No em preguntis per què t'estimo

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si respires dintre meu l'aire que jo respiro.
Tremola, insistentment, un vol de coloms
dalt dels teulats condormits del migdia.
S'encanten uns núvols blanc-esblaimats
quan la vella campana del cloquer repica.
Arriba la tardor i arriba l'esperada ofrena,
el rierol de nou murmura, sospira suau
el vent de marinada, segueixo una cançó
que s'atura, enyoradissa.M'allunyo de tot,
i damunt dels teus camins s'alça, de sobte,
una dolcíssima remor de fulles adormides.
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si respires dintre meu l'aire que jo respiro.

Platja de l'Almadrava

L'amor al llarg. L'amor estès

a la sorra fina de la solpostada.
I se m'acut, que aquest amor
porta dins seu la solitud
que vas deixar-me per penyora.
Podran florir els estels,
florir els rosers sense espines,
el món espurnejar meravelles,
que sols copsaré el silenci
que m'esgarrinxa els llavis
i no em deixa dir cap paraula.

Ja fa temps que no hi ets,

però l'amor ens passeja -encara-

per la nostra inacabable platja.

La mar en els teus ulls

Vam deixar-ho tot allà,

sota l'ombra fresca del canyís,
i empesos per l'ànsia de la mar
vam anar a capbussar-nos
a l'aigua que s'estremia de plaer.
La roba estesa, molla, festejava
un desig frenètic a trenc de dia.
Va ser un juliol a Binimel·la,
i ara em retorna dolçament
aquella solitud, aquell perfum,
l'aire daurat, els ulls inquiets
que em convidaven a entrar
en un món del tot inconegut.

La lluna dalt la teulada

Tenim flonjos parterres,

sentors de raïm madur,
la lluna dalt la teulada
i retalls de nits d'estiu.
L'agost ha fugit i encara
tenim carícies per fer.
Tenim temps i pell i llocs
on anar a perdre'ns junts.

Setembre màgic

Màgics dies de setembre,

flonjos parterres ahir ploguts.
S'obren i es cobegen les boques
i les flors que volen florir
rere l'ombra d'un lleu sospir.
Melangiosa mirada,
perduda avui en els límits
d'un llarg estiu perfumat
ple de sentors que volten
albes i nits on es confonen
mans i cossos entrellaçats.
Tot és immòbil vora el llac:

el paisatge l'omples tot tu.

Cel melat

Les abelles frements,

el cant tossut dels grills
extasiats en la pregària,
el migdia pintat de mel
i les tiges de fonoll, nues,
desfullades. Sense esma,
acaben mortes a la pols
de la terra que les portarà
qui sap a quin diluvi.

Una glopada, una almosta

Obscura nit

immòbil i silenciosa,
ferotgement callada.
Una glopada, una almosta
d'espai perdut. Un sanglot
darrere el fil del somni
interromput, dormint
dins dels coves muts
emmirallats de lluna.
Molí travat per res de nou,
amb aspes aturades
entre el foc i les ombres,
deixes caure els braços
en el bressol de la nit
tot esperant un cant nou,
un crit, les branques altes
lliures del tot, despullades
per unes mans ferides.
Amb colors nous dibuixes
la claror tènue dels estels
que aviat se n'aniran a joca.
Tant és. Amb ferro mal forjat
tallaràs de soca-rel l'heura
avara que pren la llum a l'alba.

Voluntat

Parlaré d'aquella voluntat

immensa que aixeca cada matí,
com un gran pes, la vida.
Invocaré les pedres esmolades
de les infinites carenes, l'espai
secret on les estrelles dormen,
el cant tossut del vent que passa.
Invocaré els déus de la muntanya,
la mel dels núvols i la boira baixa,
la meva sang que res detura
perquè retrobi, darrera teu,
la llum estesa de la tarda.
Només per veure't viure
quina fal·lera més gran m'agafa,
i fa que m'ho jugui tot als daus
sabent que encara que guanyés,
tot ho hauria de perdre.
No diré res d'aquella noia
que fa dies que no recordo
i que, amb un paper de vidre,
el temps m'esborra de la memòria.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens que sols el cor coneix.

Uadi

Sóc a l'alba argila

per esdevenir llibre
de records al capvespre.
Sóc aquell que pateix set
i ha tastat el gust de la pols
als llavis ardents de l'uadi.
I sento el cant de l'absència
com contraccions de l'oceà
quan arriba la servitud
de l'hora de les marees.
Tinc set d'aquesta aigua
i enyor de la lluna plena,
de l'imaginat elixir
de les pedres que rossolen
a les pastures del teu or
i del vent de la carena.
Ets la font al desert daurat
que neix al cor de la calma
i creix i reposa i madura,
i quan arriba a la plenitud
em du l'aigua bona, que ets tu.

Sopluig

Quedem-nos al sopluig que hem bastit

amb lligabosc i bruc d'hivern, no abriguen
altres mates millor, ni cal sostre de palla,
ni fang als junts. És bo que hi passi el vent,
i que ens arribi la sentor de sajolida fresca,
ara que hem arribat a una serra tan alta.

Amiga

Tot i que a avui compleixes

cinc-cents setanta-sis mesos,
no se't noten els anys viscuts
en l'instant que l'alegria reneix
i veu com et despertes; i menys
se't noten quan, a primera hora,
se t'estenen les ales del somriure.
Davant d'una secreta llum et mires
i feliçment saps que el cor s'amara
de la bellesa matinal, disposada
a menjar-te el món quan faci falta,
que l'ampla vida se't fa submisa
i amicals les albades fulgents.
No em malentenguis si et dic
que al teu costat em sento ric
i l'aire se'm fa més prim i clar.
És per això que m'agrades,
perquè saber-te i pensar-te
amiga tan propera, és un luxe
que per res no voldria perdre.

Potser diré

Alguna cosa escriuré de tu

i no sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Voldré que digui
que tens els rulls color d'atzabeja,
o com commou aquesta escata
de sol que ara et vibra a l'ungla;
la pena de les hores que se'n van
de pressa; o com s'atura el món
per una mirada color de mel
d'un cos mig de sol mig de lluna.
Però potser no sempre tindré
present el que ara veig en tu.
El cor massa sovint oblida
i venen a colgar-nos les fulles
incertes que cauen a l'estiu.

Nit amb lluna

Si sota un somrís trobés el teu cos,

un sobtat batec disposat a tot,
lliscaríem furtius pel cristall opac
cap a l'aigua inclinada, que la lluna,
silenciosa en l'extrema flor de nuesa,
ara il·lumina i el desig ens multiplica.
Caldrà alguna nit refer el que era
en nosaltres la virginal còpula abans
que arribés la soledat dels cossos.

Trens de matinada

Venim d'estar junts en la penombra

d'una nit massa curta que tot just
fa un moment se'ns ha fet fugissera
en sentir un interminable sotrec
de les llandes ferrisses damunt
els rails de penetrant suplici a l'hora
que un sobtat ventijol acaba de néixer
i acompanya el sol que barrina
les reïnes massa sensibles dels pins
que venen de les fresses de la fosca
i nosaltres famolencs trobem vi negre
a la nevera i ous ferrats i pernil a taula
a trenc de dia que tot és fam i ganes
de beure'ns l'ànima amb un bri de palla.
Tot es fa vida. Tu també has sentit
com cantava una merla a la finestra?

De matinada

Cap aigua viva no demano,

i parlo només de generalitats.
M'arrauleixo sota l'aixopluc
de les paraules no escrites
i deixo passar la tempesta,
molt lenta i poc persuasiva,
abans que un retruny llunyà
vingui a dir-me que el món
encara dorm. I tu, noieta
que vas a la teva, dorms?
Deixa'm que ara et pensi
a recer de la pluja matinal,
sense cap inquietud ni ànsia
i decantada cap a la finestra,
veient l'aigua que va lliscant
rere els vidres per dibuixar-hi
un sentiment d'immensa pau.
Ja no trona. I torna l'ofec segur
de la parsimònia, l'eixuta
pols dels dies. Deixa'm només
empassar el meu beuratge:
la negror d'ésser sol al món.

Batecs

Sobre la llum del far

s'alça una lluna plena

com un griu desafiant,

despullat, lluminós

i ple el cor de desig.

L'horitzó es congela.
La tarda, tremolant
per sobre les onades,
amb ulls de fred ens mira.
Cel i terra estan units
per una corda tibada.
Aquest instant produeix
una estranya sensació
d'eternitat petrificada.
L'aire és un vidre opac
que sura la mar blavosa.
Ens quedarem així davant
les fresses de la fosca:
jo aixecant la copa de vi
vers els llavis, i tu, callada,
arreglant-te els cabells
al costat de la finestra.
Els batecs s'hauran aturat
i la Terra continuarà girant,
quan ens haguem begut
tot el cos jaient a terra.

Os Azules

El somni era vora teu

amb el gest dolç i esvelt
ple de la profunda pau
que dins l'aigua es reflectia.
Em fascinava la quietud
dels blaus quan queia el dia,
i la teva ànima enlairant-se
cap a les altes congestes.
Lentament, arribà l'ombra
de les arestes inaccessibles
del cim de la Marmolera,
per desfer-me el miratge
i els blaus transfigurats
al fons de l'aigua blavosa.
Tan sols quedà l'espurna
de la teva profunda mirada,
i un blau del tot inconegut
que m'acompanyà fidel
pel tortuós camí de tornada.

Els jocs

Un cop vam ser infants

i érem feliços i pobres
i no sentíem la nàusea
d'haver de fer-nos grans.
Teníem vuit o nou anys
i s'havia d'anar a doctrina
havent sortint de l'escola,
que anar a missa no era
un acte banal qualsevol
que anés a ser perdut,
sinó la perpetuïtat moral
dels adults que et queia
a sobre com càstig diví.
Entre els records fútils
d'aquells temps relaxats
em ve la urbana, mudada
amb unes Sanglas noves
que els feia important
el sentit del simbolisme.
Amunt i avall fent el mec
pels carrers de llambordes.
D'aquí va venir, un mal dia,
que al més pinxo de tots
els uniformats, se'l veiés
pel carrer de les Galanes
amb una fila de brivalls
camí del cèntric Mercadal
on hi tenien el "cuartelillo",
o com li'n deien: el pixum,
el calabós dels perversos
i els desheretats de la terra.
Érem nens; tots en colla,
descarats i trapelles, érem
molt més nens que no érem
i ens feia angúnia veure'ns
en aquell inesperat destret.
Ens rescatà, oportú, fent valer
la sotana, el vicari de la parròquia
veient, a l'hora de la catequesi,
que els escolanets de la llocada
havien estat detinguts pel zel
massa agut de l'ordre imperant.
El pecat: haver estat jugant
amb l'aigua pura de la font
de la plaça de la Puríssima Sang.

Món i festa

Somrius, quan la llum

et cau de biaix a la cara
i el gest se t'il·lumina.
Somrius, i tot el dia serà
una festa del món àvid
que a penes t'endevino
en el posat procliu i clar.
Ara he de saber conèixer
si quan somrius, jo corro
per camins dubtosos
que m'apropen al recer
del teu cos, al desmai

sedós dels teus cabells,
on una escata de sol
vibra insistentment
i l'instant se'm fa etern.

Vint-i-set anys

No ens separa l'aire que respirem.

Ens separen els matins abruptes
i les tardes llargues que no viurem,
ferida oberta que no pot tancar-se.
Les hores se'm fan incomprensibles
ara que sé que no tornaràs mai més.
Vin-i-set anys que visc a les fosques,
que t'agafo les mans i no em dius res.

Caleros a la mar

Dansen els núvols, crepita el vent en batre

les veles de la barca que llisca port enllà.
Reüllo l'or del dia i com resplendeix l'alba,
els colors blaus ploguts de l'Almadrava
i el mirall fulgurant de l'Encanyissada.
Oh, la mar, que suaument em bressola
quan amollo, ebri d'aire i de sal, la vela
que m'ha dut fins a la badia del Fangar.
Quan passi un estol de fotges salvatges
els hi he de preguntar on són els galfins,
si llargament els he d'esperar tot el dia.

Llum de biaix

Vindran estius de capvespres llargs,

de llum esbiaixada, i quan arribi el fosc
farem sopars sota les troanes de la nit,
la lluna inquieta i la mar llisa i daurada.
Ara deixa'm que senti com es vincla
la tarda damunt de la teva pell febrosa,
que potser m'avinc a descobrir un racó
d'aquesta teva voluptat que m'embriaga.
L'inefable m'ha temptat, i vora les onades
és un desig vehement el que ens bressa,
fins rebolcar-nos en un joc per descobrir.

Dies de maig

Aquest sol nostre d'avui

recorre espai, talla camins
i ens dibuixa l'ombra llarga
que tant estimem, llum muda
que se'ns fa del tot còmplice.
Oh senyoreta, si sabessis
com n'abusa el pensament
de tu aquests dies de maig,
tot perquè soc un romàntic
ja del tot vellot que només
sap escriure't alguna lletra.
Sigues bona noia, i perdona
l'home que t'estimaria
moltíssim si fossis verídica,
i no uns mig-versos fets
per a tu, que se t'assemblen.

A l'alba

No pas tots el matins,

ni que toquin campanes,
podem desvetllar els cossos
que van vivíssims a perdre's
per una estesa d'heures
i terra xopa del rou de l'alba.
Anem per l'avinguda oberta
fins arribar a les vies del tren,
on els xiprers ferrissos
s'alcen fins al cel magenta
com un manat de llances.
Guarda'm aquest instant,
que pot passar que un altra dia
em trobi sol tallant tiges de flors,
ciclàmens, blancs, vermells
com gotes precioses de sang.
Mirem, ara, l'albada nostra.

Sentiment

Sentim l'ofec de la por

com ens ungleja l'esquena,
aquell sentiment fosc
que augura un desori punyent,
no previst, del tot incontrolable.
Què ens diria avui el poeta?
Potser que la vergonya és el trànsit
entre la resistència i la derrota.

Gabriel Ferrater
Reus 1922 - Sant Cugat 1972

Vida contemplativa

 

Sant Jordi 2023

Damunt les parpelles closes

la llum neta de finals d'abril
fa més profund el teu dormir.
Què som? Vida reclosa, només;
i poesia que fuig de tot lament.
La rosa es transmuta en amor
quan aprèn a viure dintre teu,
tot i viure dins d'un jardí clos.

Rocabruna

Terra bruna terra negra,
terra d'antiquíssims camis
que baixen de Mascabrers,
veus sense sorprendre't
la fatiga que sagna
entre còdols i sauló,
la ginesta que ja floreix
vora els vells avellaners,
aquest pi tan alt que respira
el color que té ara el cel.
L'anhel d'anar a trobar-te,
viure, córrer, morir
perdent-nos l'un en l'altre,
la nuvolada com si em digués:
corre, fes via, que secretament
ella espera algú que li parli

de tot això a cau d'orella.

Un vol d'orenetes

Són plens els dies d'aquest abril.

Verdeja el raïm als camps llaurats
i els blaus, entre núvols insegurs,
a glops ens esbandeixen els ulls.
Vine. Anirem fins al país del nord
seguint el vol ras de les orenetes,
allà on somnis i afanys són reals
i l'oratjol tebi no mou ja cap fulla.
Respirem la fresca que ens regala
el color que té ara el cel, immensa
claredat després de tanta boira.

Rodamon

Jo no sóc més que un rodamon

cridat per una deu d'aigua fonda.
Sol, vago sempre sota el silenci
de les llunyanes constel·lacions
i els peus no saben on em porten.
He omplert la vida amb el vent
que de tu llargament em parlava,
esperant l'inconegut, l'abrupte balç
o la vastitud d'una mar sense platja.

Cap demà nostre no té ja aurores.
T'he de dir adéu, en aquesta riba
on les arrels no se saben enfondir
en la terra que ens ha vist néixer,
i demano, insistentment, un camí
sota l'orba soledat de les estrelles.

Ala de Drac

Habitant alat dels turons de Maiango,

tu que has salpat cap a totes les terres,
-terres de muntanyes coronades de boira-
cap a totes les mars, líquides planúries
que s'emmirallen en el cristal·lí del pleniluni,
acabades de tenyir de blau, del blau obscur
de la mar sense lluna. Afuat a la tenebra
de la nit dolça i fecunda, tu has conegut
totes les aurores, totes les quimeres,
espai i temps, les borratxeres i les rialles,
el plor i l'angoixa dels qui s'estremeixen.
Fes brollar la deu fresca entre les pedres,
entremig les arrels dels àlbers de la Foia,
al barranc on els petits crancs s'alimenten,
on l'abellerol executa el seu cromàtic cant
o el corb plany una solitud gairebé humana.
T'encisa el vol del setè rat-penat a ranvespre,
o el posat greu i seriós del duc dalt la branca
quan, ja tard, te'n vas a jóc a les Coves Altes,
a la serralada aspriva on l'ull humà no abasta.

Jo sóc aquell que et busca, que pateix set,
que ha deixat credos i escoles en suspens,
allunyant-me del món, del plaer i del dolor.
Això són banalitats. Jo crido per ser posseït
als arrossars de les terres baixes i humides,
a la cabana del bosc prop de la carbonera,
al morescar de llargues fulles o a la garriga
d'argelagues i romaní on brunzen les abelles.
Somriu-me, voluptuositat d'alè fresc. Parla'm,
nit d'immenses i poques estrelles. Sadolla
el neguit del riu sec. No vull música ni rimes
ni costums, ni tan sols les millors intencions.
Vull els noms de totes les coses, la taral·la
de la teva veu que és esperit que m'agombola,
la Natura, sense fre, amb tota la seva energia.
Vull que cada àtom que vagareja per l'univers
sigui substància meva i el pugui aprehendre,
que allò que jo dono per bo sigui el correcte.
I que el substrat de les infinites fulles
per on camino sigui l'amor de l'alba eterna.

Entre batecs

Ahir vespre, al costat del balcó,

molta estona vaig seure silent,
contemplant els núvols i el joc
d'un tall de lluna al fris malmès.
Ja tard, vaig sentir com refilava
un ocell amagat entre les troanes.
I segur que fort el cor li bategava,
ja callant, ja tremint, ple d'anhel
damunt les fulles de la rosada.
Només amb tu, ocella, atrapada
a mig vol de la meva incertesa,
passaré sencera aquesta nit
a recer dels batecs platejats
de la lluna damunt la teulada.

Mirada a l'infinit

Sota el vel fosc les mans em prenies...

"I per què l'alba és tan pàlida, avui?"
- És que a glops d'una aspriva tristesa
ens tornarà aquest moment per recordar-nos
tot el que tenim i un dia se'ns farà estrany.
Un desmai de veu digué: " No t'exposis al vent".

Ardència

He tingut la copa de la vida

arran dels llavis i he begut a pler
d'aquest tremolós pit turgent.
He resseguit sumptuoses corbes
fins al bosc del teu baix ventre.
Perdut dins del pubis escarolat,
sota la lletosa claror d'absenta,
es feia més plena encara la carn
en jo tocar-la, embriac de besos,
quan m'hi encavalcava ardent.
Agafat als flancs, vinclant-me
damunt de la prodigiosa espluga,
tota desclosa, oferta, defallent,
ja no volia metàfores, sinó carn
abrusada dins l'entrecuix de la nit.
Vam tornar-hi. Quanta vida, quanta,
prodigiosa, insondable sempre!
Vam beure de la copa compartida,
conjurant aurores a no tornar,
feliços i navegant cor endins
sense rumb i sense platges,
ni feixugues flors estantisses.

Amor darrer

S'acreix la tendror del cor

quan despunta frissosa
la primera claror del dia.
No parlis, no diguis res,
oculta el sentiment clos,
el batec foll, l'obscur desig
dels ciclàmens vermells.
Tens tot un món al fons
del pensament, dels secrets
que se't traspuen dels ulls
plens d'eixordadores certeses.
Oh, ets alhora, amor darrer,
felicitat i desesperança,
furiosa passió que torna.
Mai sabràs el que em dones.

Clar de lluna

Sola, immensurable, la lluna

havia estat abandonada
a altes hores de la nit.
Silent, projectava una escata
de llum blavosa damunt del llit,
damunt dels llençols blancs
i per la dolça corba del teu pit.
Jo volia ser poeta, però
en els fons volia ser poema
per estar totes les hores
dins del teu pensament,
ni que estiguessis dormint.

Aquell cel tan alt

Recordo que ens vàrem ajeure

un dia en aquesta herba frisa
i era un translúcid matí d'estiu.
El cel no podia ser més blau,
i les infinites fulles es gronxaven
sense música ni rimes ni pors.
Recordo com respiraves a prop,
com t'inclinares sobre el meu pit
i et vares girar dolçament cap a mi.
Els teus ulls varen esbudellar
el meu cor nu, del tot indefens.

Floral

Els ocells encara no canten,

les flors no exhalen perfums,
les branques ertes de l'ametller
i els camps plens de gebre
s'han retret en un gest immadur.
Fa fred, però sortiré al carrer
a esperar que un vol d'orenetes
em digui que ja vas tornant.
Mira'm aquí, com m'escalfo
les mans amb un cafè. El cor
enverinat per la teva absència
ja no pot més. ¿Què faré jo,
sense el rou de les matinades
que omplia els nostres camins?
Ets l'esdevenidor, l'aurora immensa
que m'acompanya per l'eternitat,
la copa perfumada que guarda
tot el que pugui arribar a somniar.

L'hivern sense el teu cos és més cru.

Sempre més

Jo porto dins meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
d'estimar l'infinit,
plena de mar, plena de sol
i plena d'estrelles.
Aquesta fonda solitud
que et voldria mostrar
perquè fossis més meva,
perquè jo fos mes teu.

Escriure la nit

Ara, el que escric, és un seguit de mots

que, del vell pòsit, va pouant tot l'enyor
que un dia vas deixar-me per companyia.
Vindrà el fosc per dir-nos que no som res,
i no som res excepte aquest guspireig
de vida que se'ns traspua a la mirada,
als ulls de la bellesa que tant he besat.
Ha esdevingut un polièdric poema el cel,
posant paranys per enganyar la nit
que muda la llum per un vague somni
de vida vulnerable: crit i sanglot escrit

dins els ulls de la nit, dins la fosca nit.

Comme il faut

Un cafè com és correcte, i acomplir

el lent i sinuós ritu d'anar fent la viu-viu
els matins on l'exigència del fred
no pesa massa. I si doncs mai em dius
que m'hi acompanyes, no em faré l'esquerp
i trauré la porcellana fina, la de les festes,
sabent que de la tassa als llavis hi haurà
la distància d'una mirada, la dolça cessió
de la llum esbiaixada damunt d'un anhel
que et clourà les parpelles, i llavors sabré
com en pot ser de radiant un matí d'hivern.

Febrer

Dimecres, u de febrer,

amb l'esguard ja posat
en els primers brots tendres
de la primavera avançada.
Intencionadament, m'assec
en aquesta balconada freda
a esperar la solpostada.
Vindrà la nit amb un feix
d'estels grocs a la falda;
vindrà la nit i esguardarà
la meva pobríssima ànima,
arraconada a l'intempèrie.
¿Com no puc estimar tant
uns ulls encara per conéixer
i d'una tendresa insospitada?

Gebre

Els contorns s'han tornat blancs,

quan la llum de l'alba ha arribat
amb un somriure encara tendre.
Què és allò que brilla en el gebre?
M'he passat el dia vora la finestra,
esperant notícies, tement adéus,
tocant, mentre, cançons tristes
amb el prec d'un violí que enyora.

El teu nom

Tinc tan a prop uns llavis tendres;

una posta o una albada; el teu nom,
amb les seves cinc lletres, fred dolç
aturat a mig vol. Tinc un ocell a la mà;
el temor matern que el pugui perdre;
el teu nom, tros de gel a la llengua;
el teu nom es diu igualment en silenci
quan a la nit els estels sanglotegen.
I és que és tan profund, el teu nom,
amb el son, que la tenebra esquinça.

Celístia

Veig sota els estels sanglotant

el pàl·lid estendard de la lluna,
i llavors és quan sento que el cor,
prudentment, atura el seu batec
i em fa mal sospirar. Qui pogués,
en l'hora malva, llargament mirar
l'autèntica tendresa dels teus ulls
i ignorar on un dia els vaig perdre.

Solitud

Oh, quin fred que sento, avui

quan surto del meu país natal.
Totes les passes que puc fer,
totes, són sota la volta del cel;
el sol esmorteït i la neu fredosa
acompanyen el meu pas errant;
l'ombra silenciosa vol atènyer
les congestes de la llunyania
i acarona el gebre resplendent.
L'aire aquí convida a la solitud:
quina sort, ja no tinc, doncs,
ningú que em distregui del rumb.
¿Quan sortirà el crepuscle rosat
sota aquest cel que es va tornant
tan fred, on hi regna la quietud?
On sóc? A tant neguit el cor respon
posant-se a bategar més fort.
Veig una casa amb tres finestres,
una llum a dins. Potser m'hi espera
algú atiant les brases del foc.
Ara ho he entès, amor perdut:
aquí vivies i cantaves, i teixies
un tapís d'or amb els teus blens.
S'aixeca un vent familiar, suau,
i fa volar cap a mi, d'allà del pont,
una veu coneguda que diu: vine!
La vida em fa patir, perquè tu mai
no vas creure que es podia estimar
i llanguir així, irremeiablement.
No voldré seguir la cursa del vent,
tempesta blanca, alada, esmolada
com el caire de l'abisme del temps.

Fredorada

No t'exposis al vent, quan surtis,

que aquest rínxol me l'estimo
i una aspriva tarda et pot despentinar.
És dilluns, i algú prou desvagat
et sap escriure versos fent el sopar.
Sento remor d'ombres. Vaig a veure
si atenys al portal. I és així com visc,
esperant que arribis, amb les mans
al caliu del foc encès i un mig somrís
que em trontolla als llavis guerxats.

Tanta bellesa

La molsa avui és blanca,

i els teus llavis d'un roig morat
amb ganes de besar-los.
Tanta bellesa, tanta, que no puc
abastar-la tota amb la mirada.
Volem estimar-nos plenament
amb aquell impudor descarat
que la vida ens demana,
aquella passió descontrolada
capaç de fondre els ploms,
rebentar els llums de la plaça,
deixar tot el món a fosques.
Abraçats, caminarem lentament
pel camí clar i pregon del sexe
que fa un moment ens hem promès
tendrament feliç per aquest vespre.
M'agrada molt mirar-te, escoltar-te.
Entre la neu, la molsa i els teus llavis,
quanta bellesa, quanta.

Foto by Marta Lluvich

Llum generosa

Una imatge del cel rogent

i el vent que corre i xiula quan tu
dorms amb un somriure embadalit.
I el riure de la llum, com una gosadia
que fa esment del foc en el teu pit.
Una via estesa a ran d'abisme
i l'estridència eterna dels lladrucs
dels cans perduts entre les ombres,
ombres esvalotades que corren
quan  la lluna calba amaga dolça
les febroses tremolors de la nit.
No voldré mai que siguis un record,
només un record d'aquest moment.

Dia primer

Potser ho he somniat,

potser una onada febrosa
em feia desvariar els sentits.
Anaves sola, descalça
com la mar. Despullada
dels blaus lluminosos,
t'imaginava simbòlicament
al meu costat. Confós,
revenen desitjos antics,
moments al teu costat,
i el naufragi en un pou
que sembla no tenir fons.
Tristesa, estic sol. Torna.

Cap d'any