El vespre apaga el crit,
vagament melangiós,i a l'alba de la lluna
sento remor de passes
quan tota sola véns
fins a la vora del cor
que et sent però no et veu.
Potser faràs un toc
a la porta,
i jo hi seré, encara,
per obrir-te-la i dir
que t'esperava,
que sempre t'espero
i no hi ha cap dia
que no et pensi
abans d'adormir-me.
Potser estarem junts,
un últim cop,
i s'allargaran les hores
abans de despertar-nos
i veure que dormim sols,
com cada dia.
Potser és lluny de mi
aquest crepuscle torbador
i l'esmorzar per compartir
tampoc no era real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada