avui és blanca,

i els teus llavis d'un roig morat
amb ganes de besar-los.
Tanta bellesa, tanta, que no puc
abastar-la tota amb la mirada.
Volem estimar-nos plenament
amb aquell impudor descarat
que la vida ens demana,
aquella passió descontrolada
capaç de fondre els ploms,
rebentar els llums de la plaça,
deixar tot el món a fosques.
Abraçats, caminarem lentament
pel camí clar i pregon del sexe
que fa un moment ens hem promès
tendrament feliç per aquest vespre.
M'agrada molt mirar-te, escoltar-te.
Entre la neu, la molsa i els teus llavis,
quanta bellesa, quanta.

Foto by Marta Lluvich

Llum generosa

Una imatge del cel rogent

i el vent que corre i xiula quan tu
dorms amb un somriure embadalit.
I el riure de la llum, com una gosadia
que fa esment del foc en el teu pit.
Una via estesa a ran d'abisme
i l'estridència eterna dels lladrucs
dels cans perduts entre les ombres,
ombres esvalotades que corren
quan  la lluna calba amaga dolça
les febroses tremolors de la nit.
No voldré mai que siguis un record,
només un record d'aquest moment.

Dia primer

Potser ho he somniat,

potser una onada febrosa
em feia desvariar els sentits.
Anaves sola, descalça
com la mar. Despullada
dels blaus lluminosos,
t'imaginava simbòlicament
al meu costat. Confós,
revenen desitjos antics,
moments al teu costat,
i el naufragi en un pou
que sembla no tenir fons.
Tristesa, estic sol. Torna.

Cap d'any

 

Ranvespre

La llum se'n va a jóc
i tot l'insondable s'atenua,
lent, tranquil, condormit
dins l'hora violeta.

Nadal 2022

 

Nit estelada

Ja de l'any no en queda res:

records i paraules, fogueres
mig apagades de palla flairosa.
Aboca't a la nit, escolto ocells
i el vent com s'endú les cançons
que eren nostres. Ara que és tard,
miro com els estels s'arrauleixen
cap a la lluna. I jo perdut enmig
d'aquesta bellesa. Ho torno a mirar
amb l'absurd pensament de poder
ser no ja dos, sinó un sol amor
contaminat de tot el que fa segles
incomparablement en vas donar.

Ponent

Quan s'amaguen els cims vermellosos

dins la nit, escric versos no pel meu goig,
sinó per tornar aquí quan algú els llegeixi.
No serà avui que digui res del que ja he dit.
Despullat d'ambicions, d'enuig i de pors,
de mística i de capteniment, nu del tot,
només em queda a les mans el teu amor.

A través dels teus ulls

A través dels teus ulls mirava

el foc que ha encès la tarda,
com qui mira per la finestra
les clarors de l'ànima amiga.
No puc sacsejar el llenguatge,
escriure amb el cor desbocat
fins que el que penso i desitjo
es torni divinament present.
Per un moment, seré un falcó
que sobrevola el capvespre,
i després, quan arribarà la nit,
seré l'arbre que m'has mostrat,
aquell ésser de transformació
que cabdella els dies i els anys
i que un dia serà incorporeïtat.

Encara hi ha nits

La meva tasca consisteix en llaurar

aquesta profunda àrida bella terra,
tan apassionadament, tan dolorosament,
fins que la seva essència ressusciti.
Encara hi ha nits i vents que m'espanten,
encara hi ha esdeveniments més enllà
d'aquest clos on visc solitari i entotsolat,
perquè les meves tasques no són res
si no sé si aquests ulls teus estan tristos
o feliços, si no puc veure quin demà
ens espera, si no recolliré el fruit definitiu
que tan follament anhelo, si un dia podré
aprehendre l'eternitat per explicar-te-la.
És bo estar sol, ja que la solitud és difícil,
i que una cosa sigui difícil es fa estimar.
També és bo estimar, ja que l'amor és difícil.
Estimar és la tasca més difícil de totes
les tasques que m'han estat encomanades.
Quines forces s'han conjurat dins meu
que fan que no defalleixi mai d'estimar-te?
Li demanaré a l'hora més callada de la nit
que em buidi els ulls per, a través dels teus,
poder veure aquest amor que m'has ensenyat.

Memòria

Aprendre a ser feliços no calia,

que la terra era prou aspra
al tombant de segle i la gana
no sempre anava carregada
de certeses. Feia pocs anys
que la guerra de Cuba s'havia
donat per conclosa, i l'avi Quim,
igual com se n'hi va anar, tornà
magre i més pobre que una rata.
Callat, va tornar a fer d'ermità
i a portar les terres que donaven
les quatre coses per sobreviure.
I allà tenim el malmirrós del Mir
amb les seves teles i els colors
i la llum i no sé quants romanços.
Una peça de dos cèntims donava
al meu pare que es deixava pintar
a les escales de Sant Blai, l'ermita.
Ningú va passar comptes, i sota
una guerra la gent aprèn a fer-se
lliures i arribà la Setmana tràgica.
Al poble no hi va haver herois,
que les avellanes no sabien res
de grans revoltes i contra revoltes.
El pintor se'n va anar per fincar-se,
amb olis i fama, a Mollet o Vilanova,
i no deixà gaire record a la majoria.
Al pare més, que un dia em parlava
d'aquell quadre que aviat es vengué
per molts duros. Coses que conto
com em contaren i que ara sembla
una escorça de la meva memòria.

Menú insòlit

No, no em llançaré a la mar

per abraçar la Lluna. Tota la nit,
al llosat bat la pluja, i dalt del cim
un mantell blanc esmorteeix
les fresses de la nit fredosa.
Què no daria per veure florir
els grocs gira-sols al desembre.
Però venim del fred i al carrer
tot és fred i fosc. Aprofitarem
les mans balbes per preparar
alguna menja: pit de pollastre,
coca de figatells, o una truita
amb botifarra. Qualsevol cosa
que puguem compartir amb gana
de tenir-nos l'un a l'altre. A foc petit
anirem cuinant aquest desig
que distraiem parlant del temps,
dels menús insòlits o de l'estrena
d'un vi jove. No hi ha cap pressa,
que havent sopat ens colgarem
en un llit immens fins que veurem,
per la finestra, com ja va naixent
una tímida ullada de primavera.

Solituds

És una tarda cendrosa i pansida,

de formes i solituds esmorteïdes.
Voldria cantar, riure, tenir alegria,
sortir a ballar despullat i, sobretot,
embriagar-me de la teva companyia.
Però fa una tarda pansida i freda.

Tarda enllà

El meu cor espera, també,

cap a la llum i cap a la vida,
una espurna de primavera,
o una pietosa alba rogenca
surant per damunt la boira.
El riu de la tarda va corrent
per entre els àlbers platejats
que l'encès ponent sacseja.
Té vida encara el pàmpol
de la branca encara verda,
endins la tardor clamorosa.
Ja va pujant la lluna plena,
vermellosa, lluent, serena,
i creua uns camins llunyans
on jo mai no podré seguir-la.
Sol, ajustant els finestrons,
amb l'ombra i la meva pena,
prendré un beuratge amarg,
estossegant, tapant-me el crit,
amb molts grapats de sucre
per endolcir la teva absència.

A poqueta nit

Allà on el vent canta el nostre secret,

els arbres guarden silenci, absents
del desassossec i la fatiga dels dies,
de la set que l'aigua clara no apaivaga
i de les ombres mudes. A poqueta nit
t'escriuré un vers, o una cançó que digui
que es canta el que es perd. Que et porti
la fragància brutal de la reïna impassible
d'aquell nostre indret, que em recordi
racons de mi al teu costat, o que dibuixi
els traços perfectes d'un cos despullat
sota teulades de canya i teules de mel.
M'ha quedat la presència en la pell
del paisatge que se m'hi ha embastat,
un vestit fet de dolor i de ganes de viure,
camins teus plens de murtra i baladres.
T'esperava amiga meva a poqueta nit,
quan els arbres clivellats ja no es mouen.

Tardoral

He vist les fulles tardorals, grogues,

rodolar per les places, les flairoses
branques de l'eucaliptus quan el vent
truca a la porta com volen. Els rosers
despullats amb una llàgrima pansida.
I arreu he vist gent caminant de pressa,
calvalcant mil pensaments dispersos,
esperant la monotonia de les nits fredes.
La ratlla del fosc avança callada. A la sala,
colpeja la tristor del tic-tac del rellotge.
Que ningú no digui que divago. En tot cas,
enyoro i desconfio del tremolor de la tarda
grisa i freda, del silenci que aviat arriba.

Ganes de tu

Tota la nit que el desig tremola

per sobre de les bardisses blanques,
cobertes de blancs petons enfredorits.
De boca a boca no hi ha distància
quan respirem junts l'alè del matí,
justament, quan hem sortit a encendre
els primers fogars sota la lletosa claror
que es va desvetllant, cruixida encara
pel vent que ahir ens ensenyava
com d'abrupte por ser el novembre.
Cauen campanades i anem tornant.

Encendrem un foc petit per sentir
l'escalfor a les mans que ressusciten,
jaient al terra, damunt de tot el món,
deixant passar les hores palpant-nos,
i cada cop els braços trobaran més cos.
En fer-se fosc ajustarem els finestrons
i en un àpat insòlit ens menjarem l'un
a l'altre, sabent vagament d'on venim

i volent saber demà on ens trobarem.
Aviat, de la tarda no en quedarà res.

Només la pols

La pols s'amuntega als camins

i els marges són plens de fullaraca
que no es queixa, seca, podrida
pel mal urc de l'avellana forana.
Tot s'ha tornat avorriment i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.
La tarda, tremolant sobre els terrats,
amb ulls cansats ens mira, i prenem
cauts un llibre polsós, ple de records
de quan encara érem feliços.

Pausa

Cap al tard un floc de neu

es fa paisatge i es reté de caure
a terra de tan quiet com se'n va el dia.
He fet el llit amb els llençols blancs
i paro taula: trec la porcellana fina,
encenc una espelma d'olor
i et poso una copa de blanc muscat,
d'aquell que tan t'agrada. A punt,
tot és a punt i se'm fa estrany
el silenci greu que ve a colgar
les fulles de l'estiu, el rastre
dels teus besos en la meva pell.
No sempre els anys recorden allò
que no voldríem perdre: la càlida
mirada dels vespres, unes mans
que són refugi d'abraçades,
la mètrica senzilla de les paraules
que enllacen sentiments i desitjos.
Que lent el món, que lent quan
la neu cau amb incerta parsimònia.

Oh vent, és molt lluny la primavera?

Ple d'una llum lletosa,

l'hivern alena ja a la vora
i el fred és de color d'ambre
a les fulles de l'heura esvaïda.
On són les hores, els camins,
l'espai obert i la fronda?
El capvespre, les llunyanies,
les sentors que omplen l'aire
em porten tants records
que ja no sé on guardar-los.
Al tard, és greu que bufi l'esperit
i no estiguem a punt per rebre'l.
T'espero a tu, ocell que voles
de branca en branca sota el pes
inefable de la nit. Prepararé
un cafè amarg perquè quan
vinguis me l'endolceixis. Deixa'm
assaborir-lo sense recança
en el més pregon de la solitud.
Tot ell, en un ardent tremolor,
que em fregui els llavis, llisqui
profund per la gola, m'inundi
tots els porus i ompli la casa
d'aquesta olor, que és la teva.
Les mans que eren glaçades
ara són càlid delit insondable.
M'extasia una última gota,
l'alè tenuíssim que m'arriba,
el desmai d'un clar de lluna
resseguint-te l'ombra del pit
i l'ambrosia dels teus llavis.
Segueix dormint, vida meva.

Digues, oh vent, si ve l'hivern,

és gaire lluny la primavera?

Crepuscle

No hi ha cap pressa, que en un llit

immens de tarda es colgarà el dia
mentre la claror es vagi esllanguint.
Quan de vegades entres on la vida
no es mou, aprens a mirar amb ulls
de clara transparència les finestres
obertes cap a la soledat que limiten
amb un món esbatanat que corprèn.
Dalt la Tossa cauen campanades
de vespre, omplint l'aire de signes
on hi crema un ram de fulles grogues.
Mira, quedem-nos asseguts al pedrís
per aprehendre el que es guanya
i es perd quan se sap alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort.

Creixent de lluna

Estimar-te entre els atzurs
impenetrables de la nit. Tornar
a saltar fogueres agafats de la mà.
Viure l'hivern com si fos l'estiu

i que floreixin els dies a poc a poc.
Fer l'amor sota la claror dels estels,
perduts per jardins que ningú coneix,
plens de fragàncies de gessamins.
Pensava en fer alguna cosa junts:
inventar-nos núvols de foc, abaixar
muntanyes, desviar un riu, aturar
el mar o el vent per a nosaltres sols.
Et sembla poc? Però m'has dit que
els somnis mai són reals. T'espero
mirant de fit a fit l'obscuritat, errant
a la ventura per la quietud del fosc.
Va naixent el dia, trist, emboirat,
la solitud és esquerpa, dura, fredosa,
tot i que tinguis un petit foc encès.
Ja la teva presència no em deixa:
De dia et penso. De nit et somnio.
(saps que a l'altra riba del somni
l'amor és possible?)
Tornar-te a veure, seure al teu costat
abraçats fins que torni el dia, i volar
compromesos amb els estels
de prima nit fins al creixent de lluna.