Prop dels cinquanta

Les recances són les gotes greus

que llisquen lentes pel finestral,
aquesta tarda que la pluja bat
les altes solituds irreductibles.
Del no passat, del no volgut,
de les coses deixades a mig fer,
què podré fer-ne sinó l'assumpció
d'una manera silent d'estimar-te.
Viurem en cases allunyades, joves
més que nosaltres, amb replans
oberts als pendissos d'oliveres,
sota una llum que es rebolca sorda
al reclam de les garrigues eixorques.
Hi haurà tan poc demà en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat,
exhaurits tots els mites de joventut.
Però és viu encara el somni d'ésser ric
quan esclaten sincers els teus anys
i mostren com el temps se m'atura.
I ara, que ets a prop dels cinquanta,
no m'és nosa reüllar com floreixes
i se'm concedeix veure't l'harmonia
d'una felicitat que t'és prou amiga,
amb aquesta dolça cessió de la llum
que et cau de biaix damunt del rostre,
extàtica, i et fa increïblement bonica.