Entre batecs

Ahir vespre, al costat del balcó,

molta estona vaig seure silent,
contemplant els núvols i el joc
d'un tall de lluna al fris malmès.
Ja tard, vaig sentir com refilava
un ocell amagat entre les troanes.
I segur que fort el cor li bategava,
ja callant, ja tremint, ple d'anhel
damunt les fulles de la rosada.
Només amb tu, ocella, atrapada
a mig vol de la meva incertesa,
passaré sencera aquesta nit
a recer dels batecs platejats
de la lluna damunt la teulada.

Mirada a l'infinit

Sota el vel fosc les mans em prenies...

"I per què l'alba és tan pàlida, avui?"
- És que a glops d'una aspriva tristesa
ens tornarà aquest moment per recordar-nos
tot el que tenim i un dia se'ns farà estrany.
Un desmai de veu digué: " No t'exposis al vent".

Ardència

He tingut la copa de la vida

arran dels llavis i he begut a pler
d'aquest tremolós pit turgent.
He resseguit sumptuoses corbes
fins al bosc del teu baix ventre.
Perdut dins del pubis escarolat,
sota la lletosa claror d'absenta,
es feia més plena encara la carn
en jo tocar-la, embriac de besos,
quan m'hi encavalcava ardent.
Agafat als flancs, vinclant-me
damunt de la prodigiosa espluga,
tota desclosa, oferta, defallent,
ja no volia metàfores, sinó carn
abrusada dins l'entrecuix de la nit.
Vam tornar-hi. Quanta vida, quanta,
prodigiosa, insondable sempre!
Vam beure de la copa compartida,
conjurant aurores a no tornar,
feliços i navegant cor endins
sense rumb i sense platges,
ni feixugues flors estantisses.

Amor darrer

S'acreix la tendror del cor

quan despunta frissosa
la primera claror del dia.
No parlis, no diguis res,
oculta el sentiment clos,
el batec foll, l'obscur desig
dels ciclàmens vermells.
Tens tot un món al fons
del pensament, dels secrets
que se't traspuen dels ulls
plens d'eixordadores certeses.
Oh, ets alhora, amor darrer,
felicitat i desesperança,
furiosa passió que torna.
Mai sabràs el que em dones.

Clar de lluna

Sola, immensurable, la lluna

havia estat abandonada
a altes hores de la nit.
Silent, projectava una escata
de llum blavosa damunt del llit,
damunt dels llençols blancs
i per la dolça corba del teu pit.
Jo volia ser poeta, però
en els fons volia ser poema
per estar totes les hores
dins del teu pensament,
ni que estiguessis dormint.

Aquell cel tan alt

Recordo que ens vàrem ajeure

un dia en aquesta herba frisa
i era un translúcid matí d'estiu.
El cel no podia ser més blau,
i les infinites fulles es gronxaven
sense música ni rimes ni pors.
Recordo com respiraves a prop,
com t'inclinares sobre el meu pit
i et vares girar dolçament cap a mi.
Els teus ulls varen esbudellar
el meu cor nu, del tot indefens.

Floral

Els ocells encara no canten,

les flors no exhalen perfums,
les branques ertes de l'ametller
i els camps plens de gebre
s'han retret en un gest immadur.
Fa fred, però sortiré al carrer
a esperar que un vol d'orenetes
em digui que ja vas tornant.
Mira'm aquí, com m'escalfo
les mans amb un cafè. El cor
enverinat per la teva absència
ja no pot més. ¿Què faré jo,
sense el rou de les matinades
que omplia els nostres camins?
Ets l'esdevenidor, l'aurora immensa
que m'acompanya per l'eternitat,
la copa perfumada que guarda
tot el que pugui arribar a somniar.

L'hivern sense el teu cos és més cru.

Sempre més

Jo porto dins meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
d'estimar l'infinit,
plena de mar, plena de sol
i plena d'estrelles.
Aquesta fonda solitud
que et voldria mostrar
perquè fossis més meva,
perquè jo fos mes teu.

Escriure la nit

Ara, el que escric, és un seguit de mots

que, del vell pòsit, va pouant tot l'enyor
que un dia vas deixar-me per companyia.
Vindrà el fosc per dir-nos que no som res,
i no som res excepte aquest guspireig
de vida que se'ns traspua a la mirada,
als ulls de la bellesa que tant he besat.
Ha esdevingut un polièdric poema el cel,
posant paranys per enganyar la nit
que muda la llum per un vague somni
de vida vulnerable: crit i sanglot escrit

dins els ulls de la nit, dins la fosca nit.

Comme il faut

Un cafè com és correcte, i acomplir

el lent i sinuós ritu d'anar fent la viu-viu
els matins on l'exigència del fred
no pesa massa. I si doncs mai em dius
que m'hi acompanyes, no em faré l'esquerp
i trauré la porcellana fina, la de les festes,
sabent que de la tassa als llavis hi haurà
la distància d'una mirada, la dolça cessió
de la llum esbiaixada damunt d'un anhel
que et clourà les parpelles, i llavors sabré
com en pot ser de radiant un matí d'hivern.

Febrer

Dimecres, u de febrer,

amb l'esguard ja posat
en els primers brots tendres
de la primavera avançada.
Intencionadament, m'assec
en aquesta balconada freda
a esperar la solpostada.
Vindrà la nit amb un feix
d'estels grocs a la falda;
vindrà la nit i esguardarà
la meva pobríssima ànima,
arraconada a l'intempèrie.
¿Com no puc estimar tant
uns ulls encara per conéixer
i d'una tendresa insospitada?

Gebre

Els contorns s'han tornat blancs,

quan la llum de l'alba ha arribat
amb un somriure encara tendre.
Què és allò que brilla en el gebre?
M'he passat el dia vora la finestra,
esperant notícies, tement adéus,
tocant, mentre, cançons tristes
amb el prec d'un violí que enyora.

El teu nom

Tinc tan a prop uns llavis tendres;

una posta o una albada; el teu nom,
amb les seves cinc lletres, fred dolç
aturat a mig vol. Tinc un ocell a la mà;
el temor matern que el pugui perdre;
el teu nom, tros de gel a la llengua;
el teu nom es diu igualment en silenci
quan a la nit els estels sanglotegen.
I és que és tan profund, el teu nom,
amb el son, que la tenebra esquinça.

Celístia

Veig sota els estels sanglotant

el pàl·lid estendard de la lluna,
i llavors és quan sento que el cor,
prudentment, atura el seu batec
i em fa mal sospirar. Qui pogués,
en l'hora malva, llargament mirar
l'autèntica tendresa dels teus ulls
i ignorar on un dia els vaig perdre.

Solitud

Oh, quin fred que sento, avui

quan surto del meu país natal.
Totes les passes que puc fer,
totes, són sota la volta del cel;
el sol esmorteït i la neu fredosa
acompanyen el meu pas errant;
l'ombra silenciosa vol atènyer
les congestes de la llunyania
i acarona el gebre resplendent.
L'aire aquí convida a la solitud:
quina sort, ja no tinc, doncs,
ningú que em distregui del rumb.
¿Quan sortirà el crepuscle rosat
sota aquest cel que es va tornant
tan fred, on hi regna la quietud?
On sóc? A tant neguit el cor respon
posant-se a bategar més fort.
Veig una casa amb tres finestres,
una llum a dins. Potser m'hi espera
algú atiant les brases del foc.
Ara ho he entès, amor perdut:
aquí vivies i cantaves, i teixies
un tapís d'or amb els teus blens.
S'aixeca un vent familiar, suau,
i fa volar cap a mi, d'allà del pont,
una veu coneguda que diu: vine!
La vida em fa patir, perquè tu mai
no vas creure que es podia estimar
i llanguir així, irremeiablement.
No voldré seguir la cursa del vent,
tempesta blanca, alada, esmolada
com el caire de l'abisme del temps.

Fredorada

No t'exposis al vent, quan surtis,

que aquest rínxol me l'estimo
i una aspriva tarda et pot despentinar.
És dilluns, i algú prou desvagat
et sap escriure versos fent el sopar.
Sento remor d'ombres. Vaig a veure
si atenys al portal. I és així com visc,
esperant que arribis, amb les mans
al caliu del foc encès i un mig somrís
que em trontolla als llavis guerxats.

Tanta bellesa

La molsa avui és blanca,

i els teus llavis d'un roig morat
amb ganes de besar-los.
Tanta bellesa, tanta, que no puc
abastar-la tota amb la mirada.
Volem estimar-nos plenament
amb aquell impudor descarat
que la vida ens demana,
aquella passió descontrolada
capaç de fondre els ploms,
rebentar els llums de la plaça,
deixar tot el món a fosques.
Abraçats, caminarem lentament
pel camí clar i pregon del sexe
que fa un moment ens hem promès
tendrament feliç per aquest vespre.
M'agrada molt mirar-te, escoltar-te.
Entre la neu, la molsa i els teus llavis,
quanta bellesa, quanta.

Foto by Marta Lluvich

Llum generosa

Una imatge del cel rogent

i el vent que corre i xiula quan tu
dorms amb un somriure embadalit.
I el riure de la llum, com una gosadia
que fa esment del foc en el teu pit.
Una via estesa a ran d'abisme
i l'estridència eterna dels lladrucs
dels cans perduts entre les ombres,
ombres esvalotades que corren
quan  la lluna calba amaga dolça
les febroses tremolors de la nit.
No voldré mai que siguis un record,
només un record d'aquest moment.

Dia primer

Potser ho he somniat,

potser una onada febrosa
em feia desvariar els sentits.
Anaves sola, descalça
com la mar. Despullada
dels blaus lluminosos,
t'imaginava simbòlicament
al meu costat. Confós,
revenen desitjos antics,
moments al teu costat,
i el naufragi en un pou
que sembla no tenir fons.
Tristesa, estic sol. Torna.

Cap d'any

 

Ranvespre

La llum se'n va a jóc
i tot l'insondable s'atenua,
lent, tranquil, condormit
dins l'hora violeta.

Nadal 2022

 

Nit estelada

Ja de l'any no en queda res:

records i paraules, fogueres
mig apagades de palla flairosa.
Aboca't a la nit, escolto ocells
i el vent com s'endú les cançons
que eren nostres. Ara que és tard,
miro com els estels s'arrauleixen
cap a la lluna. I jo perdut enmig
d'aquesta bellesa. Ho torno a mirar
amb l'absurd pensament de poder
ser no ja dos, sinó un sol amor
contaminat de tot el que fa segles
incomparablement en vas donar.

Ponent

Quan s'amaguen els cims vermellosos

dins la nit, escric versos no pel meu goig,
sinó per tornar aquí quan algú els llegeixi.
No serà avui que digui res del que ja he dit.
Despullat d'ambicions, d'enuig i de pors,
de mística i de capteniment, nu del tot,
només em queda a les mans el teu amor.

A través dels teus ulls

A través dels teus ulls mirava

el foc que ha encès la tarda,
com qui mira per la finestra
les clarors de l'ànima amiga.
No puc sacsejar el llenguatge,
escriure amb el cor desbocat
fins que el que penso i desitjo
es torni divinament present.
Per un moment, seré un falcó
que sobrevola el capvespre,
i després, quan arribarà la nit,
seré l'arbre que m'has mostrat,
aquell ésser de transformació
que cabdella els dies i els anys
i que un dia serà incorporeïtat.

Encara hi ha nits

La meva tasca consisteix en llaurar

aquesta profunda àrida bella terra,
tan apassionadament, tan dolorosament,
fins que la seva essència ressusciti.
Encara hi ha nits i vents que m'espanten,
encara hi ha esdeveniments més enllà
d'aquest clos on visc solitari i entotsolat,
perquè les meves tasques no són res
si no sé si aquests ulls teus estan tristos
o feliços, si no puc veure quin demà
ens espera, si no recolliré el fruit definitiu
que tan follament anhelo, si un dia podré
aprehendre l'eternitat per explicar-te-la.
És bo estar sol, ja que la solitud és difícil,
i que una cosa sigui difícil es fa estimar.
També és bo estimar, ja que l'amor és difícil.
Estimar és la tasca més difícil de totes
les tasques que m'han estat encomanades.
Quines forces s'han conjurat dins meu
que fan que no defalleixi mai d'estimar-te?
Li demanaré a l'hora més callada de la nit
que em buidi els ulls per, a través dels teus,
poder veure aquest amor que m'has ensenyat.

Memòria

Aprendre a ser feliços no calia,

que la terra era prou aspra
al tombant de segle i la gana
no sempre anava carregada
de certeses. Feia pocs anys
que la guerra de Cuba s'havia
donat per conclosa, i l'avi Quim,
igual com se n'hi va anar, tornà
magre i més pobre que una rata.
Callat, va tornar a fer d'ermità
i a portar les terres que donaven
les quatre coses per sobreviure.
I allà tenim el malmirrós del Mir
amb les seves teles i els colors
i la llum i no sé quants romanços.
Una peça de dos cèntims donava
al meu pare que es deixava pintar
a les escales de Sant Blai, l'ermita.
Ningú va passar comptes, i sota
una guerra la gent aprèn a fer-se
lliures i arribà la Setmana tràgica.
Al poble no hi va haver herois,
que les avellanes no sabien res
de grans revoltes i contra revoltes.
El pintor se'n va anar per fincar-se,
amb olis i fama, a Mollet o Vilanova,
i no deixà gaire record a la majoria.
Al pare més, que un dia em parlava
d'aquell quadre que aviat es vengué
per molts duros. Coses que conto
com em contaren i que ara sembla
una escorça de la meva memòria.

Menú insòlit

No, no em llançaré a la mar

per abraçar la Lluna. Tota la nit,
al llosat bat la pluja, i dalt del cim
un mantell blanc esmorteeix
les fresses de la nit fredosa.
Què no daria per veure florir
els grocs gira-sols al desembre.
Però venim del fred i al carrer
tot és fred i fosc. Aprofitarem
les mans balbes per preparar
alguna menja: pit de pollastre,
coca de figatells, o una truita
amb botifarra. Qualsevol cosa
que puguem compartir amb gana
de tenir-nos l'un a l'altre. A foc petit
anirem cuinant aquest desig
que distraiem parlant del temps,
dels menús insòlits o de l'estrena
d'un vi jove. No hi ha cap pressa,
que havent sopat ens colgarem
en un llit immens fins que veurem,
per la finestra, com ja va naixent
una tímida ullada de primavera.

Solituds

És una tarda cendrosa i pansida,

de formes i solituds esmorteïdes.
Voldria cantar, riure, tenir alegria,
sortir a ballar despullat i, sobretot,
embriagar-me de la teva companyia.
Però fa una tarda pansida i freda.

Tarda enllà

El meu cor espera, també,

cap a la llum i cap a la vida,
una espurna de primavera,
o una pietosa alba rogenca
surant per damunt la boira.
El riu de la tarda va corrent
per entre els àlbers platejats
que l'encès ponent sacseja.
Té vida encara el pàmpol
de la branca encara verda,
endins la tardor clamorosa.
Ja va pujant la lluna plena,
vermellosa, lluent, serena,
i creua uns camins llunyans
on jo mai no podré seguir-la.
Sol, ajustant els finestrons,
amb l'ombra i la meva pena,
prendré un beuratge amarg,
estossegant, tapant-me el crit,
amb molts grapats de sucre
per endolcir la teva absència.

A poqueta nit

Allà on el vent canta el nostre secret,

els arbres guarden silenci, absents
del desassossec i la fatiga dels dies,
de la set que l'aigua clara no apaivaga
i de les ombres mudes. A poqueta nit
t'escriuré un vers, o una cançó que digui
que es canta el que es perd. Que et porti
la fragància brutal de la reïna impassible
d'aquell nostre indret, que em recordi
racons de mi al teu costat, o que dibuixi
els traços perfectes d'un cos despullat
sota teulades de canya i teules de mel.
M'ha quedat la presència en la pell
del paisatge que se m'hi ha embastat,
un vestit fet de dolor i de ganes de viure,
camins teus plens de murtra i baladres.
T'esperava amiga meva a poqueta nit,
quan els arbres clivellats ja no es mouen.

Tardoral

He vist les fulles tardorals, grogues,

rodolar per les places, les flairoses
branques de l'eucaliptus quan el vent
truca a la porta com volen. Els rosers
despullats amb una llàgrima pansida.
I arreu he vist gent caminant de pressa,
calvalcant mil pensaments dispersos,
esperant la monotonia de les nits fredes.
La ratlla del fosc avança callada. A la sala,
colpeja la tristor del tic-tac del rellotge.
Que ningú no digui que divago. En tot cas,
enyoro i desconfio del tremolor de la tarda
grisa i freda, del silenci que aviat arriba.

Ganes de tu

Tota la nit que el desig tremola

per sobre de les bardisses blanques,
cobertes de blancs petons enfredorits.
De boca a boca no hi ha distància
quan respirem junts l'alè del matí,
justament, quan hem sortit a encendre
els primers fogars sota la lletosa claror
que es va desvetllant, cruixida encara
pel vent que ahir ens ensenyava
com d'abrupte por ser el novembre.
Cauen campanades i anem tornant.

Encendrem un foc petit per sentir
l'escalfor a les mans que ressusciten,
jaient al terra, damunt de tot el món,
deixant passar les hores palpant-nos,
i cada cop els braços trobaran més cos.
En fer-se fosc ajustarem els finestrons
i en un àpat insòlit ens menjarem l'un
a l'altre, sabent vagament d'on venim

i volent saber demà on ens trobarem.
Aviat, de la tarda no en quedarà res.

Només la pols

La pols s'amuntega als camins

i els marges són plens de fullaraca
que no es queixa, seca, podrida
pel mal urc de l'avellana forana.
Tot s'ha tornat avorriment i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.
La tarda, tremolant sobre els terrats,
amb ulls cansats ens mira, i prenem
cauts un llibre polsós, ple de records
de quan encara érem feliços.

Pausa

Cap al tard un floc de neu

es fa paisatge i es reté de caure
a terra de tan quiet com se'n va el dia.
He fet el llit amb els llençols blancs
i paro taula: trec la porcellana fina,
encenc una espelma d'olor
i et poso una copa de blanc muscat,
d'aquell que tan t'agrada. A punt,
tot és a punt i se'm fa estrany
el silenci greu que ve a colgar
les fulles de l'estiu, el rastre
dels teus besos en la meva pell.
No sempre els anys recorden allò
que no voldríem perdre: la càlida
mirada dels vespres, unes mans
que són refugi d'abraçades,
la mètrica senzilla de les paraules
que enllacen sentiments i desitjos.
Que lent el món, que lent quan
la neu cau amb incerta parsimònia.

Oh vent, és molt lluny la primavera?

Ple d'una llum lletosa,

l'hivern alena ja a la vora
i el fred és de color d'ambre
a les fulles de l'heura esvaïda.
On són les hores, els camins,
l'espai obert i la fronda?
El capvespre, les llunyanies,
les sentors que omplen l'aire
em porten tants records
que ja no sé on guardar-los.
Al tard, és greu que bufi l'esperit
i no estiguem a punt per rebre'l.
T'espero a tu, ocell que voles
de branca en branca sota el pes
inefable de la nit. Prepararé
un cafè amarg perquè quan
vinguis me l'endolceixis. Deixa'm
assaborir-lo sense recança
en el més pregon de la solitud.
Tot ell, en un ardent tremolor,
que em fregui els llavis, llisqui
profund per la gola, m'inundi
tots els porus i ompli la casa
d'aquesta olor, que és la teva.
Les mans que eren glaçades
ara són càlid delit insondable.
M'extasia una última gota,
l'alè tenuíssim que m'arriba,
el desmai d'un clar de lluna
resseguint-te l'ombra del pit
i l'ambrosia dels teus llavis.
Segueix dormint, vida meva.

Digues, oh vent, si ve l'hivern,

és gaire lluny la primavera?

Crepuscle

No hi ha cap pressa, que en un llit

immens de tarda es colgarà el dia
mentre la claror es vagi esllanguint.
Quan de vegades entres on la vida
no es mou, aprens a mirar amb ulls
de clara transparència les finestres
obertes cap a la soledat que limiten
amb un món esbatanat que corprèn.
Dalt la Tossa cauen campanades
de vespre, omplint l'aire de signes
on hi crema un ram de fulles grogues.
Mira, quedem-nos asseguts al pedrís
per aprehendre el que es guanya
i es perd quan se sap alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort.

Creixent de lluna

Estimar-te entre els atzurs
impenetrables de la nit. Tornar
a saltar fogueres agafats de la mà.
Viure l'hivern com si fos l'estiu

i que floreixin els dies a poc a poc.
Fer l'amor sota la claror dels estels,
perduts per jardins que ningú coneix,
plens de fragàncies de gessamins.
Pensava en fer alguna cosa junts:
inventar-nos núvols de foc, abaixar
muntanyes, desviar un riu, aturar
el mar o el vent per a nosaltres sols.
Et sembla poc? Però m'has dit que
els somnis mai són reals. T'espero
mirant de fit a fit l'obscuritat, errant
a la ventura per la quietud del fosc.
Va naixent el dia, trist, emboirat,
la solitud és esquerpa, dura, fredosa,
tot i que tinguis un petit foc encès.
Ja la teva presència no em deixa:
De dia et penso. De nit et somnio.
(saps que a l'altra riba del somni
l'amor és possible?)
Tornar-te a veure, seure al teu costat
abraçats fins que torni el dia, i volar
compromesos amb els estels
de prima nit fins al creixent de lluna.

Matèries

Aquesta és la meva ampla terra.

Plena de camins per on he tombat
per no passar sempre pel mateix indret.
Plena de veus que saben el meu nom.
Plena d'afectes de noies massa joves
que romanen amicals en els meus dies.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he volgut estimar
i he oblidat abans de conèixer-les.
Plena de mirades que no sabran mai
coses que només jo sé, i que no vull dir-les.

Submisa fe

Serà com ara, que estic despert
i et somnio, i dins del somni coneixeré
que ets tu, qui tinc entre els meus braços.
Desembolicaré la seda, plena de virtut,
que tanca finament el somni clausurat,
la llavor d'una flor valvada per descloure.
T'és fàcil de seduir; innocent, pots jugar
amb els dits i els aeris granets de llum
que suren damunt dels llençols, guspires
que fan lluents ganyes als dimonis vells
tallats en vell jade xinès. Ens adormim
a la mitjanit, els dos cossos llarg-nuats,
abraçats davant l'apassionada incertesa
d'un demà que no coneixem. No amaguis
la cara al racó  del meu pit, dona, que les
hores se'n van cap a la fressa de l'oblit.
I deixa que em vegi dins dels teus ulls,
sense aplom, per la submisa fe de després.

Dues llimones

Tardor benigne. Que lentes,

les fulles roges de l'estiu
que vénen a colgar-nos. Mira:
dues llimones al contrallum
de la finestra fan un símbol
de tu, i a mi ara em fan goig.
Et penses que signifiquen res?
Sense dubte ni pressa em porten
al teu costat, quan abans-d'ahir
uns pits turgents tenia a les mans
i la mètrica del teu cos, mig de sol
mig de lluna, era tesa i torbadora.
No faràs teu el joc de dues llimones,
cor seduït, ja han estat prou per tu.
Cap surt de la memòria abolirà
els plàcids dies abans de perdre'ls,
ni la manera que tenim de fruir-los.
No sabré aixecar protesta de l'àrida
aspresa del món, quan s'amagui
un sol clavat a la posta i s'adormin
els dies benignes al teu costat.

Photo by Luluji

En el més alt i més fosc

En el més alt i més fosc de la nit

parlava com si visqués, i sols
era estadant d'un somni d'òliba

que xiula quan els ulls li dormen.
Però a la primera llum del dia
he buidat la copa de fred morat
a l'aigua que reverbera vibrant,
i cada paraula que m'arriba
és quasi lira polsada per Ovidi
que desperta el ciment adormit
de la ciutat que em veu córrer.
Quin daltabaix quiet m'espera?
Cada vegada es fa més i més
fonedís el superàvit d'ombres,
i ja no sé què fer-ne d'aquell
que era sol i vern i despullat
i ara es perd quan clareja el dia.

Mans amb mans

Ha estat el dia més llarg

d'un llarguíssim estiu,
el del prodigi que ha unit
el mot senzill i la mirada.
Ara, els ocells de la llum
se'n van a jóc i ens deixen
als ulls el subtil tremolor
d'un sentiment transitori.
Ens aixequem, i amb por
de no saber trobar a temps
qui som i què volem,
anem tornant a poc a poc.
La brasa que ha cremat
tot el dia perplexa s'apaga,
i ens deixa aquella olor
que guardarem sempre.
Va pujant la boira humida
per vessar dins del poble
l'imprecís color del vespre.
No tenim fred. No obstant,
ens aixequem els colls
de la jaqueta per no perdre
res del nostre tebi silenci.

Blaus

Pel clar principi d’aquest poema

plana un gran ocell que al cim d’un pic
vaig veure a tocar, majestuosament volant,

allunyar-se fent cercles. La resta
no té cap importància, tret de les paraules
sobre un blau intens que em parlaven de tu.
Muntanyes de perfil esquerp i pedra dura
que tu també has trepitjat. Torno a veure
el rastre del corriol que em porta al cor
de l'enigma: fressa de paraules, somnis,
fogueres mig apagades de palla flairosa
i un vol d'estrelles que transfigura la nit.

Tardor

La tardor ha arribat. Enorme

ha estat l'estiu d'albes lluents,
la transparència dels teus ulls
a la primeríssima claror del dia,
la projecció irisada de l'ombra
sobre els camins plens de rou,
les imatges col·leccionades
que guardaré per viure demà
en una inútil suprema solitud.
Cap altra llum supera la que cau
esbiaixada quan el sol declina:
tot fa una intensa olor de tardor.
Els camps, per fi, són enaiguats
i els últims fruits que hem tastat
eren plens de la suprema dolçor.
El riu de la tarda s'escola silent
i arriben dies prenyats d'enyor.
Si ara no tinc casa, ja no l'hauré.
Si ara em trobo sol, ho estaré
molt de temps; vetllaré, llegiré,
escriuré llargs poemes a ningú,
i per les places vagaré inquiet
mentre les fulles giravolten,
desapresa la virtud de viure.

Si vols

Si vols, agafa'm la mà i corre,

anirem allà on tu vulguis. Buscarem
un recer per tornar al nostre estiu,
als camins que ahir eren feliços, plens
dels silencis de la nit. Trobem-nos
al lloc de sempre, anirem baixant
per l'avinguda que ens ha vist créixer,
cap als camps erms on s'estén l'enyor.
Veiem el cel virolat, la negra passarel·la
de ferros prims que no voldrem passar,
i sentim el xiscle del primer rodalia
que ens passa a la vora. L'enorme
tremolor del comboi ens distreu un instant
i ja no sento el que em vols dir. Les rodes
ferrisses s'allunyen i no ens deixen res
que sigui imperiós. Tornem a córrer
i van tornant les paraules que em deies:
que al final del nostre trajecte no farà fred
ni calor, que un vent suau ens bufarà la cara

quan ens mirarem com si fos el primer cop.
I ara, veus, tornem a ser feliços. Ens queda
tot el temps del món i encara posseïm
l'ànsia de la nit quan veiem llevar-se el dia.
Hem sortit al fosc, en un vol vacil·lant,
i tornem amb un sostre fet d'estrelles.

L'entrellat

Aquell que cada matí t'espera

prou et deurà, si en l'espera entén
que la fe matinal no és una rauxa,
sinó un quest que em porta vers tu
i vers aquest instant irremeiable.
Un estiu s'ha esmunyit: tants dies
fent ocells de paper i paraules
que he anat trenant de matinada,
quan tu dormies, i jo donava el món
per perdonat tot escrivint poemes.
No vindrà cap conclusió: els versos
són espessos i no t'acabaran de dir
com eren les noies dels meus dies
quan era jove, i ara sóc un cocodrilot
que s'acontenta amb l'exuberància
dels teus dies, sense metàfores,
que em donen el tema de les rimes.
El jove és pobre perquè no té forma
d'embadocar-se amb un passat,
i encara menys el plaer d'entendre
que és el passat el que li donarà tema
per suportar les mancances demà.
A la tornada dels anys, qui ha viscut
no li costa de veure que l'entrellat
és un recurrent garbuix de joventuts:
la que imprecís recorda i avui enyora,
la que en tu es mira, i la que al matí
et conta ple de voluntat i que són
les coses que segurament menys sap.
Qui conta, no sempre promet de donar
res millor que els dubtes de la seva fe.

Cinquanta anys

No tot és desar somnis

quan neixen les albades,
si em parlen dels teus ulls
més amor el cor em vessa.
Claredats de matins purs,
els rosers que vas plantar
treuen roses perfumades:
cinquanta han fet florida.
He omplert tota una vida
compassada amb la teva,
si no t'hagués conegut
encara avui et buscaria.

Un oceà als ulls

Mira el temps com fuig

cap als crepuscles encesos
que estimem tant. I si demà
sents que no hi res en comú
entre nosaltres dos, intenta
entendre les coses importants
que no moren mai: els vents
càlids de les nits amb estels
que encara corren pels boscos,
la mar remorosa amb les onades
que vénen a llanguir-se a la platja,
l'instant perplex que et mareja
quan trobes la persona única.
No cerquis ara les respostes:
es tracta de viure plenament.
La simple sensació d'una carícia
et fa descobrir un món sencer.
La voluptuositat esbalaïda
o excitada del cos que vol el joc,
també és una experiència plena.
Moltes coses inexpressables
no cal dir-les: els ulls encesos
ens en parlen i també els porus
de la pell o un gest inaprehensible.
Les coses valuoses són més simples:
el treball va amb el repòs; el vespre,
el silenci, el fruit madur, amb un petit
i solitari goig; una mà amiga, omple.
Hauríem de ser com quan érem nens,
un dia d'ulls tristos, l'altra, feliços.
No ens cal refusar res d'inesperat.
Se'ns arrelen sentiments que creixen
en un àmbit on mai no ha penetrat
cap paraula, en l'hora més callada.
Viu ara les preguntes. Després,
a poc a poc, un dia llunyà, sense
adonar-te'n, floriran les respostes.
No et parlaré del meu desconcert
davant l'oceà que ens separa. Millor
et participo la meva experiència
i et dic que estimar és bo, i que
l'amor és difícil, però inevitable.
Saps que vaig ser expulsat en vida
de tot el que m'importava, i ara
el balç és un abisme insondable.
He anat a córrer camins i planúries
vastíssimes per mitigar l'abandó.
He estat en tots els cims assolibles
i he tastat les solituds infinites
que només l'amor pot comprendre;
tanmateix, en el meu íntim saber
de la vida no he deixat de pensar-te.

Demano poc

No t'ho he dit?

a la nit no tinc
ni amor ni somnis;
només una cançó
que era teva
als llavis closos.
Allà a fora és fosc
els estels titil·len
demano poc o res
la nit camina sola
les fades dansen
sota la lluna.
Algú em crida
pel meu nom
i es muda en noia
resplendent
amb flors blanques
als rulls dels cabells.
Em crida pel meu nom,
i en l'aire lluminós
desapareix.
El vent furient,
adés, renoueja.