terra d'antiquíssims camis
que baixen de Mascabrers,
veus sense sorprendre't
la fatiga que sagna
entre còdols i sauló,
la ginesta que ja floreix
vora els vells avellaners,
aquest pi tan alt que respira
el color que té ara el cel.
L'anhel d'anar a trobar-te,
viure, córrer, morir
perdent-nos l'un en l'altre,
la nuvolada com si em digués:
corre, fes via, que secretament
ella espera algú que li parli
de tot això a cau d'orella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada