dimecres, 30 de novembre de 2022

Tarda enllà

El meu cor espera, també,
cap a la llum i cap a la vida,
una espurna de primavera,
o una pietosa alba rogenca
surant per damunt la boira.
El riu de la tarda va corrent
per entre els àlbers platejats
que l'encès ponent sacseja.
Té vida encara el pàmpol
de la branca encara verda,
endins la tardor clamorosa.
Ja va pujant la lluna plena,
vermellosa, lluent, serena,
i creua uns camins llunyans
on jo mai no podré seguir-la.
Sol, ajustant els finestrons,
amb l'ombra i la meva pena,
prendré un beuratge amarg,
estossegant, tapant-me el crit,
amb molts grapats de sucre
per endolcir la teva absència.




dimarts, 29 de novembre de 2022

A poqueta nit

Allà on el vent canta el nostre secret,
els arbres guarden silenci, absents
del desassossec i la fatiga dels dies,
de la set que l'aigua clara no apaivaga
i de les ombres mudes. A poqueta nit
t'escriuré un vers, o una cançó que digui
que es canta el que es perd. Que et porti
la fragància brutal de la reïna impassible
d'aquell nostre indret, que em recordi
racons de mi al teu costat, o que dibuixi
els traços perfectes d'un cos despullat
sota teulades de canya i teules de mel.
M'ha quedat la presència en la pell
del paisatge que se m'hi ha embastat,
un vestit fet de dolor i de ganes de viure,
camins teus plens de murtra i baladres.
T'esperava amiga meva a poqueta nit,
quan els arbres clivellats ja no es mouen.




dissabte, 26 de novembre de 2022

Tardoral

He vist les fulles tardorals, grogues,
rodolar per les places, les flairoses
branques de l'eucaliptus quan el vent
truca a la porta com volen. Els rosers
despullats amb una llàgrima pansida.
I arreu he vist gent caminant de pressa,
calvalcant mil pensaments dispersos,
esperant la monotonia de les nits fredes.
La ratlla del fosc avança callada. A la sala,
colpeja la tristor del tic-tac del rellotge.
Que ningú no digui que divago. En tot cas,
enyoro i desconfio del tremolor de la tarda
grisa i freda, del silenci que aviat arriba.




dimecres, 23 de novembre de 2022

Ganes de tu

Tota la nit que el desig tremola
per sobre de les bardisses blanques,
cobertes de blancs petons enfredorits.
De boca a boca no hi ha distància
quan respirem junts l'alè del matí,
justament, quan hem sortit a encendre
els primers fogars sota la lletosa claror
que es va desvetllant, cruixida encara
pel vent que ahir ens ensenyava
com d'abrupte por ser el novembre.
Cauen campanades i anem tornant.
Encendrem un foc petit per sentir
l'escalfor a les mans que ressusciten,
jaient al terra, damunt de tot el món,
deixant passar les hores palpant-nos,
i cada cop els braços trobaran més cos.
En fer-se fosc ajustarem els finestrons
i en un àpat insòlit ens menjarem l'un
a l'altre, sabent vagament d'on venim
i volent saber demà on ens trobarem.
Aviat, de la tarda no en quedarà res.



dilluns, 14 de novembre de 2022

Només la pols

La pols s'amuntega als camins
i els marges són plens de fullaraca
que no es queixa, seca, podrida
pel mal urc de l'avellana forana.
Tot s'ha tornat avorriment i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.
La tarda, tremolant sobre els terrats,
amb ulls cansats ens mira, i prenem
cauts un llibre polsós, ple de records
de quan encara érem feliços.



diumenge, 6 de novembre de 2022

Pausa

Cap al tard un floc de neu
es fa paisatge i es reté de caure
a terra de tan quiet com se'n va el dia.
He fet el llit amb els llençols blancs
i paro taula: trec la porcellana fina,
encenc una espelma d'olor
i et poso una copa de blanc muscat,
d'aquell que tan t'agrada. A punt,
tot és a punt i se'm fa estrany
el silenci greu que ve a colgar
les fulles de l'estiu, el rastre
dels teus besos en la meva pell.
No sempre els anys recorden allò
que no voldríem perdre: la càlida
mirada dels vespres, unes mans
que són refugi d'abraçades,
la mètrica senzilla de les paraules
que enllacen sentiments i desitjos.
Que lent el món, que lent quan
la neu cau amb incerta parsimònia.



divendres, 4 de novembre de 2022

Oh vent, és molt lluny la primavera?

Ple d'una llum lletosa,
l'hivern alena ja a la vora
i el fred és de color d'ambre
a les fulles de l'heura esvaïda.
On són les hores, els camins,
l'espai obert i la fronda?
El capvespre, les llunyanies,
les sentors que omplen l'aire
em porten tants records
que ja no sé on guardar-los.
Al tard, és greu que bufi l'esperit
i no estiguem a punt per rebre'l.
T'espero a tu, ocell que voles
de branca en branca sota el pes
inefable de la nit. Prepararé
un cafè amarg perquè quan
vinguis me l'endolceixis. Deixa'm
assaborir-lo sense recança
en el més pregon de la solitud.
Tot ell, en un ardent tremolor,
que em fregui els llavis, llisqui
profund per la gola, m'inundi
tots els porus i ompli la casa
d'aquesta olor, que és la teva.
Les mans que eren glaçades
ara són càlid delit insondable.
M'extasia una última gota,
l'alè tenuíssim que m'arriba,
el desmai d'un clar de lluna
resseguint-te l'ombra del pit
i l'ambrosia dels teus llavis.
Segueix dormint, vida meva.
Digues, oh vent, si ve l'hivern,
és gaire lluny la primavera?



dijous, 3 de novembre de 2022

Crepuscle

No hi ha cap pressa, que en un llit
immens de tarda es colgarà el dia
mentre la claror es vagi esllanguint.
Quan de vegades entres on la vida
no es mou, aprens a mirar amb ulls
de clara transparència les finestres
obertes cap a la soledat que limiten
amb un món esbatanat que corprèn.
Dalt la Tossa cauen campanades
de vespre, omplint l'aire de signes
on hi crema un ram de fulles grogues.
Mira, quedem-nos asseguts al pedrís
per aprehendre el que es guanya
i es perd quan se sap alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort
.



divendres, 28 d’octubre de 2022

Creixent de lluna

Estimar-te entre els atzurs
impenetrables de la nit. Tornar
a saltar fogueres agafats de la mà.
Viure l'hivern com si fos l'estiu
i que floreixin els dies a poc a poc.
Fer l'amor sota la claror dels estels,
perduts per jardins que ningú coneix,
plens de fragàncies de gessamins.
Pensava en fer alguna cosa junts:
inventar-nos núvols de foc, abaixar
muntanyes, desviar un riu, aturar
el mar o el vent per a nosaltres sols.
Et sembla poc? Però m'has dit que
els somnis mai són reals. T'espero
mirant de fit a fit l'obscuritat, errant
a la ventura per la quietud del fosc.
Va naixent el dia, trist, emboirat,
la solitud és esquerpa, dura, fredosa,
tot i que tinguis un petit foc encès.
Ja la teva presència no em deixa:
De dia et penso. De nit et somnio.
(saps que a l'altra riba del somni
l'amor és possible?)
Tornar-te a veure, seure al teu costat
abraçats fins que torni el dia, i volar
compromesos amb els estels
de prima nit fins al creixent de lluna.





dimecres, 26 d’octubre de 2022

Metèries

Aquesta és la meva ampla terra.
Plena de camins per on he tombat
per no passar sempre pel mateix indret.
Plena de veus que saben el meu nom.
Plena d'afectes de noies massa joves
que romanen amicals en els meus dies.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he volgut estimar
i he oblidat abans de conèixer-les.
Plena de mirades que no sabran mai
coses que només jo sé, i que no vull dir-les.



dilluns, 24 d’octubre de 2022

Submisa fe

Serà com ara, que estic despert
i et somnio, i dins del somni coneixeré
que ets tu, qui tinc entre els meus braços.
Desembolicaré la seda, plena de virtut,
que tanca finament el somni clausurat,
la llavor d'una flor valvada per descloure.
T'és fàcil de seduir; innocent, pots jugar
amb els dits i els aeris granets de llum
que suren damunt dels llençols, guspires
que fan lluents ganyes als dimonis vells
tallats en vell jade xinès. Ens adormim
a la mitjanit, els dos cossos llarg-nuats,
abraçats davant l'apassionada incertesa
d'un demà que no coneixem. No amaguis
la cara al racó  del meu pit, dona, que les
hores se'n van cap a la fressa de l'oblit.
I deixa que em vegi dins dels teus ulls,
sense aplom, per la submisa fe de després.




dissabte, 22 d’octubre de 2022

Dues llimones

Tardor benigne. Que lentes,
les fulles roges de l'estiu
que vénen a colgar-nos. Mira:
dues llimones al contrallum
de la finestra fan un símbol
de tu, i a mi ara em fan goig.
Et penses que signifiquen res?
Sense dubte ni pressa em porten
al teu costat, quan abans-d'ahir
uns pits turgents tenia a les mans
i la mètrica del teu cos, mig de sol
mig de lluna, era tesa i torbadora.
No faràs teu el joc de dues llimones,
cor seduït, ja han estat prou per tu.
Cap surt de la memòria abolirà
els plàcids dies abans de perdre'ls,
ni la manera que tenim de fruir-los.
No sabré aixecar protesta de l'àrida
aspresa del món, quan s'amagui
un sol clavat a la posta i s'adormin
els dies benignes al teu costat.


Photo by Luluji


dijous, 20 d’octubre de 2022

En el més alt i més fosc

En el més alt i més fosc de la nit
parlava com si visqués, i sols
era estadant d'un somni d'òliba
que xiula quan els ulls li dormen.
Però a la primera llum del dia
he buidat la copa de fred morat
a l'aigua que reverbera vibrant,
i cada paraula que m'arriba
és quasi lira polsada per Ovidi
que desperta el ciment adormit
de la ciutat que em veu córrer.
Quin daltabaix quiet m'espera?
Cada vegada es fa més i més
fonedís el superàvit d'ombres,
i ja no sé què fer-ne d'aquell
que era sol i vern i despullat
i ara es perd quan clareja el dia.



dimecres, 19 d’octubre de 2022

Mans amb mans

Ha estat el dia més llarg
d'un llarguíssim estiu,
el del prodigi que ha unit
el mot senzill i la mirada.
Ara, els ocells de la llum
se'n van a jóc i ens deixen
als ulls el subtil tremolor
d'un sentiment transitori.
Ens aixequem, i amb por
de no saber trobar a temps
qui som i què volem,
anem tornant a poc a poc.
La brasa que ha cremat
tot el dia perplexa s'apaga,
i ens deixa aquella olor
que guardarem sempre.
Va pujant la boira humida
per vessar dins del poble
l'imprecís color del vespre.
No tenim fred. No obstant,
ens aixequem els colls
de la jaqueta per no perdre
res del nostre tebi silenci.



dimarts, 18 d’octubre de 2022

Blaus

Pel clar principi d’aquest poema
plana un gran ocell que al cim d’un pic
vaig veure a tocar, majestuosament volant,
allunyar-se fent cercles. La resta
no té cap importància, tret de les paraules
sobre un blau intens que em parlaven de tu.
Muntanyes de perfil esquerp i pedra dura
que tu també has trepitjat. Torno a veure
el rastre del corriol que em porta al cor
de l'enigma: fressa de paraules, somnis,
fogueres mig apagades de palla flairosa
i un vol d'estrelles que transfigura la nit.



dilluns, 17 d’octubre de 2022

Tardor

La tardor ha arribat. Enorme
ha estat l'estiu d'albes lluents,
la transparència dels teus ulls
a la primeríssima claror del dia,
la projecció irisada de l'ombra
sobre els camins plens de rou,
les imatges col·leccionades
que guardaré per viure demà
en una inútil suprema solitud.
Cap altra llum supera la que cau
esbiaixada quan el sol declina:
tot fa una intensa olor de tardor.
Els camps, per fi, són enaiguats
i els últims fruits que hem tastat
eren plens de la suprema dolçor.
El riu de la tarda s'escola silent
i arriben dies prenyats d'enyor.
Si ara no tinc casa, ja no l'hauré.
Si ara em trobo sol, ho estaré
molt de temps; vetllaré, llegiré,
escriuré llargs poemes a ningú,
i per les places vagaré inquiet
mentre les fulles giravolten,
desapresa la virtud de viure.



divendres, 14 d’octubre de 2022

Si vols

Si vols, agafa'm la mà i corre,
anirem allà on tu vulguis. Buscarem
un recer per tornar al nostre estiu,
als camins que ahir eren feliços, plens
dels silencis de la nit. Trobem-nos
al lloc de sempre, anirem baixant
per l'avinguda que ens ha vist créixer,
cap als camps erms on s'estén l'enyor.
Veiem el cel virolat, la negra passarel·la
de ferros prims que no voldrem passar,
i sentim el xiscle del primer rodalia
que ens passa a la vora. L'enorme
tremolor del comboi ens distreu un instant
i ja no sento el que em vols dir. Les rodes
ferrisses s'allunyen i no ens deixen res
que sigui imperiós. Tornem a córrer
i van tornant les paraules que em deies:
que al final del nostre trajecte no farà fred
ni calor, que un vent suau ens bufarà la cara
quan ens mirarem com si fos el primer cop.
I ara, veus, tornem a ser feliços. Ens queda
tot el temps del món i encara posseïm
l'ànsia de la nit quan veiem llevar-se el dia.
Hem sortit al fosc, en un vol vacil·lant,
i tornem amb un sostre fet d'estrelles.



dimecres, 12 d’octubre de 2022

L'entrellat

Aquell que cada matí t'espera
prou et deurà, si en l'espera entén
que la fe matinal no és una rauxa,
sinó un quest que em porta vers tu
i vers aquest instant irremeiable.
Un estiu s'ha esmunyit: tants dies
fent ocells de paper i paraules
que he anat trenant de matinada,
quan tu dormies, i jo donava el món
per perdonat tot escrivint poemes.
No vindrà cap conclusió: els versos
són espessos i no t'acabaran de dir
com eren les noies dels meus dies
quan era jove, i ara sóc un cocodrilot
que s'acontenta amb l'exuberància
dels teus dies, sense metàfores,
que em donen el tema de les rimes.
El jove és pobre perquè no té forma
d'embadocar-se amb un passat,
i encara menys el plaer d'entendre
que és el passat el que li donarà tema
per suportar les mancances demà.
A la tornada dels anys, qui ha viscut
no li costa de veure que l'entrellat
és un recurrent garbuix de joventuts:
la que imprecís recorda i avui enyora,
la que en tu es mira, i la que al matí
et conta ple de voluntat i que són
les coses que segurament menys sap.
Qui conta, no sempre promet de donar
res millor que els dubtes de la seva fe.




dissabte, 8 d’octubre de 2022

Cinquanta anys

No tot és desar somnis
quan neixen les albades,
si em parlen dels teus ulls
més amor el cor em vessa.
Claredats de matins purs,
els rosers que vas plantar
treuen roses perfumades:
cinquanta han fet florida.
He omplert tota una vida
compassada amb la teva,
si no t'hagués conegut
encara avui et buscaria.



dijous, 6 d’octubre de 2022

Un oceà als ulls

Mira el temps com fuig
cap als crepuscles encesos
que estimem tant. I si demà
sents que no hi res en comú
entre nosaltres dos, intenta
entendre les coses importants
que no moren mai: els vents
càlids de les nits amb estels
que encara corren pels boscos,
la mar remorosa amb les onades
que vénen a llanguir-se a la platja,
l'instant perplex que et mareja
quan trobes la persona única.
No cerquis ara les respostes:
es tracta de viure plenament.
La simple sensació d'una carícia
et fa descobrir un món sencer.
La voluptuositat esbalaïda
o excitada del cos que vol el joc,
també és una experiència plena.
Moltes coses inexpressables
no cal dir-les: els ulls encesos
ens en parlen i també els porus
de la pell o un gest inaprehensible.
Les coses valuoses són més simples:
el treball va amb el repòs; el vespre,
el silenci, el fruit madur, amb un petit
i solitari goig; una mà amiga, omple.
Hauríem de ser com quan érem nens,
un dia d'ulls tristos, l'altra, feliços.
No ens cal refusar res d'inesperat.
Se'ns arrelen sentiments que creixen
en un àmbit on mai no ha penetrat
cap paraula, en l'hora més callada.
Viu ara les preguntes. Després,
a poc a poc, un dia llunyà, sense
adonar-te'n, floriran les respostes.
No et parlaré del meu desconcert
davant l'oceà que ens separa. Millor
et participo la meva experiència
i et dic que estimar és bo, i que
l'amor és difícil, però inevitable.
Saps que vaig ser expulsat en vida
de tot el que m'importava, i ara
el balç és un abisme insondable.
He anat a córrer camins i planúries
vastíssimes per mitigar l'abandó.
He estat en tots els cims assolibles
i he tastat les solituds infinites
que només l'amor pot comprendre;
tanmateix, en el meu íntim saber
de la vida no he deixat de pensar-te.



dissabte, 1 d’octubre de 2022

Demano poc

No t'ho he dit?
a la nit no tinc
ni amor ni somnis;
només una cançó
que era teva
als llavis closos.
Allà a fora és fosc
els estels titil·len
demano poc o res
la nit camina sola
les fades dansen
sota la lluna.
Algú em crida
pel meu nom
i es muda en noia
resplendent
amb flors blanques
als rulls dels cabells.
Em crida pel meu nom,
i en l'aire lluminós
desapareix.
El vent furient,
adés, renoueja.




dimecres, 28 de setembre de 2022

Cap endavant

Surto, estiro les cames,
respiro, et penso,
trampejo la tramuntana,
obro les llums del dia
(roig, safrà, magenta)
escric bajanades
encara em falten uns minuts
per poder estendre la mà
i tocar
l'albada
els teus cabells
l'enyorança.



diumenge, 25 de setembre de 2022

Tardoral

La llum de setembre és fidel
a l'enyor de l'estiu que se'n va,
al sol hiperbori que declina,
tan lent i tan segur de les hores
que ha perdut en els meandres
de les albes amigues. Quan giri
la freda tramuntana, espaordirà
tan vivament el melós setembre
que camina prenyat de nostàlgia.
Sento l'alè del vent i el vull seguir
fins allà on mai ningú no arriba,
per indrets on ningú no camina,
encegat per una llum tremolosa.
I així, recordant els teus anys
en la tardor onírica, un núvol
es fon i deixa el cel més blau.
Avui tot és recança, i una fulla
pensa que es fa lliure quan cau.
Ara és temps de recollir l'esma,
els mots al·lusius i les rimes
ingènues que m'han dut fins a tu.





dimecres, 21 de setembre de 2022

Pianíssim

Una nota llanguia enduta
per un pàl·lid vent de tarda,
un floc de cendra que es perdia
pel convuls adéu del crepuscle.
Hagués volgut fruir tota la nit
de la teva companyia, confiats
els meus dits entre els teus dits,
sentir el dring esmolat de la veu
que tant estimava. Quin disbarat!
M'estalvio de dir com aquell dia
vaig agrair l'abraçada de les rames
al mirall de caoba, l'implant serè
d'una mica de seny a la soca
dels meus anys. No arribarà
el plany a l'escorça corrugada
d'aquell que un dia, mussol furtiu,
en un poema va dir que t'estimava.
I ara potser més val que no digui
com els teus ulls van polsar
les cordes de la meva ànima.



diumenge, 18 de setembre de 2022

Per no dir res

Tants versos he fet, per no dir res,
que tot el que t'he contat és un conte
que ha perdut les rimes. No convé
que et figuris que dic coses serioses.
Aquesta matinada hem descobert,
de copdescuit, que ja som a l'octubre
i que un altre estiu se'ns arracona.
Els anys s'atapeeixen i ens grapegen
l'ànima, i l'envellir, que, pel que es veu,
a tots ens guarda, no ens ha donat
encara el trauma. La pell esgarrinxada
ha sabut aprendre que la carn és feble,
i t'ho dic amb tristesa, ja que el cos
va perdent el seu encant i ja no em veig
més la carn que els ossos. I és per sota
d'aquesta pell que un batec compulsiu
-diem-ne desig-, ens va variant els dies
i ens muda els sentits. Certituds curtes
que construïm i deconstruïm a la sorra,
afanys que no duren més que una brisa
que la mar devora. No diré res de neguits,
si de cas, que els camins que hem traçat
m'han portat vers aquí, vers ara i vers tu.



dilluns, 12 de setembre de 2022

Setanta setembres

Immòbil claror d'absència,
per què tanta separació,
tanta il·lusió perduda
per camins tan abruptes?
Lentament es fa de dia,
blau-violeta, primer,
i l'alba que es desperta.
Tractem-la bé, la vida,
acostumats com estem
a la fragilitat dels dies.
Cada dia no puc fer sinó
que estimar-te, encara.



dijous, 8 de setembre de 2022

Les noies i els dies

Hi ha una taula parada i la mar
molt blava i salvatge que s'estén
a la sorra. Hi ha un deix de pluja
més enllà de la Móra i la llum
esbiaixada de setembre que cau
a glops per entremig dels núvols.
Hi ha noies felices que avui riuen
a cor que vols, i no trigaran gaire
a tenir preocupacions de mare.
Deixem que a la falda apleguin
tota la felicitat de l'instant, un racó
de certitud que demà sigui refugi,
sentiments transitoris ben guardats.
Tu, Maria Montserrat, que t'agrada
sobretot córrer davant les albades
que et són amigues, i et saps amic
que tot ho comprèn i ho fa senzill,
i a qui sempre dono el millor de mi,
compta que diré obvietats sobre
aquest frisós estiu que he convertit
en uns versos que delaten desfici.
Montserrat de mans dolces, confia
que guardarem endins tots els anys
que has fet alegre la cinc-cents cinc;
m'hauries d'haver vist, trist, quan
no hi eres i les hores se m'alentien.
Encara Montse, no hi confiïs gaire,
en els homes que s'enamoren
cada dia d'una cara bonica, en el fons,
tu saps que s'enamoren de l'impossible;
deixa'm que somiï exuberant i reflexiu,
que et pot trencar el cor qui sap escriure.
I vosaltres que heu descobert que la vida
passa massa de pressa, Núria i Shaileta,
garbuix de joventut que tant m'agrada,
no deixeu mai d'encomanar a tothom
aquesta vostra irrefrenable joia de viure.
Oh, només són quatre pensaments,
ara que tinc a la vora tanta temptació
i el cor confús se m'envà cap al demà,
i potser no us troba. Deixem que corrin
els dies, que els camins ja se'ns trenaran
per on la vida disposi. Potser el sol fil
d'això que escric és perquè no tinc
altra forma d'embaladir-me sense haver
de renunciar a ser discret, a ser lliure,
que vol dir solitari. La certitud del moment
arriba i diu que l'arròs mariner ens espera.



dimarts, 6 de setembre de 2022

Recança

Declina l'estiu i et corprèn encara
aquest sol que hem vist alenar
cada dia a trenc d'alba. Exhausts,
hem anat fent via per indrets
plens d'herba profusa i de rou
de la matinada, amb la creença
que podríem encalçar els llocs
que ens han vist créixer, el perfum
de la nit quan el gessamí s'exhala,
un tren que xiula a la llunyania,
l'afany de les hores compartides,
moments que recordarem sempre.
Vindran dies de fred a les mans
i ombres plenes de la inquietud
del vent que s'aboca a les carenes,
però sabrem que a les albades d'or
hem posseït la terra, l'encantament
de les estrelles errants i el vertigen
que respirem quan la nit es despulla.




dilluns, 5 de setembre de 2022

Petites coses

Esporgada ja la memòria,
mentre esperem el darrer
cop de destral, convertirem
tots els records en un temps
que no reconeixerem nostre.
Però cal salvar-ne sempre
alguna cosa: la llum tènue
del cel quan clareja el dia,
una porta que s'obre al camp,
el gest d'una mà, la forma
d'uns llavis mig entreoberts...
L'oblit és capriciós: esborra
moments viscuts de joia
i conserva pors arrelades
i restes d'antics naufragis.




dijous, 1 de setembre de 2022

A l'inrevés

Ho direm a l'inrevés. Direm un
caragol arrapat a una paret eixuta,
la set dramàtica de l'estiu que frisa
la pluja frenètica de setembre,
els dubtes de l'alba quan tot just
es desvetlla i encara és fosc,
aquell camp socarrat de fonolls,
el camí nou que vam descobrir
-eren les cames que ens hi duien
i era a la darreria de juliol-, el pont
que no passarem per damunt la via,
l'angúnia que ens fa el xiscle agut
de l'eruga ferrissa per sobre els rails,
aquella paret suburbial esgrafiada
que passem cada dia, poèticament
discursiva, plena d'alicorns blaus
i lletres que no trasbalsen ningú,
la terra ploguda que torna a girar
cada dia, i dos parells de vambes
que volen córrer sempre a l'uníson,
cadència compassada dels batecs
del cor, amunt quan la nit s'exhala.
Direm el que els ulls han vist.
No direm res de nosaltres.




dimecres, 31 d’agost de 2022

A trenc de dia

Tot just clareja, es desvetlla el son
i la claror lletosa rere els finestrons
sembla no tenir contorns. Al punt,
quan canta el gall, anem a perdre'ns
per camps plens de fonolls espigats.
Passarem pel forn, a trenc de dia,
i triarem ensaïmades ensucrades,
tèbies encara, si vols, per les coses
que hem vist en el més alt de la nit.
Quedem-nos en aquest banc esquitxat
per la llum apaïsada que va quallant.
No hi ha cap pressa. Deixem els dolços
a la falda per després enfonsar-hi la cara,
famolencs de tot. Serà un àpat insòlit:
ens menjarem l'un a l'altre sense dir res,
o bé parlant de si la vida que neix, avui
té més gust de vida; del plaer i del desig.
El que sí sabem és que començar el dia
amb aquesta brisa acariciadora, farà córrer
les cortines del crepuscle i que es confiïn
els teus dits entre els meus dits. Llavors,
tots els colors del cel crepitaran i veurem
com les hores gronxen trapezis fulgents.
Cap al tard vindrà un instant menut d'adéu
i ens somriurem a través de la pluja fina.



dissabte, 27 d’agost de 2022

Voramar

Tot és embadaliment, al Voramar,
i continuar la vida contemplativa
és el que voldríem la resta d'agost.
Totes les hores del matí agraïm
l'ombra espessa dels pins i l'oreig
que ens bufa a la cara i incita la vida.
Ara que tenim temps i el cor disposat,
no ens cansa de veure aquest garbuix
de terrasses, barques que van i vénen,
cossos bronzejats, botigues de mar,
peixos lluents i nòrdics amb xancles;
que tot encén l'estesa de sol i platja
aquest final d'estiu que ja s'arracona.
Digues, avui farem un arròs de peix
d'aquells que tan t'agraden? Primer,
un aperitiu que ens faci obrir la gana
mentre esperem l'excels pop gratinat
que vam tastar l'altra dia. Sobretot,
que l'enfilall de plats i temptacions
no ens distreguin, ni un sol instant,
del desig de continuar mirant-nos
amb la passió de la mar immensa.



dijous, 25 d’agost de 2022

Matins

Volíem encendre un gran foc
i que les guspires omplissin la nit,
roig blau i morat al llençol del matí.
Hem retallat un tros de vida, petita,
és veritat, i com ocell del pensament
va aletejant per la lluent intempèrie
que cada dia ens veu passar. Podíem
haver anat molt lluny, però només
hem fet un breu trajecte per l'aparador
de les aurores matinals. Cadència
sincronitzada dels batecs del cor.




dimarts, 23 d’agost de 2022

Ponent

No arribaré mai a l'incendi pur
de cap aurora, si m'he perdut
per entre les ribes altes de la nit
i erro sense nord dins del fosc.
Fa segles que t'espero, entotsolat,
volent canviar el curs dels astres.
A clar de lluna, grans peixos blaus,
escatats, voleien per sobre l'onada.
Quan arribis, aprofitarem les mans
per tocar-nos, palpar-nos silents
tot el cos. Que sigui llarga la nit
per trobar la teva boca, els llavis
desclosos famolencs de foc viu,
completament a punt pel deliri.
Perdut el seny, l'estel crepuscular
serà nova companyia, i cada nit
cercarem la mar, només la mar,
lluny de la roca obscura, ajaçats
a la sorra tèbia de sol i de lluna
fins arribar a l'entrecuix del món.



dissabte, 20 d’agost de 2022

Record floral

La llum de l'estiu nòrdic és immensa
i les tardes no moren mai, i aquella boira
emmidonada que sura pel Lysefjorde
banya el freixe alt ple de blanca humitat.
Una vegada, vam ser a Myrdal i vaig veure
una noia amb la pell mig de sol, mig de lluna,
clars els ulls i una espurna d'encant als llavis.
Amor, em lliuro descobert als teus braços,
sense argúcies, que un llampegueig frisós
em torna del passat aquest record floral.
Amor, perdó. Perdó per haver oblidat el dolç
tacte del teu mirar, goig dins del jardí clos.
Perdó per aquest cor absurd que tremola
només de veure't, i no sap que tremola per tu.





dimarts, 16 d’agost de 2022

Desitjar, encara

Un dia ets jove, enardit i incaut,
i et veus garbellant lliris de foc,
instal·lat en una plataforma
de somnis precipitats, amb breus
moments de descans i entaulat
en l'enamorament febril de tot.
No ets conscient que pots córrer,
saltar, ballar fins al darrer alè,
ni que creixes en un lloc concret
que se'n diu casa, i van creixent
pares, dona i fills i tot l'important,
com una planta que va traient
fulles i fruits d'incomptable valor,
exuberant vegetació que tant estimes.
L'endemà, et despertes i veus
que no tremoles de fred ni de res,
però que cada dia s'ha anat fent
fosc més aviat, que t'és plaent
l'absurd pensament d'abraçar
i l'aire que respires pur als matins;
que no és l'aire que necessites,
que el voldries espès, contaminat
de tot el que fa segles vas perdre.
I continues corrent, pensant, vivint,
o qui sap si, potser, a l'hora incerta,
vas elucubrant que no hi ets a temps
i et valdria més un recer per jeure.




dimecres, 10 d’agost de 2022

Carència

Tota la nit, abocat a la finestra,
consola, reconforta, el fred morat
i el riu de la tarda que s'escola,
sabent que tu sempre m'esperes.



diumenge, 7 d’agost de 2022

Serradets

Em deixo atrapar de tant en tant
pel vertigen del cim i pel vent del nord
que m'aürta cap a les congestes. Temps,
no te me'n vagis massa de pressa,
deixa que brilli un estel i que la posta
encengui colors entre dos llostres.
El meu camí s'enfila per les roques
cap a la Bretxa, com l'ocell de l'alba
que s'alça majestuosament volant
de les planúries fins guanyar l'infinit.
Què se m'ha perdut en aquest lloc ferest,
que sempre hi torno i res no hi he trobat?
Permanència feliç dels dies: batega tot
i tot està aturat. Quin daltabaix més quiet!



dissabte, 6 d’agost de 2022

Parada a l'Stelvio

Ha estat clement la intimitat d'aquest agost;
les tardes plenes de núvols que es desfeien
en caure el sol rere un cel morat; els camins
veient passar vells caminants que perseguien,
sorruts, el somni dels verns de la vora el rierol.
L'estiu se'ns va fonent a poc a poc, les hores
cada cop més constretes a ser del vespre,
amb superàvit d'ombres furtivament buides.
T'he guardat un grapat de mores dolces,
i aquí em tens, ple del pressentiment que aviat
seré convidat al banquet dels teus somriures.
Cap altra llum, excepte la brasa del desig,
no et farà justícia. Aquí dreta, no et moguis
de com estàs, en la penombra del rebedor,
la cara primaveral oferta per un sol dia.
Anem a perdre'ns fora del temps, a esperar
el capvespre mentre la tarda es fa fonedissa
i s'escola, placentosa, per entre els sentits.
Respiraràs al meu costat, i jo respiraré
amb tu com si en aquell instant t'acabés
de conèixer, neta la mirada. Ens beurem
tot el cos jaient a l'herba fresca del prat
acabat de dallar. Començarà la fressa
del vent que cruix sord, sota la lletosa
claror d'absenta. Quan al tard arribi el fosc,
serem dins del llit de llençols emmidonats.
Estaràs desvetllada i abandonada de tot.
Ens colgarem sota els plecs de la vànova
i una lluna vindrà a mirar-nos rere la finestra;
les mans per tocar-nos, el desig palpant-nos
el cos i l'ànima despullada, la boca flonja,
mig oberta, per rebre càlida els meus llavis,
famolencs de tu. Tota la nit per a nosaltres.
De matinada, quan despunti el primer llostre,
diré que no sóc més que un indigent d'afectes
i que tu has arribat com una brisa adormidora
a la platja que t'esperava. Els dies a venir
seran només el llarg somni d'una nit d'estiu,
els impossibles llunys per on corre el vent,
o les roques que es desfan per la insistent
aigua de la congesta. Tu, amiga, mereixes
un cant sense defalliments, no el remoreig
de qui ha naufragat en una mar profunda.



dijous, 4 d’agost de 2022

Camins de l'alba

Res no puc fer sinó esperar-te,
ullprès, a la porta on s'encenen
els fogars eterns del crepuscle.
A trenc d'alba, famolencs de tot,
prendrem el camí que ens espera.
Palpem-nos totes les emocions,
mesclem-nos les passes mentre
s'alça apaïsada la primera claror
del nou dia, beguem-nos el rou
promiscu que ens ha deixat la nit,
mentre l'albada, plena de desig,
ve a tarar el seny, la covardia
o la basarda dels llavis desclosos.



dimarts, 2 d’agost de 2022

Cap altra llum

Jo parlo baix de cara al mirall
amb l'espessa cara que no reconec.
Cap altra llum, excepte aquesta brasa
del teu record, tremola sobre els terrats.
De la tarda no en queda res. Davant,
les galeries que no em menen enlloc
s'aboquen al pendís empedrat de l'oblit.
La nit ignorant s'ajoca, negra ocellassa
en un vol cap a les fresses de la fosca.
Què tinc? Què no daria pels gira-sols
d'aquell teu carrer o el lligabosc florit;
què no daria per un rosegó de pa menjat
al teu costat davant d'aquella posta de sol.

De què serveix la immensitat si tu no hi ets?



dissabte, 30 de juliol de 2022

Tresmall

La pesca furtiva venia a ser
com la pirateria: un estímul
per a les nits caniculars d'estiu
on a altes hores es feia fàcil
entrar a la mar i calar el tresmall,
una forma banal d'escapisme
per fer-te passar la xardor
i l'ensopiment de les migdiades
clavat a l'ombra d'un garrofer
als pendissos de l'Almadrava.
A primeríssima hora del matí
s'havia d'anar a xorrar i veure
si hi havia hagut sort i en sortien
algunes orades, sípies o llobarros,
animalets agonitzant al cul
d'un gibrell de zenc. Cap culpa
havent-los brasejat i arribar
delitosos a la boca feta aigua,
i cap culpa havent-nos mirat
aquella careta de felicitat boba
quan el peix que era a la mar
feia res desapareixia del plat
i el vi fresquet ajudava i molt.
El més espinós de treure, mai
millor dit, eren les escórpores,
i n'hi havia moltes, aleshores.
Malediccions que se sentien
des de Remullà; però que bona
la sopa o el brou per fer l'arròs!
Només per aquell nèctar diví
ja valia la pena esforçar-s'hi.
El tresmall és un joc, a mans
marineres, i nosaltres érem
uns maldestres de terra endins.
Ara que tots somniem en anar
a illes exòtiques o llocs llunyans
difícils de pronunciar, donaria
qualsevol cosa per tornar
a aquella platja agermanada
amb els anys més feliços.



diumenge, 3 de juliol de 2022

Vida contemplativa

La llum del far és ominosa i recurrent,
com l'ombra esgrogueïda d'un vell xaruc
que no es veu més la carn que els ossos,
i que passa les nits, mà sobre mà, esperant
un rebrot de geni que somogui el marasme
que li entenebra l'examen de l'epístola final.
Vint-i-sis anys que faig versos i no he trobat
la clau de volta del teu poema. Persistent,
retallo ocells de paper de vidre, faig llistes
de coses bones i de dolentes, noms de noies
que vaig conèixer (algunes tenien un gust
de maduixa i d'altres, de llimona), i cap d'elles
no sé on para. Amb els anys el cos perd
el seu encant, i a mi sempre m'ha encantat
poder mirar-me en uns ulls per descloure,
descobrir el secret que amaguen, striptease
imaginari i poc convencional. Sóc pobre
perquè no tinc forma d'embaladir-me
en un passat, i és el passat que ens dóna tema,
sobretot ara que et vull dir com vaig ser
de jove entre uns braços primerencs,
com són els teus, que els miro i et conto.
Puc dir que et tinc en molta estima, i no aniré,
pobre de mi, plorant per les cantonades
d'espant de que se m'assequin les branques
i l'escorça del seny per culpa de la tramuntana.
D'aquest instant recordarem com el sol rodava,
baldufa folla, i s'espantava de caure darrera
la Mola. Aquí esperem agraïts la trinxera
que separa la tarda de l'horabaixa, i si una nit
li veiem el cul rodó a la lluna, alçarem la copa
i fruírem de l'estrena rebolcant-nos per l'herba
xopa de rou, fins que vingui l'albada. L'endemà,
just havent-nos deixat de les mans, direm
que va ser un somni de vehemència freudiana,
i em callaré que m'importes massa. Tornaré
a arrenglerar versos i a retallar avions de paper,
per fer volar lúbriques paraules que no ofenen,
engranatges i deliris que em grapegen l'ànima.



dissabte, 25 de juny de 2022

Isabel

Tot el que teníem va fugir i res
no ens tornarà a un altre temps,
als clars matins i als capvespres
rogencs o de morats encesos.
T'ho torno a dir: no som sinó
una llum cada cop més tènue,
un parèntesi entre l'alba i la nit,
i només ens queda la mirada
que es perd entre el blau espès
i la finestra. Ja res no té sentit
i cap paraula no et farà justícia.
No em prenguis per un costum,
sofert i buit, una recança infinita,
o una mà tremolosa que sospesa
el sol d'hivern quan es desperta.
Mira'm benignament com ahir,
com la mà que encara et bressa.
Aquesta cambra està entapissada
de somnis del passat. Els records
vénen indulgents per envernissar
la vida que no vivim, les pàgines
de blanc atònit que no escriurem.
Massa cor disponible. Massa excés
de nosaltres s'enyora. Prenc a la falda
aquesta teva camisa i, amorosament,
en cuso els estrips de tants anys.