Sota aquest sol nòrdic que no mor mai
te m’has tornat donzella d’ales blanques
a recer de tot esglai. Cariàtide
de marbre lívid amb les conques buides,
repuntejant, cara al cel, els pits mel·lífers.
De fa temps encomanada, una ferotge
melangia ens junyeix a aquesta llum.
