Cels blaus

Gairebé no hi ha moments

que no serveixin per situarte,

intensament, en el meu l'univers.
Que tendrament perduda ets,
avui, en el record del turons blaus,
aquells moments en que et paraves
i alçaves els ulls vers l'atzur del cel.
Darrere el mur i el blau dels ulls,
m'esperaries, si et digués on soc?
Te'm desprens de l'abraçada
i del gràvid silenci que vola tot nu,
fent que el món sacralitzi en el no-res.
No tracto de descobrir camins nous,
sinó d'habituar-me a la solitud
i desvetllar les paraules per escriure
aquest vers perdut que, tal vegada
es basarà, com sempre, en el record
d'algú o d'alguna flor que creix lluny.
Sempre la meva espera serà fer camí,
un llarguíssim camí pel teu desert.