dijous, 20 de gener de 2022

Rodava jo pel món

Rodava jo pel món
i sovint em preguntava:
si mai tornés, quins braços
desconeguts em rebrien,
quines inesperades vies
em portarien cap a tu.
La més morta, la més lenta,
o la més batuda pels vents?
Tampoc no em faria angúnia
tirar per una via sotragada,
amb reble i corcs a la fusta,
infectat de misèria material.
Ja t'ho he dit alguna vegada:
tot jo sagno amb ferotgia,
escruixit, insensible al dolor,
quan la ferida no cicatritza.
I que no em diguin la ruqueria
que no t'estimo prou, que tu,
que em coneixes bé, saps
llegir el que mai no escriuria.



dilluns, 10 de gener de 2022

Isabel

L'Aigua tranquil·la llisca avall
i no vull saber què passa després,
si troba l'amor en un riu més vell
o un poeta romàntic, un pèl distret,
que l'acompanyi fins a la mar gran.
Me n'he de recordar d'aquesta riba
més enllà d'on pugui, perquè ets lluny,
i tant de temps, tants dies han fugit,
que quasi no et sé dir com et sento
prop meu, Isabel, però t'hi sento
més que mai quan m'extravio, abstret,

pels camins que llisquen aigües avall.



dissabte, 8 de gener de 2022

Blaus

Vaig resseguint les parets tèbies
de gener, un pas rere l'altre, sense agror,
per si trobo alguns replans llisos
i oferts com el palmell d'una mà estesa.
Dessota una finestra oberta no trobaré
mai prou blau en un sol esbiaixat, prou
records en la llum blava, mai no estremida.
Però és viu el somni d'ésser ric i pagar
tots els deutes que tinc amb tu, i viure
en una casa que faci per tu i per mi.
Ara m'estic entre quatre parets, sense
balcons on pugui contemplar els blaus,
antics i rovellats, els d'abans i els d'ara,
i m'acontento amb un llum d'oli blanc
i un foc on arrupir-me. Vine i abraça'm,
que les brases van apagant-se, lentament,
en l'aire fred d'aquest gener, sense agror.



divendres, 7 de gener de 2022

Camins

Apaga els llums. Deixa
que descobreixi els camins
per on et passeges, de nit,
vora les estrelles. Alba roja,
l'abisme és en tot: en el vent,
en els arbres, en les fulles,
en les pedres mudes, i encara
en el cor que t'enyora a tu.
Tu et transformes en el tot:
ets allò que em murmura o bé
un perfum que no deixa rastre
quan m'embolcalla la solitud.
Eixampla't, horitzó, crea més nit,
que pugui perdre'm amb ella
pels camins del firmament.
No et precipitis, dia, vine
a poc a poc sense saber res
de tot el que gira dins meu.
I deixa que cantin els ocells,
quan arribi l'efímera aurora,
però que no em despertin

com ho feien cada matí.



dijous, 6 de gener de 2022

Interluni

Deixo que em trobin paraules a l'atzar.
Demano just els mots indispensables 
per explicar-te la felicitat de la barca
allunyant-se cap al mig de la badia,
i nosaltres, ulls aclucats, bevent la llum
d'aquell capvespre que era un embolic
de coloraines i serpentines. Vam fugir
cap on ningú no sap, escuma poderosa
de la mar que ens besava la pell bruna,
imperceptiblement, com un bes lunar
de túnica blanca, els grans ulls oberts,
tan plens i vius com incomprensibles.




dimecres, 5 de gener de 2022

Creixent de lluna

Volíem devorar distàncies, de nit.
Travessar fronteres invisibles,
veure pobles i ciutats adormides
damunt la finor porosa de l'asfalt.
Quan em vas posar una copa,
una llarga copa amarga de comiat,
només havíem aconseguit salpar
d'un petit port plens de silenci xop.
A l'aigua, ens abraçàvem encavalcats
pels flancs més ardents, metàfores
d'asfíxia,  llampec i llangor regalimosa
quan sortíem d'un pubis escarolat.
Tornar-te a veure, seure al teu costat,
ballar fins que torni el dia, i volar
compromesos amb els estels
de prima nit fins al creixent de lluna.

Suren encara a l'aire gemecs evaporats.



diumenge, 2 de gener de 2022

Vol primaveral

Hi ha regals inesperats,
tardes enceses de llum
quan la posta s'extasia
en una paleta de colors.
Hi ha la llibertat d'un vol
d'orenetes primaverals
que han d'arribar a l'abril;
ametllers del tot florits,
amb branques verdejant;
l'hivern permissiu i el sol
que cada dia neix abans.
I, per damunt de tot, hi ha
surant en la nit estrellada,
la profunditat d'uns ulls
on m'hi puc capbussar.
Quanta vida, quanta!,

que no em cap a les mans.






Boira

És ara, el moment oportú
per seguir camins desconeguts,
amagats, invisibles als ulls.
A fora, a la intempèrie, l'empedrat
desapareix sota peus i pors
i veus surar la boira, lletosa,
amarada de silencis del passat.
Oh, com t'agradaria descobrir
les nits altes, clares, sobre el mar!
Des de la fosca presó del temps,
per entre reixes, contemples
solars abandonats, erms eixuts
que un dia van ser jardins florits,
i ara són munts infames de dolor,
de runa oblidada, de solitud.
Et trobes perdut en el somni, i saps
que no podràs fer cap més pas.







dimarts, 28 de desembre de 2021

Horabaixa al teu costat

Hem anat a santa Anna a mirar
com la tarda se n'anava i la llum
queia de biaix per sobre els teulats,
i més enllà sobre camps d'oliveres
i encara més lluny sobre la mar,
la mar que al migdia era blau cel
i ara és dels colors de l'horabaixa
amb un horitzó de persiana malva.
Un tall de camí fondo resolt que
hem de tornar cap a casa, aquella
casa que només podem somiar,
una mica, clara i translúcida, a punt
de ser refugi d'hivern, plena de seny
per esperar primaveres senceres.
Em tremolen una mica les mans
quan el frec del teu cos, perfumat
de nit i de lluna, m'arrenca una bena
de pors i de dubtes i sona la flauta
brusca del vent a través de les fulles.
El sol, el savi vell, va deixant pas
a un llençol d'ombres, i és ara, just
quan tremolo, que m'arrauleixo al fosc
igual com ho faria un gat a la finestra.



dilluns, 27 de desembre de 2021

Matins perfumats

Més enllà dels blaus horitzons
per on puc caminar, em persegueixen
els vents de l'hivern, de la tempesta,
la solitud més extrema que conec,
enlluernadora i tremenda, companya
que abasta móns, fondàries i volums.
No saps, vida meva, com són closes
les roselles dels camins i les tulipes
des que te'n vas anar. No vull perdre
el que m'ha quedat de tu: els matins
perfumats de rosada, les paraules
de quan em parlaves just despertar
i la plenitud sota les troanes de la nit.
Ara, vagarejo en viatge perpetu,
rodamón de llavi silenciós que pensa
que arribarà un dia que tornarà a veure
el blat que creix, els cabells daurats
de la primavera amb el sorollós cant
del rierol pirinenc, les pluges de març
i la lluna plena dels estius. El contacte
dels meus llavis i dels teus. Per a mi,
no hi ha res més valuós que estimar-te,
i m'apresso cap al llindar de casa teva
tot i saber que no té portes ni finestres.




diumenge, 26 de desembre de 2021

Cinc poemes per a sis noies

 






Agafades les mans, no ens cal dir res.
Travessem feixos de llum ennuagada,
a la Boca de la mina; passem carrers i
guardem instants per als dies que vindran,
de tardes llargues i més incomprensibles.
Ara s'ha fet de dia, a les places plenes
de llum daurada, i les noies que puc mirar
res no saben de tot el que em fa sentit:
tu i aquesta frescor dels camins de l'alba.
Les hores se'n van. Me'n recordaré demà
d'aquesta imatge? En tinc prou de saber
que tu la guardaràs per retrobar-nos
quan despunti el dia i l'afany ens cridi
 Nadal 2021

Amb tu, el dia sembla més clar,
i un precipitat de flors i fulles
s'amaguen darrere dels blaus.
Són els teus ulls, que fan mirall,
i un ventet menut, de tan confús,
difícilment em pot agradar més
quan et bufa els cabells de llum
i el matí se'm fa desig de noia,
de flors i de fulles, i encara de blau.
Nadal 2021

Avui venies amb mi, a l'hora prima,
i recordava quan se'ns ajuntava el cel
amb la neu de les blanques carenes.
He mirat enlaire i hi havia núvols.
Volia preguntar a un estel fugisser
si algun dia tornarem a caminar junts
i veurem com floreixen les ginestes.
Què en faré dels camins enfredorits
sense ningú que m'hi acompanyi
 Nadal 2021

Or d'una llum sobre els blens rinxolats:
record dolç d'un passat estiu. Maldestre,
m'he fet un embull entre la teva guerra
-tan lluny com m'agafa- i una covarda
pau a l'ombra dels pins que s'esblaimen.
Un any sencer viscut al dia. Tot un any
que espero les engrunes d'una rialla
i m'aferro a les imatges d'aquella noia
que em va ensenyar a viure. L'espiava,
no em fa vergonya dir-ho, i volia creure
que a l'abril tornaria amb les orenetes.
 Nadal 2021

Et penso a recer
de qualsevol surt,
confiada en un pit
que t'acotxi cada dia,
dolç com una carícia,
fins que així, la terra,
torni a girar certa
en una sola nit.
No et quedis enrere
esperant flors liles,
en un revolt del camí.
Cap altra llum necessitem,
saps que, si m'acompanyes,
podem anar més lluny.
Nadal 2021

dissabte, 25 de desembre de 2021

Nadal 2021

 



dimecres, 15 de desembre de 2021

Pessebre a Montsant

 




dimecres, 8 de desembre de 2021

900 poemes, tota una vida

Fa exactament
nou-cents poemes
que sóc foc i temps
i aurora de claror,
fidel al teu costat
perquè no te'm perdis,
flairosa terra  meva.
No un dia, ni un any,
ni tan sols un segle,
que se'm fa curt, sinó
just nou-cents poemes,
que és tota una vida.
Tots els matins i vespres
cabdello l'interminable
fil preciós de les hores
davant la clara, immòbil,
silenciosa presència
del teu amor.




diumenge, 5 de desembre de 2021

Vent de ponent

Vent de tardor, vent solitari, vent de la nit,
la teva veu em parla i em retorna al mil
nou-cents seixanta-set. Alguna cosa
s'arremolina dins del meu pit i es conjura
a no oblidar mai tot el que em vas donar,
tot el que de tu he après. Roden els astres
i a l'escorça d'un arbre, eternament viu,
un cor gravat resisteix l'embat del temps,
dintre de la nit, del vent. Esperit arrelat
al blau del cel distant, l'infinit dins l'infinit.
Tot era en tu ple i joiós com la fondària
dels teus ulls, del riure, del bes, de la mà
tèbia oferint-se dins la meva, dits amb dits
nuats a la plenitud d'un doll que es vessa.
Mil nou-cents seixanta-set. Encara no érem
res, tot el que som ho vam aprendre junts.
Tu seràs l'arbre perenne, jo només el vent
de la carena que a les primaveres et bressola.
Vam néixer en aquell aplec de tardor i vas ser
la meva parella. Només tenies quinze anys.
Mai ens cansàvem de puntejar la dansa
al so de la tenora. El poeta d'Arbúcies, un dia,
va escriure un poema a les noies balladores.

“Avui t'he vist a la plaça
noia que vius al raval,
i m'he preguntat: què passa,
que el cel no et sembli tan alt?
I m'he adonat de la flama
del cabell il·luminat,
del teu riure que m'inflama,
del teu cos, del teu posat.
Era imprecisa i poncella
la turgència del teu pit,
i la pupil·la, una estrella
que aclareix la meva nit."

Vent de ponent, cant que flueix en l'aire pur,
fes que mai no pugui ser lliure del teu amor,
i quan l'hora declini, recorda'm el secret
de l'inesborrable encantament, que ets tu.
Mil nou-cents noranta-sis, tot es va fer fosc
al teu entorn, la vida feta de somni va marxar
quan es va pondre la claror dels teus ulls. Sovint,
sovint, em deies: "Ens estimem com si demà
s'hagués d'acabar el món."
Els dies vénen i se'n van. Encara estem aquí,
esteses les ales al vent, sense témer la nit.



dissabte, 4 de desembre de 2021

A ranvespre

D'aquí trenta anys, tots els trens, bruscament,
hauran oblidat el penós deambular sense sentit
per la vida. D'aquí trenta anys, ben pensat,
m'hauria de ser igual que totes les estacions
fossin buides i ningú no m'esperés a l'andana.
Demano poder passejar, lluny, per l'extraradi,
sense odiar els túnels on van a encauar-se
les sargantanes vermelles. Ni tant demano.
Poder seure, encara, al sofà de vellut polsós,
de cara a la finestra, i contemplar a ranvespre
aquestes enceses i efímeres cortines de llum 
que la posta va estrangulant quan rodola
cap a la fosca. Però, qui ho sap. La processó
és més llarga, i encara que se'm faci penós
caminar sense saber on m'esperes, em caldrà 
acomplir amb el lent i sinuós ritu d'anar vivint.



divendres, 3 de desembre de 2021

Camí de Roma

Prenc el cafè sol. Un pòsit amargós
perquè em sigui dolç l'embat de vent
i fred, extremadament cru, que xiula
darrere les finestres, incorruptible.
Com que el trajecte és curt, vaig pujant
a poc a poc per lluminoses avingudes,
ara que als vells plataners ja no els queda
cap fulla a les branques. Quan sigui vell
i gris i arronsat d'espatlles, serà inútil
que em vagin mirant de reüll les noies,
els impertinents aparadors que m'ensenyen
tot el que no necessito, l'extravagància nua
d'aquest paisatge que ja tinc molt vist,
a la tornada dels anys. Per la resta, diria
que sóc invisible: una sargantana al sol.
Un semàfor em tanca el pas, just un instant,
i puc sentir-me impacient de no fer tard.
M'espera la meva Roma, capital de passió
del teu Imperi, del meu ésser. Amor meu,
voldràs obrir-me la porta quan arribi?



dimecres, 1 de desembre de 2021

Ocell de l'alba

Encara no s'hi veu i la matinada és flairosa,
a l'hora prima. Vaig sortint per la part alta...
Què m'espera que no sigui vent i temps
efímer que passa? Vaig cara amunt, primer
de tot cal agafar el ritme, controlar els batecs
i compassar-los amb l'esforç, no hi ha pressa.
Trepitjo asfalt. No et precipitis, dia, deixa'm
la clara nit i el pes dels estels girant dins meu.
Passat els Cinc Camins volo per l'ample espai.
La nit es retira i se'n va, no es resisteix, ara sí,
de morir als braços incandescents del nou dia.
Allà lluny, per sobre d'una braçada de mar,
una llum s'enlaira fins a tocar els últims estels.
Vaig tornant, acompanyat pels ocells de l'alba.
No hi ha pena, les cames em porten camí avall.
No em cansa l'esforç, millor m'ha fatigat el pes
d'aquesta set que no cessa, que és no tenir-te.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tothom va molt abrigat, però jo el fred el sento
diferent, com un nàufrag en la mar profunda.
Trobo que l'hivern, sense el teu cos, és molt més cru.



dimarts, 30 de novembre de 2021

Ebri de silencis

Ebri de silencis
quan el sol se'n va a jóc,
de quietud, de tarda, de tu.
Ja no visc, sols recordo.
Recordo haver viscut
entre els teus braços
des del matí a la nit;
un lent anar pel teu cos
quan fèiem l'amor dessota
les oliveres en flama
les nits sense lluna
i se'ns aturava el món.
Allò que fou em retorna
i fa sentit: el teu nom,
més que escrit, arrapat
damunt la meva pell.
Tot el que sóc
m'ho has donat tu.




diumenge, 28 de novembre de 2021

Camins nevats

Diria que estic sol,
i encaro sento, al lluny,
la veu de la mar llisa
i daurada que compartíem
quan clarejava el dia.
Ara estimo el cim i el vent
i les crestes de neu blanca.
Aquest és el meu àmbit:
solitud, somnis, desigs...
Perduts per sempre? No,
tothora tinc davant meu
dreceres invisibles, camins
per entremig dels arbres
i qui sap si algú que espera.
Sóc l'ocell de l'hivern
que va tornant-se volva
retallada contra el cel,
quan ja el sol de la tarda
cau de biaix cap a la posta.
Paraula a paraula, parlaré
de tu dessota les estrelles,
ja que tot viu en el poema.



dijous, 25 de novembre de 2021

Ha nevat a la Mussara

Vaig aprendre a mirar-te sota els sols
que es fingien indiferents, desvetllant
les pedres tèbies i la bardissa excitada
de la vora del camí, tan fina la pell nua
estesa a la pinassa plena de lluna i olors.
Caminava jo a l'estiu seguint l'or d'ambre
dels teus passos, i a l'hivern m'encegava
el miratge fugisser que no assoliria mai.
Avui tot són fruits prohibits. No trobaré
cap platja on abocar aquests records.
També he entès que al cap dels anys
no ens torna a cremar el mateix foc.
Quin joc perdut, quin rodar pels balços
de Campanilles! Set mil anys han passat
des que no vaig saber trobar, amor,
el lloc on te m'havies arraulit per créixer
lluny de mi. Ha nevat a la Mussara,
i a la bassa només hi creixen els joncs
que ja no senten les campanes greus
i no em deixen ser pell i vida amb tu.
Ara se m'ha perdut la cara on reposava
la fe del demà, i vull recordar-te, noieta,
que tan llavors com ara, et tinc present
tot i que la dolça cara em sigui lluny
d'aquell frec que em torbava. I si un dia
te'm gires, veuràs com aquest silenci
es bada com un fruit madur al teu abast.
Ha nevat a la Mussara, i jo el que voldria
és saltar fogueres que no s'apaguessin
quan arriba el fred i encara penso en tu.



dimecres, 24 de novembre de 2021

Caminar

El cel damunt meu,
ombres als arbres
i turons enmig del sol.
Cap a on se'n va el camí
que tinc davant dels ulls?
Tot el paisatge que veig
és poesia decapada, nua,
sense res que li sigui sobrer
o parany per als sentits.
Només esclats dispersos
d'aquesta presència meva
una mica pertot arreu.
Amo dels meus passos
que sempre mesuro,
vet aquí, per veure florir
més lentament els anys.
He caminat tant temps
que el camí ja no existeix:
s'ha fos en el gran Tot
i  se m'arrela a les mans.




dimarts, 23 de novembre de 2021

Sempre torno

Igual que un pelegrí que va darrere
de la quimera de l'amor perquè és l'aire
que necessita, perquè li és indispensable
per continuar caminant, matins o vespres
jo sempre torno al teu costat.
Tremolo de res, mal caient pels bassals,
llenyós que m'he tornat aquest hivern.
Delirant escolto un fil de cant d'ocells
que es filtra entre les fulles grogues
però que no em calma la set, ansiós
de matinades amb cossos abraçats,
respirant un mateix alè per poder ser,
no ja dos, sinó un de sol en l'eternitat.
Recupero la primera idea: sempre torno
al teu costat perquè tinc l'absurd pensament

de que quan obro la porta m'estàs esperant.




dilluns, 15 de novembre de 2021

Vent de ponent

És aquí que, admirat,
a la posta de sol,
vinc a trobar-me amb la nuesa
de la nit. És aquí que es mostra,
a la vitrina fugaç de la tarda,
les teles fines d'un cel rogent
quan tot batega amb lentitud.
És aquí que em sento un transeünt
afortunat d'haver-te estimat tant.
Tu, però, ets el miratge del passat,
jo només el vent que va darrere
les arbredes d'un país desconegut
.



dijous, 11 de novembre de 2021

Plou

Plou, i la tarda es va espesseint
dins la cambra on sec absort
mirant per la finestra. De vegades,
al vespre, m'allunyo lentament del món
com si volgués sortir a esperar-te,
no sé on, i sé prou que perdo el temps.
Enyoro una posta de sol als faldars
de les muntanyes, el teu esguard
que jo pugui acollir amb la meva galta
mentre tu al meu pit vas ajaient-te.
Però el fosc aviat ho cobreix tot
i ni tan sols em pregunta per què vetllo
rere la finestra amb un llum encès.
No sentis por, les pregoneses mudes
passaran de llarg i tornarem a conjurar
naixences d'albes antigues, solemnes,
que ens retornin aquells dies feliços.



dissabte, 6 de novembre de 2021

Dret en el vent

No deixis de respirar, caminar
per aquí o per allà, un escàndol
de vida enmig de la mineralitat
freda, altiva, definitiva, eterna.
Ventura certa, mirar, cegament,
el vent clar d'aquest matí
i vinclar-te com els joncs
a la ribera closa del temps futur.
Ja n'has complert setanta-dos.
Com es mouen al arbres aquí prop!
I jo, que lluny de tot! On quedar-me
si no tinc arrels ni casa pròpia?
Un lloc on algú em pugui esperar
quan torni les tardes de novembre
buscant uns ulls i un caliu encès.




dijous, 4 de novembre de 2021

Passeig nocturn

Franc de recances, també sóc feliç
badoquejant quan el fred em glaça les mans.
La ciutat esdevé la meva casa, el vent,
bròfec sense remissió, em fa de company
i el vol llunyà, fredíssim, dels estels
m'ensenya a polsar les tecles d'un enyor.
Veig la composició de places i avingudes,
la finor porosa de l'asfalt ple de silencis.
Veig, quan camino ben entrat el fosc,
unes façanes blau gris i finestres carbassa.
D'aquesta manera fullejo els carrers
i vaig devorant les hores enfervorides
que naveguen per les terrasses de la nit.



dilluns, 1 de novembre de 2021

Cavalls cap a la fosca

Els ocells de foc, ajocats
per furiosos temporals,
vetllen el porpra del vespre
i un celatge cotonós mor
en un clam desesperat.
Corren els cavalls de la nit
per les negres planúries,
maldestres, ranquejant,
retallant-se contra l'aspre
d'un silenci clamorós
que talla l'aire i el travessa
com una destral invisible.



dijous, 21 d’octubre de 2021

Capaltard

El sol rodola lentament
cap a un llenç de muntanya
que l'embolcalla i l'acotxa.
A poc a poc, l'horabaixa creix
i la tarda se'n va a jóc.
Per una escala del temps
pujo jo, la lluna i un record;
cap altre sentiment venidor
tindrà més pes, més recança
que aquest instant que se'n va.



dijous, 7 d’octubre de 2021

A través dels teus ulls

Les hores són lentes, el temps és greu,
el gat, al relleix de la finestra, capcineja
per les remotes profunditats de la son.
Mans que he premut, rostre voluptuós
que he besat, potser no diria aquestes
coses a tothom, però te les dic a tu:
Despullats, gairebé despullats, el arbres
i un fil de llum que anuncia l'albada
creuen en aquests alats propòsits meus.
L'àngelus lentíssim s'obre pas a través
dels turons tendríssims de la matinada.
Les estrelles, dalt del cel, em fan l'ullet
i jo em pregunto qui les estreny tan fort.
Voldré la joia immensa de la partença,
fugir de la vana estupidesa sedentària,
marxar amb els rossinyols de maig
cap a les ribes eternes del desconegut.
La lleugeresa em durà a altres llocs,
tremolosos, encara per descobrir,
mesurant amb les meves cames
l'amplitud de la terra, seguint el vent
que bat els nets faldars dels pujols.
El meu alberg és l'alta volta del cel.
Per muntanyes i erms, qualsevol camí
és bo per a mi. Sóc un vianant del món.
Lluny d'aquí, l'olor de les fulles verdes,
el joc de la llum cap a la ceguesa del sol,
aquest cel desmesuradament blau,
d'un blau penetrant que em crida
i n'estic enamorat, trobeu que és poc?
Em reté una casa on les estances
són plenes d'aromes, els prestatges,
plens de records. Em retenen els ulls
d'una dona que diu que m'estima,
que reclina el cap i s'abandona feliç
sobre la corba del meu coll. No calen
paraules per dir-li que jo també l'estimo,
i l'estimaré, aquí i en qualsevol lloc.
Ella sap que els camins poc trillats
són els meus camins, els horitzons,
oberts de bat a bat, el meu destí final.
Som-hi, vambes, pedres de la motxilla,
les mans a les butxaques, i sortim!



dissabte, 25 de setembre de 2021

No sé si mai

Passat l'estiu extrem,
preparem els dies curts,
la tardor febrosa, oberta
al pendís antic d'oliveres.
Tornaran els jerseis verds
i veurem acomodades
les tardes quan es giri serè
i s'endormisquin les hores.
Em fa por el fred inesperat
que puguis passar als peus,
per bé que l'aire serà net
i netes les llunyanies blavoses
quan seurem vora la finestra.
No sé si mai arribaràs a saber
com em tremolen les mans,
com s'eixampla el silenci
-i miro de sentir-me'l meu-,
quan m'atrapa enfervorida
la nit amb una llista de coses
que demà et voldré regalar.



dijous, 23 de setembre de 2021

Memòria

Per una escala que s'engruna
pujo jo i la lluna i un embriac.
Ella calla, i jo faig camí, tan lent,
que les imatges se'm confonen
i cap cosa mereix un amor teu.
Amb la pau venidora, arribaran
aquelles tardes que no moren mai.
Recorda'm, quan no sàpiga qui ets,
tot el que un dia vàrem ser,
les coses que em vas fer creure
quan una espurna se t'encenia
als ulls i rodàvem, cama-nuats,
per l'entrecuix del món. Encara
va i torna, àgil, la memòria
d'un instant que no puc oblidar.



dimarts, 21 de setembre de 2021

Setembres eterns

És així com tot pot començar:
un setembre de llum immensa
i un racó de plaça que traspua
una bondat que em confon:
bat el sol, i unes mans tendres
en un arbre hi han gravat un cor.
Voldràs tornar al passat sabent
que al cap dels anys no ens torna
a cremar el mateix foc. Llavors,
innocents, rèiem sense vergonya,
encara buscàvem un lloc al món.
Ara mateix l'esperit bufa on vol,
també bufa la pols damunt l'ahir,
i no veig més que ombra espessa
d'aquelles figures que vàrem ser.
Algun sentit venidor em parlarà
d'aquests flocs de ratlles fines,
de la reïna que exhalen els pins
fremint cada cop que em mires.
La noia inacabada mou els peus,
dòcils, per la terra, i jo mig l'espio.
Veig amic el seu cos i li pregunto
si em dóna la mà per fer rotllana,
per ballar-les fins entrant a fosc.
Agafa'm fort, que no em premin
altres pors més maldestres.
Fins al darrer contrapunt tinc fe
en el seu ritme que es descabdella,
que em du cap a llocs desconeguts.
Ara, voldríem reclamar-ne més,
d'aquell ritme que ens descobria
horitzons de futur. Érem cadells.
La tardor ja va trucant a la porta
i l'estiu desisteix de fer-se etern.


 

dissabte, 18 de setembre de 2021

El bosc dels eucaliptus

Ara que tornes a córrer
cos bondadós, al meu costat,
et vull escriure uns versos
i miro per on puc començar.
Haurien de ser clars i planers,
ribotats de qualsevol aspror,
que s'insinuïn només una mica
a les pastures del cor, o com
a l'herba frisa el vent del mar.
Embriagats per pura passió,
en recordar les magranes
badades a la vora del camí,
les nostres anades i vingudes,
aquells instants assaborint
vivament la vida d'un sol glop.
Que ens expliquin les imatges
dels matins que ens perdíem
pel bosc d'eucaliptus: la llum,
massa vehement, projectava
les nostres ombres a través
de l'ull clar de l'estiu. Cansats
i satisfets d'haver descobert
un nou camí, que era nostre.
Un altre dia tornarem a sortir,
quan el neguit ens cridi
a platja o a bosc i les hores
siguin lentes i persuasives.
Deixo ja aquests pocs versos
a mig fer. No cal dir res més
de la bellesa fugaç del vespre
quan surt la lluna, un instant
on la vida sencera s'hi atura,
ni del vellut silenciós dels mots
que no es diuen. S'interpreten
calladament i potser s'obliden.
Que sí, que tu i els moments
que has estat a prop meu
heu estat per mi importants.
Acabo i no vull, sinó dir-te que,
ruqueta, et vull sempre feliç.



dimecres, 15 de setembre de 2021

Oh, senyoreta!

Ocres profunds, blaus setinats,
magentes afaiçonant les roques,
colors tots d'una ànima corpresa.
S'abeura el sol a la pell tesa
-sóc tot enveja- quan rodola
i fa via cap a posta. Escates d'or,
slaks blaus que mostren bellesa,
el groc llimona és un pit turgent
i dic que d'or i flama ho és el cabell.
Mínima sorpresa a l'esma atònita:
si fossis una lluna, oh senyoreta!,
qui del tot embadalit no t'admiraria?
Cap astre té més seny que aquesta
mirada que recorre espai, s'asseu
a la falda del capvespre i dibuixa
cel i camins per poder-nos-hi perdre.



diumenge, 12 de setembre de 2021

12 de setembre

Secreta veu, vine
i arrenca'm del silenci.
Tu sola, tu formes part
d'aquesta meva solitud,
cada vegada més fonda
i arrelada en els erms.
Si obro els ulls, commou
l'infinit obscur, la negra nit
constel·lada d'estrelles!
Ombres, records, paraules
des de molt lluny, sempre.
Vam aprendre a ser feliços
en un quiet vol de carícies,
i la llum encara no sabia res
de l'esglaiosa hora propera.
Quan vingué l'oreig feréstec,
un naufragi i el pes vespral
van esfondrar aquell somni.
Caigué la nit, cor meu, el foc
crepitava exaltat, i a l'incendi
crepuscular li vaig inquirir:
Què n'he de fer, ara, de mi?
Guardià de pedres mudes,
cada batec es correspon
amb alguna cosa teva
i jo no puc fer res més
que estimar-les totes.
Entre els meus braços,
ai, he perdut tantes coses,
que per més que t'allunyis
a tu et tindré per sempre.



divendres, 10 de setembre de 2021

A la mitjanit

La tarda ja se n'ha anat a jóc
i ens ha deixat les pampallugues
d'un sol clavat a la paret. Cap altre
sentiment transitori té més recança
que les hores que porten absències,
de sobte, fondes coves de penombra.
He estat despert, tota la nit, esperant
veure't arribar des de la memòria
d'aquell estiu frenètic ple de llunes,
estimant-nos sota les troanes d'agost.
Ajustaré més fosques les cortines,
o potser sortiré al carrer, a la mitjanit,
a sentir l'ofec del fullatge espès, el baf
dels carrers regats de fresc, el reflexe
de les llambordes dures i els terres
orfes de verds. En aquesta plaça
m'hi adormo, arrecerat a la calç blanca.
Les finestres són altes, i si alço els ulls
els estels han desistit, virginals,
de deixar-se veure. Com tu, carona clara,
que un altre amor et té i te'm fas estranya.
Aniré a poc a poc per rieres eixutes,
vacil·lant el pas per costers de rostolls,
sempre girant-me per veure't viva en mi.
Ja som més aviat demà i tu no arribes.




dimarts, 7 de setembre de 2021

Mapes i relleus

Tots els llums del matí són dins
els mapes del teu cos, partions
d'un món on els arbres ens reben
dissipant minúsculs tremolors
de fred a les mans, o l'imperiós
esperit del foc. Com fremeix l'ull clar
de la tardor quan s'alça un sol groc!
Tot minut que passa va dibuixant
el més senzill i profund, els eixos
i els contrasts de les corbes, el fi
perfil d'aquest teu gest cautelós,
translúcid i a mig fer, deslliurat
de tota ànsia de sublim perfecció.
Aniré corrent per nua passió
pels camins que m'has fet descobrir.
Encesa d'orquídies. Passes cautes
i lunars. Fondes galeries on minar.
Ja ho veus. Ens apassiona als dos
la cartografia indulgent dels cors.
Un món. Un instant d'un capvespre.



diumenge, 5 de setembre de 2021

Viatge

Haguéssim pogut anar més lluny,
però només hem fet un breu trajecte.
Lentament, hem caminat fins a la punta
del camí de les moreres, a l'hora foscant:
volíem trobar racons on abraçar-nos.
Abocades a la nit, les hortènsies blaves
han vist passar els nostres pensaments
il·luminats per llampecs de paraules.
No ho diguis, no llampega ni res il·lumina
les torres amb penell i els trossos de vida
que hem anat deixant enrere. Tornarem
per carrerons enjardinats havent retallat
un altre tros petit de vida, encenent un llum
si fem cap a la matinada d'un altra dia.
Ens espera, encara, un foc de llenya seca
per escalfar-nos que vam encendre ja
fa molts anys, quan cremàvem fogueres.
Vam conjurar-nos a mantenir-les enceses,
i és així com vivim protegits de la intempèrie.




dimecres, 1 de setembre de 2021

Terrassa de tardor

Un núvol va desfent-se del costat de mar
i deixa passar una ullada de sol eixuta,
com si la terra no hagués implorat prou
l'aigua que s'ha d'endur el superàvit de foc.
Viure en l'aspror vol dir aguantar-se la set
que et turmenta a ple sol, esperar pacient
que les orenetes volin cap al sud, i un signe
diví auguri que els camps seran enaiguats
al cap de pocs dies. Ara, negre ocell, fes
que la nuvolada que arribarà no s'endugui
esperances i collites. Esgratinyem la tarda
que declina plena de llum, l'estesa vibrant
d'oliveres prenyades d'olives, l'intens color
de les mores enfilades a les marjades,
amb un velat gust de garotes amb llimona.
Un a un anirem posant els maons torrats
de la tardor, a pintar les fulles amb coures
i grocs desmaiats, triar els ors inconsistents
o els roigs morats dels capvespres. Flaires
vells que arriben amb trompetes, anunciant
que s'acosta la tardor. Tornem cap a casa,
una mica més melangiosos que aquest matí.



dimarts, 31 d’agost de 2021

La platja del Far


T'hi he vist anar i t'he vist tornar,
no pas tots els matins, tan sols
quan pels canyissars s'escampa
l'ombra blava de les muntanyes.
Els dies que et segueixo el rastre
les vastes llunyanies se m'apropen,
es despullen dels blaus feridors
i el càndid, net, transparent sorral
s'abandona a prendre el sol. Tot és
un vivísim mirall de sal brunyida,
com aquell ganivet que vol fendir
el buit i el silenci. Em trobo tallant
tiges de flors entre les bardisses,
molles del rou de la nit, ofertes,
i una d'elles penso que et mereix,
tan sols una, que se'm recolza al pit
volent, qui sap, esgarrinxar-me
i fer-me evident una gota magenta.
Em surt, però, la lluminosa idea
que aviat tornaràs a passejar
per l'avinguda de les palmeres
fins arribar a la punta del Far,
amb els ulls plens de vent i de mar,
escodrinyant el llunyà horitzó
com dient-me que m'esperes. Podré
sentir dels teus llavis el meu nom,
mentre el cel es fa roig de capvespre
i una mitja mort em rosega els ossos.
Serà millor que inventem un sol
que no s'abaixi mai, que no torni
l'hivern que pot esfondrar la Torre,
que tot sigui com ara, ple de guspires,
feliços de petites coses, com els
matins que casualment ens trobem
camí de la platja estesa, encara
que no sapiguem res l'un de l'altre,
tan sols aquelles mirades que parlen.



dilluns, 30 d’agost de 2021

Perdut a la mar tan ampla

M'he perdut en els teus grans ulls
i la simfonia del teu cos em tempta.
D'aquest somni no voldré despertar.
Els taurons de la nit van gronxant-se
en un pont de mar blava. He decidit
envellir de tempestes concretes,
no de fum ni de realitats abstractes.
Sóc jo, qui ha maleït Posidó el borni,
per haver-se interposat, inoportú,
entre les apassionades orenetes
i les meves veles, entre els peixos
platejats i les fràgils quadernes
de la vella barca. Passa el miratge
d'una dona que un dia va estimar-me.
Mariner perdut a la mar tan ampla,
posaré tot el desig que em queda
en un clítoris rosat que s'obri
fulla a fulla, com una flor tèbia,
com una suculenta magrana
amb gust de cloïsses salvatges.
En acabat, de mi, els corbs marins
que facin la seva oportuna festa.