Les hores perdudes

L'estimada no hi és.
No sé on para. El gall
matiner no ha cantat.
La por espera allà fora,
rere els vidres, i no puc
fer res per aturar-la.
Aviat es farà de dia.
Voldria tenir il·lusió,
infinita esperança,
ganes de viure, i avui
no sé on trobar-ne.
Els pensaments
es van aflebint
fins que només són
espasmes letàrgics
en la boira espessa
que ve a enterbolir
la consciència nua.
Una buidor immensa.
Una ombra corrosiva
que ho esborra tot.
La quietud del voltant
no té res a veure
amb la pau desitjada.
Hi ha un silenci voraç
que reclama el botí:
un no-res infecciós
que ho colonitza tot.
No em queda ni esma
per fer-lo emmudir
ni prou força per poder
continuar endavant.
Com et trobo a faltar!
Que lentes les hores,
que lentes que em són
les hores perdudes
quan sé que no hi ets.
Ser o no ser feliç
ara no té importància.
Res té importància
sinó la visió efímera
que la voldria ben real.
Hi ha un cel foscant.
Hi ha planetes girant
en l'univers insondable.
Res no em parla de tu.
Et vull dir que t'enyoro.
No saps quant t'enyoro!
Mai no se m'esborra
aquella teva mirada
quan em donaves la mà
i t'em perdies dins meu.
Les velles cançons
florien als teus llavis
com la rosada al matí.
Que tothom sàpiga
com et trobo a faltar.
Que tothom vegi
que el món gira
i tu no ets amb mi.
Aviat es farà de dia.
La claror estannosa
de la lluna, al cel,
és amb prou feines
un rastre en la nit.