En morir, has deixat al teu darrere la gran melangia de l’Etern
en la meva vida.
Has pintat l’horitzó dels meus pensaments amb els colors
de la posta de la teva partença, i has deixat un rastre de llàgrimes
a través de la terra, fins al cel de l’amor.
Ajuntats al teus braços estimats, la vida i la mort s’han unit
en mi en un vincle de noces.
Em sembla veure’t vigilant al balcó amb la teva llàntia encesa,
allà on es troben el començament i la fi de totes les coses.
El meu món se n’anà a través de les portes que tu obrires...
tot alçant fins als meus llavis la copa de la mort per omplir-la
amb la teva pròpia vida.
Amb la teva mort morires a tot el que era fora de mi, i t’esvaïres
de les mil coses del món per tornar a néixer plenament en
el meu dolor.
Aleshores vaig sentir que la meva vida havia assolit la perfecció
i que l’home i la dona havien esdevingut en mi un sol ésser
per sempre.
Rabindranath Tagore (Present d’enamorat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada