Unexpected

No paro de tenir ressons del poc temps

que passem junts, i de com s'esmunyen
pels camps els dies en una hora per viure.
S'infiltren en els batecs del cor desbocat,
creen records que em costa dir si són reals.
Només això és segur: les ganes enormes
de tornar-hi, situar-me en un món provisional,
sempre a punt de pujar a un tren embriagador.
Tinc present, no obstant, l'olor d'herba molla
del rou que ha caigut aquesta nit i els sons
esmorteïts que m'arriben des de molt lluny;
o bé la imatge d'un l'home desmanegat
que trena paraules que potser no podrà dir mai.
Salvem rieres, esvorancs, desguassos,
passem-hi a l'hora que xiscla el primer sol,
fins que trobem aquell risc que teníem ahir
quan començàvem a viure, al tombant de l'any.
Un ésser matinal és, com ho diré, una mirada
que avara temps i món, un sentiment pur,
un batec que frisa les pedres tèbies de lluna.
Ara ens mena un seny d'ofrena, mudats de cor.
Conciliats, fem via cap a la fi de l'horitzó.
Prop de l'aeroport ens sorprèn l'aligot de Harris
que tenen ensinistrat i que espanta ocells
(preciós solifred, vent i coloms); en realitat,
la bestiola de plomall blanc és més aviat
un sagaç ratoliner. Si me'n recordo bé,
a la Grassa veurem aquell estrany homenet
de filferro que porta un barret alt i vermell.
A nosaltres ens fa riure; a les merles procaces
i a la pardalada, no tant. Sóc conscient, crec
que ja t'ho he dit, que he entrat a casa aliena
per la finestra; és que entrar per la porta
és avorridíssim, i el prohibit té més glamur.
Veus que em llampeguegen lluïssors de fe
als ulls, que no poden fer més que seguir
la teva ombra espessa, dúctil i plausible.
Anem girant cap a gregal i el Puig d'en Cama
no cal que ens el mirem. Confiàvem ser-hi
abans del maig i la calor se'ns ha avançat
amb un ofec d'agost. De lluny sembla rost
i salvatge, un centaure que aguanta estòlid
els primers contraforts de la Mussara. Pacients,
també hi arribarem, quan cremin els pàmpols
cendrosos de setembre i arribin les pluges,
irisant les partions de la terra, que és la nostra.
T'he dit que aquest matí he plantat julivert?

Vindran estius de sobretaules llargues, placentoses,
i quan caigui el sol farem sopars delitosos
sota el recer de les troanes de la nit. La lluna
inquieta i l'ànima encara oberta, havent-nos
rebolcat, oh senyoreta, a la mar daurada
tal com ho vam fer en aquella petita cala
de la Costa brava. Capvespres i peixos
d'ulls febrosos del plat a la boca. Un vi,
just glaçat, al pic del llavis. Respirem fondo
i no deixis de córrer. Jo sé on és el teu cos.
I saps que no escric per expressar emocions;

en tot cas, i bàsicament, escric per deixar anar
la meva imaginació, que és una mar gran
on hi caben els teus setze mil set-cents dies.