S'adorm un tel de boira
en el repòs del migdiacom una solitud immensa
que voldria despullar-se
damunt la blanca nuesa.
Sospira suau el vent
als contraforts ferrenys
del rocam inaccessible
on l'anhel hi cimeja.
Si la tempesta
no hagués estat tan forta
i rost el camí del cim,
¿podria ser tan bella
la pau, la mirada infinita?
Al lluny parpelleja l'estel,
i a l'hora del capvespre,
el teu record fet cançó,
un vent me l'ha portat per
tota companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada