dimarts, 16 d’agost de 2022

Desitjar, encara

Un dia ets jove, enardit i incaut,
i et veus garbellant lliris de foc,
instal·lat en una plataforma
de somnis precipitats, amb breus
moments de descans i entaulat
en l'enamorament febril de tot.
No ets conscient que pots córrer,
saltar, ballar fins al darrer alè,
ni que creixes en un lloc concret
que se'n diu casa, i van creixent
pares, dona i fills i tot l'important,
com una planta que va traient
fulles i fruits d'incomptable valor,
exuberant vegetació que tant estimes.
L'endemà, et despertes i veus
que no tremoles de fred ni de res,
però que cada dia s'ha anat fent
fosc més aviat, que t'és plaent
l'absurd pensament d'abraçar
i l'aire que respires pur als matins;
que no és l'aire que necessites,
que el voldries espès, contaminat
de tot el que fa segles vas perdre.
I continues corrent, pensant, vivint,
o qui sap si, potser, a l'hora incerta,
vas elucubrant que no hi ets a temps
i et valdria més un recer per jeure.




dimecres, 10 d’agost de 2022

Carència

Tota la nit, abocat a la finestra,
consola, reconforta, el fred morat
i el riu de la tarda que s'escola,
sabent que tu sempre m'esperes.



diumenge, 7 d’agost de 2022

Serradets

Em deixo atrapar de tant en tant
pel vertigen del cim i pel vent del nord
que m'aürta cap a les congestes. Temps,
no te me'n vagis massa de pressa,
deixa que brilli un estel i que la posta
encengui colors entre dos llostres.
El meu camí s'enfila per les roques
cap a la Bretxa, com l'ocell de l'alba
que s'alça majestuosament volant
de les planúries fins guanyar l'infinit.
Què se m'ha perdut en aquest lloc ferest,
que sempre hi torno i res no hi he trobat?
Permanència feliç dels dies: batega tot
i tot està aturat. Quin daltabaix més quiet!



dissabte, 6 d’agost de 2022

Parada a l'Stelvio

Ha estat clement la intimitat d'aquest agost;
les tardes plenes de núvols que es desfeien
en caure el sol rere un cel morat; els camins
veient passar vells caminants que perseguien,
sorruts, el somni dels verns de la vora el rierol.
L'estiu se'ns va fonent a poc a poc, les hores
cada cop més constretes a ser del vespre,
amb superàvit d'ombres furtivament buides.
T'he guardat un grapat de mores dolces,
i aquí em tens, ple del pressentiment que aviat
seré convidat al banquet dels teus somriures.
Cap altra llum, excepte la brasa del desig,
no et farà justícia. Aquí dreta, no et moguis
de com estàs, en la penombra del rebedor,
la cara primaveral oferta per un sol dia.
Anem a perdre'ns fora del temps, a esperar
el capvespre mentre la tarda es fa fonedissa
i s'escola, placentosa, per entre els sentits.
Respiraràs al meu costat, i jo respiraré
amb tu com si en aquell instant t'acabés
de conèixer, neta la mirada. Ens beurem
tot el cos jaient a l'herba fresca del prat
acabat de dallar. Començarà la fressa
del vent que cruix sord, sota la lletosa
claror d'absenta. Quan al tard arribi el fosc,
serem dins del llit de llençols emmidonats.
Estaràs desvetllada i abandonada de tot.
Ens colgarem sota els plecs de la vànova
i una lluna vindrà a mirar-nos rere la finestra;
les mans per tocar-nos, el desig palpant-nos
el cos i l'ànima despullada, la boca flonja,
mig oberta, per rebre càlida els meus llavis,
famolencs de tu. Tota la nit per a nosaltres.
De matinada, quan despunti el primer llostre,
diré que no sóc més que un indigent d'afectes
i que tu has arribat com una brisa adormidora
a la platja que t'esperava. Els dies a venir
seran només el llarg somni d'una nit d'estiu,
els impossibles llunys per on corre el vent,
o les roques que es desfan per la insistent
aigua de la congesta. Tu, amiga, mereixes
un cant sense defalliments, no el remoreig
de qui ha naufragat en una mar profunda.



dijous, 4 d’agost de 2022

Camins de l'alba

Res no puc fer sinó esperar-te,
ullprès, a la porta on s'encenen
els fogars eterns del crepuscle.
A trenc d'alba, famolencs de tot,
prendrem el camí que ens espera.
Palpem-nos totes les emocions,
mesclem-nos les passes mentre
s'alça apaïsada la primera claror
del nou dia, beguem-nos el rou
promiscu que ens ha deixat la nit,
mentre l'albada, plena de desig,
ve a tarar el seny, la covardia
o la basarda dels llavis desclosos.



dimarts, 2 d’agost de 2022

Cap altra llum

Jo parlo baix de cara al mirall
amb l'espessa cara que no reconec.
Cap altra llum, excepte aquesta brasa
del teu record, tremola sobre els terrats.
De la tarda no en queda res. Davant,
les galeries que no em menen enlloc
s'aboquen al pendís empedrat de l'oblit.
La nit ignorant s'ajoca, negra ocellassa
en un vol cap a les fresses de la fosca.
Què tinc? Què no daria pels gira-sols
d'aquell teu carrer o el lligabosc florit;
què no daria per un rosegó de pa menjat
al teu costat davant d'aquella posta de sol.

De què serveix la immensitat si tu no hi ets?



dissabte, 30 de juliol de 2022

Tresmall

La pesca furtiva venia a ser
com la pirateria: un estímul
per a les nits caniculars d'estiu
on a altes hores es feia fàcil
entrar a la mar i calar el tresmall,
una forma banal d'escapisme
per fer-te passar la xardor
i l'ensopiment de les migdiades
clavat a l'ombra d'un garrofer
als pendissos de l'Almadrava.
A primeríssima hora del matí
s'havia d'anar a xorrar i veure
si hi havia hagut sort i en sortien
algunes orades, sípies o llobarros,
animalets agonitzant al cul
d'un gibrell de zenc. Cap culpa
havent-los brasejat i arribar
delitosos a la boca feta aigua,
i cap culpa havent-nos mirat
aquella careta de felicitat boba
quan el peix que era a la mar
feia res desapareixia del plat
i el vi fresquet ajudava i molt.
El més espinós de treure, mai
millor dit, eren les escórpores,
i n'hi havia moltes, aleshores.
Malediccions que se sentien
des de Remullà; però que bona
la sopa o el brou per fer l'arròs!
Només per aquell nèctar diví
ja valia la pena esforçar-s'hi.
El tresmall és un joc, a mans
marineres, i nosaltres érem
uns maldestres de terra endins.
Ara que tots somniem en anar
a illes exòtiques o llocs llunyans
difícils de pronunciar, donaria
qualsevol cosa per tornar
a aquella platja agermanada
amb els anys més feliços.



diumenge, 3 de juliol de 2022

Vida contemplativa

La llum del far és ominosa i recurrent,
com l'ombra esgrogueïda d'un vell xaruc
que no es veu més la carn que els ossos,
i que passa les nits, mà sobre mà, esperant
un rebrot de geni que somogui el marasme
que li entenebra l'examen de l'epístola final.
Vint-i-sis anys que faig versos i no he trobat
la clau de volta del teu poema. Persistent,
retallo ocells de paper de vidre, faig llistes
de coses bones i de dolentes, noms de noies
que vaig conèixer (algunes tenien un gust
de maduixa i d'altres, de llimona), i cap d'elles
no sé on para. Amb els anys el cos perd
el seu encant, i a mi sempre m'ha encantat
poder mirar-me en uns ulls per descloure,
descobrir el secret que amaguen, striptease
imaginari i poc convencional. Sóc pobre
perquè no tinc forma d'embaladir-me
en un passat, i és el passat que ens dóna tema,
sobretot ara que et vull dir com vaig ser
de jove entre uns braços primerencs,
com són els teus, que els miro i et conto.
Puc dir que et tinc en molta estima, i no aniré,
pobre de mi, plorant per les cantonades
d'espant de que se m'assequin les branques
i l'escorça del seny per culpa de la tramuntana.
D'aquest instant recordarem com el sol rodava,
baldufa folla, i s'espantava de caure darrera
la Mola. Aquí esperem agraïts la trinxera
que separa la tarda de l'horabaixa, i si una nit
li veiem el cul rodó a la lluna, alçarem la copa
i fruírem de l'estrena rebolcant-nos per l'herba
xopa de rou, fins que vingui l'albada. L'endemà,
just havent-nos deixat de les mans, direm
que va ser un somni de vehemència freudiana,
i em callaré que m'importes massa. Tornaré
a arrenglerar versos i a retallar avions de paper,
per fer volar lúbriques paraules que no ofenen,
engranatges i deliris que em grapegen l'ànima.



dissabte, 25 de juny de 2022

Isabel

Tot el que teníem fa fugir i res
no ens tornarà a un altre temps,
als clars matins i als capvespres
rogencs o de morats encesos.
T'ho torno a dir: no som sinó
una llum cada cop més tènue,
un parèntesi entre l'alba i la nit,
i només ens queda la mirada
que es perd entre el blau espès
i la finestra. Ja res no té sentit
i cap paraula no et farà justícia.
No em prenguis per un costum,
sofert i buit, una recança infinita,
o una mà tremolosa que sospesa
el sol d'hivern quan es desperta.
Mira'm benignament com ahir,
com la mà que encara et bressa.
Aquesta cambra està entapissada
de somnis del passat. Els records
vénen indulgents per envernissar
la vida que no vivim, les pàgines
de blanc atònit que no escriurem.
Massa cor disponible. Massa excés
de nosaltres s'enyora. Prenc a la falda
aquesta teva camisa i, amorosament,
en cuso els estrips de tants anys.




divendres, 24 de juny de 2022

Hefest

Revolts i contrarevolts d'estalzí
a la pell d'una eruga escorxada.
Sang i foc ens semblen horribles,
però són la sang i foc de sempre,
llengua i boca del malèfic Hefest.
Les marjades socarrades del camí
algú les va cremar, ahir, i l'odiem
com als cucs que ens minen la vida.
Olorem la por, que ve a ser la nostra,
amagats al fons de galeries tortes.
No veus que la resta no s'immuta?
Impàvida, la mecànica terrestre
no hi entén de neguits ni de presses.
Passaran anys, que deixaran pluja,
i al cap del temps, amb paciència,
aquesta imatge tornarà a reverdir
a despit d'afanys i descuits nostres.



dijous, 23 de juny de 2022

Fogueres

M'has despullat i l'aigua
rodola dels teus pits avall,
per les corbes del teu cos.
Descobreixo la plenamar
al pic dels teus ulls. L'ala
immensa de la celístia
esquinça l'úter de la nit.
Roig, gris, morat, el verb
dins d'un vi fort s'ha amagat.
Al foc li demanaré un desig:
que els amors platònics
siguin una mica més reals.
Noia que m'has seduït,
no em veus menjucar sense
gana i riure sense motiu?
Et cercaria fins l'últim alè,
però tinc les mans enterques
i ferides fondes a les èlitres
de massa anys que he viscut.
Atorrollat, m'assec i recordo
que em van parlar de matins
clars, i no de camins feixucs.
Volen guspires vora la mar,
a la platja de la Malva-rosa.



dilluns, 30 de maig de 2022

Alhena 14052006

Ella dorm. L'hora que escric
un pensament per dir-me
que sempre em sobra enyor.
No sé on pares, amor,
i de pensar-te, una espurna
s'encén un un racó molt teu.
Dins, te m'obres a l'instant
sabent-me lluny de tota passió.



dimecres, 25 de maig de 2022

Clarobscurs

Vull creure que el sedós vel uterí
d'un cel plombat serà cosa passatgera,
avançat el mes de maig, quan es decanta
la nuvolada que ve del mar i ens omple
les cadolles d'aigua futura. La cara
que ens deixa veure és la més fosca,
i va frustrant l'esperança de veure't.
Caldrà doncs aguantar el sotrac i creure
que tota idea ve de no saber on pares.
Els minuts van posant pinzellades de fosc
al cel. El paisatge, a fora dels alts finestrals,
em fuig i pren de nou forma d'absència.
Convençut d'aquesta íntima abstracció,
ajustaré més fosques les cortines.




diumenge, 22 de maig de 2022

Fins aquí dalt

Maig feroç. Safrans
i ors a les matinades,
fins que l'esquerda
del cel s'eixampla
i l'ungla solar, inclement,
ens urpeja l'espinada.
Ni lliçó, ni designi
d'un cos amical,
no tan real com era
quan et seguia un dòcil
marxant de quincalla,
costes amunt fins dalt
del Puig d'en Cama.
Fins aquí dalt, fins aquí
he tornat per trobar
un regust de tu, que
per a mi vas deixar-hi.



dimarts, 17 de maig de 2022

Unexpected

No paro de tenir ressons del poc temps
que passem junts, i de com s'esmunyen
pels camps els dies en una hora per viure.
S'infiltren en els batecs del cor desbocat,
creen records que em costa dir si són reals.
Només això és segur: les ganes enormes
de tornar-hi, situar-me en un món provisional,
sempre a punt de pujar a un tren embriagador.
Tinc present, no obstant, l'olor d'herba molla
del rou que ha caigut aquesta nit i els sons
esmorteïts que m'arriben des de molt lluny;
o bé la imatge d'un l'home desmanegat
que trena paraules que potser no podrà dir mai.
Salvem rieres, esvorancs, desguassos,
passem-hi a l'hora que xiscla el primer sol,
fins que trobem aquell risc que teníem ahir
quan començàvem a viure, al tombant de l'any.
Un ésser matinal és, com ho diré, una mirada
que avara temps i món, un sentiment pur,
un batec que frisa les pedres tèbies de lluna.
Ara ens mena un seny d'ofrena, mudats de cor.
Conciliats, fem via cap a la fi de l'horitzó.
Prop de l'aeroport ens sorprèn l'aligot de Harris
que tenen ensinistrat i que espanta ocells
(preciós solifred, vent i coloms); en realitat,
la bestiola de plomall blanc és més aviat
un sagaç ratoliner. Si me'n recordo bé,
a la Grassa veurem aquell estrany homenet
de filferro que porta un barret alt i vermell.
A nosaltres ens fa riure; a les merles procaces
i a la pardalada, no tant. Sóc conscient, crec
que ja t'ho he dit, que he entrat a casa aliena
per la finestra; és que entrar per la porta
és avorridíssim, i el prohibit té més glamur.
Veus que em llampeguegen lluïssors de fe
als ulls, que no poden fer més que seguir
la teva ombra espessa, dúctil i plausible.
Anem girant cap a gregal i el Puig d'en Cama
no cal que ens el mirem. Confiàvem ser-hi
abans del maig i la calor se'ns ha avançat
amb un ofec d'agost. De lluny sembla rost
i salvatge, un centaure que aguanta estòlid
els primers contraforts de la Mussara. Pacients,
també hi arribarem, quan cremin els pàmpols
cendrosos de setembre i arribin les pluges,
irisant les partions de la terra, que és la nostra.
T'he dit que aquest matí he plantat julivert?
Vindran estius de sobretaules llargues, placentoses,
i quan caigui el sol farem sopars delitosos
sota el recer de les troanes de la nit. La lluna
inquieta i l'ànima encara oberta, havent-nos
rebolcat, oh senyoreta, a la mar daurada
tal com ho vam fer en aquella petita cala
de la Costa brava. Capvespres i peixos
d'ulls febrosos del plat a la boca. Un vi,
just glaçat, al pic del llavis. Respirem fondo
i no deixis de córrer. Jo sé on és el teu cos.
I saps que no escric per expressar emocions;
en tot cas, i bàsicament, escric per deixar anar
la meva imaginació, que és una mar gran
on hi caben els teus setze mil set-cents dies.



diumenge, 15 de maig de 2022

Furtiu

No ens duran els dies
cap a un estiu febrós
on un ventre humit s'ajaci
al pendís de les oliveres.
Demà xisclarà el sol,
i veurem com es resseca
una crosta d'abraçades
que eren provisòries.
Digues, per què em vas fer
confiar que series amb mi,
quan un surt inesperat
frisós em tarés el seny?
Te'm vas concedir, cor
bondadós, i ara ets lluny
dels meus braços, i potser
en uns altres braços d'ala
xopa se t'emmagrana el cos.
Lleugers, uns dits sedosos
et sedueixen i et dones
i dius que te l'estimes.
M'enganya amb gust de sal
l'esparver furtiu que se'n riu
de veure'm tants disbarats,
i són al·legories de senectut.
No sé si m'estimaves. Ahir,
la meva vida placentosa
feia giravolts al teu costat,
i això era tot. I això era prou.



dissabte, 14 de maig de 2022

Punta de dia

Veus, és aquí on tot comença.
Jo t'espero i rumio paraules
que podré dir-te. Heptasíl·labs
seria el més heroic, cadascú
en el seu lloc. Però deixem-ho
i anem a córrer, per pura passió,
ja que no tenim pressa d'arribar
a cap lloc concret. A l'hora
serem on m'havies proposat:
un aeròdrom enmig del desert
i un avió que just aterra cansat
de guixar sense sentit el cel.
A la Quadra ens veu passar
el vell pi que ja no exuda reïna;
a sota d'ell tot és grisor eixuta
i només a la riera s'atapeeix
un esplet de ginestes florides.
Tornem al Paraulògic d'abans
i ens surt "desAmor". L'amor
és Roma, ens diem, i celebrem
les paraules, que no vindran
a dir res, però ens distreuen.
Fem la volta i anem tombant
cap a migjorn, ja trobarem
després la certitud del nord
que ens guiarà de nou a casa.
Abans, acabem-nos a glops
el blau atònit que es rebolca
per la primera hora del matí,
i el verd dels camins que fa
sentit a les noies flors i fulles
que donen vida als sentits.



dimarts, 10 de maig de 2022

Trèmolos

El matí ens crida a bosc
o a platja, a esquinçar
els dubtes i les recances,
a perdre'ns pels rostolls
i l'herba que es rebolca
per la mullena de la nit.
Inacabablement nua,
dins d'un ventre humit,
la flor valvada es desclou
i ens fa saber les matèries
d'aquest nostre petit món.
Els fets d'avui no els podrem
deixar caure en l'oblit;
amb qui ha sigut, ni el lloc,
que no en farem esment.



dissabte, 7 de maig de 2022

A l'Aigua-sana

Puges per costes de rostolls.
Descalç, un amant cor confús
et guia el pas i se't tanca als ulls.
Et va contant coses i coses,
i escoltes i oblides, sense esma,
com si et contés un somni.
Et sorprèn un vol d'abellerols
i la ginesta tota florida. La finor
d'un bisturí que esquinça el blau
tenuíssim del cel i de la mar,
i l'horitzó avui d'ambre. Olora'm
les mans, dius, que la farigola
m'ha embriagada i un encaix
de tendresa, dolça i sabuda,
se m'endú cap a la darrera carícia.
No hi ha reserva del teu cos
dalt del marge de les dues cares,
matèries del món que es decanten
i se't giren quan la llum cau de biaix
pels costers de l'Aigua sana.
Vindrà aquell teu bosc d'eucaliptus
que tens a la memòria dels dies
que premies fort la mà del desig,
imatges que ningú més no ha vist.
Demà voldràs tornar al Picarany
i prendre el sol havent compartit
taula, cafè i vida d'una gran festa.




dijous, 5 de maig de 2022

Àpat

Permanència feliç dels dies,
avui cap mudança us treurà
els riures a redós de la taula.
I tot seguit, plaer forassenyat
al pic dels llavis i de la boca:
Pat thai, tataki, yakisoba...
Si tasteu la lírica que us dono
sentireu, tal vegada, un intens
gust de cloïsses, o de garotes
salvatges amb suc de llimona.
Feu-vos independents de marits
i de tot dret de cuixa. Feu llistes
de coses bones i de dolentes,
poseu nom al desamor, al cos
que voldríeu tenir, al neguitós
entreacte de veure-us al mirall.
Tot és un joc. Les confidències,
un jeroglífic que sota els vapors
etílics us costa de desxifrar.
Però a mi el que m'ha encantat
de vosaltres és l'alegre i fraternal
indulgència que us teniu sempre
davant els embats de cada dia.
No canvieu mai, i aneu acumulant
experiència i vella saviesa que és
la millor manera de poder riure's
de les ensopegades de la vida.



dimarts, 3 de maig de 2022

Aparadors

Avui t'has vist a la plaça
i la mirada distreta reüllava
les cames que caminen,
la vida que se't fa real.
S'estrenava la primavera
i al cel hi surava un blau atònit:
al sol del migdia tot fa sentit
amb una fressa lenta i molla,
quan els cossos volen carícia
i el cor confús reclama desig.
Anaves ben acompanyat,
i les noies s'irisaven de febre.
Un cafè i una cigarreta
encesa, que anava fent cendra,
es llanguia voluptuosament
en un cendrer marbrat.
Elles t'estimen tant com volen
i tal com ets: et mostres
deferent, i saps escoltar-les.
Et són amigues i et volen sincer,
ni massa a prop ni gaire lluny,
i quan se'n van et queda
la dolça cessió de la llum
i un regust de traça mentidera.
Saps que cap no és per tu.
T'hi dones i fas un esforç
innocent, infractuosament en va:
coneixen que el teu pensament
es ple d'una quimera impossible
i que mai podràs omplir aquest buit.
Voldries abastar la seva closa
i total natura femenina, un moment,
fora del temps, dessota del temps.
Quan la tarda vaga pels ulls tristos,
ens cal encara anar estimant-nos
i avui ets feliç amb la seva companyia.



dissabte, 30 d’abril de 2022

Vertigen

Vaig gosar mirar-te als ulls
i em vas fer conèixer el vertigen,
i ara, veus, torna aquell moment
en que no sé per on camino.
Vam dir de trobar-nos altre cop
al lloc on t'esperava sempre,
sense por de fer el ridícul,
sota la fressa de les moreres.
Vam fer camí arrecerats
a les tanques altes que separen
les suburbials vies de l'extraradi
dels insòlits camps enaiguats,
i per un estret pont corrugat
ens vam escapar cap a un món
de subtil tremolor promiscu.
Un any sencer viscut al dia,
so de clarins, or de matinades,
camins aurorals inacabables.
Les mirades d'ara no diuen res
d'aquella nostra dolça guerra
ni de la pau espessa i maldestre,
de com vam desaprendre a viure.
Com un minador, surto del pou
i em veig partit pel mig, al costat
de les vies i d'aquells teus ulls
que un dia van partir-me la vida.



dissabte, 23 d’abril de 2022

Roses

Tot l'insondable s'atenua,
lent, tranquil, condormit
pels versos que cada dia
et vaig escrivint plens de fe.
Ja sé que no és el moment
d'anar a fora, sinó d'escoltar
el convuls silenci del present
que s'ha fet silenci de rosada
caient damunt l'herba de la nit.
Ombres, records, paraules
que em voldries dir i no pots.
Jo ara visc al replà del buit
cuidant les roses del teu jardí.
Vols que me'n vagi de puntetes,
sense fer remor, i que tanqui
la porta molt a poc a poc
perquè al fosc puguis somniar
que encara t'agafo les mans.
Demà et despertaran el ocells,
entre la nit i l'aurora, i em veuràs
adormissat a la vora de l'amor.



dissabte, 16 d’abril de 2022

Abril

Surts de casa cap al tard,
a l'hora que el món s'atura.
Et sobta que el dia sigui tan llarg
i la felicitat tan pobre i menuda,
a foravila, quan el temps abrileja.
Cames que caminen solitàries
per un vague despoblat, còmplices
de la nit que arriba. Per què voldrien
córrer enllà, si avui  ningú t'hi espera?
Tremoles. Vols oblidar i recordes
el dolç tacte de la carícia, el joc
que se t'esmunyia amb els riures
quan encara algú amb tu corria.
La claror fuig de pressa, esbalaïda,
i comença a obrir-se el primer estel
a banda de mar, que per tu dibuixa
l'ideograma de l'instant, el nus
desesmat de la llum que es vincla.
Ara tens lluny la cara on reposa
el teu millor pensament, i somrius
quan penses que potser, com ara
que te'l mires des de la vora del buit,
algú amb enyor també se'l mira.



dissabte, 9 d’abril de 2022

Ulls d'avellana

Just aprenies a viure
i anaves del carro a la falda,
que et feia de precari sopluig,
i de la ombrel·la al sol
un melós mes de setembre.
Veure't en blanc i negre,
ple de mans i d'afectes
que tenien gust de llimona
i sentors de terra ploguda,
m'acontenta la memòria
d'aquelles tardes atònites
que anaven cap al futur.
Vas fer tres anys, que eren
poca cosa, i un blau espès
queia del cel com la fruita
tardana de finals d'agost.
Desconsoladament,
fas veure que a la mà hi tens
quelcom de valuós, i només
és un paper esgrogueït i brut
que et mires com si la vida
s'hi hagués aturat de cop.
Una altra mare has conegut,
i totes tenien la dolçor als ulls
d'espessa mel de romegueres.
La solitud va venir després,
i l'anar a peu i els dies de pluja
que et trasbalsen les ferides
quan has oblidat tots els llibres.
Encara vas sentint una veu,
confosa fora nit, que et diu
que aquells ulls curaven ferides
i ara que el vent se'ls ha endut
els records et rebenten la vida.



dilluns, 21 de març de 2022

El Pi de Bofarull

És massa gran, el camp,
i massa vella la memòria
que es va esquerdant
quan recorda el vell tròlei
que parava aquí a la vora.
Ara, per una riera eixuta,
sols hi baixa un crostisser
de misèria i records,
pedres seques d'un uadi
que va ser aeròdrom pollós.
El pi vell se n'ha cansat,
de sol, de grills, de vent
i de tot. Fa un mutis, i adéu.
Sortiran llunes encara
i la fusta s'anirà deixant,
atònita i pagada de por
després de tants anys.
La pinassa, despullada,
s'ajeu a sobre del marge
i es fa punyent ignorant,
com un llàtzer a la processó,
tèbia i sense passió ni olors.
Centúries ha vist passar,
piuladisses i vols d'ocells,
o els estornells a la tardor,
li feien sentit anant a jóc
a les branques altes.
Fins ahir se sentia vigorós,
avui sap que serà un record.
No estic trist, sinó que ric
perquè tu m'hi has portat
i el teu cos era un encant
sota de l'ombra espessa.
A la vida autèntica, doncs,
li devem el matí assolellat
i haver arribat fins aquí,
a exposar-nos sota la reïna
i partir-nos una poma dolça.
Memòria: guarda'm la imatge
i les hores amicals dels cors
per als anys que vindran.



diumenge, 20 de març de 2022

Estimar-te com la terra

Si un dia el cos se m'engruna
enterra'm amb llenya seca
en un turó que hi toqui el vent,
on vegi una mar llunyana
i la lluna quan faci el ple.
Atio focs que se m'apaguen,
venint del fred, venint del fosc,
mentre remoregen pins i avets.
Es fa de dia en la fredor quieta.
Pertot, silenci d'herba gebrada;
un ocell i el blau llosc, primer.
Cada dia més fatigat, entercs
dits en la penombra palpen
sargits dels teus pensaments.
No et moguis de com estàs,
que vull estimar-te com la terra
quan reneix entre morats i ors.




dijous, 17 de març de 2022

Dues amigues

Cor seduït,
ja mai tindràs la finor
de dues gaseles
que tornen del sol,
de les tardes llargues,
per un tall de camí fondo.
Van juntes, agafades
de mans, sense dubtes
ni pressa. Mira-te-les,
ja han estat prou per tu,
sota molt d'aire fresc
i una claredat blavosa
que tot just s'insinua.
No s'enduen records,
però potser seran sempre
presents a la memòria
dels feliços anys a venir,
els records que tu tens ara
de quan podies seguir-les.
Cal córrer, perdre l'ànima
d'arbust i quedar-se, tan sols,
amb el fresseig de flors i fulles
que verdegen a la vora del camí.




dilluns, 14 de març de 2022

La Font del grèvol

És lluny de mi tota fragància
de romanís i farigoles;
és lluny de mi el bosc ombrívol
i del riu les fondes cadolles.
Però em queda l'aigua de la font
que mai no raja decebuda,
i el blau celatge en despertar-me
que amaga una gran recança.
Oh sol daurat de les albades,
quantes vegades jo t'he vist
des del cim del Puig d'en Cama.



dissabte, 12 de març de 2022

Un pont sobre el Brugent

Encara no just arrelat,
el riu li dibuixa una verdor
que ens espera. Un pont
que avui no va enlloc,
que no du encara records,
però que és virtut de promesa.
Voldrà només saber si gosarem
travessar-lo les tardes llargues,
agafades les mans, tornant
de les garrigues de llum cordial,
ignorant les feixes d'esbarzers
que ens esgarrinxen la pell,
plens ja de sol els turmells
i a les branques lluminoses
un subtil nou tremolor.
Si tu m'hi acompanyes,
no puc sinó desenrotllar
catifes cap als somnis.




diumenge, 6 de febrer de 2022

Faula primera

De joves ens constreny el plural, no res,
i al singular ens sentim massa exposats.
Volem trobar certituds, com si diguéssim,
dissimular el vertigen que ens causen
les poques hores de vol. Per això la colla
sempre és una opció plausible, tímidament
infantil, i anem obrint-nos al desconegut.
Ens inquieta el sexe, la ineptitud incipient,
i ens voldríem lliures d'aprenentatge per ser
adults i deixar la pell d'anyell, el fred brusc
quan una noia se't gira i no saps què dir.
Dues noies m'atreien. Era l'una bruna
de sol d'hivern reverberat pels pendissos
de pell esgarrinxada. Parlava molt, i reia
i esvalotava els nois (del riure n'anaven
les dues sobrades, car eren amigues
i a certa edat tot fa sentit). Duia trenes,
encara, i aviat es va tallar els cabells
a la moda rebel dels anys seixanta,
perquè n'era un tros, de rebel, tot i que,
de bufona i eixerida, encara n'era més.
L'altra noia era espigada, a mig esclatar,
d'ulls dolços i francs del color de la mel,
i no tenia bruna la pell sinó a l'estiu.
Els rinxols espessos li queien desmaiats
espatlla avall. La mirada li era transparent,
i encara que es fes l'estreta (tanques altes,
mai distreta de les fronteres i distàncies),
sabies que a dins era tota fresca promesa,
tot un cos fet sentiment i auguri de festeig.
Al seu costat em sentia inquiet. No sabia
com fer-m'ho perquè no notés en excés
que ja sabia que jo li agradava (avantatges
del plural, que no sap guardar un secret).
Aviat la seva mare li va ensenyar a cuinar,
amb l'excusa que ella cosia i sempre anava
justa de temps. Cuinava i fregava de genolls
els terres vermells i aspres, que sabien com
revoltar-la, i mirava de no ensenyar gaire
les cames quan anàvem als Paraigüets.
Jo trigava a decidir-me, abellot que no sap
en quina flor reposar. Passava una setmana,
un mes i tot un any i els cossos mudaven.
Calia certa promptitud, que ja ens apretaven
els quinze anys. El llampec, sobtat. No cal dir
que a mi em va escollir la que sabia cuinar.

#AnyGabrielFerrater





divendres, 4 de febrer de 2022

Sota els eucaliptus

A l'Aigua Sana hi havia hagut avellaners,
i abans que avellanes, encara, molta vinya
de raïm negre, d'aquell que embruta les dents
i que la fil·loxera es va endur amb una mort
dolorosament callada, una mort que fa mal.
Tu, poeta, de mal vi poder no en begueres,
ja que ens expliques que la revolta t'agafà
ajagut dins d'un avellaner, al cor d'una rosa
de fulles moixes i molt verdes. Acabades
totes les guerres, sí, també la fruita seca
va desaparèixer i no trobarem cap soca
ni cap parada que ens en faci memòria.
Ara, les úniques pells d'eruga escorxada
són les de la processionària, que es menja
la nàusea d'haver oblidat del tot l'últim home
que va agafar un podall. Rabassaires, avui?
Tan sols la petita història en farà esment
quan algú vulgui recordar la misèria antiga.
Deixem l'avellana i la vinya i tornem al món.
¿Te'n recordes d'aquell bosquet d'eucaliptus
que creixia ben a prop del mas, camí avall
del Picarany? Ells sí que encara aguanten,
insubornables. Neguitosos per un vent malvat,
les arrels els cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor. Sota una copa altíssima
ens veiem molt disminuïts, quan un vent
sense remissions ens ajup, esmaperduts.
Obro els ulls. Torno al meu present que és fet
d'imatges que vénen del passat, de les olors
que m'ofeguen encara. És d'ella, que parlo.
Els eucaliptus en flor omplen el meu record
del temps aquell que sortíem a córrer,
i era a l'estiu que una aroma d'olis ens omplia
les tardes llargues, com una pluja molt fina,
ajaguts a l'ombra de l'entrecuix del món.
Aleshores posseíem la fe en nosaltres,
i rèiem, i reia la vida feta de petites coses,
en un garbuix d'un estiu que s'arraconava
i de coses bones que s'anaven esmunyint.
Tallàvem camins i rieres, boscos reservats
on la pinassa s'ajeu i el sol es vessa atònit,
bevíem la llum de l'instant tornats a néixer.
Continuar la troca voldria, pobre de mi, són
els meus records espessos i el que em vaga
és dir-te ara com de jove vaig ser dormint
als teus braços dins d'una ombra d'eucaliptus.
Avui faig vida contemplativa, i algun cop
vaig tornant a aquells racons, perquè havia
de sofrir totes les hores d'un matí sentint
les velles olors difoses pels porus de l'enyor,
una extravagància de l'instant, mai no rendit,
que encara hi puc tornar. Any quaranta-nou:
Jo també vaig néixer a les terrasses de la llum,
un pendís d'oliveres i garrofers fins a la ma
r.

#AnyGabrielFerrater



dimarts, 1 de febrer de 2022

Un núvol blanc

Tinc un amor secret i un núvol
que em desperten cada matí,
quan surt el sol m'acompanyen
per camins de gebre o de vent.
Ara a l'hivern em fan companyia
amb la dolçor d'un paisatge nou,
sento al cor una tendresa infinita
amb el sol i la pluja darrere meu.
Potser als ulls em ve la tristesa
si penso que un dia ja no tindré
els dies clars que m'acompanyen
i un amor tan llunyà i tan proper.
La meva il·lusió viu als núvols

i un núvol blanc em segueix.



dijous, 27 de gener de 2022

Dies càlids

Em vas deixar promeses
de llibres i de lluna,
de cançons i poemes
omplint les places buides,
de pell descoberta
com les velles pedres
de les parets desvestides.
Dels geranis de la finestra
em vas dir: cuida-me'ls.
Quan tornis, passejarem
per les quietes avingudes,
dreceres que s'enlairen
cap als balcons de la llum.
Perduts per sempre? Sí,
a la mercè del vent càlid
que vetlla somnis i secrets.
Els matins són uns altres
si tu ets al meu costat.



divendres, 21 de gener de 2022

Finestres

Onsevulla que miri
tan sols veig finestres,
finestres cap al passat,
silencis dels meus passos
que ho envaeixen tot.
Digues-me, vida, què fer
sense carícies per demà?
Què fer de les meves mans,
dels meus ulls, dels anhels
de nous camins per descobrir?
D'ivori se'm tornarà el gest,
de sal les pestanyes i els cabells,
de pols de llum, al capdavall,
tot el puc arribar a recordar de tu.
No fos que, per desitjar massa,
per callar i escoltar-te, vida,
algun amor se'm fes malbé.








dijous, 20 de gener de 2022

Rodava jo pel món

Rodava jo pel món
i sovint em preguntava:
si mai tornés, quins braços
desconeguts em rebrien,
quines inesperades vies
em portarien cap a tu.
La més morta, la més lenta,
o la més batuda pels vents?
Tampoc no em faria angúnia
tirar per una via sotragada,
amb reble i corcs a la fusta,
infectat de misèria material.
Ja t'ho he dit alguna vegada:
tot jo sagno amb ferotgia,
escruixit, insensible al dolor,
quan la ferida no cicatritza.
I que no em diguin la ruqueria
que no t'estimo prou, que tu,
que em coneixes bé, saps
llegir el que mai no escriuria.



dilluns, 10 de gener de 2022

Isabel

L'Aigua tranquil·la llisca avall
i no vull saber què passa després,
si troba l'amor en un riu més vell
o un poeta romàntic, un pèl distret,
que l'acompanyi fins a la mar gran.
Me n'he de recordar d'aquesta riba
més enllà d'on pugui, perquè ets lluny,
i tant de temps, tants dies han fugit,
que quasi no et sé dir com et sento
prop meu, Isabel, però t'hi sento
més que mai quan m'extravio, abstret,

pels camins que llisquen aigües avall.



dissabte, 8 de gener de 2022

Blaus

Vaig resseguint les parets tèbies
de gener, un pas rere l'altre, sense agror,
per si trobo alguns replans llisos
i oferts com el palmell d'una mà estesa.
Dessota una finestra oberta no trobaré
mai prou blau en un sol esbiaixat, prou
records en la llum blava, mai no estremida.
Però és viu el somni d'ésser ric i pagar
tots els deutes que tinc amb tu, i viure
en una casa que faci per tu i per mi.
Ara m'estic entre quatre parets, sense
balcons on pugui contemplar els blaus,
antics i rovellats, els d'abans i els d'ara,
i m'acontento amb un llum d'oli blanc
i un foc on arrupir-me. Vine i abraça'm,
que les brases van apagant-se, lentament,
en l'aire fred d'aquest gener, sense agror.



divendres, 7 de gener de 2022

Camins

Apaga els llums. Deixa
que descobreixi els camins
per on et passeges, de nit,
vora les estrelles. Alba roja,
l'abisme és en tot: en el vent,
en els arbres, en les fulles,
en les pedres mudes, i encara
en el cor que t'enyora a tu.
Tu et transformes en el tot:
ets allò que em murmura o bé
un perfum que no deixa rastre
quan m'embolcalla la solitud.
Eixampla't, horitzó, crea més nit,
que pugui perdre'm amb ella
pels camins del firmament.
No et precipitis, dia, vine
a poc a poc sense saber res
de tot el que gira dins meu.
I deixa que cantin els ocells,
quan arribi l'efímera aurora,
però que no em despertin

com ho feien cada matí.



dijous, 6 de gener de 2022

Interluni

Deixo que em trobin paraules a l'atzar.
Demano just els mots indispensables 
per explicar-te la felicitat de la barca
allunyant-se cap al mig de la badia,
i nosaltres, ulls aclucats, bevent la llum
d'aquell capvespre que era un embolic
de coloraines i serpentines. Vam fugir
cap on ningú no sap, escuma poderosa
de la mar que ens besava la pell bruna,
imperceptiblement, com un bes lunar
de túnica blanca, els grans ulls oberts,
tan plens i vius com incomprensibles.




dimecres, 5 de gener de 2022

Creixent de lluna

Volíem devorar distàncies, de nit.
Travessar fronteres invisibles,
veure pobles i ciutats adormides
damunt la finor porosa de l'asfalt.
Quan em vas posar una copa,
una llarga copa amarga de comiat,
només havíem aconseguit salpar
d'un petit port plens de silencis greus.
A l'aigua, ens abraçàvem encavalcats
pels flancs més ardents, metàfores
d'asfíxia,  llampec i llangor regalimosa
quan sortíem d'un pubis escarolat.
Tornar-te a veure, seure al teu costat,
ballar fins que torni el dia, i volar
compromesos amb els estels
de prima nit fins al creixent de lluna.

Suren encara a l'aire gemecs evaporats.



diumenge, 2 de gener de 2022

Vol primaveral

Hi ha regals inesperats,
tardes enceses de llum
quan la posta s'extasia
en una paleta de colors.
Hi ha la llibertat d'un vol
d'orenetes primaverals
que han d'arribar a l'abril;
ametllers del tot florits,
amb branques verdejant;
l'hivern permissiu i el sol
que cada dia neix abans.
I, per damunt de tot, hi ha
surant en la nit estrellada,
la profunditat d'uns ulls
on m'hi puc capbussar.
Quanta vida, quanta!,

que no em cap a les mans.