diumenge, 22 de maig de 2022

Fins aquí dalt

Maig feroç. Safrans
i ors a les matinades,
fins que l'esquerda
del cel s'eixampla
i l'ungla solar, inclement,
ens grata l'espinada.
Ni lliçó, ni designi
d'un cos amical,
no tan real com era
quan et seguia un dòcil
marxant de quincalla,
costes amunt fins dalt
del Puig d'en Cama.
Fins aquí dalt, fins aquí
he tornat per trobar
un regust de tu, que
per a mi vas deixar-hi.



dimarts, 17 de maig de 2022

Unexpected

No paro de tenir ressons del poc temps
que passem junts, i de com s'esmunyen
pels camps els dies en una hora per viure.
S'infiltren en els batecs del cor desbocat,
creen records que em costa dir si són reals.
Només això és segur: les ganes enormes
de tornar-hi, situar-me en un món provisional,
sempre a punt de pujar a un tren embriagador.
Tinc present, no obstant, l'olor d'herba molla
del rou que ha caigut aquesta nit i els sons
esmorteïts que m'arriben des de molt lluny;
o bé la imatge d'un l'home desmanegat
que trena paraules que potser no podrà dir mai.
Salvem rieres, esvorancs, desguassos,
passem-hi a l'hora que xiscla el primer sol,
fins que trobem aquell risc que teníem ahir
quan començàvem a viure, al tombant de l'any.
Un ésser matinal és, com ho diré, una mirada
que avara temps i món, un sentiment pur,
un batec que frisa les pedres tèbies de lluna.
Ara ens mena un seny d'ofrena, mudats de cor.
Conciliats, fem via cap a la fi de l'horitzó.
Prop de l'aeroport ens sorprèn l'aligot de Harris
que tenen ensinistrat i que espanta ocells
(preciós solifred, vent i coloms); en realitat,
la bestiola de plomall blanc és més aviat
un sagaç ratoliner. Si me'n recordo bé,
a la Grassa veurem aquell estrany homenet
de filferro que porta un barret alt i vermell.
A nosaltres ens fa riure; a les merles procaces
i a la pardalada, no tant. Sóc conscient, crec
que ja t'ho he dit, que he entrat a casa aliena
per la finestra; és que entrar per la porta
és avorridíssim, i el prohibit té més glamur.
Veus que em llampeguegen lluïssors de fe
als ulls, que no poden fer més que seguir
la teva ombra espessa, dúctil i plausible.
Anem girant cap a gregal i el Puig d'en Cama
no cal que ens el mirem. Confiàvem ser-hi
abans del maig i la calor se'ns ha avançat
amb un ofec d'agost. De lluny sembla rost
i salvatge, un centaure que aguanta estòlid
els primers contraforts de la Mussara. Pacients,
també hi arribarem, quan cremin els pàmpols
cendrosos de setembre i arribin les pluges,
irisant les partions de la terra, que és la nostra.
T'he dit que aquest matí he plantat julivert?
Vindran estius de sobretaules llargues, placentoses,
i quan caigui el sol farem sopars delitosos
sota el recer de les troanes de la nit. La lluna
inquieta i l'ànima encara oberta, havent-nos
rebolcat, oh senyoreta, a la mar daurada
tal com ho vam fer en aquella petita cala
de la Costa brava. Capvespres i peixos
d'ulls febrosos del plat a la boca. Un vi,
just glaçat, al pic del llavis. Respirem fondo
i no deixis de córrer. Jo sé on és el teu cos.
I saps que no escric per expressar emocions;
en tot cas, i bàsicament, escric per deixar anar
la meva imaginació, que és una mar gran
on hi caben els teus setze mil set-cents dies.



diumenge, 15 de maig de 2022

Furtiu

No ens duran els dies
cap a un estiu febrós
on un ventre humit s'ajaci
al pendís de les oliveres.
Demà xisclarà el sol,
i veurem com es resseca
una crosta d'abraçades
que eren provisòries.
Digues, per què em vas fer
confiar que series amb mi,
quan un surt inesperat
frisós em tarés el seny?
Te'm vas concedir, cor
bondadós, i ara ets lluny
dels meus braços, i potser
en uns altres braços d'ala
xopa se t'emmagrana el cos.
Lleugers, uns dits sedosos
et sedueixen i et dones
i dius que te l'estimes.
M'enganya amb gust de sal
l'esparver furtiu que se'n riu
de veure'm tants disbarats,
i són al·legories de senectut.
No sé si m'estimaves. Ahir,
la meva vida placentosa
feia giravolts al teu costat,
i això era tot. I això era prou.



dissabte, 14 de maig de 2022

Punta de dia

Veus, és aquí on tot comença.
Jo t'espero i rumio paraules
que podré dir-te. Heptasíl·labs
seria el més heroic, cadascú
en el seu lloc. Però deixem-ho
i anem a córrer, per pura passió,
ja que no tenim pressa d'arribar
a cap lloc concret. A l'hora
serem on m'havies proposat:
un aeròdrom enmig del desert
i un avió que just aterra cansat
de guixar sense sentit el cel.
A la Quadra ens veu passar
el vell pi que ja no exuda reïna;
a sota d'ell tot és grisor eixuta
i només a la riera s'atapeeix
un esplet de ginestes florides.
Tornem al Paraulògic d'abans
i ens surt "desAmor". L'amor
és Roma, ens diem, i celebrem
les paraules, que no vindran
a dir res, però ens distreuen.
Fem la volta i anem tombant
cap a migjorn, ja trobarem
després la certitud del nord
que ens guiarà de nou a casa.
Abans, acabem-nos a glops
el blau atònit que es rebolca
per la primera hora del matí,
i el verd dels camins que fa
sentit a les noies flors i fulles
que donen vida als sentits.



dimarts, 10 de maig de 2022

Trèmolos

El matí ens crida a bosc
o a platja, a esquinçar
els dubtes i les recances,
a perdre'ns pels rostolls
i l'herba que es rebolca
per la mullena de la nit.
Inacabablement nua,
dins d'un ventre humit,
la flor valvada es desclou
i ens fa saber les matèries
d'aquest nostre petit món.
Els fets d'avui no els podrem
deixar caure en l'oblit;
amb qui ha sigut, ni el lloc,
que no en farem esment.



dissabte, 7 de maig de 2022

A l'Aigua-sana

Puges per costes de rostolls.
Descalç, un amant cor confús
et guia el pas i se't tanca als ulls.
Et va contant coses i coses,
i escoltes i oblides, sense esma,
com si et contés un somni.
Et sorprèn un vol d'abellerols
i la ginesta tota florida. La finor
d'un bisturí que esquinça el blau
tenuíssim del cel i de la mar,
i l'horitzó avui d'ambre. Olora'm
les mans, dius, que la farigola
m'ha embriagada i un encaix
de tendresa, dolça i sabuda,
se m'endú cap a la darrera carícia.
No hi ha reserva del teu cos
dalt del marge de les dues cares,
matèries del món que es decanten
i se't giren quan la llum cau de biaix
pels costers de l'Aigua sana.
Vindrà aquell teu bosc d'eucaliptus
que tens a la memòria dels dies
que premies fort la mà del desig,
imatges que ningú més no ha vist.
Demà voldràs tornar al Picarany
i prendre el sol havent compartit
taula, cafè i vida d'una gran festa.




dijous, 5 de maig de 2022

Àpat

Permanència feliç dels dies,
avui cap mudança us treurà
els riures a redós de la taula.
I tot seguit, plaer forassenyat
al pic dels llavis i de la boca:
Pat thai, tataki, yakisoba...
Si tasteu la lírica que us dono
sentireu, tal vegada, un intens
gust de cloïsses, o de garotes
salvatges amb suc de llimona.
Feu-vos independents de marits
i de tot dret de cuixa. Feu llistes
de coses bones i de dolentes,
poseu nom al desamor, al cos
que voldríeu tenir, al neguitós
entreacte de veure-us al mirall.
Tot és un joc. Les confidències,
un jeroglífic que sota els vapors
etílics us costa de desxifrar.
Però a mi el que m'ha encantat
de vosaltres és l'alegre i fraternal
indulgència que us teniu sempre
davant els embats de cada dia.
No canvieu mai, i aneu acumulant
experiència i vella saviesa que és
la millor manera de poder riure's
de les ensopegades de la vida.



dimarts, 3 de maig de 2022

Aparadors

Avui t'has vist a la plaça
i la mirada distreta reüllava
les cames que caminen,
la vida que se't fa real.
S'estrenava la primavera
i al cel hi surava un blau atònit:
al sol del migdia tot fa sentit
amb una fressa lenta i molla,
quan els cossos volen carícia
i el cor confús reclama desig.
Anaves ben acompanyat,
i les noies s'irisaven de febre.
Un cafè i una cigarreta
encesa, que anava fent cendra,
es llanguia voluptuosament
en un cendrer marbrat.
Elles t'estimen tant com volen
i tal com ets: et mostres
deferent, i saps escoltar-les.
Et són amigues i et volen sincer,
ni massa a prop ni gaire lluny,
i quan se'n van et queda
la dolça cessió de la llum
i un regust de traça mentidera.
Saps que cap no és per tu.
T'hi dones i fas un esforç
innocent, infractuosament en va:
coneixen que el teu pensament
es ple d'una quimera impossible
i que mai podràs omplir aquest buit.
Voldries abastar la seva closa
i total natura femenina, un moment,
fora del temps, dessota del temps.
Quan la tarda vaga pels ulls tristos,
ens cal encara anar estimant-nos
i avui ets feliç amb la seva companyia.



dissabte, 30 d’abril de 2022

Vertigen

Vaig gosar mirar-te als ulls
i em vas fer conèixer el vertigen,
i ara, veus, torna aquell moment
en que no sé per on camino.
Vam dir de trobar-nos altre cop
al lloc on t'esperava sempre,
sense por de fer el ridícul,
sota la fressa de les moreres.
Vam fer camí arrecerats
a les tanques altes que separen
les suburbials vies de l'extraradi
dels insòlits camps enaiguats,
i per un estret pont corrugat
ens vam escapar cap a un món
de subtil tremolor promiscu.
Un any sencer viscut al dia,
so de clarins, or de matinades,
camins aurorals inacabables.
Les mirades d'ara no diuen res
d'aquella nostra dolça guerra
ni de la pau espessa i maldestre,
de com vam desaprendre a viure.
Com un minador, surto del pou
i em veig partit pel mig, al costat
de les vies i d'aquells teus ulls
que un dia van partir-me la vida.



dissabte, 23 d’abril de 2022

Roses

Tot l'insondable s'atenua,
lent, tranquil, condormit
pels versos que cada dia
et vaig escrivint plens de fe.
Ja sé que no és el moment
d'anar a fora, sinó d'escoltar
el convuls silenci del present
que s'ha fet silenci de rosada
caient damunt l'herba de la nit.
Ombres, records, paraules
que em voldries dir i no pots.
Jo ara visc al replà del buit
cuidant les roses del teu jardí.
Vols que me'n vagi de puntetes,
sense fer remor, i que tanqui
la porta molt a poc a poc
perquè al fosc puguis somniar
que encara t'agafo les mans.
Demà et despertaran el ocells,
entre la nit i l'aurora, i em veuràs
adormissat a la vora de l'amor.



dissabte, 16 d’abril de 2022

Abril

Surts de casa cap al tard,
a l'hora que el món s'atura.
Et sobta que el dia sigui tan llarg
i la felicitat tan pobre i menuda,
a foravila, quan el temps abrileja.
Cames que caminen solitàries
per un vague despoblat, còmplices
de la nit que arriba. Per què voldrien
córrer enllà, si avui  ningú t'hi espera?
Tremoles. Vols oblidar i recordes
el dolç tacte de la carícia, el joc
que se t'esmunyia amb els riures
quan encara algú amb tu corria.
La claror fuig de pressa, esbalaïda,
i comença a obrir-se el primer estel
a banda de mar, que per tu dibuixa
l'ideograma de l'instant, el nus
desesmat de la llum que es vincla.
Ara tens lluny la cara on reposa
el teu millor pensament, i somrius
quan penses que potser, com ara
que te'l mires des de la vora del buit,
algú amb enyor també se'l mira.



dissabte, 9 d’abril de 2022

Ulls d'avellana

Just aprenies a viure
i anaves del carro a la falda,
que et feia de precari sopluig,
i de la ombrel·la al sol
un melós mes de setembre.
Veure't en blanc i negre,
ple de mans i d'afectes
que tenien gust de llimona
i sentors de terra ploguda,
m'acontenta la memòria
d'aquelles tardes atònites
que anaven cap al futur.
Vas fer tres anys, que eren
poca cosa, i un blau espès
queia del cel com la fruita
tardana de finals d'agost.
Desconsoladament,
fas veure que a la mà hi tens
quelcom de valuós, i només
és un paper esgrogueït i brut
que et mires com si la vida
s'hi hagués aturat de cop.
Una altra mare has conegut,
i totes tenien la dolçor als ulls
d'espessa mel de romegueres.
La solitud va venir després,
i l'anar a peu i els dies de pluja
que et trasbalsen les ferides
quan has oblidat tots els llibres.
Encara vas sentint una veu,
confosa fora nit, que et diu
que aquells ulls curaven ferides
i ara que el vent se'ls ha endut
els records et rebenten la vida.



dilluns, 21 de març de 2022

El Pi de Bofarull

És massa gran, el camp,
i massa vella la memòria
que es va esquerdant
quan recorda el vell tròlei
que parava aquí a la vora.
Ara, per una riera eixuta,
sols hi baixa un crostisser
de misèria i records,
pedres seques d'un uadi
que va ser aeròdrom pollós.
El pi vell se n'ha cansat,
de sol, de grills, de vent
i de tot. Fa un mutis, i adéu.
Sortiran llunes encara
i la fusta s'anirà deixant,
atònita i pagada de por
després de tants anys.
La pinassa, despullada,
s'ajeu a sobre del marge
i es fa punyent ignorant,
com un llàtzer a la processó,
tèbia i sense passió ni olors.
Centúries ha vist passar,
piuladisses i vols d'ocells,
o els estornells a la tardor,
li feien sentit anant a jóc
a les branques altes.
Fins ahir se sentia vigorós,
avui sap que serà un record.
No estic trist, sinó que ric
perquè tu m'hi has portat
i el teu cos era un encant
sota de l'ombra espessa.
A la vida autèntica, doncs,
li devem el matí assolellat
i haver arribat fins aquí,
a exposar-nos sota la reïna
i partir-nos una poma dolça.
Memòria: guarda'm la imatge
i les hores amicals dels cors
per als anys que vindran.



diumenge, 20 de març de 2022

Estimar-te com la terra

Si un dia el cos se m'engruna
enterra'm amb llenya seca
en un turó que hi toqui el vent,
on vegi una mar llunyana
i la lluna quan faci el ple.
Atio focs que se m'apaguen,
venint del fred, venint del fosc,
mentre remoregen pins i avets.
Es fa de dia en la fredor quieta.
Pertot, silenci d'herba gebrada;
un ocell i el blau llosc, primer.
Cada dia més fatigat, entercs
dits en la penombra palpen
sargits dels teus pensaments.
No et moguis de com estàs,
que vull estimar-te com la terra
quan reneix entre morats i ors.




dijous, 17 de març de 2022

Dues amigues

Cor seduït,
ja mai tindràs la finor
de dues gaseles
que tornen del sol,
de les tardes llargues,
per un tall de camí fondo.
Van juntes, agafades
de mans, sense dubtes
ni pressa. Mira-te-les,
ja han estat prou per tu,
sota molt d'aire fresc
i una claredat blavosa
que tot just s'insinua.
No s'enduen records,
però potser seran sempre
presents a la memòria
dels feliços anys a venir,
els records que tu tens ara
de quan podies seguir-les.
Cal córrer, perdre l'ànima
d'arbust i quedar-se, tan sols,
amb el fresseig de flors i fulles
que verdegen a la vora del camí.




dilluns, 14 de març de 2022

La Font del grèvol

És lluny de mi tota fragància
de romanís i farigoles;
és lluny de mi el bosc ombrívol
i del riu les fondes cadolles.
Però em queda l'aigua de la font
que mai no raja decebuda,
i el blau celatge en despertar-me
que amaga una gran recança.
Oh sol daurat de les albades,
quantes vegades jo t'he vist
des del cim del Puig d'en Cama.



dissabte, 12 de març de 2022

Un pont sobre el Brugent

Encara no just arrelat,
el riu li dibuixa una verdor
que ens espera. Un pont
que avui no va enlloc,
que no du encara records,
però que és virtut de promesa.
Voldrà només saber si gosarem
travessar-lo les tardes llargues,
agafades les mans, tornant
de les garrigues de llum cordial,
ignorant les feixes d'esbarzers
que ens esgarrinxen la pell,
plens ja de sol els turmells
i a les branques lluminoses
un subtil nou tremolor.
Si tu m'hi acompanyes,
no puc sinó desenrotllar
catifes cap als somnis.




diumenge, 6 de febrer de 2022

Faula primera

De joves ens constreny el plural, no res,
i al singular ens sentim massa exposats.
Volem trobar certituds, com si diguéssim,
dissimular el vertigen que ens causen
les poques hores de vol. Per això la colla
sempre és una opció plausible, tímidament
infantil, i anem obrint-nos al desconegut.
Ens inquieta el sexe, la ineptitud incipient,
i ens voldríem lliures d'aprenentatge per ser
adults i deixar la pell d'anyell, el fred brusc
quan una noia se't gira i no saps què dir.
Dues noies m'atreien. Era l'una bruna
de sol d'hivern reverberat pels pendissos
de pell esgarrinxada. Parlava molt, i reia
i esvalotava els nois (del riure n'anaven
les dues sobrades, car eren amigues
i a certa edat tot fa sentit). Duia trenes,
encara, i aviat es va tallar els cabells
a la moda rebel dels anys seixanta,
perquè n'era un tros, de rebel, tot i que,
de bufona i eixerida, encara n'era més.
L'altra noia era espigada, a mig esclatar,
d'ulls dolços i francs del color de la mel,
i no tenia bruna la pell sinó a l'estiu.
Els rinxols espessos li queien desmaiats
espatlla avall. La mirada li era transparent,
i encara que es fes l'estreta (tanques altes,
mai distreta de les fronteres i distàncies),
sabies que a dins era tota fresca promesa,
tot un cos fet sentiment i auguri de festeig.
Al seu costat em sentia inquiet. No sabia
com fer-m'ho perquè no notés en excés
que ja sabia que jo li agradava (avantatges
del plural, que no sap guardar un secret).
Aviat la seva mare li va ensenyar a cuinar,
amb l'excusa que ella cosia i sempre anava
justa de temps. Cuinava i fregava de genolls
els terres vermells i aspres, que sabien com
revoltar-la, i mirava de no ensenyar gaire
les cames quan anàvem als Paraigüets.
Jo trigava a decidir-me, abellot que no sap
en quina flor reposar. Passava una setmana,
un mes i tot un any i els cossos mudaven.
Calia certa promptitud, que ja ens apretaven
els quinze anys. El llampec, sobtat. No cal dir
que a mi em va escollir la que sabia cuinar.

#AnyGabrielFerrater





divendres, 4 de febrer de 2022

Sota els eucaliptus

A l'Aigua Sana hi havia hagut avellaners,
i abans que avellanes, encara, molta vinya
de raïm negre, d'aquell que embruta les dents
i que la fil·loxera es va endur amb una mort
dolorosament callada, una mort que fa mal.
Tu, poeta, de mal vi poder no en begueres,
ja que ens expliques que la revolta t'agafà
ajagut dins d'un avellaner, al cor d'una rosa
de fulles moixes i molt verdes. Acabades
totes les guerres, sí, també la fruita seca
va desaparèixer i no trobarem cap soca
ni cap parada que ens en faci memòria.
Ara, les úniques pells d'eruga escorxada
són les de la processionària, que es menja
la nàusea d'haver oblidat del tot l'últim home
que va agafar un podall. Rabassaires, avui?
Tan sols la petita història en farà esment
quan algú vulgui recordar la misèria antiga.
Deixem l'avellana i la vinya i tornem al món.
¿Te'n recordes d'aquell bosquet d'eucaliptus
que creixia ben a prop del mas, camí avall
del Picarany? Ells sí que encara aguanten,
insubornables. Neguitosos per un vent malvat,
les arrels els cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor. Sota una copa altíssima
ens veiem molt disminuïts, quan un vent
sense remissions ens ajup, esmaperduts.
Obro els ulls. Torno al meu present que és fet
d'imatges que vénen del passat, de les olors
que m'ofeguen encara. És d'ella, que parlo.
Els eucaliptus en flor omplen el meu record
del temps aquell que sortíem a córrer,
i era a l'estiu que una aroma d'olis ens omplia
les tardes llargues, com una pluja molt fina,
ajaguts a l'ombra de l'entrecuix del món.
Aleshores posseíem la fe en nosaltres,
i rèiem, i reia la vida feta de petites coses,
en un garbuix d'un estiu que s'arraconava
i de coses bones que s'anaven esmunyint.
Tallàvem camins i rieres, boscos reservats
on la pinassa s'ajeu i el sol es vessa atònit,
bevíem la llum de l'instant tornats a néixer.
Continuar la troca voldria, pobre de mi, són
els meus records espessos i el que em vaga
és dir-te ara com de jove vaig ser dormint
als teus braços dins d'una ombra d'eucaliptus.
Avui faig vida contemplativa, i algun cop
vaig tornant a aquells racons, perquè havia
de sofrir totes les hores d'un matí sentint
les velles olors difoses pels porus de l'enyor,
una extravagància de l'instant, mai no rendit,
que encara hi puc tornar. Any quaranta-nou:
Jo també vaig néixer a les terrasses de la llum,
un pendís d'oliveres i garrofers fins a la ma
r.

#AnyGabrielFerrater



dimarts, 1 de febrer de 2022

Un núvol blanc

Tinc un amor secret i un núvol
que em desperten cada matí,
quan surt el sol m'acompanyen
per camins de gebre o de vent.
Ara a l'hivern em fan companyia
amb la dolçor d'un paisatge nou,
sento al cor una tendresa infinita
amb el sol i la pluja darrere meu.
Potser als ulls em ve la tristesa
si penso que un dia ja no tindré
els dies clars que m'acompanyen
i un amor tan llunyà i tan proper.
La meva il·lusió viu als núvols

i un núvol blanc em segueix.



dijous, 27 de gener de 2022

Dies càlids

Em vas deixar promeses
de llibres i de lluna,
de cançons i poemes
omplint les places buides,
de pell descoberta
com les velles pedres
de les parets desvestides.
Dels geranis de la finestra
em vas dir: cuida-me'ls.
Quan tornis, passejarem
per les quietes avingudes,
dreceres que s'enlairen
cap als balcons de la llum.
Perduts per sempre? Sí,
a la mercè del vent càlid
que vetlla somnis i secrets.
Els matins són uns altres
si tu ets al meu costat.



divendres, 21 de gener de 2022

Finestres

Onsevulla que miri
tan sols veig finestres,
finestres cap al passat,
silencis dels meus passos
que ho envaeixen tot.
Digues-me, vida, què fer
sense carícies per demà?
Què fer de les meves mans,
dels meus ulls, dels anhels
de nous camins per descobrir?
D'ivori se'm tornarà el gest,
de sal les pestanyes i els cabells,
de pols de llum, al capdavall,
tot el puc arribar a recordar de tu.
No fos que, per desitjar massa,
per callar i escoltar-te, vida,
algun amor se'm fes malbé.








dijous, 20 de gener de 2022

Rodava jo pel món

Rodava jo pel món
i sovint em preguntava:
si mai tornés, quins braços
desconeguts em rebrien,
quines inesperades vies
em portarien cap a tu.
La més morta, la més lenta,
o la més batuda pels vents?
Tampoc no em faria angúnia
tirar per una via sotragada,
amb reble i corcs a la fusta,
infectat de misèria material.
Ja t'ho he dit alguna vegada:
tot jo sagno amb ferotgia,
escruixit, insensible al dolor,
quan la ferida no cicatritza.
I que no em diguin la ruqueria
que no t'estimo prou, que tu,
que em coneixes bé, saps
llegir el que mai no escriuria.



dilluns, 10 de gener de 2022

Isabel

L'Aigua tranquil·la llisca avall
i no vull saber què passa després,
si troba l'amor en un riu més vell
o un poeta romàntic, un pèl distret,
que l'acompanyi fins a la mar gran.
Me n'he de recordar d'aquesta riba
més enllà d'on pugui, perquè ets lluny,
i tant de temps, tants dies han fugit,
que quasi no et sé dir com et sento
prop meu, Isabel, però t'hi sento
més que mai quan m'extravio, abstret,

pels camins que llisquen aigües avall.



dissabte, 8 de gener de 2022

Blaus

Vaig resseguint les parets tèbies
de gener, un pas rere l'altre, sense agror,
per si trobo alguns replans llisos
i oferts com el palmell d'una mà estesa.
Dessota una finestra oberta no trobaré
mai prou blau en un sol esbiaixat, prou
records en la llum blava, mai no estremida.
Però és viu el somni d'ésser ric i pagar
tots els deutes que tinc amb tu, i viure
en una casa que faci per tu i per mi.
Ara m'estic entre quatre parets, sense
balcons on pugui contemplar els blaus,
antics i rovellats, els d'abans i els d'ara,
i m'acontento amb un llum d'oli blanc
i un foc on arrupir-me. Vine i abraça'm,
que les brases van apagant-se, lentament,
en l'aire fred d'aquest gener, sense agror.



divendres, 7 de gener de 2022

Camins

Apaga els llums. Deixa
que descobreixi els camins
per on et passeges, de nit,
vora les estrelles. Alba roja,
l'abisme és en tot: en el vent,
en els arbres, en les fulles,
en les pedres mudes, i encara
en el cor que t'enyora a tu.
Tu et transformes en el tot:
ets allò que em murmura o bé
un perfum que no deixa rastre
quan m'embolcalla la solitud.
Eixampla't, horitzó, crea més nit,
que pugui perdre'm amb ella
pels camins del firmament.
No et precipitis, dia, vine
a poc a poc sense saber res
de tot el que gira dins meu.
I deixa que cantin els ocells,
quan arribi l'efímera aurora,
però que no em despertin

com ho feien cada matí.



dijous, 6 de gener de 2022

Interluni

Deixo que em trobin paraules a l'atzar.
Demano just els mots indispensables 
per explicar-te la felicitat de la barca
allunyant-se cap al mig de la badia,
i nosaltres, ulls aclucats, bevent la llum
d'aquell capvespre que era un embolic
de coloraines i serpentines. Vam fugir
cap on ningú no sap, escuma poderosa
de la mar que ens besava la pell bruna,
imperceptiblement, com un bes lunar
de túnica blanca, els grans ulls oberts,
tan plens i vius com incomprensibles.




dimecres, 5 de gener de 2022

Creixent de lluna

Volíem devorar distàncies, de nit.
Travessar fronteres invisibles,
veure pobles i ciutats adormides
damunt la finor porosa de l'asfalt.
Quan em vas posar una copa,
una llarga copa amarga de comiat,
només havíem aconseguit salpar
d'un petit port plens de silencis greus.
A l'aigua, ens abraçàvem encavalcats
pels flancs més ardents, metàfores
d'asfíxia,  llampec i llangor regalimosa
quan sortíem d'un pubis escarolat.
Tornar-te a veure, seure al teu costat,
ballar fins que torni el dia, i volar
compromesos amb els estels
de prima nit fins al creixent de lluna.

Suren encara a l'aire gemecs evaporats.



diumenge, 2 de gener de 2022

Vol primaveral

Hi ha regals inesperats,
tardes enceses de llum
quan la posta s'extasia
en una paleta de colors.
Hi ha la llibertat d'un vol
d'orenetes primaverals
que han d'arribar a l'abril;
ametllers del tot florits,
amb branques verdejant;
l'hivern permissiu i el sol
que cada dia neix abans.
I, per damunt de tot, hi ha
surant en la nit estrellada,
la profunditat d'uns ulls
on m'hi puc capbussar.
Quanta vida, quanta!,

que no em cap a les mans.






Boira

És ara, el moment oportú
per seguir camins desconeguts,
amagats, invisibles als ulls.
A fora, a la intempèrie, l'empedrat
desapareix sota peus i pors
i veus surar la boira, lletosa,
amarada de silencis del passat.
Oh, com t'agradaria descobrir
les nits altes, clares, sobre el mar!
Des de la fosca presó del temps,
per entre reixes, contemples
solars abandonats, erms eixuts
que un dia van ser jardins florits,
i ara són munts infames de dolor,
de runa oblidada, de solitud.
Et trobes perdut en el somni, i saps
que no podràs fer cap més pas.







dimarts, 28 de desembre de 2021

Horabaixa al teu costat

Hem anat a santa Anna a mirar
com la tarda se n'anava i la llum
queia de biaix per sobre els teulats,
i més enllà sobre camps d'oliveres
i encara més lluny sobre la mar,
la mar que al migdia era blau cel
i ara és dels colors de l'horabaixa
amb un horitzó de persiana malva.
Un tall de camí fondo resolt que
hem de tornar cap a casa, aquella
casa que només podem somiar,
una mica, clara i translúcida, a punt
de ser refugi d'hivern, plena de seny
per esperar primaveres senceres.
Em tremolen una mica les mans
quan el frec del teu cos, perfumat
de nit i de lluna, m'arrenca una bena
de pors i de dubtes i sona la flauta
brusca del vent a través de les fulles.
El sol, el savi vell, va deixant pas
a un llençol d'ombres, i és ara, just
quan tremolo, que m'arrauleixo al fosc
igual com ho faria un gat a la finestra.



dilluns, 27 de desembre de 2021

Matins perfumats

Més enllà dels blaus horitzons
per on puc caminar, em persegueixen
els vents de l'hivern, de la tempesta,
la solitud més extrema que conec,
enlluernadora i tremenda, companya
que abasta móns, fondàries i volums.
No saps, vida meva, com són closes
les roselles dels camins i les tulipes
des que te'n vas anar. No vull perdre
el que m'ha quedat de tu: els matins
perfumats de rosada, les paraules
de quan em parlaves just despertar
i la plenitud sota les troanes de la nit.
Ara, vagarejo en viatge perpetu,
rodamón de llavi silenciós que pensa
que arribarà un dia que tornarà a veure
el blat que creix, els cabells daurats
de la primavera amb el sorollós cant
del rierol pirinenc, les pluges de març
i la lluna plena dels estius. El contacte
dels meus llavis i dels teus. Per a mi,
no hi ha res més valuós que estimar-te,
i m'apresso cap al llindar de casa teva
tot i saber que no té portes ni finestres.




diumenge, 26 de desembre de 2021

Cinc poemes per a sis noies

 






Agafades les mans, no ens cal dir res.
Travessem feixos de llum ennuagada,
a la Boca de la mina; passem carrers i
guardem instants per als dies que vindran,
de tardes llargues i més incomprensibles.
Ara s'ha fet de dia, a les places plenes
de llum daurada, i les noies que puc mirar
res no saben de tot el que em fa sentit:
tu i aquesta frescor dels camins de l'alba.
Les hores se'n van. Me'n recordaré demà
d'aquesta imatge? En tinc prou de saber
que tu la guardaràs per retrobar-nos
quan despunti el dia i l'afany ens cridi
 Nadal 2021

Amb tu, el dia sembla més clar,
i un precipitat de flors i fulles
s'amaguen darrere dels blaus.
Són els teus ulls, que fan mirall,
i un ventet menut, de tan confús,
difícilment em pot agradar més
quan et bufa els cabells de llum
i el matí se'm fa desig de noia,
de flors i de fulles, i encara de blau.
Nadal 2021

Avui venies amb mi, a l'hora prima,
i recordava quan se'ns ajuntava el cel
amb la neu de les blanques carenes.
He mirat enlaire i hi havia núvols.
Volia preguntar a un estel fugisser
si algun dia tornarem a caminar junts
i veurem com floreixen les ginestes.
Què en faré dels camins enfredorits
sense ningú que m'hi acompanyi
 Nadal 2021

Or d'una llum sobre els blens rinxolats:
record dolç d'un passat estiu. Maldestre,
m'he fet un embull entre la teva guerra
-tan lluny com m'agafa- i una covarda
pau a l'ombra dels pins que s'esblaimen.
Un any sencer viscut al dia. Tot un any
que espero les engrunes d'una rialla
i m'aferro a les imatges d'aquella noia
que em va ensenyar a viure. L'espiava,
no em fa vergonya dir-ho, i volia creure
que a l'abril tornaria amb les orenetes.
 Nadal 2021

Et penso a recer
de qualsevol surt,
confiada en un pit
que t'acotxi cada dia,
dolç com una carícia,
fins que així, la terra,
torni a girar certa
en una sola nit.
No et quedis enrere
esperant flors liles,
en un revolt del camí.
Cap altra llum necessitem,
saps que, si m'acompanyes,
podem anar més lluny.
Nadal 2021

dissabte, 25 de desembre de 2021

Nadal 2021

 



dimecres, 15 de desembre de 2021

Pessebre a Montsant

 




dimecres, 8 de desembre de 2021

900 poemes, tota una vida

Fa exactament
nou-cents poemes
que sóc foc i temps
i aurora de claror,
fidel al teu costat
perquè no te'm perdis,
flairosa terra  meva.
No un dia, ni un any,
ni tan sols un segle,
que se'm fa curt, sinó
just nou-cents poemes,
que és tota una vida.
Tots els matins i vespres
cabdello l'interminable
fil preciós de les hores
davant la clara, immòbil,
silenciosa presència
del teu amor.




diumenge, 5 de desembre de 2021

Vent de ponent

Vent de tardor, vent solitari, vent de la nit,
la teva veu em parla i em retorna al mil
nou-cents seixanta-set. Alguna cosa
s'arremolina dins del meu pit i es conjura
a no oblidar mai tot el que em vas donar,
tot el que de tu he après. Roden els astres
i a l'escorça d'un arbre, eternament viu,
un cor gravat resisteix l'embat del temps,
dintre de la nit, del vent. Esperit arrelat
al blau del cel distant, l'infinit dins l'infinit.
Tot era en tu ple i joiós com la fondària
dels teus ulls, del riure, del bes, de la mà
tèbia oferint-se dins la meva, dits amb dits
nuats a la plenitud d'un doll que es vessa.
Mil nou-cents seixanta-set. Encara no érem
res, tot el que som ho vam aprendre junts.
Tu seràs l'arbre perenne, jo només el vent
de la carena que a les primaveres et bressola.
Vam néixer en aquell aplec de tardor i vas ser
la meva parella. Només tenies quinze anys.
Mai ens cansàvem de puntejar la dansa
al so de la tenora. El poeta d'Arbúcies, un dia,
va escriure un poema a les noies balladores.

“Avui t'he vist a la plaça
noia que vius al raval,
i m'he preguntat: què passa,
que el cel no et sembli tan alt?
I m'he adonat de la flama
del cabell il·luminat,
del teu riure que m'inflama,
del teu cos, del teu posat.
Era imprecisa i poncella
la turgència del teu pit,
i la pupil·la, una estrella
que aclareix la meva nit."

Vent de ponent, cant que flueix en l'aire pur,
fes que mai no pugui ser lliure del teu amor,
i quan l'hora declini, recorda'm el secret
de l'inesborrable encantament, que ets tu.
Mil nou-cents noranta-sis, tot es va fer fosc
al teu entorn, la vida feta de somni va marxar
quan es va pondre la claror dels teus ulls. Sovint,
sovint, em deies: "Ens estimem com si demà
s'hagués d'acabar el món."
Els dies vénen i se'n van. Encara estem aquí,
esteses les ales al vent, sense témer la nit.



dissabte, 4 de desembre de 2021

A ranvespre

D'aquí trenta anys, tots els trens, bruscament,
hauran oblidat el penós deambular sense sentit
per la vida. D'aquí trenta anys, ben pensat,
m'hauria de ser igual que totes les estacions
fossin buides i ningú no m'esperés a l'andana.
Demano poder passejar, lluny, per l'extraradi,
sense odiar els túnels on van a encauar-se
les sargantanes vermelles. Ni tant demano.
Poder seure, encara, al sofà de vellut polsós,
de cara a la finestra, i contemplar a ranvespre
aquestes enceses i efímeres cortines de llum 
que la posta va estrangulant quan rodola
cap a la fosca. Però, qui ho sap. La processó
és més llarga, i encara que se'm faci penós
caminar sense saber on m'esperes, em caldrà 
acomplir amb el lent i sinuós ritu d'anar vivint.



divendres, 3 de desembre de 2021

Camí de Roma

Prenc el cafè sol. Un pòsit amargós
perquè em sigui dolç l'embat de vent
i fred, extremadament cru, que xiula
darrere les finestres, incorruptible.
Com que el trajecte és curt, vaig pujant
a poc a poc per lluminoses avingudes,
ara que als vells plataners ja no els queda
cap fulla a les branques. Quan sigui vell
i gris i arronsat d'espatlles, serà inútil
que em vagin mirant de reüll les noies,
els impertinents aparadors que m'ensenyen
tot el que no necessito, l'extravagància nua
d'aquest paisatge que ja tinc molt vist,
a la tornada dels anys. Per la resta, diria
que sóc invisible: una sargantana al sol.
Un semàfor em tanca el pas, just un instant,
i puc sentir-me impacient de no fer tard.
M'espera la meva Roma, capital de passió
del teu Imperi, del meu ésser. Amor meu,
voldràs obrir-me la porta quan arribi?



dimecres, 1 de desembre de 2021

Ocell de l'alba

Encara no s'hi veu i la matinada és flairosa,
a l'hora prima. Vaig sortint per la part alta...
Què m'espera que no sigui vent i temps
efímer que passa? Vaig cara amunt, primer
de tot cal agafar el ritme, controlar els batecs
i compassar-los amb l'esforç, no hi ha pressa.
Trepitjo asfalt. No et precipitis, dia, deixa'm
la clara nit i el pes dels estels girant dins meu.
Passat els Cinc Camins volo per l'ample espai.
La nit es retira i se'n va, no es resisteix, ara sí,
de morir als braços incandescents del nou dia.
Allà lluny, per sobre d'una braçada de mar,
una llum s'enlaira fins a tocar els últims estels.
Vaig tornant, acompanyat pels ocells de l'alba.
No hi ha pena, les cames em porten camí avall.
No em cansa l'esforç, millor m'ha fatigat el pes
d'aquesta set que no cessa, que és no tenir-te.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tothom va molt abrigat, però jo el fred el sento
diferent, com un nàufrag en la mar profunda.
Trobo que l'hivern, sense el teu cos, és molt més cru.