dimecres, 24 de novembre de 2021

Camins

El cel damunt meu,
ombres als arbres
i turons enmig del sol.
Cap a on se'n va el camí
que tinc davant dels ulls?
Tot el paisatge que veig
és poesia decapada, nua,
sense res que li sigui sobrer
o parany per als sentits.
Només esclats dispersos
d'aquesta presència meva
una mica pertot arreu.
Amo dels meus passos
que sempre mesuro,
vet aquí, per veure florir
més lentament els anys.
He caminat tant temps
que el camí ja no existeix:
s'ha fos en el gran Tot
i  se m'arrela a les mans.