dijous, 7 d’octubre de 2021

A través dels teus ulls

Les hores són lentes, el temps és greu,
el gat, al relleix de la finestra, capcineja
per les remotes profunditats de la son.
Mans que he premut, rostre voluptuós
que he besat, potser no diria aquestes
coses a tothom, però te les dic a tu:
Despullats, gairebé despullats, el arbres
i un fil de llum que anuncia l'albada
creuen en aquests alats propòsits meus.
L'àngelus lentíssim s'obre pas a través
dels turons tendríssims de la matinada.
Les estrelles, dalt del cel, em fan l'ullet
i jo em pregunto qui les estreny tan fort.
Voldré la joia immensa de la partença,
fugir de la vana estupidesa sedentària,
marxar amb els rossinyols de maig
cap a les ribes eternes del desconegut.
La lleugeresa em durà a altres llocs,
tremolosos, encara per descobrir,
mesurant amb les meves cames
l'amplitud de la terra, seguint el vent
que bat els nets faldars dels pujols.
El meu alberg és l'alta volta del cel.
Per muntanyes i erms, qualsevol camí
és bo per a mi. Sóc un vianant del món.
Lluny d'aquí, l'olor de les fulles verdes,
el joc de la llum cap a la ceguesa del sol,
aquest cel desmesuradament blau,
d'un blau penetrant que em crida
i n'estic enamorat, trobeu que és poc?
Em reté una casa on les estances
són plenes d'aromes, els prestatges,
plens de records. Em retenen els ulls
d'una dona que diu que m'estima,
que reclina el cap i s'abandona feliç
sobre la corba del meu coll. No calen
paraules per dir-li que jo també l'estimo,
i l'estimaré, aquí i en qualsevol lloc.
Ella sap que els camins poc trillats
són els meus camins, els horitzons,
oberts de bat a bat, el meu destí final.
Som-hi, vambes, pedres de la motxilla,
les mans a les butxaques, i sortim!



dissabte, 25 de setembre de 2021

No sé si mai

Passat l'estiu extrem,
preparem els dies curts,
la tardor febrosa, oberta
al pendís antic d'oliveres.
Tornaran els jerseis verds
i veurem acomodades
les tardes quan es giri serè
i s'endormisquin les hores.
Em fa por el fred inesperat
que puguis passar als peus,
per bé que l'aire serà net
i netes les llunyanies blavoses
quan seurem vora la finestra.
No sé si mai arribaràs a saber
com em tremolen les mans,
com s'eixampla el silenci
-i miro de sentir-me'l meu-,
quan m'atrapa enfervorida
la nit amb una llista de coses
que demà et voldré regalar.



dijous, 23 de setembre de 2021

Memòria

Per una escala que s'engruna
pujo jo i la lluna i un embriac.
Ella calla, i jo faig camí, tan lent,
que les imatges se'm confonen
i cap cosa mereix un amor teu.
Amb la pau venidora, arribaran
aquelles tardes que no moren mai.
Recorda'm, quan no sàpiga qui ets,
tot el que un dia vàrem ser,
les coses que em vas fer creure
quan una espurna se t'encenia
als ulls i rodàvem, cama-nuats,
per l'entrecuix del món. Encara
va i torna, àgil, la memòria
d'un instant que no puc oblidar.



dimarts, 21 de setembre de 2021

Setembres eterns

És així com tot pot començar:
un setembre de llum immensa
i un racó de plaça que traspua
una bondat que em confon:
bat el sol, i unes mans tendres
en un arbre hi han gravat un cor.
Voldràs tornar al passat sabent
que al cap dels anys no ens torna
a cremar el mateix foc. Llavors,
innocents, rèiem sense vergonya,
encara buscàvem un lloc al món.
Ara mateix l'esperit bufa on vol,
també bufa la pols damunt l'ahir,
i no veig més que ombra espessa
d'aquelles figures que vàrem ser.
Algun sentit venidor em parlarà
d'aquests flocs de ratlles fines,
de la reïna que exhalen els pins
fremint cada cop que em mires.
La noia inacabada mou els peus,
dòcils, per la terra, i jo mig l'espio.
Veig amic el seu cos i li pregunto
si em dóna la mà per fer rotllana,
per ballar-les fins entrant a fosc.
Agafa'm fort, que no em premin
altres pors més maldestres.
Fins al darrer contrapunt tinc fe
en el seu ritme que es descabdella,
que em du cap a llocs desconeguts.
Ara, voldríem reclamar-ne més,
d'aquell ritme que ens descobria
horitzons de futur. Érem cadells.
La tardor ja va trucant a la porta
i l'estiu desisteix de fer-se etern.


 

dissabte, 18 de setembre de 2021

El bosc dels eucaliptus

Ara que tornes a córrer
cos bondadós, al meu costat,
et vull escriure uns versos
i miro per on puc començar.
Haurien de ser clars i planers,
ribotats de qualsevol aspror,
que s'insinuïn només una mica
a les pastures del cor, o com
a l'herba frisa el vent del mar.
Embriagats per pura passió,
en recordar les magranes
badades a la vora del camí,
les nostres anades i vingudes,
aquells instants assaborint
vivament la vida d'un sol glop.
Que ens expliquin les imatges
dels matins que ens perdíem
pel bosc d'eucaliptus: la llum,
massa vehement, projectava
les nostres ombres a través
de l'ull clar de l'estiu. Cansats
i satisfets d'haver descobert
un nou camí, que era nostre.
Un altre dia tornarem a sortir,
quan el neguit ens cridi
a platja o a bosc i les hores
siguin lentes i persuasives.
Deixo ja aquests pocs versos
a mig fer. No cal dir res més
de la bellesa fugaç del vespre
quan surt la lluna, un instant
on la vida sencera s'hi atura,
ni del vellut silenciós dels mots
que no es diuen. S'interpreten
calladament i potser s'obliden.
Que sí, que tu i els moments
que has estat a prop meu
heu estat per mi importants.
Acabo i no vull, sinó dir-te que,
ruqueta, et vull sempre feliç.



dimecres, 15 de setembre de 2021

Oh, senyoreta!

Ocres profunds, blaus setinats,
magentes afaiçonant les roques,
colors tots d'una ànima corpresa.
S'abeura el sol a la pell tesa
-sóc tot enveja- quan rodola
i fa via cap a posta. Escates d'or,
slaks blaus que mostren bellesa,
el groc llimona és un pit turgent
i dic que d'or i flama ho és el cabell.
Mínima sorpresa a l'esma atònita:
si fossis una lluna, oh senyoreta!,
qui del tot embadalit no t'admiraria?
Cap astre té més seny que aquesta
mirada que recorre espai, s'asseu
a la falda del capvespre i dibuixa
cel i camins per poder-nos-hi perdre.



diumenge, 12 de setembre de 2021

12 de setembre

Secreta veu, vine
i arrenca'm del silenci.
Tu sola, tu formes part
d'aquesta meva solitud,
cada vegada més fonda
i arrelada en els erms.
Si obro els ulls, commou
l'infinit obscur, la negra nit
constel·lada d'estrelles!
Ombres, records, paraules
des de molt lluny, sempre.
Vam aprendre a ser feliços
en un quiet vol de carícies,
i la llum encara no sabia res
de l'esglaiosa hora propera.
Quan vingué l'oreig feréstec,
un naufragi i el pes vespral
van esfondrar aquell somni.
Caigué la nit, cor meu, el foc
crepitava exaltat, i a l'incendi
crepuscular li vaig inquirir:
Què n'he de fer, ara, de mi?
Guardià de pedres mudes,
cada batec es correspon
amb alguna cosa teva
i jo no puc fer res més
que estimar-les totes.
Entre els meus braços,
ai, he perdut tantes coses,
que per més que t'allunyis
a tu et tindré per sempre.



divendres, 10 de setembre de 2021

A la mitjanit

La tarda ja se n'ha anat a jóc
i ens ha deixat les pampallugues
d'un sol clavat a la paret. Cap altre
sentiment transitori té més recança
que les hores que porten absències,
de sobte, fondes coves de penombra.
He estat despert, tota la nit, esperant
veure't arribar des de la memòria
d'aquell estiu frenètic ple de llunes,
estimant-nos sota les troanes d'agost.
Ajustaré més fosques les cortines,
o potser sortiré al carrer, a la mitjanit,
a sentir l'ofec del fullatge espès, el baf
dels carrers regats de fresc, el reflexe
de les llambordes dures i els terres
orfes de verds. En aquesta plaça
m'hi adormo, arrecerat a la calç blanca.
Les finestres són altes, i si alço els ulls
els estels han desistit, virginals,
de deixar-se veure. Com tu, carona clara,
que un altre amor et té i te'm fas estranya.
Aniré a poc a poc per rieres eixutes,
vacil·lant el pas per costers de rostolls,
sempre girant-me per veure't viva en mi.
Ja som més aviat demà i tu no arribes.




dimarts, 7 de setembre de 2021

Mapes i relleus

Tots els llums del matí són dins
els mapes del teu cos, partions
d'un món on els arbres ens reben
dissipant minúsculs tremolors
de fred a les mans, o l'imperiós
esperit del foc. Com fremeix l'ull clar
de la tardor quan s'alça un sol groc!
Tot minut que passa va dibuixant
el més senzill i profund, els eixos
i els contrasts de les corbes, el fi
perfil d'aquest teu gest cautelós,
translúcid i a mig fer, deslliurat
de tota ànsia de sublim perfecció.
Aniré corrent per nua passió
pels camins que m'has fet descobrir.
Encesa d'orquídies. Passes cautes
i lunars. Fondes galeries on minar.
Ja ho veus. Ens apassiona als dos
la cartografia indulgent dels cors.
Un món. Un instant d'un capvespre.



diumenge, 5 de setembre de 2021

Viatge

Haguéssim pogut anar més lluny,
però només hem fet un breu trajecte.
Lentament, hem caminat fins a la punta
del camí de les moreres, a l'hora foscant:
volíem trobar racons on abraçar-nos.
Abocades a la nit, les hortènsies blaves
han vist passar els nostres pensaments
il·luminats per llampecs de paraules.
No ho diguis, no llampega ni res il·lumina
les torres amb penell i els trossos de vida
que hem anat deixant enrere. Tornarem
per carrerons enjardinats havent retallat
un altre tros petit de vida, encenent un llum
si fem cap a la matinada d'un altra dia.
Ens espera, encara, un foc de llenya seca
per escalfar-nos que vam encendre ja
fa molts anys, quan cremàvem fogueres.
Vam conjurar-nos a mantenir-les enceses,
i és així com vivim protegits de la intempèrie.




dimecres, 1 de setembre de 2021

Terrassa de tardor

Un núvol va desfent-se del costat de mar
i deixa passar una ullada de sol eixuta,
com si la terra no hagués implorat prou
l'aigua que s'ha d'endur el superàvit de foc.
Viure en l'aspror vol dir aguantar-se la set
que et turmenta a ple sol, esperar pacient
que les orenetes volin cap al sud, i un signe
diví auguri que els camps seran enaiguats
al cap de pocs dies. Ara, negre ocell, fes
que la nuvolada que arribarà no s'endugui
esperances i collites. Esgratinyem la tarda
que declina plena de llum, l'estesa vibrant
d'oliveres prenyades d'olives, l'intens color
de les mores enfilades a les marjades,
amb un velat gust de garotes amb llimona.
Un a un anirem posant els maons torrats
de la tardor, a pintar les fulles amb coures
i grocs desmaiats, triar els ors inconsistents
o els roigs morats dels capvespres. Flaires
vells que arriben amb trompetes, anunciant
que s'acosta la tardor. Tornem cap a casa,
una mica més melangiosos que aquest matí.



dimarts, 31 d’agost de 2021

La platja del Far


T'hi he vist anar i t'he vist tornar,
no pas tots els matins, tan sols
quan pels canyissars s'escampa
l'ombra blava de les muntanyes.
Els dies que et segueixo el rastre
les vastes llunyanies se m'apropen,
es despullen dels blaus feridors
i el càndid, net, transparent sorral
s'abandona a prendre el sol. Tot és
un vivísim mirall de sal brunyida,
com aquell ganivet que vol fendir
el buit i el silenci. Em trobo tallant
tiges de flors entre les bardisses,
molles del rou de la nit, ofertes,
i una d'elles penso que et mereix,
tan sols una, que se'm recolza al pit
volent, qui sap, esgarrinxar-me
i fer-me evident una gota magenta.
Em surt, però, la lluminosa idea
que aviat tornaràs a passejar
per l'avinguda de les palmeres
fins arribar a la punta del Far,
amb els ulls plens de vent i de mar,
escodrinyant el llunyà horitzó
com dient-me que m'esperes. Podré
sentir dels teus llavis el meu nom,
mentre el cel es fa roig de capvespre
i una mitja mort em rosega els ossos.
Serà millor que inventem un sol
que no s'abaixi mai, que no torni
l'hivern que pot esfondrar la Torre,
que tot sigui com ara, ple de guspires,
feliços de petites coses, com els
matins que casualment ens trobem
camí de la platja estesa, encara
que no sapiguem res l'un de l'altre,
tan sols aquelles mirades que parlen.



dilluns, 30 d’agost de 2021

Perdut a la mar tan ampla

M'he perdut en els teus grans ulls
i la simfonia del teu cos em tempta.
D'aquest somni no voldré despertar.
Els taurons de la nit van gronxant-se
en un pont de mar blava. He decidit
envellir de tempestes concretes,
no de fum ni de realitats abstractes.
Sóc jo, qui ha maleït Posidó el borni,
per haver-se interposat, inoportú,
entre les apassionades orenetes
i les meves veles, entre els peixos
platejats i les fràgils quadernes
de la vella barca. Passa el miratge
d'una dona que un dia va estimar-me.
Mariner perdut a la mar tan ampla,
posaré tot el desig que em queda
en un clítoris rosat que s'obri
fulla a fulla, com una flor tèbia,
com una suculenta magrana
amb gust de cloïsses salvatges.
En acabat, de mi, els corbs marins
que facin la seva oportuna festa.



dimecres, 25 d’agost de 2021

Tot l'any neixen roses

Sóc el jardiner sempre despert: vigilo
de nit i de dia els teus rosers, el cel blau
i la mar llisa, allà lluny, que mai descansa.
Se m'ha adormit el temps esperant-te.
De mica en mica em vaig tornant de sal,
escorça d'una pell vegetal que es confon
amb el darrer capvespre i la tendra albada.
Sento flaire d'agost, un gos que lladra,
el cruixit d'una branca que algú ha trepitjat,
i no eres tu. De dia el sol violenta l'ombra,
i jo pateixo una mica si una taca de pugó
o una eruga volen prendre'm aquella rosa
que just acaba de néixer. Sóc el jardiner
dels teus ors i ambres, de les nits ardents
que passo recordant-te. Un altra dia
que serà meravella, però de cor solitari.
Se m'ha adormit el temps, i ara veig
que em neixen roses a les mans per tu,
tot l'any, cada cop més llum, més poesia.
Corren lliures núvols i pensaments
pels camins on es creuen vent i estrelles.






dissabte, 14 d’agost de 2021

Clamorós silenci

La nit és plena de silencis
i la lluna es va escorant
cap al seu horitzó febrós.
Donaria els meus ulls
perquè vegessis el cel
tal com el veig ara mateix.
Llavors, jo bufaria suaument
els teus cabells com si fossin
delicades plomes en la foscor.
Espera una mica, em diries tu,
mira els estels com s'arrauleixen
cap a la lluna aquesta nit.
El teu record és tot el meu passat,
la profunda fosca devastació
que em va deixar un saqueig nocturn.



dimecres, 4 d’agost de 2021

Bon dia, amor

Un oceà de núvols
avança per ponent
dient el teu nom.
Planegen humits
després de beure
en mars llunyanes
emboirades i fredes,
corbs amb paraigües
que semblen reposar
dessota la intempèrie.
Últim dia d'agost:
comença a ploure
desesperadament
i les cortines del cel
avui repeteixen 
el mateix pàl·lid color:
gris plombat o tabac
que ja se n'ha fet cendra.
De sobte te'm gires,
des d'una llum tènue,
com si em diguessis
que malgrat no ser-hi
tindré un bon dia.




dissabte, 17 de juliol de 2021

Si no t'hagués trobat

La teva nit em té als seus braços
i m'hi adormo per no dormir gaire.
Podem parlar de la nit o de tu, perquè
tu i ella en la meva memòria s'ajunten
i ara, en aquesta hora, tot em retorna.
No diguis res, criatura, no diguis res
i només escolta. Vas arribar d'hora,
vaig sentir les teves passes i llavors
ja no hi va haver marxa enrere, la sort
i la tendresa havien envaït, del tot,
cada replà dels somnis, aquest nosaltres
per conèixer, tots els minuts de la vida.
Així va ser com vam anar omplint
els camins nous d'abraçades i de mapes
impossibles d'oblidar, les nits procaces,
de sospirs i focs d'artifici, els llavis plens
de cançons i la casa, de testos d'hortènsies.
De sobte, un dia, la casa es feu massa gran,
els núvols i el blau del cel, una absència.
Aquest és el missatge que et volia dir,
el que em bressola quan udola el vent:
si no t'hagués conegut seria orfe d'amor.



dissabte, 10 de juliol de 2021

Nocturn

Encara miro la lluna quan s'arrecera als estels,
com aquell dia que ens entrava per la finestra
després de beure'ns tota la passió a glops.
Voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre en un eco breu.
Algun poema potser parlarà d'aquest moment,
alguna cosa sobre el paper que sigui inamovible
i que un dia vulguis llegir: una il·lusió, un rumb
que et porti de nou al meu costat, ansiosament.
Aquesta nit és immensa i em quedaré despert,
respirant aquesta olor que torna de molt lluny,
de mar vinclant-se sensible, amb els ulls clucs.
Segueixo el lent vagareig de les hores i del fosc,
la remor cautelosa de les passes del crepuscle
que arribarà torbador, i tu potser no seràs aquí.
Encara escolto música quan l'amor es mor.



dimarts, 6 de juliol de 2021

Si un dia véns

Un fil d'esma atònita,
unes ales de paper
que es volen escapar,
uns gargots a la paret
i la traça que em fuig,
i no ho vull reconèixer
ni haver après cap lliçó.
Em tens del tot, et dic,
sense haver-me tingut.
Si un dia véns, trobaràs
un que encara t'espera,
el caliu encès com abans
i un braços on reposar
quan et vingui la son.
Però també sabràs
per què penso en ella
i hauria de pensar en tu.
Potser ningú com ella
és capaç d'entendre-ho,
ningú com ella m'acull
la ximpleria lírica,
l'abundància del cor.
Però ara, justament,
deixo d'entendre-ho jo.



diumenge, 4 de juliol de 2021

Racons

Recordant-te, m'he perdut
per racons que hem oblidat,
i no em vull massa sever
a caminar de pressa,
sinó amb passió, que tu,
n'estic segur, ja entendràs.
El camí de vegades
pot ser pedregós o ple
de paraules no dites,
però sempre hi haurà
un espai que sigui nostre
per deixar passar la llum.



dimarts, 29 de juny de 2021

Córrer

Cada solstici
encenc encara
una foguera. L'última?
Corcats focs nous
i que l'antic cremi:
cadires, records,
capçals de llits
d'estius llunyans
on no hi dormiré...
Bruscament buit,
he après a viure
amb l'estricta avara
folla dolçor del no-res.
Voldria poder dir
que tot ho veig clar,
que avui m'és amiga
la matinada encesa
que als braços em té.
Abans no em faci vell
sortiré a córrer
per l'ofec extraurbà,
per avingudes noves
de ciment cuit al sol,
llises i obertes
on hi reverberi el vigor,
amigues que s'avinguin
a suportar el sotrac
d'aquest exili meu.



divendres, 25 de juny de 2021

Lluna de Maduixa

Té l'aspecte d'una estrella,
recorre espai, talla camins
sense cap ordre aparent,
erràtica, de seny fugisser
i poc amiga dels estels.
Mil cops li he preguntat
per què roda aquest món
si l'enyor s'abeura al mar,
per què, sense naufragis,
no tornes al meu costat
i fem l'amor com abans
sota les troanes de la nit.
Hauria de comprendre
que sols ets una quimera
que sagna delicada,
moltíssim més verídica
que l'astre que brilla al cel.



dijous, 24 de juny de 2021

Per no dir res

Intento recordar abans que un vel
te'm tregui per sempre de la memòria
i no guardi les imatges que ara tinc
per descriure com eren aquells dies
de lluna i olors i tremolor inacabable.
És massa gran, el camp per córrer,
i en un lloc tan obert la ferida, lenta
i difícil, entra a morir dins l'aurora.
Memòria: que en aquesta feblesa,
escenografia de l'oblit, el cervellet
de la vida espantadissa no vulgui
dir res del fugitiu que s'hi amaga.



dimarts, 15 de juny de 2021

Sense tu

Passen els dies i passen els anys,
i les hores bateguen tan lentes
que semblen no acabar mai.
Quan la tarda va fonent-se,
el sol ponent augura per demà
encara secreta recança i enyor.
Ets lluny de mi i no desisteixo,
sense que m'abati el defalliment,
de dur-te cada matí una carícia
que et sigui com un bes als ulls.
Passen els dies i passen els anys
i s'acreix, sense tu al meu costat,
el sentiment absolut d'abandó.



dissabte, 5 de juny de 2021

És per tu

És amb tu, estimada, que ara recordo
l'après en un temps que tot era clar
i sentia l'alè i la fondària de les hores.
Llavors, floria el bosc i res no era en va.
Avui m'acompanyes aquells solatges
fins als llavis i me'ls bec d'un sol glop.
Fa anys que ningú no m'havia disposat
les pautes del món, que biaixen el cel
i m'ordenen la vida, tal com ho fas tu.
Incendi poderós i crepitant, tot l'arbre
en flames convertit en delit profund,
núvol de foc que creix i es consumeix
fins extingir-se en un carbó fumejant.
Vine i abraça'm fort, no cal parlar més.
Sé els camins i els racons, nous i vells,
on anirem a perdre'ns. Fils invisibles
que aniran trenant les nostres vides
fins crear solatges que ja seran teus.



dimarts, 1 de juny de 2021

Jardins de solitud

Una mica de terra fonda
i un sol de tarda que t'acarona,
a la manera del moviment
de la teva insòlita bellesa.
Tot d'una, per sempre aturada
en unes mans que es clivellen,
sense poder alçar-me cap a res
ni entendre quina raó m'extravia.
Ferit amb el teu batre d'ales,
no tinc casa ni lloc on habitar,
però quan arriba l'horabaixa
et busco pels jardins assolellats.




dilluns, 24 de maig de 2021

Vint-i-cinc

Avui fa tants anys
i tants mesos
i tants dies
que te'n vas anar:
Vint-i-quatre de maig
de mil nou-cents
noranta-sis.
Aquell dia s'esborrà
el teu somriure
i tot el que fores
es convertí en caliu
per als llargs hiverns.
De sobte, la casa
es tornà massa gran.
Es va fer de nit,
i en un carrer estret
tremoloses bombetes
s'il·luminaren
com si fossin llàgrimes
badant-me el rostre.



divendres, 23 d’abril de 2021

Sant Jordi 2021

 


divendres, 2 d’abril de 2021

Les hores greus

Camines a poc a poc. Necessites temps
com si et calgués vèncer molts obstacles
i, amb tot, no t'amoïna que no haguessis
de caminar mai més. Encara pots volar.
Portes de bracet alguna noia, confident,
com prestada per dir-te que has envellit
innocentment, o no es fa prou precisa
la mà de porcellana que aguanta la vida.
Hi ha dos camins. Que no et desassossegui
la tria. Cap d'ells no et mena enlloc.
 


dijous, 4 de març de 2021

Boira alta

Avui tot pesa
una mica més que ahir.
Vull respirar present.
Vull que s'estripi un vel
i escampi aquest ofec
que embruta aire i cel.
El sol just reülla,
emmusteït, per damunt
les baranes del matí.
Les branques altes
em miren cansades
i cap lluc no brosta,
cap fulla no cau
per fer-me sentir viu.
Vull que s'estripi el vel
i una escata de sol
em torni el paisatge
que abans era teu.
Avui tot dol més,
al cantó llòbrec,
si no ets amb mi.



diumenge, 28 de febrer de 2021

Cels enllà

Espera'm a la muntanya,
cels enllà de la mort,
on s'ajeu la nuvolada
i el riu hi té el bressol.
Allà on es dibuixa el balç
a contrallum de les canals,
on udola el vent esfereït
i la congesta besa el sol.
Per tots els llocs que cerquis
trobaràs un eco que mai morirà
d'aquest meu primer amor.
Espera'm a la muntanya,
que me n'hi torno a trenc d'alba.
Que més fort no la puc estimar.

*Descansa en pau, Lluís.



No sóc res

No sóc res. No puc voler ser res.
Visc en les terrasses dels impossibles,
dels somnis que vénen silenciosos
quan rere la finestra sangloteja la nit.
Vine i arranca'm aquesta inutilitat,
mater amantíssima, de tot el que tinc.
I deixa'm només un foc. Un altre foc
que m'ajudi a passar aquest hivern.



dimecres, 24 de febrer de 2021

La porta

Aquella porta sense clau,
indiferent a les endevinalles,
que fixa omnipotents vedats
i rígides i secretes normes,
semblava oberta fa segles
i ara sols projecta ombres.
Crec escoltar un murmuri,
unes passes que s'apropen,
la remor d'un bleix cansat
que a l'altra banda respira.
¿Qui hi haurà rere la porta?
Una consciència pura
que no pensa, però hi sent,
que no té veu, però em parla,
que s'ha perdut irremeiablement
i s'acosta a la porta i es pregunta:
¿Qui hi haurà rere la porta?
Dues ànimes que s'escolten
perquè cap mur no les separa.
Si la fe truca a una porta,
l'amor sempre contesta.



diumenge, 21 de febrer de 2021

Vent d'hivern

El llevant està escombrant la mar,
abocada damunt l'aspre de la roca,
bullint d'escuma i d'ecos del passat.
Podem parlar de l'aigua o de tu,
perquè aquest embat m'és indiferent
com ho pot ser l'escampall en l'arenal
i tants còdols blancs que se'm donen.
En canvi tu ets la llibertat que l'aigua
no em prendrà mai, perquè vius dins
els hiverns de la meva memòria,
i ara sé que t'ajeus amb el rostre a frec
dels meus cabells perquè a les nits
t'abraci i t'agomboli. D'aquest matí
amb el vent a la cara, t'ho demano,
no te'n vagis volant cap als roures
com ocell sense casa i sense rostre.
Passats vint-i-cinc anys de soledat,
et prometo ser totes les hores
el teu sentinella fins al crepuscle.



divendres, 19 de febrer de 2021

Boira

El dia camina amb deixadesa,
com si no es volgués llevar del tot.
Són les onze. Mirant per la finestra
ni una ullada de sol que acompanyi
aquella fulla que cau i no sap on va.
Un dia gris de vegades sols és
un error que ens amaga els colors,
un pensament boirós i cansat,
una mandra infinita per fitar
qualsevol futur encara possible.
Entre una alba de llum blanca
i la boira, les petites esperances
s'obren pas. També jo hi sóc cridat.



dissabte, 13 de febrer de 2021

Carnaval de Res

Tampoc aquest any tindrem disbauxa,

l'excés permès, assenyat i beneït

pels estaments quaresmals, vull dir.

L'atmosfera de la plaça és de matí distès.

Si els botiguers poden obrir, a ulls forans,

sembla que tota la ciutat la balli grassa.

La gent tomba o badoqueja aprofitant

el sol del migdia. Portem tot un any

fent el pallús amb la màscara posada,

i clar, darrere el decorat ningú no sap

si som feliços o només fingim de ser-ho,

les distàncies curtes han estat proscrites.

Així, doncs, amb la vida real vetada,

queda la que sura damunt de falòrnies,

aquella que hom pot imaginar reüllant

la superfície, fent conjectures, ponderant

el capteniment dels vilatans que s'exposen

a l'aparador públic del carrer. Tot plegat,

un joc pervers que no serveix de res,

però que a mi em distreu i no ofèn ningú.

A la vida autèntica, doncs, li'n dono

les gràcies que em permeti assolellar-me

en aquest banc de cara al general, marquès

de Los Castillejos, vescomte del Bruc

i capità general de Puerto Rico, “miquelet”

que també fou en els seus anys bojos.

M'embadoco i no vull fer-me un embolic

amb tot el que passa per davant dels ulls,

no tot és vida contemplativa: la plaça bull,

les criatures corren i xisclen amb veus

viperines, els grans es reconeixen sota

l'antifaç i se saluden, enraonen i exulten

el plaer de tenir conversa, de donar tema,

de viure al dia i girar full de la pandèmia.

La plaça és plena i les terrasses, buides.

No és l'hora de seure, encara. Cal esperar

aquella eternitat que, des de la prioral,

les campanes toquin la una. Llavors sí,

pertot sortiran vermuts i patates i olives,

i tothom dirà que aquest és un poble

magnífic, de tradicions, de plaers a dojo,

i cap desesper no li treu la dignitat i ningú

no s'adona que també pot ser un poble cínic.

El general va a la seva, distant i emmurriat.

Els carnavalescos, que sols pensen valenties,

s'hi han enfilat i allà el tens, tot disfressat.

Fa certa basarda el vestit que porta, els ulls

sortits d'òrbita i, al costat, una xeringa gran

com el cavall. La seva dignitat la conserva

espasa enlaire, amb el monstre de la Covid

enforcat, que a ell no hi ha qui l'acolloni.

Carnaval descafeïnat, carnaval de Res.

Pels carrers dels voltants se senten els

marrameus del segle passat, més gloriós.




dimecres, 10 de febrer de 2021

Capaltard

L'olor d'hivern és una olor
que torna de molt lluny,
de quan eren erts els camps
i el gebre potser tenia espines.
El fred mossega fins a l'os,
i la tarda em cau de la falda
quan el sol rogenc de la posta
s'amaga darrere la muntanya.
El fred no és a les clotades,
sinó a les mans inhàbils
d'un ésser solitari en un lloc
tan obert i sense foc per atiar.
Aviat lluna i olors correran
per la plana amb un tremolor
d'ales esquerdades de grills,
fresses que fugen, clarobscurs
sorprenents, fiblades a la pell
que se'm capbussen a la carn
fins als replecs de l'ànima.
Què n'he de fer, d'aquesta llum?
Guardar-la per viure un demà
que sigui completament nostre,
i caminar sense mirar enrere.



dilluns, 8 de febrer de 2021

Solatges daurats

Aquella noia que ara torna del sol,
i venç dubtes, m'agafa de les mans
i anem junts, per rieres conegudes,
seguint els camins de les ginestes
i el crit del vent que decanta els arbres.
Persuasius, avui confusos, els solatges
que la mà acompanya fins als llavis
ens porten una dúctil passió d'orquídia.
Des de la joventut llunyana, ningú més
no m'ha disposat les ratlles del món
que biaixen el cel i m'ordenen la vida.
Tot és més clar, més prim i translúcid.
Alcem la copa i partim-nos les hores
que són nostres, com el més sincer
que un home vehement pot oferir-te,
noia que tens el poder de somniar,
i jo tinc por que pugui esgarrinxar-te
un món tot eriçat d'infectes punxes.



dissabte, 6 de febrer de 2021

Carícies

Mira, només que surti
una ullada de sol
ja neix la primavera
i la mar cobra vida.
Inesperades flors
tornen de la nit
i reclamen imatges
del tot placentoses.
Una carícia a la galta
de les teves mans,
que trasbalsi la pell
i que talli de nou
blau i temps i món,
és tot el que desitjo.



dimarts, 2 de febrer de 2021

Matines

Surto aviat, entre matines i laudes,
quan el dia encén les primeres llums
i una lluna s'amaga darrere l'horitzó.
Vaig a perdre'm per camins secrets,
tan amagats, que els peus trepitgen
reservats que no els doblegui un clot.
És un lament sense retorn, el camp
de bardissa excitada pel vent eixorc.
Ara neix la filigrana del contrallum
primer, lluïssor que sagna delicada
i no diu que sofreix en un racó teu.
És el nostre paisatge, dona. Pintat
de roig de llavis que a l'instant s'avé
a preguntar per tu, volent que tornis.



dilluns, 1 de febrer de 2021

Anys

Dilluns, u de febrer.
Passar fulls m'és fàcil.
Allunyat de tot, ve a ser
com ara ratllar papers
sense fútils agrors.
El crit de l'alt reclam,
la polifonia dels anys,
la manera nostra
de veure l'essencial,
fan que sigui agraït
contemplar la brasa
d'un caliu que no mor.
Tinguem els sentits
i els minuts desperts.
Em prometo, amor,
tot un mes ben teu.



diumenge, 31 de gener de 2021

Ocell de foc

Pujo amb tu per costes enllosades,
com fèiem abans, i volem tornar-hi.
No et miraré i no et tocaré, que no sé
si ets real o bé un somni, carona clara.
Lluny de mi, te m'has tornat una quimera
i ara ens corprèn aquesta nova albada
i l'ocell de fúria total que l'acompanya.



divendres, 29 de gener de 2021

Minves de gener

Or i safrans i porpres. Tots ells
colors de la mar gran quan el sol
se'n va a la posta. A l'hora prima,
s'esmorteeix la llum i tota ànsia.
Els focs van apagant-se reüllant
les cicatrius que deixen els anys,
aclaparats pel pes de la raó dura.
Si miro enfora no hi trobo ningú,
tot el món és reclòs dins el pinyol
que, lent, rodola i se'n va a jóc.
Aquest vespre no em diu res
dels teus dinou anys que un dia
van ser també els meus. Del temps
llargament nostre se n'ha fet cendra
i sols en resta un surt a la memòria.
No cal captar del passat tributs
que tallin camins impossibles.



dimarts, 26 de gener de 2021

El mur

Ara mateix faria
un gargot obscè
en tota la paret, fosc
i de rudes traces.
No hi ha paraules
que puguin descriure
l'odi cap aquest mur,
mancat d'esquerdes,
horriblement passiu.
Però sé que els mots
trossegen sentiments
i mai no voldré dir res
d'abrubte i ofensiu,
ja que cada paraula
et coneix i parla de tu.
No tens gaire idea
de com passo les hores
a l'estació dels trens
espiant les arribades
de combois rovellats,
de cossos desconeguts,
febrosos sota el groc
esbiaixat d'un fanal,
que fugen en taxis vils
i es perden dins la nit.
Sembraré llunes plenes,
ravals endins, a l'hora
confinada que no quedi
cap ànima pels carrers.
El fosc, un gran monstre
que bleixa el seu alè
sobre el llum de les pors,
brutes i depriments,
reclams greus de qui
no té foc on arrupir-se.
No vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu.
A la porta del casalici,
on es desordena l'esma
de tot passat i tot futur,
faig col·leció d'adéus.
Demà tornaré.



diumenge, 24 de gener de 2021

Et somnio

El vent, les branques
vinclant-se sensibles
dins d'un bosc espès,
l'abundància del cor
que es vessa molla
al pic de la mitjanit.
T'asseus, i recordes
els dies benignes
i la mà que t'estreny.
Ets als meus braços,
i tremoles tot d'una
quan t'acaricia un bes.
Dormo, i et somnio,
i tan clar tinc el somni
que no em vull despert.



dijous, 14 de gener de 2021

Et penso

M'agradaria sentir
una veu, una mínima veu,
precs d'amor cenyits d'esglai,
atènyer una jove cintura
en l'hora closa de la nit.
Però són alts els murs
que guarden el perfum,
la quietud del teu gest,
l'esguard d'uns ulls serens
d'impenetrable absència.
Finestra closa. Teulades
amarades de pluja i de sol
i de les hores inacabables.
Que buit i estrany el camí
que avui no puc recórrer!
M'han deixat a fora,
i la llum pàl·lida i groga
cau encara amb més silenci
que la neu a trenc d'alba.



diumenge, 10 de gener de 2021

Encara un bes

El sol enlleganyat
i el cel, morat de fred,
obren clivelles a les mans
mentre dos cors estremids
bateguen lentament.
Puc abraçar, puc devastar
una boca bes a bes,
amb la mateixa fam
que trobo en els teus ulls,
plens de la súbita tendresa
de dues flors per obrir.
No puc enganyar-me,
ni avui ni mai, però,
amb falses il·lusions
mentre el riu de la tarda
s'escola a poc a poc.


divendres, 25 de desembre de 2020

Nadal 2020