Un rar impuls que no es desprèn
de cap abraçada llunyana,ni d'algun acte que no recordi.
Te'm passeges davant la nuesa
que sempre podré veure en tu,
clandestinament, tancant els ulls.
No s'auguren canvis transcendents
que, tard o d'hora, puguin produir-se:
un gràvid silenci ho envaeix tot.
Ara mateix, potser no endevines
que hi ha brases que no s'apaguen
tot i que les paraules s'acumulin
inútilment, però sense recança.
Això explica l'atractiu que exerceixes
damunt la consciència de tot allò
que he tingut i ara no tinc, on el goig
i el dolor es reparteixen els dies.
No es tracta sinó de deixar-ho tot
i tornar al combat. Com si res.
Com si encara tot fos possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada