dimecres, 14 de febrer del 2024

Poema inacabat

Faig versos dient que no escric certituds,
sinó quimeres, però veus que et parlen a tu,
que un vers que no sap a qui parla sembla
aquell que de cap es llança a una piscina
que han buidat o que invoca l'eternitat.
"No puc estrenar un amor correspost
-la nua humanitat que es descobreix
en el goig d'un altre cos-, i me'l sé lluny
"
Aquesta hipèrbole, que ve a estalviar-me
remordiments de lletraferit, em serveix
per encetar un llarg circumloqui sense
cap pretensió seriosa de que tu m'entenguis
ni de que m'entengui jo. Potser sigui la rauxa
d'una primavera que ja s'acosta i ens mostra
una incipient eufòria tan vivament desitjada.
Començo per dir que soc novell i alhora vell
en l'art de fer versos. Els poetes principiants
encara no han viscut el trauma del vi anyenc
que el temps esbrava, i és del tot vomitiu.
Mentiria si volgués donar un gust de glòria
a la meva rima, i m'estalviaria remordiments.
Vejam si encarrilo la història que et vull contar.
Te la dedico tota a tu, i el primer que et dic és
que miraré que el mot i el vers no se'm pensin
que tenen dret a una vida d'exuberància
lluny de la meva vigilància. Serà el teu tema,
justament, i miraré on posar la ratlla fina
que no puc traspassar. El primer que et dic
és com n'estic de consternat d'haver deixat
que passés mitja vida sense escriure't.
La raó és simplement allò que vius la vida
al dia i un no s'adona que els dies passen
i sembla que res no canviï. Però ara veig
que tot muda. Serà idiota dir-ho, però sento
que ja no podria deixar d'escriure't cada dia
(ja fa un cert temps que no deixo que el meu
pensament s'allunyi gaire de tu, moix, i penso
que ja és hora que et digui com m'ha agafat
la dèria, amb aquesta eficàcia possessiva,
incube, que fa la virtud de la inquietant poseia).
Cert que ara ja no em cal vetllar de no dir
disbarats, res no em compromet més enllà
del que tu, cauta, vulguis entendre, ja saps
que m'exalta vivament una escata de llum
que t'espurnegi als ulls, i res no hi puc fer.
Els sentits van primer, i el sentiment pur
que se'n desprèn no m'enterboleix la ment
quan diu que de l'encant dels meus vint anys
se n'ha fet cendra, i ja em veig més la pell
que la carn. El meu temps era quan tu
aprenies a viure, i això em dona el trauma,
que a tots ens guarda, de saber-me amunt
per l'escala dels anys, cosa del tot certa.
Sigui com sigui, et dic que no estic trist
quan escric, sinó que ric, ja que, vers a vers,
vaig traient un heroi prou convincent de dins
d'un barret tan alt com el campanar vallenc.
Jo, com tot altre carpanta, voldria subornar
la teva joventut, però desdenyo aquest recurs
per indecent i poc realista. Tu prou entens
que és de segon ordre la part de la vida
que t'expliqui, i tampoc no vull ser ofenós
ni omplir-te el cap de les moltes cabòries
que em fan del magí un embull de troques
(als lúbrics d'ànimes no els diguis gràcies
si et grapegen la teva. Fuig, que el teu rebuig
s'ajaci en el seu rebuig, i el vici d'un pocapena).
Prou et deuré, si vas entenent que és art llarg
fer-se un poc decent, i decent vol dir solitari.
A la vida autèntica, doncs, fora d'aquest tort
de circumloqui, no em seràs noia esquerpa,
i sí amiga comprensiva d'una debilitat meva:
que és pensar-te tot el dia. Cap engranatge
no sincronitzarà l'hora de les nostres vides,
no hi pateixis encara que tingui el seny a dida.
T'he confessat que em dec a una disciplina
ascètica, i l'únic que no em dol és haver vist
com sortia el sol quan uns reactors corcaven
aquell cel rogenc de l'alba, i tu també hi eres.
Tu jutja, i no t'empesquis una excusa per dir
que no és cert tot el que aquí escric. Val a dir
que mai no hem barrejat albades amb desig:
aleshores només pensàvem en cels blaus
que despuntessin a l'hora justa, quan volíem
despistar la penombra que corria cansada
sota d'un esquifit núvol pintat de blau tinyós.
Però vam acabar convenint categòricament
que les granotes blaves no ens donaven
el nostre blau preferit, i tornàvem cap a casa
guardant aquella imatge pels dies de després.
També és cert que, d'aquells matins vermells,
m'ha quedat l'enyor del sol als teus cabells.
Uns quants batecs del cor, una lleu ondulació
a les aigües fosques i profundes de l'instint,
i ja tens, perduda l'esma, al teu fatu animaló
lligat als teus peus com un natzaret ximple.
El meu heroi, ara som-hi per fi, és el que ara
és capaç d'escriure't poesia: la més digna,
clara, sincera i expressiva poesia que pugui
escriure. Que quedi gravada per tot l'Olimp
la veu d'Eros, o la meva més gran ruqueria:
sé com puc mentir-me una falòrnia creïble.
Desarrelat, entre dubtes i marrades, sovint
m'he preguntat si les ficcions -i jo en visc!- fan
esclava la ment, o són els seus camins més clars.
(Faig un incís per recordar-te que vam quedar
d'anar als Mallols a menjar fesols i botifarra).
Ja vam ser-hi fa poques setmanes, i amb tu
m'hi acompanyava un estol de Montserrats
que m'ensenyaven felices l'oblit dels cossos,
els pesos i les mesures. Cal que les noies
mostrin sense pudor ni repòs tota l'alegria:
prou n'han tingut amb la guerra dels cadells
i els homes i la sorra que els llimava les galtes:
un passat estiu, amb tota la carn desclovada,
ajagudes al fals voraviu de la mar i la platja,
a Salou, una ratlla estesa a la Costa daurada.
Tants d'amors, doncs, i ni un sol cos real a la vora
que em faci menys esquiu el viure quan la fulla
verdeja entre l'estanyol i el jonc de la riba.
Però tornem al meu heroi, aquell que te'n faig
una hagiografia abstracta (sempre he pensat
que una vocació de sant -d'aquells que mai
no han tastat pit i cuixa- et podrien obrir
qui sap quines placentoses portes futures).
Però no soc gens amant del martiri gratuït
i sí d'altres cossos, sobretot, m'han encantat
de sempre els cossos abrinats de les noies,
qualitat que m'admira tant com la turgència
d'uns pits vestals. Per això mateix em veig
com un heroi sense aureola que sovint tria
la que no es compromet, o la que no pensa
en signar feixucs contractes per a tota la vida.
A tu, que sempre m'aculls amb indulgència,
i atònita ja has complert els teus cinc-cents
setanta-sis mesos, et diria que no se't noten
els anys quan et veig i se t'estenen les ales
del somriure. És per això que m'agrades, i és
un luxe saber-te i pensar-te amiga tan propera.
No et creguis que faig poesia o una al·legoria,
tan sols poso uns tocs suggestius de color
als curs de la narració, per no avorrir-te.
L'altra dia, anàvem cap a la Plana i una eruga
ferrissa reptava a ple camp per les vies.
Un comboi estrident i inacabable tremolava
i feia tremolar l'aire prim del matí. Ja sabíem
que no hi havia pont i vam anar a creuar
les vies, i no cal dir l'angúnia que ens feia
veure'ns atrapats per l'alè greixós d'un altre
tren que s'acostava. Va poder més l'excitació
del moment i la cadència de les nostres cames,
empeses pels batecs dels nostres cors 
a través de la penombra que passava vies.
Ja que hi estic posat, et recordaré els dies
no tan llunyans -hiperrealistes- que corríem
per camins fondos salvant rieres, esvorancs,
desguassos a l'hora que xisclava el primer sol,
éssers matinals que amb la mirada avaràvem
temps i món, un batec conciliat mudat de cor.
Aleshores, un altre blau cobria el cel. Teníem
als nostres peus la mar daurada i somniàvem
capvespres encesos i peixos d'ulls febrosos.
Ens guiava un tenaç propòsit d'omplir d'imatges
límpides totes les hores, que és tota la vida.
Quan tornàvem per camins torts cap a la ciutat
a les autopistes del llostre s'apagaven mil llumets,
pertot hi bategava un principi i tot semblava aturat.
Encara brunz fora aquell olor de maig que ens seduïa.
Torno al meu present que es fet de retalls
que venen del passat, d'olors que em sedueixen,
encara, i aquelles poques noies de folla dolçor
que dic meves, com un fruit al meu abast.
Se'n van, diuen adeu, i no tornen, i sé que no
tornaran i no les espero. Tu sola omplies
les terrasses de la llum, les tardes llargues
que sortíem a córrer i els eucaliptus exsudaven
l'aroma que ens amarava els sentits, un cant
polifònic de rics aromes. Aleshores posseíem
la fe en nosaltres, i rèiem, i reia la vida feta
de petites coses, en un garbuix d'estiu ajaguts
a la pinassa, bevent la llum que s'anava morint.
Tallàvem blau i món i temps, llargament teu,
tornats a néixer. Però ja no trenca en mi el teu dia.



Tornada:

No vindrà la conclusió a tanta dispersió vana,
i aquest embolic de marrades tan procaces,
-tornem-hi amb les procacitats-, no para enlloc.
Tanta digressió, te l'esperaves? La divagació
avança i sembla que poc t'he parlat de l'heroïna.
Revertiré la situació per un principi de justícia.
Et parlaré, no de l'heroïna ben bé, però de com
ha anat colonitzant fins la darrera cèl·lula
d'aquesta pobra criatura, talment un virus
imperiós dels que ara ens han fet tan fràgils.
Ja sabem, doncs, que tota tu ets dintre meu,
i això vol dir que tot jo et pertanyo sense remei.
Un atac sobtat, o un verí que t'entra a poc a poc,
i bats les ales nerviós i quedes del tot retut.
Tampoc hi ha motius per ser massa perversos
i fer versos privats de consistència moral.
Com podria després muntar un conte sobre
dones decoroses? Qui conta, no sempre promet
de donar res millor que un dubte, perduda la
llibertat de fabular certituds. Si un dia en tinc,
hauré perdut la llibertat de renunciar-hi i és
a ser lliure que em vull hàbil i transgressor.
El fil estiro per descobrir fins on arribo, abans
que la troca s'emboliqui, i torno a la història.
Eres davant, com et dic, les mans als genolls
i el sol pentinant-te els rulls color atzabeja
que et queien per la cara com verge bruna.
Teníem croissants amb xocolata i un cafè
a la taula, i alguns pardals a la capta d'una
molla que tu els llancessis. Així és com tot
pot començar: a poc a poc anaves arrencant,
sense ni tan sols sospitar-ho, les crostes
d'altres noies que he estimat (tu saps prou bé
que les fembres amicals de sempre m'han
entusiasmat) i ja fa temps que no puc saber
res d'elles: totes han triat un marit arreglat
(i si no, s'han firat un mariner, un aviador o un
chihuahua, i viuen una als núvols i una altra
a la Cotxinxina) i la cadellada que els ha crescut
allarguen les mans per demanar la cosa més
fràgil que els nodreix: a partir d'ara, maternals,
a trenc dels quarantes, hauran de partir-se
l'esma en un cercle tancat de parents i llinatges
que reclama el cos de les unes i de les altres.
Veus, tot això ve d'assumir que la natura està
per mi i em vol de pescador d'imatges, sense
cap lluç al cove ni un mal alcohol a les venes.
Tot el diner que he invertit està amortitzat
i evadit sense comprometre el gust dels marits.
He conegut un cert gust possible i no en parlaré
(no es tracta de gustos: el mot aquí el dona
la precaució) que elles volen sempre qualitat,
garantida la uniformitat, i el seny vol discreció.
Mantenir a ratlla una certa coherència, sí puc.
Voldria fer curt i no me'n surto. Tot em fuig.
Tot gira entre la imaginació, que m'agrumolla
un biaix únic de tota experiència, i la fantasia
que sovint se'm dispersa i m'empeny a pintar
imatges poc certes del que jo voldria creïble.
Ja veus com de complicada es la ximpleria
lírica quan va fugint el sentit de les coses.
A mi em fuig el d'aquest poema quan veig
fugir aquella qui estimo, però què vols fer-hi?
Gràcies, sí, també els meus versos poden dir
quan ens vam conèixer i no se m'embarbussen.
Ells, de bon tros, no saben per on els faré anar,
però saber que de tu i de mi parlen no és poc.
La veritat és que hi ha racons encalmats
dins d'una memòria selectiva, i la mà frisosa,
impacientment, els voldria transcriure abans
no se'm deixatessin o s'esvanissin en fum.
Sempre l'imaginar neix així: de sobte se'ns qualla
un pacte d'ombres separades. No em costa de veure
que el nus és un garbuix de propòsits irreals
i de vides viscudes: la que recordo i m'enyoro,
les que en tu miro, i les que et conto i que són
les que conec menys. Totes van omplint fulls
en blanc. Potser em ganyotejarà el poema,
altre cop, a la meva esquena, o voldrà coquí
que em vegis plorar, cocodrilot tot penedit.


Continuar el conte voldria, o fer via cap a alguna
conclusió. També el conte pot fer-se vell,
com un home, abans no posar a lloc el seny.
Què en té la culpa? La llum aquella tan blava
i els teus ulls que s'arrauleixen lluny de mi.
Quin greu que em sap, sobretot ara que el passatge
que m'esperava, s'hauria llançat, amb quin gust,
a explicar fins on m'ha portat l'amistançament
de les rimes immorals amb el cul de la lluna
que he espiat tants cops. Però ella sempre
se n'ha burlat i no he sabut mai per on em sortiria.
La conclusió és que per fi he entès que és el mite,
qui m'empeny a fabular tantes històries risibles.
I tot ve de voler venjar-me amb els mots
del Minotaure, que un mal dia s'endugué
amb la barca de Caront l'únic amor possible
que he conegut, i que era pur com l'albada
acabada de néixer. Aquell dia també vaig perdre
les ganes de viure;
 anys per l'Enlloc buscant,
per aquí i per allà, un altre cos que em donés vida,
passejant sol per carrers inhòspits que un dia
van ser una llar i ara només són difuminades
ombres del passat, buides d'una fe pel demà.
Per a mi l'hora dolenta, confitura de taronges
amargues al matí i cafè esbravat que just
m'escalfa. Però el cos tremola sense fred
i acusa la meva feblesa, les mans es tanquen,
el fred guanya als dits, tota la sang del món
circula lenta obrint una esquerda als meus anys.
No em parlem més. Continuo en un somni irreal,
però tot em fa sentit, només sentit, i tot és
tal com t'ho he dit i no penso que em menteixo.
Bé, ja comprens que jo comprenc que n'he fet
un gra massa de contar tanta ruqueria, però,
t'ho puc dir, que per sota de la banal poesia
hi neda un fons de consubstancials veritats.
Sembla doncs que callo a punt, abans d'entrar
en un mal embús. Ja es pot apagar la candela
que he mirat de mantenir encesa per a una
llarga processó de versos xafarders, de mots
fets per compondre imatges netes de les coses
que em són objectes d'afectes i divagacions.
Què sé jo si aquest enfilall de poema que t'escric
fa molta patxoca o t'és només pura distracció.
El final el deixo a l'aire, posa-li tu el colofó.





dijous, 8 de febrer del 2024

Simbolisme

Ahir vaig fer un poema
que t'envio de seguida
perquè tinguis la colecció,
com si fos l'àlbum Nestlé.
Transcric "Dues llimones",
i no és de les llimones que
et volia parlar -o potser sí-.
Al costat hi tens una foto
que em va caure a les mans
casualment, t'ho pots creure,
i l'hi trobo l'exactitud plàstica
que mereix l'exuberància
de textures i simbolisme.
Aquesta és la paraula clau:
simbolisme. No tant el fruit
que decanta una branca
molt convincent i real, sinó
la figura que se'm representa
com un ventall de possibles
realitats que em confonen.
Però veus que és el de sempre,
no sé com dir-t'ho, t'exposo
les fantasies i, tot seguit,
me'n penedeixo. Ja em conec.
Tu vius només en el somni, i és
en el somni que em vull despert.



dimecres, 7 de febrer del 2024

Dues llimones

Febrer benigne. Soc amic
d'aquest sol d'hivern que em disposa
les imatges per recrear l'harmonia.
Mira: dues llimones molt verdes
posades a l'aparador del desig.
Perquè ara es mullen de sol
i es veuen alliberades de tota tirania,
puc considerar sense dubte ni pressa
la mètrica i la textura de la seva pell.
Ja han estat prou per a tu. Cor seduït,
renuncia des d'ara, calla. No faràs teu
el joc de dues llimones ferint-te els ulls.





dimarts, 6 de febrer del 2024

Futur

¿Què em quedarà de tots aquests
parèntesis que m'has fet conèixer
quan ja sigui una ombra, un passat?
Seré com aquell vell gat parnassià
darrere els vidres esperant, quiet,
la carícia d'alguna mà coneguda.
Escric damunt el tovalló que ahir
em vas donar amb el pastís. Escric
damunt la teva galta, damunt la pell
de la lluna plena que tot just ha sortit.
Escric perquè no puc cridar; perquè
aquells estels que ara veig allà dalt
són massa alts per ser papallones.
Tot el que pugui fer, no m'omplirà tant
com contemplar les nostres albades
amb la música estrident d'una rialla
que s'envola cap a un cel indescriptible.



dilluns, 5 de febrer del 2024

Témer la brevetat

¿Per què un dia qualsevol
es torna una data maleïda?
No les anomenarem. No cal
posar un nom a les coses
perdudes i que ja són record.
Sempre temíem la brevetat,
la ruptura de les hores felices.
Ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem que ens cal témer.



diumenge, 4 de febrer del 2024

Vora la mar

El mar que ens mira
omple tots els sentits
dins d'un espai amable.
I no deixo de contemplar
el món amb meravella,
amb una enriquidora
i constant perplexitat,
com si el contemplés
a través dels teus ulls,
com si avui l'efímer
estigués en suspens
només per a nosaltres
i el dia no s'acabés mai.




dissabte, 3 de febrer del 2024

Furtiu

Un rar impuls que no es desprèn
de cap abraçada llunyana,
ni d'algun acte que no recordi.
Te'm passeges davant la nuesa
que sempre podré veure en tu,
clandestinament, tancant els ulls.
No s'auguren canvis transcendents
que, tard o d'hora, puguin produir-se:
un gràvid silenci ho envaeix tot.
Ara mateix, potser no endevines
que hi ha brases que no s'apaguen
tot i que les paraules s'acumulin
inútilment, però sense recança.
Això explica l'atractiu que exerceixes
damunt la consciència de tot allò
que he tingut i ara no tinc, on el goig
i el dolor es reparteixen els dies.
No es tracta sinó de deixar-ho tot
i tornar al combat. Com si res.
Com si encara tot fos possible.



divendres, 2 de febrer del 2024

Cels blaus

Gairebé no hi ha moments
que no serveixin per situarte,
intensament, en el meu l'univers.
Que tendrament perduda ets,
avui, en el record del turons blaus,
aquells moments en que et paraves
i alçaves els ulls vers l'atzur del cel.
Darrere el mur i el blau dels ulls,
m'esperaries, si et digués on soc?
Te'm desprens de l'abraçada
i del gràvid silenci que vola tot nu,
fent que el món sacralitzi en el no-res.
No tracto de descobrir camins nous,
sinó d'habituar-me a la solitud
i desvetllar les paraules per escriure
aquest vers perdut que, tal vegada
es basarà, com sempre, en el record
d'algú o d'alguna flor que creix lluny.
Sempre la meva espera serà fer camí,
un llarguíssim camí pel teu desert.



dijous, 1 de febrer del 2024

En el més alt de la nit

Com estimem, en caure els anys,
més tendrament, si cap encara,
a l'encalç del darrer amor, del darrer
crepuscle. Perdura el darrer glop,
l'encanteri de la flama obscura
al vas de gin on ara em capbusso.
Em bec la felicitat i la desesperança,
i aquell teu joc ardent que desespera.




dimarts, 30 de gener del 2024

Un teu gest

No sé mentir-me. Aquest dibuix,
entre els pocs objectes que he guardat
de tu, fa mil anys que me'l miro.
Potser no te'n recordaràs,
però l'últim cop que ens vam veure,
al saló blau, un diumenge que sortíem,
encara ebris, de les llums del teatre,
vaig posar un instant la meva mà
a la teva espatlla i el temps s'aturà.
Ja ho veus, la meva mà t'ha recordat
des d'aquell dia. Sovint he sentit en ella
la sensació que s'estremia i et buscava.



divendres, 26 de gener del 2024

Blau esperança

El cel és blau, blau de Déu;
l'amor meu,
sempre que veig la mar,
és color d'esperança.
L'enamorada no és aquí,
aquest poema que escric
el llençaré a les onades.
Besades de sal, glopades,
jo sempre t'he estimat així:
com estimo la mar blava
plena d'escates salades
amb regust de fonoll marí.




dijous, 25 de gener del 2024

Vol ras

Els dragons són animalons admirables;
entenc que gens socials, però fascinants
en la seva contemplació a la corda fluixa.
Estès a la gandula, veus com no paren
de fer arriscats funambulistes a l'encalç
d'un mengívol àpat de papallona distreta.
De quan en quan sents un plaf! esgarrifós,
com d'una bufetada absolutament heroica:
el dragonet s'ha caigut del voladís del teulat,
uns cinc o sis metres, però l'animaló apreta
a córrer, mig reptant, a una velocitat increïble,
sense ni tan sol espolsar-se. Una lliçó moral
-i un gran tema per aprendre'n alguna cosa-.



dissabte, 20 de gener del 2024

Per si demà

Aleshores, quan sortíem
de matinada i empenyíem
el delit de córrer pels camins
oberts als pendissos de l'alba,
no teníem records i no sabíem
fins on un dia podríem arribar.
Érem la memòria que tenim ara.
Noia, dona, esquerpa llimona,
mel o fresca amargor de llorer:
tan viscuda mitja vida prop teu
de dies febrils i cruixir de carn.
Tot això, tu m'ho has ensenyat.
I ara, amor, tot el món és vell
i em queden els teus vint anys,
plens de sol, i la cega confiança
que un pòsit d'aquell instant
vaig saber deixar-te a la pell.



dimecres, 17 de gener del 2024

Lluna blava

He somniat muntanyes.
I una lluna blava que feia el ple.
Tan lliurat estava al somni,
que deixava enrere la vastitud
d'uns camps enaiguats
que s'expandien veloçment,
convertits, de bell nou,
en un món primigeni desafiant,
turbulent, de paisatges gloriosos.
Sé que et buscava, insistentment,
amb tota l'energia primordial.
Apoderats del pleniluni cristal·lí,
d'obscuritats i de brillantors,
anàvem pel món per trobar
la Natura sense contencions.
Com més i més amunt anàvem
els blavíssims estrats tallaven
espai i temps i món. I allà dalt,
sense aixopluc ni cap beneitura
sobre la virtut, ens despullàvem
del tot, i de tot el que és conegut.




dijous, 11 de gener del 2024

Cims opulents

Tota vida s'emmiralla
en la llum blanquinosa
dalt la lletosa carena.
Ets tu, dolça cantaire,
la que ara em sedueix
quan el vent desaforat
escampa vells secrets.
Xiscla el vent copulant,
furiosament enardit,
amb la calma del cim.
T'he pres per amunt,
agafada del meu coll,
i no he mirat enrere.
Ets el flaire persistent
dels llençols estesos,
a l'hora que et penso.
No s'escurçarà la nit
perquè et somiï de dia.




dimarts, 9 de gener del 2024

Blanca solitud

Sol als cims. I neu.
Ai, blanca solitud
de l'immòbil silenci!
Potser m'he perdut
i tu em segueixes,
companya fidel.
Em segueixes a mi,
que he caigut al pou
dels vents glaçats,
braços i ulls plens
de nuesa absoluta.
Estimar aquest cel
es impossible, que
fa mal tant de blau
i el dilatat horitzó
de bellesa infinita.
Sol als cims, i neu,
i el frec d'una mà,
desmai d'un teu gest,
és tot el que m'estimo.



dilluns, 8 de gener del 2024

Noia

No sé com et recordo
ni com tu em recordes a mi.
S'enfilava un esclat d'aurora
i tot el món tenia sentit.
Altres coses sí que les sé:
la copa de vi als llavis,
il·lusió escarlata,
amb la teva fresca rialla
quan tornàvem de la neu
(or escític per als meus ulls).
El goig exagerat, límpid,
quan febril te'm giraves
plena d'exagerada joventut.
Feia temps que no t'ho deia.
Feia temps que no parlàvem
del vent, del fred hivern,
dels flocs de neu, confusos,
que volien besar-te el front.
I de la joia transparent
foragitada, com un sospir,
del nostre íntim univers.



diumenge, 7 de gener del 2024

Manhattan

Un pont sobre el Montsant:
La Vilella, abstracta i vertical,
vol arribar fins a tocar el cel
emblanquinat de calç blavosa.
Arran de terra, el fred s'amaga
i la llum tendra, forassenyada,
ve a dissipar els petits dubtes
o el solc d'una bena d'ombra.
Els sarments, riuen de veure's,
nus encara, en el toll de glaç
que fa els seus petits miralls
precipitats rasa avall. A punt,
tot és a punt, i res no sabem
encara de la nova primavera.
Tremolen, els arbres depullats,
i a mi em tremolen les mans
esperant una abraçada teva.
Digues, vindràs aviat amb mi
per veure aquesta vida estesa?
Saps que et somnio i t'espero.



dissabte, 6 de gener del 2024

Per no dir res

Soc un obscur provincià de la meva ànima.
¿I què, si tinc hores de dubte o em volten
ombres tèrboles quan m'esgarrinxa el fosc?
Em bec les hores mortes amb una palla,
a petits glops, amb mesurada fruïció
com un orat que es beu el seu destí. Sort
de les matinades clares, els dies benèvols
que trobo els carrers que fan el camí distret,
la lluna d'agost i la bardissa excitada pel vent.
És massa gran, el camp, que duu fins la mar.
El cap lluny vagareja, i sento en la distracció
d'una risible aurora -els dies que tu vens-
que potser aprofites aquests moments
per omplir-me d'enyor i vertigen la casa:
el cos d'aquesta pobre bestiola. T'asseus
dintre meu i un deix teu, fort s'hi arrela.
No te'n puc treure i saps que tothora et penso.
Voldria escriure't coses bones i que totes
parlessin de tu, però vaig curt d'enteniment
i el seny que tenia, fa poc que l'he perdut,
tot, per fer-me decent i solitari, a la capta
d'una mirada benèvola o d'alguna carícia,
que tu ja veus que soc fàcil de convèncer.
No em malentenguis, doncs, si et dic
que no desisteixo de ser feliç, tan feliç
com em pots veure als camps suburbials
alguns matins, abans que no surti el sol,
quan anem a córrer i un avió corca el cel
amb un núvol auroral que just s'il·lumina.
Prou et deuré, si vas aprenent el que ara
et voldré dir, i que amb el teu indulgent
permís m'atorgo sense astúcia ni malícia.
Cert que puc ser anacrònic i egoista,
perquè el fútil propòsit d'aquesta llista,
un home fet i entenimentat no te l'escriuria,
sinó que te'l declararia pausadament
tot passejant una tarda llarga pel Pallol.
Compta que no diré mentides de nosaltres,
la meva rima vull que parli sense embuts.
Quan tingui els mots fermats ben curt,
miraré que el mot i que el vers no es pensin
que tenen drets a una vida d'exuberància
lluny de la meva vigilància. Serà el teu tema,
justament, per la voluntat de ser concisos
i eloqüents, rics amb escreix de filigrana
de seda. I com que jo soc reblós i tu tan fina,
li donaré passades de llima fins que el poema
llueixi com l'or de Nefertiti, la reina d'Egipte.
Soc poeta bufanúvols, deixem-ho dit, i deixem
de saludar aquells que es deien vuitcentistes
i que no somniaven cavalcades de reixos
ni alicorns alats ni sarraïns. Roseta, demà
no em fallis, que t'esperaré a les set en punt.
Recordes com la lluna rodava, carona plena,
i s'espantava de caure darrere de la Mola?
Com si res fos tan decisiu que un matí mori,
la poca-solta, i torni a sortir la nit següent.
Rèiem tots dos, i com ella, tallàvem blau
i temps i món. Ens estoràvem d'aquell
melodrama de focs d'artifici que feia l'alba
en fondre's als braços de l'hora incipient
que per llevant encenia el dia. Pura delícia.
Et dic seré que els meus vint anys van ser
als anys seixanta-i-tants, quan tu encara
eres un projecte, i em fa basarda recordar
que una sang tan jove vindria un dia
a inspirar la meva poesia, plena d'utopia
i mancada de realisme, com els hi escau
als qui expliquen contes sense fonament
i els canvien després per fer-s'ho venir bé.
No voldria que un malentès se t'aixequés
des del meu vers. Se t'aixequés a tu, Roseta,
i a set o vuit amics que pacients em llegeixen.
Sé que els altres, de malentesos, en fan tots:
abans de posar-s'hi, els possibles, i després,
quan llegeixen, d'impossibles o vés a saber.
Vint anys més tard potser rodàvem pel món
sense saber res l'un de l'altre, centrifugats
per la passió més propera que ens estrenyia,
o jugant desperts a jocs que ningú ens prohibia.
Ara m'he fet un embolic d'uns quants anys,
que aquestes imatges són d'adolescents,
i als anys vuitanta jo ja no n'era, feliçment.
La confusió me l'entenc perquè sé, i t'ho dic,
que la història que m'agradaria escriure és
la de dos adolescents que es coneixen
quan encara cap d'ells no sap res de la vida,
o molt poqueta cosa més. Les hores joves
i felices que ens nodrien l'instint, quines eren?
Fer veure que estudiàvem teoria dels cossos
i escapar-nos a fumar tabac a la Bassa nova,
la teoria ens la donava una tarda de setembre
quan la llum es rebolcava lenta per damunt
de la nostra pell. No en necessitàvem més.
El sexe abstracte i estès? una ratlla molt fina
que encara no havíem gosat traspassar.
Ara no tot és embadaliment i donem el món
per perdonat quan empenyem la vida sense
defalliment, perquè som intel·ligents en excés
i tenim el fort plaer d'entendre que, justament,
és el passat qui ens dona tema per entendre'ns
i no semblar uns principiants que res han trencat.
D'algun recurs farem les misses. Oh però,
que no t'avorreixi tant d'escriure els llocs
i les coses que voldria amb tu viure. Hi ha
un bon motiu: que no em calgui despullar-me
del tot quan fressegin els matins i l'auriga
solar ens atrapi corrent pels camins de l'alba.
Tancats al ventre de la nit calenta o en el fred
del frisós matí, sabràs que, sobtadament,
se m'ha arrelat un quest de tu del tot veraç.
Roseta, tants versos t'he fet per no dir res,
que, finalment, volent o no, ja t'ho he dit tot.




dimecres, 3 de gener del 2024

Mussol

M'estaré a l'aguait i quiet
perquè la meva espera és fer camí
quan arriba la nit sense claror
-queda l'enyor del que no t'he ofert
i llargues hores per recórrer-
Or i cirera, colors nous per acollir-te
quan encara no haurà sortit el sol,
i sé el que et diré: si vols, ja pots venir.
I aquell vers perdut que, tal vegada
es basava, com ara, en el record,
te'l refaig de nou perquè no el veig
tan precís com a tu t'agradaria.
Saps que no sóc amic de la disbauxa,
només de les dones i els dies, sembla,
perquè d'aquest mussol ximplet
cap d'elles res fútil no demana.
Potser ningú com tu m'ha donat
una alegria sencera: imaginar un goig
que no sigui depriment ni massa àrid
sense haver de captar un tribut llastimós.
Aquest poema d'ara, no vull, sortint
del seu embull, sinó que et digui que,
càndidament, et vull sempre feliç.
I think you should know.




dilluns, 1 de gener del 2024

Any

Dos mil vint-i-quatre.
Avui, primer de gener
em prometo l'any ben teu.
Com te'l promets tu, amor?
Un any ple de dies
per descobrir nous camins.
Dies plens de minuts,
no pocs, que se'ns faran
feliçment nostres.
Àmbits amples per córrer,
per despertar albades
i seguir el rastre del perfum
que vas deixar-m'hi ahir.
Tinguem els cossos a punt,
esquincem la teranyina
de les paraules inútils,
quedem-nos amb la mirada
que no necessita raons
i ens explica, a l'hora prima,
el florir sortós dels matins.
No voldrem mai defallir.
Al lluny, ja parpelleja el dia,
amb les seves clarors,
que veu com s'esbadella
la flor d'or sobre el teu pit.



diumenge, 31 de desembre del 2023

Any Nou

 


divendres, 29 de desembre del 2023

A sol post

Deixa'm descobrir el secret
entre el teu pubis escarolat
i escoltar a les nits la teva son
i despertar entre els teus braços.
Deixa'm errar perdut pels boscos
quan la neu caigui a glopades
i enyorar l'apassionada besada
que desclou la maternal corol·la.
A sol post, sobre astorats llençols,
qui pogués descabdellar l'amor
fins que la mística albada inundi
de plaer uns bategants llavis.





dijous, 28 de desembre del 2023

Una història d'amor

Va començar anant pel bosc dels llors
i per les rebloses vinyes de malvasia
que enjoiaven un cop l'any raïms d'or.
Durava encara quan, innocent criatura,
el sol matiner il·luminava la carícia
dels teus rulls foscos onejant al vent
i la tendresa dels teus ulls, com fresca
rosada, pellava les ferides del temps.
Encara dura, com una melodia apresa
mirant junts les solpostades d'octubre,
i guardada perquè no es perdi la veu
ni el record mentre bat de ple el sol.
Al teu costat tot em sembla meravella,
com l'ombra d'una vela sobre el mar,
o com l'ala d'un ocell entre les vinyes.




dimarts, 26 de desembre del 2023

Sol i lluna

De vegades, a ple hivern,
l'aire és tan prim i transparent
que la lluna sembla un sol
que no es vulgui pondre.
Quan els dits de l'alba
li treguin els vels de la cara,
hauré deixat enrere, dormint
en uns altres braços, nits
innocents de somnis remots,
branques florides de llor
veïnes dels meus passos.
No sé jugar amb màscares,
amiga meva. Estimo massa
aquest teu gest, les paraules
que surten dels teus llavis
i tanta llum sobre el teu rostre.
No preguntis, que ja ho saps:
El vol matiner m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa
a les ales. Encara és hivern,
i m'estimo l'aire tebi i el bleix
de la primavera, que ets tu.



dilluns, 25 de desembre del 2023

Nadal 2023

 


dilluns, 18 de desembre del 2023

Ha nevat a la Mussara

Si m'ho demanes, et faré memòria
d'aquell dia que érem a la Mussara
i un mantell blanc, dalt les Airasses,
s'estenia virginal als nostres peus.
Els anys no em priven de fer llistes
de les coses bones que hem tingut:
tu ja m'entens, és la forma de dir-te
que tots els nostres camins, amarats
del perfum de la terra molla, de fulles
remoroses, del plaer del sol i la pluja,
van omplir el teu esclat de joventut.
Set anys fa d'aquella imatge teva,
del teu encant immaculat a la neu,
d'ulls sempre espurnejant tendresa
i perplexitat sense recança a la pell.
Aquell florir sortós ja s'ha evaporat,
però una veu enyoradissa em diu
que tots els nostres dies tenien sentit.
Ha nevat a la Mussara, i jo el que voldria
és saltar fogueres que no s'apaguessin
quan arriba el fred i encara penso en tu.



dimarts, 12 de desembre del 2023

Amiga

Brindo perquè retrobis sempre,
nítida i fresca, aquesta teva imatge
de passió vestal. Els anys no corren
(et llegeixen les xifres a poc a poc),
i et guarden intacte la llum juvenil:
tot allò que un dia vas gosar somiar.
I no deixis de voltar, tossuda, llotges
obertes a la la mar llisa i daurada,
sense renunciar a la follia del riure
i a les postes de sol sense presses.
Puntual el desig acut i em fa dir-te,
de cor, el que sento, molt lluny de tu.
Ara sols et mostro, meva i assumida,
la tria: l'alt honor de ser el teu amic.



dijous, 7 de desembre del 2023

Arriel

Aniré amunt,
cap a on es gronxa la tarda
tot esperant la nit.
Allà on vaig,
el silenci és un cim per conquerir.
Sota el clos de les estrelles,
els turons coronats de boira
i els penyals inassolibles
em parlen de tu.
A trenc d'alba,
quan els estels es ponen,
voldràs acompanyar-m'hi,
                           Oreneta?



dimecres, 6 de desembre del 2023

Vagareig

Alguna cosa voldré escriure
que digui com et penso, ara
que et sé lluny. Però no sempre
puc trobar la paraula exacta
d'un meu enyor, el desassossec
de no veure els teus ulls
en el més alt i més fosc de la nit.
Aniré per carrers sense records
que no sàpiguen res de tu ni de mi,
per no tornar als indrets
on vaig conèixer el teu cos;
carrers sense cap finestra
que ens hagi vist passar junts.




dissabte, 2 de desembre del 2023

Un balcó amb vistes

Larrés és, com t'ho diré,
com m'agradaria que sabessis,
una balconada coronada de neu
que s'ajeu per costes i rostolls
i diu adéu als cels despullats.
Encerclat pel desembre, aviat
l'hivern se li adorm a la falda.
Capcineja la llum vespral
i el silenci somort t'embriaga
embadalint un estol d'ombres,
abans que una espurna de sol
deixi anar un sospir i es mori.
Una llenca de terra i el vol
d'una fulla despresa, m'omple
la memòria de tu. Vull veure't
i que em diguis, sota el clos
de les troanes nocturnes,
com ens fascinava el parpelleig
de les estrelles en arribar la nit.
Vull veure't aquí, carona clara,
i que riguis amb mi da la manera
que només tu sabies riure.
Descalç, un amant ja més vell
et guiarà el pas desfent el gebre.




diumenge, 26 de novembre del 2023

Per si ens veiem

Per un camí que fuig deixo molles
per als rossinyols que m'acompanyen.
Ells canten una blanca nadala trista,
i jo et recordo sota els estels abaltits.
A les mans em fremeixen encara els pètals
d'una rosa gebrada que al matí exhalava
el seu delicat darrer perfum. Exhausta
rosa pura, tresor meu de foc, a la primavera
t'enyoraran, entre llunes i vacil·lants verdors,
els joncs dels bassiols i els salzes passius
que cruixen sota el crit flamejant del vent.
Arbres, fullatges tristos sota la nit immensa,
em diuen que jo també t'he d'enyorar molt.
Camino per aquesta tenebra, aurora cruel
que posa abismes sense ponts per creuar,
soledats aponcellades al meu voltant,
crepuscles ablamats de color magenta,
madeixes embullades dels camins incerts
que no aclareixen on demà puc trobar-te.
Però dins meu em tremola una guspira
d'amor que diu que mai no t'he d'oblidar,
que la flama he de guardar encesa
per si ens veiem en una altra vida.





divendres, 24 de novembre del 2023

Cor salvatge

Els meus afanys m'empenyen cap als turons
coronats de boira i els penyals inassolibles
on blanqueja un mantell de neu immaculada,
cap a on es gronxa la tarda tot esperant la nit,
sempre més enllà, tramuntant serralades,
perseguint les llunyanes aurores translúcides,
sempre delerós de preguntes sense resposta.
No hi ha aturall, la meva partida és fixada.
No demano pas descans, ni cap aixopluc
sota un sostre. Obro els palmells de les mans
i llenço el que duc al fons de les butxaques,
res no necessito, tinc riqueses que em sobren.
Dona, prou et diria que m'agrades, però no puc.
I prou et diria que te m'enduc al cor, però no puc.
Tu il·lumines només superfícies, i jo cerco
pregoneses que somoguin els replecs de l'ànima,
els batecs de les meves nits i els meus dies.
Allà on vaig, el silenci és un cim per conquerir.
Les flames em parpellegen al fons del pit
i sento el rosec dels anhels que m'acuiten.
Aquest cor salvatge i lleuger, de qui és?



dijous, 23 de novembre del 2023

Roig escarlata

Vaig cloure els ulls,
un instant, per retrobar
més purs dins del fosc
els càndits ulls teus.
Ara voldria ser un lleó
que juga amb la llum
immòbil als teus blens,
guspires que tremolen,
fugaç claror d'estels.
Però al pit m'agonitza
un deix roig escarlata,
el dolç òpal defallent
adormit en el meu cor.



dimarts, 21 de novembre del 2023

El vol de l'oreneta

¿En quin ombrívol paradís m'esperes
de boscos remorosos i aigües fresques,
noia que et passeges pels meus dies?
Enmig de tantes coses passatgeres, tu
vas passar inefablement pels meus ulls,
quan minvava la poca nit, i t'hi arrelares,
com clavada en un branc del meu somni.
Tant se val, tant se val que una bardissa
escanyi un pobre rossinyol cada aurora,
que jo no he de deixar de cantar al matí
amb címbals batent fins que no arribis
i vegi com puges per aquests pendissos,
per la fronda on reneix l'embriagada llum,
flama irisada que sobre el meu pit crema.




divendres, 17 de novembre del 2023

L'hora violeta

La nit deixa anar entre nacres un últim sospir.
Nit breu, esquinç de seda, arriba l'hora violeta
i un tendríssim fil vermell decora tot l'horitzó.
Avances cara al vent amb els cabells cenyits,
i a l'instant s'apaguen trenta-tres estels blancs.
Te'm gires, fascinada, pel bleix d'aquest vent
que les darreres ombres s'emporta lleugeres.
Arbres, fullatges, veuen córrer l'àgil pantera
per aquests camins sense trepitjar el gebre,
màgics palaus de boira, dolces matinades.
Segueix-me, que no t'esglaï una lluna blava.
Quan per tot l'espai bategui la nova aurora,
el dia es dreçarà en un mar d'espigues gerdes.
Pròdig en somnis, tantes coses passatgeres,
amb tu la llum m'il·lumina més clars els dies.