Quan arribà la gran fredorada del cinquanta-sis
jo tenia sis anys i tres mesos i llavors no podia
saber que va ser l'onada de fred més rigorosa
de tot el segle vint, amb glaçades no recordades
que van durar dies, arribant a congelar l'aigua
del mar i també de molts rius. Noms com Garona, Rin o Danubi m'eren absolutament desconeguts,
llocs remots que no existien en l'imaginari
d'un vailet del camp, amb un món constret
per barrancs i rieres, veïns i masos esparsos,
estius llarguíssims i hiverns de fred despietat.
Caminava tres quilòmetres, quatre cops al dia,
per poder anar a una escola d'ensenyança
franquista i degudament odiada. Era temps
de conèixer la divisa del règim que deia que
"la letra, con sangre entra". Potser entrava,
però res d'aquell món estantís es feia estimar.
Les esperades vacances, no sé si ho recordo
o si m'ho penso, eren com escapar d'un malson.
A l'estiu, al mas, tenia tot el que gosava desitjar:
llibertat absoluta per descobrir les partions
d'un món particular que no tenia ni tanques
ni límits ni raons per no ser feliç. Ho era sempre
i ho era molt. "Ajagut dins d'un avellaner, al cor
d'una rosa de fulles moixes i molt verdes,
com pells d'eruga escorxada, allí, ajaçat
a l'entrecuix del món, m'espesseïa de felicitat
mentre l'estiu respirava espesseït de xardor"
(com va dir G. Ferrater al poema In Memoriam).
Podria dir que al mas érem bastant autàrquics,
si hagués conegut el significat d'aquest mot.
Teníem l'imprescindible per sobreviure: conreu
que ens proveïa l'aliment, oliveres per fer l'oli
de tot l'any, fruita de temporada que tan sols
calia allargar la mà, gallines que ponien ous,
conills per fer exquisits arrossos, brou espès
de gallina vella, ànecs que no sabia el perquè
de tenir-los, però sí sé que devoraven le restes
de l'hort, sobretot tomàquets massa madurs
i calders de cols o pataques. I no cal ni dir
que també hi havia fauna diversa i variada
per conviure-hi sempre, alguna de comestible,
i alguna altra, menys aprofitable: tords, serps,
vespes, granotes, eriçons, lluerts, caderneres,
caragols, òlibes... per dir-ne sols unes quantes.
L'hivern es feia llarg. Molt llarg. Tret del parèntesi
entre Nadal i Reis, quan s'esqueia retrobar
la família, la resta era tornar a la rutina escolar.
De l'hivern recordo sobretot el fred. Sempre
el fred omnipresent. Escassa roba i dolenta,
mil cops sargida que passava de mà en mà.
Pantalons curts tot l'any, sandàlies de goma
i mitjons llargs. Penellons rabiosos a les mans
i genolls pelats eren una constant ineludible.
Recordo molt bé el glaç a les basses i a la riera
(llavors, a l'hivern, a les rieres hi baixava aigua,
les mines sempre brollaven, les basses plenes
sobreeixien i l'aigua s'escolava per les aigüeres
i els barrancs. Per què s'ha perdut, aquella aigua?)
Tampoc les canonades de plom rajaven, s'havia
d'anar a rentar la roba a la bassa. Teníem les mans
sempre morades pel fred i per l'absència de guants.
Ditxós aire, que de nit entrava per unes finestres
massa velles que badaven! L'hivern era cru i llarg,
sobretot al camp i a totes les llars necessitades.
Però també he de dir que no canviaria res d'ara
per aquella vida lliure com ocells sense gàbia,
els dies pausats, els braços amorosos d'una mare...
Bens intangibles que, malgrat tot, no tenien preu.
Vivíem en un lloc tan remot, que per no tenir
no teníem ni veïnat. Així, no és gens d'estranyar
que els meus germans i jo creixéssim feréstecs,
mig silvestres com unes bestioles del camp.
Al bon temps, algun diumenge teníem veïns:
un matrimoni pujava amb els seus dos fills
a fer l'arròs a la caseta d'un tros no gaire lluny.
Teníem companys de jocs, tota una novetat.
El xiquet es deia Generós, i la seva germana,
Maria del Carme. La trobava molt bufona, jo.
També, a un altre maset, els diumenges, sovint
hi venia un matrimoni gran: la senyora Pepeta
i el senyor Joan, amos de la sabateria Iglésies
i bons amics de casa. Recordo com si fos ara,
el senyor Joan seure espitregat en una gandula
llegint el diari durant hores. Em deia a mi mateix
que quan fos gran seria com aquell bon home.
Afectat del gust per la lectura, em vull referir.
No sé si treure un fet escabrós que em succeí
quan tenia just deu anys. Un surt desagradable
que llavors no vaig poder explicar no sé per què.
No valia la pena, ja que estava convençut
que, si ho explicava, enlloc m'haguessin cregut.
Diré que vaig néixer el segon de tres germans,
i de ben petit em van posar al cap que entraria
al seminari quan toqués. S'acostava l'edat
per poder ingressar-hi, i els pares van convenir
que un conegut de la família em faria classes
particulars de reforç. Ni més ni menys que
el vicari de la Puríssima Sang, mossèn Pinyol.
En sortir d'escola anava a casa seva, al carrer
de la Concepció, on ell vivia amb una majordoma
vella, lletja com un pecat i crec que geperuda.
Llatí, matemàtiques i no sé què més. El que si sé,
és que un dia que la majordoma no hi era
em va arrossegar cap a una cambra amb un llit
i se m'abocà a sobre tot encès i panteixant igual
que un vedell en zel. Mare meva, quin esglai!
Vencent la por, a copdescuit, vaig poder fugir
escales avall cames ajudeu-me. A casa vaig dir,
entre plors, que ja es podien oblidar d'enviar-me
al seminari, i que aquesta decisió sobtada
era totalment irrevocable. Aquest "me too"
durant anys va ser inconfessable. És veritat
que no em va quedar cap trauma ni rancúnia
envers aquell malànima. Més aviat estava
content de deslliurar-me d'un futur eclesial
que no m'atreia gens. Jo, als deu anys, el que
de veritat volia era casar-me amb aquella
Maria del Carme, de qui n'estava enamorat (no sé
què se'n va fer, d'aquella xiqueta. Vaig deixar
de veure-la i no n'he sabut mai més res).
Tornant a la felicitat, aquell paradís s'acabà
quan els pares van decidir deixar el mas
i anar-se'n a viure a la ciutat. Un canvi de vida
radical, per a mi i per a tots. Però la vida seguia.
Ben aviat, als tretze anys i sis mesos, vaig entrar
a treballar en un concessionari de cotxes
que hi havia a l'"Arrabal General Mola" (avui dia,
Raval del Pallol) cantonada amb plaça Catalunya.
Allà vaig estar-hi fins que vaig tornar de la mili,
que ja vaig canviar de feina i casar-me tot seguit.
Recordo el primer dia a la feina que em van dir
que a treballar s'hi anava amb pantalons llargs
-mai n'havia dut-, i que a partir d'aquell moment
deixava de dir-me "Ramonet" -jo estava acostumat
que m'anomenessin així -, que el meu nom era
Ramon i punt. Petits canvis, però alhora grans,
per un nen de tretze anys que poc món havia vist.
A la ciutat vaig perdre bona part de la llibertat
que havia conegut, però també vaig descobrir
l'amistat i la companyonia, amb nois i noies,
amb nous projectes i noves i grans il·lusions:
La Colla, amb majúscules, que temps després,
d'una manera o altra, encara perviu. A la colla
vaig conèixer la Isabel, l'amor de la meva vida,
que en les tardes enfredorides d'hivern va fer
florir a la meva primavera roses enceses de desig.
Després vénen els anys, i la història que continua
no és "temps fugit" ple de recances i d'absències,
de records condormits, sinó que és una flama
ben viva sense renúncies ni defalliments, amor
que encara verdeja i que ens acompanyarà sempre.
