dijous, 7 de desembre del 2023

Arriel

Aniré amunt,
cap a on es gronxa la tarda
tot esperant la nit.
Allà on vaig,
el silenci és un cim per conquerir.
Sota el clos de les estrelles,
els turons coronats de boira
i els penyals inassolibles
em parlen de tu.
A trenc d'alba,
quan els estels es ponen,
voldràs acompanyar-m'hi,
                           Oreneta?



dimecres, 6 de desembre del 2023

Vagareig

Alguna cosa voldré escriure
que digui com et penso, ara
que et sé lluny. Però no sempre
puc trobar la paraula exacta
d'un meu enyor, el desassossec
de no veure els teus ulls
en el més alt i més fosc de la nit.
Aniré per carrers sense records
que no sàpiguen res de tu ni de mi,
per no tornar als indrets
on vaig conèixer el teu cos;
carrers sense cap finestra
que ens hagi vist passar junts.




dissabte, 2 de desembre del 2023

Un balcó amb vistes

Larrés és, com t'ho diré,
com m'agradaria que sabessis,
una balconada coronada de neu
que s'ajeu per costes i rostolls,
i diu adéu als cels despullats,
encerclat pel desembre, aviat
l'hivern se li adorm a la falda.
Capcineja la llum vespral
i el silenci somort t'embriaga
embadalint un estol d'ombres,
abans que una espurna de sol
deixi anar un sospir i es mori.
Una llenca de terra i el vol
d'una fulla despresa, m'omple
la memòria de tu. Vull veure't
i que em diguis, sota el clos
de les troanes nocturnes,
com ens fascinava el parpelleig
de les estrelles en arribar la nit.
Vull veure't aquí, carona clara,
i que riguis amb mi da la manera
que només tu sabies riure.
Descalç, un amant ja més vell
et guiarà el pas desfent el gebre.




diumenge, 26 de novembre del 2023

Per si ens veiem

Per un camí que fuig deixo molles
per als rossinyols que m'acompanyen.
Ells canten una blanca nadala trista,
i jo et recordo sota els estels abaltits.
A les mans em fremeixen encara els pètals
d'una rosa gebrada que al matí exhalava
el seu delicat darrer perfum. Exhausta
rosa pura, tresor meu de foc, a la primavera
t'enyoraran, entre llunes i vacil·lants verdors,
els joncs dels bassiols i els salzes passius
que cruixen sota el crit flamejant del vent.
Arbres, fullatges tristos sota la nit immensa,
em diuen que jo també t'he d'enyorar molt.
Camino per aquesta tenebra, aurora cruel
que posa abismes sense ponts per creuar,
soledats aponcellades al meu voltant,
crepuscles ablamats de color magenta,
madeixes embullades dels camins incerts
que no aclareixen on demà puc trobar-te.
Però dins meu em tremola una guspira
d'amor que diu que mai no t'he d'oblidar,
que la flama he de guardar encesa
per si ens veiem en una altra vida.





divendres, 24 de novembre del 2023

Cor salvatge

Els meus afanys m'empenyen cap als turons
coronats de boira i els penyals inassolibles
on blanqueja un mantell de neu immaculada,
cap a on es gronxa la tarda tot esperant la nit,
sempre més enllà, tramuntant serralades,
perseguint les llunyanes aurores translúcides,
sempre delerós de preguntes sense resposta.
No hi ha aturall, la meva partida és fixada.
No demano pas descans, ni cap aixopluc
sota un sostre. Obro els palmells de les mans
i llenço el que duc al fons de les butxaques,
res no necessito, tinc riqueses que em sobren.
Dona, prou et diria que m'agrades, però no puc.
I prou et diria que te m'enduc al cor, però no puc.
Tu il·lumines només superfícies, i jo cerco
pregoneses que somoguin els replecs de l'ànima,
els batecs de les meves nits i els meus dies.
Allà on vaig, el silenci és un cim per conquerir.
Les flames em parpellegen al fons del pit
i sento el rosec dels anhels que m'acuiten.
Aquest cor salvatge i lleuger, de qui és?



dijous, 23 de novembre del 2023

Roig escarlata

Vaig cloure els ulls,
un instant, per retrobar
més purs dins del fosc
els càndits ulls teus.
Ara voldria ser un lleó
que juga amb la llum
immòbil als teus blens,
guspires que tremolen,
fugaç claror d'estels.
Però al pit m'agonitza
un deix roig escarlata,
el dolç òpal defallent
adormit en el meu cor.



dimarts, 21 de novembre del 2023

El vol de l'oreneta

¿En quin ombrívol paradís m'esperes
de boscos remorosos i aigües fresques,
noia que et passeges pels meus dies?
Enmig de tantes coses passatgeres, tu
vas passar inefablement pels meus ulls,
quan minvava la poca nit, i t'hi arrelares,
com clavada en un branc del meu somni.
Tant se val, tant se val que una bardissa
escanyi un pobre rossinyol cada aurora,
que jo no he de deixar de cantar al matí
amb címbals batent fins que no arribis
i vegi com puges per aquests pendissos,
per la fronda on reneix l'embriagada llum,
flama irisada que sobre el meu pit crema.




divendres, 17 de novembre del 2023

L'hora violeta

La nit deixa anar entre nacres un últim sospir.
Nit breu, esquinç de seda, arriba l'hora violeta
i un tendríssim fil vermell decora tot l'horitzó.
Avances cara al vent amb els cabells cenyits,
i a l'instant s'apaguen trenta estels blancs.
Te'm gires, fascinada, pel bleix d'aquest vent
que les darreres ombres s'emporta lentament.
Arbres, fullatges, veuen córrer l'àgil pantera
per aquests camins sense trepitjar el gebre,
màgics palaus de boira, dolces matinades.
Segueix-me, que no t'esglaï una lluna blava.
Quan per tot l'espai bategui la nova aurora,
el dia es dreçarà en un mar d'espigues gerdes.
Pròdig en somnis, tantes coses passatgeres,
amb tu la llum m'il·lumina més clars els dies.



dimecres, 15 de novembre del 2023

Remor de fulles

Remor de fulles tremoloses,
els cims tots plens de sol,
llum tendra, cap nosa als ulls.
Qui pogués trobar els camins
que em portessin al teu costat!
Vine, amor, que l'hora és breu
i et vull dir com t'enyoro.
Perquè avui el cel és blau
i l'oratjol bufa les veles del cor.
Perquè a dalt del taronger
hi ha verdors de fulla tendra,
i a l'horitzó un vol de gavines
segueix l'estela dels mariners.
A la mar sols hi ha una collita:
besades de sal, glopades de tu.
Quin groc de llimona verda
té la teva mar a la tardor!



divendres, 10 de novembre del 2023

La lliçó

Te'm gires, en el moment que et miro,
i rius, i una vegada més he d'aprendre
la lliçó de realitat, absoluta i sabuda:
que un teu posat se m'endú sempre,
i com m'afua la discreció on m'aïllo.
És aquest, és aquest d'ara, el posat
com et gires, i el tors que se't vincla,
concedit al moviment, qui desorienta
la reserva de la meva fe en l'estoïcisme,
la meva submisa i perenne compostura.
Ja he après de viure en un pensament
que sols compon falsedats, des d'aquí,
des d'aquesta altra part del petit món
on tu no t'hi trobaràs mai. Quin trasbals,
quina angúnia, quan penso que em dono
a escriure una glosa de dies estripats
que no ve a dir res, que de res serveix,
tot i que sé que comprens la feblesa
que se m'endú més enllà de tota raó.
He cregut que tot flueix i s'embadoca
davant la vehemència de quatre mots,
d'uns versos arrenglerats bufanúvols
que no volen ser herois del meu temps,
sinó simple divagació sense substància.
Perdona'm si he dit massa o he dit poc,
al seny, se m'hi ha obert una clivella
i finalment m'hi ha entrat un fil de llum.
Prou entens que no vull ser ofenós,
quan em llegeixes, sinó prudent i lliure,
feliç de que sàpigues que tot el temps,
tots els dies que hem estat tan a prop,
han estat feliços i m'ha encantat sempre
veure't traspuar l'alegria al pic dels ulls,
com ara, que te'm gires i em desorientes,
concedit al vaivé dels eclipsis del cor.

 



dimecres, 8 de novembre del 2023

Gebre

El parpelleig d'estels llunyans
projecta una llum diferent al matí.
Els contorns s'han tornat blancs,
quan la llum de l'alba ha arribat
amb un somriure encara tendre.
Què és allò que brilla en el gebre?
Una espelma he deixat encesa
tota la nit vora la finestra. Volia
que no et perdessis, fer-te llum
i recordar-te el camí de tornada
als braços que encara t'esperen.
Però el cel posava un límit fosc,
impenetrable, davant les copes
dels arbres imponents del bosc,
i només sentia els cants llunyans
dels galls com a única profecia.
Em passaré el dia vora la porta,
esperant notícies, tement adéus,
tocant, mentre, cançons tristes
amb el prec d'un violí que enyora.



dilluns, 6 de novembre del 2023

Una o dues paraules

Jo sols escric una o dues paraules
cada dia, per recordar-me com viure,
per encendre al matí les llums de l'alba,
l'hora eufòrica en que tot es veu possible.
Em dic a mi mateix: recorda, no tinguis por,
viu i avança. Sigues càndid i empàtic
amb la natura que et forneix el cos i l'ànima.
I que el que vessis torni a tu com tornen
les estacions. I sigues com les estacions,
adaptatiu i agraït a cadascun dels dies
que la Vida et regala, àvid aprenent de tot.
Tots els àtoms del meu cos són nascuts
d'aquesta terra, d'aquest aire. Nascut aquí
de pares que ja hi van néixer. I, tanmateix,
no oblido mai que la Natura que s'expressa
sense contencions és l'energia primordial,
i que no hi ha res més gran que l'amorosa
abraçada de la mare que ens  dona la vida.
Jo sóc un home que, vagant a la ventura,
he conegut tots els oceans que han estat
en calma dins meu, insondables, agitats,
a punt per al vaivé de les onades, o l'esclat
furient de les tempestes sense precedents.
Jo tan sols escric una o dues paraules
reveladores de la vastitud dels camins
que segueixo, a l'encalç de l'amor infinit,
dempeus i amatent vora la deu primigènia.



dijous, 2 de novembre del 2023

home aproximatiu

home aproximatiu com molts
seguint la roda o com algunes
carns fressoses d'ecos entercs
complet en l'únic tros d'un nom
transmutable i assimilable
polit per les dòcils inflexions
de les dones que t'han estimat
segons la voluptat generosa
dels corrents interrogadors
home aproximatiu que et mous
en els si fa no fa del destí
un cor ple o una maleta de cuir
aquell vals que et ronda pel cap
com a única tonada plausible
tanmateix els homes canten
sota els ponts del fred cruent
la boca blava contreta pel glaç
l'esperit més lluny que el no res
home aproximatiu ple de noses
tens entre les mans com llançar
una bola de paper mal girbada
que has trobat entre falses joies
lletres que mai pensaves escriure
el teu cap va tot ple de poesia



dilluns, 30 d’octubre del 2023

Silenci

No parlis, fes-te el distret,
oculta els pensaments i els somnis.
Deixa que al fons de l'esperit
es recullin, muts i muts, es ponguin
com les estrelles en la nit,
tots els els sentiments que neixen.
Atura't, mira'ls, i no en parlis.
Les lletres del cor voldries traduir?
Creus que algú altre les entendria?
Que comprendria el que et fa viu?
Com estimem, en caure els anys,
més tendrament i meravellat
de la utopia del darrer somriure,
del darrer crepuscle per viure!
La fosca ha entenebrit mig cel,
tan sols allà, a llevant, lluenteja.
Atura't davant l'albada, i perdura,
tot el que puguis, en l'encanteri.
Deixa'l créixer dins teu... i no parlis.



dimecres, 18 d’octubre del 2023

Àmbit privat

T'he despertat: tenies encara
tots els somnis incerts de la nit
dintre les ninetes dels ulls.
La persiana, no del tot tancada,
et dibuixava unes ratlles de sol
damunt la pell bruna. Espera,
el dia ens crida i els meus besos
van colgant els racons del teu cos,
les partions que de tu he conegut.
T'amagues als fons dels coixins,
al recer on et recull, fervorós,
l'ample càlid ventre dels llençols.
Només uns mots callats vull dir-te,
murtra que viu, fa tant temps,
dins meu i no gosa: t'he d'encendre
focs d'hivern quan a les mans
tinguis fred al cap dels anys;
que cremin cadires, mànecs vells
i capçals de llits corcats d'enyor.
Tots els anys seran, com et dic,
per conspirar un règim de felicitat
que cap angúnia no pugui abolir.
Tinguem àmbits amples pels minuts,
no pocs, que compartirem plegats
en la més perenne de les nits.
No vull que en perdem ni un.





dimarts, 17 d’octubre del 2023

La petite mort

Blau,
vermell fosc,
llum que se'n va a jóc
rere el vast horitzó.
El dia, a poc a poc,
es fon sense renou.
Glateix l'onada fosca
i encén el desig.
Vibren els acords
d'una cançó.
Ballem junts
un bolero sensual.
Cossos dansant,
mans hàbils,
pits turgents,
sexe humit
que es desclou
deslliurat del tot.
Un panteix fondo.
Un crit sord.
La Petite Mort.



dissabte, 14 d’octubre del 2023

Llum tendra

No t'exposis al vent.
L'aire d'aqui et convida
a repetir cançons d'amor
que aviat seran de bressol.
Un desmai de llum blava
va acaronant-te el front,
i hi ha lloc perquè demà
la pluja dolça, assolellada
-potser només ho saps tu-,
vingui curulla de bones noves
amb un somrís fràgil i tendre
encara per conèixer. Aviat,
al resplendent octubre,
tornarà a néixer llum nova.
No t'exposis al vent,
que més amunt, a la carena,
un estel s'encén i parpalleja,
però el que dintre meu s'encén
això ja no sabria dir-t'ho.



dimecres, 11 d’octubre del 2023

L'hora prima

El primer cafè del dia, a la vora dels llavis,
a l'hora sagrada que un pensament et busca.
Esperaré aquí la primera llum deixondida
bategant en el meu pit, igual com batega
l'hora prima quan deixa els vels nocturns.
En calma -l'ala dels meus versos devorant
el temps que no corre-, t'escric unes rimes
que voldré que rimin amb els teus ulls bruns.
Espero qui no ha de vindre, i potser, a la tarda,
m'atraparà un vent que em durà una teva cançó
que serà com l'última ofrena del dia que mor.



diumenge, 8 d’octubre del 2023

Sol i lluna

Tinc la imatge als ulls
i mai no gosaré dir-te'n res.
Sé que al matí te'n vas sola
a endinsar-te en el bosc
on la llum es despulla i s'ajeu
a la pinassa, nua com les pedres,
o com la fusta quan els homes
se l'enduen per fer-ne carbó.
Voldria acompanyar-t'hi, però
entre tu i jo hi ha un abisme
sense cap pont per travessar-lo.
T'he vist sortir. Tenies la cara
plena de sol, tanta llum closa
dins dels ulls, que les parpelles
eren com l'ombra d'una vela
sobre el mar, o com l'ala
d'un ocell entre les roses.
La imatge d'aquest instant
me la guardaré sols per a mi.



dissabte, 7 d’octubre del 2023

Lluna plena a la Comallonga

Sigues la noia atònita que reclama
les imatges d'una sola quimera meva,
dient que la solitud recorda i s'enyora.
Sempre l'imaginar ha estat més fort
que qualsevol nus que em lligui a tu,
i neix, així, garbuix del que en tu miro,
la fe en la dolça ignorància del futur.
Compta els dies qui no sempre promet
de donar-te res millor que un dubte,
car la certitud és hàbil i esmunyedissa
i un dia vol, i al dia següent hi renuncia.
Un vers és el que avui, per mi, et conta,
i diu que aquest nus subtil que a tu
em lliga no voldrà mai desnuar-se,
i tanmateix, hauré perdut la llibertat
de no d'invocar-te les nits sense lluna.



dijous, 5 d’octubre del 2023

Tempus fugit

Quan arribà la gran fredorada del cinquanta-sis
jo tenia sis anys i tres mesos i llavors no podia
saber que va ser l'onada de fred més rigorosa
de tot el segle vint, amb glaçades no recordades
que van durar dies, arribant a congelar l'aigua
del mar i també de molts rius. Noms com Garona, 
Rin o Danubi m'eren absolutament desconeguts,
llocs remots que no existien en l'imaginari
d'un vailet del camp, amb un món constret
per barrancs i rieres, veïns i masos esparsos,
estius llarguíssims i hiverns de fred despietat.
Caminava tres quilòmetres, quatre cops al dia,
per poder anar a una escola d'ensenyança
franquista i degudament odiada. Era temps
de conèixer la divisa del règim que deia que
"la letra, con sangre entra". Potser entrava,
però res d'aquell món estantís es feia estimar.
Les esperades vacances, no sé si ho recordo
o si m'ho penso, eren com escapar d'un malson.
A l'estiu, al mas, tenia tot el que gosava desitjar:
llibertat absoluta per descobrir les partions
d'un món particular que no tenia ni tanques
ni límits ni raons per no ser feliç. Ho era sempre
i ho era molt. "Ajagut dins d'un avellaner, al cor
d'una rosa de fulles moixes i molt verdes,
com pells d'eruga escorxada, allí, ajaçat
a l'entrecuix del món, m'espesseïa de felicitat
mentre l'estiu respirava espesseït de xardor"
(com va dir G. Ferrater al poema In Memoriam).
Podria dir que al mas érem bastant autàrquics,
si hagués conegut el significat d'aquest mot.
Teníem l'imprescindible per sobreviure: conreu
que ens proveïa l'aliment, oliveres per fer l'oli
de tot l'any, fruita de temporada que tan sols
calia allargar la mà, gallines que ponien ous,
conills per fer exquisits arrossos, brou espès
de gallina vella, ànecs que no sabia el perquè
de tenir-los, però sí sé que devoraven le restes
de l'hort, sobretot tomàquets massa madurs
i calders de cols o pataques. I no cal ni dir
que també hi havia fauna diversa i variada
per conviure-hi sempre, alguna de comestible,
i alguna altra, menys aprofitable: tords, serps,
vespes, granotes, eriçons, lluerts, caderneres,
caragols, òlibes... per dir-ne sols unes quantes.
L'hivern es feia llarg. Molt llarg. Tret del parèntesi
entre Nadal i Reis, quan s'esqueia retrobar
la família, la resta era tornar a la rutina escolar.
De l'hivern recordo sobretot el fred. Sempre
el fred omnipresent. Escassa roba i dolenta,
mil cops sargida que passava de mà en mà.
Pantalons curts tot l'any, sandàlies de goma
i mitjons llargs. Penellons rabiosos a les mans
i genolls pelats eren una constant ineludible.
Recordo molt bé el glaç a les basses i a la riera
(llavors, a l'hivern, a les rieres hi baixava aigua,
les mines sempre brollaven, les basses plenes
sobreeixien i l'aigua s'escolava per les aigüeres
i els barrancs. Per què s'ha perdut, aquella aigua?)
Tampoc les canonades de plom rajaven, s'havia
d'anar a rentar la roba a la bassa. Teníem les mans
sempre morades pel fred i per l'absència de guants.
Ditxós aire, que de nit entrava per unes finestres
massa velles que badaven! L'hivern era cru i llarg,
sobretot al camp i a totes les llars necessitades.
Però també he de dir que no canviaria res d'ara
per aquella vida lliure com ocells sense gàbia,
els dies pausats, els braços amorosos d'una mare...
Bens intangibles que, malgrat tot, no tenien preu.
Vivíem en un lloc tan remot, que per no tenir
no teníem ni veïnat. Així, no és gens d'estranyar
que els meus germans i jo creixéssim feréstecs,
mig silvestres com unes bestioles del camp.
Al bon temps, algun diumenge teníem veïns:
un matrimoni pujava amb els seus dos fills
a fer l'arròs a la caseta d'un tros no gaire lluny.
Teníem companys de jocs, tota una novetat.
El xiquet es deia Generós, i la seva germana,
Maria del Carme. La trobava molt bufona, jo.
També, a un altre maset, els diumenges, sovint
hi venia un matrimoni gran: la senyora Pepeta
i el senyor Joan, amos de la sabateria Iglésies
i bons amics de casa. Recordo com si fos ara,
el senyor Joan seure espitregat en una gandula
llegint el diari durant hores. Em deia a mi mateix
que quan fos gran seria com aquell bon home.
Afectat del gust per la lectura, em vull referir.
No sé si treure un fet escabrós que em succeí
quan tenia just deu anys. Un surt desagradable
que llavors no vaig poder explicar no sé per què.
No valia la pena, ja que estava convençut
que, si ho explicava, enlloc m'haguessin cregut.
Diré que vaig néixer el segon de tres germans,
i de ben petit em van posar al cap que entraria
al seminari quan toqués. S'acostava l'edat
per poder ingressar-hi, i els pares van convenir
que un conegut de la família em faria classes
particulars de reforç. Ni més ni menys que
el vicari de la Puríssima Sang, mossèn Pinyol.
En sortir d'escola anava a casa seva, al carrer
de la Concepció, on ell vivia amb una majordoma
vella, lletja com un pecat i crec que geperuda.
Llatí, matemàtiques i no sé què més. El que si sé,
és que un dia que la majordoma no hi era
em va arrossegar cap a una cambra amb un llit
i se m'abocà a sobre tot encès i panteixant igual
que un vedell en zel. Mare meva, quin esglai!
Vencent la por, a copdescuit, vaig poder fugir
escales avall cames ajudeu-me. A casa vaig dir,
entre plors, que ja es podien oblidar d'enviar-me
al seminari, i que aquesta decisió sobtada
era totalment irrevocable. Aquest "me too"
durant anys va ser inconfessable. És veritat
que no em va quedar cap trauma ni rancúnia
envers aquell malànima. Més aviat estava
content de deslliurar-me d'un futur eclesial
que no m'atreia gens. Jo, als deu anys, el que
de veritat volia era casar-me amb aquella
Maria del Carme, de qui n'estava enamorat (no sé
què se'n va fer, d'aquella xiqueta. Vaig deixar
de veure-la i no n'he sabut mai més res).
Tornant a la felicitat, aquell paradís s'acabà
quan els pares van decidir deixar el mas
i anar-se'n a viure a la ciutat. Un canvi de vida
radical, per a mi i per a tots. Però la vida seguia.
Ben aviat, als tretze anys i sis mesos, vaig entrar
a treballar en un concessionari de cotxes
que hi havia a l'"Arrabal General Mola" (avui dia,
Raval del Pallol) cantonada amb plaça Catalunya.
Allà vaig estar-hi fins que vaig tornar de la mili,
que ja vaig canviar de feina i casar-me tot seguit.
Recordo el primer dia a la feina que em van dir
que a treballar s'hi anava amb pantalons llargs
-mai n'havia dut-, i que a partir d'aquell moment
deixava de dir-me "Ramonet" -jo estava acostumat
que m'anomenessin així -, que el meu nom era
Ramon i punt. Petits canvis, però alhora grans,
per un nen de tretze anys que poc món havia vist.
A la ciutat vaig perdre bona part de la llibertat
que havia conegut, però també vaig descobrir
l'amistat i la companyonia, amb nois i noies,
amb nous projectes i noves i grans il·lusions:
La Colla, amb majúscules, que temps després,
d'una manera o altra, encara perviu. A la colla
vaig conèixer la Isabel, l'amor de la meva vida,
que en les tardes enfredorides d'hivern va fer
florir a la meva primavera roses enceses de desig.
Després vénen els anys, i la història que continua
no és "temps fugit" ple de recances i d'absències,
de records condormits, sinó que és una flama
ben viva sense renúncies ni defalliments, amor
que encara verdeja i que ens acompanyarà sempre.






dimecres, 4 d’octubre del 2023

La teva mirada

T'escric un poema
bastit en la solitud
de les paraules.
És difícil no sentir
el buit del vertigen
quan penso en tu,
desistir de veure't,
no somiar despert
que rius feliçment
amb la teva alegria
que em fa riure a mi.
Ara que intento fer,
vell i pobre, un pom
de flors que t'agradin,
veig que tan sols tinc
un cistell de records,
de dies que han fugit,
d'imatges teves fixes
dins del cor i l'ànima.
Si no tinc ja paraules,
mot a mot l'ompliré
amb fresques rialles.
Quanta rosada bec
de la teva mirada!



dimarts, 3 d’octubre del 2023

Octubre

M'agrada que se'n vagi l'estiu
i deixi aquesta claror d'absenta
que ens amara tots els sentits.
Daurades vinyes vora el mar,
virginals gotims de malvasia,
glopades de llum esbiaixada
que em fan plaents els camins
quan respiro l'aire dels Mallols.
Tens els ulls clars, i a la mirada
hi reposa el càlid color del sol
i un tremolor de fruita dolça
que m'atura els batecs del cor.
Octubre vora la mar, tu i jo sols,
un vol de gavines a l'horitzó
i cap recança per companyia
que avui ens pugui fer destorb.



diumenge, 1 d’octubre del 2023

Camins

A l'hora que les crisàlides
es convertien en papallones
sortíem a caminar. El sol
just havia acabat de despuntar,
el rou de la matinada perlava
les fulles esblaimades, i l'aire,
encara transparent, era geliu
com el bes moll de la rosada.
Nina, has vist passar l'últim
floc de neu? Has vis caure
la pluja fina? Les muntanyes
ploren perquè arriba l'estiu
i aviat es fondrà la congesta.
A vegades penso en perdre'm
per aquestes talaies i no tornar
a veure tamarells vora la mar.
Però no tindria les solpostades
dins dels teus ulls, les tardes
que et capbusses a la platja
i el cel es fa més transparent.



Puig d'en Cama

Quants estels es perderen dins dels somnis,
a l'hora que cantaven els ocells cap al tard.
El sol encara travessava els vels de la tarda,
i se n'anava a la posta pels camins daurats.
Tu no veies que em quedava sol esperant-te,
vivint sol, morint sol sota quatre núvols blancs.
Te'n recordes dels nostres camins de llibertat?
Saps ara cap on paren les antenes fàl·liques
i els udols metàl·lics que glateixen l'absència?
Quants somnis es perderen dalt dels Motllats!




divendres, 29 de setembre del 2023

M'omples els sentits

Em vaig despertar d'un llarg somni
i tu eres allà, com esperant-me.
Primer va ser una invasió sobtada
de quelcom desconegut, inesperat.
Els teus ulls eren de color melós,
foscos igual que un bassal plogut,
i jo havia de nedar, nedar amb esforç
per no quedar atrapat en el teu gust.
Però llavors, forassenyat, em vaig dir:
"Que aquest cor no tingui tant repòs,
que el beuratge que em dones m'ompli
tots els sentits, que mai m'oblidi de tu."
Després, ja perdut per sempre més,
arribaren les matinades insomnes
amb totes les nits plenes de tu.



dijous, 28 de setembre del 2023

Tots els colors del blau

Em fas recordar les nits sense lluna;
i el teu perfil retallat en la llum blanca
se'm capbussa excitat dins la mirada.
Tots els colors del blau tenen escates,
i vora l'aigua, els teus peus descalços,
saltant en immensos coixins d'algues,
torben els coralls esgranats a la sorra.
Cel d'atzur, cabells daurats, el vent
coneix el teu nom, i al frec de la teva pell,
tibant, tèbia i vellutada, creu haver trobat
la relació perfecta entre desig i calma.
Després, la invasió sobtada d'un glatir
que fa mal al cor: la meva nit insomne.



dimecres, 27 de setembre del 2023

Quimeres

Quina nit més clara, amor!
Amb perfum de lluna tendra
vola ben alt el meu anhel.
Faré un collaret de paraules
per a ornament de la nuesa
d'una rosa encesa al teu pit.
Si pogués sempre recordar
aquest dolç esclat de besos,
les mans abraçant-te el tors,
el desig estès damunt nostre
i el parpelleig de les estrelles
dins les ninetes dels teus ulls...
Quina nit més bella, amor!
L'enyorament d'una quimera,
o el secret que només saps tu,
posa trèmolos de fruita nova
en els meus somnis desperts.



dissabte, 23 de setembre del 2023

No em preguntis per què t'estimo

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si respires dintre meu l'aire que jo respiro.
Tremola, insistentment, un vol de coloms
dalt dels teulats condormits del migdia.
S'encanten uns núvols blanc-esblaimats
quan la vella campana del cloquer repica.
Arriba la tardor i arriba l'esperada ofrena,
el rierol de nou murmura, sospira suau
el vent de marinada, segueixo una cançó
que s'atura, enyoradissa.M'allunyo de tot,
i damunt dels teus camins s'alça, de sobte,
una dolcíssima remor de fulles adormides.
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si respires dintre meu l'aire que jo respiro.



dimarts, 19 de setembre del 2023

Platja de l'Almadrava

L'amor al llarg. L'amor estès
a la sorra fina de la solpostada.
I se m'acut, que aquest amor
porta dins seu la solitud
que vas deixar-me per penyora.
Podran florir els estels,
florir els rosers sense espines,
el món espurnejar meravelles,
que sols copsaré el silenci
que m'esgarrinxa els llavis
i no em deixa dir cap paraula.
Ja fa temps que no hi ets,
però l'amor ens passeja -encara-
per la nostra inacabable platja.



diumenge, 3 de setembre del 2023

La mar en els teus ulls

Vam deixar-ho tot allà,
sota l'ombra fresca del canyís,
i empesos per l'ànsia de la mar
vam anar a capbussar-nos
a l'aigua que s'estremia de plaer.
La roba estesa, molla, festejava
un desig frenètic a trenc de dia.
Va ser un juliol a Binimel·la,
i ara em retorna dolçament
aquella solitud, aquell perfum,
l'aire daurat, els ulls inquiets
que em convidaven a entrar
en un món del tot incone
gut.



divendres, 1 de setembre del 2023

La lluna dalt la teulada

Tenim flonjos parterres,
sentors de raïm madur,
la lluna dalt la teulada
i retalls de nits d'estiu.
L'agost ha fugit i encara
tenim carícies per fer.
Tenim temps i pell i llocs
on anar a perdre'ns junts.



diumenge, 27 d’agost del 2023

Setembre màgic

Màgics dies de setembre,
flonjos parterres ahir ploguts.
S'obren i es cobegen les boques
i les flors que volen florir
rere l'ombra d'un lleu sospir.
Melangiosa mirada,
perduda avui en els límits
d'un llarg estiu perfumat
ple de sentors que volten
albes i nits on es confonen
mans i cossos entrellaçats.
Tot és immòbil vora el llac:
el paisatge l'omples tot tu.



dijous, 10 d’agost del 2023

Cel melat

Les abelles frements,
el cant tossut dels grills
extasiats en la pregària,
el migdia pintat de mel
i les tiges de fonoll, nues,
desfullades. Sense esma,
acaben mortes a la pols
de la terra que les portarà
qui sap a quin diluvi.



Una glopada, una almosta

Obscura nit
immòbil i silenciosa,
ferotgement callada.
Una glopada, una almosta
d'espai perdut. Un sanglot
darrere el fil del somni
interromput, dormint
dins dels coves muts
emmirallats de lluna.
Molí travat per res de nou,
amb aspes aturades
entre el foc i les ombres,
deixes caure els braços
en el bressol de la nit
tot esperant un cant nou,
un crit, les branques altes
lliures del tot, despullades
per unes mans ferides.
Amb colors nous dibuixes
la claror tènue dels estels
que aviat se n'aniran a joca.
Tant és. Amb ferro mal forjat
tallaràs de soca-rel l'heura
avara que pren la llum a l'alba.



dimarts, 8 d’agost del 2023

Voluntat

Parlaré d'aquella voluntat
immensa que aixeca cada matí,
com un gran pes, la vida.
Invocaré les pedres esmolades
de les infinites carenes, l'espai
secret on les estrelles dormen,
el cant tossut del vent que passa.
Invocaré els déus de la muntanya,
la mel dels núvols i la boira baixa,
la meva sang que res detura
perquè retrobi, darrera teu,
la llum estesa de la tarda.
Només per veure't viure
quina fal·lera més gran m'agafa,
i fa que m'ho jugui tot als daus
sabent que encara que guanyés,
tot ho hauria de perdre.
No diré res d'aquella noia
que fa dies que no recordo
i que, amb un paper de vidre,
el temps m'esborra de la memòria.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens que sols el cor coneix.



dijous, 3 d’agost del 2023

Uadi

Sóc a l'alba argila
per esdevenir llibre
de records al capvespre.
Sóc aquell que pateix set
i ha tastat el gust de la pols
als llavis ardents de l'uadi.
I sento el cant de l'absència
com contraccions de l'oceà
quan arriba la servitud
de l'hora de les marees.
Tinc set d'aquesta aigua
i enyor de la lluna plena,
de l'imaginat elixir
de les pedres que rossolen
a les pastures del teu or
i del vent de la carena.
Ets la font al desert daurat
que neix al cor de la calma
i creix i reposa i madura,
i quan arriba a la plenitud
em du l'aigua bona, que ets tu.



diumenge, 30 de juliol del 2023

Sopluig

Quedem-nos al sopluig que hem bastit
amb lligabosc i bruc d'hivern, no abriguen
altres mates millor, ni cal sostre de palla,
ni fang als junts. És bo que hi passi el vent,
i que ens arribi la sentor de sajolida fresca,
ara que hem arribat a una serra tan alta.



dijous, 13 de juliol del 2023

Amiga

Tot i que a avui compleixes
cinc-cents setanta-sis mesos,
no se't noten els anys viscuts
en l'instant que l'alegria reneix
i veu com et despertes; i menys
se't noten quan, a primera hora,
se t'estenen les ales del somriure.
Davant d'una secreta llum et mires
i feliçment saps que el cor s'amara
de la bellesa matinal, disposada
a menjar-te el món quan faci falta,
que l'ampla vida se't fa submisa
i amicals les albades fulgents.
No em malentenguis si et dic
que al teu costat em sento ric
i l'aire se'm fa més prim i clar.
És per això que m'agrades,
perquè saber-te i pensar-te
amiga tan propera, és un luxe
que per res no voldria perdre.



dilluns, 3 de juliol del 2023

Potser diré

Alguna cosa escriuré de tu
i no sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Voldré que digui
que tens els rulls color d'atzabeja,
o com commou aquesta escata
de sol que ara et vibra a l'ungla;
la pena de les hores que se'n van
de pressa; o com s'atura el món
per una mirada color de mel
d'un cos mig de sol mig de lluna.
Però potser no sempre tindré
present el que ara veig en tu.
El cor massa sovint oblida
i venen a colgar-nos les fulles
incertes que cauen a l'estiu.



diumenge, 2 de juliol del 2023

Nit amb lluna

Si sota un somrís trobés el teu cos,
un sobtat batec disposat a tot,
lliscaríem furtius pel cristall opac
cap a l'aigua inclinada, que la lluna,
silenciosa en l'extrema flor de nuesa,
ara il·lumina i el desig ens multiplica.
Caldrà alguna nit refer el que era
en nosaltres la virginal còpula abans
que arribés la soledat dels cossos.