diumenge, 25 de setembre de 2022

Tardoral

La llum de setembre és fidel
a l'enyor de l'estiu que se'n va,
al sol hiperbori que declina,
tan lent i tan segur de les hores
que ha perdut en els meandres
de les albes amigues. Quan giri
la freda tramuntana, espaordirà
tan vivament el melós setembre
que camina prenyat de nostàlgia.
Sento l'alè del vent i el vull seguir
fins allà on mai ningú no arriba,
per indrets on ningú no camina,
encegat per una llum tremolosa.
I així, recordant els teus anys
en la tardor onírica, un núvol
es fon i deixa el cel més blau.
Avui tot és recança, i una fulla
pensa que es fa lliure quan cau.
Ara és temps de recollir l'esma,
els mots al·lusius i les rimes
ingènues que m'han dut fins a tu.





dimecres, 21 de setembre de 2022

Pianíssim

Una nota llanguia enduta
per un pàl·lid vent de tarda,
un floc de cendra que es perdia
pel convuls adéu del crepuscle.
Hagués volgut fruir tota la nit
de la teva companyia, confiats
els meus dits entre els teus dits,
sentir el dring esmolat de la veu
que tant estimava. Quin disbarat!
M'estalvio de dir com aquell dia
vaig agrair l'abraçada de les rames
al mirall de caoba, l'implant serè
d'una mica de seny a la soca
dels meus anys. No arribarà
el plany a l'escorça corrugada
d'aquell que un dia, mussol furtiu,
en un poema va dir que t'estimava.
I ara potser més val que no digui
com els teus ulls van polsar
les cordes de la meva ànima.



diumenge, 18 de setembre de 2022

Per no dir res

Tants versos he fet, per no dir res,
que tot el que t'he contat és un conte
que ha perdut les rimes. No convé
que et figuris que dic coses serioses.
Aquesta matinada hem descobert,
de copdescuit, que ja som a l'octubre
i que un altre estiu se'ns arracona.
Els anys s'atapeeixen i ens grapegen
l'ànima, i l'envellir, que, pel que es veu,
a tots ens guarda, no ens ha donat
encara el trauma. La pell esgarrinxada
ha sabut aprendre que la carn és feble,
i t'ho dic amb tristesa, ja que el cos
va perdent el seu encant i ja no em veig
més la carn que els ossos. I és per sota
d'aquesta pell que un batec compulsiu
-diem-ne desig-, ens va variant els dies
i ens muda els sentits. Certituds curtes
que construïm i deconstruïm a la sorra,
afanys que no duren més que una brisa
que la mar devora. No diré res de neguits,
si de cas, que els camins que hem traçat
m'han portat vers aquí, vers ara i vers tu.



dilluns, 12 de setembre de 2022

Setanta setembres

Immòbil claror d'absència,
per què tanta separació,
tanta il·lusió perduda
per camins tan abruptes?
Lentament es fa de dia,
blau-violeta, primer,
i l'alba que es desperta.
Tractem-la bé, la vida,
acostumats com estem
a la fragilitat dels dies.
Cada dia no puc fer sinó
que estimar-te, encara.



dijous, 8 de setembre de 2022

Les noies i els dies

Hi ha una taula parada i la mar
molt blava i salvatge que s'estén
a la sorra. Hi ha un deix de pluja
més enllà de la Móra i la llum
esbiaixada de setembre que cau
a glops per entremig dels núvols.
Hi ha noies felices que avui riuen
a cor que vols, i no trigaran gaire
a tenir preocupacions de mare.
Deixem que a la falda apleguin
tota la felicitat de l'instant, un racó
de certitud que demà sigui refugi,
sentiments transitoris ben guardats.
Tu, Maria Montserrat, que t'agrada
sobretot córrer davant les albades
que et són amigues, i et saps amic
que tot ho comprèn i ho fa senzill,
i a qui sempre dono el millor de mi,
compta que diré obvietats sobre
aquest frisós estiu que he convertit
en uns versos que delaten desfici.
Montserrat de mans dolces, confia
que guardarem endins tots els anys
que has fet alegre la cinc-cents cinc;
m'hauries d'haver vist, trist, quan
no hi eres i les hores se m'alentien.
Encara Montse, no hi confiïs gaire,
en els homes que s'enamoren
cada dia d'una cara bonica, en el fons,
tu saps que s'enamoren de l'impossible;
deixa'm que somiï exuberant i reflexiu,
que et pot trencar el cor qui sap escriure.
I vosaltres que heu descobert que la vida
passa massa de pressa, Núria i Shaileta,
garbuix de joventut que tant m'agrada,
no deixeu mai d'encomanar a tothom
aquesta vostra irrefrenable joia de viure.
Oh, només són quatre pensaments,
ara que tinc a la vora tanta temptació
i el cor confús se m'envà cap al demà,
i potser no us troba. Deixem que corrin
els dies, que els camins ja se'ns trenaran
per on la vida disposi. Potser el sol fil
d'això que escric és perquè no tinc
altra forma d'embaladir-me sense haver
de renunciar a ser discret, a ser lliure,
que vol dir solitari. La certitud del moment
arriba i diu que l'arròs mariner ens espera.



dimarts, 6 de setembre de 2022

Recança

Declina l'estiu i et corprèn encara
aquest sol que hem vist alenar
cada dia a trenc d'alba. Exhausts,
hem anat fent via per indrets
plens d'herba profusa i de rou
de la matinada, amb la creença
que podríem encalçar els llocs
que ens han vist créixer, el perfum
de la nit quan el gessamí s'exhala,
un tren que xiula a la llunyania,
l'afany de les hores compartides,
moments que recordarem sempre.
Vindran dies de fred a les mans
i ombres plenes de la inquietud
del vent que s'aboca a les carenes,
però sabrem que a les albades d'or
hem posseït la terra, l'encantament
de les estrelles errants i el vertigen
que respirem quan la nit es despulla.




dilluns, 5 de setembre de 2022

Petites coses

Esporgada ja la memòria,
mentre esperem el darrer
cop de destral, convertirem
tots els records en un temps
que no reconeixerem nostre.
Però cal salvar-ne sempre
alguna cosa: la llum tènue
del cel quan clareja el dia,
una porta que s'obre al camp,
el gest d'una mà, la forma
d'uns llavis mig entreoberts...
L'oblit és capriciós: esborra
moments viscuts de joia
i conserva pors arrelades
i restes d'antics naufragis.




dijous, 1 de setembre de 2022

A l'inrevés

Ho direm a l'inrevés. Direm un
caragol arrapat a una paret eixuta,
la set dramàtica de l'estiu que frisa
la pluja frenètica de setembre,
els dubtes de l'alba quan tot just
es desvetlla i encara és fosc,
aquell camp socarrat de fonolls,
el camí nou que vam descobrir
-eren les cames que ens hi duien
i era a la darreria de juliol-, el pont
que no passarem per damunt la via,
l'angúnia que ens fa el xiscle agut
de l'eruga ferrissa per sobre els rails,
aquella paret suburbial esgrafiada
que passem cada dia, poèticament
discursiva, plena d'alicorns blaus
i lletres que no trasbalsen ningú,
la terra ploguda que torna a girar
cada dia, i dos parells de vambes
que volen córrer sempre a l'uníson,
cadència compassada dels batecs
del cor, amunt quan la nit s'exhala.
Direm el que els ulls han vist.
No direm res de nosaltres.




dimecres, 31 d’agost de 2022

A trenc de dia

Tot just clareja, es desvetlla el son
i la claror lletosa rere els finestrons
sembla no tenir contorns. Al punt,
quan canta el gall, anem a perdre'ns
per camps plens de fonolls espigats.
Passarem pel forn, a trenc de dia,
i triarem ensaïmades ensucrades,
tèbies encara, si vols, per les coses
que hem vist en el més alt de la nit.
Quedem-nos en aquest banc esquitxat
per la llum apaïsada que va quallant.
No hi ha cap pressa. Deixem els dolços
a la falda per després enfonsar-hi la cara,
famolencs de tot. Serà un àpat insòlit:
ens menjarem l'un a l'altre sense dir res,
o bé parlant de si la vida que neix, avui
té més gust de vida; del plaer i del desig.
El que sí sabem és que començar el dia
amb aquesta brisa acariciadora, farà córrer
les cortines del crepuscle i que es confiïn
els teus dits entre els meus dits. Llavors,
tots els colors del cel crepitaran i veurem
com les hores gronxen trapezis fulgents.
Cap al tard vindrà un instant menut d'adéu
i ens somriurem a través de la pluja fina.



dissabte, 27 d’agost de 2022

Voramar

Tot és embadaliment, al Voramar,
i continuar la vida contemplativa
és el que voldríem la resta d'agost.
Totes les hores del matí agraïm
l'ombra espessa dels pins i l'oreig
que ens bufa a la cara i incita la vida.
Ara que tenim temps i el cor disposat,
no ens cansa de veure aquest garbuix
de terrasses, barques que van i vénen,
cossos bronzejats, botigues de mar,
peixos lluents i nòrdics amb xancles;
que tot encén l'estesa de sol i platja
aquest final d'estiu que ja s'arracona.
Digues, avui farem un arròs de peix
d'aquells que tan t'agraden? Primer,
un aperitiu que ens faci obrir la gana
mentre esperem l'excels pop gratinat
que vam tastar l'altra dia. Sobretot,
que l'enfilall de plats i temptacions
no ens distreguin, ni un sol instant,
del desig de continuar mirant-nos
amb la passió de la mar immensa.



dijous, 25 d’agost de 2022

Matins

Volíem encendre un gran foc
i que les guspires omplissin la nit,
roig blau i morat al llençol del matí.
Hem retallat un tros de vida, petita,
és veritat, i com ocell del pensament
va aletejant per la lluent intempèrie
que cada dia ens veu passar. Podíem
haver anat molt lluny, però només
hem fet un breu trajecte per l'aparador
de les aurores matinals. Cadència
sincronitzada dels batecs del cor.




dimarts, 23 d’agost de 2022

Ponent

No arribaré mai a l'incendi pur
de cap aurora, si m'he perdut
per entre les ribes altes de la nit
i erro sense nord dins del fosc.
Fa segles que t'espero, entotsolat,
volent canviar el curs dels astres.
A clar de lluna, grans peixos blaus,
escatats, voleien per sobre l'onada.
Quan arribis, aprofitarem les mans
per tocar-nos, palpar-nos silents
tot el cos. Que sigui llarga la nit
per trobar la teva boca, els llavis
desclosos famolencs de foc viu,
completament a punt pel deliri.
Perdut el seny, l'estel crepuscular
serà nova companyia, i cada nit
cercarem la mar, només la mar,
lluny de la roca obscura, ajaçats
a la sorra tèbia de sol i de lluna
fins arribar a l'entrecuix del món.



dissabte, 20 d’agost de 2022

Record floral

La llum de l'estiu nòrdic és immensa
i les tardes no moren mai, i aquella boira
emmidonada que sura pel Lysefjorde
banya el freixe alt ple de blanca humitat.
Una vegada, vam ser a Myrdal i vaig veure
una noia amb la pell mig de sol, mig de lluna,
clars els ulls i una espurna d'encant als llavis.
Amor, em lliuro descobert als teus braços,
sense argúcies, que un llampegueig frisós
em torna del passat aquest record floral.
Amor, perdó. Perdó per haver oblidat el dolç
tacte del teu mirar, goig dins del jardí clos.
Perdó per aquest cor absurd que tremola
només de veure't, i no sap que tremola per tu.





dimarts, 16 d’agost de 2022

Desitjar, encara

Un dia ets jove, enardit i incaut,
i et veus garbellant lliris de foc,
instal·lat en una plataforma
de somnis precipitats, amb breus
moments de descans i entaulat
en l'enamorament febril de tot.
No ets conscient que pots córrer,
saltar, ballar fins al darrer alè,
ni que creixes en un lloc concret
que se'n diu casa, i van creixent
pares, dona i fills i tot l'important,
com una planta que va traient
fulles i fruits d'incomptable valor,
exuberant vegetació que tant estimes.
L'endemà, et despertes i veus
que no tremoles de fred ni de res,
però que cada dia s'ha anat fent
fosc més aviat, que t'és plaent
l'absurd pensament d'abraçar
i l'aire que respires pur als matins;
que no és l'aire que necessites,
que el voldries espès, contaminat
de tot el que fa segles vas perdre.
I continues corrent, pensant, vivint,
o qui sap si, potser, a l'hora incerta,
vas elucubrant que no hi ets a temps
i et valdria més un recer per jeure.




dimecres, 10 d’agost de 2022

Carència

Tota la nit, abocat a la finestra,
consola, reconforta, el fred morat
i el riu de la tarda que s'escola,
sabent que tu sempre m'esperes.



diumenge, 7 d’agost de 2022

Serradets

Em deixo atrapar de tant en tant
pel vertigen del cim i pel vent del nord
que m'aürta cap a les congestes. Temps,
no te me'n vagis massa de pressa,
deixa que brilli un estel i que la posta
encengui colors entre dos llostres.
El meu camí s'enfila per les roques
cap a la Bretxa, com l'ocell de l'alba
que s'alça majestuosament volant
de les planúries fins guanyar l'infinit.
Què se m'ha perdut en aquest lloc ferest,
que sempre hi torno i res no hi he trobat?
Permanència feliç dels dies: batega tot
i tot està aturat. Quin daltabaix més quiet!



dissabte, 6 d’agost de 2022

Parada a l'Stelvio

Ha estat clement la intimitat d'aquest agost;
les tardes plenes de núvols que es desfeien
en caure el sol rere un cel morat; els camins
veient passar vells caminants que perseguien,
sorruts, el somni dels verns de la vora el rierol.
L'estiu se'ns va fonent a poc a poc, les hores
cada cop més constretes a ser del vespre,
amb superàvit d'ombres furtivament buides.
T'he guardat un grapat de mores dolces,
i aquí em tens, ple del pressentiment que aviat
seré convidat al banquet dels teus somriures.
Cap altra llum, excepte la brasa del desig,
no et farà justícia. Aquí dreta, no et moguis
de com estàs, en la penombra del rebedor,
la cara primaveral oferta per un sol dia.
Anem a perdre'ns fora del temps, a esperar
el capvespre mentre la tarda es fa fonedissa
i s'escola, placentosa, per entre els sentits.
Respiraràs al meu costat, i jo respiraré
amb tu com si en aquell instant t'acabés
de conèixer, neta la mirada. Ens beurem
tot el cos jaient a l'herba fresca del prat
acabat de dallar. Començarà la fressa
del vent que cruix sord, sota la lletosa
claror d'absenta. Quan al tard arribi el fosc,
serem dins del llit de llençols emmidonats.
Estaràs desvetllada i abandonada de tot.
Ens colgarem sota els plecs de la vànova
i una lluna vindrà a mirar-nos rere la finestra;
les mans per tocar-nos, el desig palpant-nos
el cos i l'ànima despullada, la boca flonja,
mig oberta, per rebre càlida els meus llavis,
famolencs de tu. Tota la nit per a nosaltres.
De matinada, quan despunti el primer llostre,
diré que no sóc més que un indigent d'afectes
i que tu has arribat com una brisa adormidora
a la platja que t'esperava. Els dies a venir
seran només el llarg somni d'una nit d'estiu,
els impossibles llunys per on corre el vent,
o les roques que es desfan per la insistent
aigua de la congesta. Tu, amiga, mereixes
un cant sense defalliments, no el remoreig
de qui ha naufragat en una mar profunda.



dijous, 4 d’agost de 2022

Camins de l'alba

Res no puc fer sinó esperar-te,
ullprès, a la porta on s'encenen
els fogars eterns del crepuscle.
A trenc d'alba, famolencs de tot,
prendrem el camí que ens espera.
Palpem-nos totes les emocions,
mesclem-nos les passes mentre
s'alça apaïsada la primera claror
del nou dia, beguem-nos el rou
promiscu que ens ha deixat la nit,
mentre l'albada, plena de desig,
ve a tarar el seny, la covardia
o la basarda dels llavis desclosos.



dimarts, 2 d’agost de 2022

Cap altra llum

Jo parlo baix de cara al mirall
amb l'espessa cara que no reconec.
Cap altra llum, excepte aquesta brasa
del teu record, tremola sobre els terrats.
De la tarda no en queda res. Davant,
les galeries que no em menen enlloc
s'aboquen al pendís empedrat de l'oblit.
La nit ignorant s'ajoca, negra ocellassa
en un vol cap a les fresses de la fosca.
Què tinc? Què no daria pels gira-sols
d'aquell teu carrer o el lligabosc florit;
què no daria per un rosegó de pa menjat
al teu costat davant d'aquella posta de sol.

De què serveix la immensitat si tu no hi ets?



dissabte, 30 de juliol de 2022

Tresmall

La pesca furtiva venia a ser
com la pirateria: un estímul
per a les nits caniculars d'estiu
on a altes hores es feia fàcil
entrar a la mar i calar el tresmall,
una forma banal d'escapisme
per fer-te passar la xardor
i l'ensopiment de les migdiades
clavat a l'ombra d'un garrofer
als pendissos de l'Almadrava.
A primeríssima hora del matí
s'havia d'anar a xorrar i veure
si hi havia hagut sort i en sortien
algunes orades, sípies o llobarros,
animalets agonitzant al cul
d'un gibrell de zenc. Cap culpa
havent-los brasejat i arribar
delitosos a la boca feta aigua,
i cap culpa havent-nos mirat
aquella careta de felicitat boba
quan el peix que era a la mar
feia res desapareixia del plat
i el vi fresquet ajudava i molt.
El més espinós de treure, mai
millor dit, eren les escórpores,
i n'hi havia moltes, aleshores.
Malediccions que se sentien
des de Remullà; però que bona
la sopa o el brou per fer l'arròs!
Només per aquell nèctar diví
ja valia la pena esforçar-s'hi.
El tresmall és un joc, a mans
marineres, i nosaltres érem
uns maldestres de terra endins.
Ara que tots somniem en anar
a illes exòtiques o llocs llunyans
difícils de pronunciar, donaria
qualsevol cosa per tornar
a aquella platja agermanada
amb els anys més feliços.



diumenge, 3 de juliol de 2022

Vida contemplativa

La llum del far és ominosa i recurrent,
com l'ombra esgrogueïda d'un vell xaruc
que no es veu més la carn que els ossos,
i que passa les nits, mà sobre mà, esperant
un rebrot de geni que somogui el marasme
que li entenebra l'examen de l'epístola final.
Vint-i-sis anys que faig versos i no he trobat
la clau de volta del teu poema. Persistent,
retallo ocells de paper de vidre, faig llistes
de coses bones i de dolentes, noms de noies
que vaig conèixer (algunes tenien un gust
de maduixa i d'altres, de llimona), i cap d'elles
no sé on para. Amb els anys el cos perd
el seu encant, i a mi sempre m'ha encantat
poder mirar-me en uns ulls per descloure,
descobrir el secret que amaguen, striptease
imaginari i poc convencional. Sóc pobre
perquè no tinc forma d'embaladir-me
en un passat, i és el passat que ens dóna tema,
sobretot ara que et vull dir com vaig ser
de jove entre uns braços primerencs,
com són els teus, que els miro i et conto.
Puc dir que et tinc en molta estima, i no aniré,
pobre de mi, plorant per les cantonades
d'espant de que se m'assequin les branques
i l'escorça del seny per culpa de la tramuntana.
D'aquest instant recordarem com el sol rodava,
baldufa folla, i s'espantava de caure darrera
la Mola. Aquí esperem agraïts la trinxera
que separa la tarda de l'horabaixa, i si una nit
li veiem el cul rodó a la lluna, alçarem la copa
i fruírem de l'estrena rebolcant-nos per l'herba
xopa de rou, fins que vingui l'albada. L'endemà,
just havent-nos deixat de les mans, direm
que va ser un somni de vehemència freudiana,
i em callaré que m'importes massa. Tornaré
a arrenglerar versos i a retallar avions de paper,
per fer volar lúbriques paraules que no ofenen,
engranatges i deliris que em grapegen l'ànima.



dissabte, 25 de juny de 2022

Isabel

Tot el que teníem fa fugir i res
no ens tornarà a un altre temps,
als clars matins i als capvespres
rogencs o de morats encesos.
T'ho torno a dir: no som sinó
una llum cada cop més tènue,
un parèntesi entre l'alba i la nit,
i només ens queda la mirada
que es perd entre el blau espès
i la finestra. Ja res no té sentit
i cap paraula no et farà justícia.
No em prenguis per un costum,
sofert i buit, una recança infinita,
o una mà tremolosa que sospesa
el sol d'hivern quan es desperta.
Mira'm benignament com ahir,
com la mà que encara et bressa.
Aquesta cambra està entapissada
de somnis del passat. Els records
vénen indulgents per envernissar
la vida que no vivim, les pàgines
de blanc atònit que no escriurem.
Massa cor disponible. Massa excés
de nosaltres s'enyora. Prenc a la falda
aquesta teva camisa i, amorosament,
en cuso els estrips de tants anys.




divendres, 24 de juny de 2022

Hefest

Revolts i contrarevolts d'estalzí
a la pell d'una eruga escorxada.
Sang i foc ens semblen horribles,
però són la sang i foc de sempre,
llengua i boca del malèfic Hefest.
Les marjades socarrades del camí
algú les va cremar, ahir, i l'odiem
com als cucs que ens minen la vida.
Olorem la por, que ve a ser la nostra,
amagats al fons de galeries tortes.
No veus que la resta no s'immuta?
Impàvida, la mecànica terrestre
no hi entén de neguits ni de presses.
Passaran anys, que deixaran pluja,
i al cap del temps, amb paciència,
aquesta imatge tornarà a reverdir
a despit d'afanys i descuits nostres.



dijous, 23 de juny de 2022

Fogueres

M'has despullat i l'aigua
rodola dels teus pits avall,
per les corbes del teu cos.
Descobreixo la plenamar
al pic dels teus ulls. L'ala
immensa de la celístia
esquinça l'úter de la nit.
Roig, gris, morat, el verb
dins d'un vi fort s'ha amagat.
Al foc li demanaré un desig:
que els amors platònics
siguin una mica més reals.
Noia que m'has seduït,
no em veus menjucar sense
gana i riure sense motiu?
Et cercaria fins l'últim alè,
però tinc les mans enterques
i ferides fondes a les èlitres
de massa anys que he viscut.
Atorrollat, m'assec i recordo
que em van parlar de matins
clars, i no de camins feixucs.
Volen guspires vora la mar,
a la platja de la Malva-rosa.



dilluns, 30 de maig de 2022

Alhena 14052006

Ella dorm. L'hora que escric
un pensament per dir-me
que sempre em sobra enyor.
No sé on pares, amor,
i de pensar-te, una espurna
s'encén un un racó molt teu.
Dins, te m'obres a l'instant
sabent-me lluny de tota passió.



dimecres, 25 de maig de 2022

Clarobscurs

Vull creure que el sedós vel uterí
d'un cel plombat serà cosa passatgera,
avançat el mes de maig, quan es decanta
la nuvolada que ve del mar i ens omple
les cadolles d'aigua futura. La cara
que ens deixa veure és la més fosca,
i va frustrant l'esperança de veure't.
Caldrà doncs aguantar el sotrac i creure
que tota idea ve de no saber on pares.
Els minuts van posant pinzellades de fosc
al cel. El paisatge, a fora dels alts finestrals,
em fuig i pren de nou forma d'absència.
Convençut d'aquesta íntima abstracció,
ajustaré més fosques les cortines.




diumenge, 22 de maig de 2022

Fins aquí dalt

Maig feroç. Safrans
i ors a les matinades,
fins que l'esquerda
del cel s'eixampla
i l'ungla solar, inclement,
ens urpeja l'espinada.
Ni lliçó, ni designi
d'un cos amical,
no tan real com era
quan et seguia un dòcil
marxant de quincalla,
costes amunt fins dalt
del Puig d'en Cama.
Fins aquí dalt, fins aquí
he tornat per trobar
un regust de tu, que
per a mi vas deixar-hi.



dimarts, 17 de maig de 2022

Unexpected

No paro de tenir ressons del poc temps
que passem junts, i de com s'esmunyen
pels camps els dies en una hora per viure.
S'infiltren en els batecs del cor desbocat,
creen records que em costa dir si són reals.
Només això és segur: les ganes enormes
de tornar-hi, situar-me en un món provisional,
sempre a punt de pujar a un tren embriagador.
Tinc present, no obstant, l'olor d'herba molla
del rou que ha caigut aquesta nit i els sons
esmorteïts que m'arriben des de molt lluny;
o bé la imatge d'un l'home desmanegat
que trena paraules que potser no podrà dir mai.
Salvem rieres, esvorancs, desguassos,
passem-hi a l'hora que xiscla el primer sol,
fins que trobem aquell risc que teníem ahir
quan començàvem a viure, al tombant de l'any.
Un ésser matinal és, com ho diré, una mirada
que avara temps i món, un sentiment pur,
un batec que frisa les pedres tèbies de lluna.
Ara ens mena un seny d'ofrena, mudats de cor.
Conciliats, fem via cap a la fi de l'horitzó.
Prop de l'aeroport ens sorprèn l'aligot de Harris
que tenen ensinistrat i que espanta ocells
(preciós solifred, vent i coloms); en realitat,
la bestiola de plomall blanc és més aviat
un sagaç ratoliner. Si me'n recordo bé,
a la Grassa veurem aquell estrany homenet
de filferro que porta un barret alt i vermell.
A nosaltres ens fa riure; a les merles procaces
i a la pardalada, no tant. Sóc conscient, crec
que ja t'ho he dit, que he entrat a casa aliena
per la finestra; és que entrar per la porta
és avorridíssim, i el prohibit té més glamur.
Veus que em llampeguegen lluïssors de fe
als ulls, que no poden fer més que seguir
la teva ombra espessa, dúctil i plausible.
Anem girant cap a gregal i el Puig d'en Cama
no cal que ens el mirem. Confiàvem ser-hi
abans del maig i la calor se'ns ha avançat
amb un ofec d'agost. De lluny sembla rost
i salvatge, un centaure que aguanta estòlid
els primers contraforts de la Mussara. Pacients,
també hi arribarem, quan cremin els pàmpols
cendrosos de setembre i arribin les pluges,
irisant les partions de la terra, que és la nostra.
T'he dit que aquest matí he plantat julivert?
Vindran estius de sobretaules llargues, placentoses,
i quan caigui el sol farem sopars delitosos
sota el recer de les troanes de la nit. La lluna
inquieta i l'ànima encara oberta, havent-nos
rebolcat, oh senyoreta, a la mar daurada
tal com ho vam fer en aquella petita cala
de la Costa brava. Capvespres i peixos
d'ulls febrosos del plat a la boca. Un vi,
just glaçat, al pic del llavis. Respirem fondo
i no deixis de córrer. Jo sé on és el teu cos.
I saps que no escric per expressar emocions;
en tot cas, i bàsicament, escric per deixar anar
la meva imaginació, que és una mar gran
on hi caben els teus setze mil set-cents dies.



diumenge, 15 de maig de 2022

Furtiu

No ens duran els dies
cap a un estiu febrós
on un ventre humit s'ajaci
al pendís de les oliveres.
Demà xisclarà el sol,
i veurem com es resseca
una crosta d'abraçades
que eren provisòries.
Digues, per què em vas fer
confiar que series amb mi,
quan un surt inesperat
frisós em tarés el seny?
Te'm vas concedir, cor
bondadós, i ara ets lluny
dels meus braços, i potser
en uns altres braços d'ala
xopa se t'emmagrana el cos.
Lleugers, uns dits sedosos
et sedueixen i et dones
i dius que te l'estimes.
M'enganya amb gust de sal
l'esparver furtiu que se'n riu
de veure'm tants disbarats,
i són al·legories de senectut.
No sé si m'estimaves. Ahir,
la meva vida placentosa
feia giravolts al teu costat,
i això era tot. I això era prou.



dissabte, 14 de maig de 2022

Punta de dia

Veus, és aquí on tot comença.
Jo t'espero i rumio paraules
que podré dir-te. Heptasíl·labs
seria el més heroic, cadascú
en el seu lloc. Però deixem-ho
i anem a córrer, per pura passió,
ja que no tenim pressa d'arribar
a cap lloc concret. A l'hora
serem on m'havies proposat:
un aeròdrom enmig del desert
i un avió que just aterra cansat
de guixar sense sentit el cel.
A la Quadra ens veu passar
el vell pi que ja no exuda reïna;
a sota d'ell tot és grisor eixuta
i només a la riera s'atapeeix
un esplet de ginestes florides.
Tornem al Paraulògic d'abans
i ens surt "desAmor". L'amor
és Roma, ens diem, i celebrem
les paraules, que no vindran
a dir res, però ens distreuen.
Fem la volta i anem tombant
cap a migjorn, ja trobarem
després la certitud del nord
que ens guiarà de nou a casa.
Abans, acabem-nos a glops
el blau atònit que es rebolca
per la primera hora del matí,
i el verd dels camins que fa
sentit a les noies flors i fulles
que donen vida als sentits.



dimarts, 10 de maig de 2022

Trèmolos

El matí ens crida a bosc
o a platja, a esquinçar
els dubtes i les recances,
a perdre'ns pels rostolls
i l'herba que es rebolca
per la mullena de la nit.
Inacabablement nua,
dins d'un ventre humit,
la flor valvada es desclou
i ens fa saber les matèries
d'aquest nostre petit món.
Els fets d'avui no els podrem
deixar caure en l'oblit;
amb qui ha sigut, ni el lloc,
que no en farem esment.



dissabte, 7 de maig de 2022

A l'Aigua-sana

Puges per costes de rostolls.
Descalç, un amant cor confús
et guia el pas i se't tanca als ulls.
Et va contant coses i coses,
i escoltes i oblides, sense esma,
com si et contés un somni.
Et sorprèn un vol d'abellerols
i la ginesta tota florida. La finor
d'un bisturí que esquinça el blau
tenuíssim del cel i de la mar,
i l'horitzó avui d'ambre. Olora'm
les mans, dius, que la farigola
m'ha embriagada i un encaix
de tendresa, dolça i sabuda,
se m'endú cap a la darrera carícia.
No hi ha reserva del teu cos
dalt del marge de les dues cares,
matèries del món que es decanten
i se't giren quan la llum cau de biaix
pels costers de l'Aigua sana.
Vindrà aquell teu bosc d'eucaliptus
que tens a la memòria dels dies
que premies fort la mà del desig,
imatges que ningú més no ha vist.
Demà voldràs tornar al Picarany
i prendre el sol havent compartit
taula, cafè i vida d'una gran festa.




dijous, 5 de maig de 2022

Àpat

Permanència feliç dels dies,
avui cap mudança us treurà
els riures a redós de la taula.
I tot seguit, plaer forassenyat
al pic dels llavis i de la boca:
Pat thai, tataki, yakisoba...
Si tasteu la lírica que us dono
sentireu, tal vegada, un intens
gust de cloïsses, o de garotes
salvatges amb suc de llimona.
Feu-vos independents de marits
i de tot dret de cuixa. Feu llistes
de coses bones i de dolentes,
poseu nom al desamor, al cos
que voldríeu tenir, al neguitós
entreacte de veure-us al mirall.
Tot és un joc. Les confidències,
un jeroglífic que sota els vapors
etílics us costa de desxifrar.
Però a mi el que m'ha encantat
de vosaltres és l'alegre i fraternal
indulgència que us teniu sempre
davant els embats de cada dia.
No canvieu mai, i aneu acumulant
experiència i vella saviesa que és
la millor manera de poder riure's
de les ensopegades de la vida.



dimarts, 3 de maig de 2022

Aparadors

Avui t'has vist a la plaça
i la mirada distreta reüllava
les cames que caminen,
la vida que se't fa real.
S'estrenava la primavera
i al cel hi surava un blau atònit:
al sol del migdia tot fa sentit
amb una fressa lenta i molla,
quan els cossos volen carícia
i el cor confús reclama desig.
Anaves ben acompanyat,
i les noies s'irisaven de febre.
Un cafè i una cigarreta
encesa, que anava fent cendra,
es llanguia voluptuosament
en un cendrer marbrat.
Elles t'estimen tant com volen
i tal com ets: et mostres
deferent, i saps escoltar-les.
Et són amigues i et volen sincer,
ni massa a prop ni gaire lluny,
i quan se'n van et queda
la dolça cessió de la llum
i un regust de traça mentidera.
Saps que cap no és per tu.
T'hi dones i fas un esforç
innocent, infractuosament en va:
coneixen que el teu pensament
es ple d'una quimera impossible
i que mai podràs omplir aquest buit.
Voldries abastar la seva closa
i total natura femenina, un moment,
fora del temps, dessota del temps.
Quan la tarda vaga pels ulls tristos,
ens cal encara anar estimant-nos
i avui ets feliç amb la seva companyia.



dissabte, 30 d’abril de 2022

Vertigen

Vaig gosar mirar-te als ulls
i em vas fer conèixer el vertigen,
i ara, veus, torna aquell moment
en que no sé per on camino.
Vam dir de trobar-nos altre cop
al lloc on t'esperava sempre,
sense por de fer el ridícul,
sota la fressa de les moreres.
Vam fer camí arrecerats
a les tanques altes que separen
les suburbials vies de l'extraradi
dels insòlits camps enaiguats,
i per un estret pont corrugat
ens vam escapar cap a un món
de subtil tremolor promiscu.
Un any sencer viscut al dia,
so de clarins, or de matinades,
camins aurorals inacabables.
Les mirades d'ara no diuen res
d'aquella nostra dolça guerra
ni de la pau espessa i maldestre,
de com vam desaprendre a viure.
Com un minador, surto del pou
i em veig partit pel mig, al costat
de les vies i d'aquells teus ulls
que un dia van partir-me la vida.



dissabte, 23 d’abril de 2022

Roses

Tot l'insondable s'atenua,
lent, tranquil, condormit
pels versos que cada dia
et vaig escrivint plens de fe.
Ja sé que no és el moment
d'anar a fora, sinó d'escoltar
el convuls silenci del present
que s'ha fet silenci de rosada
caient damunt l'herba de la nit.
Ombres, records, paraules
que em voldries dir i no pots.
Jo ara visc al replà del buit
cuidant les roses del teu jardí.
Vols que me'n vagi de puntetes,
sense fer remor, i que tanqui
la porta molt a poc a poc
perquè al fosc puguis somniar
que encara t'agafo les mans.
Demà et despertaran el ocells,
entre la nit i l'aurora, i em veuràs
adormissat a la vora de l'amor.



dissabte, 16 d’abril de 2022

Abril

Surts de casa cap al tard,
a l'hora que el món s'atura.
Et sobta que el dia sigui tan llarg
i la felicitat tan pobre i menuda,
a foravila, quan el temps abrileja.
Cames que caminen solitàries
per un vague despoblat, còmplices
de la nit que arriba. Per què voldrien
córrer enllà, si avui  ningú t'hi espera?
Tremoles. Vols oblidar i recordes
el dolç tacte de la carícia, el joc
que se t'esmunyia amb els riures
quan encara algú amb tu corria.
La claror fuig de pressa, esbalaïda,
i comença a obrir-se el primer estel
a banda de mar, que per tu dibuixa
l'ideograma de l'instant, el nus
desesmat de la llum que es vincla.
Ara tens lluny la cara on reposa
el teu millor pensament, i somrius
quan penses que potser, com ara
que te'l mires des de la vora del buit,
algú amb enyor també se'l mira.



dissabte, 9 d’abril de 2022

Ulls d'avellana

Just aprenies a viure
i anaves del carro a la falda,
que et feia de precari sopluig,
i de la ombrel·la al sol
un melós mes de setembre.
Veure't en blanc i negre,
ple de mans i d'afectes
que tenien gust de llimona
i sentors de terra ploguda,
m'acontenta la memòria
d'aquelles tardes atònites
que anaven cap al futur.
Vas fer tres anys, que eren
poca cosa, i un blau espès
queia del cel com la fruita
tardana de finals d'agost.
Desconsoladament,
fas veure que a la mà hi tens
quelcom de valuós, i només
és un paper esgrogueït i brut
que et mires com si la vida
s'hi hagués aturat de cop.
Una altra mare has conegut,
i totes tenien la dolçor als ulls
d'espessa mel de romegueres.
La solitud va venir després,
i l'anar a peu i els dies de pluja
que et trasbalsen les ferides
quan has oblidat tots els llibres.
Encara vas sentint una veu,
confosa fora nit, que et diu
que aquells ulls curaven ferides
i ara que el vent se'ls ha endut
els records et rebenten la vida.



dilluns, 21 de març de 2022

El Pi de Bofarull

És massa gran, el camp,
i massa vella la memòria
que es va esquerdant
quan recorda el vell tròlei
que parava aquí a la vora.
Ara, per una riera eixuta,
sols hi baixa un crostisser
de misèria i records,
pedres seques d'un uadi
que va ser aeròdrom pollós.
El pi vell se n'ha cansat,
de sol, de grills, de vent
i de tot. Fa un mutis, i adéu.
Sortiran llunes encara
i la fusta s'anirà deixant,
atònita i pagada de por
després de tants anys.
La pinassa, despullada,
s'ajeu a sobre del marge
i es fa punyent ignorant,
com un llàtzer a la processó,
tèbia i sense passió ni olors.
Centúries ha vist passar,
piuladisses i vols d'ocells,
o els estornells a la tardor,
li feien sentit anant a jóc
a les branques altes.
Fins ahir se sentia vigorós,
avui sap que serà un record.
No estic trist, sinó que ric
perquè tu m'hi has portat
i el teu cos era un encant
sota de l'ombra espessa.
A la vida autèntica, doncs,
li devem el matí assolellat
i haver arribat fins aquí,
a exposar-nos sota la reïna
i partir-nos una poma dolça.
Memòria: guarda'm la imatge
i les hores amicals dels cors
per als anys que vindran.



diumenge, 20 de març de 2022

Estimar-te com la terra

Si un dia el cos se m'engruna
enterra'm amb llenya seca
en un turó que hi toqui el vent,
on vegi una mar llunyana
i la lluna quan faci el ple.
Atio focs que se m'apaguen,
venint del fred, venint del fosc,
mentre remoregen pins i avets.
Es fa de dia en la fredor quieta.
Pertot, silenci d'herba gebrada;
un ocell i el blau llosc, primer.
Cada dia més fatigat, entercs
dits en la penombra palpen
sargits dels teus pensaments.
No et moguis de com estàs,
que vull estimar-te com la terra
quan reneix entre morats i ors.




dijous, 17 de març de 2022

Dues amigues

Cor seduït,
ja mai tindràs la finor
de dues gaseles
que tornen del sol,
de les tardes llargues,
per un tall de camí fondo.
Van juntes, agafades
de mans, sense dubtes
ni pressa. Mira-te-les,
ja han estat prou per tu,
sota molt d'aire fresc
i una claredat blavosa
que tot just s'insinua.
No s'enduen records,
però potser seran sempre
presents a la memòria
dels feliços anys a venir,
els records que tu tens ara
de quan podies seguir-les.
Cal córrer, perdre l'ànima
d'arbust i quedar-se, tan sols,
amb el fresseig de flors i fulles
que verdegen a la vora del camí.




dilluns, 14 de març de 2022

La Font del grèvol

És lluny de mi tota fragància
de romanís i farigoles;
és lluny de mi el bosc ombrívol
i del riu les fondes cadolles.
Però em queda l'aigua de la font
que mai no raja decebuda,
i el blau celatge en despertar-me
que amaga una gran recança.
Oh sol daurat de les albades,
quantes vegades jo t'he vist
des del cim del Puig d'en Cama.