¿Què em quedarà de tots aquests
parèntesis que m'has fet conèixerquan ja sigui una ombra, un passat?
Seré com aquell vell gat parnassià
darrere els vidres esperant, quiet,
la carícia d'alguna mà coneguda.
Escric damunt el tovalló que ahir
em vas donar amb el pastís. Escric
damunt la teva galta, damunt la pell
de la lluna plena que tot just ha sortit.
Escric perquè no puc cridar; perquè
aquells estels que ara veig allà dalt
són massa alts per ser papallones.
Tot el que pugui fer, no m'omplirà tant
com contemplar les nostres albades
amb la música estrident d'una rialla
que s'envola cap a un cel indescriptible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada